I Introducció
1. «Supleixo en la meva carn
-diu l'apòstol Pau, indicant el valor salvífic del sofriment- el que
falta a les tribulacions de Crist pel seu cos, que és
l'Església».(1)
Aquestes paraules semblen trobar-se al final del llarg camí pel qual
discorre el sofriment present en la història de l'home i il·luminat
per la paraula de Déu. Tenen el valor gairebé d'un descobriment
definitiu que va acompanyat d'alegria; per això l'Apòstol escriu:
«Ara m'alegro dels meus patiments per vosaltres ».(2) La alegria
deriva del descobriment del sentit del sofriment; tal descobriment,
encara que participa en ell de manera personalíssima Pau de Tars que
escriu aquestes paraules, és alhora vàlid per als altres. L'Apòstol
comunica el propi descobriment i gaudeix per tots aquells a qui pot
ajudar -com va ajudar-lo a ell mateix- a penetrar en el sentit
salvífic del sofriment.
2.
El tema del sofriment -precisament sota l'aspecte d'aquest sentit
salvífic sembla estar profundament inserit en el context de l'Any de
la Redempció com a Jubileu extraordinari de l'Església; també
aquesta circumstància deposa directament en favor de l'atenció que
s'hi ha de prestar precisament durant aquest període. Amb
independència d'aquest fet, és un tema universal que acompanya a
l'home al llarg i ample de la geografia. En cert sentit coexisteix
amb ell al món i per això cal tornar sobre ell constantment. Encara
que Sant Pau ha escrit a la carta als Romans que «la creació sencera
gemega, fins ara, i sent dolors de part »;(3) encara que l'home
coneix bé i té presents els sofriments del món animal, tanmateix el
que expressem amb la paraula «sofriment» sembla ser particularment
essencial a la naturalesa de l'home. Això és tan profund com l'home,
precisament perquè manifesta la seva manera la profunditat pròpia de
l'home i d'alguna manera la supera. El sofriment sembla pertànyer a
la transcendència de l'home; és un d'aquests punts en els quals
l'home és en cert sentit «destinat» a superar-se a si mateix, i de
manera misteriosa és cridat a fer-ho.
3.
Si el tema del sofriment ha de ser afrontat de manera particular en
el context de l'Any de la Redempció, això succeeix abans que res
perquè la redempció s'ha realitzat mitjançant la creu de Crist, és a
dir mitjançant el seu sofriment. I alhora, l'Any de la Redempció
pensem de nou en la veritat expressada a l'Encíclica Redemptor
hominis: en Crist «cada home es converteix en camí de
l'Església».(4) Es pot dir que l'home es converteix de manera
particular en camí de l'Església, quan en la seva vida entra el
sofriment. Això succeeix, com és sabut, en diversos moments de la
vida; es realitza de maneres diferents; assumeix dimensions
diverses; tanmateix, d'una forma o d'una altra, el sofriment sembla
ser, i ho és, gairebé inseparable de l'existència terrena de l'home.
Donat
doncs que l'home, a través de la seva vida terrena, camí en una
manera o en un altre pel camí del sofriment, l'Església deuria -en
tot temps, i potser especialment l'Any de la Redempció- trobar-se
amb l'home precisament en aquest camí. L'Església, que neix del
misteri de la redempció en la creu de Crist, està obligada a buscar
el trobament amb l'home, de manera particular al camí del seu
sofriment. En tal trobament l'home «es converteix al camí de
l’Església», i és aquest un dels camins més importants.
4.
D'aquí deriva també aquesta reflexió, precisament l'Any de la
Redempció: la reflexió sobre el sofriment. El sofriment humà suscita
compassió, suscita també respecte, i a la seva manera atemoreix. En
efecte, en ell està continguda la grandesa d'un misteri específic.
Aquest particular respecte per tot sofriment humà ha de ser posat al
principi de quant serà exposat a continuació des de la més profunda
necessitat del cor, i també des del profund imperatiu de la fe. En
el tema del sofriment, aquests dos motius semblen apropar-se
particularment i unir-se entre si: la necessitat del cor ens mana
vèncer la timidesa, i l'imperatiu de la fe -formulat, per exemple,
en les paraules de Sant Pau recordades al principi- brinda el
contingut, en nom i en virtut del qual gosem tocar el que sembla en
tot home una cosa tan intangible; perquè l'home, en el seu
sofriment, és un misteri intangible.
II El món del sofriment humà
5.
Encara que en la seva dimensió subjectiva, com a fet personal,
tancat en el concret i irrepetible interior de l'home, el sofriment
sembla gairebé inefable i intransferible, potser alhora cap altra
cosa no exigeix -en la seva «realitat objectiva»- ser tractada,
meditada, concebuda en la forma d'un problema explícit; i exigeix
que entorn d'ell es facin preguntes de fons i es busquin respostes.
Com es veu, no es tracta aquí només de donar una descripció del
sofriment. Hi ha altres criteris, que van més enllà de l'esfera de
la descripció i que hem de tenir en compte, quan volem penetrar al
món del sofriment humà.
Pot ser
que la medicina, an tant que ciència i alhora art de curar,
descobreixi al vast terreny del sofriment de l'home el sector més
conegut, l'identificat amb major precisió i relativament més
compensat pels mètodes del «reaccionar» (és a dir, de la
terapèutica). Tanmateix, aquest és només un sector. El terreny del
sofriment humà és molt més vast, molt més variat i pluridimensional.
L'home sofreix de maneres diverses, no sempre considerats per la
medicina, ni tan sols en les seves ramificacions més avançades. El
sofriment és quelcom més ampli que la malaltia, més complex i alhora
encara més profundament arrelat en la humanitat mateixa. Una certa
idea d'aquest problema ens ve de la distinció entre sofriment físic
i sofriment moral. Aquesta distinció pren com a fonament la doble
dimensió de l'ésser humà, i indica l'element corporal i espiritual
com l'immediat o directe subjecte del sofriment. Encara que es
puguin usar com a sinònims, fins a cert punt, les paraules
«sofriment» i «dolor», el sofriment físic es dóna quan de qualsevol
manera « fa mal el cos », mentre que el sofriment moral és «dolor de
l'ànima». Es tracta, en efecte, del dolor de tipus espiritual, i no
solament de la dimensió «psíquica» del dolor que acompanya tant el
sofriment moral com el físic. L'extensió i la multiformitat del
sofriment moral no són certament menors que les del físic; però
alhora aquell apareix com a menys identificat i menys assequible per
la terapèutica.
6.
La Sagrada Escriptura és un gran llibre sobre el sofriment. Dels
llibres de l'Antic Testament esmentarem només alguns exemples de
situacions que porten el signe del sofriment, abans que res moral:
el perill de mort,(5) la mort dels propis fills,(6) i especialment
la mort del fill primogènit i únic.(7) També la falta de prole,(8)
la nostàlgia de la pàtria,(9) la persecució i hostilitat del
ambient,(10) l’escarni i la irrisió cap a qui pateix,(11) la solitud
i l’abandonament.(12) I altres més, com el remordiment de
consciència,(13) la dificultat en comprendre per què els dolents
prosperen i els justos pateixen,(14) la infidelitat i la ingratitud
per part d'amics i de veïns,(15) les tribulacions de la pròpia
nació.(l6)
L'Antic
Testament, tractant l'home com a «conjunt» psicofísic, uneix amb
freqüència els sofriments «morals» amb el dolor de determinades
parts de l'organisme: dels ossos,(17) dels ronyons,(18) del
fetge,(19) de les vísceres,(20) del cor.(21) En efecte, no es pot
negar que els sofriments morals tenen també una part «física» o
somàtica, i que amb freqüència es reflecteixen en l'estat general de
l'organisme.
7.
Com es veu a través dels exemples adduïts, en la Sagrada Escriptura
trobem un vast elenc de situacions doloroses per a l'home per
diversos motius. Aquest elenc diversificat no esgota certament tot
el que sobre el sofriment ha dit ja i repeteix constantment el
llibre de la història de l'home (aquest és més aviat un «llibre no
escrit»), i més encara el llibre de la història de la humanitat,
llegit a través de la història de cada home.
Es pot dir que
l'home sofreix, quan experimenta qualsevol mal. En el vocabulari de
l'Antic Testament, la relació entre sofriment i mal es posa en
evidència com a identitat. Aquell vocabulari, en efecte, no tenia
una paraula específica per indicar el «sofriment»; per això definia
com a «mal» tot allò que era sofriment.(22) Solament la llengua
grega i amb ella el Nou Testament (i les versions gregues de l'Antic)
se serveixen del verb «pas*¥ = estic afectat per..., experimento una
sensació, sofreixo», i gràcies a ell el sofriment no és directament
identificable amb el mal (objectiu), sinó que expressa una situació
en la qual l'home prova el mal, i provant-lo, es fa subjecte de
sofriment. Aquest, en veritat, té alhora caràcter actiu i passiu (de
« patior »). Fins i tot quan l'home es procura per si mateix un
sofriment, quan és l'autor del mateix, aquest sofriment queda com a
una cosa passiva en la seva essència metafísica.
Tanmateix, això no
vol dir que el sofriment en sentit psicològic no estigui marcat per
una « activitat » específica. Aquesta és, efectivament, aquella
múltiple i subjectivament diferenciada « activitat » de dolor, de
tristesa, de desil·lusió, d'abatiment o fins i tot de desesperació,
segons la intensitat del sofriment, de la seva profunditat o
indirectament segons tota l'estructura del subjecte que sofreix i de
la seva específica sensibilitat. Dins del que constitueix la forma
psicològica del sofriment, es troba sempre una experiència de mal, a
causa de la qual l'home sofreix.
Així doncs, la
realitat del sofriment posa una pregunta sobre l'essència del mal:
què és el mal?
Aquesta pregunta
sembla inseparable, en cert sentit, del tema del sofriment. La
resposta cristiana a aquesta pregunta és diferent de la que donen
algunes tradicions culturals i religioses, que creuen que
l'existència és un mal del qual cal alliberar-se. El cristianisme
proclama l'essencial bé de l'existència i el bé del que existeix,
professa la bondat del Creador i proclama el bé de les criatures.
L'home sofreix a causa del mal, que és una certa falta, limitació o
distorsió del bé. Es podria dir que l'home sofreix a causa d'un bé
del que ell no participa, del qual és en certa manera exclosa o del
qual ell mateix s'ha privat. Sofreix en particular quan « hauria »
de tenir part -en circumstàncies normals- en aquest bé i no el té.
Així doncs, en el
concepte cristià la realitat del sofriment s'explica per mitjà del
mal que està sempre referit, d'alguna manera, a un bé.
8.
El sofriment humà constitueix en si mateix gairebé un « món »
específic que existeix junt amb el de l'home, que apareix en ell i
passa, o de vegades no passa, però es consolida i arrela en ell.
Aquest món del sofriment, dividit en molts i molt nombrosos
subjectes, existeix gairebé en la dispersió. Cada home, mitjançant
el seu sofriment personal, constitueix no només una petita part
d'aquest « món », sinó que alhora aquell « món » està en ell com una
entitat finita i irrepetible. Unida a això és, tanmateix, la
dimensió interpersonal i social. El món del sofriment té com una
certa compactibilitat pròpia. Els homes que sofreixen es fan
semblants entre si a través de l'analogia de la situació, la prova
del destí o mitjançant la necessitat de comprensió i atencions;
potser sobretot mitjançant la persistent pregunta sobre el sentit de
tal situació. Per això, encara que el món del sofriment existeixi en
la dispersió, alhora conté per si mateix un singular desafiament a
la comunió i la solidaritat. Tractarem de seguir també aquesta crida
en aquestes reflexions.
Pensant al món del
sofriment en el seu sentit personal i alhora col·lectiu, no és
possible, finalment, deixar de notar que tal món, en alguns períodes
de temps i en alguns espais de l'existència humana, sembla que es fa
particularment dens. Això succeeix, per exemple, en casos de
calamitats naturals, d'epidèmies, de catàstrofes i cataclismes o de
diversos flagells socials. Pensem, per exemple, en el cas d'una mala
collita i, com a conseqüència d’això mateix -o d'altres diverses
causes-, en el drama de la gana.
Pensem, finalment,
en la guerra. Parlo d'ella de manera especial. Parlo de les dues
últimes guerres mundials, de les quals la segona ha implicat un
cúmul encara major de mort i un pesat patrimoni de sofriments
humans. Al seu torn, la segona meitat del nostre segle -com en
proporció amb els errors i transgressions de la nostra civilització
contemporània- porta per si mateix una amenaça tan horrible de
guerra nuclear, que no podem pensar en aquest període sinó en termes
d'un incomparable acumulació de sofriments, fins a arribar a la
possible autodestrucció de la humanitat.
D'aquesta manera
aquest món de sofriment, que en definitiva té el seu subjecte en
cada home, sembla transformar-se en la nostra època -potser més que
en qualsevol altre moment- en un particular « sofriment del món »;
del món que ha estat transformat, com mai abans, pel progrés
realitzat per l'home i que, alhora, està en perill més que mai, a
causa dels errors i culpes de l'home.
III A la recerca d’una resposta a la pregunta sobre el sentit del
sofriment
9.
Dins de cada sofriment experimentat per l'home, i també en el més
pregon del món del sofriment, apareix inevitablement la pregunta:
per què? És una pregunta sobre la causa, la raó; una pregunta sobre
la finalitat (per a què); en definitiva, sobre el sentit. Aquesta no
solament acompanya el sofriment humà, sinó que sembla determinar
fins i tot el contingut humà, això per la qual cosa el sofriment és
pròpiament sofriment humà.
Òbviament el
dolor, sobretot el físic, està àmpliament difós al món dels animals.
Però només l'home, quan sofreix, sap que sofreix i es pregunta per
què; i sofreix de manera humanament encara més profunda, si no troba
una resposta satisfactòria. Aquesta és una pregunta difícil, com ho
és una altra, molt afí, és a dir, la que es refereix al mal: Per què
el mal? Per què el mal al món? Quan posem la pregunta d'aquesta
manera, fem sempre, almenys en certa mesura, una pregunta també
sobre el sofriment.
Ambdues preguntes
són difícils quan les fa l'home a l'home, els homes als homes, com
també quan l'home les fa a Déu. En efecte, l'home no fa aquesta
pregunta al món, encara que moltes vegades el sofriment provingui
d'ell, sinó que la fa a Déu com a Creador i Senyor del món.
I és ben sabut que
en la línia d'aquesta pregunta s'arriba no només a múltiples
frustracions i conflictes en la relació de l'home amb Déu, sinó que
succeeix fins i tot que s'arriba a la negació mateixa de Déu. En
efecte, si l'existència del món obre gairebé la mirada de l'ànima
humana a l'existència de Déu, a la seva saviesa, poder i
magnificència, el mal i el sofriment semblen ofuscar aquesta imatge,
de vegades de manera radical, tant més en el drama diari de tants
sofriments sense culpa i de tantes culpes sense una adequada pena.
Per això, aquesta circumstància -potser més encara que qualsevol
altra- indica com d’important és la pregunta sobre el sentit del
sofriment i amb quina agudesa és precís tractar tant la pregunta
mateixa com les possibles respostes a donar.
10.
L'home pot dirigir tal pregunta a Déu amb tota la commoció del seu
cor i amb la ment plena de sorpresa i d'inquietud; Déu espera la
pregunta i l'escolta, com podem veure en la Revelació de l'Antic
Testament. Al llibre de Job la pregunta ha trobat la seva expressió
més viva.
És coneguda la
història d'aquest home just, que sense cap culpa pròpia és provat
per innombrables sofriments. Perd els seus béns, els fills i filles,
i finalment ell mateix pateix una greu malaltia. En aquesta horrible
situació es presenten a la seva casa tres vells amics, els quals
-cada un amb paraules diferents- tracten de convèncer-lo que, havent
estat afectat per tants i sofriments tan terribles, ha d'haver comès
alguna culpa greu. En efecte, el sofriment -diuen- s'abat sempre
sobre l'home com a pena pel reat; és manat per Déu que és
absolutament just i troba la pròpia motivació en la justícia. Es
diria que els vells amics de Job volen no només convèncer-lo de la
justificació moral del mal, sinó que, en cert sentit, tracten de
defensar el sentit moral del sofriment davant de si mateixos. El
sofriment, per a ells, pot tenir sentit exclusivament com a pena pel
pecat i, per tant, només en el camp de la justícia de Déu, que paga
bé amb bé i mal amb mal.
El seu
punt de referència en aquest cas és la doctrina expressada en altres
llibres de l'Antic Testament, que ens mostren el sofriment com a
pena infligida per Déu a causa del pecat dels homes. El Déu de la
Revelació és Legislador i Jutge en una mesura tal que cap autoritat
temporal no pot fer-ho. El Déu de la Revelació, en efecte, és abans
que res el Creador, de qui, junt amb l'existència, prové el bé
essencial de la creació. Per tant, també la violació conscient i
lliure d'aquest bé per part de l'home és no només una transgressió
de la llei, sinó, alhora, una ofensa al Creador, que és el Primer
Legislador. Tal transgressió té caràcter de pecat, segons el sentit
exacte, és a dir, bíblic i teològic d'aquesta paraula. Al mal moral
del pecat correspon el càstig, que garanteix l'ordre moral en el
mateix sentit transcendent, en el qual aquest ordre és establert per
la voluntat del Creador i Suprem Legislador. D'allà deriva també una
de les veritats fonamentals de la fe religiosa, basada així mateix
en la Revelació: és a dir que Déu és un jutge just, que premia el bé
i castiga el mal: « (Senyor) ets just en quant has fet amb
nosaltres, i totes les teves obres són veritat, i rectes els teus
camins, i justos tots els teus judicis. I has jutjat amb justícia en
tots els teus judicis, en tot el que has portat sobre nosaltres...
amb judici just has portat tots aquests mals a causa dels nostres
pecats ».(23)
Segons
l'opinió manifestada pels amics de Job, s'expressa una convicció que
es troba també en la consciència moral de la humanitat: l'ordre
moral objectiu requereix una pena per la transgressió, pel pecat i
pel reat. El sofriment apareix, sota aquest punt de vista, com un «
mal justificat ». La convicció dels qui expliquen el sofriment com a
càstig del pecat, troba el seu suport en l'ordre de la justícia, i
correspon amb l'opinió expressada per un dels amics de Job: «Pel que
sempre vaig veure, els que llauren la iniquitat i sembren la
desventura, la cullen ».(24)
11.
Job, tanmateix, contesta la veritat del principi que identifica el
sofriment amb el càstig del pecat i ho fa partint de la seva pròpia
experiència. En efecte, ell és conscient de no haver merescut tal
càstig, més encara, exposa el bé que ha fet al llarg de la seva
vida. Al final Déu mateix retreu als amics de Job per les seves
acusacions i reconeix que Job no és culpable. El seu és el sofriment
d'un innocent; ha de ser acceptat com un misteri que l'home no pot
comprendre a fons amb la seva intel·ligència.
El
llibre de Job no desvirtua les bases de l'ordre moral transcendent,
fundat en la justícia, com les proposa tota la Revelació en l'Antiga
i en la Nova Aliança. Però, alhora, el llibre demostra amb tota
claredat que els principis d'aquest ordre no es poden aplicar de
manera exclusiva i superficial. Si és veritat que el sofriment té un
sentit com a càstig quan està unit a la culpa, no és veritat, al
contrari, que tot sofriment sigui conseqüència de la culpa i tingui
caràcter de càstig.
La figura del just
Job és una prova eloqüent a l'Antic Testament. La Revelació, paraula
de Déu mateix, posa amb tota claredat el problema del sofriment de
l'home innocent: el sofriment sense culpa. Job no ha estat castigat,
no hi havia raó per infligir-li una pena, encara que hagi estat
sotmès a una prova duríssima. En la introducció del llibre apareix
que Déu va permetre aquesta prova per provocació de Satanàs. Aquest,
en efecte, va posar en dubte davant del Senyor la justícia de Job: «
Potser tem Job Déu debades?... Has beneït el treball de les seves
mans, i els seus ramats s'escampen pel país. Però estén la teva mà i
toca el que és seu, (veurem) si no et maleeix al teu rostre ».(25)
Si el Senyor consent en provar a Job amb el sofriment, ho fa per
demostrar la seva justícia. El sofriment té caràcter de prova.
El llibre de Job
no és l'última paraula de la Revelació sobre aquest tema. En certa
manera és un anunci de la passió de Crist. Però ja en si mateix és
un argument suficient perquè la resposta en la pregunta sobre el
sentit del sofriment no estigui unida sense reserves a l'ordre
moral, basat només en la justícia. Si tal resposta té una fonamental
i transcendent raó i validesa, alhora es presenta no només com a
insatisfactòria en casos semblants al del sofriment del just Job,
sinó que més aviat sembla rebaixar i empobrir el concepte de
justícia, que trobem en la Revelació.
12.
El llibre de Job posa de manera perspicaç el « per què » del
sofriment; mostra també que aquest arriba a l'innocent, però no dóna
encara la solució al problema.
Ja en l'Antic
Testament notem una orientació que tendeix a superar el concepte
segons el qual el sofriment té sentit únicament de càstig pel pecat,
quan se subratlla alhora el valor educatiu de la pena sofriment.
Així doncs, en els sofriments infligits per Déu al Poble elegit és
present una invitació de la seva misericòrdia, la qual corregeix per
portar a la conversió: «Els càstigs no vénen per a la destrucció
sinó per a la correcció del nostre poble ».(26)
Així s'afirma la
dimensió personal de la pena. Segons aquesta dimensió, la pena té
sentit no solament perquè serveix per pagar el mateix mal objectiu
de la transgressió amb altre mal, sinó abans que res perquè crea la
possibilitat de reconstruir el bé en el mateix subjecte que sofreix.
Aquest és un
aspecte importantíssim del sofriment. Està arrelat profundament en
tota la Revelació de l'Antiga i, sobretot, de la Nova Aliança. El
sofriment ha de servir per a la conversió, és a dir, per a la
reconstrucció del bé en el subjecte, que pot reconèixer la
misericòrdia divina en aquesta crida a la penitència. La penitència
té com a finalitat superar el mal, que sota diverses formes és
latent en l'home, i consolidar el bé tant en un mateix com en la
seva relació amb els altres i, sobretot, amb Déu.
13.
Però per poder
percebre la verdadera resposta al « per què » del sofriment, hem de
tornar la nostra mirada a la revelació de l'amor diví, font última
del sentit de tot l'existent. L'amor és també la font més rica sobre
el sentit del sofriment, que és sempre un misteri; som conscients de
la insuficiència i inadecuació de les nostres explicacions. Crist
ens fa entrar en el misteri i ens fa descobrir el « per què » del
sofriment, en quant som capaços de comprendre la sublimitat de
l'amor diví.
Per trobar el
sentit profund del sofriment, seguint la Paraula revelada de Déu,
cal obrir àmpliament al subjecte humà en les seves múltiples
potencialitats, sobretot, cal acollir la llum de la Revelació, no
solament quan expressa l'ordre transcendent de la justícia, sinó
quan il·lumina aquest ordre amb l'Amor com a font definitiva de tot
el que existeix. L'Amor és també la font més plena de la resposta a
la pregunta sobre el sentit del sofriment. Aquesta pregunta ha estat
donada per Déu a l'home en la creu de Jesucrist.
IV. Jesucrist: el sofriment vençut per l’amor
14.
«Tant va estimar Déu al món que li va donar el seu Fill unigènit,
perquè tot el que cregui en Ell no mori, sinó que tingui la vida
eterna ».(27) Aquestes paraules, pronunciades per Crist en el
col·loqui amb Nicodem, ens introdueixen al centre mateix de l'acció
salvífica de Déu. Manifesten també l'essència mateixa de la
soteriologia cristiana, és a dir, de la teologia de la salvació.
Salvació significa alliberament del mal, i per això està en estreta
relació amb el problema del sofriment. Segons les paraules dirigides
a Nicodem, Déu dóna el seu Fill al « món » per deslliurar l'home del
mal, que porta per si mateix la definitiva i absoluta perspectiva
del sofriment. Contemporàniament, la mateixa paraula « dóna » (« va
donar ») indica que aquest alliberament ha de ser realitzat pel Fill
unigènit mitjançant el seu propi sofriment. I en això es manifesta
l'amor, l'amor infinit, tant d'aquest Fill unigènit com del Pare,
que per això « dóna » el seu Fill. Aquest és l'amor vers a l'home,
l'amor pel « món »: l'amor salvífic.
Ens
trobem aquí -cal adonar-se clarament en la nostra reflexió comuna
sobre aquest problema- davant d'una dimensió completament nova del
nostre tema. És una dimensió diversa de la que determinava i en cert
sentit tancava la recerca del significat del sofriment dins dels
límits de la justícia. Aquesta és la dimensió de la Redempció, a la
qual a l'Antic Testament ja semblaven ser un preludi les paraules
del just Job, almenys segons la Vulgata: «Perquè jo sé que el meu
Redemptor viu, i al final... jo veuré Déu ».(28) Mentre fins ara la
nostra consideració s'ha concentrat abans que res, i en certa manera
exclusivament, en el sofriment en la seva múltiple dimensió
temporal, (com succeïa igualment amb els sofriments del just Job),
les paraules abans citades del col·loqui de Jesús amb Nicodem es
refereixen al sofriment en el seu sentit fonamental i definitiu. Déu
dóna el seu Fill unigènit, per a que l'home « no mori »; i el
significat del « no mori » està precisat clarament en les paraules
que segueixen: « sinó que tingui la vida eterna ».
L'home
« mor », quan perd « la vida eterna ». El contrari de la salvació no
és, doncs, només el sofriment temporal qualsevol sofriment, sinó el
sofriment definitiu: la pèrdua de la vida eterna, el ser rebutjats
per Déu, la condemnació. El Fill unigènit ha estat donat a la
humanitat per protegir l'home, abans que res, d'aquest mal definitiu
i del sofriment definitiu. A la seva missió salvífica Ell ha de
tocar, per tant, el mal en les seves mateixes arrels
transcendentals, en les quals aquest es desenvolupa en la història
de l'home. Aquestes arrels transcendentals del mal estan fixades en
el pecat i en la mort: en efecte, aquestes es troben en la base de
la pèrdua de la vida eterna. La missió del Fill unigènit consisteix
a vèncer el pecat i la mort. Ell venç el pecat amb la seva
obediència fins a la mort, i venç la mort amb la seva resurrecció.
15.
Quan es diu que Crist amb la seva missió toca el mal en les seves
mateixes arrels, nosaltres pensem no només en el mal i el sofriment
definitiu, escatològic (perquè l'home « no mori, sinó que tingui la
vida eterna »), sinó també -almenys indirectament- en el mal i el
sofriment en la seva dimensió temporal i històrica. El mal, en
efecte, està vinculat al pecat i a la mort. I encara que s'ha de
jutjar amb gran cautela el sofriment de l'home com a conseqüència de
pecats concrets (això indica precisament l'exemple del just Job),
tanmateix, aquest no pot separar-se del pecat d'origen, del què a
Sant Joan s’anomena « el pecat del món»,(29) del rerefons pecaminós
de les accions personals i dels processos socials en la història de
l'home. Si no és lícit aplicar aquí el criteri restringit de la
dependència directa (com feien els tres amics de Job), tanmateix no
es pot ni tan sols renunciar al criteri que, en la base dels
sofriments humans, hi ha una implicació múltiple amb el pecat.
De
manera semblant succeeix quan es tracta de la mort. Aquesta moltes
vegades és esperada fins i tot com un alliberament dels sofriments
d'aquesta vida. Alhora, no és possible deixar de reconèixer que ella
constitueix gairebé una síntesi definitiva de l'acció destructora
tant a l'organisme corpori com en la psique. Però abans que res la
mort comporta la dissociació de tota la personalitat psicofísica de
l'home. L'ànima sobreviu i subsisteix separada del cos, mentre el
cos és sotmès a una gradual descomposició segons les paraules del
Senyor Déu, pronunciades després del pecat comès per l'home al
començament de la seva història terrena: «Pols ets, i en pols et
tornaràs».(30) Encara que la mort no és un sofriment en el sentit
temporal de la paraula, encara que en una certa manera es troba més
enllà de tots els sofriments, el mal que l'ésser humà experimenta
contemporàniament amb ella, té un caràcter definitiu i totalitzant.
Amb la seva obra salvífica el Fill unigènit allibera l'home del
pecat i de la mort. Abans que res Ell esborra de la història de
l'home el domini del pecat, que s'ha radicat sota la influència de
l'esperit maligne, partint del pecat original, i dóna després a
l'home la possibilitat de viure en la gràcia santificant. En línia
amb la victòria sobre el pecat, Ell treu també el domini de la mort,
obrint amb la seva resurrecció el camí de la futura resurrecció dels
cossos. Una i una altra són condicions essencials de la « vida
eterna » és a dir, de la felicitat definitiva de l'home en unió amb
Déu; això vol dir, per als salvats, que en la perspectiva
escatològica el sofriment és totalment cancel·lat.
Com a
resultat de l'obra salvífica de Crist, l'home existeix sobre la
terra amb l'esperança de la vida i de la santedat eterna. I encara
que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb
la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de
la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica
de l'existència humana, tanmateix, sobre tota aquesta dimensió i
sobre cada sofriment aquesta victòria projecta una llum nova, que és
la llum de la salvació. És la llum de l'Evangeli, és a dir, de la
Bona Nova. En el centre d'aquesta llum es troba la veritat proposada
en el col·loqui amb Nicodem: «Perquè tant va estimar Déu el món, que
li va donar el seu unigènit Fill ».(31) Aquesta veritat canvia
radicalment el quadre de la història de l'home i la seva situació
terrena. Malgrat el pecat que s'ha arrelat en aquesta història com a
herència original, com « pecat del món » i com a suma dels pecats
personals, Déu Pare ha estimat el seu Fill unigènit, és a dir,
l'estima de manera duradora; i després, precisament per aquest amor
que supera tot, ell « lliure » aquest Fill, a fi que toqui les
arrels mateixes del mal humà i així s'aproximi de manera salvífica
al món sencer del sofriment, del qual l'home és partícip.
16.
En la seva activitat messiànica al mig d'Israel, Crist es va apropar
incessantment al món del sofriment humà. «Va passar fent el bé
»,(32) i aquest obrar seu es dirigia, abans que res, als malalts i
als qui esperaven ajuda. Curava els malalts, consolava als afligits,
alimentava als famolencs, alliberava els homes de la sordesa, de la
ceguesa, de la lepra, del dimoni i de diverses disminucions
físiques; tres vegades va tornar la vida als morts. Era sensible a
tot sofriment humà, tant del cos com de l'ànima. Alhora instruïa,
posant en el centre del seu ensenyament les vuit benaurances, que
són dirigides als homes provats per diversos sofriments en la seva
vida temporal. Aquests són els « pobres d'esperit », « els que
ploren », « els que tenen gana i set de justícia », « els que
pateixen persecució per la justícia », quan els insulten, els
persegueixen i, amb mentida, diuen contra ells tot gènere de mal per
Crist...(33) Així segons Mateu. Lluc esmenta explícitament als que
ara pateixen gana.(34)
De tota
manera Crist es va apropar sobretot al món del sofriment humà pel
fet d'haver assumit aquest sofriment en si mateix. Durant la seva
activitat pública va provar no només la fatiga, la falta d'una casa,
la incomprensió fins i tot per part dels més propers; però sobretot
va ser envoltat cada vegada més hermèticament per un cercle
d'hostilitat i es van fer cada vegada més palpables els preparatius
per treure'l d'entre els vius. Crist era conscient d'això i moltes
vegades parlava als seus deixebles dels sofriments i de la mort que
li esperaven: «Pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà lliurat
als prínceps dels sacerdots i als escribes, que el condemnaran a
mort i el lliuraran als gentils, i es burlaran d'Ell i l’escopiran,
i el fuetejaran i li donaran mort, però als tres dies ressuscitarà
».(35) Crist va cap a la seva passió i mort amb tota la consciència
de la missió que ha de realitzar d'aquesta manera. Precisament per
mitjà d'aquest sofriment seu fa possible « que l’home no mori, sinó
que tingui la vida eterna ». Precisament per mitjà de la seva creu
ha de tocar les arrels del mal, plantades en la història de l'home i
en les ànimes humanes. Precisament per mitjà de la seva creu ha de
complir l'obra de la salvació. Aquesta obra, en el designi de l'amor
etern, té un caràcter redemptor.
Per
això Crist reprèn severament a Pere, quan vol fer-lo abandonar els
pensaments sobre el sofriment i sobre la mort de creu.(36) i quan el
mateix Pere, durant la captura a Getsemaní, intenta defensar-lo amb
l'espasa, Crist li diu: «Torna la teva espasa al seu lloc... Com es
compliran les Escriptures, si convé que sigui així? ».(37) I a més
afegeix: «El calze que em va donar el meu Pare, no l’he de beure?
».(38) Aquesta resposta -com altres que trobem en diversos punts de
l'Evangeli- mostra que profundament Crist estava convençut del que
havia expressat en la conversa amb Nicodem: «Perquè tant va estimar
Déu al món, que li va donar el seu Fill unigènit, perquè tot el que
cregui en Ell no mori, sinó que tingui la vida eterna ».(39) Crist
s'encamina cap al seu propi sofriment, conscient de la seva força
salvífica; va obedient cap al Pare, però abans que res està unit al
Pare en l'amor amb el qual Ell ha estimat el món i l'home en el món.
Per això Sant Pau escriurà de Crist: «Em va estimar i es va lliurar
per a mi ».(40)
17.
Les Escriptures havien de complir-se. Eren molts els testimonis
messiànics de l'Antic Testament que anunciaven els sofriments del
futur Ungit de Déu. Particularment commovedor entre tots és el que
solem anomenar el quart Poema del Servent de Yavé, contingut al
Llibre d'Isaies. El profeta, al qual justament s’anomena « el cinquè
evangelista », presenta en aquest Poema la imatge dels sofriments
del Servent amb un realisme tan agut com si ho veiés amb els seus
propis ulls: amb els del cos i de l'esperit. La passió de Crist
resulta, a la llum dels versicles d'Isaies, gairebé encara més
expressiva i commovedora que en les descripcions dels mateixos
evangelistes. Vet aquí com es presenta davant de nosaltres el
verdader Baró de dolors:
«No tenia figura ni bellesa que es fes admirar…
Era menyspreat, rebuig entre els homes,
home fet al dolor i acostumat a la malaltia.
Semblant a aquells que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem i el teníem per no res.
De fet, ell portava les nostres malalties
i havia pres damunt seu els nostres dolors.
Nosaltres el teníem per un home castigat
que Déu assota i humilia.
Però ell era malferit per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
Rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem com ovelles disperses,
cadascú seguia el seu camí;
però el Senyor ha carregat damunt d’ell
les culpes de tots nosaltres.» 42
El
Poema del Servent de dolors conté una descripció en la qual es poden
identificar, en un cert sentit, els moments de la passió de Crist en
els seus diversos moments: la detenció, la humiliació, les
bufetades, les escopinades, el vilipendi de la dignitat mateixa del
presoner, el judici injust, la flagel·lació, la coronació d'espines
i l’escarni, el camí amb la creu, la crucifixió i l'agonia.
Més
encara que aquesta descripció de la passió ens impressiona en les
paraules del profeta la profunditat del sacrifici de Crist. Ell,
encara que innocent, es carrega amb els sofriments de tots els
homes, perquè es carrega amb els pecats de tots. «El Senyor ha
carregat damunt seu les culpes de tots nosaltres»: tot el pecat de
l'home en la seva extensió i profunditat és la verdadera causa del
sofriment del Redemptor. Si el sofriment « és mesurat » amb el mal
sofert, llavors les paraules del profeta permeten comprendre la
mesura d'aquest mal i d'aquest sofriment, amb el qual Crist es va
carregar. Pot dir-se que aquest és sofriment « substitutiu »; però
sobretot és « redemptor ». El Baró de dolors d'aquella profecia és
veritablement aquell « anyell de Déu, que treu el pecat del món
».(42) En el seu sofriment els pecats són esborrats precisament
perquè Ell únicament, com a Fill unigènit, va poder carregar-los
sobre si, assumir-los amb aquell amor cap al Pare que supera el mal
de tot pecat; en un cert sentit aniquila aquest mal en l'àmbit
espiritual de les relacions entre Déu i la humanitat, i omple aquest
espai amb el bé.
Trobem
aquí la dualitat de naturalesa d'un únic subjecte personal del
sofriment redemptor. Aquell que amb la seva passió i mort en la creu
realitza la Redempció, és el Fill unigènit que Déu «donà ». I alhora
aquest Fill de la mateixa naturalesa que el Pare, sofreix com a
home. El seu sofriment té dimensions humanes, té també una
profunditat i intensitat -úniques en la història de la humanitat-
que, fins i tot sent humanes, poden tenir també una incomparable
profunditat i intensitat de sofriment, en quant que l'Home que
sofreix és en persona el mateix Fill unigènit: « Déu de Déu». Per
tant, només Ell -el Fill unigènit- és capaç d'incloure la mesura del
mal continguda en el pecat de l'home: en cada pecat i en el pecat «
total » segons les dimensions de l'existència històrica de la
humanitat sobre la terra.
18.
Pot
afirmar-se que les consideracions anteriors ens porten ja
directament a Getsemaní i al Gòlgota, on es va complir el Poema del
Servent de dolors, contingut al Llibre d'Isaies. Abans d'arribar
allà, llegim els versicles successius del Poema, que donen una
anticipació profètica de la passió del Getsemaní i del Gòlgota. El
Servent de dolors -i això al seu torn és essencial per a una anàlisi
de la passió de Crist- es carrega amb aquells sofriments, dels què
s'ha parlat, d'una manera completament voluntària:
«Quan era maltractat,
s’humiliava i no obria la boca.
Com els anells portats a matar
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i ni tan sols obria la boca.
L’han empresonat i condemnat; se l’han endut.
I, qui es preocupa de la seva sort?
L’han arrencat de la terra dels vivents,
l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble.
L’han sepultat entre els malfactors,
l’han enterrat entre els opulents,
a ell que no obrava amb violència
ni tenia mai als llavis la perfídia.» 43
Crist
sofreix voluntàriament i sofreix innocentment. Acull amb el seu
sofriment aquell interrogant que, posat moltes vegades pels homes,
ha estat expressat, en un cert sentit, de manera radical al Llibre
de Job. Tanmateix, Crist no solament porta amb si la mateixa
pregunta (i això d'una manera encara més radical, ja que Ell no és
només un home com Job, sinó l'unigènit Fill de Déu, però porta també
el màxim de la possible resposta a aquest interrogant. La resposta
emergeix, es podria dir, de la mateixa matèria de la que està
formada la pregunta. Crist dóna la resposta a l'interrogant sobre el
sofriment i sobre el sentit del mateix, no només amb els seus
ensenyaments, és a dir, amb la Bona Nova, sinó abans que res amb el
seu propi sofriment, el qual està integrat d'una manera orgànica i
indissoluble amb els ensenyaments de la Bona Nova. Aquesta és la
paraula última i sintètica d'aquest ensenyament: «La doctrina de la
Creu » com dirà un dia Sant Pau.(44)
Aquesta
« doctrina de la Creu » omple amb una realitat definitiva la imatge
de l'antiga profecia. Molts llocs, molts discursos durant la
predicació pública de Crist testifiquen com Ell accepta ja des de
l'inici aquest sofriment, que és la voluntat del Pare per a la
salvació del món. Tanmateix, l'oració a Getsemaní té aquí una
importància decisiva. Les paraules: «Pare, si és possible, passi de
mi aquest calze; tanmateix, no es faci com jo vull, sinó com tu vols
»; (45) i a continuació: «Pare, si aquest calze no pot passar sense
que jo el begui, facis la teva voluntat »,(46) tenen una pluriforme
eloqüència. Proven la veritat d'aquell amor, que el Fill unigènit
dóna al Pare en la seva obediència. Alhora, demostren la veritat del
seu sofriment. Les paraules de l'oració de Crist a Getsemaní proven
la veritat de l'amor mitjançant la veritat del sofriment. Les
paraules de Crist confirmen amb tota senzillesa aquesta veritat
humana del sofriment fins al més profund: el sofriment és patir el
mal, davant del qual l'home s'estremeix. Ell diu: «Passi de mi »,
precisament com diu Crist a Getsemaní.
Les
seves paraules demostren alhora aquesta profunditat única i
incomparable i intensitat del sofriment, que va poder experimentar
només l'Home que és el Fill unigènit; demostren aquella profunditat
i intensitat que les paraules profètiques abans citades ajuden, a la
seva manera, a comprendre. No certament fins al més profund (per
això s'hauria d'entendre el misteri diví-humà del Subjecte), sinó
almenys per percebre la diferència (i alhora semblança) que es
verifica entre tot possible sofriment de l'home i el del Déu-
Home. Getsemaní és el lloc en el qual precisament aquest sofriment,
expressat en tota la seva veritat pel profeta sobre el mal patit en
Ell mateix, s'ha revelat gairebé definitivament davant dels ulls de
Crist.
Després
de les paraules a Getsemaní vénen les pronunciades en el Gòlgota,
que testifiquen aquesta profunditat -única en la història del món-
del mal del sofriment que es pateix. Quan Crist diu: «Déu meu, Déu
meu, per què m'has abandonat? », les seves paraules no són només
expressió d'aquell abandonament que diverses vegades es feia sentir
a l'Antic Testament, especialment en els Salms i concretament en el
Salm 22 [21], del qual procedeixen les paraules citadas.(47) Pot
dir-se que aquestes paraules sobre l'abandonament neixen en el
terreny de la inseparable unió del Fill amb el Pare, i neixen perquè
el Pare « va carregar sobre ell la iniquitat de tots nosaltres »
(48) i sobre la idea del que dirà Sant Pau: «A qui no va conèixer el
pecat, el va fer pecat per nosaltres ».(49) Juntament amb aquest pes
horrible, mesurant « tot » el mal de donar l’esquena a Déu,
contingut en el pecat, Crist, mitjançant la profunditat divina de la
unió filial amb el Pare, percep de manera humanament inexplicable
aquest sofriment que és la separació, el rebuig del Pare, la ruptura
amb Déu. Però precisament mitjançant tal sofriment Ell realitza la
Redempció, i expirant pot dir: «Tot està acabat ».(50)
Pot
dir-se també que s'ha complert l'Escriptura, que han estat
definitivament fetes realitat les paraules de l'esmentat Poema del
Servent de dolors: « Yavé va voler trencar-lo amb patiments ».(51)
El sofriment humà ha assolit la seva cima en la passió de Crist. I
alhora aquesta ha entrat en una dimensió completament nova i en un
ordre nou: ha estat unida a l'amor, a aquell amor del qual Crist
parlava a Nicodem, a aquell amor que crea el bé traient-lo fins i
tot del mal, traient-lo per mitjà del sofriment, així com el bé
suprem de la redempció del món ha estat tret de la Creu de Crist, i
d'ella pren constantment la seva força. La Creu de Crist s'ha
convertit en una font de la qual brollen rius d'aigua viva.(52) En
ella ens hem de plantejar també l'interrogant sobre el sentit del
sofriment, i llegir fins al final la resposta a tal interrogant.
V. Partícips en els
sofriments de Crist
19.
El mateix Poema del Servent de dolors del llibre d'Isaïes ens
condueix precisament, a través dels versicles successius, en la
direcció d'aquest interrogant i d'aquesta resposta:
«Quan
haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes,
veurà una descendència, viurà llargament:
per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.
El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima,
veurà la llum i se’n saciarà;
ell, que és just, farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells.
Per això els hi dono tots en possessió,
i tindrà per botí una multitud,
perquè s’ha despullat de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat entre els malfactors.
Ell ha portat damunt seu els pecats de tots
i ha intercedit per les seves infidelitats».(53)
Pot
afirmar-se que tot sofriment humà ha trobat una nou significat en la
passió de Crist.
Sembla
com si Job ho hagués pressentit quan digué: «Jo sé, en efecte, que
el meu Redemptor viu... »; (54) i com si hagués encaminat cap a ella
el seu propi sofriment, que, sense la redempció, no hauria pogut
revelar la plenitud del seu significat. En la creu de Crist no
solament s'ha complert la redempció mitjançant el sofriment, sinó
que el mateix sofriment humà ha quedat redimit. Crist -sense culpa
alguna pròpia- va carregar sobre si «el mal total del pecat».
L'experiència d'aquest mal va determinar la mesura incomparable de
sofriment de Crist i es va convertir en el preu de la redempció.
D'això parla el Poema del Servent de dolors d’Isaïes. D'això
parlaran al seu temps els testimonis de la Nova Aliança, estipulada
en la Sang de Crist. Vet aquí les paraules de l'apòstol Pere, a la
seva primera carta: «Heu estat rescatats no amb plata i or,
corruptibles, sinó amb la sang preciosa de Crist, com a bé sense
defecte ni taca» (55). I l'apòstol Pau dirà a la carta als Gàlates:
«Es va lliurar pels nostres pecats perquè alliberar-nos d’aquest
segle dolent »; (56) i a la carta als Corintis: «Heu estat comprats
a preu molt elevat. Glorifiqueu, doncs, Déu al vostre cos ».(57)
Amb
aquestes i amb paraules semblants els testimonis de la Nova Aliança
parlen de la grandesa de la redempció, que es fa mitjançant el
sofriment de Crist. El Redemptor ha sofert en lloc de l'home i per
l'home. Tot home té la seva participació en la redempció. Cada un
està cridat, també, a participar en aquest sofriment mitjançant el
qual s'ha dut a terme la redempció. Està cridat a participar en
aquest sofriment per mitjà del qual tot sofriment humà ha estat
també redimit. Portant a efecte la redempció mitjançant el
sofriment, Crist ha elevat el sofriment humà a nivell de redempció.
Consegüentment, tot home, en el seu sofriment, pot fer-se també
partícip del sofriment redemptor de Crist.
20.
Els texts del Nou Testament expressen en molts punts aquest
concepte. A la segona carta als Corintis escriu l'Apòstol: «En tot
apressats, però no assetjats; perplexos, però no desconcertats;
perseguits, però no abandonats; abatuts, però no aniquilats, portant
sempre al cos la mort de Crist, perquè la vida de Jesús es manifesti
en el nostre temps. Mentre vivim estem sempre lliurats a la mort per
amor de Jesús, perquè la vida de Jesús es manifesti també a la
nostra carn mortal... sabent que qui va ressuscitar al Senyor Jesús,
també amb Jesús ens resucitará...».(58)
Sant
Pau parla de diversos sofriments i en particular dels què es feien
partícips els primers cristians «a causa de Jesús». Tals sofriments
permeten als destinataris de la Carta participar en l'obra de la
redempció, duta a terme mitjançant els sofriments i la mort del
Redemptor. L'eloqüència de la creu i de la mort és completada, no
obstant això, per l'eloqüència de la resurrecció. L'home troba en la
resurrecció una llum completament nova, que l'ajuda a obrir-se camí
a través de la densa foscor de les humiliacions, dels dubtes, de la
desesperació i de la persecució. D’aquí que l'Apòstol escrigui també
a la mateixa carta als Corintis: « Perquè així com abunden en
nosaltres els patiments de Crist, així per Crist abunda la nostra
consolació ».(59) En altres llocs es dirigeix als seus destinataris
amb paraules d'ànim: «El Senyor redreci els vostres cors en la
caritat de Déu i en la paciència de Crist ».(60) I a la carta als
Romans: «Us prego, doncs, germans, per la misericòrdia de Déu, que
oferiu els vostres cossos com a hòstia viva, santa i grata a Déu:
aquest és el vostre culte racional ».(61)
La
participació mateixa en els patiments de Crist troba en aquestes
expressions apostòliques gairebé una doble dimensió. Si un home es
fa partícip dels sofriments de Crist, això s'esdevé perquè Crist ha
obert el seu sofriment a l'home perquè Ell mateix en el seu
sofriment redemptor s'ha fet en cert sentit partícip de tots els
sofriments humans. L'home, en descobrir per la fe el sofriment
redemptor de Crist, descobreix alhora en ell els seus propis
sofriments, els reviu mitjançant la fe, enriquits amb un nou
contingut i amb un nou significat.
Aquest
descobriment va dictar a Sant Pau paraules particularment fortes a
la carta als Gàlates: «Estic crucificat amb Crist i ja no visc jo,
és Crist qui viu en mi. I encara que al present visc en la carn,
visc en la fe del Fill de Déu, que em va estimar i es lliurà per mi
».(62) La fe permet a l'autor d'aquestes paraules conèixer l'amor
que va conduir a Crist a la creu. I si va estimar d'aquesta manera,
sofrint i morint, llavors pel seu patiment i la seva mort viu en
aquell que va estimar així, viu en l'home: en Pau. I vivint en ell
-a mesura que Pau, conscient d'això mitjançant la fe, respon amb
amor al seu amor -Crist s'uneix de manera especial a l'home, a Pau,
mitjançant la creu. Aquesta unió ha suggerit a Pau, a la mateixa
carta als Gàlates, paraules no menys fortes: «En quant a mi, mai no
em gloriaré a no ser en la creu de nostre Senyor Jesucrist, per qui
el món està crucificat per a mi i jo per al món ». (63)
21.
La creu
de Crist dóna de manera molt penetrant llum salvífica sobre la vida
de l'home i, concretament, sobre el seu sofriment, perquè mitjançant
la fe l’assoleix junt amb la resurrecció: el misteri de la passió
està inclòs en el misteri pasqual. Els testimonis de la passió de
Crist són alhora testimonis de la seva resurrecció. Escriu Sant Pau:
«Per conèixer-lo a Ell i el poder de la seva resurrecció i la
participació en els seus patiments, ell conformant-me a Ell en la
seva mort per si aconsegueixo assolir la resurrecció dels morts
».(64)
Veritablement l'Apòstol va experimentar abans « la força de la
resurrecció » de Crist en el camí de Damasc, i només després, en
aquesta llum pasqual, va arribar a la « participació en el seus
patiments » de la que parla, per exemple, a la carta als Gàlates. La
via de Pau és clarament pasqual: la participació en la creu de Crist
es realitza a través de l'experiència del Ressuscitat, i per tant
mitjançant una especial participació en la resurrecció. Per això,
fins i tot en l'expressió de l'Apòstol sobre el tema del sofriment
apareix sovint el motiu de la glòria, a la qual dóna inici la creu
de Crist.
Els
testimonis de la creu i de la resurrecció estaven convençuts de que
« per moltes tribulacions ens és precís entrar en el regne de Déu
».(65) I Pau, escrivint als de Tessalònica, diu: «Ens gloriem
nosaltres mateixos de vosaltres... per la vostra paciència i la
vostra fe en totes les vostres persecucions i en les tribulacions
que suporteu. Tot això és prova del just judici de Déu, perquè
sigueu tinguts per dignes del regne de Déu, pel qual patiu ».(66)
Així doncs, la participació en els sofriments de Crist és, alhora,
sofriment pel regne de Déu. Als ulls del Déu just, davant del seu
judici, quants participen en els sofriments de Crist es fan dignes
d'aquest regne. Mitjançant els seus sofriments, aquests tornen en un
cert sentit l'infinit preu de la passió i de la mort de Crist, que
va ser el preu de la nostra redempció: amb aquest preu el regne de
Déu ha estat novament consolidat en la història de l'home, arribant
a ser la perspectiva definitiva de la seva existència terrena. Crist
ens ha introduït en aquest regne mitjançant el seu sofriment. I
també mitjançant el sofriment maduren per al mateix regne els homes,
embolicats en el misteri de la redempció de Crist.
22.
A la perspectiva del regne de Déu està unida l'esperança d'aquella
glòria, el començament de la qual està en la creu de Crist. La
resurrecció ha revelat aquesta glòria -la glòria escatològica- que
en la creu de Crist estava completament ofuscada per la immensitat
del sofriment. Els qui participen en els sofriments de Crist estan
també cridats, mitjançant els seus propis sofriments, a prendre part
en la glòria. Pau expressa això en diversos punts. Escriu als
Romans: «Som... cohereus de Crist, ja que patim amb Ell per ser
glorificats amb Ell. Tinc per cert que els patiments del temps
present no són res en comparació amb la glòria que ha de
manifestar-se en nosaltres ».(67) En la segona carta als Corintis
llegim: «Ja que per la tribulació momentània i lleugera ens prepara
un pes etern de glòria incalculable, i no posem els ulls a les coses
visibles, sinó en les invisibles ».(68) L’apòstol Pere expressarà
aquesta veritat en les següents paraules de la seva primera carta:
«Abans heu d'alegrar-vos en la mesura que participeu en els
patiments de Crist, perquè en la revelació de la seva glòria exulteu
de goig ». (69)
El
motiu del sofriment i de la glòria té una característica
estrictament evangèlica, que s'aclareix mitjançant la referència a
la creu i a la resurrecció. La resurrecció és abans que res la
manifestació de la glòria, que correspon a l'elevació de Crist per
mitjà de la creu. En efecte, si la creu ha estat als ulls dels homes
l'espoliació de Crist, al mateix temps ha estat als ulls de Déu la
seva elevació. En la creu Crist ha assolit i realitzat amb tota
plenitud la seva missió: complint la voluntat del Pare, es realitzà
alhora a si mateix. En la debilitat va manifestar el seu poder, i en
la humiliació tota la seva grandesa messiànica. No són potser una
prova d'aquesta grandesa totes les paraules pronunciades durant
l'agonia en el Gòlgota i, especialment, les referides als autors de
la crucifixió: «Pare, perdona'ls, perquè no saben el que fan? »
(70). Als qui participen dels sofriments de Crist aquestes paraules
s'imposen amb la força d'un exemple suprem. El sofriment és també
una crida a manifestar la grandesa moral de l'home, la seva maduresa
espiritual. D'això han donat proves, en les diverses generacions,
els màrtirs i confessors de Crist, fidels a les paraules: «No
tingueu por dels que maten el cos, que l'ànima no poden matar-la
».(71)
La
resurrecció de Crist ha revelat « la glòria del segle futur » i,
contemporàniament, ha confirmat « l'honor de la creu »: aquella
glòria que està continguda en el sofriment mateix de Crist, i que
moltes vegades s'ha reflectit i es reflecteix en el sofriment de
l'home, com a expressió de la seva grandesa espiritual. Cal
reconèixer el testimoni gloriós no solament dels màrtirs de la fe,
sinó també d'altres nombrosos homes que de vegades, fins i tot sense
la fe en Crist, sofreixen i donen la vida per la veritat i per una
justa causa. En els sofriments de tots aquests és confirmada de
manera particular la gran dignitat de l'home.
23.
El sofriment, en efecte, és sempre una prova -de vegades una prova
bastant dura-, a la qual és sotmesa la humanitat. Des de les pàgines
de les cartes de Sant Pau ens parla amb freqüència aquella paradoxa
evangèlica de la debilitat i de la força, experimentada de manera
particular per l'Apòstol mateix i que, junt amb ell, proven tots
aquells que participen en els sofriments de Crist. Ell escriu a la
segona carta als Corintis: «Molt gustosament, doncs, continuaré
gloriant-me en les meves debilitats perquè habiti en mi la força de
Crist ».(72) En la segona carta a Timoteu llegim: «Per aquesta causa
sofreixo, però no m’avergonyo, perquè sé a qui m'he confiat ».(73) I
a la carta als Filipenses àdhuc dirà: «Tot ho puc en aquell que em
conforta ».(74)
Els qui
participen en els sofriments de Crist tenen davant els ulls el
misteri pasqual de la creu i de la resurrecció, en la què Crist
descendeix, en una primera fase, fins a l'extrem de la debilitat i
de la impotència humana; en efecte, Ell mor clavat en la creu. Però
si alhora en aquesta debilitat es compleix la seva elevació,
confirmada amb la força de la resurrecció, això significa que les
debilitats de tots els sofriments humans poden ser penetrats per la
mateixa força de Déu, que s'ha manifestat en la creu de Crist. En
aquesta concepció sofrir significa fer-se particularment receptius,
particularment oberts a l'acció de les forces salvíficas de Déu,
ofertes a la humanitat en Crist. En Ell Déu ha demostrat voler
actuar especialment per mitjà del sofriment, que és la debilitat i
l'espoliació de l'home, i voler precisament manifestar la seva força
en aquesta debilitat i en aquesta espoliació. Amb això es pot
explicar també la recomanació de la primera carta de Pere: « Mes si
per cristià pateixes, no t’avergonyis, abans glorifica Déu en aquest
nom ».(75)
A la
carta als Romans l'apòstol Pau es pronuncia encara més àmpliament
sobre aquest tema « néixer de la força en la debilitat » del
vigoritzar-se espiritualment de l'home al mig de les proves i
tribulacions, que és la vocació especial dels qui participen en els
sofriments de Crist. «Ens gloriem fins i tot en les tribulacions,
sabedors que la tribulació produeix la paciència; la paciència, una
virtut provada, i la virtut provada, l'esperança. I l'esperança no
quedarà confosa, ja que l'amor de Déu s'ha vessat als nostres cors
per virtut de l'Esperit Sant, que ens ha estat donat ».(76) En el
sofriment està com continguda una particular crida a la virtut, que
l'home ha d'exercitar per la seva part. Aquesta és la virtut de la
perseverança en suportar el que molesta i fa mal. Fent això, l'home
fa brollar l'esperança, que manté en ell la convicció que el
sofriment no prevaldrà sobre ell, no el privarà de la seva pròpia
dignitat unida a la consciència del sentit de la vida. I així,
aquest sentit es manifesta junt amb l'acció de l'amor de Déu, que és
el do suprem de l'Esperit Sant. En la mesura que participa d'aquest
amor, l'home es troba en el fons en el sofriment: retroba « l'ànima
», que li semblava haver « perdut » (77) a causa del sofriment.
24.
Tanmateix, l'experiència de l'Apòstol, partícip dels sofriments de
Crist, va més enllà. A la carta als de Colosses llegim les paraules
que constitueixen gairebé l'última etapa de l'itinerari espiritual
respecte el sofriment. Sant Pau escriu: «Ara m'alegro dels meus
patiments per vosaltres i supleixo en la meva carn el que falta a
les tribulacions de Crist pel seu cos, que és l'Església ».(78) Ell
mateix, en una altra Carta, pregunta als destinataris: « No sabeu
que els vostres cossos són membres de Crist? ».(79)
En el
misteri pasqual Crist ha donat començament a la unió amb l'home en
la comunitat de l'Església. El misteri de l'Església s'expressa en
això: que ja en el moment del Baptisme, que configura amb Crist, i
després a través del seu Sacrifici -sacramentalment mitjançant
l'Eucaristia- l'Església s'edifica espiritualment de manera contínua
com a cos de Crist. En aquest cos Crist vol estar unit amb tots els
homes, i de manera particular està unit als que sofreixen. Les
paraules citades de la carta als de Colosses testimonien el caràcter
excepcional d'aquesta unió. En efecte, el que sofreix en unió amb
Crist -com en unió amb Crist suporta les seves « tribulacions »
l'apòstol Pau- no només treu de Crist aquella força, de la qual s'ha
parlat precedentment, sinó que « completa » amb el seu sofriment el
que falta als patiments de Crist. En aquest marc evangèlic es posa
de relleu, de manera particular, la veritat sobre el caràcter
creador del sofriment. El sofriment de Crist ha creat el bé de la
redempció del món. Aquest bé és en si mateix inesgotable i infinit.
Cap home no pot afegir-li res. Però, alhora, en el misteri de
l'Església com a cos seu, Crist en cert sentit ha obert el propi
sofriment redemptor a tot sofriment de l'home. Quan l'home es
converteix en partícip dels sofriments de Crist -en qualsevol lloc
del món i en qualsevol temps de la història-, en tant a la seva
manera completa aquell sofriment, mitjançant el qual Crist ha obrat
la redempció del món.
Això
vol dir que la redempció realitzada per Crist no és completa? No.
Això significa únicament que la redempció, obrada en virtut de
l'amor satisfactori, roman constantment oberta a tot amor que
s'expressa en el sofriment humà. En aquesta dimensió -en la dimensió
de l'amor- la redempció ja realitzada plenament, es realitza, en
cert sentit, constantment. Crist ha obrat la redempció completament
i fins al final; però, alhora, no l'ha tancat. En aquest sofriment
redemptor, a través del qual s'ha obrat la redempció del món, Crist
s'ha obert des del començament, i constantment s'obre, a cada
sofriment humà. Sí, sembla que forma part de l'essència mateixa del
sofriment redemptor de Crist el fet que hagi de ser completat sense
cessar.
D'aquesta manera, amb tal obertura a cada sofriment humà, Crist ha
obrat amb el seu sofriment la redempció del món. Alhora, aquesta
redempció, encara que realitzada plenament amb el sofriment de
Crist, viu i es desenvolupa a la seva manera en la història de
l'home. Viu i es desenvolupa com a cos de Crist, és a dir
l'Església, i en aquesta dimensió cada sofriment humà, en virtut de
la unió en l'amor amb Crist, completa el sofriment de Crist. El
completa com l'Església completa l'obra redemptora de Crist. El
misteri de l'Església -d'aquell cos que completa per si mateix també
el cos crucificat i ressuscitat de Crist- indica contemporàniament
aquell espai, en el qual els sofriments humans completen els de
Crist. Només en aquest marc i en aquesta dimensió de l'Església cos
de Crist, que es desenvolupa contínuament en l'espai i en el temps,
es pot pensar i parlar de « el que falta als patiments de Crist ».
L'Apòstol, fora d'això, el posa clarament de relleu, quan parla de
completar el que falta als sofriments de Crist, en favor del seu
cos, que és l'Església.
Precisament l'Església, que aprofita sense cessar els infinits
recursos de la redempció, introduint-la en la vida de la humanitat,
és la dimensió en la qual el sofriment redemptor de Crist pot ser
completat constantment pel sofriment de l'home. Amb això es posa de
relleu la naturalesa divinahumana de l'Església. El sofriment sembla
participar en certa manera de les característiques d'aquesta
naturalesa. Per això, té igualment un valor especial davant de
l'Església. És un bé davant del qual l'Església s'inclina amb
veneració, amb tota la profunditat de la seva fe en la redempció.
S'inclina, juntament amb tota la profunditat d'aquella fe, amb la
qual abraça en si mateixa l'inefable misteri del Cos de Crist.
VI. L’evangeli del sofriment
25.
Els testimonis de la creu i de la resurrecció de Crist han transmès
a l'Església i a la humanitat un específic Evangeli del sofriment.
El mateix Redemptor ha escrit aquest Evangeli amb el propi sofriment
assumit per amor, perquè l'home «no mori, sinó que tingui la vida
eterna».(80) Aquest sofriment, junt amb la paraula viva del seu
ensenyament, s'ha convertit una en rica deu per a quants han
participat en els sofriments de Jesús en la primera generació dels
seus deixebles i confessors i després en les que s'han anat succeint
al llarg dels segles.
És,
abans que res, consolador -com és evangèlicament i històrica
exacte- notar que al costat de Crist, en primer i molt destacat lloc
al costat d’Ell està sempre la seva Mare Santíssima pel testimoni
exemplar que amb la seva vida sencera dóna a aquest particular
l’Evangeli del sofriment. A Ella els nombrosos i intensos sofriments
es van acumular en una tal connexió i relació, que si bé van ser
prova de la seva fe infrangible, van ser també una contribució a la
redempció de tots. En realitat, des de l'antic col·loqui tingut amb
l'àngel, Ella entreveu en la seva missió de mare el «destí» a
compartir de manera única i irrepetible la mateixa missió del Fill.
I la confirmació d'això li va venir bastant aviat, tant dels
esdeveniments que van acompanyar el naixement de Jesús a Betlem, com
de l'anunci formal de l'ancià Simeó, que va parlar d'una espasa molt
aguda que li traspassaria l'ànima, així com de les ànsies i
estretors de la fuga precipitada a Egipte, provocada per la cruel
decisió d'Herodes.
Més
encara, després dels esdeveniments de la vida oculta i pública del
seu Fill, indubtablement compartits per Ella amb aguda sensibilitat,
va ser en el Calvari on el sofriment de Maria Santíssima, al costat
del de Jesús, va assolir un vèrtex ja difícilment imaginable en la
seva profunditat des del punt de vista humà, però certament
misteriós i sobrenaturalment fecund per les finalitats de la
salvació universal. La seva pujada al Calvari, el seu «estar» als
peus de la creu amb el deixeble estimat, van ser una participació
del tot especial en la mort redemptora del Fill, com, d’altra banda,
les paraules que va poder escoltar dels seus llavis, van ser com un
lliurament solemne d'aquest típic Evangeli que cal anunciar a tota
la comunitat dels creients.
Testimoni de la passió del seu Fill amb la seva presència i partícip
de la mateixa amb la seva compassió, Maria Santíssima va oferir una
aportació singular a l'Evangeli del sofriment, realitzant per
avançat l'expressió paulina citada al començament. Certament Ella té
títols especialíssims per poder afirmar allò de completar a la seva
carn -com també al seu cor- el que falta a la passió de Crist.
A la
llum de l'incomparable exemple de Crist, reflectit amb singular
evidència en la vida de la seva Mare, l'Evangeli del sofriment, a
través de l'experiència i la paraula dels Apòstols, es converteix en
font inesgotable per a les generacions sempre noves que se
succeeixen en la història de l'Església. L'Evangeli del sofriment
significa no només la presència del sofriment en l'Evangeli, com un
dels temes de la Bona Nova, sinó a més la revelació de la força
salvadora i del significat salvífic del sofriment a la missió
messiànica de Crist i després en la missió i en la vocació de
l'Església.
Crist
no amagava als seus oients la necessitat del sofriment. Deia molt
clarament: «Si algú vol venir darrere meu... prengui cada dia la
seva creu »,(81) i als seus deixebles posava unes exigències de
naturalesa moral, que només podien realitzar-se a condició de
«negar-se a si mateixos».(82) La senda que porta al Regne dels cels
és « estreta i angosta », i Crist la contraposa a la senda « ampla i
espaiosa » que, tanmateix, « porta a la perdició ».(83) Diverses
vegades va dir també Crist que els seus deixebles i confessors
trobarien múltiples persecucions; això -com se sap- es va verificar
no només en els primers segles de Ia vida de l'Església sota
l'imperi romà, sinó que s'ha realitzat i es realitza en diversos
períodes de la història i en diferents llocs de la terra, fins i tot
en els nostres dies.
Vet
aquí algunes frases de Crist sobre aquest tema: «Posaran sobre
vosaltres les mans i us perseguiran, lliurant-vos a les sinagogues i
ficant-vos a presó, conduint-vos davant dels reis i governadors per
amor del meu nom. Serà per a vosaltres ocasió de donar testimoni.
Feu propòsit de no preocupar-vos de la vostra defensa, perquè jo us
donaré un llenguatge i una saviesa a la que no podran resistir ni
contradir tots els vostres adversaris. Sereu lliurats fins i tot
pels pares, pels germans, pels parents i pels amics, i faran morir
molts de vosaltres, i sereu avorrits de tots a causa del meu nom.
Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. Amb la vostra
paciència comprareu (la salvació) de les vostres ànimes ».(84)
L'Evangeli del sofriment parla abans que res, en diversos punts, del
sofriment «per Crist», « a causa de Crist », i això ho fa amb les
paraules mateixes de Crist, o bé amb les paraules dels seus
Apòstols. El Mestre no amaga els seus deixebles i seguidors la
perspectiva de tal sofriment; al contrari ho revela amb tota
franquesa, indicant contemporàniament les forces sobrenaturals que
els acompanyaran al mig de les persecucions i tribulacions « per seu
nom ». Aquestes seran en conjunt com una verificació especial de la
semblança a Crist i de la unió amb Ell. «Si el món us avorreix,
sapigueu que em va avorrir primer que a vosaltres... però perquè no
sou del món, sinó que jo us vaig escollir del món, per això el món
us avorreix... No és el servent més gran que el seu senyor. Si em
van perseguir a mi, també a vosaltres us perseguiran... Però totes
aquestes coses les faran amb vosaltres a causa del meu nom, perquè
no coneixen a qui m'ha enviat ».(85) « Això us ho he dit perquè
tingueu pau en mi; al món heu de tenir tribulació; però confieu: jo
he vençut al món ».(86)
Aquest
primer capítol de l'Evangeli del sofriment, que parla de les
persecucions, és a dir de les tribulacions a causa de Crist, conté
per si mateix una crida especial al valor i a la fortalesa,
sostinguda per l'eloqüència de la resurrecció. Crist ha vençut
definitivament al món amb la seva resurrecció; tanmateix, gràcies a
la seva relació amb la passió i la mort, ha vençut alhora aquest món
amb el seu sofriment. Sí, el sofriment ha estat inclòs de manera
singular en aquella victòria sobre el món, que s'ha manifestat en la
resurrecció. Crist conserva al seu cos ressuscitat els senyals de
les ferides de la creu a les seves mans, als seus peus i al costat.
A través de la resurrecció manifesta la força victoriosa del
sofriment, i vol infondre la convicció d'aquesta força al cor dels
que va escollir com els seus Apòstols i de tots aquells que
contínuament elegeix i envia. L'apòstol Pau dirà: «I tots els que
aspiren a viure pietosament en Crist Jesús sofriran persecucions
».(87)
26.
Si el primer gran capítol de l'Evangeli del sofriment està escrit,
al llarg de les generacions, per aquells que sofreixen persecucions
per Crist, igualment es desenvolupa a través de la història un altre
gran capítol d'aquest Evangeli. Ho escriuen tots els qui sofreixen
amb Crist, unint els propis sofriments humans al seu sofriment
salvador. En ells es realitza el que els primers testimonis de la
passió i resurrecció han dit i escrit sobre la participació en els
sofriments de Crist. Per tant, en ells es compleix l'Evangeli del
sofriment i, alhora, cada un d'ells continua en certa manera
escrivint-lo; l’escriu i el proclama al món, ho anuncia en el seu
ambient i als homes contemporanis.
A
través dels segles i generacions s'ha constatat que en el sofriment
s'amaga un particular força que apropa interiorment l'home a Crist,
una gràcia especial. A ella deuen la seva profunda conversió molts
sants, com per exemple Sant Francesc d'Asís, Sant Ignasi de Loiola,
etc. Fruit d'aquesta conversió és no només el fet que l'home
descobreix el sentit salvífic del sofriment, sinó sobretot que en el
sofriment arriba a ser un home completament nou. Troba com una nova
dimensió de tota la seva vida i de la seva vocació. Aquest
descobriment és una confirmació particular de la grandesa espiritual
que en l'home supera el cos de manera un tant incomprensible. Quan
aquest cos està greument malalt, totalment inhàbil i l'home se sent
com a incapaç de viure i d'obrar, tant més es posen en evidència la
maduresa interior i la grandesa espiritual, constituint una lliçó
commovedora per als homes sans i normals.
Aquesta
maduresa interior i grandesa espiritual en el sofriment, certament
són fruit d'una particular conversió i cooperació amb la gràcia del
Redemptor crucificat. Ell mateix és qui actua al mig dels sofriments
humans per mitjà del seu Esperit de Veritat, per mitjà de l'Esperit
Consolador. Ell és qui transforma, en cert sentit, l'essència
mateixa de la vida espiritual, indicant a l'home que sofreix un lloc
proper a si. Ell és -com a Mestre i Guia interior- qui ensenya al
germà i a la germana que sofreixen aquest intercanvi admirable,
col·locat en el profund del misteri de la redempció. El sofriment
és, en si mateix, provar el mal. Però Crist ha fet d’ell la més
sòlida base del bé definitiu, és a dir del bé de la salvació eterna.
Crist amb el seu sofriment en la creu ha tocat les arrels mateixes
del mal: les del pecat i les de la mort. Ha vençut l'artífex del
mal, que és Satanàs, i la seva rebel·lió permanent contra el
Creador. Davant del germà o la germana que sofreixen, Crist obre i
desplega gradualment els horitzons del Regne de Déu, d'un món
convertit al Creador, d'un món alliberat del pecat, que s'està
edificant sobre el poder salvífic de l'amor. I d'una forma lenta
però eficaç, Crist introdueix en aquest món, en aquest Regne del
Pare a l'home que sofreix, en certa manera a través del més íntim
del seu sofriment. En efecte, el sofriment no pot ser transformat i
canviat amb una gràcia exterior, sinó interior. Crist,
mitjançant el seu propi sofriment salvífic, es troba molt dins de
tot sofriment humà, i pot actuar des del seu interior amb el poder
del seu Esperit de Veritat, del seu Esperit Consolador.
No
basta. El diví Redemptor vol penetrar en l'ànim de tot pacient a
través del cor de la seva Mare Santíssima, primícia i vèrtex de tots
els redimits. Com a continuació de la maternitat que per obra de
l'Esperit Sant li havia donat la vida, Crist moribund va conferir a
la sempre Verge Maria una nova maternitat -espiritual i universal-
cap a tots els homes, a fi que cada un, en la peregrinació de la fe,
quedés, al costat de Maria, estretament unit a Ell fins a la creu, i
cada sofriment, regenerat amb la força d'aquesta creu, es convertís,
des de la debilitat de l'home, en força de Déu.
Però
aquest procés interior no es desenvolupa sempre de la mateixa
manera. Sovint comença i s'instaura amb dificultat. El punt mateix
de partida és ja divers; diversa és la disposició, que l'home porta
en el seu sofriment. Es pot tanmateix dir que gairebé sempre cada un
entra en el sofriment amb una protesta típicament humana i amb la
pregunta del « per què ». Es pregunta sobre el sentit del sofriment
i cerca una resposta a aquesta pregunta a nivell humà. Certament
adreça moltes vegades aquesta pregunta també a Déu, igual que a
Crist. A més, no pot deixar de notar que Aquell, a qui posa la seva
pregunta, sofreix Ell mateix, i per tant vol respondre-li des de la
creu, des del centre del seu propi sofriment. Tanmateix de vegades
es requereix temps, fins a molt temps, perquè aquesta resposta
comenci a ser interiorment perceptible. En efecte, Crist no respon
directament ni en abstracte a aquesta pregunta humana sobre el
sentit del sofriment. L'home percep la seva resposta salvífica a
mesura que ell mateix es converteix en partícip dels sofriments de
Crist.
La
resposta que arriba mitjançant aquesta participació, al llarg del
camí de l'encontre interior amb el Mestre, és al seu torn alguna
cosa més que una mera resposta abstracta a la pregunta sobre el
significat del sofriment. Aquesta és, en efecte, abans que res una
crida. És una vocació. Crist no explica abstractament les raons del
sofriment, sinó que abans que res diu: « Segueix tu », « Vine »,
participa amb el teu sofriment en aquesta obra de salvació del món,
que es realitza a través del meu sofriment. Per mitjà de la meva
creu. A mesura que l'home pren la seva creu, unint-se espiritualment
a la creu de Crist, es revela davant d'ell el sentit salvífic del
sofriment. L'home no descobreix aquest sentit a nivell humà, sinó a
nivell del sofriment de Crist. Però alhora, d'aquest nivell de
Crist, aquell sentit salvífic del sofriment, descendeix al nivell
humà i es fa, en certa manera, la seva resposta personal. Llavors
l'home troba en el seu sofriment la pau interior i fins i tot
l'alegria espiritual.
27.
D'aquesta alegria parla l'Apòstol a la carta als de Colosses: «Ara
m'alegro dels meus patiments per vosaltres ».(88) Es converteix en
font d'alegria la superació del sentit d'inutilitat del sofriment,
sensació que de vegades està arrelada molt profundament en el
sofriment humà. Aquest no solament consuma l'home dins de si mateix,
sinó que sembla convertir-lo en una càrrega per als altres. L'home
se sent condemnat a rebre ajuda i assistència per part dels altres
i, alhora, es considera a si mateix inútil. El descobriment del
sentit salvífic del sofriment en unió amb Crist transforma aquesta
sensació depriment. La fe en la participació en els sofriments de
Crist porta amb si la certesa interior de què l'home que sofreix «
completa el que falta als patiments de Crist »; que en la dimensió
espiritual de l'obra de la redempció serveix, com Crist, per a la
salvació dels seus germans i germanes. Per tant, no només és útil
als altres, sinó que àdhuc realitza un servei insubstituïble. En el
cos de Crist, que creix incessantment des de la creu del Redemptor,
precisament el sofriment, penetrat per l'esperit del sacrifici de
Crist, és el mitjancer insubstituïble i autor dels béns
indispensables per a la salvació del món. El sofriment, més que
qualsevol altra cosa, és el que obre el camí de la gràcia que
transforma les ànimes. El sofriment, més que totes les altres coses,
fa present en la història de la humanitat la força de la Redempció.
En la lluita « còsmica » entra les forces espirituals del bé i les
del mal, de les quals parla la carta als Efesis,(89) els sofriments
humans, units al sofriment redemptor de Crist, constitueixen un
particular suport a les forces del bé, obrint el camí de la victòria
d'aquestes forces salvífiques.
Per
això, l'Església veu en tots els germans i germanes de Crist que
sofreixen un subjecte múltiple de la seva força sobrenatural. Quan
sovint els pastors de l'Església recorren precisament a ells, i
concretament en ells busquen ajuda i suport! L'Evangeli del
sofriment s'escriu contínuament, i contínuament parla amb les
paraules d'aquesta estranya paradoxa. Les deus de la força divina
brollen precisament al mig de la debilitat humana. Els que
participen en els sofriments de Crist conserven en els seus
sofriments una especialíssima partícula del tresor infinit de la
redempció del món, i poden compartir aquest tresor amb els altres.
L'home, com més se sent amenaçat pel pecat, com més pesades són les
estructures del pecat que porta per si mateix el món d'avui, tant
més gran és l'eloqüència que té per si mateix el sofriment humà. I
tant més l'Església sent la necessitat de recórrer al valor dels
sofriments humans per a la salvació del món.
VII. El bon samarità
28.
Pertany també a l'Evangeli del sofriment -i de manera orgànica- la
paràbola del bon Samarità. Mitjançant aquesta paràbola Crist va
voler respondre a la pregunta « I qui és el meu proïsme? ».(90) En
efecte, entra els tres que viatjaven al llarg de la carretera de
Jerusalem a Jericó, on estava tendit a terra mig mort un home robat
i ferit pels lladres, precisament el Samarità va demostrar ser
veritablement el « proïsme » pareixi aquell infeliç. « Proïsme » vol
dir també aquell que va complir el manament de l'amor al proïsme.
Uns altres dos homes recorrien el mateix camí; un era sacerdot i
l'altre levita, però cada uneixo « ho va veure i va passar de llarg
». En canvi, el Samarità « ho va veure i va tenir compassió... Es va
apropar, li va embenar les ferides », a continuació « li va conduir
a la fonda i es va cuidar d'ell ».(91) i al moment de partir va
confiar el cuidat de l'home ferit al mesonero, comprometent-se a
abonar les despeses corresponents.
La paràbola
del bon Samarità pertany a l'Evangeli del sofriment. Indica, en
efecte, quina ha de ser la relació de cada un de nosaltres amb el
proïsme que sofreix. No ens està permès « passar de llarg » amb
indiferència, sinó que devem « parar es » junt a ell. Bon Samarità
és tot home, que es per a al costat del sofriment d'un altre home de
qualsevol gènere que aquest sigui. Aquesta parada no significa
curiositat, sinó més bé disponibilitat. És com l'obrir-se d'una
determinada disposició interior del cor, que té també la seva
expressió emotiva. Bon Samarità és tot home sensible al sofriment
aliè, l'home que « es commou » camussa la desgràcia del proïsme. Si
Crist, coneixedor de l'interior de l'home, subratlla aquesta
commoció, vol dir que és important per a tota la nostra actitud
davant el sofriment aliè. Per tant, és necessari conrear en si
mateix aquesta sensibilitat del cor, que testimonia la compassió cap
al que sofreix. De vegades aquesta compassió és l'única o principal
manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat cap a l'home
que sofreix.
Tanmateix, el
bon Samarità de la paràbola de Crist no es queda en la mera commoció
i compassió. Aquestes es converteixen per a ell en estímul a l'acció
que tendeix a ajudar l'home ferit. Per tant, és en definitiva bon
Samarità el que ofereix ajuda en el sofriment, de qualsevol classe
que sigui. Ajuda, dins del possible, eficaç. En ella posa tot el seu
cor i no estalvia ni tan sols mitjans|medis materials. Es pot
afirmar que es dóna a si mateix, seu propi « jo », obrint est « jo »
a l'altre. Toquem aquí un dels punts clau de tota l'antropologia
cristiana. L'home no pugues « trobar la seva pròpia plenitud si no
és en el lliurament sincer de si mateix als altres »,(92) Bon
Samarità és l'home capaç precisament d'aquest do de si mateix.
29.
Seguint la paràbola evangèlica, es podria dir que el sofriment, que
sota tantes formes diverses està present al món humà, és també
present per irradiar l'amor a l'home, precisament aquest
desinteressat do del propi « jo » en favor dels altres homes, dels
homes que sofreixen. Podria dir-se que el món del sofriment humà
invoca sense pausa un altre món: el de l'amor humà; i aquell amor
desinteressat, que brolla al seu cor i a les seves obres, l'home el
deu d'alguna manera al sofriment. No pot l'home « proïsme » passar
amb desinterès davant del sofriment aliè, en nom de la fonamental
solidaritat humana; i molt menys en nom de l'amor al proïsme. Deure
« parar es », « commoure es » actuant com el Samarità de la paràbola
evangèlica. La paràbola per si mateix expressa una veritat
profundament cristiana, però alhora tan universalment humana. No
sense raó, fins i tot en el llenguatge habitual es crida obra « de
bo samarità » toda activitat en favor dels homes que sofreixen i de
totes les necessitats d'ajuda.
Aquesta
activitat assumeix, en el transcurs dels segles, formes
institucionals organitzades i constitueix un terreny de
treball|feina en les respectives professions. Quant té « de bo
samarità » ho professió del metge, de la infermera, o altres
similars! Per raó del contingut « evangèlic » tancat en ella, ens
inclinem a pensar més aviat en una vocació que en una professió. I
les institucions que, al llarg de les generacions, han realitzat un
servei « de samarità » s'han desenvolupat i especialitzat encara més
en els nostres dies. Això prova indubtablement que l'home d'avui es
envers cada vegada major atenció i perspicàcia al costat dels
sofriments del proïsme, intenta comprendre'ls i prevenir-los cada
vegada amb major precisió. Té una capacitat i especialització cada
vegada majors en aquest sector. Veient tot això, podem dir que la
paràbola del Samarità de l'Evangeli s'ha convertit en un dels
elements essencials de la cultura moral i de la civilització
universalment humana. I pensant en tots els homes, que amb la seva
ciència i capacitat presten tants serveis al proïsme que sofreix, no
podem menys en cas de dirigir-los unes paraules d'estimació i
gratitud.
Aquestes
s'estenen a tots els que exerceixen de manera desinteressada el
propi servei al proïsme que sofreix, empenyorant-se voluntàriament
en l'ajuda « com bons samaritans », i destinant a aquesta causa tot
el temps i les forces que tenen a la seva disposició fora del
treball|feina professional. Aquesta espontània activitat « de bo
samarità » o caritativa, pot cridar-se activitat social, pot
definir-se també com a apostolat, sempre que s'emprèn per motius
autènticament evangèlics, sobretot si això ocorre en unió amb
l'Església o amb una altra Comunitat cristiana. L'activitat
voluntària « de bo samarità » es realitza a través d'institucions
adequades o també per mitjà d'organitzacions creades per a aquesta
finalitat. Actuar d'aquesta manera té una gran importància,
especialment si es tracta d'assumir tasques més àmplies, que
exigeixen la cooperació i l'ús de mitjans|medis tècnics. No és menys
preciosa també l'activitat individual, especialment per part de les
persones que estan millor preparades per a ella, tenint en compte
les diverses classes de sofriment humà a les quals l'ajuda no pot
ser portada sinó individualment o personalment. Ajuda familiar, per
la seva part, significa tant els actes d'amor al proïsme fets a les
persones pertanyents a la mateixa família, com l'ajuda recíproca
entra les famílies.
És difícil
enumerar aquí tots els tipus i àmbits de l'activitat « com samarità
» que existeixen a l'Església i en la societat. Cal reconèixer que
són molt nombrosos, i expressar-se també alegria perquè, gràcies a
ells, els valors morals fonamentals, com el valor de la solidaritat
humana, el valor de l'amor cristià al proïsme, formen el marc de la
vida social i de les relacions interpersonals, combatent en aquest
front les diverses formes d'odi, violència, crueltat menyspreu per
l'home, o les de la mera « insensibilitat », és a dir la
indiferència cap al proïsme i els seus sofriments.
És enorme el
significat de les actituds oportunes que s'han d'emprar en
l'educació. La família, l'escola, les altres institucions educatives,
encara que només sigui per motius humanitaris, han de treballar amb
perseverança per despertar i afinar aquesta sensibilitat cap al
proïsme i el seu sofriment, del qual és un simbolo la figura del
Samarità evangèlic. L'Església òbviament ha de fer el mateix,
aprofundint encara més intensament -dins del possible- en els motius
que Crist ha recollit en la seva paràbola i en tot l'Evangeli.
L'eloqüència de la paràbola del bon Samarità, com també la de tot
l'Evangeli, és concretament aquesta: l'home s'ha de sentir cridat
personalment a testimoniar l'amor en el sofriment. Les institucions
són molt importants i indispensables; tanmateix, cap institució no
pot substituir de seu el cor humà, la compassió humana, l'amor humà,
la iniciativa humana, quan es tracta de sortir a l'encontre|trobada
del sofriment aliè. Això es refereix als sofriments físics, però en
val encara més si es tracta dels múltiples sofriments morals, i quan
la que sofreix és abans que res l'ànima.
30.
La paràbola del bon Samarità, que -com hem dit- pertany a l'Evangeli
del sofriment, camina amb ell al llarg de la història de l'Església
i del cristianisme, al llarg de la història de l'home i de la
humanitat. Testimonia que la revelació per part de Crist del sentit
salvífico del sofriment no s'identifica de cap manera amb una
actitud de passivitat. És al contrari. L'Evangeli és la negació de
la passivitat davant del sofriment. El mateix Crist, en aquest
aspecte, és sobretot actiu. D'aquesta manera realitza el programa
messiànic de la seva missió, segons les paraules del profeta: «L'Esperit
del Senyor està sobre mi, perquè em ungió per evangelitzar els
pobres; em va enviar a predicar els captius la llibertat, als cecs
la recuperació de la vista; per posar en llibertat els oprimits, per
anunciar un any de gràcia del Senyor ».(93) Crist realitza amb
sobreabundancia aquest programa messiànic de la seva missió: Ell
pansa « fent el bé »,(94) i el bé de les seves obres destaca
sobretot davant del sofriment humà. La paràbola del bon Samarità
està en profunda harmonia amb el comportament de Crist mateix.
Aquesta
paràbola entrarà, finalment, pel seu contingut essencial, en
aquelles desconcertants paraules sobre el judici|seny final, que
Mateo ha recollit en el seu Evangeli: «Veniu, beneïts del meu Pare,
preneu possessió del regne preparat per a vosaltres des de la
creació del món. Perquè vaig tenir gana, i em vau donar menjar; vaig
tenir set, i em vau donar en cas de beure; pres, i vau venir a
veure'm ».(95) A els justos que preguntin quan han fet precisament
això, el Fill de l'Home respondrà: «En veritat us dic que quantes
vegades vau fer això a un d'aquests els meus germans menors, a mi
m'ho vau fer ».(96) La sentència contrària tocarà als que es van
comportar diversament: «En veritat us digui que quan vau deixar de
fer això amb un d'aquests pequeñuelos, amb mi vau deixar de fer-ho
».(97)
Es podria
certament allargar la llista dels sofriments que han trobat la
sensibilitat humana, la compassió, l'ajuda, o que no les han trobat.
La primera i la segona part de la declaració de Crist sobre el
judici|seny final indiquen sense ambigüitat que essencial és, en la
perspectiva de la vida eterna de cada home, el « parar es » com va
fer el bon Samarità, al costat del sofriment del seu proïsme, el
tenir « compassió », i finalment el donar ajuda. En el programa
messiànic de Crist, que és alhora el programa del regne de Déu, el
sofriment és present al món per provocar amor, per fer néixer obres
d'amor al proïsme, per transformar tota la civilització humana en ho
« civilització de l'amor ». En aquest amor el significat salvífico
del sofriment es realitza totalment i assoleix la seva dimensió
definitiva. Les paraules de Crist sobre el judici|seny final
permeten comprendre això amb tota la senzillesa i claredat
evangèlica.
Aquestes
paraules sobre l'amor, sobre els actes d'amor relacionats amb el
sofriment humà, ens permeten una vegada més descobrir, en l'arrel de
tots els sofriments humans, el mateix sofriment redemptor de Crist.
Crist diu: «A mi em el vau fer ». Ell mateix és el que en cada un
experimenta l'amor; Ell mateix és el que rep ajuda, quan això es fa
a cada un que sofreix sense excepció. Ell mateix és present en qui
sofreix, perquè el seu sofriment salvífico s'ha obert d'una vegada
per sempre a tot sofriment humà. I tots els que sofreixen han estat
cridats d'una vegada per sempre a ser partícips « dels sofriments de
Crist ».(98) així com tots són cridats a « completar » amb el propi
sofriment « ho que falta als patiments de Crist ».(99) Crist alhora
ha ensenyat a l'home a fer bé amb el sofriment i a fer bé a qui
sofreix. Sota aquest doble aspecte ha manifestat justament el sentit
del sofriment.
VIII. Conclusió
31.
Aquest és el sentit del sofriment, veritablement sobrenatural i
alhora humà. És sobrenatural, perquè s'arrela en el misteri diví de
la redempció del món, i és també profundament humà, perquè en ell
l'home es troba a si mateix, la seva pròpia humanitat, la seva
pròpia dignitat i la seva pròpia missió.
El sofriment
certament pertany al misteri de l'home. Potser no està envoltat, com
està el mateix home, per aquest misteri que és particularment
impenetrable. El Concili Ciutat del Vaticà|Vaticà II ha expressat
aquesta veritat: «En realitat, el misteri de l'home només s'aclareix
en el misteri del Verb roig. Perquè... Crist, el nou Adán, en la
mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta
plenament l'home a l'home i li descobreix la sublimitat de la seva
vocació ».(100) Si aquestes paraules es refereixen a tot el que
contempla el misteri de l'home, llavors certament es refereixen de
manera molt particular al sofriment humà. Precisament en aquest punt
el « manifestar l'home a l'home i descobrir-li la sublimitat de seu
vocació » és particularment indispensable. Succeeix també -com ho
prova l'experiència- que això és particularment dramàtic. Però quan
es realitza en plenitud i es converteix en llum per a la vida
humana, això és també particularment alegre. «Per Crist i en Crist
s'il·lumina l'enigma del dolor i de la mort ».(101)
Concloem les
presents consideracions sobre el sofriment l'any en què l'Església
viu el Jubileu extraordinari relacionat amb l'aniversari de la
Redempció.
El misteri de
la redempció del món està arrelat en el sofriment de manera
meravellosa, i aquest al seu torn troba en aquest misteri el seu
punt de referència suprem i més segur.
Desitgem viure
aquest Any de la Redempció units especialment a tots els que
sofreixen. És menester doncs que a la creu del Calvari acudeixin
idealment tots els creients que sofreixen en Crist -especialment
quants sofreixen a causa de la seva fe en El Crucificado i
Ressuscitat- perquè l'oferiment dels seus sofriments acceleri el
compliment de la pregària del mateix Salvador|salvador per la unitat
de todos.(102) Acudan també allà els homes de bona voluntat, perquè
en la creu és el « Redemptor de l'home » el Baró de dolors, que ha
assumit en si mateix els sofriments físics i morals dels homes de
tots els temps, perquè en l'amor puguin trobar el sentit salvífico
del seu dolor i les respostes vàlides a totes les seves preguntes.
Amb María,
Mare de Crist, que era al costat de
la Creu, (103)
ens detenim davant de totes les creus de l'home d'avui.
Invoquem tots
els Sants que al llarg dels segles van ser especialment partícips
dels sofriments de Crist. Demanem-los que ens sostinguin.
I us demanem a
tots els que sofriu, que ens ajudeu. Precisament a vosaltres, que
sou dèbils, demanem que sigueu una font de força per a l'Església i
per a la humanitat. En la terrible batalla entre les forces del bé i
del mal, que ens presenta el món contemporani, venci el vostre
sofriment en unió amb la creu de Crist.
A tots,
volguts germans i germanes, us envio la meva Benedicció Apostòlica.
Donat a Roma,
al costat de San Pedro, en la memòria litúrgica de Nostra Senyora de
Lourdes, el dia 11 de febrer de l'any 1984, sisè del meu Pontificat.
S.S. Joan Pau II
11/II/84
