1. Ètica i "responsabilitat"
Des del punt de vista
de la filosofia moral, el cas de l’avortament voluntari és
el d'una forma exacerbada de mesurar la moralitat d'una
acció atenent amb exclusivitat les seves conseqüències. En
la terminologia de Max Weber, es tractaria d'una ètica de la
pura responsabilitat (Verantwortungsethik), o el que
tècnicament s’entén com a conseqüencialisme: tota acció que
respon genèticament a una decisió presa amb responsabilitat,
en consciència, ponderant bé totes les seves implicacions,
és necessàriament bona, amb independència del seu contingut
objectiu (finis operis). Això significa, en darrer terme,
que no hi ha normes morals d'índole universal que obliguin
absolutament. Segons aquesta concepció, assenyala F.
Inciarte, "si de matar un innocent se segueixen béns
proporcionalment millors, o amb això s'eviten mals
proporcionalment pitjors, llavors l'acció no és que quedi
justificada, sinó que no necessita justificació. Això es deu
al fet que tals tipus d'acció són per si mateix moralment
indiferents, la qual cosa significa que, segons el
conseqüencialisme, no pot haver-hi conflicte de deures tal
que, en un cas donat, el que actua tingui necessàriament que
obrar immoralment. Això -en definitiva- és també la posició
de l'ètica tradicional no utilitarista. Però el
conseqüencialisme arriba al mateix resultat per la via més
directa de considerar que no hi ha acció humana que sigui
per si mateix (intrínsecament) immoral"(1).
El contrapol d'aquesta
tesi, a saber, l'ètica de la pura convicció
(Gesinnungsethik, segons el llenguatge weberià), i la por
que pot provocar l'espectre de fonamentalisme (2) que
aquesta porta amb si, obren clarament en favor del
conseqüencialisme, que en els nostres dies ha reeditat amb
nou vigor l'ètica de situació de matriu existencialista,
característica de la qual és la prevenció contra els grans
ideals, el menyspreu davant l'"èpica" dels valors i, en
conseqüència, el modest ateniment a la "dramàtica" dels
fets, a la qual cosa sol anomenar-se "la vida mateixa".
2. L'avortament
Fa no molt temps vaig
tenir ocasió de comprovar fins a quin punt pot la pressió
dels fets conduir a una situació de ceguesa davant de la
realitat. Una noia alemanya, d'uns vint anys, embarassada
després d'una relació ocasional amb un immigrant; el
turmentava la idea de tenir un fill il·legítim i, sobretot,
el pensar que mancava de la maduresa suficient per exercir
bé el paper de mare. En aquest cas cal dir que no incidia
cap pressió de tipus familiar, com potser en molts altres en
els que, per salvaguardar el bon nom de l'estirp, s'indueix
l'eliminació del “brot irregular”. Tampoc no hi havia
problemes econòmics que fessin particularment penosa la seva
manutenció. Només la creixent sensació d'aclaparament pel
fet que s’anava desenvolupant al seu si una vida que, de no
ser "interrompuda", arribaria a convertir-se per a ella en
un permanent retret. I la idea, ben precisa, de que "com més
tard, pitjor". Vaig intentar parlar amb la mare
tranquil·lament per explicar-li que l'avortament no
soluciona res, que és un crim horrorós, que havia de superar
l’obcecació que eventualment pot produir un drama interior,
real -no em cap el menor dubte- però igualment subjectiu, i
això justament per poder analitzar la situació amb realisme,
és a dir, atenent també "altres" detalls que, encara que més
aliens al seu drama, si que són objectius i que potser no
havia ponderat prou. (Em refereixo, com és lògic, al fet que
l'avortament voluntari suposa l'eliminació premeditada d'una
persona humana que no ha pogut fer encara res per
merèixer-ho)... (3). Totes les meves temptatives van
fracassar. Ni tan sols no va acceptar la conversa. Ja havia
"decidit" i no es tornaria enrere: en la següent setmana
viatjaria a una localitat propera on hi ha un centre
hospitalari especialitzat a realitzar avortaments.
Les dones alemanyes
porten molts anys sentint parlar, per activa o per passiva,
de tres obstacles clau per a l'"alliberament de la dona"
(Frauenbefreiung), les famoses tres "k", a saber: "die
Kirche" (l'església), "die Küche" (la cuina), "die Kinder"
(els nens). Sembla que després de tant temps a l'escola
emancipada alemanya i de tots els diners que en aquest país
s'han emprat, tant en propaganda oberta com en publicitat
subliminar, perquè la dona arribi a ser "ella mateixa", ja
no hauria de resultar traumàtic el recurs a l'avortament,
igual com des de fa anys no ho és tampoc l'ús de
procediments contraceptius. I tanmateix, cap propaganda
edulcorant no pot ocultar la barbàrie de l'avortament
voluntari, tret que arribi a provocar, en la mare, la
ceguesa més completa davant de la realitat (4). Cal
reconèixer que això s'ha aconseguit en gran part en la
civilització occidental. Obturant els ressorts crítics
davant una manipulació que ha aconseguit invertir
completament el sentit de conceptes com a "llibertat",
"progrés", "modernitat", "autonomia", "autenticitat", etc.,
la cultura actual ha arribat, amb la indubtable complicitat
de certes inclinacions humanes, a ornamentar amb aquests
noms la destrucció industrialitzada de vides humanes. Les
filies que un seu dia van provocar les proclames de Wilhelm
Reich, Herbert Marcuse i els profetes de la "revolució
sexual", han arribat a adquirir dimensions realment
grotesques. Com afirma F. Suárez: "Es castiga la mare que
abandona al carrer a un nen de pocs dies, però s'afavoreix
amb medis de l'Estat que una dona mati al fill que porta a
les entranyes sense una altra raó que la molèstia que li
produeix; els legisladors regulen l'avortament perquè no
neixin nens, però també legislen perquè puguin néixer
artificialment (nens provetes); els governs permeten o
propaguen els anticonceptius, però alhora en alguns països
també premien la natalitat; es reconeixen els drets de les
prostitutes i dels homosexuals, però no els dels pares a
educar els seus fills en els centres que prefereixin (5).
Manifesta aquí la seva
presència una idea molt central del positivisme sociològic
que s'ha convertit, ja des de fa anys, en una autèntica
vigència col·lectiva: la mentalitat que porta a pensar que
el valor de les coses no és cap altre que la valoració que
d'elles fa majoritàriament la gent en cada situació
sociohistòrica. També la vida humana seria un valor relatiu
i canviant, una qüestió de cada època: avui pot ser més,
demà menys. Si una dona "decideix" que la vida del seu fill
és valuosa per a ella, per a la seva pròpia realització
personal, bé. Fins i tot la virtual incapacitat biològica
per engendrar pot ser solucionada avui dia per la
tecnologia: si no es té pel procediment ordinari, es fabrica
i ja està. Però si resulta que el fill és “no desitjat”,
doncs s'acaba amb ell (6).
3.
«Fecundació In Vitro
i Transferència
Embrionària»
(FIVET)
i valor de la vida
humana
La qüestió sociomoral
que hi ha en el fons de la fecundació in vitro d'éssers
humans arrela en què facilita, potser no tencionadament,
certa mentalitat magnificadora del control que mitjançant la
tècnica l'home pot arribar a assolir sobre la naturalesa i
sobre el propi home i, de rebuig, facilita també la
mentalitat avortista.
En efecte, si ens
acostumem a veure amb "naturalitat" que un home pot
produir-se artificialment, tampoc no ens ocasionarà cap
escàndol veure que d'aquesta mateixa forma es destrueixi
(7). Com diu J. Ballesteros "en el fons, el problema de
l'avortament es troba íntimament relacionat amb el de la
paternitat artificial. En ambdós casos, encara que de
diferent manera, es pensa que la paternitat és un dret
subjectiu, alguna cosa del que disposem positivament o
negativament a plaer. És, contràriament, un dret moral, una
obligació d'obertura a la vida, que exclou tota frivolitat o
caprici. Tant més repugnant és la introducció, en aquests
temes, d'elements de caràcter lucratiu"(8)
No és difícil preveure
les conseqüències antropològiques i socials de la situació
que es produeix quan es pren com a criteri vàlid el que les
pretensions d'una persona -per comprensibles que puguin ser,
com és el cas de la paternitat o la maternitat- tinguin més
valor que la vida d'una altra. Jo puc decidir sobre els meus
gusts, aficions, vocació, treball, però no és raonable que
la vida d'un ésser humà es trobi entre els recursos
disponibles per satisfer els meus desigs. Naturalment Hitler
o Stalin no estarien gaire d'acord amb aquesta asserció,
però que els individus adeqüin les seves pretensions al
valor de la persona és una exigència irrenunciable de la
justícia més elemental. L'actitud de qui pretén
instrumentalitzar valors personals està essencialment
viciada i condicionada, en aquest cas, a més, per la
situació de privilegi de l'adult davant el no-nascut. De
qualsevol manera, prevaldrà el desig dels progenitors, i en
nom de la llibertat de qui té veu i poder, s'acabarà negant
el dret més fonamental de qui encara no pot fer-se escoltar.
Sense pretendre simplificar la complexitat que poden
revestir determinades situacions, caldria estar cec per no
captar la superficialitat amb què s'ha arribat a admetre
sociològicament que una persona pugui decidir amb tota
tranquil·litat sobre la vida d'una altra, en la majoria dels
casos atenent només a criteris econòmics, psicològics,
d'apetència o de simple gust estètic.
La magnitud
sociològica del fenomen de l'avortament -que no és
precisament la causa sinó l'efecte de les legislacions que
el faciliten- destaca encara més en una època que s'ha
proposat sensibilitzar-se amb el valor de la vida de tantes
espècies vegetals i animals. El contrast assoleix els límits
de l'horror quan s'adverteix que, per exemple, a Estats
Units s'ha disparat la despesa sanitària en animals
domèstics fins a arribar a la gens menyspreable quota de
6.000 milions de dòlars facturats per les clíniques
veterinàries, segons dades referides a l’any 1990. Alguns
experts criden l'atenció sobre l'esmentada xifra quan molts
nord-americans manquen d'una atenció sanitària suficient.
Però mentrestant, algunes companyies s'han aprestat a treure
profit del "boom" creant assegurances d'assistència
sanitària per a animals que cobreixen amplis espectres de
malalties i accidents. Les dades en relació amb aquell
mateix any parlen de més ja de 100.000 animals beneficiats
d'aquestes prestacions.
El més curiós de
l'assumpte és que, mentre es fan verdaders drames sobre la
possible extinció de les foques de l'Antàrtida i
l’abandonament del camp, la destrucció de la vida humana
naixent s'hagi trivialitzat en una cultura que glorifica els
drets humans fins al punt de legitimar, amb arguments fins i
tot "ètics", el poder dels forts sobre els febles. I així,
acceptant que es violin els drets del més feble, s'accepta
també que el dret de la força prevalgui sobre la força del
dret.
Encara que es
refereixen pròpiament al cas dels minusvàlids -a qui els
partidaris de l'avortament anomenat "eugenèsic" neguen també
el dret a la vida- valen molt bé les paraules de Jean
Rostand: "Crec que no hi ha cap vida per molt degradada,
deteriorada, rebaixada o empobrida que estigui, que no
mereixi respecte ni que se la defensi amb abrivament. Tinc
la debilitat de pensar que l'honor d'una societat rau en
assumir, en acceptar l'onerós luxe que suposa la càrrega
dels incurables, els inútils, els incapaços; jo mesuraria el
seu grau de civilització per l'esforç i la vigilància a què
s'obliga per mer respecte a la vida (... ) Quan s'adquireixi
el costum d'eliminar els monstres, la menor tara es
considerarà una forma de monstruositat. No n'hi ha
més que un pas entre la destrucció de l'horrible i el no
desitjat... No crec que aquesta societat pulcra i sana,
aquesta societat en la qual la pietat no tindria lloc,
aquesta societat sense residus, sense arestes, en la qual
els normals es beneficiarien de tots els recursos que fins
ara absorbeixen els anormals i els febles, aquesta societat
que s'identificaria amb Esparta i entusiasmaria els
deixebles de Nietzsche, mereixés ser anomenada societat
humana"(9).
4. L'anticoncepció
A la massacra de
l'avortament provocat cal afegir les "víctimes ocultes" dels
anticonceptius, que en gran part són abortius, ja que
impedeixen la implantació de l'òvul ja fecundat. Tanmateix,
molts pensen que els mètodes contraceptius són justament el
remei a la plaga de l'avortament, i que les autoritats
haurien d'informar la població i facilitar-los, precisament
perquè no s'hagi de recórrer a l'avortament.
En unes declaracions
posteriors al Consistori extraordinari que va tenir lloc a
la Ciutat del Vaticà del 4 al 7 d'abril de 1991, el cardenal
J. Ratzinger afirmava: "En general, s'observa un creixement
paral·lel de les taxes de recurs a la contracepció i de les
taxes d'avortaments. La paradoxa és només aparent. En
efecte, és precís adonar-se en aquesta visió
despersonalitzada i utilitarista de la sexualitat i de la
procreació que tant la contracepció com l'avortament
enfonsen les seves arrels (... ) que es basa, al seu torn,
en una concepció mutilada de l'home i de la seva llibertat
(... ) Es tracta d'assegurar-se un domini complet de l'home
i de la procreació, que rebutja fins i tot la idea d'un fill
no programat. Entesa en aquests termes, la contracepció
condueix necessàriament a l'avortament com 'solució de
reserva'. No es pot reforçar la mentalitat anticonceptiva
sense reforçar alhora la ideologia que la sosté i, per tant,
sense encoratjar, implícitament, l'avortament".
L'argument utilitzat
per donar legitimitat social als procediments anticonceptius
va ser determinada interpretació simplificadora de la tesi
de Malthus segons la qual el creixement de la població es
verifica segons una progressió geomètrica, mentre que els
recursos alimentaris necessaris per a la seva subsistència
només creixen en progressió aritmètica. L'esmentada
interpretació no va tenir en compte la creativitat de
l'ésser humà, irrepetible i sempre inventiva, capaç de
generar coneixements contínuament nous i tècniques i, per
tant, d'afrontar en cada cas els problemes procurant trobar
per a ells la solució adequada. Paradoxalment, a més, la
mentalitat antinatalista va ser acollida de manera massiva
en aquelles societats que, pel seu desenvolupament
industrial i alleujament econòmic, podien mantenir un nivell
de subsistència bastant més que decorós.
Friedrich A. Hayek,
Premi Nobel de Economía el 1974, denuncia com a mancat de
tot fonament científic l'"espectre d'una explosió
demogràfica que sembraria a tot arreu la miseria"(10). A més
resulta indignant veure com aquesta espècie ha servit per
pastar fortunes als països econòmicament mes pròspers a base
del comerç de productes anticonceptius, i moltes vegades a
la recerca d'altres objectius no precisament altruistes
(11).
Com fa notar Hayek,
crida l'atenció comprovar que mentre la planificació central
de l'economia ha caigut en descrèdit, es manté en canvi la
idea que els governs en via de desenvolupament han de
planificar la seva població. S'ha comprovat que és
perjudicial que el govern decideixi, en comptes dels
agricultors, si cal, plantar cotó o cereals, i tanmateix
sembla que les autoritats saben millor que la gent el nombre
de fills que els convé tenir (12).
Referint-se al canvi
de mentalitat operat en el nostre temps en amplis sectors de
les professions sanitàries respecte al valor de la vida en
pacients terminals, el prof. G. Herranz feia recentment les
següents consideracions: "Una de les idees més fecundes i
positives, tant per al progrés de la societat com per a
l'educació de cada ser humà, consisteix a comprendre que els
febles són importants. D'aquesta idea va néixer precisament
la medicina. Però, malgrat dos mil·lennis de cristianisme,
el respecte als febles continua trobant resistència en
l'interior de cada un de nosaltres i al si de la societat.
Avui el rebuig de la debilitat és acceptat i és exercit en
una escala sense precedents. Ser dèbil era, en la tradició
mèdica cristiana, títol suficient per fer-se creditor de
respecte i protecció. Avui, en certs ambients, la debilitat
és un estigma que marca per a la destrucció. La medicina no
és immune a aquesta nova mentalitat. No tindria ja per
finalitat exclusiva curar el malalt i, si això no és
possible, alleugerir els seus sofriments i consolar-lo, sinó
restaurar un nivell exigent, gairebé perfecte, de qualitat
de vida. L'hospital es converteix així en un taller de
reparacions: o arregla els desperfectes o determina per
ferralla. Així ho dicta la nova aristocràcia del benestar i
del control demogràfic. La medicina devé, en darrer terme,
un instrument d'enginyeria social (13).
Notas bibliográficas:
1 Cfr.
Inciarte, "Sobre la ética de la responsabilidad y contra el
consecuencialismo teológico-moral", en VV.AA., Etica y teología ante
la crisis contemporánea, Pamplona, Eunsa, 1980, p.408. "Para el
consecuencialismo cualquier tipo de acción es moralmente neutral. Su
calidad moral sólo se da en concreto, en la praxis" (p.406).
2 Me parece
interesante la siguiente descripción del fundamentalismo: "Es un
fenómeno patológico pararreligioso que se caracteriza por estas dos
notas: 1) es una reacción contra el secularismo; 2) infringe el
principio de libertad religiosa. A estas dos notas suele unirse una
tercera, no exigida necesariamente por el concepto de
fundamentalismo, pero que suele ir aneja: la mezcla entre lo
político y lo religioso. Es decir, ante el olvido de lo religioso
por parte de la sociedad y el apartamiento de los criterios
religiosos de las estructuras sociales, el fundamentalismo reacciona
intentando implantar en la sociedad los principios y verdades
religiosas 'fundamentales' (de ahí el término); sin embargo, esto lo
hace atentando contra la libertad religiosa de los demás" (cfr. A.
Vilarnovo, "¿Qué es el fundamentalismo?", Nuestro Tiempo, nn.427-428,
enero-febrero 1990, p.102).
3 "Aceptar que
después de la fecundación un nuevo ser humano ha comenzado a existir
no es ya una cuestión de gusto o de opinión (...) No es una
hipótesis metafísica, sino una evidencia experimental" (J.Lejéune,
citado en L.Ciccone, "Non uccidere". Questioni di morale della vita
fisica, Milán, Ares, 1984, pp.149-150). Un amplio estudio de la
cuestión se encuentra en algunos artículos publicados por el
genetista A. Serra, especialmente en "Fondamenti biologici del
diritto alla vita del neoconcepito", lus, v.32, 1975, pp,343-365.
4 El Dr. G.
Herranz, Presidente de la Comisión Deontológica de la Confederación
española de Colegios de Médicos, señala que el proyecto ideológico
que subyace a la implantación social del llamado "aborto
farmacológico" es efectivamente "acabar con la noción misma de
aborto, que no se hable de él, que para nombrarlo se usen palabras
nuevas e inocentes, sin resonancias morales (por ejemplo,
microaspiración, extracción menstrual, interrupción voluntaria de la
gestación, regulación menstrual, píldora mensual, contragestión)
Esas palabras habrán desculpabilizado el aborto, lo habrán
neutralizado moralmente" (cfr. "Una estrategia para trivializar el
aborto", Aceprensa, servicio 90/91 (1991). El Dr. Baulieu, inventor
de la píldora RU 486 reconocía que su propósito era "eliminar la
palabra 'aborto', porque esa palabra es tan traumática como el hecho
mismo del aborto".
Continúa Herranz: "La
apariencia medicamentosa lo convertirá subjetivamente en una acción
promotora de la salud. En poco tiempo, el uso de la píldora
contragestativa habrá trivializado el aborto, que se convertirá,
individual y colectivamente, bajo la acción de la propaganda (de
matices orwellianos) en un acto virtuoso de civilidad, de
responsabilidad demográfica y sociofamiliar" (ibídem).
5 Cfr. F.
Suárez, "La teología de la historia de Donoso Cortés", en VV.AA.,
Estudios en homenaje a su Primer Rector y Fundador de la Universidad
Hispano-Arnericana Dr. Vicente Rodríguez Casado. Madrid, Asociación
de La Rábida, 1988, p.302.
6 A propósito de la profunda
contradictoriedad del lema norteamericano 'pro choice', aparecía
recientemente un comentario en The Human Life Review (invierno,
1991) firmado por M. McFaden. Afirmaba, entre otras cosas, que "el
valor de la vida se vuelve cada vez más arbitrario, dependiente de
una elección y de quién la hace (... ) La glorificación de la 'ética
de la elección' ignora el hecho evidente de que la gente a menudo
toma decisiones perjudiciales para ellos mismos, para otros, o para
la sociedad (... ) No hay partidarios de la libertad de elección
para los abusos deshonestos, el incesto, o fumar en los aviones,
porque la sociedad considera que esas opciones son malas y dañan a
otros. Algunos pensamos que el aborto es malo y hace daño -mata- a
otros; sin embargo, se espera que nos manifestemos
como'personalmente en contra', pero públicamente a favor de la
libertad de elección".
7 La técnica de la fecundación
in vitro seguida de 'embryo transfer' (FIVET) implica, de hecho, en
varias de sus fases y bajo diversas modalidades, la muerte de
embriones humanos. a) La puesta a punto de la técnica FIVET ha
requerido, en la práctica, experimentos (cultivo de embriones, etc,)
que implican la manipulación y pérdida intencional de embriones
humanos. b) La técnica de la "superovulación" -praxis dominante
entre los equipos médicos- permite disponer después de varios
embriones. Los "sobrantes" son destinados, en parte, a la
congelación, por si fuese necesario intentar un segundo 'transfer'
y, en parte, son destinados a la muerte, después de haber sido
utilizados con frecuencia para la experimentación. c) La técnica del
transfer múltiple aumenta las posibilidades de éxito (implantación
de un embrión), pero comporta intencional y realmente la pérdida de
embriones en la fase comprendida entre el transfer y el momento en
el que debería tener lugar la implantación del embrión en el útero
materno. d) En el período posterior a la implantación, el porcentaje
de abortos durante las primeras doce semanas es elevado, y parece
originado principalmente por la inducción de aberraciones
cromosómicas. Refiriéndose a la totalidad del proceso FIVET, los
especialistas que lo ponen en práctica hablan de una probabilidad
porcentual de entre el 30 y el 50% de abortos. e) Finalmente, es
práctica usual en la FIVET provocar deliberadamente el aborto cuando
se advierte, a través de las técnicas de diagnóstico prenatal, que
se llegaría al nacimiento de un ser humano con malformaciones. Así
se explica que, por un lado, se reconozca que la técnica FIVET
favorece la inducción de defectos cromosómicos y la fertilización de
óvulos por parte de espermatozoides anormales, y que, por otro lado,
los equipos médicos afirmen que a raíz de la FIVET no han nacido
niños con anormalidades. Es evidente que se realiza, a lo largo del
proceso FIVET, un auténtico "control de calidad" de la producción.
(Fuente: A. Rodríguez Luño y R. López Mondéjar, La fecondazione in
vitro: aspetti medici ed Roma, Cittá Nuova Editrice, 1986;
traducción castellana:La fecundación "in vitro", Madrid, Ediciones
Palabra, 1986. Cfr. pp.106-108).
8 Cfr. Postmodernidad:
decadencia o resistencia. Madrid, Tecnos, 1989, pp.154-155.
9 Citado por J. Toulat, Esos
"niños especiales". La respuesta del amor. Madrid, Rialp. 1991. El
propio Toulat recoge en su libro un testimonio muy significativo del
Dr. J. Lejêune, autoridad mundial en genética y embriología. Su
amigo el profesor Varkani, catedrático de embriología en Cincinnati
le contó: "El 20 de abril de 1889 mi padre recibió un aviso nocturno
para asistir a dos partos en Braunau (Austría). Uno de ellos era el
de un hermoso varón que lloraba con fuerza- el otro, una pobre
niñita trisómica. Mi padre siguió de cerca el destino de aquellas
criaturas. El chico hizo una carrera extraordinariamente brillante;
la niña vivió una sombría existencia. Sin embargo, cuando la madre
de esta última sufrió una hemiplejia, la chiquilla, cuyo coeficiente
intelectual era muy mediocre, se dedicó a atender la casa con ayuda
de los vecinos y procuró a su madre, impedida, cuatro años de vida
feliz". El anciano doctor austríaco no recordaba el nombre de la
niña, pero jamás olvidó el del varón:Adolf Hitler.
10 Cfr. F. A Hayek, The Fatal
Conceit. The Errors of Socialism, Londres, Routledge, 1988, p.121.
(Hay traducción castellana: La fatal arrogancia. Los errores del
socialismo, Madrid, Unión Editorial, 1990). "No hay duda de que, en
las zonas templadas de todos los continentes excepto Europa, existen
amplias regiones que no sólo permiten un aumento de la población,
sino cuyos habitantes, con sólo aumentar la densidad de ocupación e
intensificar la explotación de sus propios recursos, pueden esperar
aproximarse a los niveles de riqueza, confort y civilización
alcanzados por Occidente. En estas regiones es preciso que la
población aumente si se desea alcanzar los niveles de bienestar a
que se aspira. Es su propio interés el que exige su potenciación
demográfica. Y sería ciertamente presuntuoso y dificilmente
defendible desde el punto de vista ético, inducirles, y más aún
forzarles, a contener su expansión" (p.125).
11 "Nada justifica -sigue
diciendo Hayek- que desde los países desarrollados se recomiende
(como hizo el Club de Roma y posteriormente el libro Global 2000) a
los menos desarrollados que'pongan fin'a su crecimiento, o que se
intente interferir en sus políticas nacionales, a lo que estos
países con razón se resisten. Algunas de las ideas en que se basan
tales políticas tendentes a limitar la población son realmente
indignantes. Por ejemplo, la de que los países desarrollados
deberían de convertir en una especie de parques naturales algunas
zonas de los países subdesarrollados. Pura fantasía es la imagen
idílica de unos seres primitivos, felices en su pobreza rural, que
renuncian al desarrollo económico, única vía que les puede deparar
lo que ellos mismos consideran fundamentales logros de la
civilización" (pp.125-126).
12 "La población humana
aumenta en una especie de reacción en cadena en la que una mayor
intensidad de ocupación del territorio tiende a producir nuevas
oportunidades de especialización, y de este modo tiende a aumentar
la productividad individual, y con ello a un ulterior aumento
demográfico" (ibid., p.126).
13 Cfr. G. Herranz, "La
medicina paliativa", Atlántida, n.5, enero-marzo 1991, pp.29-34.
Describe también en ese
artículo un curioso experimento pedagógico destinado a estimular en
estudiantes de Enfermería actitudes no discriminatorias hacia los
enfermos terminales. Se trata de la "prueba de Ruskin": se pide a
los alumnos que expresen su grado de motivación profesional ante un
cuadro clínico como el que sigue: "Una paciente que aparenta su edad
cronológica. No se comunica verbalmente, ni comprende la palabra
hablada. Balbucea de modo incoherente durante horas, parece
desorientada en cuanto a su persona, al espacio y al tiempo, aunque
da la impresión de que reconoce su propio nombre. No se interesa ni
coopera en su propio aseo. Hay que darle de comer comidas blandas,
pues no tiene dentadura. Presenta incontinencia de orina y heces,
por lo que hay que cambiarla y bañarla a menudo. Babea continuamente
y su ropa está siempre manchada. No es capaz de andar. Su patrón de
sueño es errático, se despierta frecuentemente por la noche y con
sus gritos despierta a los demás. Aunque la mayor parte del tiempo
parece tranquila y amable, varias veces al día, y sin causa
aparente, se pone muy agitada y estalla en crisis de llanto
inmotivado". Ante el descorazonamiento que los alumnos suelen
manifestar, el profesor termina su descripción indicando que "así
son los días y las noches... de una preciosa niña de seis meses".
Dr. José Mª Barrio
Prof. Filosofia. UCM.
Cuadernos de Bioética
22; 2, 95, 196-203
|
