Tamara, una jove georgiana, va explicar en rus el seu cas. Va arribar a
Espanya fa uns anys i va aconseguir una bona feina i de moment no
pensava a tenir un fill. Tampoc no tenia parella. Tanmateix, passat un
temps va quedar embarassada. En el seu treball|feina li van plantejar
amb radicalidad la situació: si seguia l'embaràs perdia la feina. El
dilema va ser molt dur: avortar o perdre la seva única font d'ingressos.
Estava sola, sense marit i amb la perspectiva de quedar-se literalment
al carrer. Finalment, i amb ajuda d'uns amics, va decidir tirar endavant
el seu fill. Ja en castellà, va presentar a Miquel que ara té una mica
més de dos anys.
Aquest és un dels testimonis que exemplifiquen el contingut del llibre
"Myriam...¿por qué lloras?" que es va presentar dimecres passat, 19 de
maig, a la seu de Metges Cristians de Catalunya (MCC) a Barcelona. La
presentació va comptar amb la presència del cardenal-arquebisbe de
Barcelona, Ricard Maria Carles, el president de MCC, Dr. Josep Maria
Simón, el responsable de l'Editorial Casals, Ramón Casals; Gemma Bas, de
Família i Vida i Esperança Coll de la Fundación Pro Vida Catalunya.
"Myriam...¿por qué lloras? " recull testimonis de dones que van avortar,
així com el de psicòlegs i psiquiatres que exposen les seves
investigacions sobre la poca coneguda "síndrome del postavortament" i
que es manifesta en forma de desordres psicosomàtics en moltes de les
dones que van avortar.
El trauma de l'avortament
només pot superar-se confiant en la misericòrdia de Déu
El cardenal Ricard Maria Carles va
afirmar que "l'avortament no és un acte mèdic neutre, tampoc és un acte
moralment neutre", per això és important saber les seves conseqüències i
aquest llibre explica "què passa després de l'avortament". D'aquí la
rellevància dels estudis mèdics ressenyats sobre les conseqüències
psíquiques i de vegades també somàtiques que recauen sobre la dona que
ha passat per la terrible experiència de l'avortament. "El sentiment de
culpa -va explicar Ricard Maria Carles- afecta especialment a la dona,
ja que és constitutivament dadora de vida", per afirmar a seguidamentt
que "aquest sentiment de culpa no és cosa únicament dels cristians". Va
reivindicar el valor terapèutic de la confessió recordant les paraules
de Jesucrist a la dona adúltera: "dona, jo tampoc no t'acuso, mira't i
no pequis més" i va assenyalar que "Déu no està obsessionat amb el
pecat" sinó que per la seva infinita misericòrdia espera un petit gest
de penediment per perdonar-lo. Per a Déu, va resumir Ricard Maria
Carles, "una vegada perdonat el pecat, està oblidat; com un bon pare que
no recorda les trastades dels seus fills".
Citant l'eminent doctora Marie Peeters, de l'Institut Progenèse de
París, Ricard Maria Carles va afirmar que "l'avortament és un acte de
violència contra la psicologia més profunda de la dona". Aquesta doctora
francesa parla, entre les conseqüències de l'avortament per a la família
i la societat, del "cercle de la violència" en el qual l'avortament és
el seu centre. "D'allà arrenca el maltractament als nens, l'augment de
la violència contra la dona i el cas dels nens que sobreviuen a
l'avortament: aquells nens que han nascut en una família en la qual hi
ha hagut un avortament o en la qual s'ha pres en consideració
l'avortament".
El
cardenal Carles va carregar contra alguns tòpics que pretenen "vendre"
l'avortament com una conquesta "progressista". "Com se'ls pot anomenar
progressistes quan l'avortament era una pràctica reconeguda en moltes
societats de la Mediterrània fa ¡3.000 anys! ". Va explicar que un dels
primers pares de l'Església va escriure, perquè es veiés la diferència
entre els cristians i els pagans, que nosaltres, els cristians,
"engendrem els nostres fills i els deixem néixer... " També va citar, a
tall d'exemple, Alfonso X el Savi, que en plena Edat Mitja, defensava
que havia de legislar-se tot allò que pogués ajudar el no nascut i
prohibir-se allò que pogués perjudicar-lo... " Després dels avenços de
2.000 anys de cristianisme lluitant per a la dignitat de la vida humana,
ara "aquests progressistes ens volen fer retrocedir ¡30 segles! "
Ramón Casals, editor de la present
edició espanyola, va explicar que el llibre "pot ajudar a moltes mares
que es troben desemparades i soles" en el seu sofriment" i va
reivindicar que "moltes institucions que van néixer a fi d'ajudar a
dones necessitades han de tornar a dedicar els seus abundants recursos
econòmics a aquest noble finalitat". Esperanza Coll, de la Fundació Pro
Vida Catalunya, va destacar que cal explicar "què és l'avortament;
especialment als joves que no tenen ni idea" i, d'altra banda, són
subjectes passius d'una "banalització" d'aquest crim. Coll va demanar
"ajuts de les institucions públiques que, per llei, s'han de bolcar en
ajudar els més desfavorits i els col·lectius de risc; si no són capaços
de fer-ho directament, -va afirmar- que ho facin a través d'aquells que
des de fa dècades treballem en favor de les mares gestants solucionant
els seus problemes".
Ajuts per evitar
l'avortament
Per
al
Dr. Josep Maria Simón,
president de MCC, aquest llibre vol "ajudar a les qui s'han quedat soles
amb el seu sofriment psicològic", un sofriment sovint imposat des de
fora. Segons un recent estudi esmentat al llibre, "el 75% de les dones
que han avortat han donat aquest pas irreversible per influència o
pressió exterior". La víctima immediata de l'avortament és el fill no
nascut, però nombrosos metges han diagnosticat trastorns físics i
psíquics en moltes d'aquestes dones.
És
inadmissible, afirma el Dr. Simón, que en una societat de benestar com
la nostra, es toleri l'existència de 77.125 avortaments (dades de 2002)
i que el 96,8% d'ells s'hagin realitzat sota el supòsit de greu perill
per a la salut de la mare. "Exigim a les autoritats sanitàries els medis
econòmics i assistencials precisos perquè aquestes mares no es plantegin
l'avortament".
La
situació actual, segons el president de MCC, "ha institucionalitzat una
violència soterrada envers les dones: elles són les que tenen el fill,
les que assumeixen l'avortament i carreguen amb les seves conseqüències,
conseqüències psicosomàtiques que molts no volen veure, però que per les
dimensions d'aquest problema aviat es convertiran en un problema social
i mèdic".
Conseqüències psíquiques
després d'un avortament
Una
de les professionals de la medicina que ha estudiat l'anomenada
"síndrome del postavortament" és la psicòloga i doctora en filosofia
Maria Simón que a la clínica universitària per a dones de Wüzburg
(Àustria) va realitzar una enquesta a 110 dones que havien avortat.
"L'avortament, -afirma la Dra. Simón- és un acte antinatural, va en
contra de la dona i xoca psíquicament amb la seva identitat femenina,
encara quan un nombre cada vegada més gran de dones creu que ha de
trencar amb el paper convencional de dona i mare". Les conseqüències
psíquiques de l'avortament triguen en manifestar-se i segons l'enquesta
de la clínica universitària de Wüzburg la seva existència la "confirma
el 80% de les dones entrevistades". Aquestes conseqüències psíquiques
tardanes que amb més freqüència apareixen són: "sentiments de penediment
i de culpa, retrets a si mateixa, vacil·lació en els estats d'ànim i
depressions, plor inmotivat, estats de por i malsons horribles."
El
llibre és fruit del treball de Pius Stössel i de la Fundació suïssa "Sí
a la vida", la més important iniciativa Pro vida helvètica que compta
amb més de 75.000 membres. L'edició espanyola l'ha realitzada
l’Editorial Combel, SA de Barcelona.
