No sóc metge; em toca ser pacient (en realitat, sóc
bastant impacient.). Estic aquí per amistat.
Sóc un pacient: sóc alt, 1,80 m, tinc diabetis tipus 2, la tensió
regular 120-80, el colesterol bé, en regla, etc. Però el que em
defineix no és això, és una altra cosa: és el meu desig
de felicitat, d’estar bé.
Recordo com una de les experiències més impressionants de la meva
vida quan vaig sofrir un còlic nefrític -ho vaig passar molt
malament: l’experiència del dolor és sempre molt forta- i el meu
oncle metge em va injectar un calmant endovenós: vaig notar com el
dolor s’esvaïa per moments alhora que floria un profund sentiment
d’agraïment cap a qui m’alliberava del dolor. Moltes vegades la
medicina presta grans serveis; encara que no sempre pugui
resoldre els problemes.
La medicina és noble perquè s’ocupa del benestar de l’altre,
que és una
persona, que mai no pot ser reduït a objecte (sigui
quin sigui el seu estat); no tot és
analítica. I la persona requereix una atenció personal,
perquè hi ha sempre una relació personal entre metge i
pacient, que és sempre dramàtica, perquè implica la llibertat.
Com a qualsevol relació humana només és possible si recordem que
nosaltres mateixos som una persona, fets de necessitat i de
desig. Relació tant més dramàtica en la mesura que implica,
per al metge, entrar i decidir en la intimitat de l’altre, que pot
tenir la capacitat d’enteniment molt reduïda (coma, dolor,
discapacitat física o psíquica…). Simone Weil va dir: "ai de
nosaltres si no aconseguim entendre el crit silenciós d’una
persona!". Compassió és sentir com a propi el dolor de
l’altre.
Un home, un metge, ha de reconèixer que no pot ser la resposta
última al desig i a l’exigència de significat de l’altre –tan sovint
no pot guarir l’altre- no
pot eliminar el dolor, l’angoixa, la mort. Però pot compartir
amb ell l’aventura de la vida, el seu significat, pot caminar amb
ell, escoltar el seu crit, abraçar el seu dolor i acompanyar-lo en
la seva mort. Personalment, prefereixo que em tracti un metge que
apel·la al Misteri, que mendica, perquè comparteix el meu
destí (Plató deia "mirant als ulls de l’amic, m’adono que Déu
existeix, perquè veig en ell el mateix desig d’infinit que hi ha en
mi").
Assistència
i Teràpia
signifiquen estar al servei dels
altres (cal que no ens deixem robar el significat de les
paraules, com per exemple la paraula amor...). El mateix
significat de la medicina és amor a la persona de l’altre i a la
seva felicitat. La indiferència, la neutralitat, el cansament i fins
i tot l’angoixa d’un metge poden ser guarits només des d’aquesta
perspectiva, començant aquest camí profund: respectar la llibertat,
compartir el destí, viure la fraternitat. Sobre aquest crit de
significat d’ambdós es construeix la relació entre metge i pacient,
abans que qualsevol medecina.
Ciència i humanitat van juntes, però la Caritat va arribar
abans que la Medicina, fins i tot històricament: els
hospitals van ser creats per l'Església; els cristians van ser els
primers amb prou coratge com per cuidar malalts infecciosos. La
preparació professional del metge és important, però l’atenció a la
persona en la seva totalitat ho és encara més. He tingut
l’experiència d’haver estat ben tractat
professionalment però no
personal en alguns hospitals de Barcelona; sembla que encara es
nota un estil, un DNA, en la forma de tractar la gent segons la
procedència espiritual del qui presta el servei.
El que dic sobre la relació metge pacient també és aplicable a la
responsabilitat social del cristià: el motiu últim pel qual no
ens podem tancar només en la nostra família, en la nostra tribu, en
el nostre club, ni tan sols en la nostra església és la caritat,
dimensió constitutiva de la persona, que és comunió. La meva
felicitat depèn de la teva felicitat, de la felicitat de tots. Com
deia el lema de la Jornada Missionera de la Diòcesi de Milà de fa
uns quants anys, quan hi va anar la Mare Teresa de Calcuta: "tot
home és el meu germà". En aquest sentit, jo sóc responsable del
món.
El compromís social del cristià és aquesta atenció a la persona de
l’altre en la seva totalitat, que neix de la consciència de la
comunió; suposa la disponibilitat a posar-se en joc en les
relacions personals. Si no és així, només és moralisme, i no dura:
abans o després, decau.
Com va dir Benet XVI a la seva encíclica "Deus Caritas est":
No "es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran
idea, si no per la trobada amb un esdeveniment, amb una Presència,
que dóna un nou horitzó a la vida". El cristianisme és un
esdeveniment, no una ètica.
"Deus Caritas est" vol dir que la consistència de tota la
realitat, de la vida, de la persona humana és
l'Amor, la comunió. La persona està feta per a l’altre
(sexualitat) i el significat de la nostra vida està en Altre
(caritat). El misteri de l’amor conjugal és esplèndid, perquè a la
meva pròpia carn hi ha gravat que no em basto a mi mateix, que
necessito a l’altre, perquè el meu ésser es realitza en el
lliurament a l’altre [recordo un sacerdot que fa anys va dir que un
matrimoni havia de saber fer bé l’amor (en el sentit de lliurament
mutu total), més que servir bé a Missa]. És l’experiència pasqual,
creu i resurrecció, mort i vida (el gra de blat…). Només Crist és la
resposta a la necessitat de l’altre i al desig del meu cor.
La cultura dominant avui propaga l’absència del jo i intenta
destruir aquestes relacions personals: el nihilisme. Fins i
tot en medicina, les persones de pacient i metge són reduïdes a
rols, l’estatalisme envaeix tota iniciativa i augmenta la
burocràcia. El problema de l’atenció al jo no és només atenció a
l'altre, sinó abans que res l’atenció a un mateix: és
l’atenció al propi cor, al propi desig de felicitat: hem de
prendre-ho seriosament, és el més gran que tenim, he de creure en
ell sense deixar-me arrossegar per aquesta dictadura del
relativisme.
Llavors, el problema de la vida és l’educació, de l’altre i
meva. Educar no és fer fotocòpies, és una relació personal, que
implica un risc. "Tu, m’estimes? ": és el mateix que assumeix Crist
amb nosaltres. En la llibertat: si no hi ha llibertat, no hi ha
persona, no hi ha relació, no hi ha amor. Però l’essència d’aquesta
llibertat no és pas el no tenir vincles, és tenir un bon destí, és a
dir, un significat, la veritat. La llibertat reduïda només a
possibilitat d’elegir, és abstracta. Aquesta és avui la batalla
cultural i social del cristià contra el no res, amb 3 punts
fonamentals segons el Papa: la vida, la família i la llibertat
d’educació. Gràcies.
Sr. Giorgio Chevallard
21/IV/2006
Veure Taula Rodona:
«Compromís social
amb el Congrés Internacional dels Metges Catòlics»
