|
Presentació
La legalització recent de
l’eutanàsia a Holanda ha provocat la sol·licitud, per part
d’alguns partits polítics, de la legalització de l’eutanàsia a
Espanya. Amb aquest document l’Associació Catalana d’Estudis
Bioètics (ACEB) vol aportar a l’important debat social reflexions
fonamentals davant un assumpte tan delicat com la despenalització
d’accions contra la vida humana.
Què és
l'eutanàsia
L’Organització Mundial de
la Salut (OMS) defineix l’eutanàsia com aquella “acció del metge
que provoca deliberadament la mort del pacient”.
Aquesta definició
ressalta la intenció de l’acte mèdic, és a dir, el fet de voler
provocar voluntàriament la mort de l’altre. L’eutanàsia es pot
realitzar per acció directa: proporcionant una injecció letal al
malalt, o per acció indirecta: no proporcionant-li el suport bàsic
per a la seva supervivència. En tots dos casos, la finalitat és la
mateixa: acabar amb una vida malalta.
Aquesta acció sobre el
malalt, amb intenció de treure-li la vida, s’anomenava, s’anomena
i s’hauria de continuar anomenant homicidi. La informació i el
coneixement del pacient sobre la seva malaltia i la seva demanda
lliure i voluntària de posar fi a la seva vida, l’anomenat suïcidi
assistit, no modifica el fet que sigui un homicidi, ja que el que
es proposa entra en un conflicte greu amb els principis que han
regit el dret i la medicina fins als nostres dies.
El debat actual
L’eutanàsia és un acte
que busca provocar la mort a una persona malalta, que comporta
greus conseqüències familiars, socials, mèdiques, ètiques i
polítiques. La seva despenalització modificarà d’arrel la relació
entre les generacions i els professionals de la medicina.
L’Informe Remmelink sobre la pràctica de l’eutanàsia a Holanda
revela 1.000 morts per eutanàsia involuntària (sense consentiment)
l’any 1990. Aquests 1.000 pacients eutanasiats són 1.000 raons
poderosíssimes per oposar-se a l’eutanàsia activa. Igualment, en
els casos en què l’eutanàsia la sol·licita el malalt, existeix un
greu problema ètic perquè es tracta d’una derrota social i
professional davant el problema de la malaltia i de la mort. Els
casos extrems i l’autonomia personal, que sempre són al·ludits
pels partidaris de l’eutanàsia per a la seva despenalització, no
han de generar lleis socialment injustes, que enfronten el desig
individual amb el deure ineludible de l’Estat a la protecció de la
vida física de cada ciutadà.
S’ha d’eliminar el
sofriment humà, però no l’ésser humà que sofreix.
En el debat de
l’eutanàsia estan presents tres qüestions complexes: el consens
democràtic, la dignitat de la persona humana i l’autonomia
personal.
El consens democràtic
El consens converteix el
principi legislatiu en l’única font de veritat i de bé, i deixa la
vida humana a mercè del nombre de vots emesos en un parlament. Les
legislacions sobre l’avortament, el clonatge humà, la fecundació
extracorpòria i l’experimentació embrionària són conseqüència de
l’aplicació del principi de les majories.
Els drets humans no els
atorguen el nombre de vots obtinguts, ni la societat, ni els
partits polítics, per bé que els han de reconèixer i defensar
sempre. Tampoc no es basen en el consens social, ja que els drets
els posseeix cada persona, pel fet de ser persona. Les votacions
parlamentàries no modifiquen la realitat de l’home, ni la veritat
sobre el tracte que li correspon.
La dignitat de la vida
humana
"No hi ha cap vida que
no tingui valor."
El fet de néixer i el de
morir no són res més que fets i només fets, adornats naturalment
amb tota la rellevància que es vulgui. Precisament per això no es
poden considerar dignes o indignes segons les circumstàncies en
què es produeixin, per la senzilla i elemental evidència que
l’ésser humà sempre, en tot cas i situació, és excepcionalment
digne, tant si està naixent, com si està vivint o morint. Dir el
contrari és anar directament en contra d’allò que ens singularitza
i cohesiona com a societat.
Legalitzar l’eutanàsia és
una declaració de derrota social, política i mèdica davant del
malalt que no acabarà amb les perplexitats de la vida, ni de la
mort, ni amb els dubtes de consciència dels metges, dels pacients
i dels familiars.
L’autonomia personal
"El dret a morir no està
regulat constitucionalment; no existeix a la Constitució la
disponibilitat de la pròpia vida com a tal." Si existís aquest
dret absolut sobre la vida, existirien altres drets com la
possibilitat de vendre els propis òrgans o d’acceptar
voluntàriament l’esclavitud.
L’autonomia personal no
és un absolut. Hom no pot voler la llibertat només per a si mateix,
ja que no hi ha ésser humà sense els altres. La nostra llibertat
personal està sempre vinculada a la responsabilitat per tots
aquells que ens envolten i la humanitat sencera. La convivència
democràtica ens obliga a sotmetre’ns i a acceptar els impostos,
les normes i les lleis, que en cap moment són qüestionats com a
límits a la llibertat personal. Per què no volem descobrir un bé
social en la protecció legal de la vida en la seva finitud? Quina
cultura deixarem als nostres fills si els transmetem que els
malalts no mereixen la protecció de tots?
Com volem morir
- Tots volem una bona
mort, sense que ens allarguin artificialment l’agonia, ni ens
apliquin una tecnologia o uns mitjans desproporcionats a la
malaltia.
- Tots volem ser
tractats eficaçment del dolor, tenir l’ajuda necessària i no ser
abandonats pel metge i l’equip sanitari quan la malaltia sigui
incurable.
- Tots volem ser
informats adequadament sobre la malaltia, el pronòstic i els
tractaments que disposa la medicina; que ens expliquin les dades
en un llenguatge comprensible, i participar en les decisions
sobre allò que se’ns farà.
- Tots volem rebre un
tractament respectuós; que a l’hospital puguem estar acompanyats
de la família i dels amics sense altres restriccions que les
necessàries per a la bona evolució de la malaltia i el bon
funcionament de l’hospital.
El paper del metge
L’acte mèdic es basa en
una relació de confiança en la qual el pacient confia al metge la
cura de la seva salut, aspecte primordial de la seva vida, de si
mateix. En la relació entre els dos no hi pot haver el pacte d’una
mort intencionada. L’eutanàsia significarà el final de la
confiança dipositada durant mil·lennis en una professió que sempre
s’ha compromès a no provocar la mort intencionadament en cap
supòsit.
L’eutanàsia
deshumanitzarà la medicina. Només des del respecte absolut és
possible concloure que totes les vides humanes són dignes, que cap
no és dispensable o indigna de ser viscuda.
L’eutanàsia frenarà el
progrés de la medicina. Els metges s’aniran tornant indiferents
envers determinats tipus de malaltia, no hi haurà raons per
investigar en els mecanismes patogènics de la senilitat, de la
degeneració cerebral, del càncer en estadi terminal, de les
malformacions bioquímiques o morfològiques, etc.
La solució passa per
donar una cura integral a qui morirà aviat, tractant-li tant els
sofriments físics com els sofriments psíquics, socials i
espirituals.
Aquest és el fonament de
la medicina pal·liativa, que, des de la perspectiva del respecte
absolut que es deu a tota persona i davant els límits terapèutics
de la pròpia medicina, passa a controlar els símptomes de la
malaltia, especialment la presència de dolor, i acompanya el
malalt fins a la mort.
Què és la sedació terminal?
"S’entén per sedació
terminal l’administració deliberada de fàrmacs per produir una
disminució suficientment profunda i previsiblement irreversible de
la consciència en un pacient la mort del qual es preveu que serà
pròxima, amb la intenció d’alleujar un sofriment físic i/o
psicològic incontrolable amb altres mesures i amb el consentiment
explícit, implícit o delegat del pacient." El fet de recórrer al
consentiment implícit o delegat quan el pacient pot conèixer la
informació sostreu al moribund el dret a afrontar l’acte final de
la seva vida: la seva pròpia mort. La família i el metge suplanten
el malalt i l’aparten del coneixement d’aquesta decisió.
El veritable respecte als
drets del pacient passa per fer-lo partícip de les decisions sobre
la seva cura, encara que aquestes hagin de passar per una
informació desagradable.
La sedació terminal és
èticament correcta quan:
1. La finalitat de la
sedació sigui mitigar el sofriment.
2. L’administració del
tractament busqui únicament mitigar el sofriment i no provocar
intencionadament la mort.
3. No hi hagi cap tractament
alternatiu que aconsegueixi els mateixos efectes principals sense
l’efecte secundari que seria l’escurçament de la vida. Llavors
l’acció és correcta i èticament acceptable.
La sedació terminal és
correcta únicament quan es busca mitigar el sofriment del malalt i
no quan la finalitat és accelerar-li la mort. En aquest cas, es
tracta d’eutanàsia activa.
Conseqüències de la despenalització de l'eutanàsia
Les circumstàncies
difícils que provoquen algunes malalties o una experiència
familiar desagradable poden ser causa d’una posició personal a
favor de l’eutanàsia. Però els casos extrems no generen lleis
socialment justes, per les dificultats que aquests mateixos
comporten. Els casos extrems s’utilitzen i es presenten com a
irresolubles, raó per la qual si avui acceptem matar
intencionadament un pacient com a solució per a un problema, demà
podem trobar un centenar de problemes per als quals matar sigui la
solució.
L’eutanàsia no resol els
problemes del malalt, sinó que destrueix la persona que té els
problemes.
Un antecedent del que hem
dit es pot considerar en les conseqüències de la despenalització
de l’avortament en els tres supòsits o excepcions a la norma en la
Llei de l’avortament de 1985: per violació, per malformacions
fetals o congènites i pel perill per a la salut física o psíquica
de la mare. El perill per a la salut psíquica de la mare s’ha
convertit en un calaix de sastre on hi cap tot, atès que el 97,83
% dels motius s’acullen a aquest supòsit. Avui ja ningú no parla
del dret a la vida dels no nascuts i l’avortament s’ha convertit
en una pràctica medicosocial habitual sense cap mena de control
legal en els supòsits que estableix la llei.
Es parla del control
absolut de l’acte eutanàsic davant la seva despenalització, però
l’evidència és molt distinta, ja que el metge, si es despenalitza
l’eutanàsia, tindrà impunitat per matar sense que ningú se
n’assabenti.
Els exemples següents
posen de manifest la inseguretat dels malalts:
La Vanguardia (06/01/2001) va publicar la
notícia següent: “Médico de familia y asesino en serie”. Un
informe minuciós de la Universitat de Leicester determina que
“probablement 297 pacients de Harold Shipman, conegut com el
‘Doctor Mort’, no van morir per causes naturals”. Shipman,
anglès, pare de quatre fills i metge de capçalera, ja compleix
cadena perpètua per haver assassinat quinze dels seus pacients.
Al seu expedient es llegeix que matava predominantment senyores
de mitjana edat, entre els 50 i els 65 anys, a les quals
aplicava sobredosis de drogues com l’heroïna, que aconseguia amb
la seva llicència de metge fent veure que eren per alleujar el
dolor dels seus pacients. Els familiars d’algunes de les
víctimes continuen pressionant la fiscalia britànica per tal
d’esbrinar si els seus éssers estimats van ser assassinats. El
doctor Shipman fou descobert quan manipulava el testament de
Kathleen Grundy, circumstància que la família va denunciar.
El País (23/06/2000) va publicar el cas
d’una infermera anglesa investigada per la mort de 18 menors.
Els dubtes van sorgir per la carta d’una mare que es queixava
del tractament que n’havia rebut el seu fill, ja mort. Com que
estava avesada a les cures pal·liatives aplicades a casos
incurables, les seves visites a les diverses cases no eren
supervisades amb el mateix rigor que les tasques de les altres
companyes seves. Les autoritats de l’Hospital de Runwell, del
comtat d’Essex, la van suspendre de sou i feina. La noticia no
esmentava el nom de la infermera.
L’ABC (11/05/99) va publicar que a Brasil
“investigan a las funerarias por el nuevo ‘ángel de la muerte’”.
L’auxiliar d’infermeria Edson Izidoro, sospitós d’haver matat
131 pacients en estat greu, va confessar que havia rebut una
comissió de les funeràries i d’haver actuat per diners.
La Razón (12/01/99) va publicar: “Un
médico holandés denuncia ante el Consejo de Europa 900 casos de
eutanasia sin consultar al paciente”. La denúncia la va
presentar el doctor Henk Ten Have a la reunió de l’Assemblea
Parlamentària del Consell d’Europa que havia tingut lloc el dia
abans.
Amnistia Internacional
(Diario Médico (3/11/98) va declarar que els metges
que intervenen en l’execució d’un reu per mitjà d’una injecció
letal incorren en una pràctica contrària a l’ètica professional,
encara que la legislació del país els empari. El doctor James
Welsh ha afirmat que, quan es va introduir l’ús de la injecció
letal, “es va presentar com un sistema que humanitzava de manera
notable les execucions. Tanmateix, a la pràctica, es té
constància d’un nombre elevat de casos en què ha fallat i ha
causat una mort dolorosa”.
El Mundo va publicar (07/01/99) “La
policía británica investiga 50 muertes por eutanasia”. Diversos hospitals han estat acusats d’haver retirat el sèrum intravenós
als seus pacients, mentre estaven sedats, i d’haver-los causat
la mort per deshidratació. El doctor Gillian Craig va dir sobre
aquesta qüestió: “En algunes ocasions, sedar un pacient i
deshidratar-lo equival a eutanàsia. L’aigua i els aliments
constitueixen una necessitat bàsica i no es poden considerar un
tractament que els metges poden concedir o retirar quan volen.”
ABC (08/08/2000) va publicar “En
Dinamarca no se atenderá a los enfermos terminales para ahorrar
gastos.” El pacte concertat entre metges i polítics escandalitza
la societat.
Què passarà si es
despenalitza?
La despenalització de
l’eutanàsia comportarà una decadència ètica progressiva. Gonzalo
Herranz descriu en quatre fases les situacions per les quals
passarem si es despenalitza:
1. Es presentarà
l’eutanàsia com un tractament que només es pot aplicar en
determinades situacions clíniques extremes, sotmeses a un control
estricte de la llei.
2. Al cap de pocs anys,
la reiteració de casos anirà privant l’eutanàsia del seu caràcter
excepcional. L’habituació es produirà amb la idea que és una
intervenció que té avantatges, i fins i tot una terapèutica
acceptable. L’eutanàsia guanyarà fal·laçment la batalla a les
cures pal·liatives perquè és més indolora, ràpida, estètica i
econòmica, i es convertirà per al malalt en un dret exigible a una
mort dolça, per als parents en una sortida més còmoda, per a
alguns metges en un recurs senzill que estalvia temps i esforços,
i per als gestors sanitaris en una intervenció que ofereix un
quocient cost/eficàcia òptim.
3. Per a aquells
professionals que acceptin l’eutanàsia voluntària, l’eutanàsia
involuntària es convertirà, per raons de coherència moral, en una
obligació indeclinable. Aquesta fase comporta l’eutanàsia
involuntària. El metge raona que la vida de determinats pacients
capaços de decidir té tan poca qualitat, té un cost tan alt, que
no és digna de ser viscuda. És molt fàcil expropiar el pacient de
la seva llibertat d’escollir continuar vivint.
4. Es generalitzarà
aquest concepte a d’altres malalts i l’eutanàsia substituirà la
medicina.
Un exemple: Holanda
Segons la nova llei
holandesa, l’eutanàsia no serà delicte si el metge la practica
respectant els requisits següents: que la situació del pacient
sigui irreversible i el sofriment insuportable; que el metge
estigui segur que ningú no coacciona el pacient i que la seva
petició de morir hagi estat expressada més d’una vegada; que el
metge demani l’opinió d’un altre col·lega, que haurà d’haver vist
el pacient. Tots aquests requisits ja estaven previstos a la
legislació de 1993. La novetat d’aquesta llei és que els menors de
12 a 16 anys també poden sol·licitar l’eutanàsia amb permís dels
seus pares. Els de 16 i 17 anys no necessitaran el consentiment
patern, però sí la seva participació en el procés de decisió.
P. J. van der Maes i G.
van der Wal, catedràtics de Salut Pública de la Universitat
Erasmus de Rotterdam i de la Universitat Lliure d’Amsterdam, van
elaborar un informe a petició de les ministres de Justícia i
Sanitat per tal d’avaluar l’aplicació de la legislació. Les seves
conclusions permeten comparar la pràctica actual de l’eutanàsia
amb la que reflectia un altre informe realitzat el 1991 per una
comissió presidida pel fiscal general de l’Estat, Jan Remmelink.
Els dos estudis es basen
en dos informes separats: un es basa en entrevistes amb metges i
l’altre en el procediment de notificació.
La comparació de
l’Informe Remmelink de 1990 i el de 1995 posa de manifest que del
nombre total de morts a Holanda:
- Les morts per
eutanàsia han augmentat de 2.300 casos el 1990 a 3.120 casos el
1995.
- La cooperació al suïcidi
ha passat de 400 casos a 540 casos.
- La pràctica de
l’eutanàsia sense consentiment explícit es manté en uns 1.000
casos.
- Les peticions explícites
d’eutanàsia o de suïcidi assistit han crescut un 9 % des de 1990.
- El procediment de
notificació no acompleix el seu paper de control a posteriori.
- Encara la majoria dels casos d’eutanàsia no són declarats com a
tals en redactar l’acta de defunció, tot i que la proporció de les
declaracions ha augmentat del 18 % el 1990 al 41 % el 1995. Amb
l’amenaça teòrica d’incórrer en responsabilitat penal, és lògic
que els metges no vulguin denunciar-se a la justícia.
Les eutanàsies amb
consentiment són una gran derrota familiar, social, mèdica i
política que ens ha de portar a reflexionar sobre la voluntat de
morir d’aquests pacients que diuen: “Doctor, vull morir”, que
significa: “Doctor, vull viure. Però, estarà també a la meva
disposició quan no pugui més?” Els 1.000 casos d’eutanàsies sense
consentiment explícit són una raó poderosa per no permetre aquesta
pràctica, ja que estem parlant d’homicidis involuntaris.
Raons polítiques per dir "no" a l'eutanàsia
El debat de l’eutanàsia
posa al descobert què són deures de l’Estat o polítics i què són
deures personals.
La tutela de la vida
humana és un deure polític que no es pot relegar a la moral
particular o privada de cadascú. La vida física és un bé universal
que no pot ser amenaçat per cap circumstància.
Existeixen dos plans
diferenciats:
Juridicopolític.
Regula les relaciones entre els homes -per a la convivència en pau,
la seguretat i la llibertat- i protegeix els béns comuns dels
quals tots som partícips i en els quals la vida física de cada
home és un pressupòsit necessari per a l’existència d’altres béns.
No és un deure de l’Estat fer bo l’home per mitjà de les lleis
civils, però sí protegir tots aquells que es poden veure privats
del dret fonamental a la vida, especialment davant la
vulnerabilitat que comporta la malaltia.
Moral.
Regula els
actes individuals. El presumpte dret al suïcidi assistit és una
opinió o desig personal. Una cosa és el desig que tots tenim de
morir bé i una altra ben distinta despenalitzar l’acte intencionat
de supressió d’una vida: l’homicidi.
El dret a la protecció de
la vida física de cada persona i en qualsevol circumstància de
malaltia o vellesa és el fonament que ens protegeix dels criteris
ètics dels altres sobre la pròpia existència, de la forma com els
altres “em veuen” i, fins i tot, de la moralitat particular
d’aquell que no descobreix el respecte que es deu sempre a
l’altre, com el metge que practica eutanàsies.
Alguns
testimonis en contra de la despenalització
Pau Salvador Coderch,
catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra
“Ministros de la muerte”, La
Vanguardia, 27 de febrer de 1998:
“No existe nada parecido a un derecho a la
muerte ni nadie en su sano juicio puede pretender que el Estado
reconozca a ninguno de sus ciudadanos la facultad de exigir ante
un tribunal que un funcionario le inyecte una sustancia letal.”
“Yo no estoy de acuerdo con el mensaje (enviado
por los medios de comunicación) deprimente y letal: hay que
ayudar a vivir, que no siempre es fácil; en algún caso aislado,
habrá que dejar morir, pero matar es una solución demasiado
sencilla. Cuesta tan poco, que está al alcance de cualquier
incompetente.”
“Los jueces del Tribunal Supremo Federal (EE.UU.)
se negaron a admitir que tampoco hay que distinguir entre
eutanasia activa –matar– i pasiva – dejar morir– [...] Llevan
razón: en la vida y en el derecho la regla de principio es que
no es lo mismo hacer algo que abstenerse de ello.”
Camilo José Cela
Premi
Nobel de Literatura (1989). “El mal camino”, ABC:
“Por el mundo adelante se extiende cada vez más
la idea de la licitud del exterminio en cuanto pueda frenar la
marcha triunfal del vencedor, y eso es peligroso. El retrasado,
por la razón que fuere, el tonto, el débil, el enfermo, el
viejo, el negro, el paria y el perdedor también tienen derecho a
seguir viviendo, aunque sea mal. Si el hombre no es capaz de
adecuar su vida a la justicia –y lleva demasiado tiempo
intentándolo sin conseguirlo– no va a tener más remedio que
volver a la caridad [...] La energía del fuerte debe encauzarse
hacia la regeneración del débil, que siempre será posible si se
prueba seriamente a hacerlo.”
“Lo que no se puede admitir es que los
superdotados quieran hacer jabón con los infradotados; un trozo
de carne con figura humana, por poco que discurra, sigue siendo
un hombre y, por el solo hecho de serlo, es digno de absoluto
respeto.”
Juan Alberto Belloch
Exministre de Justícia (1993-1996)
Respon a la pregunta de la
periodista Carla Fibla: “¿Qué es lo que personalmente le hace
mostrarse tan reacio a la despenalización de la eutanasia?”
“[...] si está
despenalizado practicar la eutanasia activa y directa, en
determinados casos el riesgo es que el médico termine
sustrayendo o suplantando la voluntad del paciente” [...] “Hay
que pensar; el valor de la muerte, si se da o no un elemento de
presión sobre los más débiles”. “Por arreglar una injusticia
creamos un problema mayor.”
Disposicions internacionals
L’Assemblea Parlamentària
del Consell d’Europa, a la recomanació 1418, aprovada el 25 de
juny de 1999, demana que es garanteixi l’accés dels malalts
terminals a les cures pal·liatives i recorda que l’eutanàsia, fins
i tot si és voluntària, contravé l’article 2 del Conveni europeu
de drets humans, que afirma que “la mort no es pot infligir
intencionalment a ningú”. Els 41 diputats exhorten els governs a
mantenir “la prohibició absoluta de posar fi intencionalment a la
vida dels malalts incurables i dels moribunds”.
Un coneixement més gran
de les cures pal·liatives en l’atenció als malalts terminals ha
fet que disminueixi sensiblement el suport a l’eutanàsia i al
suïcidi assistit entre els oncòlegs dels Estats Units. Al final de
1999, l’American Medical Association (AMA) va decidir donar suport
en el Congrés a una llei que prohibiria la cooperació al suïcidi a
tot el país. L’eutanàsia és permesa a Oregon des de 1997 i, en
canvi, ha estat rebutjada per referèndum a Maine.
Alternatives a
l'eutanàsia
La solució als sofriments
que comporta la malaltia no ha de passar per admetre matar o
l’ajuda al suïcidi de les persones malaltes. Matar mai no és una
solució i encara menys el suïcidi. El repte social i mèdic és
desenvolupar una medicina pal·liativa eficaç, que admeti la
condició de dolor de l’ésser humà i que procuri controlar aquest
dolor i alleujar el sofriment.
La veritable alternativa
a l’eutanàsia i a l’acarnissament terapèutic és la humanització de
la mort. Ajudar el malalt a viure de la manera millor possible
l’últim període de la vida. És fonamental expressar-li el suport,
millorar-li el tracte i les cures, i mantenir el compromís de no
abandonar-lo, tant per part del metge com per part dels curadors,
dels familiars i també de l’entorn social.
Molts casos de petició
d’eutanàsia són deguts a una “medicina sense cor”. L’eutanàsia es
basa en la desesperació i reflecteix l’actitud de “ja no puc fer
res més per vostè”. S’ha d’ajudar a viure, però no sempre és fàcil;
també s’haurà de deixar morir, però matar és una solució massa
senzilla. La resposta davant la petició d’eutanàsia no és la
legalització sinó una millor educació i atenció sanitària i
social.
La medicina pal·liativa
procura respondre a qualsevol necessitat dels malalts quan es
troben en una fase avançada de la malaltia o en situació terminal.
L’extensió dels programes de cures pal·liatives és molt important
per poder atendre millor aquests malalts. Precisament a Espanya,
el Pla nacional de cures pal·liatives, que estan elaborant el
Ministeri de Sanitat, l’Insalud i els representants de totes les
comunitats autònomes, té com a objectiu principal millorar la
qualitat de vida dels pacients en situació terminal.
La solució passa per
practicar una bona medicina, és a dir, oferir una cura integral a
qui morirà aviat, tractant tant els sofriments físics com els
sofriments psíquics, socials i espirituals del malalt.
Cal ser respectuosos amb
la vida i també amb la mort. Al final de la vida, s’han de
suspendre els tractaments que, segons els coneixements científics,
no milloraran l’estat del pacient, i només s’han de mantenir els
calmants, la hidratació, la nutrició i les cures ordinàries
necessàries, fins al final natural de la vida.
Rafael Martínez Die,
notari
Anna Sesé Roca, periodista
Xavier Sobrevia Vidal,
metge i sacerdot
Manuel Sureda González,
metge oncòleg
Isabel Viladomiu
Olivé, psicòloga i Màster en Bioètica i Drets
|