L'any 1952 el Tribunal Suprem alemany va condemnar dos metges per
cooperació a l'homicidi. Els metges, durant l'any 1941, havien pres
part a la campanya governamental d'eutanàsia massiva per als malalts
mentals. Havien elaborat llistes de malalts, lliurant-los així a la
mort. Davant del Tribunal van voler fer valer de forma incontestable
que només havien cooperat en l'acció homicida per salvar una part
dels malalts que estaven amenaçats de mort. De fet, havien exclòs de
les llistes aproximadament un 25% de malalts, infringint així les
disposicions vigents. Amb la seva conducta havien deslliurat d'una
mort segura a la cambra de gas a altres pacients, posant-los fora de
perill o allotjant-los en establiments confessionals.
Aquests metges van
ser absolts en la primera instància judicial, acceptant-se les
al·legacions esmentades. Tanmateix, el Tribunal Suprem federal va
revocar la resolució absolutòria i va fonamentar el seu error de la
següent manera: "Quan estan en joc vides humanes, sostenir
l'oportunitat d'aplicar el principi del mal menor en
consideració a valors efectius raonables, així com intentar fer
dependre la legitimitat jurídica de l'acció del resultat global de
la mateixa des d'una perspectiva social, s'oposa a la cultura que
manté l'ensenyament moral cristià" sobre l'ésser humà i la seva
índole personal".
Els acusats "no
haurien actuat en desacord amb l'opinió mantinguda llavors pels
metges més responsables i seriosos si s'haguessin negat a participar
en la matança de malalts mentals, al preu de ser apartats de
qualsevol lloc d'interès decisori dins de la maquinària de
l'extermini." El cas és que, com el judici va posar de manifest, hi
va haver molts metges honestos que van preferir deixar els seus
llocs de treball d'especialiste abans que cooperar, encara que
indirectament, en la matança d'innocents.
Els temps han
canviat. Els "patrons culturals dominants" ja no estan orientats per
l'ensenyament moral cristià que, per la seva part, tenia elements
comuns amb les doctrines judaica, grega i romana. Bona part dels
hereus d'aquest ensenyament, i que tenen la missió de transmetre-la,
renuncien precisament a continuar fent-ho. Els metges que llavors es
van apartar de tota cooperació en l'extermini -fins i tot
tractant-se d'una cooperació remota- i van desistir de qualsevol
intent d'influir en el procés, avui serien censurats a Alemanya per
certs bisbes catòlics, ja que per a tals metges és molt més
congruent amb la seva "bata blanca" aquesta postura ètica que la de
contribuir a salvar el major nombre possible de vides amenaçades i a
rebaixar la xifra total de morts. Igualment els censuraria el
"Comitè Central dels catòlics alemanys", fins i tot els acusaria del
delicte d'omissió d'auxili, per la seva irresponsable retirada. El
Papa, un dels últims defensors de la vella Ètica, amb dos mil·lennis
i mig d'antiguitat, ha estat qüestionat per alguns bisbes alemanys
pel fet que milers de no nascuts siguin abandonats a la mort. La
resposta clàssica a aquesta qüestió és clara. Ningú no té
responsabilitat del que sense la seva intervenció succeeix, sent
així que això només podria evitar-se fent una cosa que no li
incumbeix fer.
1. El deure d'una omissió incondicional
Tot el món
reconeix que ningú no pot ser censurat per ometre una acció que li
era físicament impossible realitzar, com per exemple en el cas de no
tenir mans. La manera de pensar europea -encara que no només dels
europeus- sempre va tenir en compte que existeixen accions que no és
possible realitzar moralment. No existeix cap responsabilitat pel
que succeeix sense poder evitar-ho mitjançant tals accions. Els
metges que no van participar en aquell assumpte de l'eutanàsia, es
van trobar com si els manquessin les mans per omplir les llistes. El
vell legislador romà tenia, per a això, la clàssica fórmula: "Les
accions que contradiuen els bons costums han de considerar-se com
aquelles que ens és impossible de fer" (Digest XXVII). Es
podria comparar la quinta essència d'aquest pensament amb la fórmula
popular que el finalitat no justifica els mitjans.
Aquesta concepció
serà qualificada pels seus nous adversaris com a fonamentalisme
ètic. Segons ells, el fonamentalista ètic és aquell qui pensa que hi
ha alguna cosa a la qual no està disposat a fer, encara que estigui
en joc la més noble de les finalitats. A Europa, l'arquetip literari
de l'esmentat "fonamentalisme" ha estat sempre Antígona, la
convicció de la qual, que estava obligada a sepultar el seu germà en
base a una tradició immemorial, no se subordinava a la raó d'Estat.
L'ètica filosòfica clàssica, que va ser integrada al cristianisme
des del seu començament, adverteix que la bondat d'una acció depèn
no només d'ella mateixa -del tipus d'acció que sigui-, sinó també de
les circumstàncies, dels efectes resultants, de les alternatives
disponibles i de les intencions subjectives dels qui prenen part en
ella. Existeixen, no obstant això, accions la intrínseca malícia de
les quals és perfectament recognoscible fins i tot sense un
coneixement previ de les circumstàncies, de les intencions i
motivacions subjectives. Són sempre reprovables, i el propòsit
d'assolir una bona finalitat a través de semblants accions mai no
pot ser un bon propòsit. La bona finalitat no fa bo el mitjà.
D'aquí s'infereix
que no són vàlids els imperatius que prèviament desconsideren les
circumstàncies i que, més aviat al contrari, existeixen mandats
incondicionals d'omissió: hi ha coses que l'home ha d'estar disposat
a no fer. "Aquest home és capaç de tot" és, certament, una bona
targeta de presentació en els règims totalitaris i a les bandes
mafioses. Per a les persones normals, es tracta d'una advertència,
d'un senyal de perill. I el mateix per a l'ètica filosòfica
clàssica, per a Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Kant o Hegel.
Contraposar-les com a "ètica de la convicció" (Gesinnungsethik)
i "ètica de la responsabilitat" (Verantwortungsethik), en
el sentit de Max Weber, és errar la punteria. La qüestió no és si
assumim una responsabilitat per les conseqüències de les nostres
accions i omissions, sinó més aviat a què es refereix aquesta
responsabilitat i si ella ens atrapa. Per això la noció d'"ètica
teleològica" (teleologische Ethik) resulta també inadequada
com a tret diferenciador. Tota ètica és teleològica en tant que es
refereix a accions que són sempre teleològiques, és a dir, que tenen
una finalitat. El caràcter incondicionat de certs deures d'omissió
descansa en que tenim una responsabilitat preferent davant els
efectes pels quals es defineix la nostra respectiva acció, així com
davant dels qui estan afectats immediatament per tals efectes.
Determinades accions són, tanmateix, amb independència de les seves
conseqüències posteriors, incompatibles amb aquesta responsabilitat.
L'acció d'excloure algú de la llista per a l'extermini, en el cas
dels metges esmentats al principi, afectava directament els qui
havien estat seleccionats per morir. D’aquí que l'acció sigui
irresponsable, encara que la contrapartida fos que altres persones
van poder salvar-se per ella.
En aquesta
distinció es fonamenta el que l'omissió d'una acció reprovable sigui
una obligació absoluta, anàloga a la d'evitar o combatre certa
conducta. Qui considera l'avortament com a una cosa reprovable, mai
no li ha de prestar la seva cooperació. El deure que l'Estat té
d'impedir-ho és certament un deure de rang superior, malgrat la
notòria insuficiència de la nostra legislació en aquest punt. No
obstant això, aquest deure ha de considerar-se com l'obligació d'una
intervenció positiva amb un tipus d'incondicionalitat diferent a la
corresponent al deure d'omissió. L'haver d'intervenir sempre està
subjecte a una ponderació en la qual es té en compte que el principi
del mal menor té un lloc legítim, que tanmateix no entra en joc quan
es tracta del deure d'omissió.
Max Weber ho va
exposar clarament amb l'exemple del pacifista. Qui considera
reprovable qualsevol mort, fins i tot en temps de guerra, pot
negar-se justificadament a prestar el servei militar. Weber sentia
major respecte per l'"ètica de la convicció", davant els qui
s’alineen avui amb la majoritària "ètica de la responsabilitat",
mentre no es polititzi la qüestió. Ara bé, qui no solament es nega a
deixar el servei militar, sinó que tracta de manipular políticament
la insubmissió, es fa responsable de les seves conseqüències, ja que
es converteix en autor d'aquella. Si aconsegueix, encara que només
sigui, debilitar les forces armades del seu propi país, sense
arribar sens dubte a suprimir-les completament, podrà ser també
responsable de l'esclat de la guerra, com va ser el cas dels
moviments pacifistes occidentals abans de la segona guerra mundial.
En el context d'aquestes idees rau el sentit de la distinció
proposada per Weber.
Quan Tomàs Moro va
renunciar al seu càrrec de Lord Canceller i va tornar a la seva vida
privada, va seguir exactament aquest mateix principi. Va reprovar el
cisma de l'església d'Anglaterra; no va voler contribuir de cap
manera a la seva separació de la de Roma. Però no se sentia obligat
a actuar en contra com un polític actiu, coneixent sobretot l'inútil
de tal intent, ja que a l'hora d'intervenir sempre es pensa en la
possibilitat d'èxit. Tomàs Moro no estava interessat en un inútil
comando suïcida. Si finalment va ser executat, en no permetre-se-li
viure en pau ni com a persona privada, ho va ser perquè s'esperava
d'ell una confessió que no va concedir per ser incompatible amb la
seva consciència. Ell no es va sentir cridat a fer d'heroi, que mor
lliurant la seva vida per una causa.
2. Una ètica
estratègica no és ètica
Tanmateix, ell
estava preparat per morir si hi consistia el preu per l'omissió
d'una cosa que considerava reprovable. I tampoc no es va deixar
arrossegar per les suggestions de la seva filla, que deia que
finalment tots els bisbes d'Anglaterra, a excepció d'uns quants, no
veien la reprovació que sí veia Moro. Aquest es recolzava en l'ampli
consens assolit per la cristiandat en els últims mil cinc-cents
anys, consens que ha estat trencat, referent a la definició de les
accions bones i dolentes, en el camp de l'ètica filosòfica des de fa
més de cent anys. Al si de la doctrina moral catòlica s'ha trencat
des de fa més temps fins i tot, i en el de la teologia moral
catòlica des de fa unes dècades. No hi ha lloc aquí per ocupar-nos
de les causes d'aquestes fallides. El fet és que en el debat sobre
el certificat d'assessorament que s'exigeix com a condició de
l'avortament legal a Alemanya, ambdues parts s'acusen recíprocament
de falta de respecte a la vida humana -una, per cooperació a la
mort, una altra per omissió de la prestació d'ajuda-, el que fa que
aquesta fractura es manifesti obertament sense que les parts en
litigi li donin el seu verdader nom.
Potser pugui
destacar-se més clarament la distinció acudint a Kant, si bé aquest
autor no pot ser considerat com un representant just de l'ètica
clàssica. Kant proposa considerar les accions des del punt de vista
de si poden ser representades com a part d'un ordre general de la
vida digne de l'home. La nova ètica, en canvi, proposa preguntar-se
si una acció és idònia per produir un cert estat de coses humanament
digne. Al que nosaltres avui denominem bones accions, els grecs les
anomenaven "belles" accions, és a dir, aquelles que es conceben per
si mateix mateixes com a justes i, per això, com a possibles parts
d'un ordre de vida just. La nova ètica, al contrari, considera bona
una acció si el conjunt dels seus efectes resulta més desitjable que
el conjunt de resultats que es derivin de qualsevol altra
alternativa disponible.
La nova ètica
jutja les accions com a part d'una estratègia. L'acció moral serà
llavors una acció estratègica. Aquesta forma de pensar, que al
principi es denominava correntment "utilitarisme", té el seu origen
en el pensament polític. Bentham, pare de l'utilitarisme, tenia
davant dels ulls la política social. I aquí es troba l'àmbit legítim
origen d'aquesta forma de pensament. La política és sempre
utilitarista, i si existeixen límits a l'utilitarisme, llavors es
tracta dels límits que cal posar a la política, límits ètics.
Bentham creia així mateix disposar d'un clar concepte determinant de
la utilitat, el plaer, i si és possible amb la major quantitat
possible de benestar subjectiu.
Quan John Stuart
Mill introdueix criteris qualitatius en semblant concepte del
benestar, afirmant ser preferible un Sòcrates infeliç que un porc
feliç, llavors es dóna ja un pas més enllà de l'utilitarisme
polític. Posteriorment, G.E. Moore va qüestionar el principi
hedonista de l'interès utilitari, així com el que aquest hagués
assumit com a objectiu de l'estratègia ètica l'increment del
contingut axiològic del món. Tal "utilitarisme ideal" va ser el que
va produir, en els anys seixanta, l'orientació conseqüencialista en
la teologia moral catòlica, cooperant en la irrupció d'una visió
moral de caràcter estratègic emmascarada després de l'equívoc
concepte d'una "ètica teleològica".
Abans que aquesta
ruptura trobés la seva primera expressió dramàtica sociològicament
rellevant en l'assumpte del certificat alemany, ja s'havia fet
recognoscible als observadors a través de tímides manifestacions.
Així, per exemple, en les pregàries de l'Església ja no es demanava
a Déu, com a do seu, que ens fes justos, pacífics i valents, sinó
més aviat a que ens "predisposés" en favor de la justícia, la pau i
els drets humans, etc., la qual cosa, segons la nova ètica, es pot
aconseguir sense necessitat de tenir les virtuts abans esmentades. A
la llum de l'ètica estratègica, la cura de la pròpia salvació -que
constituïa una preocupació central, tant per a la filosofia antiga
com per al Cristianisme- apareix com una forma d'egoisme espiritual.
3. És egoisme
moral tenir la bata neta de sang?
Jean-Paul Sartre
va formular constantment aquest retret contra l'"interès per una
consciència neta", i finalment ho va fer en els inacabats Cahiers
pour une morale. En tot cas, aquesta advertència l'havia limitat
als ateus. Segons ell, aquests estaven obligats pel
conseqüencialisme radical, i ningú no podia arrabassar-los la
responsabilitat respecte de la millora del món. Per a qui
persegueixi aquest objectiu valen les paraules de Lenin: "Tot ens
està permès". Per als creients és vàlida una altra cosa, afegeix
Sartre. Ells reconeixen, en primer lloc, que el destí del món està
en mans de Déu. Si s'entesten, segons les paraules de l'Apòstol Pau,
a "conservar-se sense màcula davant del món" no es tracta d'egoisme
moral, ja que ells assumeixen una responsabilitat davant de Déu per
la seva pròpia vida. L'esmentada responsabilitat es confirma quan
intenten que les seves accions siguin "belles" (decoroses). Em
sembla que Sartre va comprendre millor que certs teòlegs el que
suposen les conseqüències morals de la fe en Déu.
Tornem novament
als arguments operants en el conflicte sobre el certificat de
l'assessorament a Alemanya, exemple actual i molt discutit del
plantejament conseqüencialiste. Sembla, en primer lloc, que es
tracta de salvar vides humanes, i precisament mitjançant un
compromís que s'assumeix en relació amb l'avortament despenalitzat
en funció d'un assessorament previ. I també amb l'objectiu de "no
deixar les dones en l'estacada", aplanant-los el camí per al
avortament a les que ho desitgin. Aquí estan en joc, evidentment,
dos diferents objectius que s'encadenen de manera enginyosa. Però,
on és escrit que l'Església hagi d'estar interessada, abans que res,
en evitar la mort prematura? El primer interès de l'Església és la
"salvació de les ànimes", no el "dret a la vida", protegir el qual
és una missió de l'Estat. En la mesura que es delegui aquesta
protecció en l'Església, ambdues institucions acaben corrompent-se.
En l'assessorament eclesiàstic de cap manera es posa en primer lloc
als nens, sinó més bé a les dones. La mort prematura no existeix en
cap cas sub especie aeternitatis. Ara bé, en matar es
produeix el suïcidi espiritual. Deixa una dona en l'estacada que
coopera a aquest suïcidi espiritual. D'aquesta manera ja s'està
programant el futur certificat eclesiàstic per a l'eutanàsia.
Això és així, en
tot cas, si l'avortament és el que els cristians creuen que és, una
cosa reprovable, tant per al cristianisme com per a Sòcrates,
l'anàlisi filosòfica del qual s'ha convertit durant dos mil anys en
patrimoni comú, malgrat el fet que va semblar escandalós als seus
contemporanis: obrar injustament és sempre molt pitjor per als que
cometen la injustícia que per als qui la pateixen.
El
conseqüencialisme continua sent, avui en dia, un paradigma dominant
en la teologia moral catòlica a Alemanya, malgrat que el Papa Joan
Pau II hagi fet una crítica detallada d'aquest tipus d'ètica a la
seva encíclica Veritatis splendor, assenyalant a més la seva
incompatibilitat amb l'ensenyament cristià. La incompatibilitat
d'ambdues morals es va posar clarament de manifest, de manera
exemplar, en el període en què es va projectar un nou certificat
d'assessorament en el qual s'havia de fer constar expressament que
no podia emprar-se per a l'avortament despenalitzat. Aquest va ser
novament rebutjat, ja que els portadors del certificat de referència
amenaçaven amb demandar a l'Estat en el cas que mantingués aquest
text i ja no fos reconegut, en tant que certificat eclesiàstic, com
a aval per a la realització de l'avortament. L’escarni públic no es
va fer esperar, però la burla i la protesta des de gairebé tots els
sectors van traduir realment el panorama tràgic de la qüestió, és a
dir, el fracàs de l'intent de forçar una compatibilitat entre dues
formes irreconciliables d'ètica.
En la discussió
filosòfica va haver de considerar-se el conseqüencialisme com a una
cosa superada des de feia temps. Aquest model no és capaç
d'ajudar-nos a formular teòricament les nostres intuïcions morals
elementals. En aquest sentit, John Rawls ja va demostrar com
l'exigència de justícia no pot fundar-se des del conseqüencialisme.
Les conseqüències d'una legislació poden ser molt avantatjoses en
determinades circumstàncies per a la majoria, mentre una minoria pot
ser privada dels seus drets per aquesta legislació. L'objecció que
l'esmentat avantatge pogués no constituir un autèntic avantatge, ja
que està acompanyada per una corrupció moral, no afecta el
conseqüencialisme. És a dir, el conseqüencialisme només pot
incloure, segons el seu càlcul, valors extramorals, ja que altrament
hauria d'argumentar de forma circular: moralment bo és tot allò que
promou un bé moral.
Una debilitat
afegida a aquesta argumentació estratègica rau en què descobreix que
no disposem de suficient informació per poder jutjar sobre una
optimització a llarg termini. Els futuròlegs, que creuen saber més
del futur que les persones corrents, haurien d'exigir-los a aquestes
que deleguessin la seva consciència. Així, el conseqüencialisme
constitueix una inhabilitació moral de les persones corrents. De nou
el certificat del qual venim parlant suposa un bon exemple. La
cooperació a l'avortament pot servir potser per impedir altres
avortaments, però amb gran probabilitat la presentació del
certificat obtingut d'institucions cristianes serveix per debilitar
la consciència d'injustícia i, d'aquesta manera contribueix, a la
llarga, a multiplicar els avortaments. I és que, precisament per
mitjà d'aquest certificat, també se li arrabassa a l'Estat el seu
deure de protecció constitucional.
Per regla general,
els conseqüencialistes són, així mateix, inconseqüents. Senzillament
rebutgen de tot punt i de forma concloent acceptar les
responsabilitats per les àmplies conseqüències que es produeixen. El
conseqüencialisme, llavors, no pot respondre de les seves pròpies
conseqüències. Aquesta contradicció interna, que ha desenvolupat,
per exemple, Julian Nida-Rümelin en la seva Crítica del
conseqüencialisme (1993) amb matemàtica precisió, suposa també
la seva refutació. Una societat composta de purs estrategs privats,
que subordina la seva acció comunicativa i la seva capacitat de
mantenir els compromisos al càlcul optimitzador, quedaria
paralitzada. A més, el conseqüencialisme promou l'extorsió, ja que
un consecuencialiste ha d'estar sempre preparat per cometre un
homicidi si se l'amenaça que, en cas de negar-se, moririen deu
persones: només a un conseqüencialiste se li pot amenaçar amb això,
i en aquest sentit apareix novament l'exemple del certificat
d'assessorament esmentat. S'intenta extorsionar l'Església amb
l'amenaça que sense la seva cooperació encara moririen més nens. Qui
participa de la deforme concepció conseqüencialista de
responsabilitat, ha de sucumbir a l'esmentada extorsió. La realitat
és que, per una part, cap home no pot viure a la llarga amb aquest
concepte de responsabilitat sense corrompre's moralment i, per una
altra, sense sentir-se permanentment pressionat.
Si el nostre deure
es limita sempre a perseguir un programa d'optimització, no ens
estarà permès fer gairebé res més, senzillament perquè amb aquell
programa ens quedem tranquils i tota creativitat queda ofegada a
aquest càlcul. De tota manera, aquí és vàlida la dita que "el millor
és enemic del bo". Si sempre mantenim el criteri de "el millor
possible", segons el punt de vista de les conseqüències, llavors
deixarem de preocupar-nos més davant d'una reflexió tan simple.
L'Apòstol Pau
condemna, a la Carta als Romans, la màxima: "Se’ns permet fer el mal
de manera que surti d'ell alguna cosa bona". Els conseqüencialistes
no se senten al·ludits per aquesta condemna; més aviat al contrari,
assumeixen la tesi que el que Pau condemna no es dóna realment. És a
dir, que ells han redefinit el bé i el mal: moralment és bo el que
té conseqüències bones. La frase de Mefistòfeles: "Jo sóc una part
d'aquella força que sempre vol el mal, però sempre procura el bé",
seria aplicable únicament als que no saben que estan procurant el
bé. Mefistòfeles, que ho sap -per això ell diu que sí-, és eo
ipso bo.
Aristòtil ha
introduït una distinció conceptual l'abast de la qual no ha de ser
desestimat: la que es dóna entre "poiesi" i "praxi", entre produir i
actuar. El produir posa la mesura de la seva rectitud en quelcom
diferent del mer produir, en un objecte produït o en una situació
causada, mentre que la rectitud de l'actuar, al contrari, rau en ell
mateix, en la seva adequació a una situació, en la seva inserció
dins del plexe de les relacions morals, en la seva "bellesa". La
rectitud del produir ve jutjada per l'"art", que els grecs denominen
techné, mentre que la rectitud de l'obrar ve donada per
l'ètica. Naturalment, tot produir es troba inscrit per la seva part
en un context pràctic, i per això tampoc no està exempt d'una
avaluació moral.
Què és el que
s'esdevé, tanmateix, quan l'ètica comença a entendre's com a
tècnica, com a estratègia, com a art de l'optimització? El que
llavors ocorre és que se suprimeix la instància que posa límits a la
prossecució dels nostres objectius. Se suprimeix el que per als
grecs representaven aquests límits, el pudor -quina cara es posa
quan es diu quelcom així?, pregunta Neoptolomeu a Odiseu quan li
proposa acabar amb l'amic Filoctetes mitjançant una mentida per
salvar als grecs de Troia-; només queda llavors un imperatiu:
perseguir les bones finalitats oportunament, per la qual cosa, amb
tot això, finalment desapareixen les que Hegel anomenava "relacions
morals". En efecte, entre el que dóna la seva paraula i el que la
rep s'estableix una relació d'aquest tipus. L'obligació de mantenir
un compromís neix de la paraula donada, i es tracta d'un compromís
davant d'aquell a qui se li va fer la promesa. Per als
conseqüencialistes només existeixen obligacions respecte a persones
individuals d'una manera indirecta. L'autèntic objecte de la moral
només seria "el millor", pres genèricament. La possibilitat de
fiar-se d'un compromís representa, no obstant això, un element
important en la convivència humana, i la pertorbació d'aquesta
confiança perjudica aquest element. L'haver de mantenir un compromís
es deriva, per als consecuencialistes, del deure de l'optimització.
Aquesta constitueix una responsabilitat per al manteniment de la
important institució del compromís. Però, per exemple, qui es
compromet tot sol davant de la petició d'un moribund, pot prometre
el que vulgui, donada la circumstància d'estar sense testimonis,
sense sentir-se vinculat en tot cas per la mort de l'interlocutor.
Promesa i ruptura d'aquesta queden, doncs, sense conseqüències.
Això no és
precisament el que la gent corrent entén com a moral, però el
conseqüencialiste ha de trobar també correcte que la gent corrent no
pensi d'una manera conseqüencialista. Aquesta gent podrà pensar
tranquil·lament en categories de relacions morals i seguir unes
regles normatives com si aquestes continguessin en si mateixes
alguna importància. Això no pot ser sinó un avantatge. El filòsof o
teòleg conseqüencialiste coneix, no obstant això, l'arcà de la
moral, i aquest coneixement l'eleva per sobre de les persones
corrents. "Tot li està permès", i les normes morals li supediten de
la mateixa manera que als vianants la prohibició de creuar el
semàfor en vermell. En bona llei, haurien de respectar-se, però no
fa falta, si les infraccions manquen de conseqüències, per exemple
si és de nit i es creua el carrer sense nens. Exemple d'una regla
tècnica, que només té conseqüència moral de manera secundària.
Tomàs d’Aquino va
donar en la seva Summa Theologiae un exemple convincent per
fonamentar les normes morals que té connexió amb el que he denominat
"relacions morals" en Hegel. Tomàs descriu el cas d'un home buscat
per un delicte. Caldrà auxiliar-lo, o més aviat caldrà ajudar la
policia? Tomàs respon: depèn de les responsabilitats concretes. El
governant ha de pensar en l'eficàcia policial, i l’esposa del
delinqüent ha d'ajudar al seu marit a ocultar-se, ja que ella és
responsable del "benestar particular de la seva família", mentre que
el governant, al contrari, ha de responsabilitzar-se del "bé públic
de l'Estat". Ambdós, segons i com, han de respectar el deure de
l'altre; la dona no pot convertir-se en terrorista, i el jutge no
pot perseguir-la per "obstrucció a la justícia". (D'aquesta manera
pot l'Estat, complint amb seu deure, fer disminuir el nombre dels
avortaments, i l'Església, complint amb el seu, no cooperar en cap
d'ells, no posant en pràctica cap de les conductes el resultat del
qual és l'avortament).
El dret modern
dels Estats lliures preveu aquesta mateixa concepció. Ni el jutge ni
la dona del delinqüent abans esmentats no saben el que el
conseqüencialiste afirma saber: que, en realitat, al final passarà
el millor per a tots. Tomàs diu: això només ho sap Déu. Ell és
l'únic que es cuida del "bé de l'univers". A ningú no li està permès
suplantar Déu, ja que tampoc ningú té prou coneixament. G.E. Moore,
el fundador del "conseqüencialisme axiològic", ha reconegut com cap
altre dels seus successors el caràcter utòpic d'aquesta teoria, quan
diu que desconeixem fonamentalment les conseqüències a llarg termini
de les nostres accions, per la qual cosa, com a conseqüencialistes,
tampoc no podem conèixer allò que sigui el moralment bo. No ens
queda més que acceptar que els resultats benèfics a curt i mig
termini també ho siguin a la llarga. Però, continua Moore, no podem
afirmar taxativament que les coses no puguin ser de cap altra
manera.
Que el bé tingui
conseqüències bones no ho consideraven Kant i Fichte com una veritat
analítica, com fan els conseqüencialistes, sinó com a qüestió
religiosa, de fe, en un govern diví del món. En lloc de voler el que
Déu vol que succeeixi -i això únicament ho podem conèixer a
posteriori-, hem de voler el que Déu vol que vulguem, com afirma
Tomàs d’Aquino. Això sí ho podem conèixer, ja que la raó pràctica
ens il·lustra sense cap esforç moral de predicció.
Prof. Robert Spaeman
Cuadernos de Bioética
XI: 46/3a; 2002
