Documents

Radar Social

Martirologi

Concurs Bíblic

Metges Cristians de Catalunya

Web oficial del Dr. Tarrés

Fundació Dr. Albert Bonet

Contacte

 

Text aprovat en la IV Trobada a Martí Codolar pels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació en data de 10 de maig de 1997. Pot considerar-se el document fundacional. Text en format pdf (31 kb).

 

I. PUNT DE PARTIDA

1. Convocats pels «Equips de pastoral de la política i la comunicació», ens hem reunit una colla de cristians compromesos i amb voluntat de servei.

Fills de l'Església i ciutadans de Catalunya, hem reflexionat sobre la relació existent entre aquestes dues pertinences, entre la nostra fe cristiana i els nostres engatjaments polítics. Ens agradaria de trobar i de saber explicitar allò comú que, com a cristians, aspirem a aportar a la societat, des de les nostres opcions polítiques plurals.

Ens sentim copartícips d'una missió: ser testimonis en tots els àmbits humans de la fe en Jesucrist i dels valors de l'Evangeli.

La nostra actitud és de respecte i de diàleg davant les diverses pràctiques polítiques –les nostres i les dels nostres conciutadans– i les diverses sensibilitats pel que fa al fet religiós.

Oferim aquest document com a primer tast d'una reflexió i d'un projecte d'acció que resten oberts a nous aprofundiments i a nous compromisos.

2. Amb joia i amb confiança ens sentim membres de l'Església, on habita l'Esperit de Déu, malgrat els errors i les febleses dels qui la formem. Més forta que aquestes misèries humanes és la seva capacitat d'escoltar la Paraula de Déu i de renovar-se en Jesucrist. Ens guia el seu magisteri, no compromès amb cap opció de partit, que fonamenta la convivència humana en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat.

3. Entenem la política com un acte de servei als conciutadans. Els cristians hi veiem una alta expressió de la caritat, és a dir, de l'amor al proïsme. Concebuda d'aquesta manera, és reconeixement de l'«altre» i de la seva transcendència; és acceptar que només servint –per tant, estimant– és possible de viure en plenitud.

Entenem el poder no com una força física que s'imposa, tot asservint els ciutadans en els àmbits ideològic i econòmic; sinó com una capacitat moral (autoritat) que, adreçada al bé comú i exempta de tot esperit de domini, promou les condicions que possibiliten el bé complet del ciutadà. Si sabem canviar la fam de «poder» en afany de «poder fer» amb esperit de servei, contribuirem a una societat i una vida millors.

4. Aquest servei ens ateny a tots. Tots som cridats a fer política amb la presència, el testimoniatge i la intermediació. Els cristians ens sentim específicament cridats a participar en l'activitat política, ja sigui individualment, ja sigui a través de les organitzacions adients: des d'una perspectiva de participació en el govern, en els partits polítics; des d'un enfocament social, en les organitzacions sindicals i empresarials, en les associacions de veïns i en les institucions que fiten sectors concrets de promoció humana.

En aquesta comunicació, però, fem una crida especial a l'actuació política en el sentit estricte, la pròpia dels partits, bo i reivindicant per a ella una més gran transformació moral.

5. Des d'aquesta perspectiva, volem contribuir a envigorir i renovar la imatge de la política, d'acord amb el seu sentit i la seva finalitat.

Es tracta d'una activitat humana fonamental, de per si noble i altruista, malgrat un cert clima de suspicàcia i àdhuc de menyspreu que l'envolta, no solament en amplis sectors de la societat, sinó també en alguns ambients cristians. El seu descrèdit comporta conseqüències negatives molt serioses per a la democràcia.

6. Entenem la política com a participació en l'organització de la convivència entre els ciutadans al servei de la persona. De tota la persona, de totes les persones. Fer política és assumir-ne els drets i les aspiracions, els valors ètics i els interessos, i no solament defensar-los, sinó promoure les mediacions que fan possible la seva realització. És consensuar-ne democràticament les condicions objectives d'aplicació al servei dels ciutadans. En darrer terme, és estructurar les relacions socials sobre la base d'allò que considerem humanament important.

Sense exercici compartit de la política, no hi ha societat madurament humana. I aquesta, una societat madurament humana, és el nostre objectiu. En aquest sentit, la política és una construcció de l'esperança.

7. La llibertat i la justícia són objectius bàsics de la política. Són la pedra de toc que ens permet de veure si la política afavoreix o fa minvar els valors propis de la dignitat humana.

Quan es perd de vista que el subjecte de la política és la persona en la seva dimensió integral, és a dir, en els seus aspectes materials i espirituals, la pràctica política resta reduïda a xifra, vot, o bé objecte. Quan els ciutadans deixen de ser persones per a esdevenir simples dígits, la política degenera en perversió.

En funció d'aquest primat de la persona, les propostes polítiques s'han d'orientar vers el respecte i la promoció de totes les dimensions –individual i social, material i espiritual– de la seva dignitat. D'ací que ressaltem de manera específica la indivisible unitat existent entre la llibertat i la justícia: sense llibertat no hi ha justícia i sense justícia no hi ha llibertat.

8. «La política que es deslliga de la moral no és sinó una mala política», ha dit Havel, en uns mots que subscrivim. Aquesta actitud ens porta a referir-nos a la veritat sobre el bé i el mal que no depèn de l'opinió subjectiva i variable ni, menys encara, del seu interès egoista o del seu caprici, com ha recordat Joan Pau II. «Si el criteri últim i únic de decisió fos la capacitat autònoma d'elecció dels individus i dels grups, ¿què impediria que s'arribés a decidir, d'acord amb aquest criteri, d'eliminar el mateix respecte a la llibertat i a les consciències? ¿No demostra la història que alguns sistemes totalitaris del nostre segle han estat engegats a partir de decisions avalades pels vots?» («Moral i societat democràtica»). No compartim, doncs, el criteri que la política gaudeix de les «seves» regles («La política és la política»); que l'Estat construeix la «seva» pròpia moral; que, per extensió, quan i on s'escau, la resta d'activitats humanes s'independitza anàlogament dels valors ètics («En la guerra, com en la guerra», «El negoci és el negoci»).

Hem de refusar que en la pràctica política s'hi val a tot. No hi ha una moral independent d'Estat, no hi ha una moral política sui generis, per la senzilla raó que només hi ha una moral humana. Fins que no assumim que l'exigència d'una única moral humana no és una mera il_lusió de la raó, sinó que és fonament necessari de la pràctica quotidiana –com ho atesten els grans acords als quals hem estat capaços d'arribar a nivell planetari: Declaració universal dels drets de l'home, Tribunals internacionals sobre els drets humans–, no aturarem la degradació política.

9. Un cop dit això, ens cal comprendre l'especificitat de l'ètica política que deriva del seu paper de mediació entre els grans principis i la realitat quotidiana. Com ensenya Maritain, els principis de la moral no són teoremes, ni ídols. Són les regles supremes d'una activitat concreta que té lloc en unes circumstàncies determinades. No substitueixen les regles mai no traçades per endavant de la virtut de la prudència, les quals apliquen els preceptes ètics als casos particulars, en el clima d'una recta voluntat. No volen devorar la vida humana, sinó edificar-la. La política tendeix al bé comú del cos social. Aquest bé comú és incompatible amb qualsevol mitjà dolent. Però exigeix també, pel fet que som limitats i imperfectes, que, per a assolir-lo, hom sàpiga aplicar el principi del mal menor i tolerar uns mals que, si fossin prohibits, en provocarien de més grans. La política no tracta d'entitats abstractes; el bé i el mal que afronta són encarnats en energies històriques. La subordinació de la política a la moral, conclou Maritain, «és una subordinació humana, pràctica i practicable, i no inhumana o antihumana, impracticable i geomètrica.»

10. El ciutadà és protagonista de la política, ja que n'és subjecte i objecte alhora. D'una banda, cal que el poble hi participi responsablement, activament, i no com a inert espectador d'una pantomima, amb l'únic paper de ser cridat a votar periòdicament. D'una altra, cal que tota l'activitat política s'orienti al bé comú dels ciutadans, com a objectiu absolutament prioritari.

11. Per això necessitem homes i dones dedicats a la política que se sentin part del poble, que es comprometin amb ell i responguin davant d'ell; que no en siguin un grup separat, una mena de classe a part, un aparell dotat de lògica pròpia al marge de la lògica comuna. No necessitem polítics que mitjancin entre els poders fàctics –controladors de l'economia i de la comunicació– a esquena dels interessos objectius de la gent i en benefici propi i dels seus protegits.

12. Apuntem unes prioritats –no un programa– que tots nosaltres compartim. Ens sentim compromesos a fer-ne objecte de la nostra acció política. Les resumim en tres apartats: la realització personal, la plenitud social, la base material i estructural.

13. No cal dir que posem en primer terme la persona i la defensa i promoció dels seus drets, els individuals i els socials. Cal intensificar l'estadi actual dels drets humans formulats fins avui i pujar a l'esglaó dels nous drets que germinen en l'era planetària que comencem a fressar. Cal incorporar i traduir en fets les declaracions i convenis de nivell internacional en la mesura que comporten i garanteixen la cristal·lització de l'esmentat moviment ascensional dels drets de la persona humana. La satisfacció dels drets només és possible des de la corresponsabilitat que comporta el compliment simultani dels deures de part de tothom. Partim de les persones com a fonts de drets i deures i reclamem el respecte a la seva dignitat, sense excepcions partidistes.

14. El primer dret de l'home és el dret a la vida. Exigim la protecció de la vida humana des del primer instant de la seva concepció fins al moment de la mort natural. Cal una política que asseguri que la bioètica, amb els seus progressos actuals i els futurs, estigui sempre al servei de la persona, mai no reduïda a un mer objecte d'experimentació. En depèn, en bona part, l'esdevenidor de la humanitat. Aquest objectiu ha d'estar present en el debat social i en l'educació. Demanarà mesures legislatives, executives i judicials.

15. També considerem prioritaris el matrimoni –unió legítima d'un home i una dona– i la família –conjunt de persones unides per parentiu–. «En el si del matrimoni i de la família es teixeix una xarxa de relacions interpersonals –relació conjugal, paternitat/maternitat, filiació, fraternitat– mitjançant les quals tota persona resta introduïda en la família humana». L'atenció a situacions especials no pot conduir a una institucionalització de drets sense deures ni a un buidament dels continguts essencials del matrimoni i de la família. Cal promoure una política familiar concreta que doni suport efectiu a la família i li atorgui protagonisme social. Suport en els diversos vessants: laboral, fiscal, d'habitatge, educatiu i d'atenció especial a la infància, a la vellesa i a la malaltia.

16. Reconeixem i volem promoure el dret de tothom a la cultura: com a desplegament de les capacitats personals; com a recull i formulació de les maneres de pensar, de sentir i d'obrar dels grups humans, des de la família fins a la nació; com a assumpció amorosa del passat del nostre poble. Subratllem, especialment, el dret a l'educació, amb la promoció d'una escola i d'una universitat en les quals cooperin de manera lliure i harmònica els docents, els alumnes i els seus pares. Ens cal superar l'artificial i empobridora oposició entre ensenyament estatal i ensenyament privat, i afavorir l'omnímoda creativitat del saber, inclòs el que prové de l'experiència religiosa. Convindrà aprofundir en les formes de col·laboració entre l'administració i la iniciativa social dels ciutadans.

17. Assistim a una revolució tecnològica sense precedents en el camp de la comunicació de masses. Siguin quins siguin els models tecnològics que s'adoptin, volem que els valors cristians estiguin presents en tots els mitjans de comunicació i maldarem perquè l'ètica s'observi en totes les fases dels procés comunicatiu: fonts, mitjans i usuaris. Manifestem el nostre convenciment que en l'actuació dels cristians en els mitjans de comunicació social són imprescindibles la mediació professional i el testimoni personal.

18. Volem una democràcia sòlida, és a dir, ben arrelada en la consciència popular. Això demana una opinió pública ben informada i uns partits que siguin de debò instruments de participació. Uns partits, també, independents respecte dels poders fàctics de naturalesa econòmica i informativa i transparents, econòmicament diàfans. Que apareguin sempre com a organitzacions de servei. Caldrà fer reformes, tant en els partits com en el sistema electoral, que assegurin aquestes condicions i vinculin realment els diputats amb els electors, i aplicar mecanismes d'iniciativa popular i que afavoreixin un ús més ampli dels referèndums.

19. Entre les llibertats fonamentals, ocupa un lloc important la llibertat religiosa. Cal reconèixer-la i promoure'n l'exercici. Els ciutadans han de poder fer efectives les conseqüències privades i públiques de les seves conviccions de caràcter transcendent, en el marc d'un ordre públic de ple respecte de les consciències i d'enriquiment del bé comú. Aspirem a una societat genuïnament laica, que eviti la doble degeneració del confessionalisme fonamentalista i del laïcisme excloent.

20. Són les persones com a ciutadans i no l'Estat el subjecte i el terme de la vida política. Per això valorem el paper social de les famílies i de les associacions. L'estatisme mutila, empobreix i paralitza la societat. Cal respectar el principi de subsidiarietat: «una estructura social d'ordre superior no ha d'interferir en la vida interna d'un grup social d'ordre inferior privant-lo de les seves competències; més aviat ha de sostenir-lo en cas de necessitat i ajudar-lo a coordinar la seva acció amb la dels altres components socials, amb vista al bé comú.»

Catalunya

21. Assumim l'ensenyança dels nostres bisbes a «Arrels cristianes de Catalunya» sobre el nostre país com a pàtria, cultura i nació. Refusem així els nacionalismes exacerbats i els de caràcter coercitiu i assimilatori, afirmem la personalitat de Catalunya sense cap ànim d'imposició i ens obrim al diàleg i a la cooperació amb vista a construir el bé comú hispànic, europeu i mundial. Atestar el caràcter nacional de Catalunya no és negar res a ningú, sinó proclamar el dret i el deure de construir la germanor universal des de la nostra especificitat de poble.

22. En l'esmentada construcció del bé comú hispànic, afirmem una estructura juridicopolítica que reconegui, respecti i promogui la realitat nacional de Catalunya i permeti de servar i aprofundir els especials nexes que la uneixen amb la resta de pobles de l'Estat espanyol. Les concrecions fàctiques d'aquest objectiu –que van des de la configuració regional i l'autonòmica, la federal i la confederal, fins a la plena independència– depenen de la voluntat dels ciutadans. Per a una consciència cristiana –de la qual participem– cal que, en tot cas, s'eviti tant l'assimilació homogeneïtzadora com l'aïllament egoista; i que s'aprofundeixi, per camins diversos, en la solidaritat.

23. Promptes a col·laborar en tot el que suposi unions polítiques més àmplies, que superin tant els egoismes col·lectius com les imposicions imperialistes dels antics Estats, participem en la construcció de la unió europea, macrorealitat política entesa no com a simple mercat comú, sinó com a projecte de convivència, en línia amb les seves arrels cristianes i humanístiques. Cal potenciar simultàniament la seva identitat i la seva obertura als països del Tercer Món. Més particularment, i cenyint-nos al problema de les migracions, pensem que cal enfocar aquest tema conciliant l'acolliment de l'immigrant amb la preservació de la cultura pròpia, l'apressament d'una reciprocitat democràtica i un transvassament de persones i capitals que alleugi la necessitat d'emigrar. No ens podem tancar als qui cerquen una vida digna; cal, però, fer–ho tenint cura d'un sistema de llibertats i participació, l'assoliment del qual ha costat segles de dura lluita. En aquest sentit, convé acollir i orientar el fenomen creixent de la interculturalitat i flexibilitzar les lleis d'estrangeria amb sentit de solidaritat universal.

24. Assumim la doctrina del Magisteri sobre la unitat de la família humana, amb vista a la seva configuració operativa al servei de tots els pobles de la terra. Això demana dedicar energies a la consecució d'una justícia que garanteixi el desenvolupament econòmic i social de tots els països. Treballar pel desenvolupament és treballar per la pau, no solament com a absència de guerres –objectiu de per si mateix preuadíssim– sinó també, i sobretot, com a concòrdia de persones i pobles que s'esforcen per la construcció d'una fraternitat universal edificada sobre la inalienable dignitat de la persona i la seva llibertat.

25. Cal dissenyar i aplicar programes de tota mena –econòmics, socials i culturals– a favor del medi natural i humà, fonamentats en la sostenibilitat del desenvolupament. La protecció de l'ambient no constitueix una divisió vertical més entre les diverses activitats, sinó el fonament horitzontal, el comú denominador de totes les polítiques des del punt de vista material, anàlogament a com ho són, des del punt de vista humà, la persona i la família. El medi no pot degenerar en mer instrument de l'afany de llogre, del neocolonialisme i de l'egoisme de present que s'inhibeix de les necessitats de les futures generacions.

26. Volem una societat que possibiliti a tothom –homes i dones, naturals del país i immigrats– la cobertura de les necessitats bàsiques.Reclamem una acció efectiva contra la pobresa i la marginació en la nostra societat –atenció al Quart món– i a tot arreu –solidaritat amb el Tercer món–. Això comporta que l'acció del cristià en política es regeixi per una opció preferencial pels pobres, maldi per una distribució justa de les rendes i del treball i s'adreci vers un exercici de la lliure iniciativa i del dret de propietat individual que es conjuguin amb la finalitat i l'ús socials dels béns i no degenerin en un consumisme insolidari, com ens recorda el recent Concili Provincial Tarraconense.

27. En la lluita contra la pobresa i la marginació cal atorgar prioritat a les polítiques ocupacionals, atès que la plaga social de l'atur n'és una causa decisiva. En aquest sentit, és necessària una convergència creixent de l'espontaneïtat individual, de la creativitat de les associacions i de la racionalitat de les mesures polítiques, que es tradueixi en una concreta potenciació de les dimensions productiva i distributiva de l'economia. Només un treball genuïnament humà –que, harmonitzant les dues vessants de què consta (empresarial i obrera), mantingui a ratlla el capital en el seu lloc d'instrument al servei de l'home– és capaç de generar més treball. La iniciativa econòmica i la feina ben feta, cara i creu d'un treball realitzador de la persona, són requisit d'una societat lliure i solidària que defuig d'instal·lar-se tant en l'enriquiment explotador com en la cultura de la subvenció i que s'educa en l'ús de l'oci, el foment de la cultura, la dedicació voluntària als altres i el perfeccionament de la pròpia persona.

28. Situem la persona al centre de l'economia. No podem acceptar l'actual situació mundial: el 79% de la riquesa pertany al 15% de la població i, per tant, el 85% de la humanitat té accés només al 21% restant. No acceptem tampoc un tipus d'economia financera que acreix el capital des de i per a ell mateix i contraria directament les finalitats productiva i distribuïdora d'una economia adreçada a cobrir les veritables necessitats humanes. Per això volem aportar reformes a l'actual economia de mercat i contribuir a fer-la, alhora, més creativa i més social, en ordre a una facilitació de la iniciativa i a un repartiment més just de la riquesa, en l'àmbit nacional i en l'internacional. Fem nostres, també en aquest punt, unes paraules del ja esmentat document «Arrels cristianes de Catalunya». «L'assoliment d'una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures d'aquest país, ha de ser un objectiu absolutament prioritari de la Catalunya d'avui. Un objectiu al que caldria que tothom –persones i institucions– aportessin els seus esforços mancomunats, des de les respectives opcions».

Per acabar, volem oferir alguns trets de la nostra espiritualitat de cristians que treballem en l'àmbit polític.

29. Proclamem la prioritat absoluta de Déu. Ens formem amb la seva Paraula, celebrem la litúrgia de l'Església i practiquem la pregària, en el marc d'una comunitat de relacions fraternes, de mútua acceptació i de perdó recíproc.

30. El compromís temporal és per a nosaltres una opció fonamental. La nostra condició de membres de l'Església no solament no ens aparta del món sinó que ens hi empeny amb claror i força definitives. Com ens recorda el Concili Vaticà II, som i ens sentim membres de l'entera família humana i actors de la història dels homes. Creiem i professem que el món es fonamenta en l'amor de Déu creador i que, esdevingut pecador per l'abús d'una llibertat usada contra les exigències bàsiques de la raó, ha estat alliberat per Crist, crucificat i ressuscitat. Esdevinguts cristians per la fe i el baptisme, treballem per a que el nostre món es transformi segons el pla diví i assoleixi la seva plenitud. Amb Lebret, estem convençuts que «no ocupar-se de les coses temporals és deixar que regni –i ben feixugament– la injustícia; és abandonar el lloc als enemics del bé comú; i, finalment, és trair.»

31. A l'interior de l'Església propiciem instàncies de diàleg i de treball comunitari. Compartim una mateixa inspiració cristiana en opcions polítiques diferents. La diversitat i fins i tot la contraposició, lleialment viscudes, no trenquen la nostra consciència que som germans en Crist.

32. Tots valorem, com a Església «experta en humanitat», el nostre patrimoni cultural i de caritat. Sobretot, la doctrina social catòlica, en continu procés d'elaboració i d'aplicació. Recentment l'ha enriquida el Concili Provincial Tarraconense de 1995 (vegeu-ne particularment les resolucions nn. 31, 105, 106, 107 i 109 que afecten el nostre àmbit polític). Val a dir que les mancances de les persones i de la societat afecten també la vida de l'Església i que això ens obliga a una tasca de contínua conversió, a fi de ser, com vol l'Evangeli, llum i sal. Cooperem amb tots els ciutadans per al millorament de les persones i de les institucions.

33. Delerosos de joc net en el plural context de les opcions partidàries, rebutgem tot tancament estèril: dialoguem, cerquem la mediació possible en cada cas i consensuem acords programàtics i operatius, sempre en coherència amb la nostra fe cristiana. Practiquem el mètode de la gradualitat amb vista a convèncer els nostres interlocutors de la bonesa i eficàcia dels valors cristians i a traduir legislativament aquests valors a partir de llur riquesa humana i humanitzadora.

34. Posem el nostre treball i els nostres projectes en mans de Jesucrist, «veritable Déu i veritable home, Senyor del cosmos i també Senyor de la història, de la qual és alfa i omega, principi i fi.»

Cinc resolucions del Concili Provincial Tarraconense (1995)

31 El Concili Provincial Tarraconense:

- Afirma el deure dels cristians de comprometre's en el servei de la societat, en les seves diverses manifestacions: professionals, culturals, sindicals i polítiques.

- Insta les comunitats cristianes a respectar el pluralisme polític i a acompanyar amb atenció i amb respecte aquells cristians, laics i laiques, que treballen compromesos en la vida política, tenint en compte la complexitat d'aquest àmbit i alhora la necessitat d'una constant crida a la responsabilitat.

- Invita a crear en els diferents bisbats un petit grup plural que pugui aprofundir en el tema, que ajudi els cristians compromesos i que n'engresqui d'altres a concretar llur compromís (...)

 

105 El Concili exhorta a incorporar progressivament l'ensenyament d'Arrels cristianes de Catalunya entorn del nostre país. Aquest ensenyament ha de ser interpretat d'acord amb la doctrina del Concili Vaticà II i la doctrina pontifícia.

 

106 Atès que tots som destinataris i actors de la vida política, el Concili recorda als fidels laics:

a) Que no poden abdicar de la política, com a activitat destinada a consolidar i a promoure el bé comú. Les acusacions d'arribisme, d'idolatria del poder, d'egoisme i de corrupció no justifiquen l'absentisme polític, ans esperonen la presència dels ciutadans catòlics en les estructures polítiques amb vista a cooperar a l'assoliment del bé comú. Cal lluitar, amb un genuí esperit de servei, unit a la competència i a l'eficiència, contra la deslleialtat i la mentida en l'àmbit cívic, contra la malversació de la hisenda pública i contra l'ús de mitjans il·lícits per a conquerir o per a mantenir el poder (cf. Christifideles laici, 42).

b) Que la coherència entre fe i vida a què han estat cridats els duu a reconèixer l'home com el centre de la vida social, la qual cosa els exigeix un esforç continu a fi que els valors evangèlics impregnin, tant com sigui possible, les lleis i les institucions.

 

107 El Concili recomana d'acompanyar eficaçment i donar suport, la comunitat cristiana, als seus membres engatjats en sindicats i en partits polítics, sobretot quan en són dirigents i hi ocupen llocs de responsabilitat, a fi que puguin mantenir una actitud crítica i evangèlica en llur militància. I això:

a) Mitjançant comunitats apostòliques o equips de moviments d'Acció Catòlica general o especialitzada, assegurant-los consiliaris ben preparats per a acomplir aquesta tasca;

b) Cercant els mitjans per tal que aquests cristians se sentin sostinguts per tota la comunitat cristiana, no necessàriament en les seves opcions partidàries, però sí en el seu esforç per treballar en la transformació de les estructures sociopolítiques d'acord amb els valors del Regne.

 

109 a) El Concili demana a les administracions i institucions públiques i a les institucions privades de funció social que, a l'hora de confeccionar els pressupostos i de posar en pràctica els programes d'atenció social, assumeixin les seves responsabilitats envers els marginats i els sectors més pobres de la nostra societat.

b) També demana a les administracions públiques que avaluïn les institucions amb les quals col·laboren no sols en funció de la seva titularitat -pública o privada-, sinó també i principalment pel servei que fan a la societat, i que això es tingui també en compte a l'hora d'assignar les respectives partides pressupostàries.

 

«Martí Codolar», 10 de maig de 1997