Pròleg:
Per a mi aquest llibre és un signe de ressorgir religiós en aquest
món occidental tan secularitzat. Ens trobem en una societat que
deixa de banda la fe dels seus avantpassats sense saber molt bé amb
què la suplirà. S'addueix que l’espiritualitat ha de ser lliurement
acceptada i privadament expressada. Però això, només en part és
cert. La nostra és una religió de llibertat. Déu no vol fidels per
força. Ell mateix ha parlat de donar al Cèsar el que és del Cèsar i
a Déu el que és de Déu. Però els que estem persuadits que aquest món
no és l'últim que viurem, volem també fer partícips els nostres
conciutadans de les nostres creences i perspectives de futur. Això
és part de la nostra llibertat de pensament i d'expressió.
El doctor Josep Maria Vilarrasa ja té he escrit alguns llibres de
temàtica religiosa des de la fe i amb l'ajuda de la raó i de la
investigació. Em va agradar especialment el llibre sobre els goigs
dels sants Cosme i Damià i una Petita Hstòria il·lustrada d'aquests
mateixos sants, patrons dels metges, els farmacèutics i altres
professionals. Vaig tenir el gran honor de lliurar a S.S. Benet XVI
un exemplar d'aquest últim llibre, magníficament il·lustrat per
Pilarín Bayés i enquadernat per a l'ocasió, com a regal
protocol·lari, en una audiència privada de la qual queden uns
records i unes fotos entranyables.
En aquestes pàgines es troba bona part de la fe de l'Església en el
poder curatiu dels sants. També es troben vivències dels nostres
avantpassats. Durant segles, els éssers humans van viure en un món
en el qual, tots els dies, la malaltia i la mort acorralaven les
seves famílies. Avui, els que vivim en societats del benestar, podem
gaudir de llargs períodes de temps amb salut i en companyia dels
nostres éssers estimats. No som immunes a les malalties o la mort
però podem apartar-les per un temps de les nostres llars. Això
permet a alguns viure com si el transcendent no existís. I,
tanmateix, és tan real com aquesta vida mateixa.
És cert que de vegades els nostres avantpassats eren excessivament
dependents d'un món màgic, de vegades miracler. Però, no són les
nostres societats d'avui també dependents de nous bruixots,
televisió i falses promeses de salut i vida sense fi?
Els miracles existeixen. La seva pròpia definició els fa
estadísticament infreqüents o extraordinaris. Ocorren quan convé i
ens trobem amb les disposicions pertinents. També existeix
l'activitat sobrenatural. Aquesta és contínua, amb "favors" i
"gràcies" que ens arriben del Cel sense cessar. Fins i tot la
mateixa existència de la matèria no s'interromp perquè algú la sosté
en l'existència.
La Providència de Déu l'inclou tot. No ens cau un cabell del cap
sense que Éll ho permeti. En ocasions ens agradaria que tot fos una
festa i tanmateix és una vall de llàgrimes. No és la situació ideal
prevista inicialment per l'Altíssim. La Creació es va espatllar per
la mala utilització de la llibertat dels éssers humans i per l'acció
dels poders del mal. Arran del començament dels sofriments dels
homes, trobem dues professions que es poden dir sempre com a
"vocacionals". Són la Medicina i el sacerdoci.
El doctor Pere Tarrés deia que la Medicina, després del sacerdoci,
és la més excelsa de les professions que poden exercir els éssers
humans. Aquesta excel·lència ha arribat fins al poble, que compara
molt encertadament els dos sacerdocis i parla d'una vocació a la
Medicina en el mateix sentit que parlaria de la vocació al
sacerdoci. És el metge el que viu en contacte íntim amb els misteris
profunds de la vida. D'aquesta només Déu sap la seva completa
transcendència, que escapa a la sagacitat del biòleg més competent.
Quantes vegades l'home ha de baixar el cap i reconèixer la
impotència del seu esforç davant dels complicats problemes biològics
d'aquest microcosmos que és l'home!
El malalt és com un nen, deia Tarrés. Tots hem estat malalts i sabem
com som de sensibles a una paraula dura i a un somriure, a una
carícia i a una expressió amable del nostre metge. El malalt -Jesús
mateix- espera ansiós la nostra visita, el nostre consol, la nostra
mirada afalagadora, la nostra paraula suau, la nostra carícia, la
nostra delicadesa en el tracte. El metge és testimoni del que més
sublima l'home, el dolor... llei universal i mestre de la humanitat.
Ni el malalt quan sofreix sap el tresor que té entre mans, ni el
metge, moltes vegades, sap apreciar el valor de l'home que sofreix.
El llibre del doctor Vilarrasa ens mostra tota una infinitud de
sants que van fer de metges i ens ensenyen a ajudar els que
sofreixen.
Dr.
Josep Maria Simón Castellví
President de la Federació Internacional de les
Associacions de Metges Catòlics
