—Per què creu que és tan important l’atenció
que des de l’Església s’ha d’oferir a les dones que han avortat?
—Juntament amb els fills no nascuts, les mares que avorten són
les principals víctimes d’una tragèdia que creix dia rere dia. És
essencial comprendre fins a quin punt són profundes les ferides que
han patit les persones afectades per l’avortament. És el que
s’anomena clínicament síndrome postavortament (SPA). Com a psicòloga
i psicoterapeuta amb molts anys d’experiència en puc donar fe.
L’avortament traumatitza la dona, per molt que inicialment s’obstini
a salvaguardar-ne la gravetat. A una primera etapa de pena, tristor,
angoixa o culpabilitat acostumen a seguir tard o d’hora patologies
més greus en forma de desordres alimentaris, atacs de pànic,
ansietat, depressió, addiccions a la droga o a l’alcohol o
infertilitat. Davant d’aquesta realitat dramàtica, que cada dia
afecta més dones, crec que des de l’Església no s’ha fet prou.
Juntament amb els tractaments psicològics que puguin rebre en un
moment o en un altre de la seva vida, aquestes dones necessiten
sobretot sanació espiritual. Necessiten reconciliar-se amb el seu
fill, amb elles mateixes i amb Déu. No podem quedar-nos només en la
condemna de l’avortament. També hem de posar tots els mitjans per
fer possible la recuperació espiritual d’aquestes dones.
—En què consistiria exactament l’apostolat
que vostè proposa?
—Per a la seva sanació, és molt important que la mare faci ara el
que llavors no va fer, és a dir, reparar, en la mesura del possible
el mal comès. En aquest sentit és fonamental deixar clar que tot i
que es va matar el cos del nen, la seva ànima és immortal i que
encara és a temps de tornar-li la seva dignitat. Ha de començar a
tractar amb l’ànima del nen, posar-li un nom i pregar amb ell a la
nit. També arribarà un moment en el qual li podrà demanar perdó i
dir-li que ara sí que l’estima. El gran repte és tractar com una
persona a qui al seu si només va tractar com un objecte, privant-lo
de la seva dignitat de criatura feta a imatge de Déu. Està comprovat
que la teràpia psicològica sola no dóna com a resultat la sanació
emocional i psíquica de la dona que ha avortat si no s’acompanya de
la reconciliació amb Déu. Per emprendre aquest procés cal un
acompanyament, una veu amiga, dones formades psicològicament,
espiritualment i religiosament. El colofó d’aquest procés seria la
celebració d’una cerimònia de reconciliació, acompanyada de
l’Eucaristia, en la línia del que a diferents llocs del món es fa
sota el nom «peregrinacions per la vida».
—Quina acollida té aquesta proposta encara
embrionària a Catalunya?
—De moment només m’he adreçat a alguns bisbes catalans i en
gairebé tots ells he descobert un gran interès pel tema. Són
conscients que hi ha poques iniciatives eclesials en aquest sentit.
Hi ha un gran buit a Catalunya, i també a l’Estat espanyol, pel que
fa a aquest apostolat. Alhora també estan d’acord amb mi que una
teràpia realment efectiva ha d’integrar no només els aspectes
biològics i psicològics, sinó també l’àmbit espiritual i de fe. De
moment el meu objectiu principal és sensibilitzar sobre aquesta
necessitat, desitjant que a curt o mitjà termini pugui sorgir algun
projecte eclesial seriós que aposti decididament per l’atenció
espiritual de les dones que han avortat. Per a elles, des de
l’Església, tenim un missatge d’esperança. La reconciliació amb el
seu fill, amb elles mateixes i amb Déu és possible perquè Déu, que
és qui dóna la vida, sempre perdona.
Catalunya Cristiana
4/I/07
