Introducció
La noció de qualitat de vida sembla
suggerir que la vida de cada individu ha d’assolir un nivell mínim
de salut, per sota del qual perdria la seva dignitat i es
transmutaria en una cosa negativa. Dins d’aquesta lògica, es
presenta l’eutanàsia com la solució moderna a la proximitat de la
mort. En ús de la seva personal autonomia, el malalt podria escollir
ésser mort pel metge. Quedant marginat de la decisió, al metge li
correspondria només la funció d’executar-la.
Quan el dolor i el sofriment acompanyen
a dolences irreversibles, la bona praxi clínica exigeix del clínic
que calmi el dolor i eviti l’aferrissament terapèutic d'un
tractament innecessari. Això forma part del principi mèdic elemental
que l'obliga a no danyar. En canvi, l’eutanàsia infringeix
aquesta norma, al temps que subordina l’actuació mèdica al caprici
del malalt.
El sofriment
El sofriment com experiència
desagradable d’origen complex té un component subjectiu indubtable i
és d'intensitat molt variable. Quan és molt intens pot disminuir, i
fins i tot anular, la capacitat de la persona per a prendre
decisions. Afortunadament, la medicina actual disposa de mitjans
eficaços per a combatre el dolor i el sofriment originats en
l’esfera somàtica i psicoafectiva.
Alguns components del sofriment no
depenen, però, de malalties i disfuncions orgàniques sinó que estan
en relació amb el propi sistema de valors i el sentit que hom dóna a
la pròpia vida. Llavors, per ajudar al malalt no n’hi ha prou amb
coneixements científics i tècnics sinó que es reclama del metge una
expertesa en humanitat i una actitud de mà oberta i d’amistat que
només la professionalitat és capaç d’ensenyar.
Algunes persones justifiquen
l’eutanàsia al·legant que hi ha sofriments insuportables o difícils
de suportar. Els partidaris de l'eutanàsia i del suïcidi assistit -sovint
aliens a la professió mèdica- no es plantegen en aquesta situació
una relació d'ajuda que aporti al malalt els valors i el sentit que
li manquen. Potser pel fet que ells mateixos no troben aquest sentit
o no posseeixen els valors que fan atractiva la vida i l'amistat,
opten per refugiar-se en un principi d'autonomia que deixa el malalt
tot sol amb el seu problema.
Què vol el pacient quan demana
l’eutanàsia?
La petició d’eutanàsia és poc freqüent
en el nostre medi (en un estudi retrospectiu efectuat a Catalunya es
va estimar que l’expressen el 0,3 % dels malalts terminals i que
molts d’ells després es fan enrere)(1), i és sabut que la sol·liciten
sobretot aquells pacients terminals que tenen símptomes depressius,
que precisen atencions mèdiques especials o que pateixen dolor(2), situacions totes elles que solen ser reversibles i poden tractar-se
satisfactòriament mitjançant una adequada atenció psiquiàtrica i les
oportunes cures pal·liatives. Essent així les coses, seria un error
greu accedir a la demanda del pacient, ja que la situació del
pacient pot canviar, mentre l’eutanàsia és una acció irreversible. A
més, no podem oblidar que els pacients en situació terminal pateixen
sovint frustració, sentiment d’humiliació o sensació d’abús de
confiança, la qual cosa els produeix malestar. Per alguns d’aquests
pacients, la millor forma de reclamar l’atenció del metge o dels
familiars pot ser la demanda d’eutanàsia o de suïcidi assistit.
Llavors, més que el desig que se’ls faciliti la mort, la petició
d’eutanàsia és un recurs del malalt per expressar el seu desig que
es modifiqui l’actitud de metges i familiars envers ell. Fins i tot
quan respon al veritable desig del pacient, un canvi en l’actuació
de metges i familiars pot disminuir les seves ganes de morir(3). Es pot afirmar que la petició d’eutanàsia és més un símptoma d’una
“malaltia mèdica” o social que no pas un desig real de morir.
No semblen desencertades les
observacions de Patrick Verspieren quan diu que ”donar mort al
malalt que ho demana no significa necessàriament respectar la seva
llibertat; sovint és prendre-li la paraula i respondre amb un acte
mortal al que en molts casos no era sinó una petició d’auxili. Donar
mort dispensa d’escoltar aquesta petició”(4). En moltes ocasions, la
petició d’eutanàsia o de suïcidi assistit pot representar una
demanda verbal de suport i pot tractar-se d’expressions de sofriment
i de sol·licituds subrogades d’ajuda. Al demanar la mort, el pacient
està dient: “Ajuda’m a viure humanament el temps que em queda”. Per
això, davant una sol·licitud d’eutanàsia el metge haurà de
considerar si la seva actuació professional no és millorable.
La relació metge-malalt
La relació professional entre el metge
i el malalt es basa en el diàleg sincer i en la confiança mútua i es
troba tan lluny del paternalisme com de l’autonomia a ultrança. El
metge ha d'ajudar el pacient a no resignar-se a ser "l’objecte d'un
tractament" i a pugnar constantment per a tornar a ser "el subjecte
de la seva malaltia", fent que participi en la presa de decisions
sobre ell mateix, malgrat que això impliqui sovint rebre informació
desagradable.
En la relació clínica, l'individu posa
en mans del metge la seva salut i, en últim terme, la seva vida. I
ho fa en la confiança que li serà respectada. No es tracta només
d'una relació entre un servei i una contraprestació econòmica. La
vida física –i tot el que s’hi relaciona– no pot ser tractada com
una mercaderia. En la vida del malalt accedim a la seva dignitat i,
respectant-lo, li reconeixem els seus drets, una apreciació
comunament acceptada pels professionals de la medicina. Quan
l'accent en l'autonomia fa oblidar la relació d'ajuda, llavors es
destrueix l'essència de la medicina. De fet, l’autonomia no és
quelcom exclusiu del malalt. També el metge posseeix un sistema de
valors i ha d’ésser igualment respectat en les seves decisions. Però
quan es pren l’autonomia del malalt com l’únic punt de referència en
les decisions sobre la mort, llavors se sol·liciten del metge actes
assistencials que no prenen en consideració la valoració ètica del
professional que els presta.
És necessari que el metge prengui
consciència de la manipulació a la que és sotmès amb el parany de
l'eutanàsia. A la despenalització de l’eutanàsia en casos
aparentment extrems i delimitats, segueix la denominació de dret per
a allò que només en pocs casos ha deixat de ser considerat delicte
punible. Alguns exigeixen que l’excepció es transformi en prestació
habitual, accessible a qualsevol i en qualsevol circumstància,
passant si cal per sobre de la consciència dels professionals, de la
pàtria potestat o de tot el que no sigui la pura voluntat del
sol·licitant. No és gens estrany, doncs, que en cas de despenalitzar-se
l’eutanàsia el professional hagi de plantejar-se exigir el seu dret
a l’objecció de consciència.
Compromís d'ajudar el malalt
La hipertròfia del principi d’autonomia
ha comportat l’enaltiment de diferents formes d’aïllament o
d’escapisme com conductes marginals, drogoaddicció o els diversos
tipus de suïcidi. Enfront de la falsa concepció de la llibertat com
a fugida patològica del compromís (“que cadascun faci el que vulgui”
és de fet una actitud egoista), la genuïna solidaritat adquireix un
compromís real i personal en la millora de les condicions del
pacient. A més, evita que el cost econòmic que suposen per a la
societat els febles –recordem que el 50 % dels costos sanitaris
s’originen en els últims 6 mesos de vida– els comporti la seva fàcil
desaparició sota pretextos d’aparent compassió.
Però el que sofreix té dret a esperar
de la societat el suport necessari per tal d’eliminar o mitigar els
seus patiments.
L’experiència holandesa
Dades oficials recents demostren que, a
Holanda, més de la tercera part de casos d’eutanàsia es porten a
terme sense el consentiment del pacient (l’any 2001 es va donar mort
a 980 pacients sense el seu consentiment). Això sense tenir en
compte les morts provocades per omissió de tractament amb intenció
eutanàsica. El fracàs de la legalització de l’eutanàsia a Holanda
queda palesa si es considera l’incompliment per part dels metges(5) de
la seva obligació de notificar els casos a les autoritats: fonts
oficials estimen que només es comuniquen el 54 % dels casos. Això,
juntament amb la negligència del comitè de revisió de casos per a
garantir que es compleixin els supòsits legals –en un any, només han
estat rebutjats tres dels 2.000 casos sotmesos a revisió– ha
provocat la queixa formal del Comitè de Drets Humans de les Nacions
Unides, preocupat per la falta de capacitat del sistema per a
garantir que l’eutanàsia es cenyeixi al que la Llei ha previst(6). En
la pràctica holandesa actual el que determina l’eutanàsia no és
l’autonomia del pacient sinó l’autonomia del metge: ell és qui
decideix i qui l’aplica. Això és degut al fet que la indicació
d’eutanàsia es fa sobre la base del sofriment. Per això mateix és
habitual la seva pràctica sense petició prèvia5.
Conclusions
L’eutanàsia ignora el compromís
professional del metge d'ajudar el malalt. La despenalització de
l’eutanàsia deixa els pacients a la mercè de l’estat d’ànim, les
opinions o els interessos de familiars i professionals. En un
terreny tan pròxim a la mort, sense capacitat de tornada endarrere
ni de reclamar, l’eutanàsia suposa la pèrdua de la tutela legal
efectiva sobre els més febles. L'eutanàsia manipula el metge,
destrueix el pacient i no li soluciona els seus problemes.
La veritable alternativa mèdica a la
desesperació que s'amaga darrera l'eutanàsia és la humanització de
la mort, i això exigeix del metge el compromís de mantenir-se
íntegre en els valors humanitzants i d'implicar-se en una relació
d'ajuda. També és necessari que l’entorn manifesti el seu suport al
malalt, mantenint el compromís de no abandonar-lo. A aquesta tasca
hi estan cridats també els cuidadors, els familiars i les persones i
institucions que envolten el pacient.
Una adequada relació clínica manté en
tot moment l'estima al malalt, sense insistir en tractaments
superflus que ja no milloren la situació i allarguen
innecessàriament la sofrença. Davant la mort imminent resta només
l'analgèsia, la sedació, la hidratació i nutrició bàsiques i les
altres atencions ordinàries. I romandre a la seva vora. A la vora
del malalt és on la grandesa i dignitat de la professió mèdica es
mostren amb més força.
Referències bibliogràfiques
- Gómez Batiste-Alentorn X.
Comparecencia Comisión del Senado sobre eutanasia: Sesión N 414.
Madrid, 8-4-1999. URL:
http://www.senado.es/boletines/CS0414.html.
- Emanuel EJ, Fairclough DL, Emanuel
LL. Attitudes and desires related to euthanasia and physician-assisted
suicide among terminally ill patients and their caregivers.
JAMA. 2000;284:2460-2468.
- Pochard F, Azoulay E, Grassin M,
Emanuel EJ, Emanuel LL. Assessing requests for euthanasia from
terminally ill patients. JAMA. 2001;285:734-735.
- Verspieren P. L'euthanasie: une
porte ouverte? Etudes. 1992;376(1):63-74.
- Onwuteaka-Philipsen BD, van der
Heide A, Muller MT, Rurup M, Rietjens JAC, Georges JJ, et al.
Dutch experience of monitoring euthanasia. BMJ.
2005;331:691-693.
- UN. International Covenant on
Civil and Political Rights, Concluding Observations of the Human
Rights Committee: Netherlands. 2001 Aug 27; CCPR/CO/72/NET.
Dr. Manuel Sureda, Sra. Isabel
Viladomiu, Dr. Xavier Sobrevia, Dr. Xavier Sarrias, Dr. Joan
Vidal-Bota
Associació Catalana d'Estudis Bioètics
XI/05
