VALORS, PERSONA I SOCIETAT 
EN EL SEGLE XXI

 
 
 “Estendre els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social en plena era de la globalització planetària.”    

Document de treball. Barcelona, març de 2001
 

Una nova societat

El tombant de segle ens ha situat en un procés de canvi d’una dimensió, una diversitat i uns resultats encara imprevisibles. Tot apunta a concloure que estem encetant una nova era en la qual els paradigmes que van configurar, primer, la modernitat i, després, la contemporaneïtat, es veuran àmpliament superats. Entre les mutacions en marxa podem observar: 

- La globalització de l’economia i la creixent interdependència de tots els sistemes i països en una intricada teranyina. 
- L’espectacular concentració de poder econòmic en mega-organitzacions empresarials que superen els entorns jurídics i estructurals que en van fer possible l’expansió. 
- L’impacte de les noves tecnologies de la informació i de la investigació genètica. 
- L’agreujament –a pesar de la desaparició de la confrontació entre blocs– dels conflictes entre nacions i ètnies (Irak, ex-Iugoslàvia, Poble Kurd, Àfrica central, Timor Oriental, Israel/Palestina, etc.). 
- El ressorgiment –en alguns dels països més desenvolupats d’Europa– de moviments polítics xenòfobs i racistes (Àustria, Alemanya, Noruega, etc.). 
- El creixent moviment de rebel·lió, de tall llibertari o, paradoxalment, solidari, contra el procés de globalització.
 - L’ampliació de la distància existent entre els països d’un Nord ric i desenvolupat i d’un Sud pobre i oblidat, malgrat el seu lent progrés. 
- Els potents canvis sòcio-demogràfics: envelliment, reducció de la natalitat, canvis en l’estructura i funcionalitat de les famílies, migracions poblacionals de gran magnitud. 
- L’expansió dels sistemes de govern democràtic, tot i el diferent grau de llur “qualitat”. 
- La pèrdua de pes social específic de les institucions clàssiques de l’Estat democràtic de dret (parlament, govern) i d’algunes organitzacions bàsiques en el seu procés de desenvolupament (partits, sindicats) a favor d’algunes estructures altament especialitzades i burocratitzades (administracions públiques) i de nous col·lectius que amplien el seu espai de reconeixement social i legitimitat: grups d’interès, organitzacions de defensa del medi ambient, moviments alternatius, etc. 
- La intensificació de greus incerteses (biològiques i ambientals) davant el futur.

Tots aquests factors, que no exhaureixen el ventall sociològic de la nostra contemporaneïtat, però que en constitueixen trets significatius, tenen tanmateix una confluència clara: l’eclosió d’una nova societat d’abast planetari que, si bé implica i preludia una munió de dades positives innegables, pressuposa alhora i intensifica un procés de creixent inquietud i conflicte i un àmbit existencial on moltes persones se senten perdudes, sense sentit ni horitzó, com a simples parts d’un engranatge gegantí en el qual no tenen mitjans per a incidir. Una societat fragmentària en què la gent té cada vegada menys valors comuns per a compartir i a favor dels quals lluitar amb vista a un futur millor.
Tornar a l'index 

 
Una profunda regeneració de valors

Plantegem la necessitat de renovar, canviar i millorar la nostra societat a partir d’una profunda regeneració de valors que assegurin la màxima realització possible de les persones, una harmònica cohesió social i un futur desitjable per al planeta. Uns valors que tinguin la seva font i la seva principal raó de ser en la dignitat i la llibertat de la persona i del seu entorn vital i es concretin en un món més just i solidari, on tothom pugui viure exercint els drets, complint els deures i desenvolupant-se individualment i comunitària, sense exclusions ni discriminacions de cap mena. 
Pensem que sense una ètica compartida, solvent i operativa, fins i tot la supervivència de la humanitat i del planeta es posen en qüestió. A partir d’aquesta convicció, els membres de l’Equip Coordinador, en nom propi i en nom dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya, oferim a l’opinió pública aquest document, fruit de la reflexió d’un grup de persones que són membres de l’Església catòlica, han estat formades d’acord amb els valors cristians i pertanyen als esmentats Equips o bé hi col·laboren. 
Desitgem interpel·lar, és a dir, proposar la qüestió i contribuir a obrir un debat públic, profund, crític, plural, en el si de la nostra societat, que ens permeti d’avançar pel camí d’un veritable humanisme. 
La nostra posició de partida no exclou ningú del debat que obrim, pensi com pensi, cregui el que cregui, sempre que comparteixi el respecte per la persona humana i el desig de la seva promoció com a referent intangible i irrenunciable.
 
Partint d’aquestes premisses, aportem aquest document de reflexió amb vista a suscitar el debat sobre els següents aspectes, que considerem fonamentals: 

- L’autonomia i la dignitat de la persona en la societat d’avui. 
- El context social de les relacions interpersonals.
- Les relacions familiars i de convivència.
- La immigració.
- Les relacions laborals.
- L’evolució de les relacions polítiques. 

L’autonomia i la dignitat de la persona en la societat d’avui 

Els canvis de què parlàvem en l’inici del document afecten, en primer lloc, les relacions personals. Força valors –entesos com a principis que condicionen i configuren una determinada manera de viure a nivell individual o d’organitzar-se a nivell de grup social– que fins ara han configurat la persona estan perdent pes específic com a centre de la vida i esdevenen subordinats a altres interessos, predominantment econòmics. 
D’altra banda, l’Estat del benestar, aquesta construcció tan europea, orientada a facilitar els mitjans i les condicions socials per a un complet desenvolupament de les persones i una màxima cohesió social, palesa un inicial defalliment que pot créixer durant el segle xxi, si no s’hi introdueixen mesures correctores que no han pas de ser necessàriament només econòmiques. 
Ara bé, tant la persona com la societat requereixen en aquests moments una revisió dels fonaments i de les pràctiques socials que, conservant tot el que de bo els ha donat fins ara sentit, els obri vers les exigències de la nova època de què parlem. Cal analitzar com som les persones de la nostra societat, com copsem o creem els valors i com aquests ens condicionen. D’aquesta anàlisi en sorgirà un esquema de relacions que estimularà el desenvolupament ple i lliure de la naturalesa humana i ens farà progressar en l’assoliment d’una societat millor i més justa. 
Enfront d’aquest horitzó detectem diverses posicions: 

a) Per a un sector de la societat, tot s’ha de basar en les accions protectores que facin els poders públics. Ara bé, resoldre les greus problemàtiques que té la nostra societat –delinqüència, droga, atur, violència domèstica i urbana, etc.– no es pot pas fer només a partir de més lleis, de més control, de més actuació de l’Administració. 
b) Altres pensen que la problemàtica de les persones en la nostra societat s’ha de resoldre des del punt de vista de l’assistència, de la beneficència i de la compassió. Aposten per un paper afeblit –ben divers del subsidiari– dels poders públics que tendeixi més a controlar la situació que no pas a remeiar les causes que la provoquen. 
c) Un tercer enfocament, amb el qual ens identifiquem, es basa en la pràctica social de criteris de justícia traduïts en la vivència dels drets i en la pràctica dels deures, a partir de la igual dignitat de totes les persones i en el marc d’un poder polític que compleixi, sense mai ultrapassar-les, les seves comeses. 

Cal, doncs, en primer lloc, una iniciativa social –no estatal– de caire, alhora, individual i associat que actuï totes les potencialitats de les persones i dels grups i origini una societat cada vegada més creativa, dinàmica i eficient en funció dels valors de veritat, justícia, solidaritat i llibertat. 
Concretament, els actors principals són les persones i les estructures cíviques i veïnals en què s’organitzen. La fortalesa de la comunitat es demostrarà per la seva capacitat de prendre decisions i de resoldre els problemes en els àmbits on es detecten. Contràriament, la feblesa d’una comunitat esdevé palesa quan cerca la solució de les seves dificultats pels camins, sia de l’abandó en mans del poder, sia de la pura reivindicació, sense exercir les pròpies responsabilitats. Cal tenir sempre present que l’equació “administració perfecta igual a societat perfecta” és, pel cap baix, incerta. 
Els drets i deures del ciutadà es fonamenten, com hem dit, en els principis i valors que brollen de l’ésser de les persones, i s’han de poder i saber transmetre de generació en generació, adaptant-los lògicament als canvis dels temps, bo i preservant-ne l’essència. 
Els poders públics, per la seva banda, i amb ells les estructures administratives, han de garantir als ciutadans la prestació d’uns serveis socials quan aquests els necessitin. Hi tenen una obligació legalment i èticament irrenunciable. En paral·lel amb aquesta obligació, els ciutadans tenen un ulterior àmbit de deures vers la comunitat i, en particular, han de respondre a les noves necessitats emergents tot fent un ús racional i just dels serveis posats al seu abast. Els poders públics, doncs, han de fomentar, estimular, ordenar, suplir i completar l’activitat dels ciutadans i dels seus grups, tot actuant el principi de subsidiarietat, avui tan proclamat com, sovint, poc entès i mal aplicat.  
Pel que fa a l’activitat legislativa, hem de tenir present que les lleis serveixen molt poc si no mobilitzen la societat, si no responen a una autèntica aspiració col·lectiva i arrelen en la voluntat de les persones. Si són bones, afavoreixen l’estructuració de la societat, però, totes soles, no fruiten la plenitud de la convivència. No hi ha cap llei que, per la seva pròpia força, determini el comportament de les persones, si aquestes no procedeixen, en darrer terme, a partir de les pròpies conviccions. Cada persona ha de dirigir el seu destí i intentar l’assoliment de la seva felicitat. Cal, doncs, que les lleis s’assentin en una base personal i social fortament arrelada en els principis anteriorment esmentats de la veritat, la justícia, la solidaritat i la llibertat. 
Majoritàriament s’ha arribat a un punt de consens amb vista a replantejar, a fi que no es malmeti, l’Estat del benestar. En aquesta línia, serà necessari revisar determinades directrius que han pogut ofegar la iniciativa de la societat i han deixat pas a actituds passives i instal·lades. Caldrà potenciar uns valors comuns que garanteixin la renovació i millora de les conquestes socials, alhora que enforteixin el sentit de responsabilitat i de compromís del conjunt dels ciutadans. 
 

El context social de les relacions interpersonals

La nostra societat forma part de la petita porció del món que té un més alt nivell de riquesa i poder. Aquest desenvolupament és, de fet, un aspecte positiu, una condició necessària, però insuficient, per a aspirar a una vida millor, a una felicitat genuïnament humana. Recentment, per televisió, quatre joves africans que han visitat diversos països d’Europa, declaraven que –malgrat que ells pertanyen a societats escassament desenvolupades que, nogensmenys, volen millorar– el nostre sistema de vida, amb la manca de valors solidaris i familiars que hi han detectat, no els interessa. Deien clarament que, a pesar de les greus mancances materials, la seva societat és més feliç que no pas la nostra. 
La felicitat de què parlem té a veure amb la realització integral de la persona, que no es pot reduir a vehicle de consum. Cal tenir les necessitats bàsiques cobertes –entre les quals, la possibilitat d’una completa educació i d’un continuat progrés–, però no posseir més de tot, pel sol fet de consumir. 
Prosseguint la nostra reflexió sobre la dimensió personal de l’ésser humà, volem insistir en el tema del consumisme, traducció ferotge del tenir sobre el ser. Es tracta d’una hipertròfia del consum adreçada als instints, al plaer pel plaer, a fruir de forma hedonista sense saber ben bé per què. Aquest consumisme atorga la primacia a valors tan superflus com la mera fama i la notorietat, el prestigi, l’ostentació de coses materials, l’exhibicionisme de caire comercial, i el consum d’alcohol i de drogues durant el cap de setmana i en festes fins a altes hores del matí. Necessàriament, aquesta moda porta a desviacions que repercuteixen negativament sobre les persones que s’hi veuen atrapades i la societat que conformen. 
Conseqüència immediata d’aquesta tendència desenfrenada i interessadament impulsada és la pèrdua de referents i valors compartits que ens ajudin a créixer, a nivell individual i col·lectiu. Una part de la societat ha degenerat fins a aquest punt. En el darrer terç del segle xx, la persona disposava d’uns ancoratges que la podien definir i identificar: la convicció religiosa, la ideologia, el lloc de treball que podia conservar durant molts anys, l’habitatge (amb la implantació de mesures protectores per als llogaters), la família com a primera cèl·lula de transmissió de valors. Tots aquests factors, que l’ajudaven a arrelar en un entorn concret (barri, poble, ciutat), han deixat pas a un sistema de vida on tot és fungible, tot és canviable o, com deia el filòsof grec, tot flueix i res no roman. En aquest context de canvi i transformació manquen sovint veus autoritzades que tinguin capacitat per a fer arribar a les persones altres principis i valors de raonable durabilitat i de clara justícia. 
No hem d’oblidar, però, que, enfront d’aquestes actituds tan consumistes i materialistes, es donen notables comportaments solidaris i desinteressats, que són cridats a aturar la davallada i a iniciar no sols el redreçament de la situació, sinó també, i a més, una nova etapa veritablement digna de l’home, en la qual la persona, com a membre de la comunitat, assumirà les seves responsabilitats, sense esperar que les Administracions i els poders públics prenguin decisions i actuïn marginant-la. 
En aquest futur que desitgem proper ha de predominar –reiterem-ho– la implicació activa dels ciutadans en els afers col·lectius. 

Les relacions familiars i de convivència

L’àmbit de les relacions familiars queda també afectat per la constant transformació a què hem fet referència. Deixant de banda les relacions home-dona en el si de la parella i les tensions personals que la convivència crea, els actuals temps han cedit pas lliure a la nova figura de la família monoparental, que té tendència a estendre’s en els propers anys. 
Sense prejutjar el que direm més endavant en l’apartat sobre les relacions laborals, constatem que aquesta nova realitat ha d’aprendre a conciliar deures familiars i laborals, anàlogament a com ho fa la família tradicional, extensa o nuclear. També aquí detectem riscos pel que fa a la transmissió dels principis i valors que han de conformar les regles de convivència d’una societat. Les obligacions laborals consumeixen molt de temps. És cert que la jornada laboral s’ha reduït, però les hores de treball no han disminuït. La competitivitat i, si més no, la por de perdre el lloc de treball, s’han apoderat de l’actual concepció laboral. D’altra banda, la dona, trencant un model secular injust, s’ha incorporat massivament al mercat laboral, però amb notables condicions d’inferioritat. 
Les conseqüències no han tardat a arribar: el fracàs escolar ha augmentat considerablement, a pesar de comptar amb més mitjans i amb millors ràtios d’alumne per professor (la meitat de les de fa només quinze anys); l’índex de natalitat, particularment a Catalunya, ha arribat a nivells que ja no garanteixen el recanvi generacional; els pares han cedit parcel·les substancials de responsabilitat en l’educació dels seus fills, actuant en molts de casos com un referent subsidiari de l’escola, de la televisió o d’internet. Les obligacions laborals comencen a superar les relacions paterno-materno-filials en l’escala de prioritats de la persona. L’educació dels fills, l’assentament d’uns principis i valors sòlids requereixen un temps adient, i és precisament aquest temps adequat el que l’actual sistema hipertecnificat que ens condiciona no ens pot garantir. 
L’aspecte, però, més decisiu de la nostra consideració afecta el concepte de família. Nosaltres partim del concepte que el Diccionari jurídic català expressa de la següent manera: “Unitat social formada per un grup d’individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat”. El mateix Diccionari entén per matrimoni: “La unió d’home i dona que, havent prèviament acreditat els requisits de capacitat que fixa la llei, donen públicament el seu consentiment a la dita unió i que per al reconeixement ple dels seus efectes civils necessita de la seva inscripció en el registre civil”. Per parentiu de consanguinitat, el que parteix d’un ascendent comú i es mesura pel nombre de generacions. I per afinitat, el parentiu que, a conseqüència del matrimoni, s’origina entre cada cònjuge i els parents per consanguinitat de l’altre. 
El concepte de família que defensem no pretén d’excloure ningú de la societat, però sí limitar l’assignació del seu contingut a qualsevol relació de convivència. Una unió temporal de persones o una unió de persones del mateix sexe no tenen els trets bàsics d’una família. La família la conformen altres trets i aquests són els que precisament li atorguen solidesa, a ella i a la mateixa societat. Per tant, afirmem que determinades relacions de convivència no poden assolir la categoria de família pel simple fet de donar-se en un mateix espai i en un moment determinat. Aquests tipus d’estructures poden ser reconeguts a efectes de drets individuals de cadascun dels seus membres (generalment de transcendència econòmica: subrogació en contractes de lloguer, pensions, reagrupament, assistència sanitària...), però entenem que no poden assolir altres drets que són propis únicament de la família. 
En aquest punt, sorgeix el debat de l’adopció de menors, tema que sovint hom discuteix des del punt de vista dels interessos de les persones que adopten quan, des de les exigències de la més estricta justícia, s’ha d’analitzar sota l’òptica dels interessos de l’adoptat. 
Cal una política de suport a la família en funció de la seva aportació decisiva al bé comú de la societat.
 

La immigració

El fenomen migratori és un procés social complex que respon a causes individuals i, sobretot, estructurals i que té efectes notables en el conjunt de la societat.
 
Les causes principals dels fluxos migratoris són la política neocolonial, els diferents ritmes de creixement entre nord i sud, l’atracció que exerceixen les condicions de vida dels països del nord i la manca de possibilitats de realització personal i social dels països del sud. 
Per tant, mentre no variïn les condicions socials i econòmiques mundials, el procés migratori persistirà. Davant d’aquesta realitat, la societat receptora pot prendre tres actituds: l’exclusió, l’assimilació o la integració. 
Les dues primeres opcions, per la manca de consens que hi hauria entre els col·lectius autòctons i els arribats de nou, no sembla que siguin viables. La integració, en canvi, en la mesura en què representa un esforç per trobar el punt de diàleg comú, sembla ser l’única resposta efectiva. 
La integració ha de proporcionar als immigrants capacitat de comprensió de les pautes culturals del nou entorn, capacitat de desenvolupament autònom i canals per a aportar tota la seva riquesa personal i cultural.
 
En la societat d’acollida, una integració adequada donarà estabilitat, reforçarà el teixit social enriquint-lo amb noves cultures i aportarà coherència ètica al conjunt de la població. 
Donat que la immigració és un fet de gran complexitat que involucra l’immigrant en tota la seva persona i suposa un desafiament ètic a la societat d’acollida, cal també que la intervenció que es faci sigui la més global possible. 
A l’hora d’explicar amb més precisió aquesta intervenció, cal tenir present que els col·lectius immigrants no responen a l’esquema típic de marginació. No hi ha desestructuració personal, ni ruptura de la capacitat de comunicació i participació (un cop superada la barrera lingüística), ni són desocupats crònics, ni depenen sistemàticament dels subsidis per a sobreviure. Tot i que es parli de fragilitat social, aquesta prové més del desconeixement dels mecanismes i dels hàbits de la societat d’acollida que no pas de la pròpia desestructuració personal i cultural característica de la marginació. Aquesta fragilitat és més conjuntural que estructural. Per aquest fet parlem d’integració i no de reinserció. 
La integració és un procés llarg, gradual i que cobreix una multitud de camps. Per tant, les actuacions que es duguin a terme han de preveure tant les necessitats més immediates com els processos a llarg termini, i el ventall d’actuacions ha de ser prou ampli, continu i adaptable per a afrontar cada nou repte. 
Els àmbits més significatius, a grans trets, a l’hora de normalitzar la integració dels immigrants en la nostra societat, són els següents: un marc legal que promogui les condicions d’igualtat en els drets i deures dels immigrants; una política de consens entre les diferents administracions, forces polítiques i agents socials, amb vista a una acció conjunta i efectiva; una incorporació normal dels immigrants als mercats de treball que afavoreixi l’aprofitament, per part de la societat acollidora, del potencial que aporten; quant a l’habitatge i a l’escolarització, una actuació cohesiva i que eviti guetos; una formació global i intercultural que doti els immigrants de tots aquells elements que potencien la seva realització personal alhora que la dels nadius, i que sensibilitzi la societat receptora vers l’acollida. 
Cal remarcar el principi d’igualtat de drets i deures fonamentals dels immigrants i dels ciutadans de la societat receptora. Pel que fa als drets, s’han d’aplicar amb discriminació positiva, segons sigui la seva condició social, econòmica i familiar. Com a ciutadans receptors, hem de tenir en compte que els immigrants tenen el dret que sigui respectat el seu estil de vida i identitat. 
Respecte als deures, els han de ser exigits els mateixos que tenim tots els ciutadans, entre els quals el fonamental de respectar els drets humans; en efecte, no pot acceptar-se cap pràctica que conculqui els esmentats drets. A més, cosa òbvia, han de respectar la identitat pròpia del país receptor.
 
La presentació justa, sense paternalisme ni complaença, de notícies i d’imatges positives pot contribuir a la diversificació i a l’ampliació de la nostra informació i a la valoració d’altres cultures i vivències humanes, i també a la comprensió crítica del fenomen de les migracions, de les seves causes i condicions, a Catalunya i al món. 
Les esglésies cristianes i en particular la catòlica, majoritària a Catalunya, per la seva naturalesa i per la seva missió, han de ser especialment sensibles als col·lectius necessitats. Les moltes experiències de generosa hospitalitat palesen que, tot i que la tasca pedagògica dirigida als fidels i a la societat en general és important, la seva responsabilitat no acaba aquí. Cal que diversifiquin i reforcin l’acollida de les persones en situació més precària, sense perjudici, no cal dir-ho, dels pobres del nostre país, que col·laborin en les accions i en els projectes d’integració i que mantinguin oberts els canals de diàleg amb les altres religions. 

Les relacions laborals

En l’àmbit de les relacions laborals, l’actual globalització, amb la concentració de poder econòmic que implica, i la comprensió materialista de les noves tecnologies comporten una reducció progressiva del paper de la persona. Aquesta ja no és el centre de les decisions ni les decisions es prenen en funció de les persones. Es prescindeix sovint dels interessos de la persona treballadora. En aquest enfocament economicista, “la persona que treballa” (aspecte objectiu) té prioritat sobre “la persona que treballa” (aspecte subjectiu). Les pràctiques que es deriven d’aquests principis atempten contra els drets més elementals dels treballadors, originant no sols problemes laborals o econòmics, sinó també personals, psicològics, d’inestabilitat i de minva d’autoestimació que soscaven paradoxalment la seva capacitat de ser útils a la societat. Cal tenir sempre present que el dret al treball és un dret inalienable de la persona, i comporta l’exigència no solament d’una retribució per la feina, sinó també d’assolir la seva promoció i projecció personals. 
Aquest àmbit ens ofereix uns clars exponents de la pèrdua de protagonisme de la persona en favor dels interessos econòmics. Un dels fets que contribueix a la concentració de poder econòmic a què abans ens referíem és la fusió d’empreses que competeixen en un mateix sector industrial o de serveis. Aquests processos empresarials porten aparellats, en la majoria dels casos, unes importants plusvàlues o beneficis econòmics: es parla de comptes consolidats, d’economia d’escala, de beneficis fiscals i, en definitiva, de tots aquells elements que, aparentment, enforteixen l’empresa i, amb ella, el seu component humà, és a dir, els seus treballadors. 
També sol ser comú denominador d’aquests processos el fet que portaveus autoritzats de les companyies manifestin, inicialment, que les fusions en qüestió no comportaran la reducció de llocs de treball. Però, un cop finalitzada la primera etapa del procés de fusió, les manifestacions relatives al manteniment de llocs de treball van evolucionant cap a altres posicions, sota l’argument, emprat també sense gairebé cap excepció, de la necessitat d’eliminar costos aprofitant l’endegament de noves tecnologies. D’entrada, ja existeix un impresentable intent de contraposar la persona i l’eina o màquina tecnològica. Sembla que es vulgui reproduir l’esquema liberal-capitalista de la revolució industrial. Però aquest intent, ara com ara, resta condemnat al fracàs perquè parteix d’una premissa equivocada. La introducció de les noves tecnologies no ha de comportar necessàriament una disminució del nombre global de llocs de treball. Hi ha altres solucions: des de la reducció de la jornada laboral fins al reciclatge del treballador, passant per altres vies d’estratègia empresarial. I s’esdevé que, avui, es raona i es proclama que la veritable causa d’aquest tipus d’actuacions enclou com a única pedra de toc la presentació d’uns comptes d’explotació millors que els de la competència. Per a assolir aquest abstracte objectiu, hom no dubta a sacrificar el component humà. 
Se’ns podrà objectar que els acomiadaments de treballadors porten aparellades, en alguns casos, considerables indemnitzacions econòmiques que asseguren el benestar de la persona acomiadada. Però això és prou discutible. En primer lloc, hem de dir que l’actual societat no toleraria que aquests acomiadaments es fessin d’una altra manera, ja que això suposaria retrocedir més d’un segle en la defensa dels drets dels treballadors. En segon lloc, afirmem que, si bé aquestes actuacions són legals, no són justes: els actes econòmics no tenen sentit si no respecten les persones a les quals es destinen. En tercer lloc, deixem consignat que aquest procés de neutralització de treballadors sota l’aparença de jubilacions avançades o de reconversions justificades ataca la dignitat de la persona, de la família i de la societat. 
Un dels criteris emprats per a decidir la llista de les persones sobreres de l’empresa és el de l’edat, camuflat, a vegades, sota l’excusa de la dificultat d’adaptació a les noves tecnologies. Es tracta d’un altre debat fals: pot esdevenir-se que una persona de 45-50 anys necessiti més temps per a dominar la nova tecnologia, però no ens enganyem: acabarà senyorejant-la igual que el jove i, a més, conservarà el valor afegit de conèixer l’empresa, atesa la seva experiència. Tanmateix, hom cerca, un altre cop amb llenguatge abstracte, un interès concret: el nou treballador, un jove de 25-30 anys, farà la mateixa feina que el treballador acomiadat, però a un preu més baix i amb unes condicions laborals més precàries que, sens dubte, incidiran en les restants relacions. 
Aquests processos són injustos. Portats a l’extrem, pot esdevenir-se també que una persona tingui una vida laboral de 15-20 anys i que el dret a percebre una indemnització per acomiadament (com a jubilació avançada) respongui a un lapse de temps de més durada que el període treballat. Això és certament absurd des de qualsevol perspectiva: ho és per a la persona, perquè la limita en el seu desenvolupament integral; per a l’empresa, que no aconsegueix de recuperar el que ha invertit en aquell treballador; per a l’Administració pública, que es veu obligada a assumir unes classes passives tan voluminoses que necessita derivar recursos dels seus propis pressupostos per a atendre aquestes desviacions del sistema. 
Però, a més, cal denunciar que l’estructura econòmica s’afanya a transmetre la imatge que aquest procés de neutralització laboral és una simple decisió del treballador; segons la seva tesi, l’empresa es limita a formular una oferta i el treballador és lliure d’acceptar-la o no: un altre parany. Allò que no diu l’empresa és que el marge de llibertat del treballador és molt reduït, per no dir inexistent. L’empresa ja s’encarrega de dir al treballador que l’oferta és immillorable; que el seu company de secció ja l’ha acceptada; que si no diu que sí, aviat l’oferta serà retirada; que amb els diners que obtingui es podrà dedicar a fruir del temps i a invertir en oci. No importa la persona, el treballador; aquest ha esdevingut una simple peça de l’estructura empresarial, com si fos una màquina; i ha arribat l’hora de prescindir-ne. 
Davant d’aquest fenomen, plenament conegut per la societat, els poders públics intervenen tímidament o bé ni tan sols es prenen la molèstia d’actuar, demostrant una intolerable dependència del poder econòmic. Els polítics han d’acceptar que les seves actuacions només tenen sentit si cerquen el benestar general dels ciutadans, no la bonança dels comptes econòmics de les grans empreses, la garantia de les quals fa innecessària la seva presència, ja que el poder econòmic té els seus propis instruments per a mantenir, conservar i potenciar la seva posició. El poder polític no ha de ser per definició un contrapoder de les estructures econòmiques, però ha de ser capaç de dirimir les tensions que sorgeixen en el si de la societat, tenint sempre present que la seva legitimació neix de la sobirania del poble i no de la junta d’accionistes de les grans empreses. 
No obstant això, al marge de les desviacions denunciades, no hi ha cap dubte que l’empresa és un factor decisiu en la creació de riquesa i llocs de treball. Al cap de l’empresa hi ha la figura de l’empresari, aquella persona o conjunt de persones que, assumint els riscos i enfrontant-s’hi, i adoptant decisions, contribueixen a dotar de llocs de treball les seves estructures de producció. Considerem legítim que l’empresari aprofiti tots els mecanismes legals, sempre que siguin morals, per a maximitzar els seus beneficis. 
I és precisament per a denunciar i evitar les desviacions entre l’empresa i el treballador abans esmentades, on entren les figures dels sindicats i altres forces socials que representen els assalariats i n’insten els drets, donant el contrapunt idoni que garanteix les seves justes reivindicacions. Els sindicats, en concret, d’una banda han de lluitar pels justos drets dels treballadors enfront –i no en contra– dels empresaris; i, de l’altra, han d’harmonitzar les relacions laborals cercant l’equilibri necessari entre totes les parts a fi d’aconseguir la pau social tan desitjada per tothom i el desenvolupament de la nostra societat. 
Amb la mateixa claredat volem fer constar la nostra desaprovació de les deficiències i dels abusos presents en el món del treball i del funcionariat: absentisme, baix rendiment, vagues injustificades, manca de participació, burocràcia, etc.
 
El poder polític té l’obligació d’evitar que els beneficis empresarials s’obtinguin amb estratègies que atempten contra la dignitat de les persones. El conjunt empresarial, en la mesura en què es deixa endur pel criteri del màxim benefici i del mínim de moral, tendeix a no autolimitar-se: és un fet. Per tant, el poder polític ha de dictar normes que frenin els possibles abusos en què poden incórrer els mons empresarial i laboral. Ha d’abandonar tota posició passiva i assumir el risc que les seves decisions desagradin l’estructura empresarial, amb el convenciment que els efectes positius de les seves mesures ajudaran, a mitjà i llarg termini, a cohesionar l’estructura de la societat. 
Resumint: cal que el món econòmic, com a resultat d’una sinergia de la creativitat social i de l’ordenament polític, flueixi de les persones humanes, hi recolzi i s’hi adreci en funció d’un bé comú dinàmic que cerqui constantment el reconeixement, respecte, harmonització i promoció dels drets humans i possibiliti el compliment dels respectius deures. 
L’empresa del segle xxi ha de ser una realitat molt més rica que la que el capitalisme liberal ens ha fet conèixer. Cal endegar-la no com una màquina, no com una granja, sinó com una comunitat de persones que es guanyen la vida bo i servint la societat, una societat de llibertat i de participació. En definitiva, s’ha de desenvolupar en un context d’economia social de mercat. 
 

L’evolució de les relacions polítiques 

En l’àmbit de les relacions polítiques, el procés de canvi i de transformació desborda els sistemes polítics de les democràcies actuals. La cursa de la globalització i la creixent rebel·lia que s’hi enfronta són dos clars indicadors d’aquest desbordament. 
Amb el risc de simplificar, podem observar que durant els dos darrers segles s’han definit tres alternatives que cristal·litzen en sistemes polítics diferents en funció dels valors que accentuen. Els denominarem funcionalisme, utilitarisme i personalisme, conscients, però, que la qüestió terminològica és discutible i varia segons escoles i moviments. 

a) El funcionalisme. La finalitat d’aquesta alternativa és el poder i l’ordre, entès com la seva cristal·lització, i no els drets de les persones ni el benestar col·lectiu, que esdevenen només mitjans per a assegurar-los. S’ha criticat aquest enfocament polític per supeditar el dret a la vida i la llibertat de la persona a l’interès de la col·lectivitat, sigui una ètnia, una classe social o, aparentment, el conjunt social. L’alternativa en qüestió ha donat lloc, en les seves expressions més radicals, a moviments tan perversos com el nazisme, el feixisme, l’estalinisme i el maoisme. En realitat, el funcionalisme, fins i tot en les seves versions més “populars”, esdevé profundament antihumana, entre altres raons perquè acaba estructurant una societat estratificada i excloent on la injustícia, la falsedat i la hipocresia tenen uns espais assegurats. 
b) L’utilitarisme. La finalitat d’aquest enfocament és l’obtenció del màxim benestar possible per al major nombre de ciutadans possible. Cristal·litza en les modernes democràcies occidentals i configura una societat de benestar que, de fet, adquireix trets molts accentuats d’hedonisme i de materialisme pràctic. Des del punt de vista estrictament polític, una derivació de l’utilitarisme es concreta, avui, en la prevalença d’una praxi partidista bipolar –dretes i esquerres– que acaba subjectant molts principis i valors ètics a la matemàtica de les majories. 
c) El personalisme. La característica d’aquesta opció és la prioritat de la persona: ella és el primer i principal destinatari de l’acció política. En funció d’aquest primat de la persona, les propostes polítiques s’han d’orientar vers el respecte i la promoció de totes les dimensions –individual i social, material i espiritual– de la seva dignitat. D’ací la indivisible unitat existent entre la llibertat i la justícia: l’una no pot subsistir sense l’altra; la promoció de l’una comporta el creixement de l’altra[1]. El que a continuació direm flueix d’aquests principis. 

La confiança de les persones en el poder polític és baixa. Hi ha motius per a això: l’actual societat democràtica viu un sistema dual on es prediquen uns drets i valors com a fonamentals (llibertat, igualtat i justícia social) i després es practica una política que, en bona part, respon a uns postulats contradictoris, basats en principis propis del funcionalisme i de l’utilitarisme. Preval una important confusió, originada per egoismes i pors i deguda també a l’absència d’un corrent d’opinió, d’una reflexió col·lectiva, amb suficient autoritat real i moral per a proposar els valors bàsics que haurien de prevaler en la societat i la manera d’estendre’ls i practicar-los. La manca d’aquest referent deixa l’espai obert a comportaments en els quals l’interès particular (individual o d’un grup minoritari de persones) s’imposa al bé comú. 
Un breu repàs a la realitat dels nostres dies refermarà aquesta tesi. Un cop enterrat el sistema soviètic amb la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, el món s’ha quedat només amb un pol, el capitalisme. I una de les formes de capitalisme més agressives que existeixen és el neoliberalisme, que viu una forta expansió, engreixada pel procés de concentració de poder i d’absència de control institucional eficaç sobre les megaempreses de l’era de la globalització. Aquesta ideologia reitera que les regles del mercat són suficients per a ordenar les relacions econòmiques i que els poders públics han de tenir una intervenció mínima, gairebé testimonial. El Papa Pius XI ja descrivia, l’any 1931, els tres moments de l’economia liberal de la seva època: l’autofagocitació competitiva (el capitalista fort es menja el dèbil, amb la qual cosa s’origina una forta xarxa de monopolis); la projecció nacional (des del poder econòmic s’assoleix el control polític, en l’àmbit intraestatal); i l’expansió internacional (es crea un entramat econòmico-polític amb intenció de domini mundial). Sembla que hem entrat de ple en la tercera etapa d’expansió del sistema capitalista i no es veu, en l’horitzó, cap aturador. Tanmateix, tots tres moments són aplicables als temps actuals. 
Les conseqüències del liberalisme a ultrança són ben conegudes: els rics esdevenen més rics i, els pobres, més pobres. El Papa Joan XXIII ja comentava que un dels problemes més importants de la seva època –ho escrivia l’any 1961– era el desequilibri i les diferències entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats. Aquest problema persisteix i, a més, s’ha vist incrementat amb un altre fenomen: el Quart món, és a dir, els sectors més desemparats dins els països desenvolupats. 
Sense oblidar la situació dels països subdesenvolupats –una de les principals causes del flux emigratori que es cobra cada any moltes vides humanes–, cal, però, que ens ocupem del problema del nostre Quart món, el model de solució del qual, entre els diversos possibles, correspon de triar als poders polítics. No fa pas molt, l’actual president dels Estats Units, durant la campanya electoral, parlava de tractar la qüestió dels dèficits socials interns sota la premissa de la compassió. Ens trobem davant d’un clar exemple de liberalisme: el poder públic és residual en el tractament de la qüestió i no té intenció d’abordar les causes del fenomen per a eliminar-les, sinó que tan sols es preocupa de mitigar-ne les conseqüències. No podem aprovar aquesta fórmula, ja que atempta contra la dignitat de les persones. La compassió pot ser una actitud positiva per a la persona individualment considerada, però utilitzar-la com a principal categoria de solució des dels poders públics no és admissible. A Europa, amb la consolidació de l’Estat del benestar, sembla que existeixi un cert consens sobre aquesta matèria: una afirmació d’aquesta mena seria rebutjada. Amb tot, cal recordar que una de les qüestions jurídicament menys desenvolupades de la Unió Europea és la que afecta els aspectes socials dels seus ciutadans. S’ha arribat a acords sobre la lliure circulació de capitals i persones, però els esmentats aspectes no s’han enfocat amb adient coratge. 
Volem deixar clara constància de la nostra oposició a qualsevol política assistencial que es basi en la sola compassió i en el mer subsidi econòmic. És una obligació inalienable dels poders públics crear les condicions que possibilitin a tots els ciutadans la garantia dels mínims vitals, unes prestacions suficients en cas de malaltia, dependència o atur, i un sistema d’igualtat d’oportunitats en àrees tan bàsiques com l’educació, l’habitatge o la promoció professional. A l’altre extrem, és també un fracàs per a qualsevol govern el fet que dues o tres generacions d’una mateixa família visquin de l’ajut social. Les polítiques en aquest sentit han de tendir a recuperar les persones i a estimular-ne la responsabilitat. Han de ser mesures actives i bel·ligerants contra el conformisme de la societat i dels ciutadans que, per diferents circumstàncies, han perdut la seva posició laboral o la capacitat de valer-se per si mateixos quan encara frueixen d’importants potencialitats. Les polítiques assistencials, basades únicament en la famosa “cultura de la subvenció”, s’han de limitar als casos extrems en què la dita recuperació de potencialitats esdevé impossible; en la resta de casos, fomentar el compromís del ciutadà ha de ser el primer esglaó de la seva recuperació social. Aquesta és la doctrina que en l’actual Europa hauria d’inspirar els governants. No es pot deixar de banda que aquestes mesures socials tenen, a vegades, una escassa rendibilitat política a curt i mitjà termini; però el més rendible no és a priori el més convenient ni, no cal dir-ho, el més just. 
Un darrer aspecte d’aquest àmbit és la subordinació del poder polític al poder econòmic. Deixant de banda els efectes perniciosos d’aquesta subordinació, el fet en si mateix suposa una fallida del sistema democràtic, ja que la legitimació del poder polític prové, únicament i exclusiva, del poble, en el qual resideix la sobirania. Polítics independents i amb coratge, reducció de mandats, llistes obertes, obligatòria aproximació del polític al votant, democràcia interna en els partits polítics i incompatibilitat entre càrrecs institucionals i càrrecs de direcció en els partits podrien ser algunes de les solucions per als problemes de l’actual sistema. La política ha de tenir un notable grau d’eficàcia per a evitar que el desencís dels ciutadans pugui ser manipulat per personatges populistes i demagogs que arrosseguen les persones cap a posicions no desitjables (racisme, xenofòbia, discriminació, violència, corrupció). I un darrer apunt: els càrrecs polítics han de ser temporalment limitats, la qual cosa, a més de posar de relleu el seu intrínsec caràcter vocacional i el despreniment dels qui s’hi esmercen, possibilita que molts ciutadans preparats puguin accedir a aquest servei amb el consegüent enriquiment del bé comú del país.

Cloenda

Adrecem a la societat catalana aquestes reflexions amb vista a contribuir a un diàleg individual i col·lectiu que ens ajudi a enfrontar la realitat actual amb una decisiva actitud de solidaritat que contribueixi al reforçament i protagonisme de la societat civil.
 
Aquesta actitud, com ha dit el Papa Joan Pau II en l’encíclica Sollicitudo rei socialis, ens ajudarà també «a veure l’altre –persona, poble o nació– no com un instrument qualsevol per a explotar a poc cost la seva capacitat de treball i de resistència física i abandonar-lo quan ja no serveix, sinó com un "semblant" nostre, una "ajuda" (Gn 2,18.20), per fer-lo partícip, com nosaltres, del banquet de la vida, al qual tots els homes som convidats per Déu». 
 

[1] Vegeu “Per a la participació en la vida política de Catalunya i la seva renovació”, de la Subfederació dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació, núm. 7.