M’agradaria fer algunes reflexions
curtes i molt concretes respecte l’article “La laïcitat, condició de
la bioètica” de Victòria Camps (Annals de Medicina en el volum 89,
número 4 de l’any 2006).
En l’escrit es llegeix que la
bioètica només pot ser laica i s’ha de buscar una moral de mínims.
Per donar aquesta explicació es desenvolupa una mica la perspectiva
de Kant en relació a la raó humana com el fonament de l’ètica. Però,
al meu judici, el problema està en què malgrat la raó sigui pròpia
de la persona humana no és suficient per desenvolupar uns
comportaments humans ètics; això ho veiem clarament en el món que
ens envolta. Per exemple: qui tortura utilitza la raó per fer aquell
mal que busca, i ho fa volitivament. En aquest context es fa
referència a la teoria d’Habermas, la qual em sembla contradictòria:
¿Com és possible que des del diàleg i la deliberació d’unes persones
que no coneixen allò que és moral o ètic en una circumstància
determinada, hagin de sortir les normes morals que regeixen el que
deliberen?
Posteriorment, en aquesta línia de
buscar una moral de mínims es comenta que la ciència no pot
demostrar que un embrió sigui o no persona. Efectivament, la ciència
no pot verificar aquest aspecte perquè el concepte de persona no és
científic sinó filosòfic: “substància individual de naturalesa
racional”, definició que fa referència perfectament a un embrió humà
d’una sola cèl·lula o a una persona adulta. Però això està reforçat
per la mateixa ciència que evidencia que l’embrió és humà quan es
produeix la fecundació, donat que té la mateixa estructura genètica
que tindrà d’adult, fins i tot quan mori. Per tant l’ADN de quan jo
era una única cèl·lula, és exactament el mateix que el que tinc ara
en una cèl·lula del meu fetge o d’un altre òrgan.
S’ha de dir que la seqüència de
bases nitrogenades que té l’ADN és una informació molt complexa que
necessita necessariament una ment racional, no accessible als
nostres sentits, i que la seva manera d’actuar és per a nosaltres
pràcticament desconeguda. Per tant la existència d’un embrió humà és
quelcom que nosaltres ni hem fet ni pensat prèviament i tots ho hem
estat. No ens hem dissenyat nosaltres mateixos ni sabem quantes
connexions nervioses tenim en el nostre cervell. I la nostra “raó
legisladora” d’on ha sortit? hem fet les lleis biològiques o de la
termodinàmica? Al meu entendre és del tot absurd pensar que des de
l’irracional i des de l’atzar esdevenen aquestes i altres lleis,
així com la raó humana.
Existir és, de fet, una perfecció,
diria que la perfecció més radical i constitutiva de qualsevol ser
humà. Però ningú té la existència perquè se l’hagi donada ell
mateix, res és causa de si mateix. Del no-res no surt res. Si
l’existència de la persona humana és una perfecció no és això un bé?
Personalment em sembla que és així. Per tant, si l’existència d’un
embrió és un bé destruir-lo directament o per diverses manipulacions
amb objectius de recerca científica ha de ser un mal, perquè el mal,
de fet, és la privació del bé, que en aquest cas és l’existència
d’una vida humana, i per tant no té realitat ontològica.
La frase que diu “la moral laica
no accepta la perspectiva del tot val igual, que hi ha coses que es
poden permetre i altres que no s’haurien de permetre enlloc” obliga
a preguntar-se quin és el punt de referència? l’Estat?, la majoria?,
els sentiments? les emocions? el desig? la por al sofriment? la raó
humana? El ser humà pot proclamar l’autonomia de la seva
consciència, perquè és lliure, però serà lliure de les conseqüències
quan, per exemple, decideixi lliurement suprimir una vida humana
innocent -embrionària o no- per qualsevol motiu?
En el text es fa al·lusió a
Dostoievski: “Si Déu ha mort, tot està permès”, i després a Camús
que afirma: “encara que Déu hagi mort, no tot ha d’estar permès”. Jo
diria que amb Déu la persona pot fer el mal, però també pot
rectificar i inclús evitar-ho, però sense Déu el mal que pot arribar
a fer el ser humà és mes profund i, a la llarga, mes destructiu.
D’acord amb tot això hauríem de
fer-nos aquestes preguntes: és ètic buscar una ètica de mínims
davant de la vida humana? és ètic pensar que la base de la bioètica
és la nostra consciència com si fóssim els inventors del bé i del
mal? Considero que la base de la bioètica ha de ser fer el bé i
evitar el mal, per tant respectar la vida humana des de l’inici fins
a la seva fi natural.
Dr. Amadeo Muntané Sánchez
11/XI/06
