Índex:
-
Amenaces
actuals a la vida humana
-
Missatge
cristià sobre la vida
-
La Santa
Llei de Déu
-
Per una
nova cultura de la vida humana
Introducció
1. L'Evangeli de la vida
es troba al centre del missatge de Jesús. Acollit amb amor cada dia
per l'Església, és anunciat amb intrèpida fidelitat com a bona
notícia als homes de totes les èpoques i cultures.
A l'aurora de la salvació, el naixement d'un infant és proclamat com
a joiosa notícia: "Us anuncio una bona nova que portarà a tot el
poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut el
Salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2, 10-11). El naixement
del Salvador produeix certament aquesta "gran alegria"; però el
Nadal palesa també el sentit profund de tot naixement humà, i
l'alegria messiànica constitueix així el fonament i la realització
de l'alegria per cada infant que neix (cf. Jn 16, 21).
Presentant el nucli central de la seva missió redemptora, Jesús diu:
"Jo he vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10,
10). Es refereix a aquella vida "nova" i "eterna" que consisteix en
la comunió amb el Pare, a la qual tothom és cridat gratuïtament en
el Fill per obra de l'Esperit Santificador. Però és precisament en
aquesta "vida" on troben ple significat tots els aspectes i moments
de la vida de l'home.
Valor incomparable de la
persona humana
2. L'home és cridat a una
plenitud de vida que va més enllà de les dimensions de la seva
existència terrena, ja que consisteix en la participació de la vida
mateixa de Déu. La sublimitat d'aquesta vocació sobrenatural
manifesta la grandesa i el valor de la vida humana fins i tot en la
seva fase temporal. En efecte, la vida en el temps és condició
bàsica, moment inicial i part integrant de tot el procés unitari de
la vida humana. Un procés, que inesperadament i sense cap mèrit, és
il.luminat per la promesa i renovat pel do de la vida divina, que
assolirà la plena realització en l'eternitat (cf. 1 Jn 3, 1-2). Al
mateix temps, aquesta crida sobrenatural subratlla precisament el
caràcter relatiu de la vida terrena de l'home i de la dona. De fet,
aquesta no és una realitat "última", sinó "penúltima"; és realitat
sagrada, que ens és confiada perquè la custodiem amb sentit de
responsabilitat i la duguem a la perfecció en l'amor i en el do de
nosaltres mateixos a Déu i als germans.
L'Església sap que aquest Evangeli de la vida, rebut del seu Senyor,1
té un ressò profund i persuasiu en el cor de cada persona, creient i
àdhuc no creient, perquè, superant-ne infinitament les expectatives,
s'hi ajusta d'una manera sorprenent. Cada home obert sincerament a
la veritat i al bé, fins i tot entre dificultats i incerteses, amb
la llum de la raó i no sense l'influx secret de la gràcia, pot
arribar a reconèixer en la llei natural inscrita en el seu cor (cf.
Rm 2, 14-15) el valor sagrat de la vida humana des del seu
començament fins al seu terme, i afirmar el dret de cada ésser humà
a veure respectat totalment aquest seu bé primordial. En el
reconeixement d'aquest dret es fonamenta la convivència humana i la
mateixa comunitat política.
Els creients en Crist han de defensar i de promoure, d'una manera
particular, aquest dret, conscients de la meravellosa veritat
recordada pel Concili Vaticà II: "El Fill de Déu, per la seva
Encarnació, s'ha unit d'alguna manera amb cada home".2 En efecte, en
aquest esdeveniment salvífic es revela a la humanitat no sols l'amor
infinit de Déu "que ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill
únic" (Jn 3, 16), sinó també el valor incomparable de cada persona
humana.
L'Església, escrutant assíduament el misteri de la Redempció,
descobreix amb renovat astorament aquest valor3 i se sent cridada a
anunciar als homes de tots els temps aquest "evangeli", font
d'esperança introntollable i de veritable alegria per a cada època
de la història. L'Evangeli de l'amor de Déu a l'home, l'Evangeli de
la dignitat de la persona i l'Evangeli de la vida són un únic i
indivisible Evangeli.
Per això, l'home, l'home vivent, constitueix el camí primer i
fonamental de l'Església.4
Noves amenaces a la vida
humana
3. Cada persona,
precisament en virtut del misteri del Verb de Déu fet carn (cf. Jn
1, 14), és confiada a la sol.licitud materna de l'Església. Per això,
tota amenaça a la dignitat i a la vida de l'home repercuteix al cor
mateix de l'Església, afecta el nucli de la seva fe en l'encarnació
redemptora del Fill de Déu, la compromet en la seva missió
d'anunciar l'Evangeli de la vida per tot el món i a cada criatura
(cf. Mc 16, 15).
Avui aquest anunci és particularment urgent davant la impressionant
multiplicació i agudització de les amenaces a la vida de les
persones i dels pobles, especialment quan aquesta és feble i
indefensa. A les tradicionals i doloroses plagues de la fam, de les
malalties endèmiques, de la violència i de les guerres, se
n'afegeixen d'altres, amb noves facetes i dimensions inquietants.
Ja el Concili Vaticà II, en una pàgina de dramàtica actualitat,
denuncià amb força els nombrosos delictes i atemptats contra la vida
humana. A trenta anys de distància, fent meves les paraules de
l'assemblea conciliar, una vegada més i amb idèntica fermesa els
deploro en nom de tota l'Església, amb la certesa d'interpretar el
sentit autèntic de cada consciència recta: "Tot allò que és contrari
a la vida mateixa, com els homicidis de qualsevol mena, els
genocidis, els avortaments, l'eutanàsia i el mateix suïcidi
voluntari; tot allò que viola la integritat de la persona humana,
com les mutilacions, les tortures corporals o mentals, els intents
de forçar el mateix esperit; tot allò que ofèn la dignitat humana,
com les condicions infrahumanes d'habitatge, els empresonaments
arbitraris, les deportacions, l'esclavitud, la prostitució, el
tràfec de blanques i de joves; també les condicions laborals
ignominioses, que rebaixen els treballadors a purs instruments de
negoci, no tractant-los com a persones lliures i responsables; tot
això i d'altres coses semblants són certament mals que alhora
enlletgeixen la civilització humana, embruten més els qui així es
porten que els qui sofreixen la injustícia, i són summament
contràries a l'honor del Creador".5
4. Per desgràcia, aquest panorama alarmant, en comptes de disminuir,
més aviat es va engrandint. Amb les noves perspectives obertes pel
progrés científic i tecnològic sorgeixen noves formes d'agressió
contra la dignitat de l'ésser humà, al mateix temps que es va
dibuixant i consolidant una nova situació cultural, que confereix
als atemptats contra la vida un aspecte insòlit i -podríem dir-
encara més inic que ocasiona ulteriors i greus preocupacions: amplis
sectors de l'opinió pública justifiquen alguns atemptats contra la
vida en nom dels drets de la llibertat individual, i, damunt aquest
pressupòsit, pretenen no sols la impunitat sinó fins i tot
l'autorització per part de l'Estat, amb el fi de practicar-los amb
absoluta llibertat i a més amb la intervenció gratuïta de les
estructures sanitàries.
Actualment, tot això provoca un canvi profund en la manera
d'entendre la vida i les relacions entre els homes. El fet que les
legislacions de molts països, allunyant-se potser dels mateixos
principis fonamentals de llurs Constitucions, hagin permès no
penalitzar o fins i tot reconèixer la plena legitimitat d'aquestes
pràctiques contra la vida és, al mateix temps, un símptoma
preocupant i una causa no marginal d'un greu deteriorament moral.
Opcions abans considerades unànimement delictives i rebutjades pel
sentit comú moral, de mica en mica esdevenen socialment respectables.
La medicina mateixa, que per vocació és cridada a defensar i a tenir
cura de la vida humana, es presta cada vegada més en alguns dels
seus sectors a realitzar aquests actes contra la persona, tot
deformant-ne així el rostre, contradient-se a si mateixa i degradant
la dignitat dels qui l'exerceixen. En aquest context cultural i
legal, àdhuc els greus problemes demogràfics, socials i familiars,
que pesen sobre nombrosos pobles del món i exigeixen una atenció
responsable i activa per part de les comunitats nacionals i de les
internacionals, es troben exposats a solucions falses i il.lusòries,
en contrast amb la veritat i el bé de les persones i de les nacions.
El resultat al qual hom arriba és dramàtic: si és molt greu i
preocupant el fenomen de l'eliminació de tantes vides humanes
incipients o pròximes a l'ocàs, no menys greu i inquietant és el fet
que a la consciència mateixa, gairebé enfosquida per condicionaments
tan grans, li costi cada vegada més percebre la distinció entre el
bé i el mal pel que fa al valor fonamental mateix de la vida humana.
En comunió amb tots els
bisbes del món
5. El Consistori
extraordinari de cardenals, celebrat a Roma del 4 al 7 d'abril de
1991, es dedicà al problema de les amenaces a la vida humana en el
nostre temps. Després d'un ampli i profund debat sobre el tema i
sobre els reptes presentats a tota la família humana i, en
particular, a la comunitat cristiana, els cardenals, amb vot unànime,
em demanaren ratificar, amb l'autoritat del Successor de Pere, el
valor de la vida humana i el seu caràcter inviolable, en relació amb
les circumstàncies actuals i els atemptats que avui l'amenacen.
Acollint aquesta petició, vaig escriure per la Pentecosta de 1991
una carta personal a cada germà en l'Episcopat perquè, en l'esperit
de col.legialitat, m'oferís la seva col.laboració per tal de
redactar un document sobre el tema.6 Estic profundament agraït a
tots els bisbes que contestaren, enviant-me valuoses informacions,
suggeriments i propostes. Testimoniaren així llur unànime i
convençuda participació en la missió doctrinal i pastoral de
l'Església sobre l'Evangeli de la vida.
En la mateixa carta, a pocs dies de la celebració del centenari de
l'Encíclica Rerum novarum, cridava l'atenció de tothom sobre aquesta
singular analogia: "Així com fa un segle la classe obrera estava
oprimida en els seus drets fonamentals, i l'Església en va prendre
la defensa amb gran valentia, proclamant els drets sagrats de la
persona del treballador, així ara, quan una altra categoria de
persones està oprimida en el seu dret fonamental a la vida,
l'Església sent el deure de donar veu, amb la mateixa valentia, al
qui no té veu. El seu és el clam evangèlic en defensa dels pobres
del món i dels qui són amenaçats, menyspreats i oprimits en els seus
drets fonamentals".7
Avui una gran multitud d'éssers humans febles i indefensos, com ho
són, concretament, els infants encara no nascuts, continua estant
aixafada en el dret fonamental a la vida. Si l'Església, al final
del segle passat, no podia callar davant els abusos aleshores
existents, menys encara pot callar avui, quan a les injustícies
socials del passat, tristament encara no superades, s'hi afegeixen
en tantes parts del món injustícies i opressions àdhuc més greus,
considerades potser elements de progrés de cara a l'organització
d'un nou ordre mundial.
La present Encíclica, fruit de la col.laboració de l'Episcopat de
tots els països del món, vol ser, doncs, una confirmació precisa i
ferma del valor de la vida humana i del seu caràcter inviolable, i,
al mateix temps, una crida urgent a tothom i a cadascú, en nom de
Déu: respecta, defensa, estima i serveix la vida, tota vida humana!
Només seguint aquest camí trobaràs justícia, desenvolupament,
veritable llibertat, pau i felicitat!
Que aquestes paraules arribin a tots els fills i les filles de
l'Església! Que arribin a totes les persones de bona voluntat,
interessades pel bé de cada home i dona i pel destí de tota la
societat.
6. En comunió profunda amb cadascun dels germans i de les germanes
en la fe, i animat per una amistat sincera envers tothom, vull
meditar de nou i anunciar l'Evangeli de la vida, esplendor de la
veritat que il.lumina les consciències, llum diàfana que guareix la
mirada ofuscada, font inesgotable de constància i valor per a
afrontar els reptes sempre nous que trobem en el nostre camí.
En recordar la rica experiència viscuda durant l'Any de la família,
com completant idealment la Carta adreçada per mi "a cada família de
qualsevol regió de la terra",8 miro amb confiança renovada totes les
comunitats domèstiques, i desitjo que ressorgeixi o es reforci a
cada nivell el compromís de tothom per sostenir la família, perquè
també avui -fins i tot enmig de nombroses dificultats i de greus
amenaces- es mantingui sempre, segons el designi de Déu, com a
"santuari de la vida".9
A tots els membres de l'Església, poble de la vida i per a la vida,
adreço la meva invitació més urgent perquè, junts, puguem oferir a
aquest món nostre nous signes d'esperança, treballant perquè
augmentin la justícia i la solidaritat i s'afermi una nova cultura
de la vida humana, per a l'edificació d'una autèntica civilització
de la veritat i de l'amor.
Capítol I
La sang del teu germà
clama a mi des de la terra
Amenaces actuals a la vida
humana
"Caín es va llançar sobre
el seu germà Abel i el va matar (Gn 4, 8).
Arrel de la violència
contra la vida
7. "Déu no ha fet la mort,
ni troba cap gust a destruir els qui viuen. Déu ho ha creat tot
perquè existeixi... Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible,
l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix. Però la mort ha entrat al
món per la malícia del diable, i els seus partidaris l'han de
sofrir" (Sv 1, 13-14; 2, 23-24).
L'Evangeli de la vida, proclamat al començament amb la creació de
l'home a imatge de Déu per a un destí de vida plena i perfecta (cf.
Gn 2, 7; Sv 9, 2-3), està com en contradicció amb l'experiència
lacerant de la mort que entra al món i enfosqueix el sentit de tota
l'existència humana. La mort entra per la malícia del diable (cf. Gn
3, 1.4-5) i pel pecat dels primers pares (cf. Gn 2, 17; 3, 17-19). I
entra d'una manera violenta, a través de la mort d'Abel causada pel
seu germà Caín: "Un cop van ser al camp, Caín es va llançar sobre el
seu germà Abel i el va matar" (Gn 4, 8).
Aquesta primera mort és presentada amb una singular eloqüència en
una pàgina emblemàtica del llibre del Gènesi. Una pàgina que cada
dia es torna a escriure, sense treva i amb degradant repetició, en
el llibre de la història dels pobles.
Rellegim junts aquesta pàgina bíblica, que, malgrat el seu caràcter
arcaic i la seva extrema simplicitat, es presenta molt rica
d'ensenyaments.
"Abel era pastor d'ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les
collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la
terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el
greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement Abel i la
seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt
i anava amb el cap baix. El Senyor li digué: "Per què estàs irritat
i no aixeques el cap? Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres
bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de
dominar".
Caín va dir al seu germà Abel: "Sortim al camp". Un cop van ser al
camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar.
Llavors el Senyor va preguntar a Caín: "On és el teu germà Abel?"
Ell va respondre: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu
germà?" El Senyor li replicà: "Què has fet? la sang del teu germà
clama a mi des de la terra! Des d'ara, doncs, seràs maleït de la
terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang
del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus
fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu".
Caín respongué al Senyor: "El meu crim és massa gran per a poder-lo
suportar. Des d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré
d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el
primer que em trobi em matarà".
El Senyor li va replicar: "Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà
venjat set vegades". Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal,
perquè no el matessin els qui el trobarien. Caín es retirà de la
presència del Senyor i se n'anà a viure al país de Nod, a l'orient
de l'Edèn" (Gn 4, 2-16).
8. Caín "es va irritar molt" i "s'abaté" perquè el Senyor "va
acollir favorablement Abel i la seva ofrena" (Gn 4, 4). El text
bíblic no diu el motiu pel qual Déu preferí el sacrifici d'Abel al
de Caín; amb tot, indica amb claredat que, tot i preferint l'oblació
d'Abel, no va interrompre el diàleg amb Caín. El reprèn recordant-li
la seva llibertat enfront del mal:l'home no està predestinat al mal.
Cert, com Adam, és temptat pel poder malèfic del pecat que, com una
bèstia ferotge, està a l'aguait a la porta del cor, esperant
llançar-se sobre la presa. Però Caín és lliure enfront del pecat. El
pot dominar, i ha de fer-ho: "Ell et desitja, però tu l'has de
dominar" (Gn 4, 7).
La gelosia i la ira prevalen sobre l'advertència del Senyor, i així
Caín es llança contra el seu germà i el mata. Com llegim en el
Catecisme de l'Església catòlica, "l'Escriptura, en la narració de
l'assassinat d'Abel pel seu germà Caín revela -des del començament
de la història humana- la presència en l'home de la ira i l'enveja,
conseqüències del pecat original. L'home s'ha tornat enemic del seu
germà".10
El germà mata el seu germà. Com en el primer fratricidi, en cada
homicidi es viola el parentia "espiritual" que agrupa els homes en
una gran família11 on tots participen del mateix bé fonamental: la
idèntica dignitat personal. A més, no poques vegades es viola també
el parentiu "de carn i sang", per exemple, quan les amenaces a la
vida es produeixen en la relació entre pares i fills, com s'esdevé
amb l'avortament o quan, en un context familiar o de parentiu més
ampli, hom afavoreix o procura l'eutanàsia.
A l'arrel de cada violència contra el proïsme se cedeix a la lògica
del Maligne, és a dir, d'aquell que "era homicida des del principi"
(Jn 8, 44), com ens recorda l'apòstol Joan: "El missatge que heu
sentit des del principi és aquest: que ens estimem els uns als
altres. No feu com Caín, que era del Maligne i va matar el seu
germà" (1 Jn 3, 11-12). Així, aquesta mort del germà al començament
de la història és el trist testimoniatge de com el mal avança amb
rapidesa impressionant: a la rebel.lió de l'home contra Déu en el
paradís terrenal s'afegeix la lluita mortal de l'home contra l'home.
Després del delicte, Déu intervé per venjar l'assassinat. Caín,
davant Déu, que li pregunta sobre on és Abel, en comptes de
sentir-se avergonyit i excusar-se, eludeix la pregunta amb
arrogància: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn
4, 9). "No ho sé". Amb la mentida Caín intenta ocultar el seu
delicte. Així ha passat sovint i continua passant quan les
ideologies més diverses serveixen per justificar i encobrir els
atemptats més atroços contra la persona. "Que potser sóc el guardià
del meu germà?": Caín no vol pensar en el seu germà i rebutja
assumir aquella responsabilitat que cada home té en relació amb els
altres. Això fa pensar espontàniament en les tendències actuals
d'absència de responsabilitat de l'home envers els seus semblants,
els símptomes de la qual són, entre altres, la manca de solidaritat
amb els membres més dèbils de la societat -és a dir, ancians,
malalts, immigrants i infants- i la indiferència que sovint
s'observa en la relació entre els pobles, àdhuc quan hi ha en joc
valors fonamentals com la supervivència, la llibertat i la pau.
9. Déu no pot deixar impune el delicte: des de la terra damunt la
qual fou vessada, la sang de l'assassinat clama justícia a Déu (cf.
Gn 37, 26; Is 26, 21; Ez 24, 7-8). D'aquest text l'Església ha tret
la denominació de "pecats que clamen venjança davant de Déu" i entre
ells ha inclòs, en primer lloc, l'homicidi voluntari.12 Per als
jueus, com per a molts altres pobles de l'antigor, en la sang es
troba la vida, o millor, "la sang és la vida" (Dt 12, 23) i la vida,
especialment la humana, pertany només a Déu: per això, el qui
atempta contra la vida de l'home, d'alguna manera atempta contra Déu
mateix.
Caín és maleït per Déu i també per la terra, que li negarà els
fruits (cf. Gn 4, 11-12). I és castigat: haurà d'habitar a l'estepa
i al desert. La violència homicida canvia profundament l'ambient de
vida de l'home. La terra de "jardí de l'Edèn" (Gn 2, 15), lloc
d'abundància, de serenes relacions interpersonals i d'amistat amb
Déu, esdevé "país de Nod" (Gn 4, 16), lloc de "misèria", de soledat
i de llunyania de Déu. Caín serà "fugitiu, errant pel món" (Gn 4,
14): la inseguretat i la falta d'estabilitat l'acompanyaran sempre.
Però Déu, sempre misericordiós àdhuc quan castiga, "va marcar amb un
senyal Caín, perquè no el matessin els qui el trobarien" (Gn 4, 15).
Li dóna, doncs, un senyal de reconeixement, que té per objectiu no
condemnar-lo a l'execració dels altres homes, sinó protegir-lo i
defensar-lo enfront dels qui voldran matar-lo per venjar així la
mort d'Abel. Ni tan sols l'homicida perd la seva dignitat personal i
Déu mateix es fa garant seu. És justament ací on es manifesta el
misteri paradoxal de la justícia misericordiosa de Déu, com escrigué
sant Ambròs: "Perquè s'havia comès un fratricidi, és a dir, el més
gran dels crims, en el moment mateix en què s'introduí el pecat,
calgué desplegar la llei de la misericòrdia divina; ja que, si el
càstig hagués colpit immediatament el culpable, no passaria que els
homes, en castigar, usin certa tolerància o suavitat, sinó que
lliurarien immediatament el càstig als culpables. (...) Déu expulsà
Caín de la seva presència i, renegat pels seus pares, el desterrà
com a l'exili d'una habitació separada, pel fet que havia passat de
la humana benignitat a la ferotgia bestial. Amb tot, Déu no volgué
castigar l'homicida amb l'homicidi, ja que vol el penediment del
pecador, i no la seva mort".13
"Què has fet?" (Gn 4, 10):
eclipsi del valor de la vida
10. El Senyor diu a Caín:
"Què has fet? la sang del teu germà clama a mi des de la terra" (Gn
4, 10). La veu de la sang vessada pels homes no para de clamar, de
generació en generació, i adquireix tons i accents diversos i sempre
nous.
La pregunta del Senyor "Què has fet?", que Caín no pot esquivar,
s'adreça també a l'home d'avui perquè prengui consicència de
l'amplària i de la gravetat dels atemptats contra la vida, que
continuen marcant la història de la humanitat; perquè busqui les
múltiples causes que els generen i els alimenten; reflexioni amb
extrema serietat sobre les conseqüències que deriven d'aquests
mateixos atemptats per a la vida de les persones i dels pobles.
Hi ha amenaces que procedeixen de la natura mateixa, i que
s'agreugen per la desídia culpable i la negligència dels homes que,
no poques vegades, podrien remeiar-les. D'altres, tanmateix, són
fruit de situacions de violència, d'odi, d'interessos contraposats,
que indueixen els homes a agredir-se entre ells amb homicidis,
guerres, matances i genocidis.
¿No pensarem també en la violència contra la vida de milions
d'éssers humans, especialment infants, forçats a la misèria, a la
desnutrició, i a la fam, a causa d'una iniqua distribució de les
riqueses entre els pobles i les classes socials? ¿o en la violència
derivada, fins i tot abans que de les guerres, d'un comerç
escandalós d'armes, que afavoreix l'espiral de tants conflictes
armats que ensagnen el món? ¿o en la sembra de mort que es fa amb el
temerari desajustament dels equilibris ecològics, amb la criminal
difusió de la droga, o amb el foment de models de pràctica de la
sexualitat que, a més de ser moralment inacceptables, són també
portadors de greus riscs per a la vida? És impossible enumerar
completament la vasta gamma d'amenaces contra la vida humana, n'hi
ha tantes formes, manifestes o encobertes, al nostre temps!
11. Però la nostra atenció vol concentrar-se, en particular, en un
altre gènere d'atemptats, relatius a la vida naixent i terminal, que
presenten caràcters nous respecte al passat i susciten problemes de
gravetat singular, pel fet que tendeixen a perdre, en la consciència
col.lectiva, el caràcter de "delicte" i a assumir paradoxalment el
de "dret", fins al punt de pretendre amb això un veritable i propi
reconeixement legal per part de l'Estat i la successiva execució
mitjançant la intervenció gratuïta dels mateixos agents sanitaris.
Aquests atemptats colpeixen la vida humana en situacions de màxima
precarietat, quan es veu privada de tota capacitat de defensa. Més
greu encara és el fet que, en gran mesura, es produeixin precisament
dintre la família i per obra d'ella, que constitutivament és cridada
a ser tanmateix "santuari de la vida".
Com s'ha pogut arribar una situació semblant? Cal prendre en
consideració múltiples factors. En el fons, hi ha una profunda crisi
de la cultura, que engendra escepticisme en els fonaments mateixos
del saber i de l'ètica, fent cada vegada més difícil veure amb
claredat el sentit de l'home, dels seus drets i deures. S'hi
afegeixen les més diverses dificultats existencials i relacionals,
agreujades per la realitat d'una societat complexa, en la qual les
persones, els matrimonis i les famílies es queden sovint soles amb
llurs problemes. No falten, a més, situacions de particular pobresa,
angoixa o exasperació, en les quals la prova de la supervivència, el
dolor fins al límit del que és suportable, i les violències
sofertes, especialment aquelles contra la dona, fan que les opcions
per la defensa i la promoció de la vida siguin exigents, a vegades
fins a l'heroisme.
Tot això explica, almenys en part, com el valor de la vida pot avui
sofrir una mena d'"eclipsi", àdhuc quan la consciència no deixa de
senyalar-lo com un valor sagrat i intangible, tal com ho demostra el
fet mateix que es tendeixi a dissimular alguns delictes contra la
vida naixent o terminal amb expressions de tipus sanitari, que
distreuen l'atenció del fet d'estar en joc el dret a l'existència
d'una persona humana concreta.
12. En efecte, si molts i greus aspectes de l'actual problemàtica
social poden explicar en certa manera el clima d'estesa incertesa
moral i atenuar a voltes en les persones la responsabilitat
objectiva, no és menys cert que estem davant una realitat més
àmplia, que pot ser considerada una veritable i autèntica estructura
de pecat, caracteritzada per la difusió d'una cultura contrària a la
solidaritat, que en molts casos es configura com una veritable
"cultura de mort". Aquesta estructura és activament promoguda per
forts corrents culturals, econòmics i polítics, portadors d'una
concepció de la societat basada en l'eficiència. Mirant les coses
des d'aquest punt de vista, hom pot parlar, en un cert sentit, d'una
guerra dels poderosos contra els febles. La vida que exigiria més
acolliment, amor i cura és tinguda per inútil, o considerada com un
pes insuportable i, per tant, menyspreada de moltes maneres. El qui,
amb la seva malaltia, amb la seva deficiència o, més simplement, amb
la seva mateixa presència posa en discussió el benestar i l'estil de
vida dels més avantatjats, tendeix a ser vist com un enemic del qual
cal defensar-se o que cal eliminar. Es desencadena així una mena de
"conjuració contra la vida", que afecta no sols les persones
concretes en llurs relacions individuals, familiars o de grup, sinó
que va més enllà i arriba a perjudicar i a alterar, a nivell
mundial, les relacions entre els pobles i els Estats.
13. Per facilitat la difusió de l'avortament, s'han invertit i
continuen invertint-se ingents sumes destinades a l'obtenció de
productes farmacèutics, que fan possible la mort del fetus en el si
matern, sense necessitat de recórrer a l'ajut del metge. La mateixa
recerca científica sobre aquest punt sembla preocupada gairebé
exclusivament per obtenir productes cada vegada més simples i
eficaços contra la vida i, al mateix temps, capaços de sostreure
l'avortament a tota forma de control i de responsabilitat social.
S'afirma sovint que l'anticoncepció, segura i assequible a tothom,
és el remei més eficaç contra l'avortament. S'acusa, a més,
l'Església catòlica d'afavorir l'avortament en continuar
obstinadament ensenyant la il·licitud moral de l'anticoncepció.
L'objecció, mirant-ho bé, es revela en realitat fal·laç. En efecte,
pot ser que molts recorrin als anticonceptius fins i tot per evitar
després la temptació de l'avortament. Però els contravalors
inherents a la "mentalitat anticonceptiva" -ben diversa de
l'exercici responsable de la paternitat i de la maternitat,
respectant el significat ple de l'acte conjugal- són tals que fan
precisament més forta aquesta temptació, davant l'eventual concepció
d'una vida no desitjada. De fet, la cultura avortista és
particularment desenvolupada just en els ambients que rebutgen
l'ensenyament de l'Església sobre l'anticoncepció. És cert que
anticoncepció i avortament, des del punt de vista moral, són mals
específicament distints: la primera contradiu la veritat plena de
l'acte sexual com a expressió pròpia de l'amor conjugal, el segon
destrueix la vida d'un ésser humà; l'anticoncepció s'oposa a la
virtut de la castedat matrimonial, l'avortament s'oposa a la virtut
de la justícia i viola directament el precepte diví "No matis".
Malgrat llur diversa naturalesa i pes moral, molt sovint estan
íntimament relacionats, com a fruits d'una mateixa planta. És cert
que no falten casos en els quals s'arriba a l'anticoncepció i al
mateix avortament sota la pressió de múltiples dificultats
existencials, que tanmateix mai no poden eximir de l'esforç per
observar plenament la Llei de Déu. Però en moltíssims altres casos
aquestes pràctiques tenen les arrels en una mentalitat hedonista i
irresponsable respecte a la sexualitat i pressuposen un concepte
egoista de llibertat que veu en la procreació un obstacle al
desenvolupament de la pròpia personalitat. Així, la vida que podria
brollar del trobament sexual esdevé un enemic que cal absolutament
evitar, i l'avortament l'única resposta possible davant una
anticoncepció frustrada.
Lamentablement l'estreta connexió que, com a mentalitat, hi ha entre
la pràctica de l'anticoncepció i la de l'avortament es manifesta
cada vegada més i ho demostra d'una manera alarmant també la
preparació de productes químics, dispositius intrauterins i
"vacunes" que, distribuïts amb la mateixa facilitat que els
anticonceptius, actuen en realitat com a abortius en les
primeríssimes fases del desenvolupament de la vida del nou ésser
humà.
14. També les distintes tècniques de reproducció artificial, que
semblarien posades al servei de la vida i que són practicades no
poques vegades amb aquesta intenció, en realitat donen peu a nous
atemptats contra la vida. Més enllà del fet que són moralment
inacceptables des del moment en què separen la procreació del
context integralment humà de l'acte conjugal,14 aquestes tècniques
registren alts percentatges de fracàs. Aquest afecta no tant la
fecundació com el desenvolupament posterior de l'embrió, exposat al
risc de mort en general en poquíssim temps. A més, es produeixen
sovint embrions en nombre superior al necessari per a llur
implantació al si de la dona, i els anomenats "embrions
supernumeraris" són posteriorment suprimits o emprats per a
recerques que, sota el pretext del progrés científic o mèdic,
redueixen en realitat la vida humana a simple "material biològic"
del qual hom pot disposar lliurement.
Els diagnòstics prenatals, que no presenten dificultats morals si es
fan per determinar eventuals cures necessàries per a l'infant encara
no nascut, molt sovint són ocasió per a proposar o practicar
l'avortament. És l'avortament eugenèsic, la legitimació del qual en
l'opinió pública procedeix d'una mentalitat -equivocadament
considerada d'acord amb les exigències de la "terapèutica"- que
acull la vida només en determinades condicions, rebutjant la
limitació, la minusvàlua, la malaltia.
Seguint aquesta mateixa lògica, s'ha arribat a negar les cures
ordinàries més elementats, i àdhuc l'alimentació, a nadons nascuts
amb greus deficiències o malalties. A més, el panorama actual
resulta encara més desconcertant per raó de les propostes, fetes en
diversos llocs, de legitimar, en la mateixa línia del dret a
l'avortament, àdhuc l'infanticidi, i així hom retorna a una època de
barbàrie que es creia superada per sempre.
15. Amenaces no menys greus afecten també els malalts incurables i
els terminals, en un context social i cultural que, fent més difícil
afrontar i suportar el sofriment, aguditza la temptació de resoldre
el problema del sofriment eliminant-lo de soca-rel, anticipant la
mort al moment considerat més oportú.
En una decisió així conflueixen sovint elements diversos,
lamentablement convergents en aquest terrible final. Pot ser
decisiu, en el malalt, el sentiment d'angoixa, d'exasperació i àdhuc
de desesperació, provocat per una experiència de dolor intens i
prolongat. Això suposa una dura prova per a l'equilibri a voltes ja
inestable de la vida familiar i personal, de manera que, per una
part, el malalt -malgrat l'ajut cada vegada més eficaç de
l'assistència mèdica i social- corre el risc de sentir-se abatut per
la pròpia fragilitat; per l'altra part, en les persones vinculades
afectivament al malalt, pot sorgir un sentiment de comprensible
encara que equivocada pietat. Tot això es veu agreujat per un
ambient cultural que no veu en el sofriment cap significat o valor,
més encara, el considera el mal per excel.lència, que cal eliminar
sigui com sigui. Això passa especialment quan no es té una visió
religiosa que ajudi a comprendre positivament el misteri del dolor.
A més, en el conjunt de l'horitzó cultural no deixa d'influir també
una espècie d'actitud prometeica de l'home que, d'aquesta manera, es
creu amo de la vida i de la mort perquè decideix sobre elles, quan
en realitat és derrotat i aixafat per una mort tancada
irremeiablement a tota perspectiva de sentit i d'esperança. En
trobem una tràgica expressió en la difusió de l'eutanàsia, encoberta
i subreptícia, practicada obertament o àdhuc legalitzada. Aquesta,
més que una presumpta pietat davant el dolor del pacient, és
justificada a vegades per raons utilitàries, de cara a evitar
despeses innecessàries massa costoses per a la societat. Es proposa
així l'eliminació dels nadons malformats, dels minusvàlids greus,
dels impedits, dels ancians, sobretot si no es valen per si
mateixos, i dels malalts terminals. No ens lícit callar davant
altres formes més enganyoses, però no menys greus i reals,
d'eutanàsia. Aquestes podrien produir-se quan, per exemple, per
augmentar la disponibilitat d'òrgans per a trasplantament, hom
procedeix a l'extracció dels òrgans sense respectar els criteris
objectius i adequats que certifiquen la mort del donant.
16. Un altre fenomen actual, en el qual conflueixen sovint amenaces
i atemptats contra la vida, és el demogràfic. Aquest presenta
modalitats diverses en les diferents parts del món: en els països
rics i desenvolupats es registra una preocupant reducció o caiguda
dels naixements; els països pobres, al contrari, presenten en
general una elevada taxa d'augment de la població, difícilment
suportable en un context d'un desenvolupament econòmic i social
inferior, o fins i tot de greu subdesenvolupament. Davant la
superpoblació dels països pobres falten, a nivell internacional,
mesures globals -serioses polítiques familiars i socials, programes
de desenvolupament cultural i de justa producció i distribució dels
recursos- mentre es continuen duent a terme polítiques
antinatalistes.
L'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament es troben certament
entre les causes que contribueixen a crear situacions de forta
davallada de la natalitat. Pot ser fàcil la temptació de recórrer
també als mateixos mètodes i atemptats contra la vida en les
situacions d'"explosió demogràfica".
L'antic Faraó, veient com un malson la presència i l'augment dels
fills d'Israel, els sotmeté a tota forma d'opressió i ordenà que
fossin assassinats tots els nens de les dones hebrees (cf. Ex 1,
7-22). De la mateixa manera es comporten avui no pocs poderosos de
la terra. Aquests consideren també com un malson el creixement
demogràfic actual i temen que els pobles més prolífics i més pobres
representin una amenaça per al benestar i la tranquil.litat de llurs
països. Per tant, abans de voler afrontar i resoldre aquests greus
problemes respectant la dignitat de les persones i de les famílies,
i el dret inviolable de l'home a la vida, prefereixen promoure i
imposar per qualsevol mitjà una massiva planificació dels
naixements. Les mateixes ajudes econòmiques, que estarien disposats
a donar, són condicionades injustament per l'acceptació d'una
política antinatalista.
17. La humanitat d'avui ens ofereix un espectacle veritablement
alarmant, si considerem no sols els diversos àmbits en els quals es
produeixen els atemptats contra la vida, sinó també llur singular
proporció numèrica, junt amb el múltiple i poderós suport que reben
d'una vasta opinió pública, d'un freqüent reconeixement legal i de
la implicació d'una part del personal sanitari.
Com vaig afirmar amb força a Denver, en ocasió de la VIII Diada
mundial de la joventut: "Amb el temps, les amenaces contra la vida
no han desaparegut, sinó que, al contrari, prenen unes proporcions
enormes. No es tracta d'amenaces procedents de l'exterior, de forces
de la naturalesa o dels "Caín" que assassinen els "Abel"; no, es
tracta d'amenaces programades de forma científica i sistemàtica. El
segle XX serà considerat una època de grans atacs contra la vida,
una sèrie interminable de guerres i una massacre permanent de vides
humanes innocents. Els falsos profetes i els falsos mestres han
conegut el més gran èxit possible".15 Més enllà de les intencions,
que poden ser diverses i presentar potser aspectes convincents fins
i tot en nom de la solidaritat, estem en realitat davant una
objectiva "conjuració contra la vida", que veu implicades fins i tot
Institucions internacionals, dedicades a estimular i a programar
autèntiques campanyes de difusió de l'anticoncepció,
l'esterilització i l'avortament. Finalment, no es pot negar que els
mitjans de comunicació social són sovint còmplices d'aquesta
conjuració, perquè creen en l'opinió pública una cultura que
presenta el recurs a l'anticoncepció, l'esterilització, l'avortament
i l'eutanàsia mateixa com un signe de progrés i de conquesta de
llibertat, mentre mostren com a enemigues de la llibertat i del
progrés les posicions incondicionals a favor de la vida.
"Que potser sóc el guardià
del meu germà?" (Gn 4, 9): una idea perversa de llibertat
18.
El panorama descrit ha
de ser considerat atenent no sols els fenòmens de mort que el
caracteritzen, sinó també les múltiples causes que el determinen. La
pregunta del Senyor "Què has fet?" (Gn 4, 10) sembla com una
invitació a Caín a anar més enllà de la materialitat del seu gest
homicida, i a comprendre'n tota la gravetat en les motivacions que
hi havia en el seu origen i en les conseqüències que en deriven.
Les opcions contra la vida procedeixen, a voltes, de situacions
difícils o fins i tot dramàtiques de profund sofriment, soledat,
falta total de perspectives econòmiques, depressió i angoixa pel
futur. Aquestes circumstàncies poden atenuar fins i tot notablement
la responsabilitat subjectiva i la consegüent culpabilitat dels qui
fan aquestes opcions en si mateixes moralment dolentes. Amb tot,
avui el problema va bastant més enllà de l'obligat reconeixement
d'aquestes situacions personals. Es troba també en el pla cultural,
social i polític, on presenta el seu aspecte més subversiu i
inquietant en la tendència, cada vegada més freqüent, a interpretar
aquests delictes contra la vida com legítimes expressions de la
llibertat individual, que cal reconèixer i protegir com veritables i
propis drets.
D'aquesta manera es produeix un canvi de tràgiques conseqüències en
el llarg procés històric, que després de descobrir la idea dels
"drets humans" -com a drets inherents a cada persona i previs a tota
Constitució i legislació dels Estats- incorre avui en una sorprenent
contradicció: precisament en una època en la qual es proclamen
solemnement els drets inviolables de la persona i s'afirma
públicament el valor de la vida, el dret mateix a la vida queda
pràcticament negat i conculcat, en particular en els moments més
emblemàtics de l'existència, com ara el naixement i la mort.
Per una part, les diverses declaracions universals dels drets de
l'home i les múltiples iniciatives que s'hi inspiren afirmen a
nivell mundial una sensibilitat moral més atenta a reconèixer el
valor i la dignitat de tot ésser humà com a tal, sense distinció de
raça, nacionalitat, religió, opinió política o classe social.
Per altra part, a aquestes nobles declaracions, hom hi contraposa
lamentablement en els fets la tràgica negació. Aquesta és encara més
desconcertant i àdhuc escandalosa, precisament perquè es produeix en
una societat que fa de l'afirmació dels drets humans el seu objectiu
principal i al mateix temps el seu motiu d'orgull. ¿Com es poden
posar d'acord aquestes repetides afirmacions de principis amb la
multiplicació contínua i la difosa legitimació dels atemptats contra
la vida humana? ¿Com conciliar aquestes declaracions amb el refús
del més feble, del més necessitat, de l'ancià i de l'acabat de
concebre? Aquests atemptats van en una direcció exactament contrària
a la del respecte a la vida, i representen una amenaça frontal a
tota la cultura dels drets de l'home. És una amenaça capaç, a fi de
comptes, de posar en perill el significat mateix de la convivència
democràtica: les nostres ciutats corren el risc de passar de ser
societats dels qui conviuen a societats d'exclosos, de marginats, de
rebutjats i d'eliminats. Si, a més, adrecem la mirada a l'horitzó
mundial, ¿no pensarem que l'afirmació mateixa dels drets de les
persones i dels pobles es redueix a un exercici retòric estèril, com
passa en les altes reunions internacionals, si no es desemmascara
l'egoisme dels països rics que tanquen l'accés al desenvolupament
dels països pobres, o el condicionen a absurdes prohibicions de
procreació, oposant el desenvolupament a l'home? ¿No convindria
potser revisar els mateixos models econòmics, adoptats sovint pels
Estats fins i tot per influències i condicionaments de caràcter
internacional, que produeixen i afavoreixen situacions d'injustícia
i de violència en les quals es degrada i es vulnera la vida humana
de poblacions senceres?
19. On són les arrels d'una contradicció tan sorprenent?
Podem trobar-les en valoracions generals d'ordre cultural o moral,
començant per aquella mentalitat que, tergiversant i àdhuc deformant
el concepte de subjectivitat, sols reconeix com a titular de drets
el qui es presenta amb plena o almenys incipient autonomia i surt de
sitaucions de total dependència dels altres. Però, ¿com conciliar
aquesta postura amb l'exaltació de l'home com a ésser
"indisponible"? La teoria dels drets humans es fonamenta precisament
en la consideració del fet que l'home, a diferència dels animals i
de les coses, no pot ser sotmès al domini de ningú. També cal
assenyalar aquella lògica que tendeix a identificar la dignitat
personal amb la capacitat de comunicació verbal i explícita i, en
tot cas, experimentable. És clar que, amb aquests pressupòsits, no
hi ha espai en el món per aquell que, com el qui ha de néixer o el
moribund, és un subjecte constitutivament feble, que sembla sotmès
en tot a la cura d'altres persones i en depèn radicalment, i que
solament sap comunicar-se mitjançant el llenguatge mut d'una
profunda simbiosi d'afectes. És, doncs, la força que esdevé criteri
d'opció i d'acció en les relacions interpersonals i en la
convivència social. Però això és exactament al contrari del que ha
volgut afirmar històricament l'Estat de dret, com a comunitat en la
qual a les "raons de la força" substitueix la "força de la raó".
En un altre nivell, l'origen de la contradicció entre la solemne
afirmació els drets de l'home i la seva tràgica negació a la
pràctica, rau en un concepte de llibertat que exalta d'una manera
absoluta l'individu, i no el disposa a la solidaritat, a la plena
acollida i al servei de l'altre. Si és cert que, a vegades,
l'eliminació de la vida naixent o terminal és emmascarada també sota
una forma malentesa d'altruisme i de pietat humana, no es pot negar
que una tal cultura de mort, en el seu conjunt, manifesta una visió
de la llibertat molt individualista, que acaba essent la llibertat
dels "més forts" contra els febles destinats a sucumbir.
Precisament en aquest sentit es pot interpretar la resposta de Caín
a la pregunta del Senyor "On és el teu germà Abel?": "No ho sé. Que
potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn 4, 9). Sí, cada home és
"guardià del seu germà", perquè Déu confia l'home a l'home. I és
també amb vista a aquest encàrrec que Déu dóna a cada home la
llibertat, que posseeix una essencial dimensió relacional. És un
gran do del Creador, posat al servei de la persona i de la seva
realització mitjançant el do de si mateix i l'acolliment de l'altre.
Amb tot, quan la llibertat és absolutitzada en clau individualista,
es buida del seu contingut original i es contradiu en la seva
mateixa vocació i dignitat.
Hi ha un aspecte encara més profund a accentuar: la llibertat renega
de si mateixa, s'autodestrueix i es disposa a l'eliminació de
l'altre quan no en reconeix ni en respecta el vincle constitutiu amb
la veritat. Cada vegada que la llibertat, volent emancipar-se de
qualsevol tradició i autoritat, es tanca a les evidències primàries
d'una veritat objectiva i comuna, fonament de la vida personal i
social, la persona acaba assumint com a única i indiscutible
referència per a les seves pròpies decisions no ja la veritat sobre
el bé i el mal, sinó només la seva opinió subjectiva i mutable o,
fins i tot, el seu interès egoista i el seu caprici.
20. Amb aquesta concepció de la llibertat, la convivència social es
deteriora profundament. Si la promoció del propi jo s'entén en
termes d'autonomia absoluta, s'arriba inevitablement a la negació de
l'altre, considerat com un enemic del qual cal defensar-se.
D'aquesta manera la societat esdevé un conjunt d'individus
col.locats els uns al costat dels altres, però sense vincles
recíprocs: cadascú vol afirmar-se independentment dels altres, àdhuc
fent prevaler els seus interessos. Amb tot, enfront dels interessos
anàlegs dels altres, es veu obligat a buscar qualsevol forma de
compromís, si es vol garantir a cadascú el màxim possible de
llibertat en la societat. Així desapareix tota referència a valors
comuns i a una veritat absoluta per a tots; la vida social s'enfonsa
en la sorra bellugadissa d'un relativisme absolut. Aleshores tot és
pactable, tot és negociable: àdhuc el primer dels drets fonamentals,
el de la vida.
És el que de fet passa també en l'àmbit més pròpiament polític o
estatal: el dret originari i inalienable a la vida es posa en
discussió o es nega damunt la base d'un vot parlamentari o de la
voluntat d'una part -encara que sigui majoritària- de la població.
És el resultat nefast d'un relativisme que predomina
incontrovertible: el "dret" deixa de ser-ho perquè ja no està
fonamentat sòlidament en la inviolable dignitat de la persona, sinó
que queda sotmès a la voluntat del més fort. D'aquesta manera, la
democràcia, malgrat les seves regles, va per un camí de
totalitarisme fonamental. L'Estat deixa de ser la "casa comuna" on
tothom pot viure segons els principis d'igualtat fonamental, i es
transforma en Estat tirà, que presumeix de poder disposar de la vida
dels més febles i indefensos, des de l'infant encara no nascut fins
a l'ancià, en nom d'una utilitat pública que no és altra cosa, en
realitat, que l'interès d'alguns. Sembla que tot passa en el més
ferm respecte de la legalitat, almenys quan les lleis que permeten
l'avortament o l'eutanàsia són votades segons les autoanomenades
regles democràtiques. Però, de fet, estem solament davant una
aparença de legalitat, on l'ideal democràtic, que ho és
veritablement quan reconeix i tutela la dignitat de tota persona
humana, és traït a les seves mateixes bases: "¿Com és possible
parlar encara de dignitat de tota persona humana, quan es permet que
es mati la més dèbil i la més innocent? ¿En nom de quina justícia
s'opera entre les persones la més injusta de les discriminacions,
tot declarant-ne algunes dignes de ser defensades, mentre que a
d'altres aquesta dignitat és negada?".16 Quan es verifiquen aquestes
condicions, s'han introduït ja els dinamismes que duen a la
dissolució d'una autèntica convivència humana i a la disgregació de
la mateixa realitat establerta.
Reivindicar el dret a l'avortament, a l'infanticidi, a l'eutanàsia,
i reconèixer-lo legalment, significa atribuir a la llibertat humana
un significat pervers i inic: el d'un poder absolut sobre els altres
i contra els altres. Però aquesta és la mort de la veritable
llibertat: "Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau" (Jn 8,
34).
"M'hauré d'amagar de la
teva presència" (Gn 4, 14): eclipsi del sentit de Déu i l'home
21. En la recerca de les
arrels més profundes de la lluita entre la "cultura de la vida" i la
"cultura de la mort", no basta aturar-se en la idea perversa de
llibertat senyalada abans. Cal arribar al centre del drama viscut
per l'home contemporani: l'eclipsi del sentit de Déu i de l'home,
característic del context social i cultural dominat pel secularime,
que amb els seus tentacles penetrants no deixa de posar a prova, a
vegades, les mateixes comunitats cristianes. El qui es deixa
contagiar per aquesta atmosfera entra fàcilment en el torbellí d'un
terrible cercle viciós: perdent el sentit de Déu, es tendeix a
perdre també el sentit de l'home, de la seva dignitat i de la seva
vida. Al seu torn, la violació sistemàtica de la llei moral,
especialment en el greu camp del respecte de la vida humana i la
seva dignitat, produeix una espècie de progressiva ofuscació de la
capacitat de percebre la presència vivificant i salvadora de Déu.
Un cop més podem inspirar-nos en el relat de l'assassinat d'Abel per
part del seu germà. Després de la maledicció imposada per Déu, Caín
s'adreça així al Senyor: "El meu crim és massa gran per a poder-lo
suportar. Des d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré
d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el
primer que em trobi em matarà" (Gn 4,13-14). Caín considera que el
seu pecat no podrà ser perdonat pel Senyor i que el seu destí
inevitable serà haver d'"amagar-se de la seva presència". Si Caín
confessa que la seva culpa és "massa gran", és perquè sap que es
troba davant Déu i el seu just judici. En realitat, sols davant del
Senyor l'home pot reconèixer el seu pecat i percebre'n tota la
gravetat. Aquesta és l'experiència de David, que després d'"haver
pecat contra el Senyor", reprès pel profeta Natan (cf. 2 Sa 11-12),
exclama: "Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu
pecat. Contra tu, contra tu sol he pecat, he fet el que és dolent
als teus ulls" (Sl 51/50, 5-6).
22. Per això, quan es perd el sentit de Déu, també el sentit de
l'home queda amenaçat i contaminat, com afirma lapidàriament el
Concili Vaticà II: "La criatura sense el Creador desapareix... Més
encara, per l'oblit de Déu la criatura mateixa queda enfosquida".17
L'home no pot ja ser entès com a "misteriosament altre" respecte a
les altres criatures terrenes; es considera com un de tants éssers
vius, com un organisme que, a tot estirar, ha assolit un estadi de
perfecció molt elevat. Tancat en el restringit horitzó de la seva
materialitat, es redueix d'aquesta manera a "una cosa", i ja no
percep el caràcter transcendent del seu "existir com a home". Ja no
considera la vida com un do esplèndid de Déu, una realitat "sagrada"
confiada a la seva responsabilitat i, per tant, a la seva custòdia
amorosa, a la seva "veneració". La vida esdevé simplement "una
cosa", que l'home reivindica com a propietat exclusiva seva,
totalment dominable i manipulable.
Així, davant la vida que neix i la vida que mor, l'home ja no és
capaç de deixar-se interrogar sobre el sentit més autèntic de la
seva existència, assumint amb veritable llibertat aquests moments
crucials del seu propi "existir". Es preocupa sols del "fer" i,
recorrent a qualsevol forma de tecnologia, s'afanya per programar,
controlar i dominar el naixement i la mort. Aquestes, d'experiències
originàries que requereixen ser "viscudes", passen a ser coses que
simplement hom pretén "posseir" o "rebutjar".
Per altra part, un cop exclosa la referència a Déu, no sorprèn que
el sentit de totes les coses resulti profundament deformat, i la
mateixa natura, que ja no és "mater", quedi reduïda a "material"
disponible a totes les manipulacions. Sembla conduir-hi una certa
racionalitat tècnico-científica, dominant en la cultura
contemporània, que nega la idea mateixa d'una veritat de la creació
que cal reconèixer o d'un designi de Déu sobre la vida que cal
respectar. Això no és menys veritat quan l'angoixa pels resultats
d'aquesta "llibertat sense llei" duu alguns a la postura oposada
d'una "llei sense llibertat", com s'esdevé, per exemple, en
ideologies que impugnen la legitimitat de qualsevol intervenció
sobre la natura, com en nom d'una "divinització" seva, que un cop
més en desconeix la dependència del designi del Creador. En
realitat, vivint "com si Déu no existís", l'home perd no sols el
misteri de Déu, sinó també el del món i el del seu propi ésser.
23. L'eclipsi del sentit de Déu i de l'home duu inevitablement al
materialisme pràctic, en el qual proliferen l'individualisme,
l'utilitarisme i l'hedonisme. Es manifesta també aquí la perenne
validesa d'allò que escrigué l'Apòstol: "Com que han refusat de
reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d'uns criteris
rebutjables, que els porten a fer allò que no és correcte" (Rm 1,
28). Així, els valors del ser són substituïts pels del tenir. L'únic
fi que compta és l'assoliment del propi benestar material.
L'anomenada "qualitat de vida" és interpretada principalment o
exclusivament com eficiència econòmica, consumisme desordenat,
bellesa i fruïció de la vida física, tot oblidant les dimensions més
profundes -relacionals, espirituals i religioses- de l'existència.
En un context semblant el sofriment, element inevitable de
l'existència humana, encara que també factor de possible creixement
personal, és "censurat", rebutjat per inútil, més encara, combatut
com un mal a evitar sempre i a qualsevol preu. Quan no és possible
eivtar-lo i la perspectiva d'un benestar almeny futur s'esvaeix,
aleshores sembla que la vida ja ha perdut tot sentit i augmenta en
l'home la temptació de reivindicar el dret a la seva supressió.
Sempre en el mateix horitzó cultural, el cos ja no és considerat una
realitat típicament personal, signe i lloc de les relacions amb els
altres, amb Déu i amb el món. Queda reduït a pura materialitat: és
simplement compost d'òrgans, funcions i energies que cal usar segons
criteris de mera fruïció i eficiència. En conseqüència, també la
sexualitat es despersonalitza i s'instrumentalitza: de signe, lloc i
llenguatge de l'amor, és a dir, del do de si mateix i de
l'acolliment de l'altre segons tota la riquesa de la persona, passa
a ser cada vegada més ocasió i instrument d'afirmació del propi jo i
de satisfacció egoista dels propis desigs i instints. Així es
deforma i es falsifica el contingut originari de la sexualitat
humana, i els dos significats, unitiu i procreatiu, innats a la
naturalesa mateixa de l'acte conjugal, són separats artificialment.
D'aquesta manera, hom traeix la unió, i la fecunditat és sotmesa a
l'albir de l'home i de la dona. La procreació esdevé aleshores
l'"enemic" a evitar en la pràctica de la sexualitat. Quan s'accepta,
és sols perquè manifesta el propi desig, o fins i tot la pròpia
voluntat, de tenir un fill "a tot preu", i no, en canvi, per
expressar el total acolliment de l'altre i, per tant, l'obertura a
la riquesa de vida de la qual el fill és portador.
En la perspectiva materialista exposada fins aquí, les relacions
interpersonals experimenten un greu empobriment. Els primers que en
sofreixen les conseqüències negatives són la dona, l'infant, el
malalt o el qui sofreix i l'ancià. El criteri propi de la dignitat
personal -el del respecte, de la gratuïtat i del servei- és
substituït pel criteri de l'eficiència, de la funcionalitat i de la
utilitat: l'altre és apreciat no per allò que "és", sinó per allò
que "té, fa o produeix". És la supremacia del més fort sobre el més
feble.
24. En la intimitat de la consciència moral es produeix l'eclipsi
del sentit de Déu i de l'home, amb totes les seves múltiples i
funestes conseqüències per a la vida. Es posa en dubte, sobretot, la
consciència de cada persona, que en la seva unicitat i
irrepetibilitat es troba sola davant Déu.18 Però també es qüestiona,
en un cert sentit, la "consciència moral" de la societat. Aquesta
n'és d'alguna manera responsable, no sols perquè tolera o afavoreix
comportaments contraris a la vida, sinó també perquè alimenta la
"cultura de la mort", bo i arribant a crear i a consolidar
veritables i autèntiques "estructures de pecat" contra la vida. La
consciència moral, tant individual com social, es troba avui
sotmesa, a causa també del fort influx de molts mitjans de
comunicació social, a un perill gravíssim i mortal, el de la
confusió entre el bé i el mal en relació amb el mateix dret
fonamental a la vida. Lamentablement, una gran part de la societat
actual s'assembla a aquella que Pau descriu en la Carta als Romans.
Està formada "d'homes que ofeguen la veritat amb les seves males
accions" (1, 18): havent renegat de Déu i creient poder construir la
ciutat terrena sense necessitat d'Ell, "s'han refiat de raonaments
inútils" de manera que "el seu cor insensat s'ha omplert de foscor"
(1, 21); "presumint de savis, s'han tornat necis" (1, 22), s'han fet
autors d'obres dignes de mort i "no solament es comporten d'aquesta
manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells" 1, 32).
Quan la consciència, aquest lluminós ull de l'ànima (cf. Mt 6,
22-23), anomena "el mal bé i el bé mal" (Is 5, 20), camina ja vers
la seva degradació més inquietant i vers la més tenebrosa ceguesa
moral.
Amb tot, tots els condicionaments i esforços per a imposar el
silenci no arriben a sufocar la veu del Senyor que ressona en la
consciència de cada home. D'aquest íntim santuari de la consciència
pot començar un nou camí d'amor, d'acolliment i de servei a la vida
humana.
"Us heu acostat a la sang
purificadora" (cf. He 12, 22.24)): signes d'esperança i crida al
compromís
25. "La sang del teu germà
clama a mi des de la terra" (Gn 4, 10). No és sols la sang d'Abel,
el primer innocent assassinat, que clama a Déu, font i defensor de
la vida. També la sang de tot home assassinat després d'Abel és un
clam que s'eleva al Senyor. D'una forma absolutament única, clama a
Déu la sang de Crist, de qui Abel en la seva innocència és figura
profètica, com ens recorda l'autor de la Carta als Hebreus: "Però
vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu
viu... al mitjancer d'una aliança nova, i a la seva sang
purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel" (12,
22.24).
És la sang de l'aspersió. N'havia estat símbol i signe anticipador
la sang dels sacrificis de l'Antiga Aliança, amb els quals Déu
manifestava la voluntat de comunicar la vida als homes, purificant-los
i consagrant-los (cf. Ex 24, 8; Lv 17, 11). Ara tot això es compleix
i es verifica en Crist: la seva és la sang de l'aspersió que
redimeix, purifica i salva; és la sang del mitjancer de la Nova
Aliança "vessada per tothom en remissió dels pecats" (Mt 26, 28).
Aquesta sang, que brolla del costat obert de Crist en la creu (cf.
Jn 19, 34), "parla més favorablement que la d'Abel"; en efecte,
expressa i exigeix una "justícia" més profunda, però sobretot
implora misericòrdia,19 esdevé davant el Pare intercessora pels
germans (cf. He 7, 25), és font de redempció perfecta i do de vida
nova.
La sang de Crist, mentre revela la grandesa de l'amor del Pare,
manifesta com n'és de valuós l'home als ulls de Déu i d'inestimable
el valor de la seva vida. Ens ho recorda l'apòstol Pere: "Sabeu que
heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu
heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata
o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist, anyell sense tara ni
defecte" (1 Pe 1, 18-19). Precisament contemplant la sang preciosa
de Crist, signe del seu lliurament d'amor (cf. Jn 13, 1), el creient
aprèn a reconèixer i a apreciar la dignitat gairebé divina de tothom
i pot exclamar amb nou i grat estupor: "Quin valor no deu tenir
l'home als ulls del Creador, si "ha merescut de tenir un Redemptor
tan gran" (Exsultet de la Vetlla pasqual), si "Déu ha lliurat el seu
propi Fill", a fi que l'home "no mori sinó que tingui la vida
eterna" (cf. Jn 3, 16)!".20
A més, la sang de Crist manifesta a l'home que la seva grandesa, i
per tant la seva vocació, consisteix en el do sincer de si mateix.
Precisament perquè és vessada com a do de vida, la sang de Crist ja
no és signe de mort, de separació definitiva dels germans, sinó
instrument d'una comunió que és riquesa de vida per a tots. El qui
beu aquesta sang en el sagrament de l'Eucaristia i roman en Jesús
(cf. Jn 6, 56) queda compromès en el seu mateix dinamisme d'amor i
de lliurament de la vida, per dur a plenitud la vocació originària a
l'amor, pròpia de cada home (cf. Jn 1, 27; 2, 18-24).
És en la sang de Crist on tots els homes troben la força per a
comprometre's a favor de la vida. Aquesta sang és justament el motiu
més gran d'esperança, més encara, és el fonament de l'absoluta
certesa que segons el designi diví la vida vencerà. "No existirà més
la mort", exclama la veu potent que surt del tron de Déu en la
Jerusalem celestial (Ap 21, 4). I sant Pau ens assegura que la
victòria actual sobre el pecat és signe i anticipació de la victòria
definitiva sobre la mort, quan "es complirà la paraula que està
escrita: "La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva
victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?"" (1 Co 15, 54-54).
26. En realitat, no falten signes que anticipen aquesta victòria en
les nostres societats i cultures, malgrat que estiguin fortament
marcades per la "cultura de la mort". Es donaria, per tant, una
imatge unilateral, que podria induir a un estèril desànim, si junt
amb la denúncia de les amenaces contra la vida no es presenten els
signes positius que es donen en la situació actual de la humanitat.
Desgraciadament, a aquests signes positius, els costa sovint
manifestar-se i ser reconeguts, potser també perquè no troben una
adequada atenció en els mitjans de comunicació social. Però, quantes
iniciatives d'ajut i de suport a les persones més febles i
indefenses han sorgit i continuen sorgint en la comunitat cristiana
i en la societat civil, a nivell local, nacional i internacional,
promogudes per individus, grups, moviments i organitzacions diverses!
Són encara molts els esposos que, amb generosa responsabilitat,
saben acollir els fills com "el do més excel.lent del matrimoni".21
No manquen famílies que, a més del servei quotidià a la vida,
acullen infants abandonats, nois i joves en dificultat, persones
minusvàlides, ancians sols. No pocs centres d'ajut a la vida, o
institucions anàlogues, són promoguts per persones i grups que, amb
admirable dedicació i sacrifici, ofereixen un suport moral i
material a mares en dificultat, temptades de recórrer a l'avortament.
També sorgeixen i es difonen grups de voluntaris dedicats a donar
hospitalitat a qui, sense família, es troba en condicions de
particular penúria o té necessitat de retrobar un ambient educatiu
que l'ajudi a superar comportaments destructius i a recuperar el
sentit de la vida.
La medicina, impulsada amb gran dedicació per investigadors i
professionals, persisteix en el seu esforç per a trobar remeis cada
cop més eficaços: resultats que fa un temps eren del tot impensables
i capaços d'obrir prometedores perspectives s'obtenen avui per a la
vida naixent, per a les persones que sofreixen i els malalts en fase
aguda o terminal. Diversos ens i organitzacions es mobilitzen per
dur, àdhuc als països més afectats per la misèria i les malalties
endèmiques, els beneficis de la medicina més avançada. Així,
associacions nacionals i internacionals de metges es mouen
oportunament per socórrer les poblacions provades per calamitats
naturals, epidèmies o guerres. Encara que una veritable justícia
internacional en la distribució dels recursos mèdics es troba encara
lluny de la seva plena realització, ¿no cal reconèixer en els passos
donats fins ara el signe d'una creixent solidaritat entre els pobles,
d'una apreciable sensibilitat humana i moral i d'un major respecte
per la vida?
27. Enfront de legislacions que han permès l'avortament i d'intents,
sorgits ací i allà, de legalitzar l'eutanàsia, han aparegut en tot
el món moviments i iniciatives de sensibilització social a favor de
la vida. Quan, d'acord amb llur autèntica inspiració, actuen amb
determinada fermesa però sense recórrer a la violència, aquests
moviments afavoreixen una presa de consciència més difosa i profunda
del valor de la vida, sol.licitant i realitzant un compromís més
decisiu per la seva defensa.
¿No recordarem, a més, tots aquells gestos diaris d'acolliment, de
sacrifici i d'atenció desinteressada que un nombre incalculable de
persones fa amb amor en les famílies, els hospitals, els orfenats,
les residències d'ancians i en altres centres o comunitats, en
defensa de la vida? L'Església, deixant-se guiar per l'exemple de
Jesús "bon samarità" (cf. Lc 10, 29-37) i sostinguda per la seva
força, sempre ha estat en la primera línia de la caritat: tants dels
seus fills i filles, especialment religioses i religiosos, amb
formes antigues i sempre noves, han consagrat i continuen consagrant
la vida a Déu oferint-la per amor al proïsme més feble i necessitat.
Aquests gestos construeixen en profunditat la "civilització de
l'amor i de la vida", sense la qual l'existència de les persones i
de la societat perd el seu significat més autènticament humà. Encara
que ningú no se n'adoni i romanguin amagats a la majoria, la fe
assegura que el Pare, "que veu en el secret" (Mt 6, 4), no sols
sabrà recompensar-los, sinó que ja des d'ara els fa fecunds amb
fruits que durin per a tothom.
Entre els signes d'esperança es dóna també l'increment, en molts
estrats de l'opinió pública, d'una nova sensibilitat cada vegada més
contrària a la guerra com a instrument de solució dels conflictes
entre els pobles, i orientada cada vegada més a la recerca de
mitjans eficaços, però "no violents", per a frenar l'agressió
armada. A més, en aquest mateix horitzó es dóna l'aversió cada
vegada més difosa en l'opinió pública a la pena de mort, àdhuc com a
instrument de "legítima defensa" social, en considerar les
possibilitats amb les quals compta una societat moderna per a
reprimir eficaçment el crim de manera que, neutralitzant el qui l'ha
comès, no se'l privi definitivament de la possibilitat de
redimir-se.
També cal considerar positivament una major atenció a la qualitat de
vida i a l'ecologia, que hom registra sobretot en les societats més
desenvolupades, en les quals les expectatives de les persones no se
centren tant en els problemes de la supervivència com més aviat en
la recerca d'una millora global de les condicions de vida.
Particularment significatiu és el desvetllament d'una reflexió ètica
sobre la vida. Amb el naixement i el desenvolupament cada vegada més
estès de la bioètica hom afavoreix la reflexió i el diàleg -entre
creients i no creients, com també entre creients de diverses
religions- sobre problemes ètics, fins i tot fonamentals, que
afecten la vida de l'home.
28. Aquest horitzó de llums i ombres ha de fer-nos a tots plenament
conscients que estem davant un enorme i dramàtic xoc entre el bé i
el mal, la mort i la vida, la "cultura de la mort" i la "cultura de
la vida". Estem no sols "davant", sinó necessàriament "enmig"
d'aquest conflicte: tots ens veiem implicats i obligats a
participar, amb la responsabilitat ineludible d'elegir
incondicionalment a favor de la vida.
També per a nosaltres ressona clara i forta la invitació a Moisès: "Avui
et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i
la desgràicia... Et proposo d'escollir entre la vida i la mort,
entre la benedicció i la maledicció. Tu, escull la vida i viuràs, tu
i la teva descendència" (Dt 30, 15.19). És una invitació vàlida
també per a nosaltres, cridats cada dia a haver de decidir entre la
"cultura de la vida" i la "cultura de la mort". Però la crida del
Deuteronomi és encara més profunda, perquè ens empeny a una opció
pròpiament religiosa i moral. Es tracta de donar a la pròpia
existència una orientació fonamental i viure en fidelitat i
coherència amb la Llei del Senyor: "Avui et mano que estimis el
Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els
seus manaments, els seus decrets i les seves prescripcions... Tu,
escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència. Estima el Senyor,
el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell trobaràs la vida, i
el Senyor et concedirà molts anys" (30, 16.19-20).
L'opció incondicional a favor de la vida assoleix plenament el seu
significat religiós i moral quan neix, ve plasmada i és alimentada
per la fe en Crist. Res no ajuda tant a afrontar positivament el
conflicte entre la mort i la vida, en el qual estem immersos, com la
fe en el Fill de Déu que s'ha fet home i ha vingut entre els homes "perquè
tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10): és la fe en el
Ressuscitat, que ha vençut la mort; és la fe en la sang de Crist
"que parla més favorablement que la d'Abel" (He 12, 24).
Per tant, a la llum i amb la força d'aquesta fe, i davant els reptes
de la situació actual, l'Església pren més viva consciència de la
gràcia i de la responsabilitat que rep del seu Senyor per anunciar,
celebrar i servir l'Evangeli de la vida.
Capítol II
He vingut per a que
tinguin vida
Missatge cristià sobre la
vida
"La vida s'ha manifestat:
nosaltres l'hem vist (1Jn 1, 2). La mirada dirigida a Crist, "Paraula
de vida"
29. Davant les
innombrables i greus amenaces contra la vida en el món d'avui,
podríem sentir-nos apesarats per una sensació d'impotència
insuperable: el bé mai no podrà tenir prou força per a vèncer el
mal!
Aquest és el moment en què el Poble de Déu, i en ell cada creient,
és cridat a professar, amb humilitat i coratge, la pròpia fe en
Jesucrist, "Paraula de vida" (1 Jn 1,1). En realitat, l'Evangeli de
la vida no és una mera reflexió, bé que original i profunda, sobre
la vida humana; ni tan sols un manament destinat a sensibilitzar la
consciència i a causar canvis significatius en la societat; menys
encara una promesa il.lusòria d'un futur millor. L'Evangeli de la
vida és una realitat concreta i personal, perquè consisteix en
l'anunci de la persona mateixa de Jesús, el qual es presenta a
l'apòstol Tomàs, i en ell a tothom, amb aquestes paraules: "Jo sóc
el camí, la veritat i la vida" (Jn 14, 6). És la mateixa identitat
manifestada a Marta, la germana de Llàtzer: "Jo sóc la resurrecció i
la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui
viu i creu en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 25-26). Jesús és el
Fill que des de l'eternitat rep la vida del Pare (cf. Jn 5, 25) i
que ha vingut als homes per fer-los participants d'aquest do: "Jo he
vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn 10, 10).
Així, per la paraula, l'acció i la persona mateixa de Jesús es dóna
a l'home la possibilitat de "conèixer" tota la veritat sobre el
valor de la vida humana. D'aquesta "font" rep, en particular, la
capacitat d'"obrar" perfectament aquesta veritat (cf. Jn 3, 21), és
a dir, d'assumir i de realitzar en plenitud la responsabilitat
d'estimar la vida humana i de servir-la, de defensar-la i de
promoure-la.
En efecte, en Crist és anunciat definitivament i és donat plenament
aquell Evangeli de la vida que, ja anticipat en la Revelació de
l'Antic Testament i, més encara, escrit d'alguna manera al cor
mateix de cada home i dona, ressona en cada consciència "des del
començament", o sigui, des de la mateixa creació, de manera que, a
desgrat dels esdeveniments negatius del pecat, també pot ser conegut
per la raó humana en els seus aspectes essencials. Com diu el
Concili Vaticà II, Crist "amb tota la seva presència i amb la
manifestació de si mateix, amb les paraules i les obres, els senyals
i els miracles, i sobretot amb la seva mort i amb la gloriosa
resurrecció d'entre els morts, i, finalment, amb la tramesa de
l'Esperit de veritat, perfecciona completant-la i confirma amb
testimoniatge diví la revelació que Déu és amb nosaltres per
alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i per
ressuscitar-nos a la vida eterna".22
30. Per tant, amb els ulls fits en el Senyor Jesús volem tornar a
escoltar d'Ell "les paraules de Déu" (Jn 3, 34) i meditar de nou
l'Evangeli de la vida. El sentit més profund i original d'aquesta
meditació del missatge revelat sobre la vida humana ha estat exposat
per l'apòstol Joan, al començament de la seva Primera Carta: "Us
anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que
hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb
les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que
la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni,
i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i
se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem
vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres"
(1, 1-3).
En Jesús, "Paraula de vida", és anunciada i comunicada la vida
divina i eterna. Gràcies a aquest anunci i a aquest do, la vida
física i espiritual de l'home, inclosa la seva etapa terrena, troba
plenitud de valor i significat: en efecte, la vida divina i eterna
és el fi al qual està orientat i cridat l'home que viu en aquest món.
L'Evangeli de la vida conté així tot allò que la mateixa experiència
i la raó humana diuen sobre el valor de la vida, ho acull, ho eleva
i ho duu a terme.
"Del Senyor em ve la força
i el triomf, és ell qui m'ha salvat" (Ex 15, 2): la vida és sempre
un bé
31. En realitat, la
plenitud evangèlica del missatge sobre la vida ja fou preparada a
l'Antic Testament. És sobretot en les vicissituds de l'Èxode,
fonament de l'experiència de fe de l'Antic Testament, on Israel
descobreix el valor de la vida als ulls de Déu. Quan sembla ja
abocat a l'extermini, perquè l'amenaça de mort s'estén a tots els
seus nadons (cf. Ex 1, 15-22), el Senyor es revela com a salvador,
capaç d'assegurar un futur al qui està sense esperança. Neix així a
Israel una clara consciència: la seva vida no es troba a mercè d'un
faraó que pot usar-la amb albir despòtic; al contrari, és objecte
d'un tendre i fort amor per part de Déu.
L'alliberament de l'esclavatge és el do d'una identitat, el
reconeixement d'una dignitat inesborrable i l'inici d'una història
nova, en la qual van units el descobriment de Déu i el descobriment
de si mateix. L'experiència de l'Èxode és original i exemplar.
Israel n'aprèn que, cada vegada que és amenaçat en la seva
existència, sols ha de recórrer a Déu amb confiança renovada per
trobar-hi assistència eficaç: "Israel, ets el meu servent. Jo et
vaig formar perquè em servissis i no t'oblidaré mai, Israel!" (Is
44, 21).
D'aquesta manera, mentre Israel reconeix el valor de la pròpia
existència com a poble, avança també en la percepció del sentit i
del valor de la vida com a tal. És una reflexió que es desenvolupa
d'una manera particular en els llibres sapiencials, partint de
l'experiència diària de la precarietat de la vida i de la
consciència de les amenaces que l'assetgen. Davant les
contradiccions de l'existència, la fe és cridada a oferir una
resposta.
El problema del dolor acorrala sobretot la fe i la posa a prova. ¿No
escoltarem el gemec universal de l'home en la meditació del llibre
de Job? L'innocent aixafat pel sofriment es pregunta
comprensiblement: "Per què donar la llum al qui sofreix, i la vida a
l'amargat? Esperen en va que la mort arribi, la busquen amb ànsia
més que un tresor" (3, 20-21). Però també en la més densa foscor la
fe orienta vers el reconeixement confiat i adorador del "misteri":
"Reconec que tu ho pots tot, que no t'és impossible cap projecte"
(Jb 42, 2).
Progressivament la Revelació duu a descobrir amb major claredat el
germen de vida immortal posat pel Creador al cor dels homes: "Ell ha
fet les coses apropiades al seu temps, i també ha donat a l'home el
sentit del passat i del futur" (Coh 3, 11). Aquest germen de
totalitat i de plenitud espera manifestar-se en l'amor, i
realitzar-se, per do gratuït de Déu, en la participació en la seva
vida eterna.
"Gràcies a la fe en el seu
nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu" (cf. Ac 3, 16): en la
precarietat de l'existència humana Jesús duu a terme el sentit de la
vida
32. L'experiència del
poble de l'Aliança es repeteix en la de tots els "pobres" que troben
Jesús de Natzaret. Així com el Déu "que estima la vida" (cf. Sv 11,
26) havia confortat Israel enmig dels perills, així ara el Fill de
Déu anuncia, als qui se senten amenaçats i impedits en l'existència,
que llurs vides també són un bé al qual l'amor del Pare dóna sentit
i valor.
"Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs,
els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben
l'anunci de la bona nova" (Lc 7, 22). Amb aquestes paraules del
profeta Isaïes (35, 5-6; 61, 1), Jesús presenta el significat de la
seva pròpia missió. Així, els qui sofreixen a causa d'una existència
d'alguna manera "disminuïda", n'escolten la bona nova que Déu
s'interessa per ells, i tenen la certesa que també llur vida és un
do gelosament custodiat a les mans del Pare (cf. Mt 6, 25-34).
Els "pobres" són interpel.lats particularment per la predicació i
les obres de Jesús. La multitud de malalts i de marginats que el
segueixen i el busquen (cf. Mt 4, 23-25), troben en la seva paraula
i en els seus gestos la revelació del gran valor que té la vida i
del fonament de llurs esperances de salvació.
El mateix s'esdevé en la missió de l'Església des dels seus
començaments. Ella, que anuncia Jesús com aquell que "va passar fent
el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb
ell" (Ac 10, 38), és portadora d'un missatge de salvació que ressona
amb tota la seva novetat precisament en les situacions de misèria i
de pobresa de la vida de l'home. Així ho fa Pere en la guarició de
l'invàlid que posaven cada dia junt a la porta "Bonica" del temple
de Jerusalem perquè demanés caritat: "De plata i d'or, no en tinc,
però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè,
camina!" (Ac 3, 6). Per la fe en Jesús, "autor de la vida" (cf. Ac
3, 15), la vida que jeu abandonada i suplicant torna a ser conscient
de si mateixa i de la seva plena dignitat.
La paraula i les accions de Jesús i de la seva Església no s'adrecen
solament als qui sofreixen malaltia, sofriment o diverses formes de
marginació social, sinó que concerneixen més profundament el sentit
mateix de la vida de cada home en les seves dimensions morals i
espirituals. Només el qui reconeix que la seva pròpia vida està
marcada per la malaltia del pecat pot redescobrir, en el trobament
amb Jesús Salvador, la veritat i l'autenticitat de la seva
existència, segons les seves mateixes paraules: "El metge, no el
necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he
vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors" (Lc 5,
31-32).
En canvi, el qui creu que pot assegurar la vida mitjançant
l'acumulació de béns materials, com el ric pagès de la paràbola
evangèlica, en realitat s'enganya. La vida se li està escapant, i
molt aviat se'n veurà privat sense haver aconseguit de percebre'n el
veritable significat: "Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran
la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?" (Lc 12, 20).
33. En la vida mateixa de Jesús, des del principi fins al final, es
dóna aquesta singular "dialèctica" entre l'experiència de la
precarietat de la vida humana i l'afirmació del seu valor. En
efecte, la precarietat marca la vida de Jesús des del seu naixement.
Cert, troba acolliment en els justos, que s'uniren al "sí" decidit i
joiós de Maria (cf. (Lc 1, 38). Però també sent, tot seguit, el
refús d'un món que esdevé hostil i busca l'infant "per matar-lo" (Mt
2, 13), o que roman indiferent i distret davant el compliment del
misteri d'aquesta vida que entra en el món: "no havien trobat cap
lloc on hostatjar-se" (Lc 2, 7). Del contrast entre les amenaces i
les inseguretats, per una part, i la força del do de Déu, per
l'altra, brilla amb major intensitat la glòria que irradia des de la
casa de Natzaret i de la menjadora de Betlem: aquesta vida que neix
és salvació per a tota la humanitat (cf. Lc 2, 11).
Jesús assumeix plenament les contradiccions i els riscs de la vida:
"essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu
amb la seva pobresa" (2 Co 8, 9). La pobresa de la qual parla sant
Pau no és solament despullar-se de privilegis divins, sinó també
compartir les condicions més humanes i precàries de la vida humana
(cf. Fl 2, 6-7). Jesús viu aquesta pobresa durant tota la seva vida,
fins al moment culminant de la creu: "s'abaixà i es féu obedient
fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li
ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom" (Fl 2,
8-9). Precisament en la seva mort Jesús revela tota la grandesa i el
valor de la vida, ja que el seu lliurament a la creu és font de vida
nova per a tots els homes (cf. Jn 12, 32). En aquest pelegrinar
enmig de les contradiccions i en la mateixa pèrdua de la vida, Jesús
és guiat per la certesa que està en mans del Pare. Per això pot
dir-li en la creu: "Pare, confio el meu alè a les teves mans" (Lc
23, 46), és a dir, la meva vida. Que gran que és el valor de la vida
humana si el Fill de Déu l'ha assumida i n'ha fet el lloc on es
realitza la salvació per a tota la humanitat!
"Destinats... a ser imatge
del seu Fill" (Rm 8, 28-29): la glòria de Déu resplendeix en el
rostre de l'home
34.
La vida és sempre un
bé. Aquesta és una intuïció, o, més aviat, una dada d'experiència,
la raó profunda de la qual l'home és cridat a entendre.
Per què la vida és un bé? La pregunta recorre tota la Bíblia, i ja
des de les seves primeres pàgines troba una resposta eficaç i
admirable. La vida que Déu dóna a l'home és original i diversa de la
de les altres criatures vives, ja que l'home, encara que prové de la
pols de la terra (cf. Gn 2, 7; 3, 19; Jb 34, 15; Sl 103/102, 14;
104/103, 29), és manifestació de Déu en el món, signe de la seva
presència, resplendor de la seva glòria (cf. Gn 1, 26-27; Sl 8, 6).
És el que volgué accentuar també sant Ireneu de Lió amb la seva
cèlebre definició: "l'home que viu és la glòria de Déu".23 A l'home
li ha estat donada una altíssima dignitat, que té les arrels en el
vincle íntim que l'uneix al seu Creador: en l'home es reflecteix la
realitat mateixa de Déu.
Ho afirma el llibre del Gènesi en el primer relat de la creació, en
posar l'home al vèrtex de l'activitat creadora de Déu, com el seu
cimal, al terme d'un procés que va des del caos informe fins a la
criatura més perfecta. Tota la creació està ordenada a l'home i tot
és sotmès a ell. "Ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu... totes
les bestioles que s'arrosseguen per terra" (1, 28), ordena Déu a
l'home i a la dona. Un missatge semblant apareix també en l'altre
relat de la creació: "El Senyor-Déu va prendre l'home i el va posar
al jardí de l'Edèn, perquè el conreés i el guardés" (Gn 2, 15). Així
es reafirma la primacia de l'home sobre les coses, les quals estan
destinades a ell i confiades a la seva responsabilitat, mentre que
per cap motiu l'home no pot ser sotmès als seus semblants i reduït
al rang de cosa.
En el relat bíblic, la distinció entre l'home i les altres criatures
es manifesta sobretot en el fet que sols la seva creació es presenta
com el fruit d'una especial decisió per part de Déu, d'una
deliberació que estableix un vincle particular i específic amb el
Creador: "Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres" (Gn 1,
26). La vida que Déu ofereix a l'home és un do amb el qual Déu
comparteix quelcom de si mateix amb la criatura.
Israel es preguntarà durant molt temps sobre el sentit d'aquest
vincle particular i específic de l'home amb Déu. També el llibre del
Siràcida reconeix que Déu en crear els homes "els va crear a la seva
imatge i per això els ha revestit d'un poder com el seu" (17, 3).
Amb això l'autor sagrat manifesta no sols el seu domini sobre el
món, sinó també les facultats espirituals més característiques de
l'home, com la raó, el discerniment del bé i del mal, la voluntat
lliure: "Els omplí de saber i d'intel.ligència, i els va fer
conèixer el bé i el mal" (Sir 17, 6). La capacitat de conèixer la
veritat i la llibertat són prerrogatives de l'home com a creat a
imatge del seu Creador, el Déu veritable i just (cf. Dt 32, 4).
Només l'home, entre totes les criatures visibles, té "capacitat per
a conèixer i estimar al seu Creador".24 La vida que Déu dóna a
l'home és molt més que un existir en el temps. És tensió vers una
plenitud de vida, és germen d'una existència que supera els mateixos
límits del temps: "Déu ha creat l'home perquè sigui incorruptible,
l'ha fet imatge d'allò que és ell mateix" (Sv 2, 23).
35. El relat jahvista de la creació expressa també la mateixa
convicció. En efecte, aquesta antiga narració parla d'un alè diví
que és infós en l'home perquè tingui vida: "El Senyor-Déu va modelar
l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home
es convertí en un ésser viu" (Gn 2, 7).
L'origen diví d'aquest esperit de vida explica la perenne
insatisfacció que acompanya l'home durant la seva existència. Creat
per Déu, portant en si mateix una petjada inesborrable de Déu,
l'home tendeix naturalment a Ell. En experimentar l'aspiració
profunda del seu cor, tothom fa seva la veritat expressada per sant
Agustí: "Ens has fet, Senyor, per a tu, i el nostre cor està inquiet
fins que descansi en tu".25
Que eloqüent que és la insatisfacció de la qual és víctima la vida
de l'home a l'Edèn, quan la seva única referència és el món vegetal
i animal (cf. Gn 2, 20). Sols l'aparició de la dona, és a dir, d'un
ésser que és os dels seus ossos i carn de la seva carn (cf. Gn 2,
23), i en el qual viu igualment l'esperit de Déu creador, pot
satisfer l'exigència del diàleg interpersonal que és vital per a
l'existència humana. En l'altre, home o dona, es reflecteix Déu
mateix, meta definitiva i satisfactòria de tota persona.
"Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el
tinguis present?", es pregunta el Salmista (Sl 8, 5). Davant la
immensitat de l'univers és molt poca cosa, però precisament aquest
contrast descobreix la seva grandesa: "Gairebé l'has fet una mica
inferior als àngels (també es podria traduir: "n'has fet un déu"),
l'has coronat de glòria i dignitat" (Sl 8, 6). La glòria de Déu
resplendeix en el rostre de l'home. En ell troba el Creador el seu
descans, tal com comenta astorat i commogut sant Ambròs: "S'acabà el
sisè dia i es conclogué la creació del món amb la formació d'aquella
obra mestra que és l'home, el qual exerceix el seu domini sobre tots
els éssers vius i és com el cimal de l'univers i la bellesa suprema
de tot ésser creat. Realment hauríem de mantenir un silenci
reverend, perquè el Senyor descansà de tota obra en el món. Descansà
al final en l'íntim de l'home, descansà en la seva ment i en el seu
pensament; en efecte, havia creat l'home dotat de raó, capaç
d'imitar-lo, èmul de les seves virtuts, freturós de les gràcies
celestials. En aquestes dots seves descansa el Déu que digué: "En
qui trobaré repòs, sinó en el desvalgut i afligit, que s'afanya a
complir la meva paraula?" (cf. Is 66, 1-2). Dono gràcies al Senyor
Déu nostre per haver creat una obra tan meravellosa on trobar el seu
descans".26
36. Lamentablement, el magnífic projecte de Déu s'enfosqueix per la
irrupció del pecat en la història. Amb el pecat l'home es rebel.la
contra el Creador, i acaba per idolatrar les criatures: "Han
bescanviat la veritat de Déu per la mentida, venerant i adorant les
criatures en lloc del Creador" (Rm 1, 25). D'aquesta manera, l'ésser
humà no sols desfigura en si mateix la imatge de Déu, sinó que està
temptat d'ofendre-la també en els altres, substituint les relacions
de comunió per actituds de desconfiança, d'indiferència,
d'enemistat, fins a arribar a l'odi homicida. Quan hom no reconeix
Déu com a Déu, traeix el sentit profund de l'home i perjudica la
comunió entre els homes.
En la vida de l'home la imatge de Déu torna a resplendir i es
manifesta en tota la seva plenitud amb la vinguda del Fill de Déu en
carn humana: "Ell és imatge de Déu invisible" (Col 1, 15),
"esplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix ésser" (He 1,
3). Ell és la imatge perfecta del Pare.
El projecte de vida confiat al primer Adam troba finalment el seu
acompliment en Crist. Mentre la desobediència d'Adam deteriora i
desfigura el designi de Déu sobre la vida de l'home i introdueix la
mort en el món, l'obediència redemptora de Crist és font de gràcia
que es vessa sobre els homes i els obra a tots de bat a bat les
portes del regne de la vida (cf. Rm 5, 12-21). Afirma l'apòstol Pau:
"El primer home, Adam, va ser un ésser terrenal; però el darrer Adam
és Esperit que dóna vida" (1 Co 15, 45).
La plenitud de la vida es dóna als qui accepten seguir Crist. La
imatge divina hi és restarada, renovada i duta a perfecció. Aquest
és el designi de Déu sobre els éssers humans: que "reprodueixin la
imatge del seu Fill" (Rm 8, 29). Només així, amb l'esplendor
d'aquesta imatge, l'home pot ser alliberat de l'esclavatge de la
idolatria, pot reconstruir la fraternitat trencada i retrobar la
pròpia identitat.
"Tot aquell qui viu i creu
en mi, no morirà mai més" (Jn 11, 26): el do de la vida eterna
37. La vida que el Fill de
Déu ha vingut a donar als homes no es redueix a la mera existència
en el temps. La vida, que des de sempre és "en ell" i és "la llum
dels homes" (Jn 1, 4), consisteix a ser engendrats per Déu i a
participar de la plenitud del seu amor: "A tots els qui l'han rebut,
als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu.
No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni
d'un voler humà, sinó de Déu mateix" (Jn 1, 12-13).
A vegades Jesús anomena aquesta vida, que ha vingut a donar,
simplement així: "la vida"; i presenta la generació per part de Déu
com una condició necessària per a poder assolir el fi pel qual Déu
ha creat l'home: "Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de
dalt" (Jn 3, 3). El do d'aquesta vida és l'objectiu específic de la
missió de Jesús: Ell "és el que baixa del cel i dóna vida al món"
(Jn 6, 33), de manera que pot afirmar amb tota veritat: "El qui em
segueix... tindrà la llum de la vida" (Jn 8, 12).
Altres vegades Jesús parla de "vida eterna", on l'adjectiu no es
refereix sols a una perspectiva supratemporal. "Eterna" és la vida
que Jesús promet i dóna, perquè és participació plena de la vida de
l'"Etern". Tot el qui creu en Jesús i entra en comunió amb Ell té la
vida eterna (cf. Jn 3, 15; 6, 40), ja que n'escolta les úniques
paraules que revelen i infonen plenitud de vida en la seva
existència; són les "paraules de vida eterna" que Pere reconeix en
la seva confessió de fe: "Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de
vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu"
(Jn 6, 68-69). Jesús mateix explica després en què consisteix la
vida eterna, adreçant-se al Pare en la gran pregària sacerdotal: "La
vida eterna és que et conegut a tu, l'únic Déu veritable, i aquell
que tu has enviat, Jesucrist" (Jn 17, 3). Conèixer Déu i el seu Fill
és acollir el misteri de la comunió d'amor del Pare, del Fill i de
l'Esperit Sant en la pròpia vida, que ja des d'ara s'obre a la vida
eterna per la participació en la vida divina.
38.
Per tant, la vida eterna és la vida mateixa de Déu i alhora la
vida dels fills de Déu. Un nou estupor i una gratitud sense límits
s'apoderen necessàriament del creient davant aquesta inesperada i
inefable veritat que ens ve de Déu en Crist. El creient fa seves les
paraules de l'apòstol Joan: "Mireu quina prova d'amor ens ha donat
el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som!... Estimats, ara som
fills de Déu, però encara no s'ha manifestat allò que serem. Sabem
que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal
com és" (1 Jn 3, 1-2).
Així assoleix el seu cimal la veritat cristiana sobre la vida. La
seva dignitat no sols està lligada als seus orígens, a la seva
procedència divina, sinó també al seu fi, al seu destí de comunió
amb Déu en el seu coneixement i el seu amor. A la llum d'aquesta
veritat sant Ireneu precisa i completa la seva exaltació de l'home:
sí, "l'home que viu" és "glòria de Déu", però " la vida de l'home
consisteix en la visió de Déu".27
D'aquí deriven unes conseqüències immediates per a la vida humana en
la seva mateixa condició terrena, en la qual ja ha germinat i està
creixent la vida eterna. Si l'home estima instintivament la vida
perquè és un bé, aquest amor troba ulterior motivació i força, nova
extensió i profunditat en les dimensions divines d'aquest bé. En
aquesta perspectiva, l'amor que tot ésser humà té per la vida no es
redueix a la simple recerca d'un espai on pugui realitzar-se a si
mateix i entrar en relació amb els altres, sinó que es desplega en
la joiosa consciència de poder fer de la pròpia existència el "lloc"
de la manifestació de Déu, del trobament i de la comunió amb Ell. La
vida que Jesús ens dóna no disminueix la nostra existència en el
temps, sinó que l'assumeix i la condueix al seu destí últim: "Jo sóc
la resurrecció i la vida....; i tot aquell qui viu i creu en mi, no
morirà mai més" (Jn 11, 25-26).
"Demanaré comptes... a
cadascú del seu germà" (Gn 9, 5): veneració i amor per la vida de
tothom
39. La vida de l'home
prové de Déu, és el seu do, la seva imatge i la seva empremta,
participació del seu alè vital. Per tant, Déu és l'únic senyor
d'aquesta vida: l'home no pot disposar-ne. Déu mateix ho afirma a
Noè després del diluvi: "Demanaré comptes de la vostra sang, de les
vostres vides, a tots els animals. També als homes demanaré comptes
de la vida" (Gn 9, 5). El text bíblic es preocupa de subratllar com
la sacralitat de la vida té el seu fonament en Déu i en la seva
acció creadora: "Perquè l'home ha estat fet a imatge de Déu" (Gn 9,
6).
La vida i la mort de l'home estan, doncs, en mans de Déu, en poder
seu: "Ell té a la mà tots els vivents i l'alè de tots els homes",
exclama Job (12, 10). "És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa
baixar al país dels morts o en treu fora" (1 Sa 2, 6). Només Ell pot
dir: "Jo dono la mort i dono la vida" (Dt 32, 39).
Amb tot, Déu no exerceix aquest poder com una voluntat amenaçadora,
sinó com una cura i una sol.licitud amorosa envers les seves
criatures. Si és cert que la vida de l'home està en mans de Déu, no
ho és menys que les seves mans són afectuoses com les d'una mare que
acull, alimenta i té cura del seu nadó: "Jo em mantinc en pau, tinc
l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la
meva ànima" (Sl 131/130, 2; cf. Is 49, 15; 66, 12-13; Os 11, 4).
Així Israel veu en les vicissituds dels pobles i en la sort dels
individus no el fruit d'una mera casualitat o d'un destí cec, sinó
el resultat d'un designi d'amor amb el qual Déu concentra totes les
potencialitats de vida i s'oposa a les forces de mort que neixen del
pecat: "Déu no ha fet la mort, ni troba cap gust a destruir els qui
viuen. Déu ho ha creat tot perquè existeixi" (Sa 1, 13-14).
40. De la sacralitat de la
vida deriva el seu caràcter inviolable,
inscrit des del començament en el cor de l'home, en la seva
consciència. La pregunta "Què has fet?" (Gn 4, 10), amb la qual Déu
s'adreça a Caín després que aquest hagués matat el seu germà Abel,
tradueix l'experiència de cada home: en la profunditat de la seva
consciència sempre és cridat a respectar el caràcter inviolable de
la vida -la seva i la dels altres-, com una realitat que no li
pertany, perquè és propietat i do de Déu Creador i Pare.
El manament relatiu al caràcter inviolable de la vida humana ocupa
el centre de les "deu paraules" de l'aliança del Sinaí (cf. Ex 20,
13). Prohibeix, abans que tot, l'homicidi: "No matis" (Ex 20, 13);
"No condemnis a mort l'innocent o el just" (Ex 23, 7); però també
condemna -com s'explicita en la legislació posterior d'Israel-
qualsevol dany causat a un altre (cf. Ex 21, 12-27). Certament, cal
reconèixer que a l'Antic Testament aquesta sensibilitat pel valor de
la vida, bé que ja molt marcada, no assoleix encara la delicadesa
del Sermó de la Muntanya, com es pot veure en alguns aspectes de la
legislació aleshores vigent, que establia penes corporals no lleus i
fins i tot la pena de mort. Però el missatge global, que correspon
al Nou Testament dur a la perfecció, és una forta crida a respectar
el caràcter inviolable de la vida física i la integritat personal, i
té el seu cimal en el manament positiu que obliga a fer-se càrrec
del proïsme com d'un mateix: "Estima els altres com a tu mateix" (Lv
19, 18).
41. El manament "No matis", inclòs i aprofundit en el precepte
positiu de l'amor al proïsme, és confirmat pel Senyor Jesús en tota
la seva validesa. Al jove ric que li pregunta: "Mestre, quina cosa
bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?", li respon: "Si vols
entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt 19, 16.17). I el primer
que cita és "No matis" (v. 18). En el Sermó de la Muntanya, Jesús
exigeix als deixebles una justícia superior a la dels escribes i
fariseus també en el camp del respecte a la vida: "Ja sabeu que es
va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel
tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà
condemnat pel tribunal" (Mt 5, 21-22).
Jesús explicita posteriorment amb la seva paraula i les seves obres
les exigències positives del manament sobre el caràcter inviolable
de la vida. Aquestes ja eren presents a l'Antic Testament, la
legislació del qual es preocupava de garantir i de salvaguardar les
persones en situacions de vida feble i amenaçada: l'estranger, la
vídua, l'orfe, el malalt, el pobre en general, la vida mateixa abans
del naixement (cf. Ex 21, 22; 22, 20-26). Amb Jesús aquestes
exigències positives adquireixen un vigor i un impuls nous i es
manifesten en tota la seva amplitud i profunditat: van des de tenir
cura de la vida del germà (el familiar, el pertanyent al mateix
poble, l'estranger que viu a la terra d'Israel), a fer-se càrrec del
foraster, fins a estimar l'enemic.
No hi ha foraster per al qui ha de fer-se proïsme del necessitat,
fins a assumir la responsabilitat de la seva vida, com ensenya d'una
manera eloqüent i incisiva la paràbola del bon samarità (cf. Lc 10,
25-37). També l'enemic deixa de ser-ho per al qui està obligat a
estimar-lo (cf. Mt 5, 38-48; Lc 6, 27-35) i a "fer-li el bé" (cf. Lc
6, 27.33.35), socorrent les necessitats de la seva vida amb
promptitud i amb sentit de gratuïtat (cf. Lc 6, 34-35). El cimal
d'aquest amor és la pregària per l'enemic, mitjançant la qual ens
posem en sintonia amb l'amor provident de Déu: "Doncs jo us dic:
Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així
sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons
i dolents i fa ploure sobre justos i injustos" (Mt 5, 44-45; cf. Lc
6, 28.35).
D'aquesta manera, el manament de Déu per a salvaguardar la vida de
l'home té el seu aspecte més profund en l'exigència de veneració i
d'amor envers cada persona i la seva vida. Aquest és l'ensenyament
que l'apòstol Pau, fent-se ressò de la paraula de Jesús (cf. Mt 19,
17-18), adreça als cristians de Roma: "No cometre adulteri, no
matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol
altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a
tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és la
plenitud de la Llei" (Rm 13, 9-10).
"Sigueu fecunds i
multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la" (Gn 1, 28):
responsabilitats de l'home envers la vida
42. Defensar la vida i
promoure-la, respectar-la i estimar-la és una tasca que Déu confia a
cada home, tot cridant-lo, com a imatge palpitant seva, a participar
de la sobirania que té sobre el món: "Déu els beneí dient-los:
"Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la;
sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les
bestioles que s'arrosseguen per terra"" (Gn 1, 28).
El text bíblic evidencia l'amplitud i la profunditat de la sobirania
que Déu dóna a l'home. Es tracta, sobretot, del domini sobre la
terra i sobre cada ésser viu, com recorda el llibre de la Saviesa:
"Déu dels pares i Senyor misericordiós... Amb la teva saviesa has
format l'home perquè sotmeti les criatures que han vingut a
l'existència, perquè governi el món de manera santa i justa" (9,
1.2-3). També el Salmista exalça el domini de l'home com a signe de
la glòria i de l'honor rebuts del Creador: "L'has fet rei de les
coses creades, tot ho has posat sota els seus peus: ramades de
vedells i d'ovelles, fins i tot els animals feréstecs, l'ocell que
va pel cel i els peixos del mar, i tot el que segueix els camins
dels oceans" (Sl 8, 7-9).
L'home, cridat a cultivar i a custodiar el jardí del món (cf. Gn 2,
15), té una responsabilitat específica sobre l'ambient de vida, o
sigui, sobre la creació que Déu posà al servei de la seva dignitat
personal, de la seva vida: en relació no sols al present, sinó també
a les generacions futures. És la qüestió ecològica -des de la
preservació de l'"hàbitat" natural de les diverses espècies animals
i formes de vida, fins a l'"ecologia humana" pròpiament dita28- que
troba en la Bíblia una lluminosa i forta indicació ètica per a una
solució respectuosa del gran bé de la vida, de tota vida. En
realitat, "el domini confiat a l'home pel Creador no és un poder
absolut, ni es pot parlar de llibertat d'"usar i d'abusar", o de
disposar de les coses com sembli millor. La limitació imposada pel
mateix Creador des del principi, i expressada simbòlicament amb la
prohibició de "menjar del fruit de l'arbre" (cf. Gn 2, 16-17),
mostra clarament que davant la natura visible, estem sotmesos a
lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de
les quals no resta impune".29
43. Una certa participació de l'home en la sobirania de Déu es
manifesta també en la responsabilitat específica que li és confiada
en relació amb la vida pròpiament humana. És una responsabilitat que
assoleix el seu vèrtex en el do de la vida mitjançant la procreació
per part de l'home i de la dona en el matrimoni, com ens recorda el
Concili Vaticà II: "El mateix Déu, que digué "no és bo que l'home
estigui sol" (Gn 2, 18) i que "des del principi els va fer home i
dona" (Mt 19, 4), volent comunicar-los una certa participació
especial en la seva pròpia obra creadora, beneí l'home i la dona
dient: "Creixeu i multipliqueu-vos" (Gn 1, 28)".30
Parlant d'una "certa
participació especial" de l'home i de la dona
en l'"obra creadora" de Déu, el Concili vol destacar com la
generació d'un fill és un esdeveniment profundament humà i altament
religiós, en tant que implica els cònjuges que formen "una sola
carn" (Gn 2, 24) i també Déu mateix que es fa present. Com he escrit
en la Carta a les famílies, "quan de la unió conjugal dels dos neix
un nou ésser humà, aquest porta amb ell al món una particular imatge
i semblança de Déu mateix: en la biologia de la generació hi ha
inscrita la genealogia de la persona. En afirmar que els esposos,
com a pares, són col.laboradors de Déu Creador en la concepció i la
generació d'un nou ésser humà, no ens referim solament a l'aspecte
biològic; volem subratllar més aviat que en la paternitat i la
maternitat humanes Déu mateix és present d'una manera diversa de com
ho està en qualsevol altra generació "sobre la terra". En efecte,
sols de Déu pot provenir aquella "imatge i semblança", pròpia de
l'ésser humà, com passà en la creació. La generació és, doncs, la
continuació de la creació".31
Això ho ensenya, amb llenguatge immediat i eloqüent, el text sagrat
referint l'exclamació joiosa de la primera dona, "la mare de tots
els qui viuen" (Gn 3, 20). Conscient de la intervenció de Déu, Eva
diu: "He procreat un noi, gràcies al Senyor" (Gn 4, 1). Per tant, en
la procreació, en comunicar els pares la vida al fill, es transmet
la imatge i la semblança de Déu mateix, per la creació de l'ànima
immortal.32 En aquest sentit s'expressa el començament de la "llista
genealògica dels descendents d'Adam": "Quan el Senyor va crear
l'home, el va fer a imatge seva. Creà l'home i la dona, els beneí i,
quan foren creats, els va posar el nom d'"ésser humà". Quan Adam
tenia cent trenta anys, va tenir un fill semblant a ell i li va
posar el nom de Set" (Gn 5, 1-3). Precisament en aquesta funció seva
com a col.laboradors de Déu que transmeten la seva imatge a la nova
criatura, rau la grandesa dels esposos disposats "a cooperar amb
l'amor del Creador i Salvador, que per mitjà d'ells augmenta i
enriqueix la seva família cada dia més".33 En aquest sentit el bisbe
Amfiloqui exalçava el "matrimoni sant, elegit i elevat per damunt de
tots els dons terrenals" com a "generador de la humanitat, artífex
d'imatges de Déu".34
Així, l'home i la dona units en matrimoni són associats a una obra
divina: mitjançant l'acte de procreació, el do de Déu és acollit i
una nova vida s'obre al futur.
Amb tot, més enllà de la missió específica dels pares, el deure
d'acollir i de servir la vida pertoca a tothom i ha de manifestar-se
principalment envers la vida que es troba en condicions de major
feblesa. És el mateix Crist qui ens ho recorda, demanant ser estimat
i servit en els germans provats per qualsevol tipus de sofriment:
famolencs, sedejants, forasters, despullats, malalts, empresonats...
Tot el que es fa a un d'ells es fa a Crist mateix (cf. Mt 25,
31-46).
"Tu has creat el meu
interior" (Sl 139/138, 13): la dignitat de l'infant encara no nascut
44. La vida humana es
troba en una situació molt precària quan ve al món i quan surt del
temps per arribar a l'eternitat. Es troben molt presents en la
Paraula de Déu -sobretot en relació amb l'existència marcada per la
malaltia i la vellesa- les exhortacions a l'atenció i al respecte.
Si falten invitacions directes i explícites a salvaguardar la vida
humana en els seus orígens, especialment la vida encara no nascuda,
com també la que és propera a la fi, això s'explica fàcilment pel
fet que també la sola possibilitat d'ofendre, d'agredir o, fins i
tot, de negar la vida en aquestes condicions queda fora de l'horitzó
religiós i cultural del poble de Déu.
A l'Antic Testament l'esterilitat és temuda com una maledicció,
mentre que la fillada nombrosa és considerada una benedicció:
"L'herència del Senyor són els fills, els descendents són la millor
recompensa" (Sl 127/126, 3; cf. 128/127, 3-4). Influeix també en
aquesta convicció la consciència que Israel té de ser el poble de
l'Aliança, cridat a multiplicar-se segons la promesa feta a Abraham:
"Mira el el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar.
Doncs així serà la teva descendència" (Gn 15, 5). Però és sobretot
palpable la certesa que la vida transmesa pels pares té l'origen en
Déu, com ho testimonien tantes pàgines bíbliques que amb respecte i
amb amor parlen de la concepció, de la formació de la vida en el si
matern, del naixement i de l'estret vincle que hi ha entre el moment
inicial de l'existència i l'acció del Déu Creador.
"Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia;
abans que sortissis del seu ventre, et vaig consagrar profeta" (Jr
1, 5): l'existència de cada individu, des del seu origen, rau en el
designi diví. Job, des de la profunditat del seu dolor, s'atura a
contemplar l'obra de Déu en la formació miraculosa del seu cos al si
matern, bo i trobant-hi un motiu de confiança i manifestant la
certesa de l'existència d'un projecte diví sobre la seva vida: "Les
teves mans m'han format, m'han afaiçonat amb tot detall: ¿i ara em
tornes a la pols? M'has fet rajar com la llet i quallar com el
formatge. M'has vestit de pell i carn, m'has teixit d'ossos i
nervis. M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè" (10, 8-12).
Accents de reverent estupor davant la intervenció de Déu sobre la
vida en formació ressonen també en els Salms.35
¿Com es pot pensar que un sol dels moments d'aquest meravellós
procés de formació de la vida pugui ser sostret de la sàvia i
amorosa acció del Creador i deixat a mercè de l'albir de l'home?
Certament no ho pensà pas així la mare dels set germans, que
professà la seva fe en Déu, principi i garantia de la vida des de la
seva concepció, i al mateix temps fonament de l'esperança en la nova
vida més enllà de la mort: "Jo no sé com heu vingut a l'existència
en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la
vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu
que és el Creador del món, ell que modela l'home des de la seva
concepció i totes les coses des del seu origen, el qui us retornarà
misericordiosament l'esperit i la vida, ja que ara us planyeu
vosaltres mateixos per amor a les seves lleis" (2 Ma 7, 22-23).
45. La revelació del Nou Testament confirma el reconeixement
indiscutible del valor de la vida des dels seus inicis. L'exaltació
de la fecunditat i l'espera diligent de la vida ressonen en les
paraules amb les quals Elisabet s'alegra pel seu embaràs: "El
Senyor... ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills" (Lc 1,
25). El valor de la persona des de la seva concepció és celebrat més
vivament encara en el trobament entre la Verge Maria i Elisabet, i
entre els dos infants que duen al si. Són precisament ells, els
infants, els qui revelen l'arribada de l'era messiànica: en llur
trobament comença a actuar la força redemptora de la presència del
Fill de Déu entre els homes. "De seguida -escriu sant Ambròs- es
manifesta el benefici de la vinguda de Maria i de la presència del
Senyor... Elisabet va sentir primer la veu, però Joan va sentir
primer la gràcia. Aquella va sentir segons les lleis de la
naturalesa, aquesta va exultar per raó del misteri. Aquella va notar
la vinguda de Maria, aquest la del Senyor. Elles parlen de la
gràcia, ells la realitzen des de dintre -misteri de misericòrdia que
és anunciat pels béns procurats a les seves mares. Un doble miracle
fa que les mares profetitzin segons la inspiració dels seus menuts.
L'infant va salvar, la mare va quedar plena. La mare no va queda
plena de l'Esperit Sant abans que el fill, sinó que, un cop el fill
ple de l'Esperit Sant, n'omplí la mare".36
"Em sento ple de fe, tot i
que deia: "Que en sóc de dissortat!"" (Sl 116/115, 10: la vida en la
vellesa i en el sofriment
46. També pel que fa als
últims moments de l'existència seria anacrònic esperar de la
revelació bíblica una referència expressa a la problemàtica actual
del respecte de les persones ancianes i malaltes, i una condemna
explícita dels intents d'anticipar violentament la seva fi. En
efecte, estem en un context cultural i religiós que no està afectat
per aquestes temptacions, sinó que, pel que fa a l'ancià, reconeix
en la seva saviesa i la seva experiència una riquesa insubstituïble
per a la família i la societat.
La vellesa està marcada pel prestigi i envoltada de veneració (cf. 2
Ma 6, 23). El just no demana ser privat de l'ancianitat i del seu
pes; al contrari, prega així: "Tu ets la meva esperança, Senyor, he
confiat en tu des de petit... I ara que sóc vell, amb cabells
blancs, no m'abandonis, Déu meu, fins que proclami el teu poder a
aquesta generació, la teva força a tots els qui vindran" (Sl 71/70,
5. 18). El temps messiànic ideal és presentat com aquell en el qual
"ja no hi haurà... adults que no arribin a una llarga vellesa" (Is
65, 20).
Amb tot, ¿com afrontar en la vellesa la davallada inevitable de la
vida? ¿Quina actitud prendre davant la mort? El creient sap que la
vida està en mans de Déu: "Senyor, la meva vida està a les teves
mans" (cf. Sl 16/15, 5), i que d'Ell accepta també el morir: "És la
sentència que el Senyor dóna a tothom, per què negar-se a la
voluntat de l'Altíssim?" (Si 41, 4). L'home, que no és amo de la
vida, tampoc no ho és de la mort; en la seva vida, com en la seva
mort, ha de confiar-se totalment a la "voluntat de l'Altíssim", al
seu designi d'amor.
Àdhuc en el moment de la malaltia, l'home és cridat a viure amb la
mateixa seguretat en el Senyor i a renovar la seva confiança en Ell,
que "et guareix de tota malaltia" (cf. Sl 103/102, 3). Quan sembla
que tota expectativa de guarició es tanca davant l'home -fins a
moure'l a cridar: "La vida se m'apaga com l'ombra del capvespre, i
em vaig assecant com l'herba" (Sl 102/101, 12)-, també aleshores el
creient està animat per la fe introntollable en el poder vivificant
de Déu. La malaltia no l'empeny a la desesperació i a la recerca de
la mort, sinó a la invocació plena d'esperança: "Em sento ple de fe,
tot i que deia: "Que en sóc de dissortat!"" (Sl 116/115, 10);
"Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir. Senyor, m'has
arrencat de la terra dels morts, quan ja m'hi enfonsava, m'has
tornat a la vida" (Sl 30/29, 3-4).
47. La missió de Jesús, amb les nombroses guaricions realitzades,
manifesta com Déu es preocupa també de la vida corporal de l'home.
"Metge de la carn i de l'esperit", 37 Jesús fou enviat pel Pare a
anunciar la bona nova als pobres i a guarir els cors desfets (cf. Lc
4, 18; Is 61, 1). En enviar després els seus deixebles pel món, els
confia una missió en la qual la guarició dels malalts acompanya
l'anunci de l'Evangeli: "Pel camí prediqueu dient: El Regne del cel
és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos,
traieu dimonis" (Mt 10, 7-8; cf. Mc 6, 13; 16, 18).
Certament, la vida del cos en la seva condició terrena no és un
valor absolut per al creient, sinó que se li pot demanar que
l'ofereixi per un bé superior; com diu Jesús, "qui vulgui salvar la
seva vida, la perdrà,però el qui la perdi per mi i per l'evangeli,
la salvarà" (Mc 8, 35). A propòsit d'això, els testimonis del Nou
Testament són diversos. Jesús no vacil.la a sacrificar-se a si
mateix i, lliurement, fa de la seva vida una ofrena al Pare (cf. Jn
10, 17) i als seus (cf. Jn 10, 15). També la mort de Joan Baptista,
precursor del Salvador, manifesta que l'existència terrena no és un
bé absolut; és més important la fidelitat a la paraula del Senyor,
encara que pugui posar en perill la vida (cf. Mc 6, 17-29). I
Esteve, mentre era privat de la vida temporal pot testimoniar
fidelment la resurrecció del Senyor, segueix les petjades del Mestre
i respon als qui l'apedreguen amb paraules de perdó (cf. Ac 7,
59-60), obrint el camí a innombrables màrtirs, venerats per
l'Església des del seu començament.
Amb tot, cap home pot decidir arbitràriament entre viure o morir. En
efecte, sols és amo absolut d'aquesta decisió el Creador, en qui
"vivim, ens movem i som" (Ac 17, 28).
"Tots els qui la guarden
s'encaminen a la vida" (Ba 4, 1): de la Llei del Sinaí al do de
l'Esperit
48. La vida duu
inesborrablement escrita en si mateixa d'un moment la seva veritat.
L'home, acollint el do de Déu, ha de comprometre's a mantenir la
vida en aquesta veritat, que li és essencial. Distanciar-se'n
equival a condemnar-se a si mateix a la falta de sentit i a la
felicitat, amb la conseqüència de poder ser també una amenaça per a
l'existència dels altres, un cop trencades les barreres que
garanteixen el respecte i la defensa de la vida en cada situació.
La veritat la vida és revelada pel manament de Déu. La paraula del
Senyor indica concretament quina direcció ha de seguir la vida per
poder respectar la seva pròpia veritat i salvaguardar la seva pròpia
dignitat. No sols l'específic manament "No matis" (Ex 20, 13; Dt 5,
17) assegura la protecció de la vida, sinó que tota la llei del
Senyor està al servei d'aquesta protecció, perquè revela aquella
veritat en la qual la vida troba el seu ple significat.
Per tant, no sorprèn que l'Aliança de Déu amb el seu poble estigui
tan fortament lligada a la perspectiva de la vida, àdhuc en la seva
dimensió corpòria. El manament s'hi presenta com a camí de vida:
"Avui et proposo d'escollir entre la vida i la mort, entre la
felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu
Déu, que segueixis els seus camins i compleixis el seus manaments,
els seus decrets i les seves prescripcions" (Dt 30, 15-16). Hi ha en
joc no sols la terra de Canaan i l'existència del poble d'Israel,
sinó el món d'avui i del futur, com també l'existència de tota la
humanitat. En efecte, és absolutament impossible que la vida es
conservi autèntica i plena allunyant-se del bé; i, alhora, el bé
està essencialment vinculat als manaments del Senyor, és a dir, a la
"llei de vida" (Si 17, 9). El bé que cal complir no se superposa a
la vida com un pes que grava damunt d'ella, ja que la raó mateixa de
la vida és precisament el bé, i la vida es realitza sols mitjançant
el compliment del bé.
El conjunt de la Llei és, doncs, el que salvaguarda plenament la
vida de l'home. Això explica la dificultat de mantenir-se fidel al
"No matis" quan no s'observen les altres "paraules de vida" (He 7,
38), relacionades amb aquest manament. Fora d'aquest horitzó, el
manament acaba per convertir-se en una simple obligació extrínseca,
de la qual molt aviat es voldran veure límits i es buscaran
atenuacions o excepcions. Només si ens obrim a la plenitud de la
veritat sobre Déu, l'home i la història, la paraula "No matis"
tornarà a brillar com un bé per a l'home en totes les seves
dimensions i les seves relacions. En aquest sentit podem comprendre
la plenitud de la veritat continguda en el passatge del llibre del
Deuteronomi, citat per Jesús en la seva resposta a la primera
temptació: "L'home no viu només de pa, viu de tota paraula que surt
de la boca del Senyor" (8, 3; cf. Mt 4, 4).
Només escoltant la paraula del Senyor l'home pot viure amb dignitat
i justícia; observant la Llei de Déu l'home pot donar fruits de vida
i de felicitat: "Tots els qui la guarden s'encaminen a la vida, però
els qui l'abandonen, moriran" (Ba 4, 1).
49. La història d'Israel mostra com n'és de difícil mantenir la
fidelitat a la llei de la vida, que Déu ha inscrit al cor dels homes
i ha lliurat en el Sinaí al poble de l'Aliança. Davant la recerca de
projectes de vida alternatius al pla de Déu, els Profetes
reivindiquen amb força que només el Senyor és la font autèntica de
la vida. Així escriu Jeremies: "El meu poble ha comès un doble mal:
m'ha abandonat a mi, font d'aigua viva, i s'ha excavat cisternes,
cisternes esquerdades, que no retenen l'aigua" (2, 13). Els Profetes
senyalen amb el dit acusador els qui menyspreen la vida i violen els
drets de les persones: "Trepitgen el cap dels desvalguts i
destrossen la vida dels humils" (Am 2, 7); "Han omplert aquest lloc
de sang d'innocents" (Jr 19, 4). Entre ells el profeta Ezequiel
censura diverses vegades la ciutat de Jerusalem, anomenant-la "la
ciutat sanguinària" (22, 2; 24, 6.9), "ciutat que vesses sang enmig
teu" (22, 3).
Però els Profetes, mentre denuncien les ofenses contra la vida, es
preocupen sobretot de suscitar l'espera d'un nou principi de vida,
capaç de fundar una nova relació amb Déu i amb els germans que obri
possibilitats inèdites i extraordinàries per a comprendre i
realitzar totes les exigències pròpies de l'Evangeli de la vida.
Això serà possible únicament gràcies al do de Déu, que purifica i
renova: "Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de
totes les vostres immundícies i de tots els vostres ídols
repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins
vostre" (Ez 36, 25-26; cf. Jr 31, 31-34). Gràcies a aquest "cor nou"
es pot comprendre i dur a terme el sentit més veritable i profund de
la vida: ser un do que es realitza en donar-se. Aquest és el
missatge il.luminador que sobre el valor de la vida ens ve de la
figura del Servent del Senyor: "Quan haurà ofert la vida en
sacrifici per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà
llargament... Després del que ha sofert la seva ànima, veurà la
llum" (Is 53, 10.11).
En Jesús de Natzaret es compleix la Llei i és donat un cor nou
mitjançant el seu Esperit. En efecte, Jesús no renega de la Llei,
sinó que la duu a terme (cf. Mt 5, 17): la Llei i els Profetes es
resumeixen en la regla d'or de l'amor recíproc (cf. Mt 7, 12). En
Ell la Llei esdevé definitivament "evangeli", bona notícia de la
sobirania de Déu sobre el món, que recondueix tota l'existència a
les seves arrels i a les seves perspectives originals. És la Llei
Nova, "la llei de l'esperit que dóna la vida en Crist Jesús" (Rm 8,
2), l'expressió fonamental de la qual, a semblança del Senyor que
dóna la vida pels amics (cf. Jn 15, 13), és el do de si mateix en
l'amor als germans: "Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la
vida perquè estimem els germans" (1 Jo 3, 14). És llei de llibertat,
d'alegria i de benaurança.
"Miraran aquell que han
traspassat" (Jn 19, 37): a l'arbre de la Creu s'acompleix l'Evangeli
de la vida
50. Al final d'aquest
capítol, en el qual hem meditat el missatge cristià sobre la vida,
voldria deturar-me amb cadascun de nosaltres a contemplar aquell que
han traspassat i que atreu tothom vers ell (cf. Jn 19, 37; 12, 32).
Mirant "l'espectacle" de la Creu (cf. Lc 23, 48) podrem descobrir en
aquest arbre gloriós el compliment i la plena revelació de tot
l'Evangeli de la vida.
A les primeres hores de la tarda del divendres sant, "es va estendre
per tota la terra una foscor... La cortina del santuari s'esquinçà
pel mig" (Lc 23, 44.45). És símbol d'una gran alteració còsmica i
d'una immensa lluita entre les forces del bé i les forces del mal,
entre la vida i la mort. Avui nosaltres ens trobem també enmig d'una
lluita dramàtica entre la "cultura de la mort" i la "cultura de la
vida". Amb tot, aquesta foscor no eclipsa la resplendor de la Creu;
al contrari, encara ressalta més nítida i lluminosa i es manifesta
com a centre, sentit i fi de tota la història i de cada vida humana.
Jesús és clavat a la Creu i elevat sobre la terra. Viu el moment de
la seva màxima "impotència", i la seva vida sembla abandonada
totalment a l'escarni dels seus adversaris i en mans dels seus
assassins: és ridiculitzat, insultat, ultratjat (cf. Mc 15, 24-36).
Tanmateix, davant tot això el centurió romà, veient "la manera com
havia expirat", exclama: "És veritat: aquest home era Fill de Déu"
(Mc 15, 39). Així, en el moment de la seva feblesa extrema es revela
la identitat del Fill de Déu: a la Creu es manifesta la seva glòria!
Amb la seva mort, Jesús il.lumina el sentit de la vida i de la mort
de tot ésser humà. Abans de morir, Jesús prega el Pare implorant el
perdó pels seus perseguidors (cf. Lc 23, 34) i diu al malfactor que
li demana que es recordi d'ell en el seu regne: "T'ho asseguro: avui
seràs amb mi al paradís" (Lc 23, 43). Després de la seva mort "els
sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van
ressuscitar" (Mt 27, 52). La salvació acomplerta per Jesús és do de
vida i de resurrecció. Al llarg de la seva existència, Jesús havia
donat també la salvació guarint i fent el bé a tothom (cf. Ac 10,
38). Però els miracles, les guaricions i les mateixes resurreccions
eren signe d'una altra salvació, que consisteix en el perdó dels
pecats, és a dir, en l'alliberament de l'home de la seva malaltia
més profunda, tot elevant-lo a la vida mateixa de Déu.
A la Creu es renova i es realitza en la seva plena i definitiva
perfecció el prodigi de la serp enlairada per Moisès al desert (cf.
Jn 3, 14-15; Nm 21, 8-9). També avui, dirigint la mirada a Aquell
que han traspassat, cada home amenaçat en la seva existència troba
l'esperança segura d'alliberament i de redempció.
51. Hi ha encara un altre fet concret que crida la meva atenció i em
fa meditar amb emoció: " "Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
"Tot s'ha complert". Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit"
(Jn 19, 30). I el soldat romà "li traspassà el costat amb un cop de
llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua" (Jn 19, 34).
Tot ja ha assolit el seu ple compliment. El "lliurament de
l'esperit" presenta la mort de Jesús semblant a la de qualsevol
altre ésser humà, però sembla al.ludir també al "do de l'Esperit",
amb el qual ens rescata de la mort i ens obre a una vida nova.
L'home participa de la vida mateixa de Déu. És la vida que,
mitjançant els sagraments de l'Església -dels quals són símbol la
sang i l'aigua eixits del costat de Crist-, es comunica contínuament
als fills de Déu, constituïts així com a poble de la nova aliança.
De la Creu, font de vida, en neix i es propaga el "poble de la
vida".
La contemplació de la Creu ens duu, d'aquesta manera, a les arrels
més profundes del que ha passat. Jesús, que entrant al món havia dit:
"A tu em presento; vull fer la teva voluntat" (cf. He 10, 9), es féu
en tot obedient al Pare i, "havent estimat els seus que eren al món,
els estimà fins a l'extrem" (Jn 13, 1), es lliurà ell mateix per
ells.
Ell, que no havia "vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la
seva vida com a rescat per tothom" (Mc 10, 45), assoleix a la Creu
la plenitud de l'amor. "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna
la vida pels amics (cf. Jn 15, 13). I Ell morí per nosaltres quan
encara érem pecadors (cf. Rm 5, 8).
D'aquesta manera proclama que la vida troba el seu centre, el seu
sentit i la seva plenitud quan es dóna.
En aquest punt la meditació esdevé lloança i agraïment i, al mateix
temps, ens invita a imitar Jesús i a seguir les seves petjades (cf.
1 Pe 2, 21).
També nosaltres som cridats a donar la vida pels germans, i a
realitzar d'aquesta manera en plenitud de veritat el sentit i el
destí de la nostra existència.
Ho podrem fer perquè tu, Senyor, ens has donat l'exemple i ens has
comunicat la força del teu Esperit. Ho podrem fer si cada dia, amb
tu i com tu, som obedients al Pare i complim la seva voluntat.
Per això, concedeix-nos d'escoltar amb cor dòcil i generós tota
paraula que surt de la boca de Déu. Així aprendrem no sols a "no
matar" la vida de l'home, sinó a venerar-la, a estimar-la i a
promoure-la.
Capítol III
No mataràs
La santa llei de Déu
"Si
vols entrar a la vida, guarda els manaments" (Mt 19, 17). Evangeli i manament
52. "Un jove anà a trobar
Jesús i li digué: "Mestre, què haig de fer per a obtenir la vida
eterna?"" (Mt 19, 16). Jesús respon: "Si vols entrar a la vida,
guarda els manaments" (Mt 19, 17). El Mestre parla de la vida
eterna, és a dir, de la participació en la vida mateixa de Déu. A
aquesta vida s'hi arriba per l'observança dels manaments del Senyor,
inclòs també el manament "No matis". Precisament aquest és el primer
precepte del Decàleg que Jesús recorda al jove que pregunta quins
manaments ha d'observar: "Jesús digué: "No matis, no cometis
adulteri, no robis..."" (Mt 19, 18).
El manament de Déu mai no està separat del seu amor; és sempre un do
per al creixement i l'alegria de l'home. Com a tal, constitueix un
aspecte essencial i un element irrenunciable de l'Evangeli, més
encara, és presentat com a "evangeli", és a dir, bona i joiosa
notícia. També l'Evangeli de la vida és un gran do de Déu i, al
mateix temps, una tasca que compromet l'home. Suscita astorament i
gratitud en la persona lliure, i requereix ser acceptat, observat i
estimat amb gran responsabilitat: en donar-li la vida, Déu exigeix a
l'home que l'estimi, la respecti i la promogui. D'aquesta manera, el
do esdevé manament, i el manament mateix és un do.
L'home, imatge viva de Déu, és volgut pel seu Creador com a rei i
senyor. "Déu creà l'home -escriu sant Gregori de Nissa- de tal
manera que pugués exercir la seva funció de rei de la terra...
L'home fou creat a imatge d'Aquell que governa l'univers. Tot
demostra que, des del principi, la seva naturalesa està marcada per
la reialesa... També l'home és rei. Creat per a dominar el món, rebé
la semblança amb el rei universal, és la imatge viva que participa
amb la seva dignitat en la perfecció del model diví".38 Cridat a ser
fecund i a multiplicar-se, a sotmetre la terra i a dominar sobre
tots els éssers inferiors a ell (cf. Gn 1, 28), l'home és rei i
senyor no sols de les coses, sinó també i sobretot de si mateix39 i,
en un cert sentit, de la vida que li ha estat donada i que pot
transmetre per mitjà de la generació, realitzada en l'amor i el
respecte del designi diví. Amb tot, no es tracta d'una senyoria
absoluta, sinó ministerial, reflex real de la senyoria única i
infinit de Déu. Per això, l'home ha de viure'l amb saviesa i amor,
participant de la saviesa i de l'amor incommensurables de Déu. Això
es duu a terme mitjançant l'obediència a la seva santa Llei: una
obediència lliure i joiosa (cf. Sl 119/118), que neix i creix per la
consciència que els preceptes del Senyor són un do gratuït confiat a
l'home sempre i només per al seu bé, per a la tutela de la seva
dignitat personal i per a l'assoliment de la seva felicitat.
Com passa amb les coses, i més encara amb la vida, l'home no és amo
absolut i àrbitre incensurable, sinó que -i ací rau la seva grandesa
incomparable- és "administrador del pla establert pel Creador".40
La vida és confiada a l'home com un tresor que cal no malgastar, com
un talent a fer rendir. L'home n'ha de donar comptes al seu Senyor
(cf. Mt 25, 14-30; Lc 19, 12-27).
"Demanaré comptes de la
vida de l'home a l'home" (cf. Gn 9, 5): la vida humana és sagrada i
inviolable
53. "La vida humana és sagrada, perquè, des del seu
origen, suposa l'acció creadora de Déu i
sempre es manté en una relació especial amb el Creador, el seu
únic fi. Només Déu és l'amo de la vida des del seu començament fins
al seu terme: ningú en cap circumstància no pot reivindicar per a
ell el dret de destruir directament un ésser humà innocent".41 Amb
aquestes paraules la Instrucció Donum vitae exposa el contingut
central de la revelació de Déu sobre el caràcter sagrat i inviolable
de la vida humana.
En efecte, la Sagrada Escriptura imposa a l'home el precepte "No
matis" com un manament diví (Ex 20, 13; Dt 5, 17). Aquest precepte
-com ja he indicat- es troba en el Decàleg, en el nucli de l'aliança
que el Senyor estableix amb el poble elegit; però ja estava inclòs
en l'aliança originària de Déu amb la humanitat després del càstig
purificador del diluvi, provocat per la propagació del pecat i de la
violència (cf. Gn 9, 5-6).
Déu es proclama Senyor absolut de la vida de l'home, creat a la seva
imatge i semblança (cf. Gn 1, 26-28). Per tant, la vida humana té un
caràcter sagrat i inviolable, en el qual es reflecteix la
inviolabilitat mateixa del Creador. Precisament per això, Déu es fa
jutge sever de tota violació del manament "No matis", que es troba a
la base de la convivència social. Déu és el defensor de l'innocent
(cf. Gn 4, 9-15; Is 41, 14; Jr 50, 34; Sl 19/18, 15). També
d'aquesta manera, Déu demostra que "no es complau en la destrucció
dels vius" (Sv 1, 13). Només Satanàs pot fruir-ne: per la seva
enveja la mort entrà en el món (cf. Sv 2, 24). Satanàs, que és
"homicida des del començament", i també "mentider i pare de la
mentida" (Jn 8, 44), enganyant l'home, el condueix als límits del
pecat i de la mort, presentats com a èxits o fruits de vida.
54. Explícitament, el precepte "No matis" té un fort contingut
negatiu: indica el límit que mai no pot ser transgredit.
Implícitament, tanmateix, duu a una actitud positiva de respecte
absolut per la vida, ajudant a promoure-la i a progressar pel camí
de l'amor que dóna, acull i serveix. El poble de l'Aliança, bé que
amb lentitud i contradiccions, anà madurant progressivament en
aquesta direcció i es preparà així per al gran anunci de Jesús:
l'amor al proïsme és un manament semblant al de l'amor a Déu;
"d'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes" (cf.
Mt 22, 36-40). "Allò de... no matis... i tots els altres preceptes
-senyala sant Pau- es resumeixen en aquesta fórmula: "Estima els
altres com a tu mateix"" (Rm 13, 9; cf. Ga 5, 14). El precepte "No
matis", assumit i portat a plenitud en la Nova Llei, és condició
irrenunciable per a poder "entrar en la vida" (cf. Mt 19, 16-19). En
aquesta mateixa perspectiva, són urgents també les paraules de
l'apòstol Joan: "Tothom qui odia el seu germà és un assassí, i ja
sabeu que cap assassí no té vida eterna dintre seu" (1 Jo 3, 15).
Des dels seus inicis, la Tradició viva de l'Església -com testimonia
la Didakhé, l'escrit cristià no bíblic més antic- repeteix de forma
categòrica el manament "No matis": "Hi ha dos camins, un de la vida
i un altre de la mort; però és gran la diferència que hi ha entre
aquests camins... Segon manament de la doctrina: No matis... no
matis el fill al si de la mare, ni llevis la vida al nadó... Però el
camí de la mort és aquest:... que no es compadeixen del pobre, no
sofreixen per l'atribolat, no coneixen el Creador, assassins dels
fills, corruptors de la imatge de Déu; els qui rebutgen el
necessitat, oprimeixen l'atribolat, advocats dels rics, jutges
injustos dels pobres, pecadors en tot. Tant de bo que us vegeu
lliures, fills, de totes aquests pecats!".42
Al llarg del temps, la Tradició de l'Església sempre ha ensenyat
unànimement el valor absolut i permanent del manament "No matis". És
sabut que als primers segles l'homicidi era considerat entre els
tres pecats més greus -junt amb l'apostasia i l'adulteri- i s'exigia
una penitència pública particularment dura i llarga abans que a
l'homicida penedit li fos concedit el perdó i la readmissió en la
comunió eclesial.
55. No ha de sorprendre'ns:
matar un ésser humà, en el qual és
present la imatge de Déu, és un pecat particularment greu. Només Déu
és amo de la vida! Des de sempre, tanmateix, davant les múltiples i
sovint dramàtiques situacions que la vida individual i social
presenta, la reflexió dels creients ha mirat de conèixer d'una forma
més completa i profunda què prohibeix i què prescriu el manament de
Déu.43 En efecte, hi ha situacions en les quals apareixen com una
veritable paradoxa els valors proposats per la Llei de Déu. És el
cas, per exemple, de la legítima defensa, en què el dret a protegir
la pròpia vida i el deure de no perjudicar la d'altri resulten, en
concret, difícilment conciliables. Sense cap mena de dubte, el valor
intrínsec de la vida i el deure d'estimar-se un mateix no menys que
els altres són a la base d'un veritable dret a la defensa pròpia. El
mateix precepte exigent de l'amor al proïsme, formulat a l'Antic
Testament i confirmat per Jesús, suposa l'amor per un mateix com un
dels termes de la comparació: "Estimaràs el proïsme com a tu mateix"
(Mc 12, 31). Per tant, ningú no podria renunciar al dret a
defensar-se per estimar poc la vida o a si mateix, sinó solament
mogut per un amor heroic, que aprofundeix i transforma l'amor envers
un mateix, segons l'esperit de les benaurances evangèliques (cf. Mt
5, 38-48) en la radicalitat oblativa l'exemple sublim del qual és el
mateix Senyor Jesús.
Per altra part, "la legítima defensa pot ser no solament un dret,
sinó també un deure greu, quan un és responsable de la vida d'un
altre, del bé comú de la família o de la societat".44 Per desgràcia
pasa que la necessitat d'evitar que l'agressor causi dany comporta a
vegades eliminar-lo. En aquesta hipòtesi el resultat mortal cal
atribuir-lo al mateix agressor que s'ha exposat amb la seva acció,
àdhuc en el cas que no fos moralment responsable per manca de l'ús
de raó.45
56. En aquest horitzó se situa també el problema de la pena de mort,
respecte a la qual hi ha, tant en l'Església com en la societat
civil, una tendència progressiva a demanar-ne una aplicació molt
limitada i, fins i tot, la seva total abolició. El problema
s'emmarca en l'òptica d'una justícia penal que sigui cada vegada més
conforme amb la dignitat de l'home i per tant, en darrer terme, amb
el designi de Déu sobre l'home i la societat. En efecte, la pena que
la societat imposa "té com a primer efecte el de compensar el
desordre introduït amb la falta".46 L'autoritat pública ha de
reparar la violació dels drets personals i socials mitjançant la
imposició al reu d'una adequada expiació del crim, com a condició
per a ser readmès a l'exercici de la pròpia llibertat. D'aquesta
manera l'autoritat assoleix també l'objectiu de preservar l'ordre
públic i la seguretat de les persones, no sense oferir al mateix reu
un estímul i un ajut per a corregir-se i esmenar-se.47
És evident que, precisament per aconseguir totes aquestes
finalitats, la mesura i la qualitat de la pena han de ser valorades
i decidides atentament, sense que calgui arribar a la mesura extrema
de l'eliminació del reu, excepte en casos d'absoluta necessitat, és
a dir, quan la defensa de la societat no sigui possible de cap altra
manera. Avui, tanmateix, gràcies a l'organització cada vegada més
adequada de la institució penal, aquests casos són ja molt rars, per
no dir pràcticament inexistents.
De tota manera, roman vàlid el principi indicat pel nou Catecisme de
l'Església catòlica, segons el qual "si els mitjans que no comporten
el vessament de sang són suficients per a defensar les vides humanes
contra l'agressor i protegir l'ordre públic i la seguretat de les
persones, l'autoritat ha d'atenir-se a aquests mitjans, ja que són
els que corresponen millor a les condicions concretes del bé comú i
són més conformes a la dignitat de la persona humana".48
57. Si hom posa una atenció tan gran al respecte de tota vida,
inclosa la del reu i la de l'agressor injust, el manament "No matis"
té un valor absolut quan es refereix a la persona innocent. Amb més
motiu si es tracta d'un ésser humà feble i indefens, que solament en
la força absoluta del manament de Déu troba la seva defensa radical
enfront de l'arbitrarietat i la prepotència d'altri.
En efecte, l'absolut caràcter inviolable de la vida humana innocent
és una veritat moral explícitament ensenyada en la Sagrada
Escriptura, mantinguda constantment en la Tradició de l'Església i
proposada de forma unànime pel seu Magisteri. Aquesta unanimitat és
fruit evident d'aquell "sentit sobrenatural de la fe" que, suscitat
i sostingut per l'Esperit Sant, preserva d'error el poble de Déu,
quan "mostra que està totalment d'acord en qüestions de fe i de
moral".49
Davant la progressiva pèrdua de consciència en els individus i en la
societat sobre l'absoluta i greu il.licitud moral de l'eliminació
directa de tota vida humana innocent, especialment en el seu inici i
en el seu terme, el Magisteri de l'Església ha intensificat les
seves intervencions en defensa del caràcter sagrat i inviolable de
la vida humana. Al Magisteri pontifici, especialment insistent, s'ha
unit sempre l'episcopal, per mitjà de nombrosos i amplis documents
doctrinals i pastorals, tant de Conferències Episcopals com de
bisbes en particular. Tampoc no ha mancat, forta i incisiva en la
seva brevetat, la intervenció del Concili Vaticà II.50
Per tant, amb l'autoritat conferida per Crist a Pere i als seus
successors, en comunió amb els bisbes de l'Església catòlica,
confirmo que l'eliminació directa i voluntària d'un ésser humà
innocent és sempre greument immoral. Aquesta doctrina, fonamentada
en aquella llei no escrita que cada home, a la llum de la raó, troba
al propi cor (cf. Rm 2, 14-15), és corroborada per la Sagrada
Escriptura, transmesa per la Tradició de l'Església i ensenyada pel
Magisteri ordinari i universal.51
La decisió deliberada de privar un ésser humà innocent de la seva
vida és sempre dolenta des del punt de vista moral i mai no pot ser
lícita ni com a fi, ni com a mitjà per a un fi bo. En efecte, és una
desobediència greu a la llei moral, més encara, a Déu mateix, el seu
autor i garant, i contradiu les virtuts fonamentals de la justícia i
de la caritat. "Res ni ningú no pot autoritzar la mort d'un ésser
humà innocent, ni que sigui fetus o embrió, infant o adult, vell,
malalt inguarible o agonitzant. Ningú, a més, no pot demanar aquest
gest homicida per a si mateix o per a un altre confiat a la seva
responsabilitat, ni hi pot consentir explícitament o implícitament.
Cap autoritat no pot legítimament imposar-lo ni permetre'l".52
Cada ésser humà innocent és absolutament igual a tots els altres en
el dret a la vida. Aquesta igualtat és la base de tota autèntica
relació social que, perquè sigui veritable, ha d'estar fonamentada
en la veritat i la justícia, tot reconeixent i tutelant cada home i
cada dona com a persona i no com una cosa de la qual es pot
disposar. Davant la norma moral que prohibeix l'eliminació directa
d'un ésser humà innocent "no hi ha privilegis ni excepcions per a
ningú. No hi ha cap diferència entre ser l'amo del món o l'últim
dels miserables de la terra: davant les exigències morals som tots
absolutament iguals".53
"Els teus ulls em veien
abans d'estar format" (Sl 139/138, 16): el delicte abominable de
l'avortament
58. Entre tots els
delictes que l'home pot cometre contra la vida, l'avortament
procurat presenta característiques que el fan particularment greu i
ignominiós. El Concili Vaticà II el defineix, junt amb
l'infanticidi, com "crims nefands".54
Avui, tanmateix, la percepció de la seva gravetat s'ha anat afeblint
progressivament en la consciència de molts. L'acceptació de
l'avortament en la mentalitat, en els costums i en la mateixa llei
és senyal evident d'una perillosíssima crisi del sentit moral, que
és cada vegada més incapaç de distingir entre el bé i el mal, àdhuc
quan hi ha en joc el dret fonamental a la vida. Davant una situació
tan greu, cal més que mai el valor de mirar de cara la veritat i
d'anomenar les coses pel seu nom, sense cedir a compromisos de
conveniència o a la temptació d'autoengany. A propòsit d'això
ressona categòric el retret del Profeta: "Ai dels qui tenen el mal
per bé i el bé per mal! Canvien la tenebra en llum, i la llum en
tenebra" (Is 5, 20). Precisament en el cas de l'avortament es percep
la difusió d'una terminologia ambigua, com la d'"interrupció de
l'embaràs", que tendeix a ocular-ne la veritable natura i a
atenuar-ne la gravetat en l'opinió pública. Potser aquest mateix
fenomen lingüístic és símptoma d'un malestar de les consciències.
Però cap paraula no pot canviar la realitat de les coses:
l'avortament procurat és l'eliminació deliberada i directa, faci's
com es faci, d'un ésser humà en la fase inicial de la seva
existència, que va de la concepció al naixement.
La gravetat moral de l'avortament procurat es manifesta en tota la
seva veritat si es reconeix que es tracta d'un homicidi i, en
particular, si es consideren les circumstàncies específiques que el
qualifiquen. El qui s'elimina és un ésser humà que comença a viure,
és a dir, allò més innocent en absolut que hom pugui imaginar: mai
no podrà ser considerat un agressor, i menys encara un agressor
injust! És dèbil, inerme, fins al punt d'estar privat àdhuc
d'aquella mínima forma de defensa que constitueix la força implorant
dels gemecs i del plor del nadó. Es troba totalment confiat a la
protecció i a la cura de la dona que el porta al si. Amb tot, a
voltes, és precisament ella, la mare, la qui decideix i en demana
l'eliminació, i àdhuc la procura.
És cert que en moltes ocasions l'opció de l'avortament té per a la
mare un caràcter dramàtic i dolorós, en tant que la decisió de
desfer-se del fruit de la concepció no la pren per raons purament
egoistes o de conveniència, sinó perquè es voldrien preservar alguns
béns importants, com ara la pròpia salut o un nivell de vida digne
per als altres membres de la família. A vegades hom tem per al qui
ha de néixer unes tals condicions d'existència que fan pensar que li
fóra millor no néixer. Tanmateix, aquestes raons i altres de
semblants, tot i ser greus i dramàtiques, mai no poden justificar
l'eliminació deliberada d'un ésser humà innocent.
59. En la decisió sobre la mort de l'infant encara no nascut, a més
de la mare, hi intervenen sovint altres persones. Primer, pot ser-ne
culpable el pare de l'infant, no sols quan indueix expressament la
dona a l'avortament, sinó també quan afavoreix d'una manera
indirecta aquesta decisió seva perquè la deixa sola davant els
problemes de l'embaràs:55 d'aquesta manera és ferida mortalment la
família i profanada la seva naturalesa de comunitat d'amor i la seva
vocació de ser "santuari de la vida". No es poden oblidar les
pressions que a vegades provenen d'un context més ampli de familiars
i d'amics. No rarament la dona es veu sotmesa a pressions tan fortes
que se sent psicològicament obligada a cedir a l'avortament: no hi
ha dubte que en aquest cas la responsabilitat moral afecta
particularment als qui directament o indirectament l'han forçat a
avortar. També en són responsables els metges i el personal sanitari
quan posen al servei de la mort la competència adquirida per a
promoure la vida.
Però la responsabilitat implica també els legisladors que han
promogut i aprovat lleis que emparen l'avortament i, en la mesura
que n'hagin depès, els administradors de les estructures sanitàries
emprades per a practicar avortaments. Una responsabilitat general no
menys greu afecta tant els qui han afavorit la difusió d'una
mentalitat de permissivisme sexual i de menyspreu de la maternitat,
com els qui haurien d'haver assegurat -i no ho han fet- polítiques
familiars i socials vàlides de suport a les famílies, especialment
de les nombroses o amb particulars dificultats econòmiques i
educatives. Finalment, no es pot minimitzar la xarxa de complicitats
que s'allarga fins a encloure institucions internacionals,
fundacions i associacions que es baten sistemàticament per la
legalització i la difusió de l'avortament en el món. En aquest
sentit, l'avortament va més enllà de la responsabilitat de les
persones concretes i del dany que hom els provoca i assumeix una
dimensió fortament social: és una ferida gravíssima causada a la
societat i a la seva cultura pels qui haurien d'haver-ne estat els
constructors i els defensors. Com he escrit en la meva Carta a les
famílies, "ens trobem davant una amenaça molt greu contra la vida:
no sols de cada individu, sinó també de tota la civilització".56 Ens
trobem davant allò que pot ser definit com una "estructura de pecat"
contra la vida humana encara no nascuda.
60. Alguns intenten justificar l'avortament sostenint que el fruit
de la concepció, almenys fins a un cert nombre de dies, no pot ser
encara considerat una vida humana personal. En realitat, "des que
l'òvul ha estat fecundat, ja ha començat una vida que no és ni la
del pare ni la de la mare sinó la d'un nou ésser humà que es
desenvolupa per si mateix. No arribaria mai a esdevenir humà si no
ho fos ja en aquest moment. La ciència genètica moderna aporta
precioses confirmacions a aquesta evidència de sempre... Ha
demostrat que des del primer instant ja es troba fixada l'estructura
o el programa genètic d'aquest ésser: un home, aquest home
individual amb les seves notes característiques ja ben determinades.
Des de la fecundació comença la meravellosa aventura d'una vida
humana, de la qual cadascuna de les grans capacitats demana temps
per a posar-se a punt i estar en condicions d'actuar".57 Encara que
la presència d'una ànima espiritual no pot deduir-se de l'observació
de cap dada experimental, les mateixes conclusions de la ciència
sobre l'embrió humà ofereixen "una indicació preciosa per a
discernir racionalment una presència personal des de la primera
aparició de la vida humana: ¿com un individu humà podria no ser una
persona humana?".58
D'altra banda, hi ha en joc quelcom tan important que, des del punt
de vista de l'obligació moral, bastaria la sola probabilitat de
trobar-se davant una persona per justificar la més rotunda
prohibició de qualsevol intervenció destinada a eliminar un embrió
humà. Precisament per això, més enllà dels debats científics i de
les mateixes afirmacions filosòfiques en les quals el Magisteri no
s'ha compromès expressament, l'Església sempre ha ensenyat, i
continua essenyant, que al fruit de la generació humana, des del
primer moment de la seva existència, cal garantir el respecte
incondicional que moralment hom deu a l'ésser humà en la seva
totalitat i unitat corporal i espiritual: "L'ésser humà de ser
respectat i tractat com a persona des de l'instant de la seva
concepció, i per això, des d'aquest mateix moment, hom li ha de
reconèixer els drets de la persona, principalment el dret inviolable
de tot ésser humà innocent a la vida".59
61. Els textos de la Sagrada Escriptura, que mai no parlen de
l'avortament voluntari i, per tant, no contenen condemnes directes i
específiques sobre aquest punt, presenten de tal manera l'ésser humà
al si matern que exigeixen lògicament que s'estengui també a aquest
cas el manament diví "No matis".
La vida humana és sagrada i inviolable a cada moment de la seva
existència, també en l'inicial que precedeix al naixement. L'home,
des del si matern, pertany a Déu que ho escruta i ho coneix tot, que
el forma i el modela amb les seves mans, que el veu mentre és encara
un petit embrió informe i que hi entreveu l'adult de demà, els dies
del qual estan comptats i la vocació del qual ja és escrita en el
"llibre de la vida" (cf. Sl 139/138, 1.13-16). Àdhuc quan es troba
encara al si matern -com testimonien nombrosos textos bíblics60-
l'home és terme personalíssim de l'amorosa i paterna providència
divina.
La Tradició cristiana -com senyala bé la Declaració emesa sobre
aquest punt per la Congregació per a la doctrina de la fe61- és
clara i unànime, des dels orígens fins als nostres dies, a
considerar l'avortament com un desordre moral particularment greu.
Des que entrà en contacte amb el món grecoromà, en el qual eren
amplament practicats l'avortament i l'infanticidi, la primera
comunitat cristiana s'oposà radicalment, amb la doctrina i la praxi,
als costums difosos en aquella societat, com ho demostra bé la ja
citada Didakhé.62 Entre els escriptors eclesiàstics de l'àrea grega,
Atenàgores recorda que els cristians consideren homicides les dones
que recorren a medecines abortives, perquè els infants, tot i estar
al si de la mare, ja són "objecte de les atencions de la Providència
de Déu".63 Entre els llatins, Tertul.lià afirma: "És un homicidi
anticipat impedir el naixement; poc importa que se suprimeixi
l'ànima ja nascuda o que hom la faci desaparèixer en el naixement.
És ja un home aquell que ho serà".64
Al llarg de la seva història bimil.lenària, aquesta mateixa doctrina
ha estat ensenyada constantment pels Pares de l'Església, pels seus
pastors i doctors. Àdhuc les discussions de caràcter científic i
filosòfic sobre el moment precís de la infusió de l'ànima espiritual
mai no han provocat el dubte més petit sobre la condemna moral de
l'avortament.
62. El Magisteri pontifici més recent ha reafirmat amb gran vigor
aquesta doctrina comuna. En particular, Pius XI en l'Encíclica Casti
connubii refutà les preteses justificacions de l'avortament;65 Pius
XII exclogué tot avortament directe, o sigui, tot acte que tendeixi
directament a destruir la vida humana encara no nascuda, "tant si
aquesta destrucció s'entén com un fi o sols com un mitjà per al
fi";66 Joan XXIII reafirmà que la vida humana és sagrada, perquè
"des que aflora, implica directament l'acció creadora de Déu".67 El
Concili Vaticà II, com ja he recordat, condemnà amb gran severitat
l'avortament: "La vida ha de ser protegida amb la més gran
sol.licitud d'ençà de la concepció; l'avortament i l'infanticidi són
crims abominables".68
La disciplina canònica de l'Església, des dels primers segles, ha
castigat amb sancions penals els qui es maculaven per la culpa de
l'avortament i aquesta praxi, amb penes més o menys greus, ha estat
ratificada en els diversos períodes històrics. El Codi de Dret
Canònic de 1917 establia per a l'avortament la pena d'excomunió.69
També la nova legislació canònica se situa en aquesta direcció quan
sanciona que "el qui procura un avortament, si aquest es produeix,
incorre en excomunió latae sententiae",70 és a dir, automàtica.
L'excomunió afecta tots els qui cometen aquest delicte coneixent la
pena, inclosos també aquells còmplices sense la col.laboració dels
quals el delicte no s'hauria produït:71 amb aquesta reiterada
sanció, l'Església senyala aquest delicte com un dels més greus i
perillosos, animant així el qui el comet a buscar sol.lícitament el
camí de la conversió. En efecte, en l'Església la pena d'excomunió
té per finalitat fer plenament conscients de la gravetat d'un cert
pecat i afavorir, per tant, una adequada conversió i penitència.
Davant una semblant unanimitat en la tradició doctrinal i
disciplinària de l'Església, Pau VI pogué declarar que aquest
ensenyament no havia canviat i que era immutable.72 Per tant, amb
l'autoritat que Crist confià a Pere i als seus successors, en
comunió amb tots els bisbes -que en diverses ocasions han condemnat
l'avortament i que en la consulta citada abans, bé que dispersos pel
món, han concordat unàniment sobre aquesta doctrina-, declaro que
l'avortament directe, és a dir, volgut com un fi o com un mitjà, és
sempre un desordre moral greu, en tant que eliminació deliberada
d'un ésser humà innocent. Aquesta doctrina es fonamenta en la llei
natural i en la Paraula de Déu escrita; és transmesa per la Tradició
de l'Església i ensenyada pel Magisteri ordinari i universal.73
Cap circumstància, cap finalitat, cap llei del món no podrà mai fer
lícit un acte que és intrínsecament il.lícit, perquè és contrari a
la Llei de Déu, escrita al cor de cada home, recognoscible per la
mateixa raó, i proclamada per l'Església.
63. La valoració moral de l'avortament cal aplicar-la també a les
recents formes d'intervenció sobre els embrions humans que, encara
que busquin fins en si mateixos legítims, en comporten
inevitablement la destrucció. És el cas dels experiments amb
embrions, en creixent expansió en el camp de la investigació
biomèdica i legalment admesa per alguns Estats. Si "són lícites les
intervencions sobre l'embrió humà sempre que respectin la vida i la
integritat de l'embrió, que no l'exposin a riscs desproporcionats,
sinó que tinguin per finalitat la seva guarició, la millora de les
seves condicions de salut o de supervivència individual",74 cal
afirmar, tanmateix, que l'ús d'embrions o de fetus humans com a
objecte d'experimentació constitueix un delicte en consideració a
llur dignitat d'éssers humans, que tenen dret al mateix respecte
degut a l'infant ja nascut i a tota persona.75
La mateixa condemna moral concerneix també el procediment que empra
els embrions i els fetus humans encara vius -a vegades "produïts"
expresament per a aquest fi mitjançant la fecundació in vitro- ja
sigui com a "material biològic" a emprar, ja sigui com a proveïdors
d'òrgans o de teixits per a trasplantar en el tractament d'algunes
malalties. En realitat, l'eliminació de criatures humanes innocents,
encara que en beneficiï d'altres, constitueix un acte absolutament
inacceptable.
Una atenció especial mereix la valoració moral de les tècniques de
diagnòstic prenatal, que permeten identificar precoçment eventuals
anomalies de l'infant que ha de néixer. En efecte, per la
complexitat d'aquestes tècniques, aquesta valoració ha de ser feta
molt acuradament i articuladament. Aquestes tècniques són moralment
lícites quan estan exemptes de riscs desproporcionats per a l'infant
i per a la mare, i estan orientades a possibilitar una teràpia
precoç o també a afavorir una serena i conscient acceptació de
l'infant que ha de néixer. Però, donat que les possibilitats de
guarició abans del naixement són avui encara escasses, passa no
poques vegades que aquestes tècniques es posen al servei d'una
mentalitat eugenèsica, que accepta l'avortament selectiu per a
impedir el naixement d'infants afectats per diversos tipus
d'anomalies. Una mentalitat així és ignominiosa i totalment
reprovable, perquè pretén mesurar el valor d'una vida humana seguint
solament paràmetres de "normalitat" i de benestar físic i obre el
camí a la legitimació fins i tot de l'infanticidi i de l'eutanàsia.
En realitat, precisament el valor i la serenitat amb què tants
germans nostres, afectats per greus formes de minusvàlua, viuen llur
existència quan són acceptats i estimats per nosaltres,
constitueixen un testimoni particularment eficaç dels autèntics
valors que caracteritzen la vida i que la fan, àdhuc en condicions
difícils, valuosa per a ells i per als altres. L'Església està al
costat d'aquells esposos que, amb gran ànsia i sofriment, acullen
els fills greument afectats d'incapacitats, com també agraeix a
totes les famílies que, per mitjà de l'adopció, emparen els qui han
estat abandonats pels pares, a causa de formes de minusvàlua o de
malaltia.
"Jo dono la mort i dono la
vida (Dt 32, 39): el drama de l'eutanàsia
64. A l'altre extrem de
l'existència, l'home es troba davant el misteri de la mort. Avui,
per raó dels progressos de la medicina i en un context cultural
sovint tancat a la transcendència, l'experiència de la mort es
presenta amb algunes característiques noves. En efecte, quan preval
la tendència a apreciar la vida només en la mesura que dóna plaer i
benestar, el sofriment apareix com una amenaça insuportable, de la
qual cal alliberar-se a qualsevol preu. La mort, considerada
"absurda" quan interromp per sorpresa una vida encara oberta a un
futur ric de possibles experiències interessants, esdevé, al
contrari, un "alliberament reivindicat" quan hom considera que
l'existència ja no té sentit perquè està submergida en el dolor i
inexorablement condemnada a un sofriment posterior més agut.
A més, l'home, refusant o oblidant la seva relació fonamental amb
Déu, creu ser criteri i norma de si mateix i pensa tenir el dret de
demanar fins i tot a la societat que li garanteixi possibilitats i
maneres de decidir sobre la pròpia vida en plena i total autonomia.
És, particularment, l'home que viu en països desenvolupats el qui es
comporta així: s'hi sent també mogut pels continus progressos de la
medicina i per les seves tècniques cada vegada més avançades.
Mitjançant sistemes i aparells extremadament sofisticats, la ciència
i la pràctica mèdica són avui capaces no sols de resoldre casos que
abans no tenien solució i de mitigar o d'eliminar el dolor, sinó
també de sostenir i de prolongar la vida àdhuc en situacions
d'extrema feblesa, de reanimar artificialment persones que perderen
d'una manera sobtada les funcions biològiques elementals,
d'intervenir per a disposar d'òrgans per a trasplantar.
En un context així és cada vegada més forta la temptació de
l'eutanàsia, és a dir, d'apoderar-se de la mort, procurant-la d'una
manera anticipada i posant així fi "dolçament" a la pròpia vida o a
la d'altri. En realitat, allò que podria semblar lògic i humà, vist
en profunditat es presenta absurd i inhumà. Ens trobem aquí davant
d'un dels símptomes més alarmants de la "cultura de la mort", que
avança sobretot en les societats del benestar, caracteritzades per
una mentalitat eficientista que presenta el creixent nombre de
persones ancianes i debilitades com quelcom massa onerós i
insuportable. Molt sovint, aquestes es veuen aïllades per la família
i la societat, organitzades gairebé exclusivament sobre la base de
criteris d'eficiència productiva, segons els quals una vida
irremeiablement inhàbil ja no té cap valor.
65. Per a un correcte judici moral sobre l'eutanàsia, cal primer de
tot definir-la amb claredat. Per eutanàsia en sentit vertader i
propi cal entendre una acció o una omissió que per la seva
naturalesa i en la intenció causa la mort, amb la finalitat
d'eliminar qualsevol dolor. "L'eutanàsia se situa, doncs, al nivell
de les intencions i dels mètodes utilitzat"76
Cal distingir-se'n la decisió de renunciar a l'anomenat
"acarnissament terapèutic", o sigui, certes intervencions mèdiques
ja no adequades a la situació real del malalt, perquè són
desproporcionades als resultats que hom en podria esperar, o bé
perquè són massa oneroses per a ell o per a la família. En aquestes
situacions, quan la mort es preveu imminent i inevitable, en
consciència es pot "renunciar a tractaments que procurarien només
una prolongació precària i penosa de la vida, sense interrompre
tanmateix les cures normals degudes al malalt en casos semblants".77
Certament, hi ha l'obligació moral de curar-se i de fer-se curar,
però aquesta obligació ha de ser valorarda segons les situacions
concretes; és a dir, cal examinar si els mitjans terapèutics a
disposició són objectivament proporcionats a les perspectives de
millora. La renúncia a mitjans extraordinaris o desproporcionats no
equival al suïcidi o a l'eutanàsia; expressa més aviat l'acceptació
de la condició humana davant la mort.78
En la medicina moderna van adquirint relleu les anomenades "cures
pal.liatives", destinades a fer més suportable el sofriment en la
fase final de la malaltia i, al mateix temps, assegurar al pacient
un acompanyament humà adequat. En aquest context apareix, entre
altres, el problema de la licitud del recurs als diversos tipus
d'analgèsics i de sedants per a alleujar el dolor del malalt, quan
això comporta el risc d'escurçar-li la vida. En efecte, si pot ser
digne d'elogi el qui accepta voluntàriament de sofrir renunciant a
tractaments contra el dolor per tal de conservar la plena lucidesa i
participar, si és creient, d'una manera conscient en la passió del
Senyor, aquest comportament "heroic" no ha de ser considerat
obligatori per a tothom. Ja Pius XII afirmà que és lícit suprimir el
dolor per mitjà de narcòtics, malgrat tingui per conseqüència
limitar la consciència i abreujar la vida, "si no hi ha altres
mitjans i si, en aquestes circumstàncies, això no impedeix el
compliment d'altres deures religiosos i morals".79 En efecte, en
aquest cas no es vol ni es busca la mort, encara que per motius
raonables es corri aquest risc. Simplement hom pretén mitigar el
dolor d'una manera eficaç, recorrent als analgèsics posats a
disposició per la medicina. Amb tot, "no és lícit privar el moribund
de la consciència pròpia sense greu motiu":80 acostant-se a la mort,
els homes han d'estar en condicions de poder complir les seves
obligacions morals i familiars i, sobretot, han de poder-se preparar
amb plena consciència per al trobament definitiu amb Déu.
Fetes aquestes distincions, d'acord amb el Magisteri dels meus
predecessors81 i en comunió amb els bisbes de l'Església catòlica,
confirmo que l'eutanàsia és una greu violació de la Llei de Déu, en
tant que eliminació deliberadament i moralment inacceptable d'una
persona humana. Aquesta doctrina es fonamenta en la llei natural i
en la Paraula de Déu escrita; és transmesa per la Tradició de
l'Església i ensenyada pel Magisteri ordinari i universal.82
Aquesta pràctica comporta, segons les circumstàncies, la malícia
pròpia del suïcidi o de l'homicidi.
66. Ara bé, el suïcidi és sempre moralment inacceptable, com
l'homicidi. La tradició de l'Església sempre l'ha rebutjat com una
decisió greument dolenta.83 Encara que determinats condicionaments
psicològics, culturals i socials poden induir a fer un gest que
contradiu tan radicalment la inclinació innata de cadascú a la vida,
atenuant-ne o anul.lant-ne la responsabilitat subjectiva, el
suïcidi, des del punt de vista objectiu, és un acte greument
immoral, perquè comporta el refús de l'amor a si mateix i la
renúncia als deures de justícia i de caritat envers el proïsme,
envers les diverses comunitats de les quals hom forma part i per a
la societat en general.84 En la seva realitat més profunda,
constitueix un refús de la sobirania absoluta de Déu sobre la vida i
sobre la mort, proclamada així en la pregària de l'antic savi
d'Israel: "Tu tens poder sobre la vida i sobre la mort, fas baixar a
les portes de la mort i en fas pujar" (Sv 16, 13; cf. Tb 13, 2).
Compartir la intenció suïcida d'un altre i ajudar-lo a realitzar-la
mitjançant l'anomenat "suïcidi assistit" significa fer-se
col.laborador, i algunes vegades autor en primera persona, d'una
injustícia que mai no té justificació, ni tan sols quan és
sol.licitada. "No és lícit -escriu amb sorprenent actualitat sant
Agustí- matar un altre, encara que aquest ho demani i ho vulgui i ja
no pugui viure... per alliberar, amb un cop, l'ànima d'aquells
dolors, que lluitava contra els lligams del cor i volia
desfer-se'n".85 L'eutanàsia, encara que no estigui motivada pel
refús egoista de fer-se càrrec de l'existència del que sofreix, ha
de ser considerada com una falsa pietat, més encara, com una seva
preocupant "perversió". En efecte, la veritable "compassió" fa
solidaris amb el dolor dels altres, i no elimina la persona el
sofriment del qual no es pot suportar. El gest de l'eutanàsia
apareix encara més pervers si és realitzat pels qui -com els
familiars- haurien d'assistir amb paciència i amor el seu parent, o
per aquells que -com els metges- haurien de tenir cura del malalt
fins i tot en les condicions terminals més penoses.
L'opció de l'eutanàsia és més greu quan es configura com un homicidi
que altres practiquen en una persona que no l'ha demanat de cap
manera i que mai no hi ha donat el consentiment. S'arriba, a més, al
súmmum de l'arbitrarietat i de la injustícia quan alguns, metges o
legisladors, s'arroguen el poder de decidir sobre qui ha de viure o
morir. Així es presenta de nou la temptació de l'Edèn: ser com Déu
"coneixedors del bé i del mal" (Gn 3, 5). Amb tot, només Déu té el
poder sobre el morir i el viure: "Jo dono la mort i dono la vida"
(Dt 32, 39; cf. 2 Re 5, 7; 1 Sa 2, 6). Ell exerceix el seu poder
sempre i solament segons el seu designi de saviesa i d'amor. Quan
l'home usurpa aquest poder, dominat per una lògica de niciesa i
d'egoisme, l'usa fatalment per a la injustícia i la mort. D'aquesta
manera, la vida del més feble queda en mans del més fort; es perd el
sentit de la justícia en la societat i es mina en la seva mateixa
arrel la confiança recíproca, fonament de tota relació autèntica
entre les persones.
67. Ben divers és, en canvi, el camí de l'amor i de la veritable
pietat, al qual ens obliga la nostra comuna condició humana i que la
fe en Crist Redemptor, mort i ressuscitat, il.lumina amb nou sentit.
El desig que brolla del cor de l'home davant el suprem trobament amb
el sofriment i la mort, especialment quan sent la temptació de caure
en la desesperació i gairebé d'abatre-s'hi, és sobretot aspiració de
companyia, de solidaritat i de suport en la prova. És petició d'ajut
per a continuar esperant, quan totes les esperances humanes
s'esvaeixen. Com recorda el Concili Vatià II, "davant la mort,
l'enigma de la condició humana arriba al màxim" per a l'home; i,
tanmateix, "portat per l'instint del seu cor, pensa de manera
encertada quan s'esgarrifa i refusa la desfeta total i l'acabament
definitiu de la seva persona. Com que la llavor d'eternitat que
porta en si és irreductible a la matèria tota sola, s'alça contra la
mort".86
Aquesta repugnància natural a la mort és il.luminada per la fe
cristiana i aquest ferment d'esperança en la immortalitat assoleix
la seva realització per la mateixa fe, que promet i ofereix la
participació en la victòria de Crist Ressuscitat: és la victòria
d'Aquell que, mitjançant la seva mort redemptora, ha alliberat
l'home de la mort, "salari del pecat" (Rm 6, 23), i li ha donat
l'Esperit, penyora de resurrecció i de vida (cf. Rm 8, 11). La
certesa de la immortalitat futura i l'esperança en la resurrecció
promesa projecten una nova llum sobre el misteri del sofriment i de
la mort, i infonen en el creient una força extraordinària per a
lliurar-se al pla de Déu.
L'apòstol Pau expressà aquesta novetat com una pertinença total al
Senyor que enclou qualsevol condició humana: "Ningú de nosaltres no
viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si
morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim,
som del Senyor" (Rm 14, 7-8). Morir per al Senyor significa viure la
pròpia mort com un acte suprem d'obediència al Pare (cf. Fl 2, 8),
acceptant trobar-la en l'"hora" volguda i escollida per Ell (cf. Jn
13, 1), que és l'únic que pot dir quan el camí terrenal s'ha acabat.
Viure per al Senyor significa també reconèixer que el sofriment,
encara que sigui en si mateix un mal i una prova, pot sempre
esdevenir font de bé. Ho esdevé si és viscut amb amor i per amor,
participant, per do gratuït de Déu i per lliure decisió personal, en
el sofriment mateix de Crist crucificat. D'aquesta manera, el qui
viu el sofriment en el Senyor es configura més plenament a Ell (cf.
Fl 3, 10; 1 Pe 2, 21) i s'associa més íntimament a la seva obra
redemptora a favor de l'Església i de la humanitat.87 Aquesta és
l'experiència de l'Apòstol, que tota persona que sofreix és també
cridada a reviure: "Ara estic content de patir per vosaltres, i de
completar així en la meva carn allò que manca als sofriments de
Crist en bé del seu cos, que és l'Església" (Col 1, 24).
"Cal obeir Déu abans que
els homes" (Ac 5, 29): llei civil i llei moral
68. Una de les
característiques pròpies dels atemptats actuals contra la vida
humana -com ja ha estat dit- consisteix en la tendència a exigir-ne
la legitimació jurídica, com si fossin drets que l'Estat, almenys en
certes condicions, ha de reconèixer als ciutadans i, doncs, la
tendència a pretendre'n la realització amb l'assistència segura i
gratuïta dels metges i dels agents sanitaris.
No poques vegades hom considera que la vida del qui encara no ha
nascut o està greument afeblit és un bé sols relatiu: segons una
lògica proporcionalista o de pur càlcul, ha de ser comparada i
sospesada amb altres béns. I hom pensa també que solament el qui es
troba en aquesta situació concreta i està personalment afectat pot
fer una ponderació justa dels béns en joc; en conseqüència, només
ell podria jutjar la moralitat de la seva decisió. L'Estat, per
tant, en interès de la convivència civil i de l'harmonia social,
hauria de respectar aquesta decisió, fins i tot arribant a admetre
l'avortament i l'eutanàsia.
Altres vegades hom creu que la llei civil no pot exigir que tots els
ciutadans visquin d'acord amb un nivell de moralitat més elevat que
el que ells mateixos accepten i comparteixen. Per això, la llei
hauria sempre de manifestar l'opinió i la voluntat de la majoria
dels ciutadans i reconèixer-los també, almenys en certs casos
extrems, el dret a l'avortament i a l'eutanàsia. Per altra part, la
prohibició i el càstig de l'avortament i de l'eutanàsia en aquests
casos duria inevitablement -així es diu- a un augment de pràctiques
il.legals; aquestes, d'altra banda, no estarien subjectes al
necessari control social i es farien sense la deguda seguretat
mèdica. Es planteja, a més, si sostenir una llei no aplicable
concretament no significaria, al final, minar també l'autoritat de
les altres lleis.
Finalment, les opinions més radicals arriben a sostenir que, en una
societat moderna i pluralista, caldria reconèixer a cada persona una
plena autonomia per a disposar de la pròpia vida i de la vida del
qui encara no ha nascut. En efecte, no correspondria a la llei
elegir entre les diverses opcions morals i, menys encara, pretendre
imposar una opció particular en detriment de les altres.
69. De tota manera, en la cultura democràtica del nostre temps s'ha
difós àmpliament l'opinió que l'ordenament jurídic d'una societat
hauria de limitar-se a percebre i a assumir les conviccions de la
majoria i, per tant, basar-se només en allò que la majoria mateixa
reconeix i viu com a moral. Si a més es considera fins i tot que una
veritat comuna i objectiva és inaccessible de fet, el respecte de la
llibertat dels ciutadans -que en un règim democràtic són considerats
els veritables sobirans- exigiria que, a nivell legislatiu, es
reconegui l'autonomia de cada consciència individual i que, per
tant, en establir les normes que en cada cas són necessàries per a
la convivència social, aquestes s'adeqüin exclusivament a la
voluntat de la majoria, sigui quina sigui. D'aquesta manera, tot
polític, en la seva activitat, hauria de distingir netament entre
l'àmbit de la consciència privada i el del comportament públic.
Per consegüent, es perceben dues tendències diametralment oposades
en aparença. Per un costat, els individus reivindiquen per a ells
l'autonomia moral més completa d'elecció i demanen que l'Estat no
assumeixi ni imposi cap concepció ètica, sinó que miri de garantir
l'espai més ampli possible per a la llibertat de cadascú, amb l'únic
límit extern de no restringir l'espai d'autonomia al qual els altres
ciutadans també tenen dret. Per l'altre costat, es considera que, en
l'exercici de les funcions públiques i professionals, el respecte de
la llibertat d'elecció dels altres obliga cadascú a prescindir de
les pròpies conviccions per posar-se al servei de qualsevol petició
dels ciutadans, que les lleis reconeixen i tutelen, acceptant com a
únic criteri moral per a l'exercici de les pròpies funcions allò que
les mateixes lleis estableixen. D'aquesta manera, la responsabilitat
de la persona és delegada a la llei civil, bo i abdicant de la
pròpia consciència moral almenys en l'àmbit de l'acció pública.
70. L'arrel comuna de totes aquestes tendències és el relativisme
ètic que caracteritza molts aspectes de la cultura contemporània. No
falta qui considera aquest relativisme com una condició de la
democràcia, ja que només ell garantiria la tolerància, el respecte
recíproc entre les persones i l'adhesió a les decisions de la
majoria, mentre que les normes morals, considerades objectives i
vinculants, portarien a l'autoritarisme i a la intolerància.
Amb tot, és precisament la problemàtica del respecte de la vida la
que mostra els equívocs i les contradiccions, amb els terribles
resultats pràctics encoberts en aquesta postura.
És cert que en la història hi ha hagut casos en els quals s'han
comès crims en nom de la "veritat". Però crims no menys greus i
radicals negacions de la llibertat s'han comès i continuen
cometent-se també en nom del "relativisme ètic". Quan una majoria
parlamentària o social decreta la legitimitat de l'eliminació de la
vida humana encara no nascuda, bé que amb certes condicions, ¿potser
no adopta una decisió "tirànica" respecte a l'ésser humà més feble i
indefens? La consciència universal reacciona amb raó davant els
crims contra la humanitat, dels quals el nostre segle ha tingut
tristes experiències. ¿Potser aquests crims deixarien de ser-ho si,
en comptes d'haver estat comesos per tirans sense escrúpols,
haguessin estat legitimats pel consens popular?
En realitat, la democràcia no pot mitificar-se convertint-la en un
substitutiu de la moralitat o en una panacea de la immoralitat.
Fonamentalment, és un "ordenament" i, com a tal, un instrument i no
un fi. El seu caràcter "moral" no és automàtic, sinó que depèn de la
seva conformitat amb la llei moral a la qual, com qualsevol altre
comportament humà, ha de sotmetre's; és a dir, depèn de la moralitat
dels fins que persegueix i dels mitjans dels quals se serveix. Si
avui hom percep un consens quasi universal sobre el valor de la
democràcia, això és considerat un positiu "signe dels temps", com
també el Magisteri de l'Església ha posat en relleu diverses
vegades.88 Però el valor de la democràcia es manté o cau amb els
valors que encarna i promou: fonamentals i imprescindibles són
certament la dignitat de cada persona humana, el respecte dels seus
drets inviolables i inalienables, com també considerar el "bé comú"
com a fi i criteri regulador de la vida política.
A la base d'aquests valors no poden haver-hi provisionals i volubles
"majories" d'opinió, sinó sols el reconeixement d'una llei moral
objectiva que, en tant que "llei natural" inscrita al cor de l'home,
és punt de referència normativa de la mateixa llei civil. Si, per
una tràgica ofuscació de la consciència col.lectiva, l'escepticisme
arribava a posar en dubte àdhuc els principis fonamentals de la llei
moral, el mateix ordenament democràctic trontollaria en els seus
fonaments, i quedaria reduït a un pur mecanisme de regulació
empírica d'interessos diversos i contraposats.89
Algú podria pensar que una funció així, si no n'hi ha de millor, és
també vàlida per als fins de la pau social. Àdhuc reconeixent un
cert aspecte de veritat en aquesta valoració, és difícil no veure
com, sense una base moral objectiva, ni tan sols la democràcia pot
assegurar una pau estable, sobretot perquè la pau no fonamentada en
els valors de la dignitat humana i de la solidaritat entre tothom és
sovint il.lusòria. En efecte, en els mateixos règims participatius
la regulació dels interessos es produeix sovint en benefici dels més
forts, que tenen major capacitat per a maniobrar no sols els
ressorts del poder sinó fins i tot la formació del consens. En una
situació així, la democràcia esdevé fàcilment paraula buida.
71. Per al futur de la societat i el desenvolupament d'una sana
democràcia, és urgent, doncs, redescobrir l'existència de valors
humans i morals essencials i originaris, que deriven de la veritat
mateixa de l'ésser humà i expressen i tutelen la dignitat de la
persona. Són valors, per tant, que cap individu, cap majoria i cap
Estat mai no poden crear, modificar o destruir, sinó que solament
han de reconèixer, respectar i promoure.
En aquest sentit, cal tenir en compte els elements fonamentals del
conjunt de les relacions entre llei civil i llei moral, tal com són
proposats per l'Església, però que formen part també del patrimoni
de les grans tradicions jurídiques de la humanitat.
Cert, la funció de la llei civil és diversa i d'àmbit més limitat
que la de la llei moral. Amb tot, "en cap àmbit de la vida la llei
civil no pot substituir la consciència ni dictar normes que
excedeixin la pròpia competència",90 que és la d'assegurar el bé
comú de les persones, mitjançant el reconeixement i la defensa de
llurs drets fonamentals, la promoció de la pau i de la moralitat
pública.91 En efecte, la funció de la llei civil consisteix a
garantir una ordenada convivència social en la veritable justícia,
per tal que tots "puguem portar una vida tranquil.la i serena, tota
donada a la pietat i a l'honestedat" (1 Tm 2, 2). Precisament per
això, la llei civil ha d'assegurar a tots els membres de la societat
el respecte d'alguns drets fonamentals, que pertanyen originàriament
a la persona i que tota llei positiva ha de reconèixer i garantir.
Entre aquests, el primer i fonamental és el dret inviolable de cada
ésser humà innocent a la vida. Si l'autoritat pública pot, a voltes,
renunciar a reprimir allò que, si estigués prohibit, provocaria un
perjudici més greu,92 tanmateix mai no pot acceptar de legitimar com
a dret dels individus -encara que aquests fossin la majoria dels
membres de la societat- l'ofensa infligida a altres persones
mitjançant la negació d'un dret seu tan fonamental com el de la
vida. La tolerància legal de l'avortament o de l'eutanàsia no pot de
cap manera invocar el respecte de la consciència dels altres,
precisament perquè la societat té el dret i el deure de protegir-se
dels abusos que es poden donar en nom de la consciència i sota
pretext de llibertat.93
A propòsit d'això, Joan XXIII recordà en l'Encíclica Pacem in
terris: "En l'època moderna el bé comú es considera realitzat quan
són salvats els drets i els deures de la persona humana. D'aquí que
les principals missions dels poders públics consisteixin sobretot a
reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquells
drets, i a contribuir, per consegüent, a fer més fàcil el compliment
dels deures respectius. "Tutelar el camp intangible dels drets de la
persona humana i fer-li fàcil el compliment de les seves
obligacions, és el deure essencial de tot poder públic". Per aquesta
raó, tot acte dels poders públics que sigui o que impliqui un no
reconeixement o una violació d'aquells drets és un acte que
contrasta amb la seva mateixa raó de ser i resta per això mateix
destituït de tot valor jurídic".94
72. En continuïtat amb tota la tradició de l'Església es troba també
la doctrina sobre la necessària conformitat de la llei civil amb la
llei moral, tal i com la recull, una vegada més, la citada encíclica
de Joan XXIII: "L'autoritat és postulada per l'ordre moral i deriva
de Déu. Per tant, sempre que les seves lleis o els seus preceptes
estiguin en contrast amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb
la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la
consciència...; més aviat, en aquest cas l'autoritat cessa de ser
tal i degenera en abús".95 Aquest és un clar ensenyament de sant
Tomàs d'Aquino, que entre altres coses escriu: "La llei humana ho és
en tant que està conforme amb la recta raó i, per tant, deriva de la
llei eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó, és
denominada llei iniqua; amb tot, en aquest cas deixa de ser llei i
esdevé més aviat en un acte de violència".96 I afegeix: "Tota llei
posada pels homes té raó de llei en tant que deriva de la llei
natural. En canvi, si contradiu en qualsevol cosa la llei natural,
llavors no serà llei sinó corrupció de la llei".97
La primera i més immediata aplicació d'aquesta doctrina fa
referència a la llei humana que nega el dret fonamental i originari
a la vida, dret propi de tothom. Així, les lleis que, com
l'avortament i l'eutanàsia, legitimen l'eliminació directa d'éssers
humans innocents estan en total i insuperable contradicció amb el
dret inviolable a la vida inherent a tots els homes, i neguen, per
tant, la igualtat de tots davant la llei. Hom podria objectar que
aquest no és el cas de l'eutanàsia, quan és demanada pel subjecte
interessat amb plena consciència. Però un Estat que legitimés una
petició d'aquesta mena i autoritzés a dur-la a terme, estaria
legalitzant un cas de suïcidi-homicidi, contra els principis
fonamentals segons els quals no es pot disposar de la vida i de la
tutela de tota vida innocent. D'aquesta manera s'afavoreix una
disminució del respecte a la vida i s'obre el camí a comportaments
destructius de la confiança en les relacions socials.
Per tant, les lleis que autoritzen i afavoreixen l'avortament i
l'eutanàsia s'oposen radicalment no sols al bé de l'individu, sinó
també al bé comú i, doncs, estan privades totalment d'autèntica
validesa jurídica. En efecte, la negació del dret a la vida,
precisament perquè duu a eliminar la persona per al servei de la
qual la societat té la seva raó d'existir, és la cosa que es
contraposa més directament i irreparablement a la possibilitat de
realitzar el bé comú. Se'n segueix que, quan una llei civil legitima
l'avortament o l'eutanàsia deixa de ser, per aquest fet mateix, una
veritable llei civil moralment vinculant.
73. Així doncs, l'avortament i l'eutanàsia són crims que cap llei
humana no pot pretendre legitimar. Lleis d'aquest tipus no sols no
creen cap obligació de consciència, sinó que, al contrari,
estableixen una greu i precisa obligació d'oposar-s'hi mitjançant
l'objecció de consciència. Des dels orígens de l'Església, la
predicació apostòlica inculcà als cristians el deure d'obeir les
autoritats públiques legítimament constituïdes (cf. Rm 13, 1-7; 1 Pe
2, 13-14), però al mateix temps ensenyà fermament que "cal obeir Déu
abans que els homes" (Ac 5, 29). Ja a l'Antic Testament, precisament
en relació amb les amenaces contra la vida, trobem un exemple
significatiu de resistència a l'ordre injusta de l'autoritat. Les
llevadores dels jueus s'oposaren al faraó, que havia ordenat matar
tot nadó mascle. Elles "no complien les ordres del rei d'Egipte,
sinó que deixaven viure els nens" (Ex 1, 17). Però cal senyalar el
motiu profund de llur comportament: "Les llevadores temien Déu"
(ib.). Precisament de l'obediència a Déu -l'únic a qui és degut
aquell temor que és reconeixement de la seva absoluta sobirania-
neixen la força i el coratge per a fer resistència a les lleis
injustes dels homes. És la força i el coratge del qui està disposat
fins i tot a anar a la presó o a morir a espasa, en la certesa que
"aquí cal la paciència i la fe dels sants" (Ap 13, 10).
En el cas, doncs, d'una llei intrínsecament injusta, com és la que
admet l'avortament o l'eutanàsia, mai no és lícit sotmetre-s'hi, "ni
participar en cap campanya d'opinió pública que afavoreixi una llei
així, ni sostenir-la amb el vot ni col.laborar en la seva
aplicació".98
Un problema concret de consciència podria donar-se en els casos en
què un vot parlamentari resultés determinant per a afavorir una llei
més restrictiva, és a dir, encaminada a restringir el nombre
d'avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més
permissiva ja en vigor o en fase de votació. Casos així no són rars.
En efecte, es constata la dada que, mentre en algunes parts del món
continuen les campanyes per a la introducció de lleis a favor de
l'avortament, amb el suport no poques vegades de poderosos
organismes internacionals, en altres nacions -particularment
aquelles que ja han tingut l'experiència amarga d'aquestes lleis
permissives- van apareixent senyals de revisió. En el cas exposat,
quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei
avortista, un parlamentari, l'oposició personal absoluta del qual a
l'avortament sigui clara i notòria a tothom, pot lícitament oferir
suport a propostes encaminades a limitar els danys d'aquesta llei i
disminuir així els efectes negatius en l'àmbit de la cultura i de la
moralitat pública. En efecte, obrant d'aquesta manera no es presta
una col.laboració il.lícita a una llei injusta; més aviat es fa un
intent legítim i obligat de limitar-ne els aspectes inics.
74. La introducció de legislacions injustes posa sovint els homes
moralment rectes davant difícils problemes de consciència en matèria
de col.laboració, a causa de l'obligatòria afirmació del propi dret
a no ser forçats a participar en accions moralment dolentes. A
vegades les opcions que s'imposen són doloroses i poden exigir el
sacrifici de posicions professionals consolidades o la renúncia a
perspectives legítimes de fer carrera. En altres casos, pot passar
que el compliment d'algunes accions indiferents en si mateixes, o
fins i tot positives, previstes en l'articulat de legislacions
globalment injustes, permeti la salvaguarda de vides humanes
amenaçades. Per altra part, tanmateix, hom pot témer amb raó que la
disponibilitat a complir aquestes accions no sols comporti escàndol
i afavoreixi l'afebliment de la necessària oposició als atemptats
contra la vida, sinó que dugui insensiblement a anar cedint cada
vegada més a una lògica permissiva.
Per il.luminar aquesta difícil qüestió moral, cal tenir en compte
els principis generals sobre la cooperació en accions moralment
dolentes. Els cristians, com tots els homes de bona voluntat, són
cridats, per un greu deure de consciència, a no prestar
col.laboració formal a aquelles pràctiques que, bé que permeses per
la legislació civil, s'oposen a la Llei de Déu. En efecte, des del
punt de vista moral, mai no és lícit cooperar formalment amb el mal.
Aquesta cooperació es produeix quan l'acció realitzada, o per la
seva mateixa naturalesa o per la configuració que assumeix en un
context concret, és qualificada com a col.laboració directa en un
acte contra la vida humana innocent o com a participació en la
intenció immoral de l'agent principal. Aquesta cooperació mai no pot
ser justificada invocant el respecte de la llibertat dels altres, ni
fonamentar-se en el fet que la llei civil la preveu i l'exigeix. En
efecte, els actes que cadascú fa personalment tenen una
responsabilitat moral, a la qual ningú no pot mai sostreure's i
sobre la qual cadascú serà jutjat per Déu mateix (cf. Rm 2, 6; 14,
12).
El refús a participar en l'execució d'una injustícia no sols és un
deure moral, sinó també un dret humà fonamental. Si no fos així, la
persona humana es veuria obligada a fer una acció incompatible amb
la seva dignitat i, d'aquesta manera, la seva mateixa llibertat, el
sentit i el fi autèntics de la qual rauen en l'orientació a la
veritat i al bé, quedaria radicalment compromesa. Es tracta, per
tant, d'un dret essencial que, com a tal, hauria d'estar previst i
protegit per la mateixa llei civil. En aquest sentit, la
possibilitat de rebutjar la participació en la fase consultiva,
preparatòria i executiva d'uns semblants actes contra la vida hauria
de quedar assegurada als metges, als agents sanitaris i als
responsabales de les institucions hospitalàries, de les clíniques i
de les cases de salut. El qui recorre a l'objecció de consciència ha
d'estar salvaguardat no sols de sancions penals, sinó també de
qualsevol dany en el pla legal, disciplinari, econòmic i
professional.
"Estima els altres com a
tu mateix" (Lc 10, 27): "promou" la vida
75. Els manaments de Déu
ens ensenyen el camí de la vida. Els preceptes morals negatius, és a
dir, els que declaren moralment inacceptable l'elecció d'una
determinada acció, tenen un valor absolut per a la llibertat humana:
obliguen sempre i en tota circumstància, sense excepció. Indiquen
que l'elecció de determinats comportaments és radicalment
incompatible amb l'amor a Déu i la dignitat de la persona, creada a
la seva imatge. Per això, aquesta elecció no pot justificar-se per
la bondat de cap intenció o conseqüència, està en contrast
insalvable amb la comunió entre les persones, contradiu la decisió
fonamental d'orientar la pròpia vida a Déu.99
Ja en aquest sentit els preceptes morals negatius tenen una
importantíssima funció positiva: el "no" que exigeixen
incondicionalment marca el límit infranquejable més enllà del qual
l'home lliure no pot passar i, al mateix temps, indica el mínim que
ha de respectar i del qual ha de partir per a pronunciar
innombrables "sí", capaços d'encloure progressivament l'horitzó
complet del bé (cf. Mt 5, 48). Els manaments, en particular els
preceptes morals negatius, són l'inici i la primera etapa necessària
del camí vers la llibertat: "La primera llibertat -escriu sant
Agustí- consisteix a estar exempts de crims... com ara l'homicidi,
l'adulteri, la fornicació, el furt, el frau, el sacrilegi i altres
pecats semblants. Quan un comença a no ser culpable d'aquests crims
(i cap cristià no ha de cometre'ls), comença a alçar els ulls a la
llibertat, però això no és més que el començament de la llibertat,
no la llibertat perfecta...".100
76. El manament "No matis" estableix, per tant, el punt de partida
d'un camí de veritable llibertat, que ens duu a promoure activament
la vida i a desenvolupar determinades actituds i comportaments al
seu servei. Obrant així, exercim la nostra responsabilitat envers
les persones que ens han estat confiades i manifestem, amb les obres
i segons la veritat, el nostre reconeixement a Déu pel gran do de la
vida (cf. Sl 139/138, 13-14).
El Creador ha confiat la vida de l'home a la seva cura responsable,
no perquè en disposi d'una manera arbitrària, sinó perquè la guardi
amb saviesa i l'administri amb amorosa fidelitat. El Déu de
l'Aliança ha confiat la vida de cada home a un altre home germà seu,
segons la llei de la reciprocitat del donar i del rebre, del do de
si mateix i de l'acolliment de l'altre. En la plenitud dels temps,
el Fill de Déu, encarnant-se i donant la vida per l'home, ha
demostrat a quina altura i profunditat pot arribar aquesta llei de
reciprocitat. Crist, amb el do del seu Esperit, dóna continguts i
significats nous a la llei de la reciprocitat, a la donació de
l'home a l'home. L'Esperit, que és artífex de comunió en l'amor,
crea entre els homes una nova fraternitat i solidaritat, reflex
veritable del misteri de recíproca donació i acolliment propi de la
Santíssima Trinitat. El mateix Esperit esdevé la llei nova, que dóna
la força als creients i apel.la a llur responsabilitat per a viure
amb reciprocitat el do de si mateixos i l'acolliment de l'altre,
participant de l'amor mateix de Jesucrist segons la seva mesura.
77. En aquesta llei nova s'inspira i plasma el manament "No matis".
Per tant, per al cristià implica en definitiva l'imperatiu de
respectar, estimar i promoure la vida de cada germà, segons les
exigències i les dimensions de l'amor de Déu en Jesucrist. "Ell ha
donat la vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar
la vida pels germans" (1 Jn 3, 16).
El manament "No matis", àdhuc en els seus continguts més positius de
respecte, amor i promoció de la vida humana, obliga tothom. En
efecte, ressona en la consciència moral de cadascú com un eco
permanent de l'aliança original de Déu creador amb l'home; pot ser
conegut per tothom a la llum de la raó i pot ser observat gràcies a
l'acció misteriosa de l'Esperit que, alenant on vol (cf. Jn 3, 8),
ateny i compromet cada home que viu en aquest món.
Per tant, el que tots hem d'assegurar al nostre proïsme és un servei
d'amor, per tal que sempre sigui defensada i promoguda la seva vida,
especialment quan és més feble o està amenaçada. És una exigència no
sols personal sinó també social, que tots hem de cultivar, bo i
posant el respecte incondicional de la vida humana com a fonament
d'una societat renovada.
Se'ns demana estimar i respectar la vida de cada home i de cada dona
i treballar amb constància i coratge, per tal que s'instauri
finalment en el nostre temps, marcat per tants signes de mort, una
cultura nova de la vida, fruit de la cultura de la veritat i de
l'amor.
Capítol IV
A mi m'ho féreu
Per una nova cultura de la
vida humana
"Vosaltres sou el poble
que Déu s'ha reservat, perquè proclameu la lloança" (cf. 1 Pe 2, 9).
El poble de la vida i per a la vida
78. L'Església ha rebut
l'Evangeli com a anunci i font de joia i de salvació. L'ha rebut com
un do de Jesús, enviat del Pare "per portar la bona nova als pobres"
(Lc 4, 18). L'ha rebut a través dels Apòstols, enviats per Ell a tot
el món (cf. Mc 16, 15; Mt 28, 19-20). L'Església, nascuda d'aquesta
acció evangelitzadora, sent ressonar en si mateixa cada dia
l'exclamació de l'Apòstol: "Ai de mi si no anunciés l'Evangeli!" (1
Co 9, 16). En efecte, evangelitzar -com escrivia Pau VI- és la
gràcia i la vocació pròpia de l'Església, la seva identitat més
profunda. Existeix per a evangelitzar".101
L'evangelització és una acció global i dinàmica, que compromet
l'Església a participar en la missió profètica, sacerdotal i reial
del Senyor Jesús. Per tant, comporta inseparablement les dimensions
de l'anunci, de la celebració i del servei de la caritat. És un acte
profundament eclesial, que exigeix la cooperació de tots els
operaris de l'Evangeli, cadascun segons el propi carisma i
ministeri.
Així s'esdevé també quan es tracta d'anunciar l'Evangeli de la vida,
part integrant de l'Evangeli que és Jesucrist. Nosaltres estem al
servei d'aquest Evangeli, sostinguts per la certesa d'haver-lo rebut
com a do i d'haver estat enviats a proclamar-lo a tota la humanitat
"fins als extrems de la terra" (Ac 1, 8). Mantinguem, per això, la
consciència humil i agraïda de ser el poble de la vida i per a la
vida i presentem-nos d'aquesta manera davant de tothom.
79. Som el poble de la vida perquè Déu, en el seu amor gratuït, ens
ha donat l'Evangeli de la vida i hem estat transformats i salvats
per aquest mateix Evangeli. Hem estat redimits per "l'autor de la
vida" (Ac 3, 15) al preu de la seva preciosa sang (cf. 1 Co 6, 20;
7, 23; 1 Pe 1, 19) i mitjançant el bany baptismal hem estat units a
Ell (cf. Rm 6, 4-5; Col 2, 12). Renovats interiorment per la gràcia
de l'Esperit, "que és Senyor i infon la vida", hem esdevingut un
poble per a la vida i som cridats a comportar-nos com a tal.
Som enviats: estar al servei de la vida no és per a nosaltres una
vanaglòria, sinó un deure, que neix de la consciència de ser el
poble adquirit per Déu per proclamar la seva lloança (cf. 1 Pe 2,
9). En el nostre camí ens guia i ens sosté la llei de l'amor: l'amor
que té per font i model el Fill de Déu fet home, "que ha donat la
vida al món amb la seva mort".102
Som enviats com a poble. El compromís al servei de la vida obliga
tothom i cadascú. És una responsabilitat pròpiament "eclesial", que
exigeix l'acció concertada i generosa de tots els membres i de totes
les estructures de la comunitat cristiana. Amb tot, la missió
comunitària no elimina ni disminueix la responsabilitat de cada
persona, a la qual s'adreça el manament del Senyor de fer-se
proïsme" de cada home: "Vés, i tu fes igual" (Lc 10, 37).
Tots junts sentim el deure d'anunciar l'Evangeli de la vida, de
celebrar-lo en la litúrgia i en tota l'existència, de servir-lo amb
les diverses iniciatives i estructures de suport i de promoció.
"Us anunciem allò que hem
vist i sentit" (1 Jn 1, 3): anunciar l'Evangeli de la vida
80. "Us anunciem allò que
existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els
nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres
mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida... us ho anunciem,
perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres" (1 Jn 1, 1.3).
Jesús és l'únic Evangeli: no tenim altra cosa a dir i a testimoniar.
Precisament l'anunci de Jesús és anunci de la vida. En efecte, Ell
és "la Paraula de vida" (1 Jn 1, 1). En Ell "la vida s'ha
manifestat" (1 Jn 1, 2); més encara, Ell mateix és "la vida eterna,
que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat" (ib.). Aquesta mateixa
vida, gràcies al do de l'Esperit, ha estat comunicada a l'home. La
vida terrena de cadascú, ordenada a la vida en plenitud, a la "vida
eterna", adquireix també ple sentit.
Il.luminats per aquest Evangeli de la vida, sentim la necessitat de
proclamar-lo i de testimoniar-lo per la novetat sorprenent que el
caracteritza. Aquest Evangeli, en identificar-se amb el mateix
Jesús, portador de tota novetat103 i vencedor de la "vellesa"
causada pel pecat i que duu a la mort, 104 supera tota expectativa
de l'home i descobreix la sublim altura a la qual, per gràcia, és
elevada la dignitat de la persona. Així la contempla sant Gregori de
Nissa: "L'home que, entre els éssers, no compta res, que és pols,
herba, vanitat, quan és adoptat pel Déu de l'univers com a fill,
arriba a ser familiar d'aquest Ésser, l'excel.lència i la grandesa
del qual ningú no pot veure, escoltar i comprendre. ¿Amb quina
paraula, pensament o impuls de l'experit es podrà exaltar la
sobreabundància d'aquesta gràcia? L'home sobrepassa la seva
naturalesa: de mortal esdevé immortal, de perible imperible,
d'efímer etern, d'home esdevé déu".105
L'agraïment i l'alegria per la dignitat incommensurable de l'home
ens mou a fer-nos tots participants d'aquest missatge: "Allò que hem
vist i sentit, us ho anunciem, perquè també vosaltres tingueu
comunió amb nosaltres" (1 Jn 1, 3). Cal fer arribar l'Evangeli de la
vida al cor de cada home i dona i introduir-lo en els llocs més
recòndits de tota la societat.
81. Abans que res es tracta d'anunciar el nucli d'aquest Evangeli.
És un anunci d'un Déu viu i proper, que ens crida a una profunda
comunió amb Ell i ens obre a l'esperança segura de la vida eterna;
és afirmació del lligam indivisible que flueix entre la persona, la
seva vida i la seva corporeïtat; és presentació de la vida humana
com a vida de relació, do de Déu, fruit i signe del seu amor; és
proclamació de l'extraordinària relació de Jesucrist amb cada home,
que permet reconèixer en cada rostre humà el rostre de Crist; és
manifestació del "do sincer de si mateix" com a tasca i lloc de
realització plena de la pròpia llibertat.
Al mateix temps, es tracta de senyalar totes les conseqüències
d'aquest mateix Evangeli, que es poden resumir així: la vida humana,
do preciós de Déu, és sagrada i inviolable, i per això, en
particular, són absolutament inacceptables l'avortament i
l'eutanàsia; la vida de l'home no sols no ha de ser suprimida, sinó
que ha de ser protegida amb tota cura amorosa; la vida troba el seu
sentit en l'amor rebut i donat, a l'horitzó del qual troben la seva
plena veritat la sexualitat i la procreació humana; en aquest amor
fins i tot el sofriment i la mort tenen un sentit i, tot i
subsistint el misteri que els envolta, poden arribar a ser
esdeveniments de salvació; el respecte de la vida exigeix que la
ciència i la tècnica estiguin sempre ordenades a l'home i al seu
desenvolupament integral; tota la societat ha de respectar, defensar
i promoure la dignitat de cada persona humana, en cada moment i cada
condició de vida.
82. Per tal de ser de debò un poble al servei de la vida hem de
proposar, amb constància i amb coratge, aquests continguts des del
primer anunci de l'Evangeli i, posteriorment, en la catequesi i en
les diverses formes de predicació, en el diàleg personal i en cada
activitat educativa. Als educadors, professors, catequistes i
teòlegs correspon la tasca de posar en relleu les raons
antropològiques que fonamenten i sostenen el respecte de cada vida
humana. D'aquesta manera, fent resplendir la novetat original de
l'Evangeli de la vida, podrem ajudar tothom a descobrir, també a la
llum de la raó i de l'experiència, com el missatge cristià il.lumina
plenament l'home i el significat de l'ésser i de la seva existència;
trobarem valuosos punts de trobament i de diàleg fins i tot amb els
no creients, compromesos tots junts a fer sorgir una nova cultura de
la vida.
Enmig de les veus més dispars, quan molts refusen la sana doctrina
sobre la vida de l'home, sentim com dirigida també a nosaltres
l'exhortació de Pau a Timoteu: "Proclama la paraula de Déu,
insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel.la,
exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar" (2 Tm 4, 2).
Aquesta exhortació ha de trobar un fort ressò al cor dels qui, en
l'Església, participen més directament, a títol divers, en la seva
missió de "mestra" de la veritat. Que ressoni primer de tot per a
nosaltres, els bisbes: som els primers als qui és demanat ser
anunciadors incansables de l'Evangeli de la vida; a nosaltres ens és
confiada també la missió de vetllar sobre la transmissió íntegra i
fidel de l'ensenyament proposat en aquesta Encíclica i adoptar les
mesures més oportunes per tal que els fidels siguin preservats de
tota doctrina que li és contrària. Hem de posar una atenció especial
perquè en les facultats teològiques, en els seminaris i en les
diverses institucions catòliques es difongui, s'il.lustri i
s'aprofundeixi el coneixement de la sana doctrina.106 Que
l'exhortació de Pau ressoni per a tots els teòlegs, per als pastors
i per a tots els qui tenen tasques d'ensenyament, de catequesi i de
formació de les consciències: conscients del paper que els pertoca,
que no assumeixin mai la greu responsabilitat de trair la veritat i
la mateixa missió exposant idees personals contràries a l'Evangeli
de la vida com el proposa i l'interpreta fidelment el Magisteri.
En anunciar aquest Evangeli, no hem de témer l'hostilitat i la
impopularitat, refusant tot compromís i ambigüitat que ens
conformaria a la mentalitat d'aquest món (cf. Rm 12, 2). Hem d'estar
en el món, però no ser del món (cf. Jn 15, 19; 17, 16), amb la força
que ens ve de Crist, que amb la seva mort i la seva resurrecció ha
vençut el món (cf. Jn 16, 33).
"Et dono gràcies perquè
m'has fet tan admirable" (Sl 139/138, 14): celebrar l'Evangeli de la
vida
83. Enviats al món com a
"poble per a la vida", el nostre anunci ha de ser també una
celebració veritable i genuïna de l'Evangeli de la vida. Més encara,
aquesta celebració, amb la força evocadora dels seus gestos, símbols
i ritus, ha d'esdevenir lloc valuós i significatiu per a transmetre
la bellesa i la grandesa d'aquest Evangeli.
Amb aquesta finalitat, és urgent abans que res cultivar, en
nosaltres i en els altres, una mirada contemplativa.107 Aquesta neix
de la fe en el Déu de la vida, que ha creat cada home fent-lo
admirable (cf. Sl 139/138, 14). És la mirada del qui veu la vida en
la seva profunditat, tot percebent-ne les dimensions de gratitud, de
bellesa, d'invitació a la llibertat i a la responsabilitat. És la
mirada del qui no pretén apoderar-se de la realitat, sinó que
l'acull com un do, bo i descobrint en cada cosa el reflex del
Creador i en cada persona la seva imatge viva (cf. Gn 1, 27; Sl 8,
6). Aquesta mirada no es rendeix desconfiada davant el qui està en
la malaltia, el sofriment, la marginació o a les portes de la mort;
sinó que es deixa interpel.lar per totes aquestes situacions per
buscar un sentit i, precisament en aquestes circumstàncies, troba en
el rostre de cada persona una crida a la mútua consideració, al
diàleg i a la solidaritat.
És el moment d'assumir tots aquesta visió, esdevenint capaços, amb
l'esperit ple de religiosa admiració, de venerar i respectar tothom,
com ens invitava a fer Pau VI en un dels seus primers missatges de
Nadal.108 El poble nou dels redimits, animat per aquesta mirada
contemplativa, irromp en himnes de joia, de lloança i d'agraïment
pel do inestimable de la vida, pel misteri de la crida de tothom a
participar amb Crist en la vida de gràcia, i en una existència de
comunió sense fi amb Déu Creador i Pare.
84.
Celebrar l'Evangeli de la vida significa celebrar el Déu de la
vida: "Hem de celebrar la vida eterna, font de tota vida. Des d'ella
i per ella s'estén a tots els ésser que d'alguna manera participen
de la vida, i d'una manera convenient a cadascun d'ells. La vida
divina és per ella mateixa vivificadora i creadora de la vida. Tota
vida i tota moció vital procedeixen de la Vida, que està sobre tota
vida i sobre el principi d'ella. D'aquesta Vida els ve a les ànimes
el fet de ser immortals, i gràcies a ella viu tot ésser viu, plantes
i animals fins al grau ínfim de vida. A més, dóna als homes, malgrat
ser compostos, una vida similar, tant com sigui possible, a la dels
àngels. Per l'abundància de la seva bondat, a nosaltres, que estem
separats, ens atreu i ens dirigeix. I cosa encara més meravellosa:
promet que ens traslladarà íntegrament, és a dir, en ànima i cos, a
la vida perfecta i immortal. No basta dir que aquesta Vida és viva,
que és Principi de vida, Causa i fonament únic de la vida. Convé,
doncs, a tota vida contemplar-la i lloar-la: és Vida que vivifica
tota vida".109
Com el Salmista, també nosaltres, en la pregària diària, individual
i comunitària, lloem i beneïm Déu el nostre Pare, que ens ha teixit
en el si matern i ens ha vist i estimat quan encara érem informes
(cf. Sl 139/138, 13.15-16), i exclamem amb incontenible alegria: "Et
dono gràcies perquè m'has fet tan admirable, les teves obres són
meravelloses: ho reconec amb tota l'ànima" (Sl 139/138, 14). Sí,
"aquesta vida mortal, malgrat les seves tribulacions, els seus
obscurs misteris, els seus sofriments, la seva fatal caducitat, és
un fet bellíssim, un prodigi sempre original i commovedor, un
esdeveniment digne de ser cantat amb joia i glòria".110 Més encara,
l'home i la seva vida no se'ns presenten només com un dels prodigis
més grans de la creació: Déu ha donat a l'home una dignitat gairebé
divina (cf. Sl 8, 6-7). En cada infant que neix i en cada home que
viu i que mor reconeixem la imatge de la glòria de Déu, glòria que
celebrem en cada home, signe del Déu viu, icona de Jesucrist.
Som cridats a expressar amb admiració i gratitud per la vida rebuda
com a do, i a acollir, assaborir i comunicar l'Evangeli de la vida
no sols amb la pregària personal i comunitària, sinó sobretot amb
les celebracions de l'any litúrgic. Cal recordar aquí particular els
Sagraments, signes eficaços de la presència i de l'acció salvífica
del Senyor Jesús en l'existència cristiana. Fan participants de la
vida els homes, tot assegurant-los l'energia espiritual necessària
per a realitzar veritablement el significat de viure, sofrir i
morir. Gràcies a un nou i genuí descobriment del significat dels
ritus i a la seva adequada valoració, les celebracions litúrgiques,
sobretot les sacramentals, seran cada vegada més capaces d'expressar
la veritat plena sobre el naixement, la vida, el sofriment i la
mort, i ajudaran a viure aquestes realitats com una participació en
el misteri pasqual de Crist mort i ressuscitat.
85. En la celebració de l'Evangeli de la vida cal saber apreciar i
valorar també els gestos i els símbols, dels quals són riques les
diverses tradicions i consuetuds culturals i populars. Són moments i
formes de trobament amb què, en els diversos països i cultures, es
manifesten el goig per una vida que neix, el respecte i la defensa
de tota existència humana, la cura del qui sofreix o està
necessitat, la proximitat a l'ancià o al moribund, la participació
del dolor del qui està de dol, l'esperança i el desig
d'immortalitat.
En aquesta perspectiva, acollint també el suggeriment dels cardenals
en el consistori del 1991, proposo que se celebri cada any a les
diverses nacions una Jornada per la vida, tal com ja té lloc per
iniciativa d'algunes Conferències Episcopals. Cal que aquesta
Jornada es prepari i se celebri amb la participació activa de tots
els membres de l'Església local. El seu objectiu fonamental és
suscitar en les consciències, en les famílies, en l'Església i en la
societat civil, el reconeixement del sentit i del valor de la vida
humana en tots els seus moments i condicions, bo i centrant
particularment l'atenció sobre la gravetat de l'avortament i de
l'eutanàsia, sense oblidar tampoc els altres moments i aspectes de
la vida que mereixen ser objecte d'atenta consideració, segons ho
suggereixi l'evolució de la situació històrica.
86. En la lògica del culte espiritual agradable a Déu (cf. Rm 12,
1), la celebració de l'Evangeli de la vida ha de fer-se sobretot en
l'existència quotidiana, viscuda en l'amor envers els altres i en el
lliurament d'un mateix. Així, tota la nostra existència esdevindrà
acolliment autèntic i responsable del do la vida i lloança sincera i
reconeguda a Déu que ens ha fet aquest do. És el que ja passa en
tantíssims gestos de donació, sovint humil i amagada, fets per homes
i dones, infants i adults, joves i ancians, sans i malalts.
En aquest context, ric en humanitat i amor, sorgeixen també els
gestos heroics. Aquests són la celebració més solemne de l'Evangeli
de la vida, perquè el proclamen amb el lliurament total de si
mateixos; són l'eloqüent manifestació del grau més elevat de l'amor,
que és donar la vida per la persona estimada (cf. Jn 15, 13); són la
participació en el misteri de la Creu, en la qual Jesús revela com
val per a Ell la vida de cada home i com aquesta es realitza
plenament en la donació sincera de si mateix. Més enllà de casos
sorollosos, hi ha l'heroisme quotidià, fet de petits o grans gestos
de solidaritat que alimenten una autèntica cultura de la vida. Entre
aquests mereix especial reconeixement la donació d'òrgans, feta
segons criteris èticament acceptables, per oferir una possibilitat
de guarició i fins i tot de vida, a malalts potser sense esperances.
A aquest heroisme quotidià pertany el testimoniatge silenciós, però
alhora fecund i eloqüent, de "totes les mares valentes, que es
dediquen sense reserves a llur família, que sofreixen en donar a
llum els fills, i després estan disposades a suportar qualsevol
esforç, a afrontar qualsevol sacrifici, per transmetre'ls el millor
d'elles mateixes".111 En desenvolupar llur missió "aquestes mares
heroiques no sempre troben un suport en llur ambient. És més, els
models de civilització, sovint promoguts i propagats pels mitjans de
comunicació, no afavoreixen la maternitat. En nom del progrés i de
la modernitat, es presenten com ja superats els valors de la
fidelitat, la castedat i el sacrifici, en què s'han distingit i
continuen distingint-se innombrables esposes i mares cristianes...
Us donem gràcies, mares heroiques, pel vostre amor invencible. Us
donem gràcies per la intrèpida confiança en Déu i en el seu amor. Us
donem gràcies pel sacrifici de la vostra vida... Crist, en el
misteri pasqual, us retorna el do que li heu fet, car té el poder de
retornar-vos la vida que li heu donat com a ofrena".112
"Germans meus, de què
servirà que algú digui que té fe si no demostra amb les obres?" (Jm
2, 14): servir l'Evangeli de la vida
87. En virtut de la
participació en la missió reial de Crist, el suport i la promoció de
la vida humana han de ser fets mitjançant el servei de la caritat,
que es manifesta en el testimoniatge personal, en les diverses
formes de voluntariat, en l'animació social i en el compromís
polític. Aquesta és una exigència particularment urgent en el moment
actual, en què la "cultura de la mort" es contraposa tan fortament a
la "cultura de la vida" i sovint sembla que la supera. Tanmateix, és
abans que res una exigència que neix de la "fe que actua per la
caritat" (Ga 5, 6), com ens hi exhorta la Carta de Jaume: "Germans
meus, de què servirà que algú digui que té fe si no demostra amb les
obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana
no tenen vestits i els falta l'aliment de cadaa dia, i algun de
vosaltres els diu "Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos",
però no els dóna allò que necessiten, de què servirà? Així passa
també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és
morta" (2, 14-17).
En el servei de la caritat, hi ha una actitud que ha d'animar-nos i
distingir-nos: hem de fer-nos càrrec de l'altre com a persona
confiada per Déu a la nostra responsabilitat. Com a deixebles de
Jesús, som cridats a fer-nos proïsme de cada home (cf. Lc 10,
29-37), tenint una preferència especial pel qui és més pobre, està
sol i necessitat. Precisament mitjançant l'ajut al famolenc, a
l'assedegat, al foraster, al despullat, al malalt, al presoner -com
també a l'infant encara no nascut, a l'ancià que sofreix o es troba
prop de la mort- tenim la possibilitat de servir Jesús, com Ell
mateix ens va dir: "Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus
més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt 25, 40). Per això, ens sentim
interpel.lats i jutjats per les paraules sempre actuals de sant Joan
Crisòstom: "¿Voleu de debò honorar el cos de Crist? No permeteu que
estigui despullat. No l'honoreu aquí en el temple amb vestits de
seda i fora el deixeu morir de fred i de nuesa".113
El servei de la caritat a la vida ha de ser profundament unitari: no
es poden tolerar unilateralisme i discriminacions, perquè la vida
humana és sagrada i inviolable en totes les seves fases i situacions.
És un bé indivisible. Per tant, es tracta de "fer-se càrrec" de tota
la vida i de la vida de tothom. Més encara, es tracta d'arribar a
les arrels mateixes de la vida i de l'amor.
Partint precisament d'un amor profund per cada home i dona, s'ha
desenvolupat al llarg dels segles una extraordinària història de
caritat, que ha introduït en la vida eclesial i civil nombroses
estructures de servei a la vida, que susciten l'admiració de tot
observador sense prejudicis. És una història que cada comunitat
cristiana, amb nou sentit de responsabilitat, ha de continuar
escrivint a través d'una acció pastoral i social múltiple. En aquest
sentit, cal posar en pràctica formes discretes i eficaces
d'acompanyament de la vida naixent, amb una especial proximitat a
aquelles mares que, fins i tot sense el suport del pare, no tenen
por de portar al món el seu fill i d'educar-lo. Una atenció anàloga
cal prestar a la vida que es troba en la marginació o en el
sofriment, especialment en les seves fases finals.
88. Tot això suposa una pacient i valent obra educativa que impulsi
tothom i cadascú a fer-se càrrec del pes dels altres (cf. Ga 6, 2);
exigeix una continua promoció de vocacions al servei, particularment
entre els joves; implica la realització de projectes i iniciatives
concretes, estables i inspirades en l'Evangeli.
Són múltiples els mitjans a valorar amb competència i seriós
propòsit. Respecte als inicis de la vida, els centres de mètodes
naturals de regulació de la fertilitat han de ser promoguts com un
valuós ajut per a la paternitat i la maternitat responsables en el
qual cada persona, començant pel fill, és reconeguda i respectada
per si mateixa, i cada decisió és animada i guiada pel criteri de la
donació sincera de si mateix. També els consultoris matrimonials i
familiars, mitjançant llur acció específica de consulta i de
prevenció, desenvolupada a la llum d'una antropologia coherent amb
la visió cristiana de la persona, de la parella i de la sexualitat,
constitueixen un servei valuós per a aprofundir en el sentit de
l'amor i de la vida i per a sostenir i acompanyar cada família en la
seva missió com a "santuari de la vida". Al servei de la vida
naixent hi ha també els centres d'ajut a la vida i les cases o
centres d'acolliment de la vida. Gràcies a llur tasca moltes mares
solteres i parelles en dificultat troben raons i conviccions, i
reben assistència i suport per a superar les molèsties i les pors
d'acollir una vida naixent o acabada de donar a llum.
Davant les condicions de dificultat, d'esgarriament, de malaltia i
de marginació en la vida, altres mitjans -com ara les comunitats de
recuperació de drogaaddictes, les residències per a menors o malalts
mentals, els centres d'atenció i d'acolliment per a malalts de Sida,
i les cooperatives de solidaritat sobretot per a incapacitats- són
expressions eloqüents que la caritat sap inventar per a donar a
cadascú raons noves d'esperança i possibilitats concretes de vida.
Quan l'existència terrena arriba al seu terme, novament la caritat
troba els mitjans més oportuns perquè els ancians, especialment si
no són autosuficients, i els anomenats malalts terminals puguin
fruir d'una assistència veritablement humana i rebre cures adequades
a llurs exigències, en particular a l'angoixa i la solitud. En
aquests casos és insubstituïble el paper de les famílies; però poden
trobar un gran ajut en les estructures socials d'assistència i, si
cal, recorrent a les cures pal.liatives, emprant els adequats
serveis sanitaris i socials, presents tant en els centres
d'hospitalització i de tractament públics com a domicili.
En particular, cal revisar la funció dels hospitals, de les
clíniques i de les cases de salut: llur veritable identitat no és
sols la d'estructures en les quals hom atèn els malalts i els
moribunds, sinó abans que res la d'ambients en els quals el
sofriment, el dolor i la mort són considerats i interpretats en llur
significat humà i específicament cristià. D'una manera especial
aquesta identitat ha de ser clara i eficaç en els instituts regits
per religiosos o relacionats d'alguna manera amb l'Església.
89. Aquestes estructures i centres de servei a la vida, i totes les
altres iniciatives de suport i de solidaritat que les circumstàncies
puguin aconsellar segons els casos, tenen necessitat de ser animades
per persones generosament disponibles i profundament conscients que
l'Evangeli de la vida és fonamental per al bé de l'individu i de la
societat.
És peculiar la responsabilitat confiada a tot el personal sanitari:
metges, farmacèutics, infermers, capellans, religiosos i religioses,
personal administratiu i voluntaris. Llur professió els exigeix que
siguin custodis i servidors de la vida humana. En el context
cultural i social actual, en què la ciència i la medicina corren el
risc de perdre la dimensió ètica originària, poden estar a vegades
fortament temptats d'esdevenir manipuladors de la vida o àdhuc
agents de mort. Davant aquesta temptació, llur responsabilitat ha
crescut avui enormement i troba la seva inspiració més profunda i el
seu suport més fort precisament en la intrínseca i imprescindible
dimensió ètica de la professió sanitària, com ja reconeixia l'antic
i sempre actual jurament d'Hipòcrates, segons el qual és exigit a
cada metge el compromís de respectar absolutament la vida humana i
el seu caràcter sagrat.
El respecte absolut de tota vida humana innocent exigeix també
exercir l'objecció de consciència davant l'avortament procurat i
l'eutanàsia. "Fer morir" mai no pot ser considerat un tractament
mèdic, ni tan sols quan la intenció fos solament de fer cas d'una
petició del pacient: és més aviat la negació de la professió
sanitària que es qualifica com un apassionat i tenaç "sí" a la vida.
També la investigació biomèdica, camp fascinant i prometedor de nous
i grans beneficis per a la humanitat, ha de refusar sempre els
experiments, els descobriments o les aplicacions que, en ignorar la
dignitat inviolable de l'ésser humà, deixen d'estar al servei dels
homes i es transformen en realitats que, aparentant socórrer-los,
els oprimeixen.
90. Un paper específic són cridades a exercir les persones
compromeses en el voluntariat: ofereixen una aportació valuosa al
servei de la vida, quan saben conjugar la capacitat professional amb
l'amor generós i gratuït. L'Evangeli de la vida les mou a elevar els
sentiments de simple filantropia a l'alçada de la caritat de Crist;
a reconquerir cada dia, entre fatigues i cansaments, la consciència
de la dignitat de cada home; a sortir a l'encontre de les
necessitats de les persones iniciant -si cal- nous camins allí on
més urgents són les necessitats i més escasses les atencions i el
suport.
El realisme tenaç de la caritat exigeix que l'Evangeli de la vida
sigui servit també mitjançant formes d'animació social i de
compromís polític, defensant i proposant el valor de la vida a les
nostres societats cada vegada més complexes i pluralistes. Els
individus, les famílies, els grups i les associacions tenen una
responsabilitat, a títol i segons modes diversos, en l'animació
social i en l'elaboració de projectes culturals, econòmics, polítics
i legislatius que, respectant tothm i segons la lògica de la
convivència democràtica, contribueixin a edificar una societat en la
qual hom reconegui i tuteli la dignitat de cada persona, i defensi i
promogui la vida de tothom.
Aquesta tasca correspon en particular als responsables de la vida
pública. Cridats a servir l'home i el bé comú, tenen el deure de
prendre decisions valentes a favor de la vida, especialment en el
camp de les disposicions legislatives. En un règim democràtic, on
les lleis i les decisions s'adopten damunt la base del consens de
molts, pot atenuar-se el sentit de la responsabilitat personal en la
consciència dels individus investits d'autoritat. Però ningú no pot
abdicar mai d'aquesta responsabilitat, sobretot quan hom té un
mandat legislatiu o executiu, que crida a respondre davant Déu,
davant la pròpia consciència i davant tota la societat de decisions
eventualment contràries al veritable bé comú. Si les lleis no són
l'únic instrument per a defensar la vida humana, tanmateix
exerceixen un paper molt important i a vegades determinant en la
promoció d'una mentalitat i d'uns costums. Repeteixo una vegada més
que una norma que viola el dret natural a la vida d'un innocent és
injusta i, com a tal, no pot tenir valor de llei. Per això renovo
amb força la meva crida a tots els polítics perquè no promulguin
lleis que, ignorant la dignitat de la persona, minin les arrels de
la mateixa convivència ciutadana.
L'Església sap que, en el context de les democràcies pluralistes, és
difícil realitzar una defensa legal de la vida per la presència de
forts corrents culturals de diversa orientació. Amb tot, moguda per
la certesa que la veritat moral troba un ressò en la intimitat de
cada consciència, anima els polítics, començant pels cristians, a no
resignar-se i a adoptar aquelles decisions que, tenint en compte les
possibilitats concretes, duguin a restablir un ordre just en
l'afirmació i la promoció del valor de la vida. En aquesta
perspectiva, cal posar en relleu que no n'hi ha prou amb eliminar
les lleis iniqües. Cal eliminar les causes que afavoreixen els
atemptats contra la vida, assegurant sobretot el suport degut a la
família i a la maternitat: la política familiar ha de ser eix i
motor de totes les polítiques socials. Per tant, cal promoure
iniciatives socials i legislatives capaces de garantir condicions
d'autèntica llibertat en la decisió sobre la paternitat i la
maternitat; a més, cal replantejar les polítiques laborals,
urbanístiques, d'habitatge i de serveis a fi que hom pugui conciliar
el temps de treball i el reservat a la família, i sigui efectivament
possible l'atenció als infants i als ancians.
91. La problemàtica demogràfica constitueix avui un capítol
important de la política sobre la vida. Les autoritats públiques
tenen certament la responsabilitat de prendre "iniciatives per a
orientar la demografia de la població";114 però aquestes iniciatives
sempre han de pressuposar i respectar la responsabilitat primària i
inalienable dels esposos i de les famílies, i que no poden recórrer
a mètodes no respectuosos de la persona i dels seus drets
fonamentals, començant pel dret a la vida de tot ésser humà
innocent. Per tant, és moralment inacceptable que, per regular la
natalitat, s'afavoreixi o s'imposi l'ús de mitjans com
l'anticoncepció, l'esterilització i l'avortament.
Ben diferents són els camins per a resoldre el problema demogràfic:
els governs i les diverses institucions internacionals han de
vetllar primer de tot per la creació de les condicions econòmiques,
socials, mèdico-sanitàries i culturals que permetin als esposos
prendre llurs opcions procreatives amb plena llibertat i amb
veritable responsabilitat; a més, han d'esforçar-se per "augmentar
els mitjans i distribuir amb més justícia la riquesa per tal que
tots puguin participar equitativament dels béns de la creació. Cal
buscar solucions a nivell mundial, instaurant una veritable economia
de comunió i de compartició dels béns, tant en l'ordre internacional
com en el nacional".115 Aquest és l'únic camí que respecta la
dignitat de les persones i de les famílies, a més de ser l'autèntic
patrimoni cultural dels pobles.
El servei a l'Evangeli de la vida és, doncs, vast i complex. Se'ns
presenta cada vegada més com un àmbit privilegiat i favorable per a
una col.laboració activa amb els germans de les altres Esglésies i
Comunitats eclesials, en la línia d'aquell ecumenisme de les obres
que el Concili Vaticà II autoritzadament impulsà.116 A més, es
presenta com un espai providencial per al diàleg i la col.laboració
amb els fidels d'altres religions i amb tots els homes de bona
voluntat: la defensa i la promoció de la vida no són monopoli de
ningú, sinó un deure i una responsabilitat de tothom. El repte que
tenim davant nostre, a les portes del tercer mil.lenni, és ardu.
Sols la cooperació concorde dels qui creuen en el valor de la vida
podrà evitar una derrota de la civilització de conseqüències
imprevisibles.
"L'herència del Senyor són
els fills, els descendents són la millor recompensa" (Sl 127/126,
3): la família "santuari de la vida"
92. Dintre "del poble de
la vida i per a la vida", és decisiva la responsabilitat de la
família: és una responsabilitat que brolla de la seva pròpia
naturalesa -la de ser comunitat de vida i d'amor, fundada sobre el
matrimoni- i de la seva missió de custodiar, revelar i comunicar
l'amor".117 Es tracta de l'amor mateix de Déu, del qual els pares
són col.laboradors i com intèrprets en la transmissió de la vida i
en la seva educació segons el designi del Pare.118 És, doncs, l'amor
que es fa gratuïtat, acolliment, donació: en la família cadascú és
reconegut, respectat i honorat com a persona i, si algú està més
necessitat, l'atenció envers ell és més intensa i viva.
La família té un paper a jugar al llarg de la vida dels seus
membres, des del naixement fins a la mort. La família és realment
"el santuari de la vida... l'àmbit on la vida, do de Déu, pot ser
acollida i protegida de manera adequada contra els múltiples atacs a
què està exposada, el lloc on pot desenvolupar-se segons les
exigències d'un autèntic creixement humà".119 Per això, el paper de
la família en l'edificació de la cultura de la vida és determinant i
insubstituïble.
Com a església domèstica, la família és cridada a anunciar, a
celebrar i a servir l'Evangeli de la vida. És una tasca que
correspon principalment als esposos, cridats a transmetre la vida,
fonamentant-se en una consciència cada vegada més renovada del
significat de la procreació, com un esdeveniment privilegiat en el
qual es manifesta que la vida humana és un do rebut per tal de ser
recíprocament donat. En la procreació d'una nova vida els pares
descobreixen que el fill, "si és fruit de llur recíproca donació
d'amor, és alhora un do per a tots dos: un do que brolla del do".120
És principalment mitjançant l'educació dels fills com la família
compleix la seva missió d'anunciar l'Evangeli de la vida. Amb la
paraula i l'exemple, en les relacions i les decisiones quotidianes,
i mitjançant gestos i expressions concretes, els pares inicien els
fills en l'autèntica llibertat, que es realitza en el lliurament
sincer d'un mateix, i cultiven en ells el respecte a l'altre, el
sentit de la justícia, l'acolliment cordial, el diàleg, el servei
generós, la solidaritat i els altres valors que ajuden a viure la
vida com un do. La tasca educadora dels pares cristians ha de ser un
servei a la fe dels fills i un ajut per tal que ells compleixin la
vocació rebuda de Déu. Pertoca a la missió educativa dels pares
ensenyar i testimoniar als fills el sentit veritable del sofriment i
de la mort. Ho podran fer si saben estar atents a cada sofriment que
trobin al seu voltant i, sobretot, si saben desplegar actituds de
proximitat, d'assistència i de participació envers els malalts i els
ancians dintre de l'àmbit familiar.
93. A més, la família celebra l'Evangeli de la vida per la pregària
diària, individual i familiar: en la pregària lloa i dóna gràcies al
Senyor pel do de la vida i implora llum i força per a afrontar els
moments de dificultat i de sofriment, sense perdre mai l'esperança.
Però la celebració que dóna significat a qualsevol altra forma de
pregària i de culte és la que s'expressa en la vida diària de la
família, si és una vida feta d'amor i de donació.
D'aquesta manera la celebració es transforma en un servei a
l'Evangeli de la vida, que s'expressa per mitjà de la solidaritat,
experimentada dintre de la família i al voltant d'ella com una
atenció sol.lícita, vigilant i cordial en les petites i humils coses
de cada dia. Una expressió particularment significativa de
solidaritat entre les famílies és la disponibilitat a l'adopció o a
l'acolliment temporal d'infants abandonats pels pares o en
situacions de greu dificultat. El veritable amor patern i matern sap
anar més enllà dels vincles de carn i de sang i acollir fins i tot
infants d'altres famílies, oferint-los tot el que calgui per a la
vida i el ple desenvolupament. Entre les formes d'adopció, mereix
ser considerada també l'adopció a distància, preferible en els casos
en els quals l'abandonament té com a únic motiu les condicions de
greu pobresa d'una família. En efecte, amb aquesta forma d'adopció
s'ofereixen als pares els ajuts necessaris per a mantenir i educar
els propis fills, sense haver de desarrelar-los de l'ambient
natural.
La solidaritat, entesa com "la determinació ferma i perseverant
d'obstinar-se pel bé comú",121 requereix també ser duta a terme
mitjançant formes de participació social i política. En
conseqüència, servir l'Evangeli de la vida suposa que les famílies,
participant especialment en associacions familiars, treballin perquè
les lleis i les institucions de l'Estat no violin de cap manera el
dret a la vida, des de la concepció fins a la mort natural, sinó que
la defensin i la promoguin.
94. Una atenció particular cal prestar als ancians. Mentre en
algunes cultures les persones d'edat més avançada romanen dintre de
la família amb un paper actiu important, en canvi en altres cultures
el vell és considerat com un pes inútil i és abandonat a la seva
pròpia sort. En una situació així pot sorgir amb més facilitat la
temptació de recórrer a l'eutanàsia.
La marginació o fins i tot el refús dels ancians són intolerables.
Llur presència en la família o almenys la proximitat de la família a
ells, quan no és possible per l'estretor de l'habitatge o altres
motius, són d'una importància fonamentals per a crear un clima
d'intercanvi recíproc i de comunicació enriquidora entre les
diverses generacions. Per això, és important que es conservi, o es
restableixi on s'ha perdut, una espècie de "pacte" entre les
generacions, de manera que els pares ancians, arribats al terme del
camí, puguin trobar en els fills l'acolliment i la solidaritat que
ells els donaren quan van néixer: ho exigeix l'obediència al
manament diví d'honorar el pare i la mare (cf. Ex 20, 12; Lv 19, 3).
Però hi ha quelcom més. L'ancià no ha de ser considerat només com un
objecte d'atenció, de proximitat i de servei. També ell ha d'oferir
una valuosa aportació a l'Evangeli de la vida. Gràcies al ric
patrimoni d'experiències adquirit al llarg dels anys, pot i ha de
ser transmissor de saviesa, testimoni d'esperança i de caritat.
Si és cert que "el futur de la humanitat passa per la família",122
cal reconèixer que les actuals condicions socials, econòmiques i
culturals fan sovint més àrdua i difícil la missió de la família al
servei de la vida. Per tal que pugui acomplir la seva vocació de
"santuari de la vida", com a cèl.lula d'una societat que estima i
acull la vida, és necessari i urgent que la família mateixa sigui
ajudada i sostinguda. Les societats i els Estats han d'assegurar-li
tot el suport necessari, àdhuc econòmic, per tal que les famílies
puguin respondre d'una manera més humana als propis problemes. Per
la seva part, l'Església ha de promoure incansablement una pastoral
familiar que ajudi cada família a redescobrir i a viure amb alegria
i coratge la seva missió en relació amb l'Evangeli de la vida.
"Viviu com a fills de la
llum" (Ef 5, 8): per realitzar un canvi cultural
95. "Viviu com a fills de
la llum... Sapigueu reconèixer el que és agradable al Senyor. I no
col.laboreu en les obres estèrils dels qui són tenebra" (Ef 5,
8.10-11). En el context social actual, marcat per una lluita
dramàtica entre la "cultura de la vida" i la "cultura de la mort",
ha de madurar un fort sentit crític, capaç de discernir els
veritables valors i les autèntiques exigències.
És urgent una mobilització general de les consciències i un comú
esforç ètic, per posar en pràctica una gran estratègia a favor de la
vida. Tots junts hem de construir una nova cultura de la vida: nova,
per tal que sigui capaç d'afrontar i de resoldre els problemes
propis d'avui sobre la vida de l'home; nova, perquè sigui assumida
amb una convicció més ferma i activa per tots els cristians; nova,
perquè pugui suscitar un debat cultural seriós i valent amb tothom.
La urgència d'aquest canvi cultural està relacionada amb la situació
històrica que travessem, però té l'arrel en la mateixa missió
evangelitzadora, pròpia de l'Església. En efecte, l'Evangeli pretén
"transformar des de dins, renovar la mateixa humanitat";123 és com
el llevat que fa fermentar tota la pasta (cf. Mt 13, 33) i, com a
tal, està destinat a impregnar totes les cultures i a animar-les des
de dins,124 perquè expressin la veritat plena sobre l'home i sobre
la seva vida.
Cal començar per la renovació de la cultura de la vida dintre de les
mateixes comunitats cristianes. Molt sovint els creients, àdhuc els
qui participen activament en la vida eclesial, cauen en una mena de
separació entre la fe cristiana i les seves exigències ètiques
respecte a la vida, i arriben així al subjectivisme moral i a certs
comportaments inacceptables. Davant d'això hem de preguntar-nos, amb
gran lucidesa i valentia, quina cultura de la vida es difon avui
entre els cristians, les famílies, els grups i les comunitats de les
nostres diòcesis. Amb la mateixa claredat i decisió, hem de
determinar quins passos hem de donar per servir la vida segons la
plenitud de la seva veritat. Al mateix temps, hem de promoure un
diàleg seriós i profund amb tothom, inclosos els no creients, sobre
els problemes fonamentals de la vida humana, tant en els llocs
d'elaboració del pensament com en els diversos àmbits professionals
i allí on es desenvolupa dia rere dia l'existència de cadascú.
96. El primer pas fonamental per a realitzar aquest canvi cultural
consisteix en la formació de la consciència moral sobre el valor
incommensurable i inviolable de tota vida humana. És d'una suprema
importància redescobrir el nexe inseparable entre vida i llibertat.
Són béns inseparables: quan l'un és lesionat, l'altre acaba també
essent-ho. No hi ha llibertat veritable on no s'acull i s'estima la
vida i no hi ha vida plena sinó en la llibertat. Ambdues realitats
guarden, a més, una relació innata i peculiar, que les vincula
indissolublement: la vocació a l'amor. Aquest amor, com a do sincer
de si mateix,125 és el sentit més veritable de la vida i de la
llibertat de la persona.
No menys decisiu en la formació de la consciència és el descobriment
del vincle constitutiu entre la llibertat i la veritat. Com he
repetit altres vegades, separar la llibertat de la veritat objectiva
fa impossible fonamentar els drets de la persona sobre una sòlida
base racional i posa les premisses perque s'afermi en la societat
l'arbitrarietat ingovernable dels individus i el totalitarisme
mortífer del poder públic.126
És essencial, doncs, que l'home reconegui l'evidència original de la
seva condició de criatura, que rep de Déu l'ésser i la vida com a do
i tasca. Només admetent aquesta dependència innata en el seu ésser,
l'home pot desplegar plenament la seva llibertat i la seva vida i,
al mateix temps, respectar en profunditat la vida i la llibertat de
les altres persones. Aquí es manifesta abans que res que "el punt
central de tota cultura l'ocupa l'actitud que l'home assumeix davant
el misteri més gran: el misteri de Déu".127 Quan hom nega Déu i viu
com si no existís, o no es prenen en compte els seus manaments,
s'acaba fàcilment negant o comprometent també la dignitat de la
persona humana i el caràcter inviolable de la seva vida.
97. A la formació de la consciència hi ha vinculada estretament la
tasca educativa, que ajuda l'home a ser cada vegada més home,
l'introdueix cada vegada més profundament en la veritat, l'orienta
vers un respecte creixent envers la vida, el forma en les justes
relacions entre les persones.
En particular, cal educar en el valor de la vida començant per les
seves mateixes arrels. És una il.lusió pensar que es pot construir
una veritable cultura de la vida humana, si no s'ajuda els joves a
comprendre i a viure la sexualitat, l'amor i tota l'existència
segons els seus veritable significat i en la seva íntima correlació.
La sexualitat, riquesa de tota la persona, "manifesta el seu
significat íntim en portar la persona vers el do de si mateixa en
l'amor".128 La banalització de la sexualitat és un dels factors
principals que hi ha a l'arrel del menyspreu per la vida naixent:
sols un amor veritable sap preservar la vida. Per tant, no se'ns pot
eximir d'oferir sobretot als adolescents i als joves l'autèntica
educació de la sexualitat i de l'amor, una educació que implica la
formació de la castedat, virtut que afavoreix la maduresa de la
persona i la capacita per a respectar el significat "esponsal" del
cos.
La tasca d'educació per a la vida requereix la formació dels esposos
per a la procreació responsable. Aquesta exigeix, en el seu
veritable significat, que els esposos siguin dòcils a la crida del
Senyor i actuïn com a fidels intèrprets del seu designi: això es
realitza obrint generosament la família a noves vides i, en tot cas,
romanent en actitud d'obertura i de servei a la vida àdhuc quan, per
motius seriosos i respectant la llei moral, els esposos opten per
evitar temporalment o per un temps indeterminat un nou naixement. La
llei moral els obliga de tota manera a encarrilar les tendències de
l'instint i de les passions i a respectar les lleis biològiques
inscrites en llurs persones. Precisament aquest respecte legitima,
al servei de la responsabilitat en la procreació, el recurs als
mètodes naturals de regulació de la fertilitat: científicament, han
estat precisats cada vegada més i ofereixen possibilitats concretes
per a adoptar decisions en harmonia amb els valors morals. Una
consideració honesta dels resultats assolits hauria d'eliminar
prejudicis encara molt difosos i convèncer els esposos, i també els
agents sanitaris i socials, de la importància d'una adequada
formació sobre aquest punt. L'Església està agraïda als qui amb
sacrifici personal i dedicació sovint ignorada treballen en la
investigació i la difusió d'aquests mètodes, bo i promovent al
mateix temps una educació en els valors morals que el seu ús suposa.
La tasca educativa ha de tenir en compte també el sofriment i la
mort. En realitat formen part de l'experiència humana, i és va, a
més d'equivocat, intentar ocultar-los o descartar-los. Al contrari,
cal ajudar cadascú a comprendre'n, en la realitat concreta i
difiícil, el misteri profund. El dolor i el sofriment tenen també un
sentit i un valor, quan es viuen en estreta relació amb l'amor rebut
i donat. En aquest sentit he volgut que se celebri cada any la Diada
mundial del malalt, tot destacant "el caràcter salvífic de
l'oferiment del sacrifici que, viscut en comunió amb Crist, pertany
a l'essència mateixa de la redempció".129 Per altra part, la mort
mateixa és quelcom més que una aventura sense esperança: és la porta
de l'existència que es projecta envers l'eternitat i, per als qui la
viuen en Crist, és experiència de participació en el seu misteri de
mort i de resurrecció.
98. En síntesi, podem dir que el canvi cultural desitjat aquí
exigeix a tothom el valor d'assumir un nou estil de vida que adopti
com a fonament de les decisions concretes -a nivell personal,
familiar, social i internacional- la justa escala de valors: la
primacia del ser sobre el tenir,130 de la persona sobre les
coses.131 Aquest nou estil de vida implica també passar de la
indiferència a l'interès per l'altre i del rebuig a l'acolliment:
els altres no són contrincants del quals calgui defensar-se, sinó
germans i germanes amb qui cal ser solidaris; cal estimar-los per
ells mateixos; ens enriqueixen amb la seva mateixa presència.
En la mobilització per una nova cultura de la vida ningú no s'ha de
sentir exclòs: tothom té un paper important a acomplir. La missió
dels professors i dels educadors és, junt amb la de les famílies,
particularment important. En dependrà molt que els joves, formats en
una autèntica llibertat, sàpiguen guardar interiorment i difondre al
seu voltant ideals veritables de vida, i que sàpiguen créixer en el
respecte i el servei a cada persona, en la família i en la societat.
També els intel.lectuals poden fer molt en la construcció d'una nova
cultura de la vida humana. Una tasca particular correspon als
intel.lectuals catòlics, cridats a estar presents activament en els
cercles privilegiats d'elaboració cultural, en el món de l'escola i
de la universitat, en els ambients d'investigació científica i
tècnica, en els punts de creació artística i de la reflexió
humanística. Alimentant l'enginy i l'acció en les clares fonts de
l'Evangeli, han de lliurar-se al servei d'una nova cultura de la
vida amb aportacions serioses, documentades, capaces de guanyar-se
pel seu valor el respecte i l'interès de tothom. Precisament en
aquesta perspectiva he instituït la Pontifícia Acadèmia per a la
vida amb la finalitat d'estudiar, d'informar i de formar en tot el
que toca les principals qüestions de biomedicina i dret, relatives a
la promoció i a la defensa de la vida, sobretot en les que guarden
més relació amb la moral cristiana i les directrius del Magisteri de
l'Església".132 Una aportació específica han de donar també les
Universitats, particularment les catòliques, i els Centres,
Instituts i Comitès de bioètica.
És gran i greu la responsabilitat dels responsables dels mitjans de
comunicació social, cridats a treballar perquè la transmissió eficaç
dels missatges contribueixi a la cultura de la vida. Per tant, han
de presentar exemples de vida elevats i nobles, bo i donant espai a
testimonis positius i a vegades heroics d'amor a l'home; proposant
amb gran respecte els valors de la sexualitat i de l'amor, sense
complaure's en allò que deshonora i envileix la dignitat de l'home.
En la lectura de la realitat, han de negar-se a posar en relleu allò
que pot insinuar o acréixer sentiments o actituds d'indiferència,
menyspreu o rebuig davant la vida. En l'escrupolosa fidelitat a la
veritat dels fets, són cridats a conjugar al mateix temps la
llibertat d'informació, el respecte a cada persona i un sentit
profund d'humanitat.
99. Per obtenir aquest canvi cultural a favor de la vida les dones
tenen un camp de pensament i d'acció singular i sens dubte
determinant: els correspon ser promotores d'un "nou feminisme" que,
sense caure en la temptació de seguir models "masclistes", sàpiga
reconèixer i expressar el veritable esperit femení en totes les
manifestacions de la convivència ciutadana, treballant per la
superació de tota forma de discriminació, de violència i
d'explotació.
Recordant les paraules del missatge conclusiu del Concili Vaticà II,
adreço també jo a les dones una crida insistent: "Reconcilieu els
homes amb la vida".133 Vosaltres sou cridades a testimoniar el
significat de l'amor autèntic, d'aquell do d'un mateix i de
l'acolliment de l'altre que es realitzen específicament en la
relació conjugal, però que han de ser l'ànima de qualsevol relació
interpersonal. L'experiència de la maternitat afavoreix en vosaltres
una aguda sensibilitat envers les altres persones i, al mateix
temps, us confereix una missió particular: La maternitat comporta
una comunió especial amb el misteri de la vida que madura al si de
la dona... Aquesta forma singular de contacte amb el nou home que
s'està formant crea, al seu torn, una actitud envers l'home -no
solament envers el seu fill, sinó envers l'home en general-, que
caracteritza profundament tota la personalitat de la dona".134 En
efecte, la mare acull i comporta un altre ésser, li permet créixer
en el seu si, li ofereix l'espai necessari, respectant-lo en la seva
alteritat. Així, la dona percep i ensenya que les relacions humanes
són autèntiques si s'obren a l'acolliment de l'altra persona,
reconeguda i estimada per la dignitat que té pel fet de ser persona
i no d'altres factors, com la utilitat, la força, la intel.ligència,
la bellesa o la salut. Aquesta és l'aportació fonamental que
l'Església i la humanitat esperen de les dones. I és la premissa
insubstituïble per a un autèntic canvi cultural.
Una reflexió especial voldria tenir per a vosaltres, dones que heu
recorregut a l'avortament. L'Església sap quants condicionaments
poden haver influït en la vostra decisió, i no dubta que en molts
casos s'ha tractat d'una decisió dolorosa i àdhuc dramàtica.
Probablement la ferida encara no ha cicatritzat en el vostre
interior. És veritat que allò que va passar fou i continua essent
profundament injust. Amb tot, no us deixeu vèncer pel desànim i no
abandoneu l'esperança. Més aviat, sapigueu comprendre el que va
passar i interpreteu-ho en la seva veritat. Si encara no ho heu fet,
obriu-vos amb humilitat i confiança al penediment: el Pare de tota
misericòrdia us espera per oferir-vos el seu perdó i la seva pau en
el sagrament de la reconciliació. Us adonareu que res no està perdut
i podreu demanar perdó també al vostre fill que ara viu en el
Senyor. Ajudades pel consell i la proximitat de persones amigues i
competent, podreu estar amb el vostre dolorós testimoniatge entre
els defensors més eloqüents del dret de tots a la vida. Per mitjà
del vostre compromís per la vida, coronat eventualment amb el
naixement de noves criatures i expressat amb l'acolliment i
l'atenció envers el qui està més necessitat de proximitat, sereu
artífexs d'una nova manera de considerar la vida de l'home.
100. En aquest gran esforç per una nova cultura de la vida estem
sostinguts i animats per la confiança del qui sap que l'Evangeli de
la vida, com el Regne de Déu, creix i produeix fruits abundants (cf.
Mc 4, 26-29). És certament enorme la desproporció que hi ha entre
els mitjans, nombrosos i potents, amb què compten els qui treballen
al servei de la "cultura de la mort" i els de què disposes els
promotors d'una "cultura de la vida i de l'amor". Però nosaltres
sabem que podem confiar en l'ajut de Déu, per a qui res no és
impossible (cf. Mt 19, 26).
Amb aquesta profunda certesa, i mogut per la ferma sol.licitud per
cada home i cada dona, repeteixo avui a tothom el que he dit a les
famílies compromeses en les difícils tasques enmig dels paranys que
les amenacen:135 és urgent una gran pregària per la vida, que
enclogui tot el món. Que des de cada comunitat cristiana, des de
cada grup o associació, des de cada família i des del cor de cada
creient, amb iniciatives extraordinàries i amb la pregària habitual,
s'elevi una súplica apassionada a Déu, Creador i amant de la vida.
Jesús mateix ens ha mostrat amb el seu exemple que la pregària i el
dejuni són les armes primcipals i més eficaces contra les forces del
mal (cf. Mt 4, 1-11) i ha ensenyat als seus deixebles que alguns
dimonis sols s'expulsen d'aquesta manera (cf. Mc 9, 29). Per tant,
tinguem la humilitat i el coratge de pregar i de dejunar per
aconseguir que la força que ve de dalt faci caure els murs de
l'engany i de la mentida, que amaguen als ulls de tants germans i
germanes nostres la naturalesa perversa de comportaments i de lleis
hostils a la vida, i els obri els cors a propòsits i a intencions
inspirats en la civilització de la vida i de l'amor.
"Us escrivim tot això
perquè la vostra joia sigui completa" (1 Jn 1, 4): l'Evangeli de la
vida és per a la ciutat dels homes
101. "Us escrivim tot això
perquè la vostra joia sigui completa" (1 Jn 1, 4). La revelació de
l'Evangeli de la vida ens és donada com un bé que cal comunicar a
tothom: per tal que tots els homes estiguin en comunió amb nosaltres
i amb la Trinitat (cf. 1 Jn 1, 3). No podrem tenir joia completa si
no comuniquem aquest Evangeli als altres, si solament el guardem per
a nosaltres mateixos.
L'Evangeli de la vida no és exclusivament per als creients: és per a
tothom. El tema de la vida i de la seva defensa i de la seva
promoció no és prerrogativa única dels cristians. Encara que de la
fe rep una llum i una força extraordinàries, pertany a cada
consciència humana que aspira a la veritat i està atenta i
preocupada per la sort de la humanitat. En la vida hi ha segurament
un valor sagrat i religiós, però de camp manera no interpel.la sols
els creients: en efecte, es tracta d'un valor que cada ésser humà
pot comprendre també a la llum de la raó i que, per tant, afecta
necessàriament a tothom.
Per això, la nostra acció de "poble de la vida i per a la vida" ha
de ser interpretada d'una manera justa i acollida amb simpatia. Quan
l'Església declara que el respecte incondicional del dret a la vida
de tota persona innocent -des de la concepció a la seva mort
natural- és un dels pilars sobre els quals es basa tota societat
civil, "vol simplement promoure un Estat humà. Un Estat que
reconegui com un deure seu primordial la defensa dels drets
fonamentals de la persona humana, especialment de la més dèbil".136
L'Evangeli de la vida és per a la ciutat dels homes. Treballar a
favor de la vida és contribuir a la renovació de la societat
mitjançant l'edificació del bé comú. En efecte, no és possible
construir el bé comú sense reconèixer i tutelar el dret a la vida,
damunt el qual es fonamenten i es desenvolupen tots els altres drets
inalienables de l'ésser humà. Ni pot tenir bases sòlides una
societat que -mentre afirma valors com la dignitat de la persona, la
justícia i la pau- es contradiu radicalment acceptant o tolerant les
formes més diverses de menyspreu i de violació de la vida humana
sobretot si és feble i marginada. Sols el respecte de la vida pot
fonamentar i garantir els béns més preciosos i necessaris de la
societat, com la democràcia i la pau.
En efecte, no pot haver-hi veritable democràcia, si hom no reconeix
la dignitat de cada persona i no són respectats els seus drets.
No pot haver-hi ni tan sols veritable pau, si no es defensa i no es
promou la vida, com recordava Pau VI: "Tot delicte contra la vida és
un atemptat contra la pau, especialment si perjudica la conducta del
poble...; en canvi, allí on els drets de l'home són professats
realment i reconeguts i defensats públicament, la pau esdevé
l'atmosfera alegre i operant de la convivència social".137
El "poble de la vida" s'alegra de poder compartir amb molts altres
la seva tasca, de tal manera que cada vegada sigui més nombrós el
"poble de la vida" i la nova cultura de l'amor i de la solidaritat
pugui créixer per al veritable bé de la ciutat dels homes.
Conclusió
102. Al final d'aquesta
Encíclica, la mirada es gira espontàniament al Senyor Jesús,
"l'Infant que ens ha nascut" (cf. Is 9, 5), per contemplar en Ell
"la Vida" que "se'ns ha manifestat" (1 Jn 1, 2). En el misteri
d'aquest naixement es fa el trobament de Déu amb l'home i comença el
camí del Fill de Déu sobre la terra, camí que culminarà amb el
lliurament de la vida en la Creu: amb la seva mort vencerà la mort i
serà per a tota la humanitat principi de nova vida.
Per acollir "la Vida" en nom de tots i per a bé de tothom hi hagué
Maria, la Verge Mare, la qual té, per tant, una relació personal
estretíssima amb l'Evangeli de la vida. El consentiment de Maria en
l'anunciació i la seva maternitat són l'origen mateix del misteri de
la vida que Crist vingué a donar als homes (cf. Jn 10, 10). A través
del seu acolliment i de la seva cura sol.lícita la vida de l'home ha
estat alliberada de la condemna de la mort definitiva i eterna.
Per això Maria, "com l'Església de la qual és figura, és mare de
tots els qui reneixen a la vida. És, en efecte, mare d'aquella Vida
per la qual tots viuen, ja que, en donar a llum aquesta Vida,
regenerà, en certa manera, tots els qui havien de viure per
ella".138
En contemplar la maternitat de Maria, l'Església descobreix el
sentit de la seva pròpia maternitat i la manera amb què és cridada a
manifestar-la. Al mateix temps, l'experiència maternal de l'Església
mostra la perspectiva més profunda per a comprendre l'experiència de
Maria com a model incomparable d'acolliment i de cura de la vida.
"Aparegué en el cel un
gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit (Ap 12,
1): la maternitat de Maria i de l'Església
103. La relació recíproca
entre el misteri de l'Església i Maria es manifesta amb claredat en
el "gran senyal" descrit en l'Apocalipsi: "Aparegué en el cel un
gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit, amb la
lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles"
(Ap 12, 1). En aquest senyal l'Església veu una imatge del seu propi
misteri: immergida en la història, és conscient que la transcendeix,
ja que és a la terra el "germen i el començament" del Regne de
Déu.139 L'Església veu la realització comple i exemplar d'aquest
misteri en Maria. Ella és la dona gloriosa, en la qual el designi de
Déu es pugué dur a terme amb total perfecció.
La "dona que tenia el sol per vestit" -posa en relleu el Llibre de
l'Apocalipsi- "espera un fill" (12, 2). L'Església és plenament
conscient de dur amb ella el Salvador del món, Crist el Senyor, i
d'estar cridada a donar-lo al món, tot regenerant els homes a la
vida mateixa de Déu. Però no pot oblidar que aquesta missió ha estat
possible gràcies a la maternitat de Maria, que concebé i donà a llum
aquell que és " Déu nat de Déu", "Déu veritable nascut del Déu
veritable". Maria és veritablement Mare de Déu, la Theotokos, en la
maternitat de la qual és exalçada al màxim la vocació a la
maternitat inscrita per Déu en cada dona. Així Maria és posada com a
model per a l'Església, cridada a ser la "nova Eva", mare dels
creients, mare dels qui "viuen" (cf. Gn 3, 20).
La maternitat espiritual de l'Església sols es realitza -l'Església
també n'és conscient- enmig dels "dolors i del donar a llum" (Ap 12,
2), és a dir, en la perenne tensió amb les forces del mal, que
continuen travessant el món i marcant el cor dels homes, fent
resistència a Crist: "En ell hi havia la vida, i la vida era la llum
dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha
pogut ofegar-la" (Jn 1, 4-5).
Com l'Església, també l'Església hagué de viure la seva maternitat
sota el signe del sofriment: "Serà... una senyera combatuda, i a tu
mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els
sentiments amagats al cor de molts" (Lc 2, 34-35). En les paraules
que, al començament de la vida terrena del Salvador, Simeó adreça a
Maria hi ha sintèticament representat el refús envers Jesús, i amb
Ell envers Maria, que assolirà el seu cimal en el Calvari. "Vora la
creu de Jesús" (Jn 19, 25), Maria participa del lliurament que el
Fill fa de si mateix: ofereix Jesús, el dóna, l'engendra
definitivament per a nosaltres. El "sí" de l'Anunciació madura
plenament en la Creu, quan arriba per a Maria el temps d'acollir i
d'engendrar com a fill cada home que es fa deixeble, vessant damunt
d'ell l'amor redemptor del Fill: "Jesús, veient la seva mare i, al
costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: "Dona,
aquí tens el teu fill"" (Jn 19, 26).
"El drac es va aturar
davant la dona... per devorar-li el fill així que nasqués" (Ap 12,
4): la vida amenaçada per les forces del mal
104. En el Llibre de
l'Apocalipsi el "gran senyal" de la "dona" (12, 1) és acompanyat per
"un altre senyal en el cel": es tracta d'"un gran drac roig" (12,
3), que simbolitza Satanàs, potència personal malèfica, i al mateix
temps totes les forces del mal que intervenen en la història i
dificulten la missió de l'Església.
També en això Maria il.lumina la comunitat dels creients. En efecte,
l'hostilitat de les forces del mal és una oposició encoberta que,
abans d'afectar els deixebles de Jesús, va contra la seva Mare. Per
salvar la vida del Fill dels qui el temen com una amenaça perillosa,
Maria ha de fugir amb Josep i l'Infant a Egipte (cf. Mt 2, 13-15).
Maria ajuda així l'Església a prendre consciència que la vida és
sempre al centre d'una gran lluita entre el bé i el mal, entre la
llum i les tenebres. El Drac vol devorar el nadó (cf. Ap 12, 4),
figura de Crist, que Maria engendra en la "plenitud del temps" (Ga
4, 4) i que l'Església ha de presentar contínuament als homes de les
diverses èpoques de la història. Però en certa manera és també
figura de cada home, de cada infant, especialment de cada criatura
feble i amenaçada, perquè -com recorda el Concili- "el Fill de Déu,
amb la seva encarnació, s'ha unit, en certa manera, amb cada
home".140 Precisament en la "carn" de cada home, Crist continua
revelant-se i entrant en comunió amb nosaltres, de manera que el
refús de la vida de l'home, en les seves diverses formes, és
realment refús de Crist. Aquesta és la veritat fascinadora, i al
mateix temps exigent, que Crist ens descobreix i que la seva
Església continua presentant incansablement: "Qui acull un infant
com aquest en nom meu, m'acull a mi" (Mt 18, 5); "Us ho asseguro:
tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho
fèieu" (Mt 25, 40).
"No existirà més la mort"
(Ap 21, 4): l'esplendor de la resurrecció
105. L'anunciació de
l'àngel a Maria es troba entre aquestes confortadores paraules: "No
tinguis por, Maria" i "Per a Déu no hi ha res impossible" (Lc 1,
30.37). Realment, tota l'existència de la Verge Maria està marcada
per la certesa que Déu és al seu costat i l'acompanya amb la seva
providència benèvola. Aquesta és també l'existència de l'Església,
que troba "un lloc" (Ap 12, 6) en el desert, lloc de la prova, però
també de la manifestació de l'amor de Déu envers el seu poble (cf.
Os 2, 16). Maria és la paraula viva de consol per a l'Església en la
seva lluita contra la mort. Mostrant-nos el seu Fill, ens assegura
que les forces de la mort ja han estat derrotades en Ell: "Lluitaren
vida i mort en lluita sense mida. El Rei de la vida, mort, ja regna
amb nova vida".141
L'Anyell immolat viu amb els senyals de la passió en l'esplendor de
la resurrecció. Només Ell domina tots els esdeveniments de la
història: en desfà els "segells" (cf. Ap 5, 1-10) i afirma, en el
temps i més enllà del temps, el poder de la vida sobre la mort. En
la "nova Jerusalem", és a dir, en el món nou, vers el qual tendeix
la història dels homes, "no existirà més la mort, ni dol, ni crits,
ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat" (Ap 21, 4).
I mentrestant, com a poble pelegrí, poble de la vida i per a la
vida, caminem confiats vers "un cel nou i una terra nova" (Ap 21,
1), adrecem la mirada a aquella que és per a nosaltres "signe
d'esperança ferma i de consol".142
