Victòria Camps, en “La laïcitat, condició
de la bioètica” (Annals de Medicina 2006; 89(4):172-5), exposa que
“la bioètica només pot ser laica”. Aquest plantejament inicial
pressuposa que hi ha, per tant, altres formes de fer o entendre la
bioètica. M’agradaria, davant la invitació de l’autora a una actitud
oberta i al diàleg, aportar el meu punt de vista crític, i espero
constructiu, sobre alguns dels aspectes que ha tractat.
Penso que, d’una forma pedagògica,
podem clasificar els models bioètics actuals en dos grans grups, els
oberts a la transcendència i els tancats a la transcendència, on
s’inclou la bioètica laica. Aquests dos grans sistemes, malgrat
intenten respondre una mateixa pregunta, tenen dos punts de partida
totalment diferents. La pregunta central a respondre és: el ser és
perquè el penso o penso perquè és?
En l’ètica oberta al transcendent, la
resposta és que les coses són i, com que són, les puc pensar. El
criteri de la moralitat pel que sabem si una acció és bona o
dolenta, correcta o incorrecta, és la naturalesa humana, però
considerada en el conjunt del cosmos. L’home és autònom perquè té
llibertat, però està condicionat a la realitat que l’envolta. En
aquest sentit, no som el centre de l’univers; hi ha una realitat que
ens transcendeix i en la que ens movem i depenem. Finalment, per als
creients, a més a més existeix un Ésser Suprem que ho regeix tot i
al que tot es refereix, perquè és l’únic que És i del que prové el
ser dels ens.
En l’ètica laica, l’home és el centre,
és la mesura de totes les coses. És el “cogito ergo sum” de
Descartes: “penso, llavors existeixo”. El problema d’aquesta
bioètica és que cada home és un déu en si mateix. Com diu Victòria
Camps és una autonomia pura i té “capacitat per decidir i escollir
les seves normes”. I si les seves normes no coincideixen amb les del
veí, qui té preferència?
Per tal de respondre a aquest problema
s’apel·la llavors al consens, a la democràcia. Però, quin paper
tenen aleshores les minories o els qui van contra aquest sistema? És
lícit mutilar l’autonomia d’uns pocs en respecte de l’autonomia de
la majoria? El que està malament avui, pot estar bé demà per un
canvi de consens i a l’inrevés. La contradicció és obvia i la
confusió ètica generalitzada. La conseqüència lògica és que l’ètica
en els fons no existeix i que, per tant, cadascú faci el que
bonament pugui sense molestar els altres. Com molt bé diu l’autora
“l’home es troba sol davant de si mateix, amb una conciencia cada
cop més gran de totes les seves limitacions i una incertesa radical
sobre què ha de fer”.
Victòria Camps fa una distinció curiosa
entre universal i universalitzable. Segons ella, el fet que els
drets humans siguin vulnerats impossibilita aplicar-los la propietat
de ser universals. Emprant un exemple que apareéis més endavant,
afirma que “el foc crema” és un judici de fet i, per tant,
universal. Tot i que tots ho sabem, no per això la gent deixa de
cremar-se. Que les coses siguin universals no implica que la gent
les segueixi perquè, en els fons, la llibertat humana té el seu
paper central. Aquí rau la grandesa de l’ésser humà, que malgrat
existeixen lleis (siguin físiques, jurídiques o morals) hom pot
optar per anar en contra d’elles. Però això no treu que siguin lleis
i que, per tant, després un hagi d’afrontar les conseqüències de la
seva decisió. D’aquí la conclusió lògica de Peter Singer: “Mata
només quan ho decideixis lliurement i et facis càrrec de totes les
conseqüències”.
El gran problema de tot aquest sistema
ètic és la “desconfianza dels fonaments, que implica viure en un
terreny caracteritzat per la incertesa”. Ningú construeix una casa
sense fonaments –espero que ningú s’ofengui per l’ús d’un exemple
dels evangelis. Per què hem de construir un sistema ètic sense una
base sòlida i coherent? Qui de nosaltres se sotmetria a un
tractament mèdic sense una base científica que el suportés? Per què,
llavors, deixem tota la praxi o ètica a l’aire? El problema de
l’ètica tancada al transcendent no és que sigui laica sinó que no té
consistència ni coherència. Un exemple és la cita de Camus: “Si Déu
ha mort, no tot ha d’estar permès”. D’acord, però, per què no tot ha
d’estar permès? I si tots, o una gran majoria, es posen d’acord en
què tot val? Qui posa el límit i per què hi ha d’haver un límit?
Finalment, vull citar textualment un
paràgraf amb el que estic totalment d’acord: “A diferència de
l’actitud laica, el laïcisme seria una mena de militància
antireligiosa, que rebutja com a sospitós tot allò que hagi sortit
de la religió per molt que després hagi estat acceptat pels no
religiosos”. Crec que un exemple clar del laïcisme és el següent
article del mateix número d’Annals de Medicina, d’Antoni Caralps,
titulat “Medicina laica” (Annals de Medicina. 2006;89(4):176-9). En
aquest article afirma, només començar, que l’Església cristiana, en
concret la catòlica, “no ha aportat ni un sol avenç científic” en el
camp de la medicina.
Aquest judici de valor sols pot ser
fruit d’un odi i animadversió cap a la religió catòlica i, per tant,
poc científic i veraç. Són molts els exemples que contradicen aquest
enunciat categòric d’Antoni Caralps. Gregor Mendel, pare de la
genètica, era un frare agustinià. Sabem que els seus descobriments
van passar desapercebuts molts anys, en part segurament per
prejudicis religiosos que, d’altra banda, no són un invent dels
nostres temps. Altres exemples serien les aportacions de Jérôme
Lejeune, Alexis Carrel o Louis Pasteur, dels que espero que ningú
dubti que són grans figures de la medicina, i que foren catòlics
declarats.
He de reconèixer que no puc criticar
cap altre aspecto de l’article del Dr. Caralps. Després d’aquest
punt de partida insultant i absent d’objectivitat he preferit
dedicar el meu temps en altres afers, com ara reflexionar sobre les
idees que Victòria Camps exposa. L’ètica és una ciència i, com a
tal, exigeix estudi i investigació per comprendre-la millor. No
només l’ètica laica està oberta al diàleg, també els qui ens movem
en el model obert a la transcendència hi estem, sempre i quan no
s’insulti i es falti a la veritat.
Dr. Joaquim Bosch
Annals de Medicina 2007; 90: 46-48
Gener-març/07
Vegeu també:
«Debat a l'Acadèmia Catalana»
