Introducció
Traçar el perfil del mestre de medicina
catòlic
és una tasca molt extensa. Suposa comprendre el que significa ser
mestre, què significa ser mestre de
medicina,
i saber què és el que el pot qualificar com a catòlic.
En la següent reflexió tractaré en especial d’atendre l’últim
qualificatiu, catòlic. La pregunta s’imposa, realment es
diferenciarà un mestre de
medicina
no catòlic d'un mestre de
medicina
catòlic?; si això fos possible, en què consistirà aquesta
diferència?.
Amb la finalitat de respondre aquests interrogants tractaré de seguir
aquesta seqüència: el mestre com a ensenyant, el mestre
com a
professor, i el mestre com a catòlic.
Parlar del mestre és parlar de cultura. La cultura s'ha definit de
moltes maneres, aquí l'entenc com la humanització de la naturalesa.
Entenc per naturalesa tot el que és fora del subjecte i que aquest
necessita per viure. L'educació, entenent així la cultura, serà
l'assimilació de la cultura. Per entendre el procés de l'educació és
necessari comprendre el procés de la cultura. Aquesta abraça quatre
etapes fonamentals: introspecció, tradició, assimilació i progrés.
En la introspecció el subjecte s'adona de les seves pròpies
necessitats; en la tradició veu que se li ofereix per omplir-les; en
l'assimilació, les omple; i en el progrés, detecta noves necessitats
i procedeix a crear nous
satisfaents
que no ha trobat en la tradició.
I. El mestre de
medicina catòlic
1. El mestre de
medicina
com a "ensenyant"
El mestre és un ensenyant, ensenya. Ensenyar és una paraula derivada
del llatí
Insignare
que significa assenyalar. El mestre assenyala a l'alumne allò que
l'alumne necessita i ha d'apropiar-se. Això significa que el
mestre,
abans que res, necessita conèixer què és el que necessita l'alumne
per guiar-lo en la seva pròpia introspecció i adonar-se de les seves
pròpies necessitats.
Un cop el mestre ensenya a l'alumne a conèixer les seves pròpies
necessitats, li assenyala en la tradició allò amb el que pot
omplir-les. Això és el que sol anomenar-se bé cultural.
Detectat el bé cultural li assenyala també el camí per poder
apropiar-se de l'esmentat bé i assimilar-lo.
Ha d'assenyalar també nous horitzons, tant en el ram de les
necessitats com en el ram de possibles nous horitzons. Ensenya com a
cosa necessària la investigació que porti a crear nous béns
culturals.
La cultura mèdica, conseqüentment, consisteix en la humanització de
la medicina,
i l'educació mèdica, en l'assimilació de la humanització de la
medicina.
La tasca del mestre de
medicina
és senyalar
a
l'alumne de
medicina
com assimilar la humanització de la
medicina.
Seguint les passes de tota cultura, en l'etapa de la introspecció,
el mestre de
medicina ha
d’assenyalar a l'alumne el camí per tal que sigui ell mateix qui descobreixi la
necessitat que té de què el portin a buscar la tradició mèdica com a
satisfaent
de la mateixa necessitat. Aquí arrela, en primer lloc, l'aptitud o
no aptitud d'un alumne per aprendre la cultura mèdica. Si les seves
necessitats, en conexió amb les seves capacitats, no són aquelles
que s'omplen amb la cultura mèdica, el mestre ha d'assenyalar a l'alumne que no és el cas que sigui educat en una cultura que
no necessita, o per a la qual no està capacitat.
Superat el pas de la introspecció en la cultura mèdica, el mestre de
medicina
ha d'assenyalar la tradició mèdica. Això és, tot el conjunt de
béns culturals mèdics que existeixen. Aquí es troba tot el
complex terreny de les ciències, tècniques i art mèdics. El
mestre
de medicina
ha de dominar aquest terreny, o, donada la complexitat del saber
mèdic actual, almenys de l'especialitat en la qual ell s’ubica com a
mestre.
A
més de la competència científica i tècnica, el mestre de
medicina
com tot altre mestre, ha de ser un pèrit en les ciències de
l'educació, en especial en la didàctica, ja que en ensenyar,
ho ha de fer amb tal claredat que l'alumne pugui trobar el bé
cultural mèdic que se li indica. Aquí, el mestre de
medicina
s'emboca al tercer pas de la cultura, l'assimilació. No n'hi ha prou
amb ensenyar la complexitat mèdica, sinó que cal assenyalar a
l'alumne el camí pràctic per
senyorejar-se
d'ell.
Una vegada que el mestre de
medicina
compleix amb aquest tercer pas, ha d’obrir camins per tal que
l'alumne reconegui necessitats mèdiques ulteriors i aconsegueixi crear en el futur nous béns culturals
mèdics. Ha d'assenyalar, en concret, els camins per al progrés de la
medicina,
i com els seus alumnes han de caminar per aquests senders encara inexplorats.
2.
El mestre de
medicina
com a professor
A
més de ser un ensenyant el mestre de
medicina
ha de ser professor, i aquí obrim el nostre pensament per
endinsar-nos en el camp d'un mestre de medicina
catòlic.
Com ensenyant, fins a cert punt, comparteix la seva personalitat amb
qualsevol altre ensenyant de
medicina,
sigui de la mentalitat, o ideologia que sigui; com a professor és
una altra cosa.
En efecte, la paraula professor té per si mateixa una connotació
religiosa, doncs ve del verb professar, la qual cosa significa
adhesió a una fe i la seva professió. Si el mestre es queda en el
nivell d'ensenyant es frustra ell i frustra el seu alumne.
Assenyala les ciències i tècniques de la salut i de la vida; però,
en realitat, assenyala que tota la ciència i tècnica mèdica tenen
la batalla finalment perduda, perquè arriba la mort i davant d'ella,
tota la ciència i tècnica mèdica es manifesten impotents i
fracassades. Sent sincer amb si mateix i amb els seus alumnes, en
els nivells d'introspecció i d’assimilació de la
medicina
com a superació de malalties ha d'assenyalar el fracàs últim de tota
la ciència, tècnica i art mèdics, ja que al final de tots els seus
esforços es troba la mort.
Només si és capaç d'assenyalar juntament amb la mateixa
medicina,
i en certa forma des d'ella, la superació de la mort, el seu
ensenyament té un valor durador i no es perd en un mer retardar el
final tant com es pugui.
Però per això ha de superar el mer nivell d'ensenyant i tornar-se
veritablement professor. Professar una fe que obre la salut i la
vida cap a la transcendència.
3.
El mestre de
medicina
com a professor catòlic.
Si el professor de
medicina
és catòlic, llavors aquesta transcendència i aquesta victòria sobre
la mort no són merament bells desigs que per a molts, en la nostra
cultura
secularitzada,
no passen de ser bones intencions i pal·liatius al fracàs de la
mort; sinó que es funden en la mateixa realitat d'un fet històric
irrefutable, la resurrecció del
Senyor Jesucrist.
Professant aquesta fe, el mestre de
medicina
es torna un professor triomfant. Ell i els seus alumnes van cap a la
cultura mèdica amb el convenciment i l'alegria de què els avenços en
les ciències de la salut són
pregustacions
de la salut plena que trobaran per a si mateixos i per als seus
pacients en Crist ressuscitat.
És obvi que, per a qui no professa aquesta fe, això és
incomprensible. Per a un metge que no té la fe en Crist i en la seva
Església tot el que aquí es digui no té sentit, més aviat és una
mica absurd, semblaria per a estults i bojos ja que s'oposa al
coneixement experimental biològic que pretén ser l'únic vàlid en
medicina:
evidence
based
medicin.
Tanmateix aquí es troba una altra evidència més forta fins i tot que
l'evidència del laboratori, l'evidència d'una fe que es funda en un
fet irrefutable al qual s'arriba per la mateixa raó, però que neix
d'una decisió lliure i ferma de la voluntat de cada un. Ja
Sant Pau
deia que l'anunci d'un Messies crucificat resulta ofensiu als jueus
i bogeria als no jueus, tanmateix, és molt més savi que tota saviesa
humana; i el que en Déu pot semblar debilitat és més fort que tota
la força humana (I
Cor
1,23-25).
D'acord a aquesta professió de fe, com haurà de ser doncs un
professor de
medicina
catòlic?
La resposta és, capaç d'ensenyar com ha de ser un metge no frustrat, que obre les ciències i tècniques de la salut, l'art de curar, cap a
la victòria plena sobre la mort en la resurrecció de Jesucrist, el
nostre Senyor. Un professor catòlic de
medicina
és aquell que ensenya, assenyala, als seus alumnes, com s'és metge
catòlic
A
continuació, proposo algunes línies que tracen la figura del
metge
catòlic i que podran servir de base per tal que un professor catòlic
de medicina
assenyali als seus alumnes com s'és metge catòlic.
II. El metge catòlic.
Prenc com a base la
Carta per als Agents Sanitaris
publicada pel Pontifici Consell per a la Pastoral de
la
Salut, que al seu torn refereix al pensament del Servent de
Déu Joan Pau
II, i des de la identitat traçada pel Papa i en ella,
tracto d'embastar unes quantes idees com a interpretació i
comentari.
Carta als Agents Sanitaris
A
la
Carta per
als Agents Sanitaris
es
descriu així el metge catòlic:
Al metge catòlic, la seva professió li exigeix ser custodi i
servidor de la vida humana. Ho ha de fer mitjançant una presència
vigilant i sol·lícita al costat dels malalts. L'activitat
mèdico-sanitària es funda sobre una relació interpersonal, és un
trobada
entre una confiança i una consciència. La confiança d'un home marcat
pel sofriment i la malaltia que es confia a un altre home que pot
fer-se càrrec de la seva necessitat, que el rep per assistir-lo,
cuidar-lo i guarir-lo.
El pacient no és només un cas clínic sinó un home malalt cap al qual
el metge haurà d'adoptar una actitud de sincera simpatia, patint
junt amb ell, mitjançant una participació personal en les seves situacions concretes. Malaltia i sofriment són fenòmens
que tocats a fons van més enllà de la
medicina
i toquen l’essència de la condició humana en aquest món.
El metge haurà de ser conscient de què en el dolor està
implicada tota la humanitat i li és requerit un lliurament total.
Aquesta és la missió que el constitueix, i és el fruit d'una
crida
o vocació que el metge escolta, personificada en el rostre
sofrent
i invocant del pacient confiat a les seves cures. Aquí s'enllaça la
missió del metge de donar la vida, amb la del mateix Crist que va
venir a donar la vida i donar-la en abundància (Jn
10,10). Aquesta vida transcendeix la vida física fins a arribar a
l'alçada de
la
Santíssima
Trinidat,
és la vida nova i eterna que consisteix en la comunió amb el Pare a
què tot
home
està cridat gratuïtament en el Fill, per obra de l'Esperit Sant.
El metge és com el bon samarità que es deté al costat del malalt
fent-se el seu pròxim (proïsme) per la seva comprensió i
simpatia,
en una paraula, per la seva caritat. Així el metge participa de
l'amor de Déu com el seu instrument difusiu i alhora es contagia de
l'amor de Déu cap a l'home.
Aquesta és la caritat terapèutica de Crist que va passar fent el bé
i guarint tothom (Hch
10,38). I alhora, la caritat cap a Crist representat en cada
pacient. Ell és el que és curat en cada home o dona "quan estava
malalt, em vas venir a veure", com dirà el Senyor en el
Judici
final (Mt
25,31-40).
D'aquí resulta que la identitat del metge és la identitat rebuda pel
seu ministeri terapèutic, el seu ministeri de la vida. És un
col·laborador de Déu en la recuperació de la salut en el cos del
malalt. L'Església assumeix el
treball
del metge com a ministeri, ja que considera el servei
als malalts part integrant de la seva missió; sap bé que el mal
físic empresona l'esperit, així com el mal de l'esperit sotmet el
cos. D'aquesta manera, el metge amb el seu ministeri terapèutic
participa de l'acció pastoral i evangelitzadora de l'Església. Els
camins pels quals ha de caminar són els marcats per la dignitat de
la persona humana i per tant de la llei Moral. En especial quan
tracta d'exercir la seva activitat en el camp de la
Biogenètica
i
la
Biotecnologia. La Bioètica li donarà el seu llit delineant-li els
seus principis d'acció.
La
identitat del metge
En aquesta posició del Pontifici Consell per a la Pastoral de
la
Salut es troba una síntesi
ajustada
de la identitat cristiana del metge; com ja ho havia esmentat,
m'esforçaré per reflexionar sobre dita identitat fixant-me en
especial en què es tracta d'una identitat rebuda per una vocació i
una missió que funda un ministeri del tot especial, el ministeri
terapèutic, el ministeri de la vida, el
ministeri
de la salut.
La
Vocació i
l'Església
Comencem referint-nos a la significació de la vocació a
l'Església. Moltes vegades les etimologies ajuden a remuntar-nos al
sentit original dels mots que usem amb freqüència i que semblen
desgastades per l'ús. Una d'elles és la paraula Església. Ens situem
en dues etimologies, la grega i la llatina. La seva etimologia grega
ens porta al verb “Ekkalein”, trucar, requerir. L'Església,
"Ekklesia",
seria el participi plural del verb “ekkalein”,
i significaria els
cridats.
Ara, situant-nos en la perspectiva etimològica llatina,
l’Església
és l'efecte de la vocació; La vocació, etimològicament
parlant, és l'accepció llatina
substantivada
del verb llatí
“Vocare”,
cridar, demanar, (igual que "ekkalein")
significaria així la mateixa
crida
que congrega als
cridats,
això és, que congrega l'Església. La vocació, doncs, fa
l'Església.
L'única vocació o
crida
fonamental és la que fa Déu amb la Paraula amb què crida a
l'existència a tot el que existeix, i aquesta
crida,
aquesta vocació
primigènia,
és Crist; que és
la
Paraula de Déu per la qual tot el que existeix i cada un de
nosaltres, es cridat a l'existència (Cf
Ef
1,3-10; Col 1,15-20). És en particular interessant constatar que la
forma màxima de requerir avui per part de Déu, la
màxima presència de Crist en el món, tingui la seva realització en
l'Eucaristia, ja que és el memorial, la
presencialització
de Crist en l'avui de la història (Cf
Lc
22,19).
En aquesta
crida
de Déu, descobrim tres moments essencials que la
constitueixen, que podem sintetitzar amb tres expresions: "ser",
"amb", i "per a". Això és, som cridats per ser (existir), amb Déu, per
als altres.
Ho podem comprovar, per exemple, en la
crida
que Crist fa als seus apòstols (Mc
3,14-15), i molt en especial en la
crida
que fa a la
Verge Maria
perquè esdevingui
Mare de Déu, el Messies (Lc
1,26-38). Però es tracta d'un paradigma que s'estén per tota la
història de
la
Salvació.
Aquestes tres expressions de la Vocació ens serviran com a pauta per
reflexionar sobre la doctrina pontifícia sobre la identitat del
metge catòlic que vam exposar a
la
Carta del Pontifici Consell.
1.
"Ser"
Quan parlem del "Ser" en la vocació, parlem de l'existència total.
Déu parla i tot comença a existir. Diu el
Gènesi:
"Llavors va dir Déu: que hi hagi llum. I hi va haver llum...(1,3).
Quan Déu pronuncia la seva Paraula, aquesta és realitza: fa el que
diu, i tot té en ella la seva consistència, el seu inici i el seu
fi,
la seva totalitat.
Quan parlem de l'autèntic metge catòlic, aquest és tal per una
verdadera vocació rebuda de Déu mateix del qual rep tota la seva
existència, sens dubte sense excloure la col·laboració a la crida
per part del mateix metge. Com i en què consisteix la vocació
mèdica, què demana Déu el metge? Dissenyem a continuació alguns
trets del "ser" d'aquesta
crida.
1.1.
La professió
En primer lloc direm que Déu crida al metge per a una professió, que
no és el mateix que per a un ofici. Professions pròpiament es
reconeixen en la història tres, la del sacerdot, la del metge i la
del governant o jutge. Cal notar que com dèiem anteriorment la
professió és una cosa lligada amb la professió de la fe, és quelcom
religiós.
La professió no és quelcom pròpiament jurídic, ja que la qüestió jurídica
en sentit positiu és contingent o pot canviar-se segons la voluntat
dels que contreuen una obligació, en canvi, la professió és una
obligació i una responsabilitat que es contreu amb Déu mateix. És
una responsabilitat, i una responsabilitat significa originàriament
la capacitat de respondre, respondre ve del grec "Spenden"
que originàriament significa oferir un sacrifici de
libació
a Déu. La responsabilitat professional mèdica significa un compromís
(compromís és
syngrafein
en grec, significa escriure conjuntament) que s'escriu a partida
doble entre l'home i Déu.
D'aquesta
sacralitat
de la professió mèdica s'origina el jurament hipocràtic,
el jurament de no fer mal al pacient, fer-li sempre el bé i
estar totalment per la vida en totes les seves etapes, jurament que
no és una promesa que es fa al pacient, sinó que es fa directament a
Déu. La vocació del metge, en aquest context, és una vocació que neix
de l'amor de Déu, és a Déu a qui el metge segueix en aquesta
professió, com a Bé summament amable .
1.2.
L'amor de Déu en el metge
Tanmateix, malgrat aquesta posició hipocràtica sublim, aquesta
és limitada i defectuosa. Parlàvem de l'amor de Déu, però aquest
amor, d'acord amb la mentalitat grega clàssica, la mentalitat de
Sòcrates
i Plató,
de la qual participava
Hipòcrates,
és
defectuosa
ja que pressuposa necessitat i mai no és plenitud. De fet, per a la
Filosofia clàssica grega, Déu no estima. És summament amable, però
no estima, doncs estimar significaria mancança i a Déu no pot mancar-li res. L'amor és propi només de l'home necessitat i interessat en
sadollar-se, no de
Déu omniperfet.
En la Mitologia grega, l'amor neix de Porus i
Pènia
en les noces d'Afrodita.
Poros
representa l'expedient,
la necessitat, i
Pènia,
la pobresa; ajuntant necessitat amb pobresa, neix l'amor com a desig
interessat.
Aquesta mentalitat és totalment corregida per la Revelació divina:
Déu mateix és Amor. És aquesta la definició més pregona de Déu. El
seu amor no implica que li manqui alguna cosa, sinó en la màxima
difusió de la seva pròpia bondat, que en tal forma es presenta que
Déu Pare
arriba a estimar tant al món que ha creat per amor difusiu de si,
que lliura fins a la mort al seu Fill Unigènit (Jn
3,16).
Per això la professió cristiana mèdica se centra en l'amor, però no
en l'amor interessat i pobre, hipocràtic, sinó que imita l'amor
perfecte de Déu i té el seu paradigma en el Bon Samarità que en tal
manera pateix juntament amb el malalt, en tal forma el compadeix,
que proveeix de tot el que aquest necessita per a la seva curació.
D’aquesta manera el
Bon
Samarità ve a ser l'exemple a imitar pel metge cristià. El
Bon
Samarità és la figura de Crist que s'ha compadit de tota la
humanitat malalta i caiguda, i l'ha aixecat fins a la seva
deïficació; és l'amor infinit i està tant en el que estima com en el
que és estimat, està en ambdós com a plenitud. I així el Bon
Samarità és la figura que identifica el metge que es compadeix fins
a tal punt del pacient que fa tot el que està de la seva part per
tornar-li la salut, per amor de plenitud.
Parlant de l'amor que el metge ha de tenir a Déu i als seus
pacients, el
Papa Pius
XII ens parla dels manaments de la llei de Déu en l'àmbit de la
medicina.
Ens parla del primer manament que és estimar a Déu sobre totes les
coses i del segon que és estimar el proïsme com a un mateix i en
aquest amor fa consistir la identitat del metge quan les seves
relacions amb el pacient estan envoltades d'humanitat i comprensió,
de delicadesa i sol·licitud.
El mateix
Papa Pius
XII complementa els trets de l'ésser del metge al·ludint a uns
altres dos manaments en especial, al cinquè, “no mataràs” i
al vuitè, “no mentiràs”.
1.3.
Respecte i Defensa de la Vida
El cinquè manament ens recorda com la identitat del metge cristià
consisteix en què per l'amor que està obligat a tenir a Déu i al seu
pacient, està totalment obligat a defensar la vida en qualsevol
etapa en la qual aquesta es trobi, però en especial en les etapes de
màxima feblesa, com són la inicial i la terminal. La seva
personalitat es dissenya des d'un clar i absolut no a
l'avortament i no a l'eutanàsia. En el cinquè manament es
comprèn tota la significació de la vida humana, com un do atorgat
per Déu en mera administració a l'home i a la dona, i que només
haurà de tenir el seu origen dins del matrimoni.
1.4.
La formació mèdica
En el vuitè manament, “no mentiràs”, ens parla del compromís
clar del metge cap a la veritat, tant a la veritat de la malaltia i
de la salut, com a la veritat de la ciència mèdica.
La identitat del metge ve des de la formació que rep, ara bé, si
atenem a la què ve donant-se a moltes Facultats de
medicina
podem constatar que aquesta té moltes deficiències, en efecte, el
currículum
escolàstic de la
carrera
mèdica té dues parts essencials, la primera és dels coneixements
bàsics i la segona dels coneixements que s'obtenen per les ciències
clíniques dividides per disciplines o bé per la seva consideració
dels diversos
òrgans
del cos humà. És obvi que aquestes assignatures s’han
d’impartir,
però el que alhora es constata és que hi ha un reduccionisme
biotècnic;
en l'exposició de les matèries s'ha perdut el seu valor
antropocèntric
i els valors ètics, afectius i existencials. El metge s'entén des
dels requeriments del pacient i les exigències d'un sistema
economiciste sanitari amb plena indiferència per les violacions dels
drets de l'home, en especial de la vida humana.
Moltes vegades trobem
com a
paradigma de les aplicacions clíniques actuals una fragmentació i
reducció del pacient a
òrgans
i funcions biològiques o tecnològiques i a farmacologia; es pretén
arribar a un domini de coneixements especialitzats, fragmentats, sense
la perspectiva de totalitat mitjançant coneixements i competències
relacionals amb altres camps humans fora de la
medicina;
la idea de salut es proposa com a adaptació passiva a estímuls
patògens i de naturalesa biofísica; l'adaptació de la clínica es fa
amb referència tantes vegades exclusiva als requeriments, fins i tot
econòmics, del sistema sanitari nacional; es constata la pèrdua dels
valors
ètics en la
medicina
i l'anonimat dels pacients; fins i tot es veu que es dóna poc valor
als aspectes existencials de la professió mèdica, a la persona del
pacient, del metge i de la infermera.
Davant aquesta problemàtica del "ser" del metge des dels seus inicis
en la formació que es rep, s'han formulat una sèrie de mètodes que
han estat concebuts per fer actiu l'ensenyament, especialment des de
l'anomenat
"Problem Based Learning"
i el
mètode d'ensenyament orientat cap a la comunitat que entén el metge
com a persona necessàriament competent a nivell relacional i
científic, inserit en una realitat comunitària, capaç de col·laborar
amb altres figures sanitàries i administrar els recursos a
disposició en un continu aprenentatge, com a advocat sempre de la
salut del pacient, capaç de conjuntar els coneixements amb la
pràctica mèdica, i per això, en formació contínua.
Aquesta classe de formació mèdica donaria una nova comprensió de la
salut i de la malaltia, atendria a la prevenció i maneig de la
malaltia en el context de la individualitat del pacient que es
complementa per la seva pròpia família i la societat sencera;
desenvoluparia així un aprenentatge basat més en la curiositat i
investigació contínua que en adquisicions passives; reduiria la
càrrega d’informació;
propiciaria el contacte directe amb els pacients mitjançant
l'anàlisi personalitzada dels seus problemes i de tot el seu
currículum.
S'hauria d'elaborar doncs un programa que es basés en els següents
principis:
-
Existència d'un significat comprensiu i últim del
saber mèdic.
-
Definició de la seva orientació epistemològica.
-
Definició dels valors, de les motivacions, de la maduresa
psicològica, de la qualitat dels coneixements objectius i de les
capacitats metodològiques, relacionals, tècniques, aplicades a
l'exercici de la professió.
-
Definició dels valors, de les
motivacions, de les
capacitats
i de la qualitat de la formació dels docents.
-
Definició dels
objectius generals i parcials de la formació.
-
Definició dels
mètodes didàctics. Aquests principis acullen els coneixements
epistemològics de la
medicina
actual que consideren la salut com una construcció
psicobiològica
determinada per la possibilitat i la qualitat dels recursos de la
persona i finalitzada en donar una resposta unitària a les preguntes
fonamentals de l’existència humana.
1.5.
La formació permanent
La identitat del metge no es forja d’una vegada per totes en la seva
formació inicial, sinó que ha de perllongar-se en la seva formació
permanent. Exigeix la preparació molt acurada dels estudiants de
medicina,
però alhora requereix la preparació contínua i progressiva dels
mestres que
imparteixen
qualsevol assignatura mèdica, preparació que mai no ha de faltar. Els
mestres, en especial, tenen la responsabilitat de la promoció
dels nous metges, la que mai no facilitaran si no els consta en
consciència la capacitat de cada alumne per dur a terme missió tan
delicada.
El mateix vuitè manament obliga tots els metges al secret
professional, i com ja hem repetit,
tenir
una sòlida cultura mèdica que ha de perfeccionar-se de forma
constant mitjançant la formació permanent.
2.
"Amb"
Dèiem que el segon tret de la vocació cristiana s’expressa per la
preposició "amb", amb Déu. Això és, tota vocació és per estar amb
Déu el nostre Senyor, que és
Qui
capacita l'home per dur a terme una missió que sense la seva força
seria inútil emprendre-la. Llegim al llibre de l'Èxode
que Moisés diu a Déu al mont
Horeb:
"Qui sóc jo per presentar-me davant del Faraó i treure d'Egipte
els
israelites?, i Déu li va contestar: Jo estaré amb tu... " (Ex 3,12).
2.1.
Transparència de Crist metge
En aquest apartat esbossem els valors més profunds que han de
configurar la identitat del metge catòlic. La personalitat del metge
cristià s'identifica així com a transparència de Crist metge. Crist
va enviar els seus apòstols a curar tota dolença i malaltia i els va
dir, "Jo
estaré amb vosaltres fins que s'acabi el món” (Mc
16,17; Mt
28,20); així, el metge exerceix el ministeri terapèutic, al costat
dels apòstols, com a continuació de la missió de Crist i com a la seva
pròpia transparència.
Cal entendre aquesta transparència en tota la seva amplitud, el
metge ha de transparentar tota la vida de Crist, aquesta és la
presència de Crist en el metge. Doncs Crist cura tota dolença i
malaltia en tota la seva actuació. Els miracles
de curacions que va efectuar, fins i tot la resurrecció dels morts,
no eren una cosa definitiva en la seva lluita contra el mal de la humanitat, contra la seva malaltia i mort, sinó només un
signe de la realitat profunda que comporta la seva pròpia mort i
resurrecció.
2.2.
El Dolor
Ell va prendre tots els sofriments, totes les dolences, totes les
malalties, sense excepció i les va resumir en la seva mort, mort del Déu fet home, de manera que cap dolor no quedés
exclòs;
i des de la seva mort va aniquilar la mateixa mort, la va vèncer
en la plenitud de la seva resurrecció. Un dels grans interrogants
del metge és sempre el problema del dolor, aquesta qüestió té només
aquí la seva resposta, quan el dolor no apareix com a cosa negativa,
sinó com a
positivitat
que culmina la seva veritat en la mort, però en una mort inseminada de resurrecció.
Així el metge ha de curar, transparentant la mort i la resurrecció
de Crist. Per a aquesta transparència és necessària una
identificació del metge com a tal, com a
sanador,
amb Crist
sanador.
Aquesta identificació és actual especialment en l'Eucaristia
i en els altres sagraments. Els sagraments són la presència
històrica de Crist en l'avui, en el moment concret que passem en la
vida.
2.3.
La Salut
Conseqüentment el metge s'haurà d'adonar que la salut és
complexa
i no s'ha de parlar de la salut corporal com a cosa distinta,
radicalment, de la salut completa que anomenem salut eterna o salvació. Per això el ministeri del metge és un ministeri
eclesial
que es dirigeix a la salvació de l'home des del seu cos,
però que comporta els seus altres aspectes.
Així, descrivim la salut com una tensió dinàmica cap a l'harmonia
física, psíquica, social i espiritual i no només l'absència de
malaltia, que capacita l'home per dur a terme la missió que Déu li
ha encomanat, segons l'etapa de la vida en la qual es troba.
La missió del metge és per tant ocupar-se de mantenir aquesta tensió
dinàmica cap a l'harmonia integral, tal com es requereix en cada
etapa de la vida del seu pacient, de manera
que pugui dur a terme la missió que Déu li ha encomanat. D'aquí la
incongruència de reduir la funció mèdica només a l’aspecte
fisicoquímic de la malaltia, la seva funció és integral i a més no
pot ser estàtica, sinó que ha d'inserir-se dins del dinamisme del
pacient que tendeix cap a la seva pròpia harmonia.
En aquest context, la mort no ve a ser la frustració del metge
sinó el seu triomf, ja que haurà acompanyat el seu pacient de manera
que aquest haurà pogut retre els seus talents al màxim en cada
etapa de la vida, i quan aquesta arriba a la seva fi cessarà la funció
mèdica, no en un crit d'impotència, sinó en la satisfacció de missió complerta, tant
per part del pacient, com per part del mateix
metge.
Així, el metge veritablement està amb Crist quan posa la seva
professió en comunió amb Crist. Llavors el metge s'uneix al nostre
Pare Déu
com un fill amb el seu Pare, i el seu amor professional es
converteix en l'acció de l'Amor de Déu en si mateix, que és l'Esperit Sant. Per
això el metge cristià és aquell que és guiat sempre per l'Esperit
Sant. Des de l'Esperit Sant, i amb l'Esperit Sant, s'entén tota la
simpatia que ha d'existir entre el metge i el pacient, tota la
humanització de la
medicina
i tota l'exigència cap a l'actualització i formació permanent, doncs
l'Amor de l'Esperit Sant fa al metge una persona essencialment
oberta als altres, és allò al què s'ha obligat davant Déu per la
professió de fe que significa la seva professió mèdica.
Així arribem
a delinear ara el tercer tret de la identitat mèdica, ser per als
altres, és el "per a" de la seva vocació i de la seva identitat
professional.
3.
"Per a"
Quan Déu ha escollit
Moisés,
és molt clar que ho ha fet perquè tregui al seu poble del poder dels
egipcis; diu Déu: "He baixat per salvar-los del poder dels egipcis"
( EX 3,8).
El metge no pot tancar-se en si mateix. No pot simplement pensar que
ja té suficients diners, que ja no necessita treballar, i que per
tant ara es retira de la seva professió. Un verdader metge és metge
per a tota la vida, si veritablement ha rebut aquesta vocació, la
tindrà per sempre i l'haurà d'exercir per a la humanitat com una
missió precisament rebuda per a bé de tots, i de la qual haurà de
donar comptes a Déu quan
Ell
li digui: "Vaig estar malalt i em vas venir a veure" (Mt
25, 36.43).
3.1.
Obertura al pacient
Dèiem que l'amor de la professió mèdica és un calc de l'amor de Déu,
que és difusiu de si mateix. No pot tancar el seus coneixements en
pures teories i en laboratoris, sinó que ha d'expandir-los
en favor de la comunitat. Ha rebut el do de cuidar i fer créixer la
vida. La seva vocació és per a la vida, mai per a la mort, això seria
encegar la missió que Déu li ha encomanat a cada ésser humana. El
ministeri religiós s’uneix avui, diu el
Papa Joan Pau
II, al ministeri terapèutic dels metges en l'afirmació de la vida
humana i de totes aquelles contingències singulars en les quals la
mateixa vida pot estar compromesa per un propòsit de la voluntat
humana. En la seva identitat més profunda porten aparellat l'ésser
ministres de la vida i mai instruments de mort. Aquesta és la
naturalesa més íntima de la seva noble professió. Estan
cridats
a humanitzar la
medicina
i els llocs en els quals s'exerceix, i a fer que les tecnologies més
avançades s'usin per a la vida i no per a la mort; tenint sempre com
a suprem model Crist, metge dels cossos i de les ànimes .
El metge catòlic, diu el
Papa Pius
XII, ha de posar a disposició dels malalts el seu saber, les seves
forces, el seu cor i la seva devoció. Ha de comprendre que ell i els
seus pacients es troben subjectes a la
voluntat
de Déu. La
medicina
és un reflex de la bondat de Déu. Ha de facilitar que el malalt
accepti la seva malaltia, i ell mateix ha de cuidar-se de
l’ennobliment de la tècnica i de fer fructificar els dons que Déu li
ha donat i no cedir a les pressions per realitzar atemptats contra
la vida. Ha de romandre fort davant les temptacions del materialisme
.
El bon metge ha de tenir així les virtuts
dianoèticas
i polítiques. Fer-les virtut, és a dir, un hàbit; de
manera que tant les virtuts referents a les ciències teòriques com pràctiques es trobin en ell com si fossin la seva segona
naturalesa.
3.2.
Qualitats fonamentals del metge
Així s'han arribat a tipificar les qualitats fonamentals del metge
en 5 trets:
Consciència de responsabilitat, humilitat, respecte, amor i
veracitat. La
consciència de responsabilitat el porta a treballar
amb el malalt i a ser conscient que és el metge qui marca la
direcció.
La humilitat li diu que el metge serveix els seus malalts i no a
l’inrevés; la humilitat el fa reconèixer com a deutor del malalt; el
metge no pot parlar dels seus pacients, sinó més aviat els
malalts parlaran del seu metge. El metge ha de rebre els seus
malalts com està escrit a la l’entrada d’un vell hospital alemany: "recipere
quasi
Christum",
ha de rebre els seus malalts com si fossin el mateix Crist. El
respecte i l'amor al malalt, del qual hem parlat ja, fonamenten la
seva humilitat, se sap dipositari d'una missió per a la qual no té
prou forces, sinó que les rep de qui l'envia. La veracitat comporta ser conscient de la gran confiança
que li té el malalt en revelar-li les seves intimitats; s'exigeix
veracitat en el diagnòstic i en la teràpia, no només en el
pla
corporal sinó integral, mental, social, psíquic, espiritual; mai no
ha d'experimentar en el malalt si en això es troba un perill
desproporcionat al bé que es pretén assolir, que això sigui
absolutament necessari i que el malalt estigui d'acord; ha de
comunicar al malalt el desenvolupament de la seva malaltia, dir-li
la veritat del seu estat quan i com sigui més oportú. Ha de
complementar la seva acció amb l'acció del sacerdot ja que ambdues
missions, la del sacerdot i la del metge, es troben estretament
enllaçades.
3.3.
Retrat del Metge
No deixa de tenir actualitat el "Retrat del metge perfecte" que a l'Espanya del segle XVI, amb el llenguatge florit d'aquella època va
descriure
Enrique Jorge Enríquez:
«El metge haurà de
témer
el Senyor i ser molt humil, i no superb ni vanagloriós, haurà
d'esser caritatiu amb els pobres, mans, benigne, afable i no
venjatiu. Haurà de
guardar el secret, no ser
xerraire
ni murmurador, ni falaguer ni envejós. Haurà d'ésser prudent, temperat,
no massa agosarat..., continent i donat a l’honestedat, i recollit.
Que treballi en el seu art i que fugi de l'ociositat. Que sigui molt llegit i que sàpiga donar raó
de tot».
En l'actualitat parlaríem de l'excel·lència mèdica, seria el que
Aristòtil anomenava el "Teleios
iatrós"
(perfecte metge), o
Galeno,
"Aristós
iatrós"
(metge millor).
3.4.
Moral i Dret
Havíem dit al principi que la professió mèdica és una cosa que
supera el Dret i se situa dins del marc de la Moral, i és cert; però
no per això pot prescindir del Dret mèdic. Un Dret mèdic sense una
Moral adequada, seria una arbitrarietat fundada en interessos
inconfessables; una Moral sense un Dret mèdic quedaria en principis
generals sense aplicació directa. Les normes del Dret mèdic han de
ser prou clares i breus per facilitar l'acció del metge. El principi
conductor sempre és el mateix: la finalitat del metge és socórrer i
guarir, no fer el mal ni matar.
Menció especial mereix, doncs, el camp de l'Ètica,
el camp de la Moral, en el qual el metge ha de ser competent, però
en el qual tantes vegades no és un especialista; per això
s'exigeixen els comitès de Bioètica en cada centre de salut, i en els centres
docents,
en franc diàleg amb els especialistes en les diverses matèries
implicades.
D'aquesta manera el metge es capacita per donar testimoni de Déu en
tots els ambients mèdics, sindicals, polítics, etc. Fins i tot
poden ser vàlids portadors del diàleg ecumènic i amb altres
religions, ja que la malaltia no coneix les barreres religioses.
Així el metge pertanyerà activament a l'Església com a persona
individual i com a grup.
3.5.
Treball en equip
Per dur a terme aquesta missió tan exigent, el metge no pot
quedar-se tancat en la seva pròpia individualitat, ha d'obrir-se en
primer lloc a altres metges i tenir la humilitat suficient com per
treballar en col·laboració i en equip; tant en qüestions
estrictament fisiològiques, com en aquells camps que no necessàriament domina i que, en
certa manera, cauen fora de la seva competència,
per exemple
aspectes sociològics, antropològics, polítics, de camps tècnics més
enllà de la seva especialització,
i
de
tot el relatiu a l’àrea de la informàtica.
En certa manera, dins d'aquesta obertura, en el camp espanyol de la
medicina
es dissenya el que dos autors anomenen el decàleg del nou metge i ho
expressen així:
-
Treball en equip multidisciplinar i amb un
únic responsable .
- Com més científic sigui el
professional, millor.
-
Es reforçaran els aspectes humans en l'exercici professional.
- L'actuació
s'ajustarà a protocols
diagnòstics i terapèutics científics consensuats.
- El
metge tindrà
consciència de la despesa. Utilitzarà, a més de protocols, guies
de bona pràctica.
-
Facilitarà la convivència i la solidaritat amb
els companys de
treball
i amb els malalts.
-
Pensarà que tot acte assistencial pot
comportar una actuació preventiva i de promoció de la
salut.
-
Tindrà
sempre present la necessitat de cuidar-se de
la satisfacció de l'usuari del servei.
-
Es reforçaran les Unitats d'Atenció al pacient, difonent les queixes i suggeriments que es
produeixin entre les persones afectades. Es realitzaran freqüents
enquestes d'opinió.
-
Serà fonamental aplicar els principis ètics
a les activitats professionals.
Conclusió
Ser metge catòlic és un ministeri que sorgeix d'una vocació dins
l'Església. És el ministeri terapèutic. El metge està lligat
estretament a Déu, el nostre Pare, transparenta Crist metge ple de l'Amor que és
l'Esperit Sant. Ser metge és un camí per arribar a la plenitud de
l'ésser humà; per iniciar, ja, la Resurrecció. Comporta una proximitat i
intimitat especials amb Déu, alhora que significa una obertura i
donació total als altres. Aquesta és la identitat catòlica del
metge: ser la transparència de Crist que guareix.
Ser mestre catòlic de
medicina
comporta tenir la profunditat de mirada per poder veure la
resurrecció en la mateixa mort. Significa tenir la capacitat d'intuir en la
salut una tensió harmònica cap a la plenitud, d'acord a
les diverses etapes de la vida de les persones. Significa palpar en les
ciències, tècniques i l’art mèdic la força omnipotent de Déu, que
ressuscita el seu Fill Jesucrist i que ens dóna ja una pregustació
de la Resurrecció en els avenços mèdics. Ser mestre catòlic de
medicina
és mostrar l'Amor amb el qual l'Esperit Sant es lliura al Pare, en
Jesucrist, a la Creu, i la força amorosa amb la què el ressuscita. Ser
mestre de
medicina
catòlic és ensenyar al metge a ser la carícia amorosa de Déu, que es
cuida dels seus fills en la malaltia i en la mort, als quals fa més
suportable la seva condició i els obra a una esperança total d'una
salut que no serà ja tensió cap a l'harmonia, sinó l'harmonia total
de l'amor. Ser mestre catòlic de
medicina
és ensenyar al metge a ser la transparència de Crist que guareix.
+ Javier Card. Lozano Barragán
PCPS
15/IV/07
