Índex:
-
Amenaces
actuals a la vida humana
-
Missatge
cristià sobre la vida
-
La Santa
Llei de Déu
-
Per una
nova cultura de la vida humana
Introducció
1. L'Evangeli de la vida
es troba al centre del missatge de Jesús. Acollit amb amor cada dia
per l'Església, és anunciat amb intrèpida fidelitat com a bona
notícia als homes de totes les èpoques i cultures.
A l'aurora de la salvació, el naixement d'un infant és proclamat com
a joiosa notícia: "Us anuncio una bona nova que portarà a tot el
poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut el
Salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2, 10-11). El naixement
del Salvador produeix certament aquesta "gran alegria"; però el
Nadal palesa també el sentit profund de tot naixement humà, i
l'alegria messiànica constitueix així el fonament i la realització
de l'alegria per cada infant que neix (cf. Jn 16, 21).
Presentant el nucli central de la seva missió redemptora, Jesús diu:
"Jo he vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10,
10). Es refereix a aquella vida "nova" i "eterna" que consisteix en
la comunió amb el Pare, a la qual tothom és cridat gratuïtament en
el Fill per obra de l'Esperit Santificador. Però és precisament en
aquesta "vida" on troben ple significat tots els aspectes i moments
de la vida de l'home.
Valor incomparable de la
persona humana
2. L'home és cridat a una
plenitud de vida que va més enllà de les dimensions de la seva
existència terrena, ja que consisteix en la participació de la vida
mateixa de Déu. La sublimitat d'aquesta vocació sobrenatural
manifesta la grandesa i el valor de la vida humana fins i tot en la
seva fase temporal. En efecte, la vida en el temps és condició
bàsica, moment inicial i part integrant de tot el procés unitari de
la vida humana. Un procés, que inesperadament i sense cap mèrit, és
il.luminat per la promesa i renovat pel do de la vida divina, que
assolirà la plena realització en l'eternitat (cf. 1 Jn 3, 1-2). Al
mateix temps, aquesta crida sobrenatural subratlla precisament el
caràcter relatiu de la vida terrena de l'home i de la dona. De fet,
aquesta no és una realitat "última", sinó "penúltima"; és realitat
sagrada, que ens és confiada perquè la custodiem amb sentit de
responsabilitat i la duguem a la perfecció en l'amor i en el do de
nosaltres mateixos a Déu i als germans.
L'Església sap que aquest Evangeli de la vida, rebut del seu Senyor,1
té un ressò profund i persuasiu en el cor de cada persona, creient i
àdhuc no creient, perquè, superant-ne infinitament les expectatives,
s'hi ajusta d'una manera sorprenent. Cada home obert sincerament a
la veritat i al bé, fins i tot entre dificultats i incerteses, amb
la llum de la raó i no sense l'influx secret de la gràcia, pot
arribar a reconèixer en la llei natural inscrita en el seu cor (cf.
Rm 2, 14-15) el valor sagrat de la vida humana des del seu
començament fins al seu terme, i afirmar el dret de cada ésser humà
a veure respectat totalment aquest seu bé primordial. En el
reconeixement d'aquest dret es fonamenta la convivència humana i la
mateixa comunitat política.
Els creients en Crist han de defensar i de promoure, d'una manera
particular, aquest dret, conscients de la meravellosa veritat
recordada pel Concili Vaticà II: "El Fill de Déu, per la seva
Encarnació, s'ha unit d'alguna manera amb cada home".2 En efecte, en
aquest esdeveniment salvífic es revela a la humanitat no sols l'amor
infinit de Déu "que ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill
únic" (Jn 3, 16), sinó també el valor incomparable de cada persona
humana.
L'Església, escrutant assíduament el misteri de la Redempció,
descobreix amb renovat astorament aquest valor3 i se sent cridada a
anunciar als homes de tots els temps aquest "evangeli", font
d'esperança introntollable i de veritable alegria per a cada època
de la història. L'Evangeli de l'amor de Déu a l'home, l'Evangeli de
la dignitat de la persona i l'Evangeli de la vida són un únic i
indivisible Evangeli.
Per això, l'home, l'home vivent, constitueix el camí primer i
fonamental de l'Església.4
Noves amenaces a la vida
humana
3. Cada persona,
precisament en virtut del misteri del Verb de Déu fet carn (cf. Jn
1, 14), és confiada a la sol.licitud materna de l'Església. Per això,
tota amenaça a la dignitat i a la vida de l'home repercuteix al cor
mateix de l'Església, afecta el nucli de la seva fe en l'encarnació
redemptora del Fill de Déu, la compromet en la seva missió
d'anunciar l'Evangeli de la vida per tot el món i a cada criatura
(cf. Mc 16, 15).
Avui aquest anunci és particularment urgent davant la impressionant
multiplicació i agudització de les amenaces a la vida de les
persones i dels pobles, especialment quan aquesta és feble i
indefensa. A les tradicionals i doloroses plagues de la fam, de les
malalties endèmiques, de la violència i de les guerres, se
n'afegeixen d'altres, amb noves facetes i dimensions inquietants.
Ja el Concili Vaticà II, en una pàgina de dramàtica actualitat,
denuncià amb força els nombrosos delictes i atemptats contra la vida
humana. A trenta anys de distància, fent meves les paraules de
l'assemblea conciliar, una vegada més i amb idèntica fermesa els
deploro en nom de tota l'Església, amb la certesa d'interpretar el
sentit autèntic de cada consciència recta: "Tot allò que és contrari
a la vida mateixa, com els homicidis de qualsevol mena, els
genocidis, els avortaments, l'eutanàsia i el mateix suïcidi
voluntari; tot allò que viola la integritat de la persona humana,
com les mutilacions, les tortures corporals o mentals, els intents
de forçar el mateix esperit; tot allò que ofèn la dignitat humana,
com les condicions infrahumanes d'habitatge, els empresonaments
arbitraris, les deportacions, l'esclavitud, la prostitució, el
tràfec de blanques i de joves; també les condicions laborals
ignominioses, que rebaixen els treballadors a purs instruments de
negoci, no tractant-los com a persones lliures i responsables; tot
això i d'altres coses semblants són certament mals que alhora
enlletgeixen la civilització humana, embruten més els qui així es
porten que els qui sofreixen la injustícia, i són summament
contràries a l'honor del Creador".5
4. Per desgràcia, aquest panorama alarmant, en comptes de disminuir,
més aviat es va engrandint. Amb les noves perspectives obertes pel
progrés científic i tecnològic sorgeixen noves formes d'agressió
contra la dignitat de l'ésser humà, al mateix temps que es va
dibuixant i consolidant una nova situació cultural, que confereix
als atemptats contra la vida un aspecte insòlit i -podríem dir-
encara més inic que ocasiona ulteriors i greus preocupacions: amplis
sectors de l'opinió pública justifiquen alguns atemptats contra la
vida en nom dels drets de la llibertat individual, i, damunt aquest
pressupòsit, pretenen no sols la impunitat sinó fins i tot
l'autorització per part de l'Estat, amb el fi de practicar-los amb
absoluta llibertat i a més amb la intervenció gratuïta de les
estructures sanitàries.
Actualment, tot això provoca un canvi profund en la manera
d'entendre la vida i les relacions entre els homes. El fet que les
legislacions de molts països, allunyant-se potser dels mateixos
principis fonamentals de llurs Constitucions, hagin permès no
penalitzar o fins i tot reconèixer la plena legitimitat d'aquestes
pràctiques contra la vida és, al mateix temps, un símptoma
preocupant i una causa no marginal d'un greu deteriorament moral.
Opcions abans considerades unànimement delictives i rebutjades pel
sentit comú moral, de mica en mica esdevenen socialment respectables.
La medicina mateixa, que per vocació és cridada a defensar i a tenir
cura de la vida humana, es presta cada vegada més en alguns dels
seus sectors a realitzar aquests actes contra la persona, tot
deformant-ne així el rostre, contradient-se a si mateixa i degradant
la dignitat dels qui l'exerceixen. En aquest context cultural i
legal, àdhuc els greus problemes demogràfics, socials i familiars,
que pesen sobre nombrosos pobles del món i exigeixen una atenció
responsable i activa per part de les comunitats nacionals i de les
internacionals, es troben exposats a solucions falses i il.lusòries,
en contrast amb la veritat i el bé de les persones i de les nacions.
El resultat al qual hom arriba és dramàtic: si és molt greu i
preocupant el fenomen de l'eliminació de tantes vides humanes
incipients o pròximes a l'ocàs, no menys greu i inquietant és el fet
que a la consciència mateixa, gairebé enfosquida per condicionaments
tan grans, li costi cada vegada més percebre la distinció entre el
bé i el mal pel que fa al valor fonamental mateix de la vida humana.
En comunió amb tots els
bisbes del món
5. El Consistori
extraordinari de cardenals, celebrat a Roma del 4 al 7 d'abril de
1991, es dedicà al problema de les amenaces a la vida humana en el
nostre temps. Després d'un ampli i profund debat sobre el tema i
sobre els reptes presentats a tota la família humana i, en
particular, a la comunitat cristiana, els cardenals, amb vot unànime,
em demanaren ratificar, amb l'autoritat del Successor de Pere, el
valor de la vida humana i el seu caràcter inviolable, en relació amb
les circumstàncies actuals i els atemptats que avui l'amenacen.
Acollint aquesta petició, vaig escriure per la Pentecosta de 1991
una carta personal a cada germà en l'Episcopat perquè, en l'esperit
de col.legialitat, m'oferís la seva col.laboració per tal de
redactar un document sobre el tema.6 Estic profundament agraït a
tots els bisbes que contestaren, enviant-me valuoses informacions,
suggeriments i propostes. Testimoniaren així llur unànime i
convençuda participació en la missió doctrinal i pastoral de
l'Església sobre l'Evangeli de la vida.
En la mateixa carta, a pocs dies de la celebració del centenari de
l'Encíclica Rerum novarum, cridava l'atenció de tothom sobre aquesta
singular analogia: "Així com fa un segle la classe obrera estava
oprimida en els seus drets fonamentals, i l'Església en va prendre
la defensa amb gran valentia, proclamant els drets sagrats de la
persona del treballador, així ara, quan una altra categoria de
persones està oprimida en el seu dret fonamental a la vida,
l'Església sent el deure de donar veu, amb la mateixa valentia, al
qui no té veu. El seu és el clam evangèlic en defensa dels pobres
del món i dels qui són amenaçats, menyspreats i oprimits en els seus
drets fonamentals".7
Avui una gran multitud d'éssers humans febles i indefensos, com ho
són, concretament, els infants encara no nascuts, continua estant
aixafada en el dret fonamental a la vida. Si l'Església, al final
del segle passat, no podia callar davant els abusos aleshores
existents, menys encara pot callar avui, quan a les injustícies
socials del passat, tristament encara no superades, s'hi afegeixen
en tantes parts del món injustícies i opressions àdhuc més greus,
considerades potser elements de progrés de cara a l'organització
d'un nou ordre mundial.
La present Encíclica, fruit de la col.laboració de l'Episcopat de
tots els països del món, vol ser, doncs, una confirmació precisa i
ferma del valor de la vida humana i del seu caràcter inviolable, i,
al mateix temps, una crida urgent a tothom i a cadascú, en nom de
Déu: respecta, defensa, estima i serveix la vida, tota vida humana!
Només seguint aquest camí trobaràs justícia, desenvolupament,
veritable llibertat, pau i felicitat!
Que aquestes paraules arribin a tots els fills i les filles de
l'Església! Que arribin a totes les persones de bona voluntat,
interessades pel bé de cada home i dona i pel destí de tota la
societat.
6. En comunió profunda amb cadascun dels germans i de les germanes
en la fe, i animat per una amistat sincera envers tothom, vull
meditar de nou i anunciar l'Evangeli de la vida, esplendor de la
veritat que il.lumina les consciències, llum diàfana que guareix la
mirada ofuscada, font inesgotable de constància i valor per a
afrontar els reptes sempre nous que trobem en el nostre camí.
En recordar la rica experiència viscuda durant l'Any de la família,
com completant idealment la Carta adreçada per mi "a cada família de
qualsevol regió de la terra",8 miro amb confiança renovada totes les
comunitats domèstiques, i desitjo que ressorgeixi o es reforci a
cada nivell el compromís de tothom per sostenir la família, perquè
també avui -fins i tot enmig de nombroses dificultats i de greus
amenaces- es mantingui sempre, segons el designi de Déu, com a
"santuari de la vida".9
A tots els membres de l'Església, poble de la vida i per a la vida,
adreço la meva invitació més urgent perquè, junts, puguem oferir a
aquest món nostre nous signes d'esperança, treballant perquè
augmentin la justícia i la solidaritat i s'afermi una nova cultura
de la vida humana, per a l'edificació d'una autèntica civilització
de la veritat i de l'amor.
Capítol I
La sang del teu germà
clama a mi des de la terra
Amenaces actuals a la vida
humana
"Caín es va llançar sobre
el seu germà Abel i el va matar (Gn 4, 8).
Arrel de la violència
contra la vida
7. "Déu no ha fet la mort,
ni troba cap gust a destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot
perquè existeixi... Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible,
l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha entrat al
món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de
sofrir" (Sv 1, 13-14; 2, 23-24).
L'Evangeli de la vida, proclamat al començament amb la creació de
l'home a imatge de Déu per a un destí de vida plena i perfecta (cf.
Gn 2, 7; Sv 9, 2-3), està com en contradicció amb l'experiència
lacerant de la mort que entra al món i enfosqueix el sentit de tota
l'existència humana. La mort entra per la malícia del diable (cf. Gn
3, 1.4-5) i pel pecat dels primers pares (cf. Gn 2, 17; 3, 17-19). I
entra d'una manera violenta, a través de la mort d'Abel causada pel
seu germà Caín: "Un cop van ser al camp, Caín es va llançar sobre el
seu germà Abel i el va matar" (Gn 4, 8).
Aquesta primera mort és presentada amb una singular eloqüència en
una pàgina emblemàtica del llibre del Gènesi. Una pàgina que cada
dia es torna a escriure, sense treva i amb degradant repetició, en
el llibre de la història dels pobles.
Rellegim junts aquesta pàgina bíblica, que, malgrat el seu caràcter
arcaic i la seva extrema simplicitat, es presenta molt rica
d'ensenyaments.
"Abel era pastor d'ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les
collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la
terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el
greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement Abel i la
seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt
i anava amb el cap baix. El Senyor li digué: "Per què estàs irritat
i no aixeques el cap? Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres
bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de
dominar".
Caín va dir al seu germà Abel: "Sortim al camp". Un cop van ser al
camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar.
Llavors el Senyor va preguntar a Caín: "On és el teu germà Abel?"
Ell va respondre: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu
germà?" El Senyor li replicà: "Què has fet? la sang del teu germà
clama a mi des de la terra! Des d'ara, doncs, seràs maleït de la
terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang
del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus
fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu".
Caín respongué al Senyor: "El meu crim és massa gran per a poder-lo
suportar. Des d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré
d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el
primer que em trobi em matarà".
El Senyor li va replicar: "Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà
venjat set vegades". Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal,
perquè no el matessin els qui el trobarien. Caín es retirà de la
presència del Senyor i se n'anà a viure al país de Nod, a l'orient
de l'Edèn" (Gn 4, 2-16).
8. Caín "es va irritar molt" i "s'abaté" perquè el Senyor "va
acollir favorablement Abel i la seva ofrena" (Gn 4, 4). El text
bíblic no diu el motiu pel qual Déu preferí el sacrifici d'Abel al
de Caín; amb tot, indica amb claredat que, tot i preferint l'oblació
d'Abel, no va interrompre el diàleg amb Caín. El reprèn recordant-li
la seva llibertat enfront del mal:l'home no està predestinat al mal.
Cert, com Adam, és temptat pel poder malèfic del pecat que, com una
bèstia ferotge, està a l'aguait a la porta del cor, esperant
llançar-se sobre la presa. Però Caín és lliure enfront del pecat. El
pot dominar, i ha de fer-ho: "Ell et desitja, però tu l'has de
dominar" (Gn 4, 7).
La gelosia i la ira prevalen sobre l'advertència del Senyor, i així
Caín es llança contra el seu germà i el mata. Com llegim en el
Catecisme de l'Església catòlica, "l'Escriptura, en la narració de
l'assassinat d'Abel pel seu germà Caín revela -des del començament
de la història humana- la presència en l'home de la ira i l'enveja,
conseqüències del pecat original. L'home s'ha tornat enemic del seu
germà".10
El germà mata el seu germà. Com en el primer fratricidi, en cada
homicidi es viola el parentia "espiritual" que agrupa els homes en
una gran família11 on tots participen del mateix bé fonamental: la
idèntica dignitat personal. A més, no poques vegades es viola també
el parentiu "de carn i sang", per exemple, quan les amenaces a la
vida es produeixen en la relació entre pares i fills, com s'esdevé
amb l'avortament o quan, en un context familiar o de parentiu més
ampli, hom afavoreix o procura l'eutanàsia.
A l'arrel de cada violència contra el proïsme se cedeix a la lògica
del Maligne, és a dir, d'aquell que "era homicida des del principi"
(Jn 8, 44), com ens recorda l'apòstol Joan: "El missatge que heu
sentit des del principi és aquest: que ens estimem els uns als
altres. No feu com Caín, que era del Maligne i va matar el seu
germà" (1 Jn 3, 11-12). Així, aquesta mort del germà al començament
de la història és el trist testimoniatge de com el mal avança amb
rapidesa impressionant: a la rebel.lió de l'home contra Déu en el
paradís terrenal s'afegeix la lluita mortal de l'home contra l'home.
Després del delicte, Déu intervé per venjar l'assassinat. Caín,
davant Déu, que li pregunta sobre on és Abel, en comptes de
sentir-se avergonyit i excusar-se, eludeix la pregunta amb
arrogància: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn
4, 9). "No ho sé". Amb la mentida Caín intenta ocultar el seu
delicte. Així ha passat sovint i continua passant quan les
ideologies més diverses serveixen per justificar i encobrir els
atemptats més atroços contra la persona. "Que potser sóc el guardià
del meu germà?": Caín no vol pensar en el seu germà i rebutja
assumir aquella responsabilitat que cada home té en relació amb els
altres. Això fa pensar espontàniament en les tendències actuals
d'absència de responsabilitat de l'home envers els seus semblants,
els símptomes de la qual són, entre altres, la manca de solidaritat
amb els membres més dèbils de la societat -és a dir, ancians,
malalts, immigrants i infants- i la indiferència que sovint
s'observa en la relació entre els pobles, àdhuc quan hi ha en joc
valors fonamentals com la supervivència, la llibertat i la pau.
9. Déu no pot deixar impune el delicte: des de la terra damunt la
qual fou vessada, la sang de l'assassinat clama justícia a Déu (cf.
Gn 37, 26; Is 26, 21; Ez 24, 7-8). D'aquest text l'Església ha tret
la denominació de "pecats que clamen venjança davant de Déu" i entre
ells ha inclòs, en primer lloc, l'homicidi voluntari.12 Per als
jueus, com per a molts altres pobles de l'antigor, en la sang es
troba la vida, o millor, "la sang és la vida" (Dt 12, 23) i la vida,
especialment la humana, pertany només a Déu: per això, el qui
atempta contra la vida de l'home, d'alguna manera atempta contra Déu
mateix.
Caín és maleït per Déu i també per la terra, que li negarà els
fruits (cf. Gn 4, 11-12). I és castigat: haurà d'habitar a l'estepa
i al desert. La violència homicida canvia profundament l'ambient de
vida de l'home. La terra de "jardí de l'Edèn" (Gn 2, 15), lloc
d'abundància, de serenes relacions interpersonals i d'amistat amb
Déu, esdevé "país de Nod" (Gn 4, 16), lloc de "misèria", de soledat
i de llunyania de Déu. Caín serà "fugitiu, errant pel món" (Gn 4,
14): la inseguretat i la falta d'estabilitat l'acompanyaran sempre.
Però Déu, sempre misericordiós àdhuc quan castiga, "va marcar amb un
senyal Caín, perquè no el matessin els qui el trobarien" (Gn 4, 15).
Li dóna, doncs, un senyal de reconeixement, que té per objectiu no
condemnar-lo a l'execració dels altres homes, sinó protegir-lo i
defensar-lo enfront dels qui voldran matar-lo per venjar així la
mort d'Abel. Ni tan sols l'homicida perd la seva dignitat personal i
Déu mateix es fa garant seu. És justament ací on es manifesta el
misteri paradoxal de la justícia misericordiosa de Déu, com escrigué
sant Ambròs: "Perquè s'havia comès un fratricidi, és a dir, el més
gran dels crims, en el moment mateix en què s'introduí el pecat,
calgué desplegar la llei de la misericòrdia divina; ja que, si el
càstig hagués colpit immediatament el culpable, no passaria que els
homes, en castigar, usin certa tolerància o suavitat, sinó que
lliurarien immediatament el càstig als culpables. (...) Déu expulsà
Caín de la seva presència i, renegat pels seus pares, el desterrà
com a l'exili d'una habitació separada, pel fet que havia passat de
la humana benignitat a la ferotgia bestial. Amb tot, Déu no volgué
castigar l'homicida amb l'homicidi, ja que vol el penediment del
pecador, i no la seva mort".13
"Què has fet?" (Gn 4, 10):
eclipsi del valor de la vida
10. El Senyor diu a Caín:
"Què has fet? la sang del teu germà clama a mi des de la terra" (Gn
4, 10). La veu de la sang vessada pels homes no para de clamar, de
generació en generació, i adquireix tons i accents diversos i sempre
nous.
La pregunta del Senyor "Què has fet?", que Caín no pot esquivar,
s'adreça també a l'home d'avui perquè prengui consicència de
l'amplària i de la gravetat dels atemptats contra la vida, que
continuen marcant la història de la humanitat; perquè busqui les
múltiples causes que els generen i els alimenten; reflexioni amb
extrema serietat sobre les conseqüències que deriven d'aquests
mateixos atemptats per a la vida de les persones i dels pobles.
Hi ha amenaces que procedeixen de la natura mateixa, i que
s'agreugen per la desídia culpable i la negligència dels homes que,
no poques vegades, podrien remeiar-les. D'altres, tanmateix, són
fruit de situacions de violència, d'odi, d'interessos contraposats,
que indueixen els homes a agredir-se entre ells amb homicidis,
guerres, matances i genocidis.
¿No pensarem també en la violència contra la vida de milions
d'éssers humans, especialment infants, forçats a la misèria, a la
desnutrició, i a la fam, a causa d'una iniqua distribució de les
riqueses entre els pobles i les classes socials? ¿o en la violència
derivada, fins i tot abans que de les guerres, d'un comerç
escandalós d'armes, que afavoreix l'espiral de tants conflictes
armats que ensagnen el món? ¿o en la sembra de mort que es fa amb el
temerari desajustament dels equilibris ecològics, amb la criminal
difusió de la droga, o amb el foment de models de pràctica de la
sexualitat que, a més de ser moralment inacceptables, són també
portadors de greus riscs per a la vida? És impossible enumerar
completament la vasta gamma d'amenaces contra la vida humana, n'hi
ha tantes formes, manifestes o encobertes, al nostre temps!
11. Però la nostra atenció vol concentrar-se, en particular, en un
altre gènere d'atemptats, relatius a la vida naixent i terminal, que
presenten caràcters nous respecte al passat i susciten problemes de
gravetat singular, pel fet que tendeixen a perdre, en la consciència
col.lectiva, el caràcter de "delicte" i a assumir paradoxalment el
de "dret", fins al punt de pretendre amb això un veritable i propi
reconeixement legal per part de l'Estat i la successiva execució
mitjançant la intervenció gratuïta dels mateixos agents sanitaris.
Aquests atemptats colpeixen la vida humana en situacions de màxima
precarietat, quan es veu privada de tota capacitat de defensa. Més
greu encara és el fet que, en gran mesura, es produeixin precisament
dintre la família i per obra d'ella, que constitutivament és cridada
a ser tanmateix "santuari de la vida".
Com s'ha pogut arribar una situació semblant? Cal prendre en
consideració múltiples factors. En el fons, hi ha una profunda crisi
de la cultura, que engendra escepticisme en els fonaments mateixos
del saber i de l'ètica, fent cada vegada més difícil veure amb
claredat el sentit de l'home, dels seus drets i deures. S'hi
afegeixen les més diverses dificultats existencials i relacionals,
agreujades per la realitat d'una societat complexa, en la qual les
persones, els matrimonis i les famílies es queden sovint soles amb
llurs problemes. No falten, a més, situacions de particular pobresa,
angoixa o exasperació, en les quals la prova de la supervivència, el
dolor fins al límit del que és suportable, i les violències
sofertes, especialment aquelles contra la dona, fan que les opcions
per la defensa i la promoció de la vida siguin exigents, a vegades
fins a l'heroisme.
Tot això explica, almenys en part, com el valor de la vida pot avui
sofrir una mena d'"eclipsi", àdhuc quan la consciència no deixa de
senyalar-lo com un valor sagrat i intangible, tal com ho demostra el
fet mateix que es tendeixi a dissimular alguns delictes contra la
vida naixent o terminal amb expressions de tipus sanitari, que
distreuen l'atenció del fet d'estar en joc el dret a l'existència
d'una persona humana concreta.
12. En efecte, si molts i greus aspectes de l'actual problemàtica
social poden explicar en certa manera el clima d'estesa incertesa
moral i atenuar a voltes en les persones la responsabilitat
objectiva, no és menys cert que estem davant una realitat més
àmplia, que pot ser considerada una veritable i autèntica estructura
de pecat, caracteritzada per la difusió d'una cultura contrària a la
solidaritat, que en molts casos es configura com una veritable
"cultura de mort". Aquesta estructura és activament promoguda per
forts corrents culturals, econòmics i polítics, portadors d'una
concepció de la societat basada en l'eficiència. Mirant les coses
des d'aquest punt de vista, hom pot parlar, en un cert sentit, d'una
guerra dels poderosos contra els febles. La vida que exigiria més
acolliment, amor i cura és tinguda per inútil, o considerada com un
pes insuportable i, per tant, menyspreada de moltes maneres. El qui,
amb la seva malaltia, amb la seva deficiència o, més simplement, amb
la seva mateixa presència posa en discussió el benestar i l'estil de
vida dels més avantatjats, tendeix a ser vist com un enemic del qual
cal defensar-se o que cal eliminar. Es desencadena així una mena de
"conjuració contra la vida", que afecta no sols les persones
concretes en llurs relacions individuals, familiars o de grup, sinó
que va més enllà i arriba a perjudicar i a alterar, a nivell
mundial, les relacions entre els pobles i els Estats.
13. Per facilitat la difusió de l'avortament, s'han invertit i
continuen invertint-se ingents sumes destinades a l'obtenció de
productes farmacèutics, que fan possible la mort del fetus en el si
matern, sense necessitat de recórrer a l'ajut del metge. La mateixa
recerca científica sobre aquest punt sembla preocupada gairebé
exclusivament per obtenir productes cada vegada més simples i
eficaços contra la vida i, al mateix temps, capaços de sostreure
l'avortament a tota forma de control i de responsabilitat social.
S'afirma sovint que l'anticoncepció, segura i assequible a tothom,
és el remei més eficaç contra l'avortament. S'acusa, a més,
l'Església catòlica d'afavorir l'avortament en continuar
obstinadament ensenyant la il·licitud moral de l'anticoncepció.
L'objecció, mirant-ho bé, es revela en realitat fal·laç. En efecte,
pot ser que molts recorrin als anticonceptius fins i tot per evitar
després la temptació de l'avortament. Però els contravalors
inherents a la "mentalitat anticonceptiva" -ben diversa de
l'exercici responsable de la paternitat i de la maternitat,
respectant el significat ple de l'acte conjugal- són tals que fan
precisament més forta aquesta temptació, davant l'eventual concepció
d'una vida no desitjada. De fet, la cultura avortista és
particularment desenvolupada just en els ambients que rebutgen
l'ensenyament de l'Església sobre l'anticoncepció. És cert que
anticoncepció i avortament, des del punt de vista moral, són mals
específicament distints: la primera contradiu la veritat plena de
l'acte sexual com a expressió pròpia de l'amor conjugal, el segon
destrueix la vida d'un ésser humà; l'anticoncepció s'oposa a la
virtut de la castedat matrimonial, l'avortament s'oposa a la virtut
de la justícia i viola directament el precepte diví "No matis".
Malgrat llur diversa naturalesa i pes moral, molt sovint estan
íntimament relacionats, com a fruits d'una mateixa planta. És cert
que no falten casos en els quals s'arriba a l'anticoncepció i al
mateix avortament sota la pressió de múltiples dificultats
existencials, que tanmateix mai no poden eximir de l'esforç per
observar plenament la Llei de Déu. Però en moltíssims altres casos
aquestes pràctiques tenen les arrels en una mentalitat hedonista i
irresponsable respecte a la sexualitat i pressuposen un concepte
egoista de llibertat que veu en la procreació un obstacle al
desenvolupament de la pròpia personalitat. Així, la vida que podria
brollar del trobament sexual esdevé un enemic que cal absolutament
evitar, i l'avortament l'única resposta possible davant una
anticoncepció frustrada.
Lamentablement l'estreta connexió que, com a mentalitat, hi ha entre
la pràctica de l'anticoncepció i la de l'avortament es manifesta
cada vegada més i ho demostra d'una manera alarmant també la
preparació de productes químics, dispositius intrauterins i
"vacunes" que, distribuïts amb la mateixa facilitat que els
anticonceptius, actuen en realitat com a abortius en les
primeríssimes fases del desenvolupament de la vida del nou ésser
humà.
14. També les distintes tècniques de reproducció artificial, que
semblarien posades al servei de la vida i que són practicades no
poques vegades amb aquesta intenció, en realitat donen peu a nous
atemptats contra la vida. Més enllà del fet que són moralment
inacceptables des del moment en què separen la procreació del
context integralment humà de l'acte conjugal,14 aquestes tècniques
registren alts percentatges de fracàs. Aquest afecta no tant la
fecundació com el desenvolupament posterior de l'embrió, exposat al
risc de mort en general en poquíssim temps. A més, es produeixen
sovint embrions en nombre superior al necessari per a llur
implantació al si de la dona, i els anomenats "embrions
supernumeraris" són posteriorment suprimits o emprats per a
recerques que, sota el pretext del progrés científic o mèdic,
redueixen en realitat la vida humana a simple "material biològic"
del qual hom pot disposar lliurement.
Els diagnòstics prenatals, que no presenten dificultats morals si es
fan per determinar eventuals cures necessàries per a l'infant encara
no nascut, molt sovint són ocasió per a proposar o practicar
l'avortament. És l'avortament eugenèsic, la legitimació del qual en
l'opinió pública procedeix d'una mentalitat -equivocadament
considerada d'acord amb les exigències de la "terapèutica"- que
acull la vida només en determinades condicions, rebutjant la
limitació, la minusvàlua, la malaltia.
Seguint aquesta mateixa lògica, s'ha arribat a negar les cures
ordinàries més elementats, i àdhuc l'alimentació, a nadons nascuts
amb greus deficiències o malalties. A més, el panorama actual
resulta encara més desconcertant per raó de les propostes, fetes en
diversos llocs, de legitimar, en la mateixa línia del dret a
l'avortament, àdhuc l'infanticidi, i així hom retorna a una època de
barbàrie que es creia superada per sempre.
15. Amenaces no menys greus afecten també els malalts incurables i
els terminals, en un context social i cultural que, fent més difícil
afrontar i suportar el sofriment, aguditza la temptació de resoldre
el problema del sofriment eliminant-lo de soca-rel, anticipant la
mort al moment considerat més oportú.
En una decisió així conflueixen sovint elements diversos,
lamentablement convergents en aquest terrible final. Pot ser
decisiu, en el malalt, el sentiment d'angoixa, d'exasperació i àdhuc
de desesperació, provocat per una experiència de dolor intens i
prolongat. Això suposa una dura prova per a l'equilibri a voltes ja
inestable de la vida familiar i personal, de manera que, per una
part, el malalt -malgrat l'ajut cada vegada més eficaç de
l'assistència mèdica i social- corre el risc de sentir-se abatut per
la pròpia fragilitat; per l'altra part, en les persones vinculades
afectivament al malalt, pot sorgir un sentiment de comprensible
encara que equivocada pietat. Tot això es veu agreujat per un
ambient cultural que no veu en el sofriment cap significat o valor,
més encara, el considera el mal per excel.lència, que cal eliminar
sigui com sigui. Això passa especialment quan no es té una visió
religiosa que ajudi a comprendre positivament el misteri del dolor.
A més, en el conjunt de l'horitzó cultural no deixa d'influir també
una espècie d'actitud prometeica de l'home que, d'aquesta manera, es
creu amo de la vida i de la mort perquè decideix sobre elles, quan
en realitat és derrotat i aixafat per una mort tancada
irremeiablement a tota perspectiva de sentit i d'esperança. En
trobem una tràgica expressió en la difusió de l'eutanàsia, encoberta
i subreptícia, practicada obertament o àdhuc legalitzada. Aquesta,
més que una presumpta pietat davant el dolor del pacient, és
justificada a vegades per raons utilitàries, de cara a evitar
despeses innecessàries massa costoses per a la societat. Es proposa
així l'eliminació dels nadons malformats, dels minusvàlids greus,
dels impedits, dels ancians, sobretot si no es valen per si
mateixos, i dels malalts terminals. No ens lícit callar davant
altres formes més enganyoses, però no menys greus i reals,
d'eutanàsia. Aquestes podrien produir-se quan, per exemple, per
augmentar la disponibilitat d'òrgans per a trasplantament, hom
procedeix a l'extracció dels òrgans sense respectar els criteris
objectius i adequats que certifiquen la mort del donant.
16. Un altre fenomen actual, en el qual conflueixen sovint amenaces
i atemptats contra la vida, és el demogràfic. Aquest presenta
modalitats diverses en les diferents parts del món: en els països
rics i desenvolupats es registra una preocupant reducció o caiguda
dels naixements; els països pobres, al contrari, presenten en
general una elevada taxa d'augment de la població, difícilment
suportable en un context d'un desenvolupament econòmic i social
inferior, o fins i tot de greu subdesenvolupament. Davant la
superpoblació dels països pobres falten, a nivell internacional,
mesures globals -serioses polítiques familiars i socials, programes
de desenvolupament cultural i de justa producció i distribució dels
recursos- mentre es continuen duent a terme polítiques
antinatalistes.
L'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament es troben certament
entre les causes que contribueixen a crear situacions de forta
davallada de la natalitat. Pot ser fàcil la temptació de recórrer
també als mateixos mètodes i atemptats contra la vida en les
situacions d'"explosió demogràfica".
L'antic Faraó, veient com un malson la presència i l'augment dels
fills d'Israel, els sotmeté a tota forma d'opressió i ordenà que
fossin assassinats tots els nens de les dones hebrees (cf. Ex 1,
7-22). De la mateixa manera es comporten avui no pocs poderosos de
la terra. Aquests consideren també com un malson el creixement
demogràfic actual i temen que els pobles més prolífics i més pobres
representin una amenaça per al benestar i la tranquil.litat de llurs
països. Per tant, abans de voler afrontar i resoldre aquests greus
problemes respectant la dignitat de les persones i de les famílies,
i el dret inviolable de l'home a la vida, prefereixen promoure i
imposar per qualsevol mitjà una massiva planificació dels
naixements. Les mateixes ajudes econòmiques, que estarien disposats
a donar, són condicionades injustament per l'acceptació d'una
política antinatalista.
17. La humanitat d'avui ens ofereix un espectacle veritablement
alarmant, si considerem no sols els diversos àmbits en els quals es
produeixen els atemptats contra la vida, sinó també llur singular
proporció numèrica, junt amb el múltiple i poderós suport que reben
d'una vasta opinió pública, d'un freqüent reconeixement legal i de
la implicació d'una part del personal sanitari.
Com vaig afirmar amb força a Denver, en ocasió de la VIII Diada
mundial de la joventut: "Amb el temps, les amenaces contra la vida
no han desaparegut, sinó que, al contrari, prenen unes proporcions
enormes. No es tracta d'amenaces procedents de l'exterior, de forces
de la naturalesa o dels "Caín" que assassinen els "Abel"; no, es
tracta d'amenaces programades de forma científica i sistemàtica. El
segle XX serà considerat una època de grans atacs contra la vida,
una sèrie interminable de guerres i una massacre permanent de vides
humanes innocents. Els falsos profetes i els falsos mestres han
conegut el més gran èxit possible".15 Més enllà de les intencions,
que poden ser diverses i presentar potser aspectes convincents fins
i tot en nom de la solidaritat, estem en realitat davant una
objectiva "conjuració contra la vida", que veu implicades fins i tot
Institucions internacionals, dedicades a estimular i a programar
autèntiques campanyes de difusió de l'anticoncepció,
l'esterilització i l'avortament. Finalment, no es pot negar que els
mitjans de comunicació social són sovint còmplices d'aquesta
conjuració, perquè creen en l'opinió pública una cultura que
presenta el recurs a l'anticoncepció, l'esterilització, l'avortament
i l'eutanàsia mateixa com un signe de progrés i de conquesta de
llibertat, mentre mostren com a enemigues de la llibertat i del
progrés les posicions incondicionals a favor de la vida.
"Que potser sóc el guardià
del meu germà?" (Gn 4, 9): una idea perversa de llibertat
18.
El panorama descrit ha
de ser considerat atenent no sols els fenòmens de mort que el
caracteritzen, sinó també les múltiples causes que el determinen. La
pregunta del Senyor "Què has fet?" (Gn 4, 10) sembla com una
invitació a Caín a anar més enllà de la materialitat del seu gest
homicida, i a comprendre'n tota la gravetat en les motivacions que
hi havia en el seu origen i en les conseqüències que en deriven.
Les opcions contra la vida procedeixen, a voltes, de situacions
difícils o fins i tot dramàtiques de profund sofriment, soledat,
falta total de perspectives econòmiques, depressió i angoixa pel
futur. Aquestes circumstàncies poden atenuar fins i tot notablement
la responsabilitat subjectiva i la consegüent culpabilitat dels qui
fan aquestes opcions en si mateixes moralment dolentes. Amb tot,
avui el problema va bastant més enllà de l'obligat reconeixement
d'aquestes situacions personals. Es troba també en el pla cultural,
social i polític, on presenta el seu aspecte més subversiu i
inquietant en la tendència, cada vegada més freqüent, a interpretar
aquests delictes contra la vida com legítimes expressions de la
llibertat individual, que cal reconèixer i protegir com veritables i
propis drets.
D'aquesta manera es produeix un canvi de tràgiques conseqüències en
el llarg procés històric, que després de descobrir la idea dels
"drets humans" -com a drets inherents a cada persona i previs a tota
Constitució i legislació dels Estats- incorre avui en una sorprenent
contradicció: precisament en una època en la qual es proclamen
solemnement els drets inviolables de la persona i s'afirma
públicament el valor de la vida, el dret mateix a la vida queda
pràcticament negat i conculcat, en particular en els moments més
emblemàtics de l'existència, com ara el naixement i la mort.
Per una part, les diverses declaracions universals dels drets de
l'home i les múltiples iniciatives que s'hi inspiren afirmen a
nivell mundial una sensibilitat moral més atenta a reconèixer el
valor i la dignitat de tot ésser humà com a tal, sense distinció de
raça, nacionalitat, religió, opinió política o classe social.
Per altra part, a aquestes nobles declaracions, hom hi contraposa
lamentablement en els fets la tràgica negació. Aquesta és encara més
desconcertant i àdhuc escandalosa, precisament perquè es produeix en
una societat que fa de l'afirmació dels drets humans el seu objectiu
principal i al mateix temps el seu motiu d'orgull. ¿Com es poden
posar d'acord aquestes repetides afirmacions de principis amb la
multiplicació contínua i la difosa legitimació dels atemptats contra
la vida humana? ¿Com conciliar aquestes declaracions amb el refús
del més feble, del més necessitat, de l'ancià i de l'acabat de
concebre? Aquests atemptats van en una direcció exactament contrària
a la del respecte a la vida, i representen una amenaça frontal a
tota la cultura dels drets de l'home. És una amenaça capaç, a fi de
comptes, de posar en perill el significat mateix de la convivència
democràtica: les nostres ciutats corren el risc de passar de ser
societats dels qui conviuen a societats d'exclosos, de marginats, de
rebutjats i d'eliminats. Si, a més, adrecem la mirada a l'horitzó
mundial, ¿no pensarem que l'afirmació mateixa dels drets de les
persones i dels pobles es redueix a un exercici retòric estèril, com
passa en les altes reunions internacionals, si no es desemmascara
l'egoisme dels països rics que tanquen l'accés al desenvolupament
dels països pobres, o el condicionen a absurdes prohibicions de
procreació, oposant el desenvolupament a l'home? ¿No convindria
potser revisar els mateixos models econòmics, adoptats sovint pels
Estats fins i tot per influències i condicionaments de caràcter
internacional, que produeixen i afavoreixen situacions d'injustícia
i de violència en les quals es degrada i es vulnera la vida humana
de poblacions senceres?
19. On són les arrels d'una contradicció tan sorprenent?
Podem trobar-les en valoracions generals d'ordre cultural o moral,
començant per aquella mentalitat que, tergiversant i àdhuc deformant
el concepte de subjectivitat, sols reconeix com a titular de drets
el qui es presenta amb plena o almenys incipient autonomia i surt de
sitaucions de total dependència dels altres. Però, ¿com conciliar
aquesta postura amb l'exaltació de l'home com a ésser
"indisponible"? La teoria dels drets humans es fonamenta precisament
en la consideració del fet que l'home, a diferència dels animals i
de les coses, no pot ser sotmès al domini de ningú. També cal
assenyalar aquella lògica que tendeix a identificar la dignitat
personal amb la capacitat de comunicació verbal i explícita i, en
tot cas, experimentable. És clar que, amb aquests pressupòsits, no
hi ha espai en el món per aquell que, com el qui ha de néixer o el
moribund, és un subjecte constitutivament feble, que sembla sotmès
en tot a la cura d'altres persones i en depèn radicalment, i que
solament sap comunicar-se mitjançant el llenguatge mut d'una
profunda simbiosi d'afectes. És, doncs, la força que esdevé criteri
d'opció i d'acció en les relacions interpersonals i en la
convivència social. Però això és exactament al contrari del que ha
volgut afirmar històricament l'Estat de dret, com a comunitat en la
qual a les "raons de la força" substitueix la "força de la raó".
En un altre nivell, l'origen de la contradicció entre la solemne
afirmació els drets de l'home i la seva tràgica negació a la
pràctica, rau en un concepte de llibertat que exalta d'una manera
absoluta l'individu, i no el disposa a la solidaritat, a la plena
acollida i al servei de l'altre. Si és cert que, a vegades,
l'eliminació de la vida naixent o terminal és emmascarada també sota
una forma malentesa d'altruisme i de pietat humana, no es pot negar
que una tal cultura de mort, en el seu conjunt, manifesta una visió
de la llibertat molt individualista, que acaba essent la llibertat
dels "més forts" contra els febles destinats a sucumbir.
Precisament en aquest sentit es pot interpretar la resposta de Caín
a la pregunta del Senyor "On és el teu germà Abel?": "No ho sé. Que
potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn 4, 9). Sí, cada home és
"guardià del seu germà", perquè Déu confia l'home a l'home. I és
també amb vista a aquest encàrrec que Déu dóna a cada home la
llibertat, que posseeix una essencial dimensió relacional. És un
gran do del Creador, posat al servei de la persona i de la seva
realització mitjançant el do de si mateix i l'acolliment de l'altre.
Amb tot, quan la llibertat és absolutitzada en clau individualista,
es buida del seu contingut original i es contradiu en la seva
mateixa vocació i dignitat.
Hi ha un aspecte encara més profund a accentuar: la llibertat renega
de si mateixa, s'autodestrueix i es disposa a l'eliminació de
l'altre quan no en reconeix ni en respecta el vincle constitutiu amb
la veritat. Cada vegada que la llibertat, volent emancipar-se de
qualsevol tradició i autoritat, es tanca a les evidències primàries
d'una veritat objectiva i comuna, fonament de la vida personal i
social, la persona acaba assumint com a única i indiscutible
referència per a les seves pròpies decisions no ja la veritat sobre
el bé i el mal, sinó només la seva opinió subjectiva i mutable o,
fins i tot, el seu interès egoista i el seu caprici.
20. Amb aquesta concepció de la llibertat, la convivència social es
deteriora profundament. Si la promoció del propi jo s'entén en
termes d'autonomia absoluta, s'arriba inevitablement a la negació de
l'altre, considerat com un enemic del qual cal defensar-se.
D'aquesta manera la societat esdevé un conjunt d'individus
col.locats els uns al costat dels altres, però sense vincles
recíprocs: cadascú vol afirmar-se independentment dels altres, àdhuc
fent prevaler els seus interessos. Amb tot, enfront dels interessos
anàlegs dels altres, es veu obligat a buscar qualsevol forma de
compromís, si es vol garantir a cadascú el màxim possible de
llibertat en la societat. Així desapareix tota referència a valors
comuns i a una veritat absoluta per a tots; la vida social s'enfonsa
en la sorra bellugadissa d'un relativisme absolut. Aleshores tot és
pactable, tot és negociable: àdhuc el primer dels drets fonamentals,
el de la vida.
És el que de fet passa també en l'àmbit més pròpiament polític o
estatal: el dret originari i inalienable a la vida es posa en
discussió o es nega damunt la base d'un vot parlamentari o de la
voluntat d'una part -encara que sigui majoritària- de la població.
És el resultat nefast d'un relativisme que predomina
incontrovertible: el "dret" deixa de ser-ho perquè ja no està
fonamentat sòlidament en la inviolable dignitat de la persona, sinó
que queda sotmès a la voluntat del més fort. D'aquesta manera, la
democràcia, malgrat les seves regles, va per un camí de
totalitarisme fonamental. L'Estat deixa de ser la "casa comuna" on
tothom pot viure segons els principis d'igualtat fonamental, i es
transforma en Estat tirà, que presumeix de poder disposar de la vida
dels més febles i indefensos, des de l'infant encara no nascut fins
a l'ancià, en nom d'una utilitat pública que no és altra cosa, en
realitat, que l'interès d'alguns. Sembla que tot passa en el més
ferm respecte de la legalitat, almenys quan les lleis que permeten
l'avortament o l'eutanàsia són votades segons les autoanomenades
regles democràtiques. Però, de fet, estem solament davant una
aparença de legalitat, on l'ideal democràtic, que ho és
veritablement quan reconeix i tutela la dignitat de tota persona
humana, és traït a les seves mateixes bases: "¿Com és possible
parlar encara de dignitat de tota persona humana, quan es permet que
es mati la més dèbil i la més innocent? ¿En nom de quina justícia
s'opera entre les persones la més injusta de les discriminacions,
tot declarant-ne algunes dignes de ser defensades, mentre que a
d'altres aquesta dignitat és negada?".16 Quan es verifiquen aquestes
condicions, s'han introduït ja els dinamismes que duen a la
dissolució d'una autèntica convivència humana i a la disgregació de
la mateixa realitat establerta.
Reivindicar el dret a l'avortament, a l'infanticidi, a l'eutanàsia,
i reconèixer-lo legalment, significa atribuir a la llibertat humana
un significat pervers i inic: el d'un poder absolut sobre els altres
i contra els altres. Però aquesta és la mort de la veritable
llibertat: "Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau" (Jn 8,
34).
"M'hauré d'amagar de la
teva presència" (Gn 4, 14): eclipsi del sentit de Déu i l'home
21. En la recerca de les
arrels més profundes de la lluita entre la "cultura de la vida" i la
"cultura de la mort", no basta aturar-se en la idea perversa de
llibertat senyalada abans. Cal arribar al centre del drama viscut
per l'home contemporani: l'eclipsi del sentit de Déu i de l'home,
característic del context social i cultural dominat pel secularime,
que amb els seus tentacles penetrants no deixa de posar a prova, a
vegades, les mateixes comunitats cristianes. El qui es deixa
contagiar per aquesta atmosfera entra fàcilment en el torbellí d'un
terrible cercle viciós: perdent el sentit de Déu, es tendeix a
perdre també el sentit de l'home, de la seva dignitat i de la seva
vida. Al seu torn, la violació sistemàtica de la llei moral,
especialment en el greu camp del respecte de la vida humana i la
seva dignitat, produeix una espècie de progressiva ofuscació de la
capacitat de percebre la presència vivificant i salvadora de Déu.
Un cop més podem inspirar-nos en el relat de l'assassinat d'Abel per
part del seu germà. Després de la maledicció imposada per Déu, Caín
s'adreça així al Senyor: "El meu crim és massa gran per a poder-lo
suportar. Des d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré
d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el
primer que em trobi em matarà" (Gn 4,13-14). Caín considera que el
seu pecat no podrà ser perdonat pel Senyor i que el seu destí
inevitable serà haver d'"amagar-se de la seva presència". Si Caín
confessa que la seva culpa és "massa gran", és perquè sap que es
troba davant Déu i el seu just judici. En realitat, sols davant del
Senyor l'home pot reconèixer el seu pecat i percebre'n tota la
gravetat. Aquesta és l'experiència de David, que després d'"haver
pecat contra el Senyor", reprès pel profeta Natan (cf. 2 Sa 11-12),
exclama: "Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu
pecat. Contra tu, contra tu sol he pecat, he fet el que és dolent
als teus ulls" (Sl 51/50, 5-6).
22. Per això, quan es perd el sentit de Déu, també el sentit de
l'home queda amenaçat i contaminat, com afirma lapidàriament el
Concili Vaticà II: "La criatura sense el Creador desapareix... Més
encara, per l'oblit de Déu la criatura mateixa queda enfosquida".17
L'home no pot ja ser entès com a "misteriosament altre" respecte a
les altres criatures terrenes; es considera com un de tants éssers
vius, com un organisme que, a tot estirar, ha assolit un estadi de
perfecció molt elevat. Tancat en el restringit horitzó de la seva
materialitat, es redueix d'aquesta manera a "una cosa", i ja no
percep el caràcter transcendent del seu "existir com a home". Ja no
considera la vida com un do esplèndid de Déu, una realitat "sagrada"
confiada a la seva responsabilitat i, per tant, a la seva custòdia
amorosa, a la seva "veneració". La vida esdevé simplement "una
cosa", que l'home reivindica com a propietat exclusiva seva,
totalment dominable i manipulable.
Així, davant la vida que neix i la vida que mor, l'home ja no és
capaç de deixar-se interrogar sobre el sentit més autèntic de la
seva existència, assumint amb veritable llibertat aquests moments
crucials del seu propi "existir". Es preocupa sols del "fer" i,
recorrent a qualsevol forma de tecnologia, s'afanya per programar,
controlar i dominar el naixement i la mort. Aquestes, d'experiències
originàries que requereixen ser "viscudes", passen a ser coses que
simplement hom pretén "posseir" o "rebutjar".
Per altra part, un cop exclosa la referència a Déu, no sorprèn que
el sentit de totes les coses resulti profundament deformat, i la
mateixa natura, que ja no és "mater", quedi reduïda a "material"
disponible a totes les manipulacions. Sembla conduir-hi una certa
racionalitat tècnico-científica, dominant en la cultura
contemporània, que nega la idea mateixa d'una veritat de la creació
que cal reconèixer o d'un designi de Déu sobre la vida que cal
respectar. Això no és menys veritat quan l'angoixa pels resultats
d'aquesta "llibertat sense llei" duu alguns a la postura oposada
d'una "llei sense llibertat", com s'esdevé, per exemple, en
ideologies que impugnen la legitimitat de qualsevol intervenció
sobre la natura, com en nom d'una "divinització" seva, que un cop
més en desconeix la dependència del designi del Creador. En
realitat, vivint "com si Déu no existís", l'home perd no sols el
misteri de Déu, sinó també el del món i el del seu propi ésser.
23. L'eclipsi del sentit de Déu i de l'home duu inevitablement al
materialisme pràctic, en el qual proliferen l'individualisme,
l'utilitarisme i l'hedonisme. Es manifesta també aquí la perenne
validesa d'allò que escrigué l'Apòstol: "Com que han refusat de
reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d'uns criteris
rebutjables, que els porten a fer allò que no és correcte" (Rm 1,
28). Així, els valors del ser són substituïts pels del tenir. L'únic
fi que compta és l'assoliment del propi benestar material.
L'anomenada "qualitat de vida" és interpretada principalment o
exclusivament com eficiència econòmica, consumisme desordenat,
bellesa i fruïció de la vida física, tot oblidant les dimensions més
profundes -relacionals, espirituals i religioses- de l'existència.
En un context semblant el sofriment, element inevitable de
l'existència humana, encara que també factor de possible creixement
personal, és "censurat", rebutjat per inútil, més encara, combatut
com un mal a evitar sempre i a qualsevol preu. Quan no és possible
eivtar-lo i la perspectiva d'un benestar almeny futur s'esvaeix,
aleshores sembla que la vida ja ha perdut tot sentit i augmenta en
l'home la temptació de reivindicar el dret a la seva supressió.
Sempre en el mateix horitzó cultural, el cos ja no és considerat una
realitat típicament personal, signe i lloc de les relacions amb els
altres, amb Déu i amb el món. Queda reduït a pura materialitat: és
simplement compost d'òrgans, funcions i energies que cal usar segons
criteris de mera fruïció i eficiència. En conseqüència, també la
sexualitat es despersonalitza i s'instrumentalitza: de signe, lloc i
llenguatge de l'amor, és a dir, del do de si mateix i de
l'acolliment de l'altre segons tota la riquesa de la persona, passa
a ser cada vegada més ocasió i instrument d'afirmació del propi jo i
de satisfacció egoista dels propis desigs i instints. Així es
deforma i es falsifica el contingut originari de la sexualitat
humana, i els dos significats, unitiu i procreatiu, innats a la
naturalesa mateixa de l'acte conjugal, són separats artificialment.
D'aquesta manera, hom traeix la unió, i la fecunditat és sotmesa a
l'albir de l'home i de la dona. La procreació esdevé aleshores
l'"enemic" a evitar en la pràctica de la sexualitat. Quan s'accepta,
és sols perquè manifesta el propi desig, o fins i tot la pròpia
voluntat, de tenir un fill "a tot preu", i no, en canvi, per
expressar el total acolliment de l'altre i, per tant, l'obertura a
la riquesa de vida de la qual el fill és portador.
En la perspectiva materialista exposada fins aquí, les relacions
interpersonals experimenten un greu empobriment. Els primers que en
sofreixen les conseqüències negatives són la dona, l'infant, el
malalt o el qui sofreix i l'ancià. El criteri propi de la dignitat
personal -el del respecte, de la gratuïtat i del servei- és
substituït pel criteri de l'eficiència, de la funcionalitat i de la
utilitat: l'altre és apreciat no per allò que "és", sinó per allò
que "té, fa o produeix". És la supremacia del més fort sobre el més
feble.
24. En la intimitat de la consciència moral es produeix l'eclipsi
del sentit de Déu i de l'home, amb totes les seves múltiples i
funestes conseqüències per a la vida. Es posa en dubte, sobretot, la
consciència de cada persona, que en la seva unicitat i
irrepetibilitat es troba sola davant Déu.18 Però també es qüestiona,
en un cert sentit, la "consciència moral" de la societat. Aquesta
n'és d'alguna manera responsable, no sols perquè tolera o afavoreix
comportaments contraris a la vida, sinó també perquè alimenta la
"cultura de la mort", bo i arribant a crear i a consolidar
veritables i autèntiques "estructures de pecat" contra la vida. La
consciència moral, tant individual com social, es troba avui
sotmesa, a causa també del fort influx de molts mitjans de
comunicació social, a un perill gravíssim i mortal, el de la
confusió entre el bé i el mal en relació amb el mateix dret
fonamental a la vida. Lamentablement, una gran part de la societat
actual s'assembla a aquella que Pau descriu en la Carta als Romans.
Està formada "d'homes que ofeguen la veritat amb les seves males
accions" (1, 18): havent renegat de Déu i creient poder construir la
ciutat terrena sense necessitat d'Ell, "s'han refiat de raonaments
inútils" de manera que "el seu cor insensat s'ha omplert de foscor"
(1, 21); "presumint de savis, s'han tornat necis" (1, 22), s'han fet
autors d'obres dignes de mort i "no solament es comporten d'aquesta
manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells" 1, 32).
Quan la consciència, aquest lluminós ull de l'ànima (cf. Mt 6,
22-23), anomena "el mal bé i el bé mal" (Is 5, 20), camina ja vers
la seva degradació més inquietant i vers la més tenebrosa ceguesa
moral.
Amb tot, tots els condicionaments i esforços per a imposar el
silenci no arriben a sufocar la veu del Senyor que ressona en la
consciència de cada home. D'aquest íntim santuari de la consciència
pot començar un nou camí d'amor, d'acolliment i de servei a la vida
humana.
"Us heu acostat a la sang
purificadora" (cf. He 12, 22.24)): signes d'esperança i crida al
compromís
25. "La sang del teu germà
clama a mi des de la terra" (Gn 4, 10). No és sols la sang d'Abel,
el primer innocent assassinat, que clama a Déu, font i defensor de
la vida. També la sang de tot home assassinat després d'Abel és un
clam que s'eleva al Senyor. D'una forma absolutament única, clama a
Déu la sang de Crist, de qui Abel en la seva innocència és figura
profètica, com ens recorda l'autor de la Carta als Hebreus: "Però
vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu
viu... al mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang
purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel" (12,
22.24).
És la sang de l'aspersió. N'havia estat símbol i signe anticipador
la sang dels sacrificis de l'Antiga Aliança, amb els quals Déu
manifestava la voluntat de comunicar la vida als homes, purificant-los
i consagrant-los (cf. Ex 24, 8; Lv 17, 11). Ara tot això es compleix
i es verifica en Crist: la seva és la sang de l'aspersió que
redimeix, purifica i salva; és la sang del mitjancer de la Nova
Aliança "vessada per tothom en remissió dels pecats" (Mt 26, 28).
Aquesta sang, que brolla del costat obert de Crist en la creu (cf.
Jn 19, 34), "parla més favorablement que la d'Abel"; en efecte,
expressa i exigeix una "justícia" més profunda, però sobretot
implora misericòrdia,19 esdevé davant el Pare intercessora pels
germans (cf. He 7, 25), és font de redempció perfecta i do de vida
nova.
La sang de Crist, mentre revela la grandesa de l'amor del Pare,
manifesta com n'és de valuós l'home als ulls de Déu i d'inestimable
el valor de la seva vida. Ens ho recorda l'apòstol Pere: "Sabeu que
heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu
heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata
o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist, anyell sense tara ni
defecte" (1 Pe 1, 18-19). Precisament contemplant la sang preciosa
de Crist, signe del seu lliurament d'amor (cf. Jn 13, 1), el creient
aprèn a reconèixer i a apreciar la dignitat gairebé divina de tothom
i pot exclamar amb nou i grat estupor: "Quin valor no deu tenir
l'home als ulls del Creador, si "ha merescut de tenir un Redemptor
tan gran" (Exsultet de la Vetlla pasqual), si "Déu ha lliurat el seu
propi Fill", a fi que l'home "no mori sinó que tingui la vida
eterna" (cf. Jn 3, 16)!".20
A més, la sang de Crist manifesta a l'home que la seva grandesa, i
per tant la seva vocació, consisteix en el do sincer de si mateix.
Precisament perquè és vessada com a do de vida, la sang de Crist ja
no és signe de mort, de separació definitiva dels germans, sinó
instrument d'una comunió que és riquesa de vida per a tots. El qui
beu aquesta sang en el sagrament de l'Eucaristia i roman en Jesús
(cf. Jn 6, 56) queda compromès en el seu mateix dinamisme d'amor i
de lliurament de la vida, per dur a plenitud la vocació originària a
l'amor, pròpia de cada home (cf. Jn 1, 27; 2, 18-24).
És en la sang de Crist on tots els homes troben la força per a
comprometre's a favor de la vida. Aquesta sang és justament el motiu
més gran d'esperança, més encara, és el fonament de l'absoluta
certesa que segons el designi diví la vida vencerà. "No existirà més
la mort", exclama la veu potent que surt del tron de Déu en la
Jerusalem celestial (Ap 21, 4). I sant Pau ens assegura que la
victòria actual sobre el pecat és signe i anticipació de la victòria
definitiva sobre la mort, quan "es complirà la paraula que està
escrita: "La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva
victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?"" (1 Co 15, 54-54).
26. En realitat, no falten signes que anticipen aquesta victòria en
les nostres societats i cultures, malgrat que estiguin fortament
marcades per la "cultura de la mort". Es donaria, per tant, una
imatge unilateral, que podria induir a un estèril desànim, si junt
amb la denúncia de les amenaces contra la vida no es presenten els
signes positius que es donen en la situació actual de la humanitat.
Desgraciadament, a aquests signes positius, els costa sovint
manifestar-se i ser reconeguts, potser també perquè no troben una
adequada atenció en els mitjans de comunicació social. Però, quantes
iniciatives d'ajut i de suport a les persones més febles i
indefenses han sorgit i continuen sorgint en la comunitat cristiana
i en la societat civil, a nivell local, nacional i internacional,
promogudes per individus, grups, moviments i organitzacions diverses!
Són encara molts els esposos que, amb generosa responsabilitat,
saben acollir els fills com "el do més excel.lent del matrimoni".21
No manquen famílies que, a més del servei quotidià a la vida,
acullen infants abandonats, nois i joves en dificultat, persones
minusvàlides, ancians sols. No pocs centres d'ajut a la vida, o
institucions anàlogues, són promoguts per persones i grups que, amb
admirable dedicació i sacrifici, ofereixen un suport moral i
material a mares en dificultat, temptades de recórrer a l'avortament.
També sorgeixen i es difonen grups de voluntaris dedicats a donar
hospitalitat a qui, sense família, es troba en condicions de
particular penúria o té necessitat de retrobar un ambient educatiu
que l'ajudi a superar comportaments destructius i a recuperar el
sentit de la vida.
La medicina, impulsada amb gran dedicació per investigadors i
professionals, persisteix en el seu esforç per a trobar remeis cada
cop més eficaços: resultats que fa un temps eren del tot impensables
i capaços d'obrir prometedores perspectives s'obtenen avui per a la
vida naixent, per a les persones que sofreixen i els malalts en fase
aguda o terminal. Diversos ens i organitzacions es mobilitzen per
dur, àdhuc als països més afectats per la misèria i les malalties
endèmiques, els beneficis de la medicina més avançada. Així,
associacions nacionals i internacionals de metges es mouen
oportunament per socórrer les poblacions provades per calamitats
naturals, epidèmies o guerres. Encara que una veritable justícia
internacional en la distribució dels recursos mèdics es troba encara
lluny de la seva plena realització, ¿no cal reconèixer en els passos
donats fins ara el signe d'una creixent solidaritat entre els pobles,
d'una apreciable sensibilitat humana i moral i d'un major respecte
per la vida?
27. Enfront de legislacions que han permès l'avortament i d'intents,
sorgits ací i allà, de legalitzar l'eutanàsia, han aparegut en tot
el món moviments i iniciatives de sensibilització social a favor de
la vida. Quan, d'acord amb llur autèntica inspiració, actuen amb
determinada fermesa però sense recórrer a la violència, aquests
moviments afavoreixen una presa de consciència més difosa i profunda
del valor de la vida, sol.licitant i realitzant un compromís més
decisiu per la seva defensa.
¿No recordarem, a més, tots aquells gestos diaris d'acolliment, de
sacrifici i d'atenció desinteressada que un nombre incalculable de
persones fa amb amor en les famílies, els hospitals, els orfenats,
les residències d'ancians i en altres centres o comunitats, en
defensa de la vida? L'Església, deixant-se guiar per l'exemple de
Jesús "bon samarità" (cf. Lc 10, 29-37) i sostinguda per la seva
força, sempre ha estat en la primera línia de la caritat: tants dels
seus fills i filles, especialment religioses i religiosos, amb
formes antigues i sempre noves, han consagrat i continuen consagrant
la vida a Déu oferint-la per amor al proïsme més feble i necessitat.
Aquests gestos construeixen en profunditat la "civilització de
l'amor i de la vida", sense la qual l'existència de les persones i
de la societat perd el seu significat més autènticament humà. Encara
que ningú no se n'adoni i romanguin amagats a la majoria, la fe
assegura que el Pare, "que veu en el secret" (Mt 6, 4), no sols
sabrà recompensar-los, sinó que ja des d'ara els fa fecunds amb
fruits que durin per a tothom.
Entre els signes d'esperança es dóna també l'increment, en molts
estrats de l'opinió pública, d'una nova sensibilitat cada vegada més
contrària a la guerra com a instrument de solució dels conflictes
entre els pobles, i orientada cada vegada més a la recerca de
mitjans eficaços, però "no violents", per a frenar l'agressió
armada. A més, en aquest mateix horitzó es dóna l'aversió cada
vegada més difosa en l'opinió pública a la pena de mort, àdhuc com a
instrument de "legítima defensa" social, en considerar les
possibilitats amb les quals compta una societat moderna per a
reprimir eficaçment el crim de manera que, neutralitzant el qui l'ha
comès, no se'l privi definitivament de la possibilitat de
redimir-se.
També cal considerar positivament una major atenció a la qualitat de
vida i a l'ecologia, que hom registra sobretot en les societats més
desenvolupades, en les quals les expectatives de les persones no se
centren tant en els problemes de la supervivència com més aviat en
la recerca d'una millora global de les condicions de vida.
Particularment significatiu és el desvetllament d'una reflexió ètica
sobre la vida. Amb el naixement i el desenvolupament cada vegada més
estès de la bioètica hom afavoreix la reflexió i el diàleg -entre
creients i no creients, com també entre creients de diverses
religions- sobre problemes ètics, fins i tot fonamentals, que
afecten la vida de l'home.
28. Aquest horitzó de llums i ombres ha de fer-nos a tots plenament
conscients que estem davant un enorme i dramàtic xoc entre el bé i
el mal, la mort i la vida, la "cultura de la mort" i la "cultura de
la vida". Estem no sols "davant", sinó necessàriament "enmig"
d'aquest conflicte: tots ens veiem implicats i obligats a
participar, amb la responsabilitat ineludible d'elegir
incondicionalment a favor de la vida.
També per a nosaltres ressona clara i forta la invitació a Moisès: "Avui
et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i
la desgràicia... Et proposo d'escollir entre la vida i la mort,
entre la benedicció i la maledicció. Tu, escull la vida i viuràs, tu
i la teva descendència" (Dt 30, 15.19). És una invitació vàlida
també per a nosaltres, cridats cada dia a haver de decidir entre la
"cultura de la vida" i la "cultura de la mort". Però la crida del
Deuteronomi és encara més profunda, perquè ens empeny a una opció
pròpiament religiosa i moral. Es tracta de donar a la pròpia
existència una orientació fonamental i viure en fidelitat i
coherència amb la Llei del Senyor: "Avui et mano que estimis el
Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els
seus manaments, els seus decrets i les seves prescripcions... Tu,
escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència. Estima el Senyor,
el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell trobaràs la vida, i
el Senyor et concedirà molts anys" (30, 16.19-20).
L'opció incondicional a favor de la vida assoleix plenament el seu
significat religiós i moral quan neix, ve plasmada i és alimentada
per la fe en Crist. Res no ajuda tant a afrontar positivament el
conflicte entre la mort i la vida, en el qual estem immersos, com la
fe en el Fill de Déu que s'ha fet home i ha vingut entre els homes "perquè
tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10): és la fe en el
Ressuscitat, que ha vençut la mort; és la fe en la sang de Crist
"que parla més favorablement que la d'Abel" (He 12, 24).
Per tant, a la llum i amb la força d'aquesta fe, i davant els reptes
de la situació actual, l'Església pren més viva consciència de la
gràcia i de la responsabilitat que rep del seu Senyor per anunciar,
celebrar i servir l'Evangeli de la vida.
Capítol II
He vingut per a que
tinguin vida
Missatge cristià sobre la
vida
"La vida s'ha manifestat:
nosaltres l'hem vist (1Jn 1, 2). La mirada dirigida a Crist, "Paraula
de vida"
29. Davant les
innombrables i greus amenaces contra la vida en el món d'avui,
podríem sentir-nos apesarats per una sensació d'impotència
insuperable: el bé mai no podrà tenir prou força per a vèncer el
mal!
Aquest és el moment en què el Poble de Déu, i en ell cada creient,
és cridat a professar, amb humilitat i coratge, la pròpia fe en
Jesucrist, "Paraula de vida" (1 Jn 1,1). En realitat, l'Evangeli de
la vida no és una mera reflexió, bé que original i profunda, sobre
la vida humana; ni tan sols un manament destinat a sensibilitzar la
consciència i a causar canvis significatius en la societat; menys
encara una promesa il.lusòria d'un futur millor. L'Evangeli de la
vida és una realitat concreta i personal, perquè consisteix en
l'anunci de la persona mateixa de Jesús, el qual es presenta a
l'apòstol Tomàs, i en ell a tothom, amb aquestes paraules: "Jo sóc
el camí, la veritat i la vida" (Jn 14, 6). És la mateixa identitat
manifestada a Marta, la germana de Llàtzer: "Jo sóc la resurrecció i
la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui
viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 25-26). Jesús és el
Fill que des de l'eternitat rep la vida del Pare (cf. Jn 5, 25) i
que ha vingut als homes per fer-los participants d'aquest do: "Jo he
vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10).
Així, per la paraula, l'acció i la persona mateixa de Jesús es dóna
a l'home la possibilitat de "conèixer" tota la veritat sobre el
valor de la vida humana. D'aquesta "font" rep, en particular, la
capacitat d'"obrar" perfectament aquesta veritat (cf. Jn 3, 21), és
a dir, d'assumir i de realitzar en plenitud la responsabilitat
d'estimar la vida humana i de servir-la, de defensar-la i de
promoure-la.
En efecte, en Crist és anunciat definitivament i és donat plenament
aquell Evangeli de la vida que, ja anticipat en la Revelació de
l'Antic Testament i, més encara, escrit d'alguna manera al cor
mateix de cada home i dona, ressona en cada consciència "des del
començament", o sigui, des de la mateixa creació, de manera que, a
desgrat dels esdeveniments negatius del pecat, també pot ser conegut
per la raó humana en els seus aspectes essencials. Com diu el
Concili Vaticà II, Crist "amb tota la seva presència i amb la
manifestació de si mateix, amb les paraules i les obres, els senyals
i els miracles, i sobretot amb la seva mort i amb la gloriosa
resurrecció d'entre els morts, i, finalment, amb la tramesa de
l'Esperit de veritat, perfecciona completant-la i confirma amb
testimoniatge diví la revelació que Déu és amb nosaltres per
alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i per
ressuscitar-nos a la vida eterna".22
30. Per tant, amb els ulls fits en el Senyor Jesús volem tornar a
escoltar d'Ell "les paraules de Déu" (Jn 3, 34) i meditar de nou
l'Evangeli de la vida. El sentit més profund i original d'aquesta
meditació del missatge revelat sobre la vida humana ha estat exposat
per l'apòstol Joan, al començament de la seva Primera Carta: "Us
anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que
hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb
les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que
la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni,
i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i
se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem
vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres"
(1, 1-3).
En Jesús, "Paraula de vida", és anunciada i comunicada la vida
divina i eterna. Gràcies a aquest anunci i a aquest do, la vida
física i espiritual de l'home, inclosa la seva etapa terrena, troba
plenitud de valor i significat: en efecte, la vida divina i eterna
és el fi al qual està orientat i cridat l'home que viu en aquest món.
L'Evangeli de la vida conté així tot allò que la mateixa experiència
i la raó humana diuen sobre el valor de la vida, ho acull, ho eleva
i ho duu a terme.
"Del Senyor em ve la força
i el triomf, és ell qui m'ha salvat" (Ex 15, 2): la vida és sempre
un bé
31. En realitat, la
plenitud evangèlica del missatge sobre la vida ja fou preparada a
l'Antic Testament. És sobretot en les vicissituds de l'Èxode,
fonament de l'experiència de fe de l'Antic Testament, on Israel
descobreix el valor de la vida als ulls de Déu. Quan sembla ja
abocat a l'extermini, perquè l'amenaça de mort s'estén a tots els
seus nadons (cf. Ex 1, 15-22), el Senyor es revela com a salvador,
capaç d'assegurar un futur al qui està sense esperança. Neix així a
Israel una clara consciència: la seva vida no es troba a mercè d'un
faraó que pot usar-la amb albir despòtic; al contrari, és objecte
d'un tendre i fort amor per part de Déu.
L'alliberament de l'esclavatge és el do d'una identitat, el
reconeixement d'una dignitat inesborrable i l'inici d'una història
nova, en la qual van units el descobriment de Déu i el descobriment
de si mateix. L'experiència de l'Èxode és original i exemplar.
Israel n'aprèn que, cada vegada que és amenaçat en la seva
existència, sols ha de recórrer a Déu amb confiança renovada per
trobar-hi assistència eficaç: "Israel, ets el meu servent. Jo et
vaig formar perquè em servissis i no t'oblidaré mai, Israel!" (Is
44, 21).
D'aquesta manera, mentre Israel reconeix el valor de la pròpia
existència com a poble, avança també en la percepció del sentit i
del valor de la vida com a tal. És una reflexió que es desenvolupa
d'una manera particular en els llibres sapiencials, partint de
l'experiència diària de la precarietat de la vida i de la
consciència de les amenaces que l'assetgen. Davant les
contradiccions de l'existència, la fe és cridada a oferir una
resposta.
El problema del dolor acorrala sobretot la fe i la posa a prova. ¿No
escoltarem el gemec universal de l'home en la meditació del llibre
de Job? L'innocent aixafat pel sofriment es pregunta
comprensiblement: "Per què donar la llum al qui sofreix, i la vida a
l'amargat? Esperen en va que la mort arribi, la busquen amb ànsia
més que un tresor" (3, 20-21). Però també en la més densa foscor la
fe orienta vers el reconeixement confiat i adorador del "misteri":
"Reconec que tu ho pots tot, que no t'és impossible cap projecte"
(Jb 42, 2).
Progressivament la Revelació duu a descobrir amb major claredat el
germen de vida immortal posat pel Creador al cor dels homes: "Ell ha
fet les coses apropiades al seu temps, i també ha donat a l'home el
sentit del passat i del futur" (Coh 3, 11). Aquest germen de
totalitat i de plenitud espera manifestar-se en l'amor, i
realitzar-se, per do gratuït de Déu, en la participació en la seva
vida eterna.
"Gràcies a la fe en el seu
nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu" (cf. Ac 3, 16): en la
precarietat de l'existència humana Jesús duu a terme el sentit de la
vida
32. L'experiència del
poble de l'Aliança es repeteix en la de tots els "pobres" que troben
Jesús de Natzaret. Així com el Déu "que estima la vida" (cf. Sv 11,
26) havia confortat Israel enmig dels perills, així ara el Fill de
Déu anuncia, als qui se senten amenaçats i impedits en l'existència,
que llurs vides també són un bé al qual l'amor del Pare dóna sentit
i valor.
"Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs,
els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben
l'anunci de la bona nova" (Lc 7, 22). Amb aquestes paraules del
profeta Isaïes (35, 5-6; 61, 1), Jesús presenta el significat de la
seva pròpia missió. Així, els qui sofreixen a causa d'una existència
d'alguna manera "disminuïda", n'escolten la bona nova que Déu
s'interessa per ells, i tenen la certesa que també llur vida és un
do gelosament custodiat a les mans del Pare (cf. Mt 6, 25-34).
Els "pobres" són interpel.lats particularment per la predicació i
les obres de Jesús. La multitud de malalts i de marginats que el
segueixen i el busquen (cf. Mt 4, 23-25), troben en la seva paraula
i en els seus gestos la revelació del gran valor que té la vida i
del fonament de llurs esperances de salvació.
El mateix s'esdevé en la missió de l'Església des dels seus
començaments. Ella, que anuncia Jesús com aquell que "va passar fent
el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb
ell" (Ac 10, 38), és portadora d'un missatge de salvació que ressona
amb tota la seva novetat precisament en les situacions de misèria i
de pobresa de la vida de l'home. Així ho fa Pere en la guarició de
l'invàlid que posaven cada dia junt a la porta "Bonica" del temple
de Jerusalem perquè demanés caritat: "De plata i d'or, no en tinc,
però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè,
camina!" (Ac 3, 6). Per la fe en Jesús, "autor de la vida" (cf. Ac
3, 15), la vida que jeu abandonada i suplicant torna a ser conscient
de si mateixa i de la seva plena dignitat.
La paraula i les accions de Jesús i de la seva Església no s'adrecen
solament als qui sofreixen malaltia, sofriment o diverses formes de
marginació social, sinó que concerneixen més profundament el sentit
mateix de la vida de cada home en les seves dimensions morals i
espirituals. Només el qui reconeix que la seva pròpia vida està
marcada per la malaltia del pecat pot redescobrir, en el trobament
amb Jesús Salvador, la veritat i l'autenticitat de la seva
existència, segons les seves mateixes paraules: "El metge, no el
necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he
vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors" (Lc 5,
31-32).
En canvi, el qui creu que pot assegurar la vida mitjançant
l'acumulació de béns materials, com el ric pagès de la paràbola
evangèlica, en realitat s'enganya. La vida se li està escapant, i
molt aviat se'n veurà privat sense haver aconseguit de percebre'n el
veritable significat: "Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran
la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?" (Lc 12, 20).
33. En la vida mateixa de Jesús, des del principi fins al final, es
dóna aquesta singular "dialèctica" entre l'experiència de la
precarietat de la vida humana i l'afirmació del seu valor. En
efecte, la precarietat marca la vida de Jesús des del seu naixement.
Cert, troba acolliment en els justos, que s'uniren al "sí" decidit i
joiós de Maria (cf. (Lc 1, 38). Però també sent, tot seguit, el
refús d'un món que esdevé hostil i busca l'infant "per matar-lo" (Mt
2, 13), o que roman indiferent i distret davant el compliment del
misteri d'aquesta vida que entra en el món: "no havien trobat cap
lloc on hostatjar-se" (Lc 2, 7). Del contrast entre les amenaces i
les inseguretats, per una part, i la força del do de Déu, per
l'altra, brilla amb major intensitat la glòria que irradia des de la
casa de Natzaret i de la menjadora de Betlem: aquesta vida que neix
és salvació per a tota la humanitat (cf. Lc 2, 11).
Jesús assumeix plenament les contradiccions i els riscs de la vida:
"essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu
amb la seva pobresa" (2 Co 8, 9). La pobresa de la qual parla sant
Pau no és solament despullar-se de privilegis divins, sinó també
compartir les condicions més humanes i precàries de la vida humana
(cf. Fl 2, 6-7). Jesús viu aquesta pobresa durant tota la seva vida,
fins al moment culminant de la creu: "s'abaixà i es féu obedient
fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li
ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom" (Fl 2,
8-9). Precisament en la seva mort Jesús revela tota la grandesa i el
valor de la vida, ja que el seu lliurament a la creu és font de vida
nova per a tots els homes (cf. Jn 12, 32). En aquest pelegrinar
enmig de les contradiccions i en la mateixa pèrdua de la vida, Jesús
és guiat per la certesa que està en mans del Pare. Per això pot
dir-li en la creu: "Pare, confio el meu alè a les teves mans" (Lc
23, 46), és a dir, la meva vida. Que gran que és el valor de la vida
humana si el Fill de Déu l'ha assumida i n'ha fet el lloc on es
realitza la salvació per a tota la humanitat!
"Destinats... a ser imatge
del seu Fill" (Rm 8, 28-29): la glòria de Déu resplendeix en el
rostre de l'home
34.
La vida és sempre un
bé. Aquesta és una intuïció, o, més aviat, una dada d'experiència,
la raó profunda de la qual l'home és cridat a entendre.
Per què la vida és un bé? La pregunta recorre tota la Bíblia, i ja
des de les seves primeres pàgines troba una resposta eficaç i
admirable. La vida que Déu dóna a l'home és original i diversa de la
de les altres criatures vives, ja que l'home, encara que prové de la
pols de la terra (cf. Gn 2, 7; 3, 19; Jb 34, 15; Sl 103/102, 14;
104/103, 29), és manifestació de Déu en el món, signe de la seva
presència, resplendor de la seva glòria (cf. Gn 1, 26-27; Sl 8, 6).
És el que volgué accentuar també sant Ireneu de Lió amb la seva
cèlebre definició: "l'home que viu és la glòria de Déu".23 A l'home
li ha estat donada una altíssima dignitat, que té les arrels en el
vincle íntim que l'uneix al seu Creador: en l'home es reflecteix la
realitat mateixa de Déu.
Ho afirma el llibre del Gènesi en el primer relat de la creació, en
posar l'home al vèrtex de l'activitat creadora de Déu, com el seu
cimal, al terme d'un procés que va des del caos informe fins a la
criatura més perfecta. Tota la creació està ordenada a l'home i tot
és sotmès a ell. "Ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu... totes
les bestioles que s'arrosseguen per terra" (1, 28), ordena Déu a
l'home i a la dona. Un missatge semblant apareix també en l'altre
relat de la creació: "El Senyor-Déu va prendre l'home i el va posar
al jardí de l'Edèn, perquè el conreés i el guardés" (Gn 2, 15). Així
es reafirma la primacia de l'home sobre les coses, les quals estan
destinades a ell i confiades a la seva responsabilitat, mentre que
per cap motiu l'home no pot ser sotmès als seus semblants i reduït
al rang de cosa.
En el relat bíblic, la distinció entre l'home i les altres criatures
es manifesta sobretot en el fet que sols la seva creació es presenta
com el fruit d'una especial decisió per part de Déu, d'una
deliberació que estableix un vincle particular i específic amb el
Creador: "Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres" (Gn 1,
26). La vida que Déu ofereix a l'home és un do amb el qual Déu
comparteix quelcom de si mateix amb la criatura.
Israel es preguntarà durant molt temps sobre el sentit d'aquest
vincle particular i específic de l'home amb Déu. També el llibre del
Siràcida reconeix que Déu en crear els homes "els va crear a la seva
imatge i per això els ha revestit d'un poder com el seu" (17, 3).
Amb això l'autor sagrat manifesta no sols el seu domini sobre el
món, sinó també les facultats espirituals més característiques de
l'home, com la raó, el discerniment del bé i del mal, la voluntat
lliure: "Els omplí de saber i d'intel.ligència, i els va fer
conèixer el bé i el mal" (Sir 17, 6). La capacitat de conèixer la
veritat i la llibertat són prerrogatives de l'home com a creat a
imatge del seu Creador, el Déu veritable i just (cf. Dt 32, 4).
Només l'home, entre totes les criatures visibles, té "capacitat per
a conèixer i estimar al seu Creador".24 La vida que Déu dóna a
l'home és molt més que un existir en el temps. És tensió vers una
plenitud de vida, és germen d'una existència que supera els mateixos
límits del temps: "Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible,
l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix" (Sv 2, 23).
35. El relat jahvista de la creació expressa també la mateixa
convicció. En efecte, aquesta antiga narració parla d'un alè diví
que és infós en l'home perquè tingui vida: "El Senyor-Déu va modelar
l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home
es convertí en un ésser viu" (Gn 2, 7).
L'origen diví d'aquest esperit de vida explica la perenne
insatisfacció que acompanya l'home durant la seva existència. Creat
per Déu, portant en si mateix una petjada inesborrable de Déu,
l'home tendeix naturalment a Ell. En experimentar l'aspiració
profunda del seu cor, tothom fa seva la veritat expressada per sant
Agustí: "Ens has fet, Senyor, per a tu, i el nostre cor està inquiet
fins que descansi en tu".25
Que eloqüent que és la insatisfacció de la qual és víctima la vida
de l'home a l'Edèn, quan la seva única referència és el món vegetal
i animal (cf. Gn 2, 20). Sols l'aparició de la dona, és a dir, d'un
ésser que és os dels seus ossos i carn de la seva carn (cf. Gn 2,
23), i en el qual viu igualment l'esperit de Déu creador, pot
satisfer l'exigència del diàleg interpersonal que és vital per a
l'existència humana. En l'altre, home o dona, es reflecteix Déu
mateix, meta definitiva i satisfactòria de tota persona.
"Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el
tinguis present?", es pregunta el Salmista (Sl 8, 5). Davant la
immensitat de l'univers és molt poca cosa, però precisament aquest
contrast descobreix la seva grandesa: "Gairebé l'has fet una mica
inferior als àngels (també es podria traduir: "n'has fet un déu"),
l'has coronat de glòria i dignitat" (Sl 8, 6). La glòria de Déu
resplendeix en el rostre de l'home. En ell troba el Creador el seu
descans, tal com comenta astorat i commogut sant Ambròs: "S'acabà el
sisè dia i es conclogué la creació del món amb la formació d'aquella
obra mestra que és l'home, el qual exerceix el seu domini sobre tots
els éssers vius i és com el cimal de l'univers i la bellesa suprema
de tot ésser creat. Realment hauríem de mantenir un silenci
reverend, perquè el Senyor descansà de tota obra en el món. Descansà
al final en l'íntim de l'home, descansà en la seva ment i en el seu
pensament; en efecte, havia creat l'home dotat de raó, capaç
d'imitar-lo, èmul de les seves virtuts, freturós de les gràcies
celestials. En aquestes dots seves descansa el Déu que digué: "En
qui trobaré repòs, sinó en el desvalgut i afligit, que s'afanya a
complir la meva paraula?" (cf. Is 66, 1-2). Dono gràcies al Senyor
Déu nostre per haver creat una obra tan meravellosa on trobar el seu
descans".26
36. Lamentablement, el magnífic projecte de Déu s'enfosqueix per la
irrupció del pecat en la història. Amb el pecat l'home es rebel.la
contra el Creador, i acaba per idolatrar les criatures: "Han
bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant les
criatures en lloc del Creador" (Rm 1, 25). D'aquesta manera, l'ésser
humà no sols desfigura en si mateix la imatge de Déu, sinó que està
temptat d'ofendre-la també en els altres, substituint les relacions
de comunió per actituds de desconfiança, d'indiferència,
d'enemistat, fins a arribar a l'odi homicida. Quan hom no reconeix
Déu com a Déu, traeix el sentit profund de l'home i perjudica la
comunió entre els homes.
En la vida de l'home la imatge de Déu torna a resplendir i es
manifesta en tota la seva plenitud amb la vinguda del Fill de Déu en
carn humana: "Ell és imatge de Déu invisible" (Col 1, 15),
"esplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix ésser" (He 1,
3). Ell és la imatge perfecta del Pare.
El projecte de vida confiat al primer Adam troba finalment el seu
acompliment en Crist. Mentre la desobediència d'Adam deteriora i
desfigura el designi de Déu sobre la vida de l'home i introdueix la
mort en el món, l'obediència redemptora de Crist és font de gràcia
que es vessa sobre els homes i els obra a tots de bat a bat les
portes del regne de la vida (cf. Rm 5, 12-21). Afirma l'apòstol Pau:
"El primer home, Adam, va ser un ésser terrenal; però el darrer Adam
és Esperit que dóna vida" (1 Co 15, 45).
La plenitud de la vida es dóna als qui accepten seguir Crist. La
imatge divina hi és restarada, renovada i duta a perfecció. Aquest
és el designi de Déu sobre els éssers humans: que "reprodueixin la
imatge del seu Fill" (Rm 8, 29). Només així, amb l'esplendor
d'aquesta imatge, l'home pot ser alliberat de l'esclavatge de la
idolatria, pot reconstruir la fraternitat trencada i retrobar la
pròpia identitat.
"Tot aquell qui viu i creu
en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 26): el do de la vida eterna
37. La vida que el Fill de
Déu ha vingut a donar als homes no es redueix a la mera existència
en el temps. La vida, que des de sempre és "en ell" i és "la llum
dels homes" (Jn 1, 4), consisteix a ser engendrats per Déu i a
participar de la plenitud del seu amor: "A tots els qui l'han rebut,
als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu.
No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni
d'un voler humà, sinó de Déu mateix" (Jn 1, 12-13).
A vegades Jesús anomena aquesta vida, que ha vingut a donar,
simplement així: "la vida"; i presenta la generació per part de Déu
com una condició necessària per a poder assolir el fi pel qual Déu
ha creat l'home: "Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de
dalt" (Jn 3, 3). El do d'aquesta vida és l'objectiu específic de la
missió de Jesús: Ell "és el que baixa del cel i dóna vida al món"
(Jn 6, 33), de manera que pot afirmar amb tota veritat: "El qui em
segueix... tindrà la llum de la vida" (Jn 8, 12).
Altres vegades Jesús parla de "vida eterna", on l'adjectiu no es
refereix sols a una perspectiva supratemporal. "Eterna" és la vida
que Jesús promet i dóna, perquè és participació plena de la vida de
l'"Etern". Tot el qui creu en Jesús i entra en comunió amb Ell té la
vida eterna (cf. Jn 3, 15; 6, 40), ja que n'escolta les úniques
paraules que revelen i infonen plenitud de vida en la seva
existència; són les "paraules de vida eterna" que Pere reconeix en
la seva confessió de fe: "Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de
vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu"
(Jn 6, 68-69). Jesús mateix explica després en què consisteix la
vida eterna, adreçant-se al Pare en la gran pregària sacerdotal: "La
vida eterna és que et conegut a tu, l'únic Déu veritable, i aquell
que tu has enviat, Jesucrist" (Jn 17, 3). Conèixer Déu i el seu Fill
és acollir el misteri de la comunió d'amor del Pare, del Fill i de
l'Esperit Sant en la pròpia vida, que ja des d'ara s'obre a la vida
eterna per la participació en la vida divina.
38.
Per tant, la vida eterna és la vida mateixa de Déu i alhora la
vida dels fills de Déu. Un nou estupor i una gratitud sense límits
s'apoderen necessàriament del creient davant aquesta inesperada i
inefable veritat que ens ve de Déu en Crist. El creient fa seves les
paraules de l'apòstol Joan: "Mireu quina prova d'amor ens ha donat
el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som!... Estimats, ara som
fills de Déu, però encara no s'ha manifestat allò que serem. Sabem
que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal
com és" (1 Jn 3, 1-2).
Així assoleix el seu cimal la veritat cristiana sobre la vida. La
seva dignitat no sols està lligada als seus orígens, a la seva
procedència divina, sinó també al seu fi, al seu destí de comunió
amb Déu en el seu coneixement i el seu amor. A la llum d'aquesta
veritat sant Ireneu precisa i completa la seva exaltació de l'home:
sí, "l'home que viu" és "glòria de Déu", però " la vida de l'home
consisteix en la visió de Déu".27
D'aquí deriven unes conseqüències immediates per a la vida humana en
la seva mateixa condició terrena, en la qual ja ha germinat i està
creixent la vida eterna. Si l'home estima instintivament la vida
perquè és un bé, aquest amor troba ulterior motivació i força, nova
extensió i profunditat en les dimensions divines d'aquest bé. En
aquesta perspectiva, l'amor que tot ésser humà té per la vida no es
redueix a la simple recerca d'un espai on pugui realitzar-se a si
mateix i entrar en relació amb els altres, sinó que es desplega en
la joiosa consciència de poder fer de la pròpia existència el "lloc"
de la manifestació de Déu, del trobament i de la comunió amb Ell. La
vida que Jesús ens dóna no disminueix la nostra existència en el
temps, sinó que l'assumeix i la condueix al seu destí últim: "Jo sóc
la resurrecció i la vida....; i tot aquell qui viu i creu en mi, no
morirà mai més" (Jn 11, 25-26).
"Demanaré comptes... a
cadascú del seu germà" (Gn 9, 5): veneració i amor per la vida de
tothom
39. La vida de l'home
prové de Déu, és el seu do, la seva imatge i la seva empremta,
participació del seu alè vital. Per tant, Déu és l'únic senyor
d'aquesta vida: l'home no pot disposar-ne. Déu mateix ho afirma a
Noè després del diluvi: "Demanaré comptes de la vostra sang, de les
vostres vides, a tots els animals. També als homes demanaré comptes
de la vida" (Gn 9, 5). El text bíblic es preocupa de subratllar com
la sacralitat de la vida té el seu fonament en Déu i en la seva
acció creadora: "Perquè l'home ha estat fet a imatge de Déu" (Gn 9,
6).
La vida i la mort de l'home estan, doncs, en mans de Déu, en poder
seu: "Ell té a la mà tots els vivents i l'alè de tots els homes",
exclama Job (12, 10). "És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa
baixar al país dels morts o en treu fora" (1 Sa 2, 6). Només Ell pot
dir: "Jo dono la mort i dono la vida" (Dt 32, 39).
Amb tot, Déu no exerceix aquest poder com una voluntat amenaçadora,
sinó com una cura i una sol.licitud amorosa envers les seves
criatures. Si és cert que la vida de l'home està en mans de Déu, no
ho és menys que les seves mans són afectuoses com les d'una mare que
acull, alimenta i té cura del seu nadó: "Jo em mantinc en pau, tinc
l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la
meva ànima" (Sl 131/130, 2; cf. Is 49, 15; 66, 12-13; Os 11, 4).
Així Israel veu en les vicissituds dels pobles i en la sort dels
individus no el fruit d'una mera casualitat o d'un destí cec, sinó
el resultat d'un designi d'amor amb el qual Déu concentra totes les
potencialitats de vida i s'oposa a les forces de mort que neixen del
pecat: "Déu no ha fet la mort, ni troba cap gust a destruir els qui
viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi" (Sa 1, 13-14).
40. De la sacralitat de la
vida deriva el seu caràcter inviolable,
inscrit des del començament en el cor de l'home, en la seva
consciència. La pregunta "Què has fet?" (Gn 4, 10), amb la qual Déu
s'adreça a Caín després que aquest hagués matat el seu germà Abel,
tradueix l'experiència de cada home: en la profunditat de la seva
consciència sempre és cridat a respectar el caràcter inviolable de
la vida -la seva i la dels altres-, com una realitat que no li
pertany, perquè és propietat i do de Déu Creador i Pare.
El manament relatiu al caràcter inviolable de la vida humana ocupa
el centre de les "deu paraules" de l'aliança del Sinaí (cf. Ex 20,
13). Prohibeix, abans que tot, l'homicidi: "No matis" (Ex 20, 13);
"No condemnis a mort l'innocent o el just" (Ex 23, 7); però també
condemna -com s'explicita en la legislació posterior d'Israel-
qualsevol dany causat a un altre (cf. Ex 21, 12-27). Certament, cal
reconèixer que a l'Antic Testament aquesta sensibilitat pel valor de
la vida, bé que ja molt marcada, no assoleix encara la delicadesa
del Sermó de la Muntanya, com es pot veure en alguns aspectes de la
legislació aleshores vigent, que establia penes corporals no lleus i
fins i tot la pena de mort. Però el missatge global, que correspon
al Nou Testament dur a la perfecció, és una forta crida a respectar
el caràcter inviolable de la vida física i la integritat personal, i
té el seu cimal en el manament positiu que obliga a fer-se càrrec
del proïsme com d'un mateix: "Estima els altres com a tu mateix" (Lv
19, 18).
41. El manament "No matis", inclòs i aprofundit en el precepte
positiu de l'amor al proïsme, és confirmat pel Senyor Jesús en tota
la seva validesa. Al jove ric que li pregunta: "Mestre, quina cosa
bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?", li respon: "Si vols
entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt 19, 16.17). I el primer
que cita és "No matis" (v. 18). En el Sermó de la Muntanya, Jesús
exigeix als deixebles una justícia superior a la dels escribes i
fariseus també en el camp del respecte a la vida: "Ja sabeu que es
va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel
tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà
condemnat pel tribunal" (Mt 5, 21-22).
Jesús explicita posteriorment amb la seva paraula i les seves obres
les exigències positives del manament sobre el caràcter inviolable
de la vida. Aquestes ja eren presents a l'Antic Testament, la
legislació del qual es preocupava de garantir i de salvaguardar les
persones en situacions de vida feble i amenaçada: l'estranger, la
vídua, l'orfe, el malalt, el pobre en general, la vida mateixa abans
del naixement (cf. Ex 21, 22; 22, 20-26). Amb Jesús aquestes
exigències positives adquireixen un vigor i un impuls nous i es
manifesten en tota la seva amplitud i profunditat: van des de tenir
cura de la vida del germà (el familiar, el pertanyent al mateix
poble, l'estranger que viu a la terra d'Israel), a fer-se càrrec del
foraster, fins a estimar l'enemic.
No hi ha foraster per al qui ha de fer-se proïsme del necessitat,
fins a assumir la responsabilitat de la seva vida, com ensenya d'una
manera eloqüent i incisiva la paràbola del bon samarità (cf. Lc 10,
25-37). També l'enemic deixa de ser-ho per al qui està obligat a
estimar-lo (cf. Mt 5, 38-48; Lc 6, 27-35) i a "fer-li el bé" (cf. Lc
6, 27.33.35), socorrent les necessitats de la seva vida amb
promptitud i amb sentit de gratuïtat (cf. Lc 6, 34-35). El cimal
d'aquest amor és la pregària per l'enemic, mitjançant la qual ens
posem en sintonia amb l'amor provident de Déu: "Doncs jo us dic:
Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així
sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons
i dolents i fa ploure sobre justos i injustos" (Mt 5, 44-45; cf. Lc
6, 28.35).
D'aquesta manera, el manament de Déu per a salvaguardar la vida de
l'home té el seu aspecte més profund en l'exigència de veneració i
d'amor envers cada persona i la seva vida. Aquest és l'ensenyament
que l'apòstol Pau, fent-se ressò de la paraula de Jesús (cf. Mt 19,
17-18), adreça als cristians de Roma: "No cometre adulteri, no
matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol
altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a
tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és la
plenitud de la Llei" (Rm 13, 9-10).
"Sigueu fecunds i
multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la" (Gn 1, 28):
responsabilitats de l'home envers la vida
42. Defensar la vida i
promoure-la, respectar-la i estimar-la és una tasca que Déu confia a
cada home, tot cridant-lo, com a imatge palpitant seva, a participar
de la sobirania que té sobre el món: "Déu els beneí dient-los:
"Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la;
sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les
bestioles que s'arrosseguen per terra"" (Gn 1, 28).
El text bíblic evidencia l'amplitud i la profunditat de la sobirania
que Déu dóna a l'home. Es tracta, sobretot, del domini sobre la
terra i sobre cada ésser viu, com recorda el llibre de la Saviesa:
"Déu dels pares i Senyor misericordiós... Amb la teva saviesa has
format l'home perquè sotmeti les criatures que han vingut a
l'existència, perquè governi el món de manera santa i justa" (9,
1.2-3). També el Salmista exalça el domini de l'home com a signe de
la glòria i de l'honor rebuts del Creador: "L'has fet rei de les
coses creades, tot ho has posat sota els seus peus: ramades de
vedells i d'ovelles, fins i tot els animals feréstecs, l'ocell que
va pel cel i els peixos del mar, i tot el que segueix els camins
dels oceans" (Sl 8, 7-9).
L'home, cridat a cultivar i a custodiar el jardí del món (cf. Gn 2,
15), té una responsabilitat específica sobre l'ambient de vida, o
sigui, sobre la creació que Déu posà al servei de la seva dignitat
personal, de la seva vida: en relació no sols al present, sinó també
a les generacions futures. És la qüestió ecològica -des de la
preservació de l'"hàbitat" natural de les diverses espècies animals
i formes de vida, fins a l'"ecologia humana" pròpiament dita28- que
troba en la Bíblia una lluminosa i forta indicació ètica per a una
solució respectuosa del gran bé de la vida, de tota vida. En
realitat, "el domini confiat a l'home pel Creador no és un poder
absolut, ni es pot parlar de llibertat d'"usar i d'abusar", o de
disposar de les coses com sembli millor. La limitació imposada pel
mateix Creador des del principi, i expressada simbòlicament amb la
prohibició de "menjar del fruit de l'arbre" (cf. Gn 2, 16-17),
mostra clarament que davant la natura visible, estem sotmesos a
lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de
les quals no resta impune".29
43. Una certa participació de l'home en la sobirania de Déu es
manifesta també en la responsabilitat específica que li és confiada
en relació amb la vida pròpiament humana. És una responsabilitat que
assoleix el seu vèrtex en el do de la vida mitjançant la procreació
per part de l'home i de la dona en el matrimoni, com ens recorda el
Concili Vaticà II: "El mateix Déu, que digué "no és bo que l'home
estigui sol" (Gn 2, 18) i que "des del principi els va fer home i
dona" (Mt 19, 4), volent comunicar-los una certa participació
especial en la seva pròpia obra creadora, beneí l'home i la dona
dient: "Creixeu i multipliqueu-vos" (Gn 1, 28)".30
Parlant d'una "certa
participació especial" de l'home i de la dona
en l'"obra creadora" de Déu, el Concili vol destacar com la
generació d'un fill és un esdeveniment profundament humà i altament
religiós, en tant que implica els cònjuges que formen "una sola
carn" (Gn 2, 24) i també Déu mateix que es fa present. Com he escrit
en la Carta a les famílies, "quan de la unió conjugal dels dos neix
un nou ésser humà, aquest porta amb ell al món una particular imatge
i semblança de Déu mateix: en la biologia de la generació hi ha
inscrita la genealogia de la persona. En afirmar que els esposos,
com a pares, són col.laboradors de Déu Creador en la concepció i la
generació d'un nou ésser humà, no ens referim solament a l'aspecte
biològic; volem subratllar més aviat que en la paternitat i la
maternitat humanes Déu mateix és present d'una manera diversa de com
ho està en qualsevol altra generació "sobre la terra". En efecte,
sols de Déu pot provenir aquella "imatge i semblança", pròpia de
l'ésser humà, com passà en la creació. La generació és, doncs, la
continuació de la creació".31
Això ho ensenya, amb llenguatge immediat i eloqüent, el text sagrat
referint l'exclamació joiosa de la primera dona, "la mare de tots
