Introducció
Aquest article tracta
d'eutanàsia a Catalunya. Però potser d'aquí a uns anys hauré
d'escriure sobre l'acceptació de l'infanticidi, la pederàstia legal
o el canibalisme al món occidental… Hauré de fer l'esforç
d'argumentar sobre coses que la Humanitat ja tindria que haver
superat de llarg. L'eutanàsia no és pas res de nou. Ja l'aplicaven
els Homo habilis. I ho feien els cow boys d'un tret al cap
amb els cavalls ferits al far west. Però és clar que això no
es pot pas fer amb l'ésser humà. El cristianisme, per una banda, i
l'extensió dels drets humans després de les barbaritats nazis i la
Segona Guerra Mundial, per altra, han deixat clar que un home no pot
matar un altre home per molt important que pugui ser el motiu.
Conceptes per valorar la qüestió
Eutanàsia és matar un
altre ésser humà per una suposada compassió personal o social. Se
situa a l'extrema dreta de la mala pràctica mèdica. A l'extrema
esquerra hi ha l'aferrissament terapèutic, que ha caigut com
el mur de Berlín i cap col·lectiu professional o església l'accepten.
Aferrissar-se és posar mitjans extraordinaris o
desproporcionats pels resultats que s’esperen a la llum de la
ciència mèdica del moment. Per exemple, operar a cor obert una
velleta en coma i carregada de metàstasis. El refús de
l'aferrissament no és més que acceptar el fet incontrovertit de
que no es pot sempre impedir la mort per causes naturals.
Al bell mig de l'activitat
mèdica hi ha l'eupràxia, és a dir, la bona pràctica clínica,
dintre de la qual s'inclouen les cures pal·liatives pels malalts
terminals. Aquestes són una forma especial i privilegiada de
solidaritat humana i amistat cristiana. Consisteixen en combatre el
dolor, la set, el singlot (hi ha malalts terminals amb singlot
d'hores i hores), el fred, la depressió, les incomoditats posturals,
etc. El públic i els mitjans de comunicació -com tots sabeu- només
parlen de dolor. Però avui disposem d'una magnífica farmàcia que fa
que el dolor crònic intens sigui considerat com una de les grans
negligències mèdiques.
Hauríem de reivindicar
fermament i serena als nostres polítics que posessin a l'abast de
tothom les cures pal·liatives especialitzades. De fet, avui, tot i
que Catalunya és capdavantera en aquestes, no n'hi ha per tots! És
trist i políticament incorrecte dir-ho però és la veritat. Calen
ara, i caldran encara més en el futur, molts més centres de
pal·liatius. I, a banda dels centres especialitzats, cal que la
formació a cadascuna de les especialitats mèdiques abasti la
pal·liació dels seus propis malalts. Tanmateix, per exemple, és el
més natural per un malalt terminal urològic que sigui el seu uròleg
de sempre qui en tingui cura o coordini tota la seva atenció final.
A més de les atencions
mèdiques sempre disposen els creients dels auxilis espirituals de
les seves confessions religioses. Són molt importants per quatre
destacats motius: multitud de malalts o els seus familiars són
creients; molts metges, també. Provenim d'una cultura fonamentada en
la creença en el més enllà i, a més, el malalt greu o terminal és un
ser totalment obert a la transcendència. Sembla com si la natura
estigués programada per tal que quan això s'acaba siguem més
permeables a les realitats sobrenaturals.
El metge, que és un ser
eminentment humanista, no pot deixar-se dominar pel tabú de la mort
o per l’encara més gran tabú del què hi ha després de la mort. La
missió del metge és prevenir, curar, rehabilitar, alleujar,
consolar, ajudar a assumir tot allò que té a veure amb la realitat
biològica, psicològica, social i espiritual de l’ésser humà malalt.
És absurd, i a més va contra la Llei de Sanitat, posar pegues a la
visita d'un capellà o d’un altre ministre adequat a les creences del
malalt.
La pressió a Catalunya, després
d'Austràlia i Holanda
La nostra societat i els
nostres parlamentaris estan sotmesos a una pressió contínua per part
d'una activa minoria que intenta introduir com sigui a casa nostra
alguna rudimentària legislació que afavoreixi l'homicidi per
pietat. Són els mateixos que han instrumentalitzat magistralment
des del punt de vista mediàtic el cas del tetraparèsic (que no
tetraplègic) gallec Sampedro, amb bombardeigs massius, calculats i
per etapes des dels mitjans de comunicació. Una estratègia digna de
ser estudiada a les facultats de Ciències de la Informació, alhora
que ben descrita als manuals més avançats de confrontació ideològica.
Quan començava a decaure l'interès de l'opinió pública sobre el
tema, sempre apareixia misteriosament un nou fet que era notícia de
portada. Un argument més de la perillositat de l'eutanàsia és que es
va tancar judicialment el cas per falta de proves…
Perquè les branques no
ens deixin veure el bosc, potser serà bo de conèixer el cas
d'Austràlia. A la gegantesca illa d'Austràlia només hi viuen 19
milions de persones, la meitat de les quals són a tres grans ciutats.
El país és una federació de cinc estats sobirans i dos territoris
autònoms que no formen estat perquè no tenen prou població. En el
Territori del Nord (TN) viu menys de l'1% de tots els habitants del
continent australià. Allà, on hi ha un considerable nombre
d'aborígens illetrats que passen del mode de vida occidental,
es va intentar arrelar el maig de 1995 una llei d'eutanàsia per
complet aliena als costums jurídics de la Commonwealth. Era un
territori geopolíticament perfecte per aconseguir una victòria fàcil
per catalitzar i popularitzar l'eutanàsia a tot el món.
El parlament del TN consta
de 25 membres i té una mica d'autonomia, res comparable amb la del
nostre Parlament. A més, no disposa de senat o cambra de revisió de
lleis. El territori està representat en el congrés australià per un
sol diputat que tradicionalment sempre vol atraure quelcom d'atenció
nacional i internacional. El primer ministre del TN era un destacat
activista de la mort. Va crear un comitè consultiu format
exclusivament per partidaris de l'eutanàsia, va evitar descaradament
qualsevulla consulta popular i, fins i tot, el debat dins del seu
propi partit -cap partit polític abogava per l'eutanàsia- i va
aconseguir fer aprovar la llei per 13 vots contra 12, després de
presentar reiteradament informació contundent als
parlamentaris.
La informació, que també
es va presentar al públic per contrarestar la sorprenent i ràpida
reacció de tota la professió mèdica, l'Església i l'associació
Eutanàsia-No, comptava amb retalls de cartes als diaris signades per
aborígens que mai no llegien premsa ni sabien escriure, columnes
d'opinió plenes de paraules imprecises i conceptes complicats,
suposades enquestes favorables que donaven un 80% de sís, històries
emocionants de malalts desesperats per no poder abandonar aquest món
i la repetició dels tres arguments clàssics de compassió, economia i
llibertat individual.
En cap moment es va
aportar informació sobre cures pal·liatives, sobre la depressió de
les malalties greus o sobre la possibilitat de l'augment
d'assassinats per motius crematístics si es tirava endavant la llei.
En els comptats casos de petició de mort per part d'un malalt o
minusvàlid sempre hi ha present la depressió. I quan es tracta
aquesta, desapareix automàticament la petició inicial.
Els crims per motius
econòmics han estat notícia recurrent a Europa els darrers anys:
professionals sanitaris que aplicaven l'eutanàsia a ancians de
residències que casualment cedien els seus calerons als deus
matadors. No podem permetre que això passi aquí, ni que el negoci el
facin centres d'eutanàsia legal i a més s'anunciïn a les
seccions de publicitat dels diaris.
El capital argument
filosòfic segons el qual l'eutanàsia mata la llibertat perquè és
alienant que una decisió privi a la persona per sempre de prendre
altres decisions, inclòs el sa dret a la rectificació, es va evitar
amb cura oficial tot i que s'argumentava per tota Austràlia. La
posició de la professió va fer que la llei no fos operativa. Van
haver d'importar metges de Sidney per signar els certificats
d'eutanàsia: cap facultatiu autòcton volia ni tan sols confirmar la
gravetat o la irreversibilitat dels casos que els presentaven. Es
van fer, sí, pràctiques eutanàsiques. Però avui ha quedat
demostrat en processos judicials que la majoria es tractava
d'homicidis amb mòbils econòmics. En el Territori Capital australià
la llei no es va aprovar ja que tan el govern com la oposició
estaven en contra. Avui, ni en el TN és legal l'eutanàsia.
El debat està reobert a
Catalunya després del cas holandès. Certes associacions de la mort
ho intenten a casa nostra. Fins i tot manipulen la Llei del
testament vital, que prohibeix taxativament l'eutanàsia, dient que
és un pas a la cultura de la mort. Suposo que també esperen i
desitgen el frau de llei que es produeix sempre en tants temes en un
país que, per no controlar, no controla bé el tràfic…
Si els milers d'eutanàsies,
voluntàries o involuntàries, declarades o no
declarades, d'Holanda, que és un país molt petit i amb poca població,
s'extenguessin a tota Europa, la necessitat de camps de
concentració de terminals i els seus forns crematoris ens
farien sens dubte retrocedir a l'Holocaust nazi dels jueus,
homosexuals i gitanos. Ells també ho van fer dintre de les seves
lleis democràtiques en un estat reconegut per totes les
potències mundials.
Conclusió
El judici de Nüremberg va
deixar clar que hi ha una Llei Natural superior a les lleis humanes
positives que diu: "humà: no treguis la vida a un altre ésser humà".
Per la Llei Natural van ésser processats els nazis que acomplien
escrupolosament les lleis de la seva Alemanya. La manera més
segura de protegir la vida, la llibertat i la salut dels nostres
ciutadans és treballar per les cures pal·liatives i no deixar-se
enganyar per ideologies d'una gran perillositat per la normal
convivència ciutadana i la pràctica de la noble professió de la
Medicina.
Dr. Josep Ma Simón
President de MCC