Valoració ètica

de l'«anticoncepció d'emergència»

 

Dra. Dolors Voltas
Presidenta de la Federació Espanyola d'Associacions ProVida
4/I/06

Segons les últimes revisions bibliogràfiques, el levonorgestrel té bàsicament 2 mecanismes d'actuació: anovulatori i antiimplantatori. Aquest últim és el que, òbviament, marca el judici ètic.


S’admet, generalment, que els fàrmacs utilitzats en l'"anticoncepció d'emergència" poden actuar tant per un mecanisme anovulatori, impedint l’ovulació i per tant la fecundació, com antiimplantatori, és a dir, dificultant que l’embrió niï a l’úter, actuant, conseqüentment, per un mecanisme abortiu. Però també poden fer-ho per altres mecanismes: retardant l’ovulació; modificant la mobilitat de la trompa, la qual cosa dificulta el transport de l’ovòcit, de l’òvul fecundat o de l’embrió; alterant el moc cervical, amb la qual cosa pot obstaculitzar la penetració d’espermatozoides a l’úter i trompes; i, fins i tot, actuant com a espermicida (Ann Inter, Med. 137, 180, 2002).

Per fer una valoració ètica de l'"anticoncepció d'emergència", i més concretament de la píndola de l’endemà, és fonamental conèixer el seu mecanisme d’acció, ja que depenent de si la píndola actua impedint l’ovulació o la implantació, el seu ús tindrà diferent catalogació ètica.

La majoria d’autors que publiquen en revistes internacionals en llengua anglesa des de 1966 a novembre de 2001 classifiquen els fàrmacs utilitzats en la "anticoncepció d'emergència" en dos grups: els que tenen principalment acció anovulatòria, i aquells altres en els quals preval l’efecte postfertilització. Els estrògens actuen fonamentalment inhibint l’ovulació, i els progestàgens inhibint l’ovulació i la implantació. És per això que, quan de la píndola de l’endemà es retira l’estrogen (etinilestradiol), i només s’utilitza un progestagen (levonorgestrel), es reforça la seva acció antiimplantatoria i es debilita el seu efecte anovulatori. Això significa que l’acció antiimplantatoria que es desenvolupa quan s’utilitzen estrògens i progesterona serà més marcada quan s’utilitzen fàrmacs que únicament contenen levonorgestrel, la qual cosa pot suggerir que aquests fàrmacs augmenten, en gran nombre de casos, la seva acció antiimplantatoria i per tant abortiva.

En un estudi en el qual s’avalua l’efecte del levonorgestrel en tres dones que accidentalment van prendre una elevada dosi del fàrmac, es comproven alteracions marcades en l’endometri, que indubtablement han d’afectar a la implantació de l’embrió (Contraception, 66; 433; 2002). Per això es suggereix que, donada l’efectivitat estadística de la "anticoncepció d'emergència", aquesta ha d’actuar per algun altre mecanisme a més de prevenir o retardar l’ovulació (Am J Obstet Gynecol 190; 53, 2004).

Es pot raonablement deduir que el levonorgestrel produeix ambdós efectes, anovulatori i antiimplantatori. Segons les últimes revisions bibliogràfiques, l’efecte antiimplantatori és el predominant, amb independència del moment en què prengui el fàrmac respecte a l’ovulació. Es pot concloure, per tant, que en la majoria de casos actua per un mecanisme antiimplantatori. Si el mecanisme d’acció ha estat impedir que l’embrió humà arribi a implantar-se, s’acaba amb una vida humana, es digui el que es digui. Pot o no denominar-se avortament, però d’indubtable s’està eliminant un ésser humà, i això és l’únic que ha de prevaler per jutjar èticament el fet.

En resum, ningú mínimament informat no posa en dubte que quan òvul i l’espermatozoide s’uneixen es crea una nova vida humana, sense que posteriorment s’afegeixi res de nou que la humanitzi, ni en la implantació a l’úter de la seva mare ni en el naixement. Som tot el que som des de l’instant de la fertilització.

Quan un acte sexual ha estat fecundant i s’ingereix la píndola de l’endemà, tot sabent que aquesta actua modificant la paret uterina de manera que s’impedeix la implantació del nou ésser humà, podem deduir raonablement que l’embaràs ha fracassat. L'intent d’alguns de redefinir l’embaràs com un procés que comença en la nidació o implantació és una forma de negar la seva existència prèvia i justificar la seva destrucció.

La vida comença en el moment de la fertilització, i qualsevol agent químic que actuï causant la destrucció d’aquesta vida és un fàrmac abortiu. La píndola de l’endemà, en aquest cas, no actua com a anticonceptiva sinó com a abortiva.

El respecte a la vida no admet discriminacions. Hem de respectar la vida de tots: de cada home, de cada dona, del nen i de l’ancià, del pobre i del malalt, de l’immigrant, de l’enemic, i del ser humà concebut encara que no hagi arribat encara a niar al ventre de la seva mare.

 

Dra. Dolors Voltas
Presidenta de la Federació Espanyola d'Associacions ProVida
4/I/06

 

Pujar