Índex:
I. Introducció
II. Comentaris a la «Declaració»
1. La definició d’eutanàsia
segons l’IBB
2. Comentaris a la definició
a) La implicació del metge
b) «que causa de forma directa
la mort»
c) La situació del pacient
d) La demanda d’eutanàsia
e) Les intencions del metge
3. Altres comentaris de la
Declaració
a) Adjectivació del terme
eutanàsia
b) Aposta per la vida i ajuda
a ben morir
c) Aferrissament terapèutic
d) Despenalització i
legalització
e) Altres consideracions
III.
Cloenda
Notes
I. Introducció
Metges Cristians de Catalunya[1]
vol oferir les seves reflexions entorn del document intitulat «Vers
una possible despenalització de l’eutanàsia»,[2]
de l’Institut Borja de Bioètica (IBB) de gener de 2005.
La Declaració de l’IBB
presenta les conclusions a les quals ha arribat el seu Grup de
Treball sobre l’eutanàsia, amb vista a aprofundir en la reflexió i
el debat davant de situacions «extremes i conflictives» que
portessin a demanar-la. La seva reflexió al voltant de l’eutanàsia
els porta a demanar-ne «una possible despenalització en determinats
supòsits».
El document de l’IBB té
aspectes positius, com són, entre d’altres, el desig d’aportar la
seva reflexió, l’esforç realitzat en el treball, la visió
interdisciplinària, el fet de no utilitzar distincions entre
eutanàsia activa i passiva, la reclamació d’una millor assistència
sanitària al final de la vida, la menció de les diverses dimensions
de la persona –els aspectes físics, psíquics, socials, emocionals i
espirituals–, la importància d’escoltar més el malalt i la petició
d’una política social més intensa per afrontar les situacions de
pobresa de la gent gran i dels malalts.
Pel seu objectiu, explicitat en
l’enunciat, el document proposa una definició d’eutanàsia a
la mida de les seves intencions. Nosaltres pensem, sincerament, que
aquest no ajuda a clarificar el debat sobre aquesta temàtica, i
conté, alhora, deficiències importants.
La Declaració de l’IBB
va ser desautoritzada per l’arquebisbat de Barcelona el dia que es
publicà a la premsa[3]
i per la Conferència Episcopal Tarraconense el 12 de maig de 2005.
Els bisbes de Catalunya declararen que «han reflexionat sobre les
qüestions implicades en aquest document i manifesten que sempre cal
respectar i defensar la dignitat inviolable de tota vida humana. Per
la qual cosa mai no es pot admetre cap acció sobre un malalt que li
procuri directament la mort, ni que ho demanés el mateix malalt o
els seus familiars, perquè la vida és sagrada i sempre cal observar
el precepte del “no mataràs!” Lamentem, per tant, que el contingut
del document obri una porta a la despenalització de l’eutanàsia».[4]
Per la seva repercussió
mediàtica, social i sanitària, creiem oportú analitzar la proposta
de l’IBB. Volem clarificar i debatre els conceptes, evitar la
introducció de l’eutanàsia a la nostra societat i manifestar la
posició de tants metges catalans.
II. Comentaris a la «Declaració»
1. La
definició d'eutanàsia segons l'IBB
«Eutanàsia és tota conducta
d’un metge o un altre professional sanitari sota la seva direcció
que causa de forma directa la mort d’una persona que pateix una
malaltia o lesió no guarible amb els coneixements mèdics actuals i
que, per la seva naturalesa, li provoca un patiment insuportable i
li causarà la mort en un temps breu, responent a la seva petició
expressada de forma lliure i reiterada, amb la intenció
d’alliberar-la d’aquest patiment, fent-li un bé i respectant la seva
voluntat».
2. Comentaris a la definició
La definició proposada no és
una acotació del terme, sinó una declaració d’intencions. Més
que una definició és una descripció de les condicions en les quals
s’ha de fer l’eutanàsia perquè sigui correcta, segons els autors del
document. Aquesta, a més d’incloure implícitament la definició
d’eutanàsia proposada per l’Organització Mundial de la Salut[5]
(OMS), determina el subjecte actiu (el metge o un altre professional
sanitari sota la seva direcció), la situació clínica del malalt
(malaltia no guarible, terminal i patiment insuportable), la
voluntat d’aquest (petició lliure i reiterada) i, àdhuc, les
intencions del metge que suposadament l’ha de practicar
(alliberadores, bones i respectuoses amb la voluntat del pacient).
Sobta que ja, en la mateixa definició, s’incorpori un judici ètic
positiu de les conseqüències d’aquesta conducta.
Introduir en la definició
aquestes condicions confon i contribueix a desdibuixar
les fronteres ètiques, quan el que cal és claredat en els conceptes.
a) La
implicació del metge
«…conducta d’un metge o un
altre professional sanitari sota la seva direcció»
La finalitat de la Medicina és
el guariment o la millora del malalt, i així ho reflecteixen els
Codis Deontològics[6]
que, des del Jurament Hipocràtic, han concretat el seu art. De
manera que, una acció que «causa de forma directa la mort d’una
persona» no pot ser catalogada com a acte mèdic, i resta, doncs,
fora de l’abast de l’exercici d’aquesta noble professió.
Els metges, de fet, s’han negat
a intervenir en actes contraris a la vida, com n’és exemple la
negativa a participar en les execucions dels condemnats a mort. No
s’ha seguit aquesta norma en períodes històrics en què el
comportament ètic d’alguns metges ha cedit davant les opressions
totalitàries o en èpoques de greu mancança moral, com ha estat
durant el nazisme o com és, a l’actualitat, amb l’anomenada Cultura de la mort, amb les tràgiques conseqüències que són de
tots conegudes.
Així, doncs, com a metges ens
neguem a cedir a les pressions que puguem rebre per tal
d’involucrar-nos en actes d’eutanàsia, que van en contra del sentit
de la nostra professió.
Segons la Declaració
només un «metge o professional sanitari sota la seva direcció»,
poden ser els autors de l’eutanàsia. Ens preguntem, i si no és un
metge o no és sota la seva direcció ja no és eutanàsia? Nosaltres
considerem que també ho és. A més a més, altres definicions
d’eutanàsia com la de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)[7]
i de l'Associació Mèdica Mundial (AMM),[8]
no hi fan referència al metge, sinó que pot ser qualsevol persona.
També volem ressaltar que
l’eutanàsia se situa en un doble nivell, el de les intencions
i el dels mètodes emprats.[9]
Hi ha conductes que, malgrat no causar la mort directa del pacient,
cerquen intencionalment de fer-ho: com a tals són també conductes
eutanàsiques. Prescindir de la intencionalitat del qui actua i
centrar-nos en els resultats de l’acció fóra una manera errònia de
determinar l’eticitat del comportament humà.[10]
b) «que
causa de forma directa la mort»
Sorprèn l’ús del mot «directa»
en la definició quan, en el final del primer apartat del document,
es rebutja el qualificatiu d’«indirecte» perquè «només porta
confusió». Nosaltres també coincidim amb què aquests mots, pel fet
de ser relatius a distints punts de vista (l’agent, el pacient o
l’acció en si mateixa), poden dur a confusió i és millor no
emprar-los.
c) La
situació del pacient
«…persona que pateix una
malaltia o lesió no guarible amb els coneixements mèdics actuals i
que, per la seva naturalesa, li provoca un patiment insuportable i
li causarà la mort en un temps breu»
La situació que descriu del
malalt demana una aproximació respectuosa, compassiva i, alhora,
científica.
· El control del dolor i el patiment
Segons l’IBB, un patiment
insuportable del malalt és una condició necessària però no suficient
per aplicar l’eutanàsia. Actualment, la justificació de l’eutanàsia
perquè hi ha patiments insuportables pensem que no és un argument
vàlid. El patiment es pot tractar eficaçment, i si convé es pot fer
una sedació pal·liativa que li faci perdre la consciència. Pensem
que cal conèixer més a fons la situació real de la Medicina
Pal·liativa[11]
que tants bons resultats està donant. Així, doncs, la conclusió a la
que arriben els signants de la Declaració és una mala solució per al
pacient. La millor resposta a una petició d’eutanàsia no és causar
la mort del pacient, sinó tractar-ne els patiments eficaçment.
Una de les obligacions del
metge és suprimir el dolor o, almenys, alleujar-lo. En ser la
persona una unitat, correspon també al metge i a la resta del
personal sanitari, junt amb els familiars, la responsabilitat de
donar suport i consol al malalt que sofreix.[12]
Davant d’un malalt en situació
terminal, també és obligació del metge controlar el sofriment, tot
procurant conservar, però, els majors nivells de consciència que el
pacient, la malaltia i la situació permetin. L’ús curós dels
analgèsics, els sedants i els anestèsics que ofereix la Medicina
permet actualment negociar aquest delicat equilibri.
Donats els recursos de la
Medicina de què disposem i l’experiència de les unitats de
cures pal·liatives, no compartim la consideració que, amb un adequat
tractament, es «produïssin situacions extremes i conflictives que
portessin a demanar» l’eutanàsia. Fem nostra la constatació del
Coordinador assistencial del servei de Cures Pal·liatives de
l’Institut Català d’Oncologia que, en trobar-se molts malalts amb un
gran dolor que li han dit: «Doctor, no puc viure així, faci alguna
cosa», no recorda, però, cap cas que després d’una intervenció
global li hagi demanat l’eutanàsia: «Quan ets capaç d’alleujar el
dolor i ofereixes la possibilitat de viure el final de la vida amb
dignitat la gent no vol que l’ajudis a morir».[13]
La sedació pal·liativa, que
comporta una disminució del grau de consciència, pot ser requerida
quan no hi ha alternatives per al control del sofriment, i s’haurà
d’aplicar amb el consentiment informat del pacient, o dels seus
representants, si el malalt no pot donar-lo. Compartim l’apel·lació
a la llibertat i a la responsabilitat del malalt en
situació terminal que fa el Grup de treball de l’IBB, per destacar
la conveniència, sempre que sigui possible, del Consentiment
informat a l’hora d’administrar fàrmacs que puguin alterar el
nivell de consciència. La necessitat del consentiment informat és
tant més pertinent en acostar-se la mort, ja que «l’home ha d’estar
en condicions de poder complir les seves obligacions morals i
familiars i, sobretot, ha de poder-se preparar amb plena consciència
per a l’encontre definitiu amb Déu».[14]
Cal tenir en compte que fàrmacs
utilitzats per alleugerir el patiment també poden escurçar la vida.
Aquest escurçament, amb el benentès que no hi hagi un tractament
alternatiu sense aquest efecte secundari i que no impedeixi complir
un altre deure més greu ha de ser valorat com a èticament correcte,
i així ja va ser explicat per Pius XII l’any 1957.[15]
No tenen la mateixa consideració ètica el fet d’acceptar el procés
natural d’una malaltia o els efectes secundaris d’un tractament
necessari i la conducta de «causar directament la mort d’una
persona».
Quan la Declaració parla de
«patiment insuportable», fa referència únicament a un patiment físic
o psíquic que deriva de la malaltia que hom pateix. Tanmateix, ¿no
podria fer-se extensible a altres patiments com ara socials,
emocionals, espirituals «insuportables»? Si la mesura d’aquesta dada
depèn de la percepció del subjecte, ¿qui pot posar, aleshores,
límits a la petició d’eutanàsia? Ens adonem del pendent
esllavissadís a què aboca aquest plantejament.
· Aproximació al misteri del dolor
[16]
En la Declaració d’aquesta
institució vinculada a l’Església, trobem a faltar la referència a
Déu i a la lluminosa reflexió cristiana sobre el dolor. El metge no
pot deixar de preguntar-se el perquè ni el per a què
del patiment físic, psicològic i moral de les persones. Com a
cristians, la fe en Jesucrist ens il·lumina per penetrar en el
significat del sofriment i la mort.
L'interrogant sobre
l’existència del sofriment és, per als qui tenim fe, més penetrant,
ja que la fe ens mostra un Déu totpoderós que ens estima. El fet que
la providència amorosa de Déu respecte a cada persona és compatible
amb l'existència del sofriment, ens indica que aquest té un sentit,
perquè, com afirma sant Pau, «Déu ho disposa tot per al bé dels qui
l’estimen».[17]
Quan a Jesucrist se li va
preguntar per alguna de les dimensions del dolor va ser parc en
paraules, pràcticament només va explicar que no es tractava d'un
càstig diví.[18]
Jesús, però, va fer una cosa millor que pronunciar paraules sobre el
dolor: va sofrir el dolor total en la Creu convertint aquest dolor i
aquesta mort, per la Resurrecció, en la Bona Nova, donant-li el
màxim sentit. Aquest immens dolor fins a la mort, en redimir-ho tot,
és el màxim bé de la Humanitat i va donar sentit a l'home, a la
història i a l'univers, en manifestar-nos la grandesa del seu amor.
«Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus
amics.»[19]
Nosaltres estem cridats a
imitar Jesucrist i a unir-nos als seus sofriments. Ell va prometre
la benaurança als qui sofreixen: als pobres, als qui ploren, als qui
tenen gana i set, als perseguits.[20]
Molts cristians en donen exemple en les seves vides. Especialment
proper a nosaltres és el beat Mn. Pere Tarrés, metge i sacerdot, que
molt poc abans de morir manifestava: «Aquests dies he sofert
terriblement. Quina malaltia més llarga! Estic cert que Déu Nostre
Senyor en traurà alguna cosa.» I el darrer comentari escrit que en
conservem, poc abans de morir, diu: «Que dolç és estimar, i estimar
sofrint!».[21]
De tota manera, si bé «pot ser
digne d’elogi qui accepta voluntàriament sofrir renunciant a
tractaments contra el dolor per tal de conservar la plena lucidesa i
participar, si és creient, d'una manera conscient en la passió del
Senyor, aquest comportament “heroic” no ha de ser considerat
obligatori per a tothom».[22]
· Un temps breu de vida
«li causarà la mort en un
temps breu»
El Document no determina quan
és un «temps breu». Únicament, en el glossari del final es fa una
definició de malaltia terminal, que inclou «un pronòstic
vital inferior a sis mesos». Cal tenir en compte que en moltes
malalties cròniques és impossible determinar la proximitat de la
mort amb uns mesos d’antelació, i en els malalts oncològics
avançats, on es pot fer un pronòstic més precís, hi ha diferents
opinions sobre la durada de vida que es pot qualificar de situació
terminal.
A més a més, si tenim en compte
les condicions que proposa el Grup de treball, ¿seria eutanàsia
procurar la mort de malalts amb un pronòstic de vuit o deu mesos de
vida? Segons ells, sembla que no; per a nosaltres, sí.
d) La demanda d’eutanàsia
«…responent a la seva
petició expressada de forma lliure i reiterada»
Si considerem la doble
dimensió, individual i social, de la persona, entendrem per què hom
no pot disposar de la seva vida, ni de la seva persona al marge de
la resta de la societat. Cap legislació actual permet de vendre’s un
mateix com a esclau, d’admetre el suïcidi, d’obviar les mesures de
protecció en el treball, o d’incomplir les normes de circulació en
funció d’una suposada autonomia personal. Fins i tot, en casos de
vagues de fam, en arribar a perdre la consciència, l’Estat no
respecta aquesta decisió sinó que li administra el suport vital que
necessita. La darrera raó a per què l’Estat actua així rau en la
dimensió social i solidària de l’ésser humà, primer bé comú de la
societat, del qual l’Estat n’és el primer custodi. Acceptar la
pròpia venta com a esclau, o el suïcidi, significaria acceptar,
alhora, que hi ha vides humanes en la societat que no han de ser
protegides, o que no tenen valor o dignitat per algú, que no valen
la pena ser viscudes, i això enfonsa el fonament de tota la vida
social. Per aquest motiu, un mateix o la societat, encara que
vulguin, no poden ocasionalment disposar-ne de qualsevol manera. Com
a conseqüència, la conducta dels metges davant d’un intent de
mutilar-se o suïcidar-se ha estat la reanimació del pacient.
El document de l’IBB considera
que les peticions d’eutanàsia les formulen bàsicament aquelles
persones amb «pensions molt baixes, condicions precàries
d’habitatge, solitud i falta d’entorn afectiu», acompanyat d’un
estat de salut greu. Dit d’una altra manera, si hom comptés amb bons
nivells d’atenció familiars, socials i sanitaris al final de la
vida, les demandes d’eutanàsia serien encara més escasses.
Les situacions que duen a
demanar l’eutanàsia són diverses, complexes i requereixen una
veritable resposta. Per tant, hem de centrar els esforços,
individualment i social, perquè ningú no pugui veure en l’eutanàsia
una solució apropiada per al pacient. Pensem que acceptar
l’eutanàsia com a possible solució «en paral·lel» a altres mitjans,
és renunciar a una bona praxi mèdica i fer-se còmplice de la
realitat que denuncia.
Per raons òbvies, quan els qui
demanen l’eutanàsia d’un malalt són els familiars, o altres
delegats, la rectitud n’és més dubtosa, perquè l’experiència mostra
com les veritables intencions dels quals poden no ser el bé del
pacient.
Caldria afegir unes altres
reflexions. És prou lliure una persona que pateix? ¿És lliure una
persona que pensa que no pot tractar-se eficaçment el seu sofriment?
Per aquesta raó, per exemple, a Gran Bretanya, la Cambra dels Lords
va rebutjar una proposta a favor de l’eutanàsia perquè no es pot
garantir la petició lliure d’aquesta en persones grans i
debilitades, car són fàcilment influenciables i manipulables.[23]
Segons la Declaració, la
petició d’eutanàsia ha de ser reiterada. Quantes vegades cal
demanar-la per entendre que és prou reiterada? Davant de qui cal
fer-ho, i com, perquè tingui validesa? D’aquestes qüestions, el text
no en dóna cap criteri. La no determinació d’aquestes dades fa
impracticable l’aplicació de la definició d’eutanàsia que proposen.
e) Les intencions del metge
«…amb la intenció
d’alliberar-la d’aquest patiment, fent-li un bé i respectant la seva
voluntat»
La presumpció de bona fe en
l’actuació de les persones és un principi universal que cal
conservar. Veure-la inclosa en la definició d’eutanàsia de l’IBB
significa que es comença a desconfiar de les intencions del metge
vers els seus pacients, qüestió insòlita en la història de la
medicina, i que prové, precisament, de la col·laboració d’alguns
metges en pràctiques contràries a la vida com ara la que es
planteja.
Un cop acceptada l’eutanàsia en
els supòsits restrictius esmentats, la seva pràctica amb intencions
menys rectes i menyspreant «la voluntat» i «el bé» d’aquell a qui
s’aplica constitueix el pas següent. L’experiència ho mostra. Cal
recordar que ja s’està practicant l’eutanàsia a nens discapacitats i
a persones dements en països ben propers, com Bèlgica i Holanda. I
malgrat les estrictes garanties legals, en aquest darrer país,
pioner en la despenalització, es produeixen entorn de les mil
eutanàsies l’any, sense la petició expressa del pacient.[24]
3. Altres comentaris de la Declaració
a) Adjectivació del terme eutanàsia
Nosaltres, encara que creiem
que adjectivar el mot eutanàsia com a activa, passiva,
directa
o indirecta pot ajudar, en alguns casos, a la seva
classificació conceptual, també ho rebutgem, en principi, –com ho fa
la Declaració de l’IBB–, perquè genera confusió. Tota actuació
deliberada que pretén la mort d’un pacient és eutanàsia; alhora que
no ho és aquella que busca alleugerir els patiments d’un malalt en
situació terminal, encara que, de retruc, pugui avançar-li la mort.
Aquesta diferència podrà no ser copsada en moltes ocasions per un
observador extern, perquè ambdues actuacions hauran desembocat en el
traspàs del pacient; la veritat, però, no deixarà d’estar present en
la intenció de la persona que ho porta a terme.
b) Aposta per la vida i ajuda a ben
morir
El segon apartat de la
declaració s’intitula «aposta per la vida i per l’ajuda al ben
morir». Aquest títol dóna entenent quelcom positiu que tots hi
hauríem d’estar d’acord, però la impressió inicial s’esvaeix
ràpidament en prosseguir la lectura i extreure’n les conclusions
Procurarem, tot seguit,
comentar-ne les idees principals.
· Aposta per la vida
La impressió positiva primera,
quant a apostar per la vida, s’enfosqueix amb la confusió
entre la dignitat de la vida i la qualitat de vida i quan, sorprenentment, després de descriure les necessitats
inescamotejables del malalt terminal i la deficient assistència
familiar, social i sanitària al final de la vida, el Grup de treball
de l’IBB conclou en la conveniència de la despenalització de
l’eutanàsia, tal com prèviament l’ha definit.
Ens sembla que defensar aquesta
conclusió és respondre a tota la problemàtica amb la solució menys
pertinent, alhora que la més deshumanitzadora i allunyada de
l’esperit de les Benaurances.
Després d’afirmar taxativament
l’aposta per la vida, el document, relliga el corol·lari final
mitjançant el fet d’entendre la mort com un acte humà, lúcid i
responsable. Heus ací la conclusió: «Aquesta lucidesa i
responsabilitat poden significar una ferma decisió d’anticipar la
mort davant la seva irremeiable proximitat i la pèrdua extrema i
significativa de qualitat de vida. En aquestes situacions cal
plantejar la possibilitat de l’ajuda sanitària a ben morir,
especialment si això significa recolzar un posicionament madur que
concerneix, en definitiva, el sentit global de la vida i de la
mort.» Dit altrament, segons el Grup de treball de l’IBB, del fet
irremeiable i pròxim que hom s’ha de morir, quan manca qualitat de
vida, se’n deriva la possibilitat que un mateix es pot matar, o
demanar que el matin, si ho fa amb prou maduresa i responsabilitat.
Aquesta conclusió es contraposa
frontalment amb l’ensenyament de l’Església sobre el suïcidi i
l’eutanàsia que, com a actes conscients i lliures, han estat sempre
uns absoluts morals que mai ningú no pot fer bons en cap
circumstància.[25]
La confusió entre
dignitat
de la vida i qualitat de vida està en el rerefons
d’aquesta conclusió. En substituir el concepte de dignitat pel de
qualitat de vida, o de vincular-lo necessàriament, la dignitat passa
a ser una noció molt difusa, eminentment subjectiva i relativa.
Subjectiva, perquè cadascú seria l'únic jutge de la seva pròpia
dignitat; i relativa, en el sentit que la qualitat de vida és un
concepte de geometria variable, susceptible d'adoptar infinitat de
graus i d'amidar-se per la rasadora de criteris diversos. Els
criteris de la dignitat vindrien, així, donats pel paper social, la
consideració del proïsme, els honors, la carrera, la consciència
pròpia de cadascun, .... És possible, aleshores, que la malaltia no
fos, en aquest sentit, l'única causa capaç d'arrabassar la dignitat:
¿per què no haurien de tenir el mateix efecte la misèria o la
delinqüència? Aquesta idea s'aproxima molt a la noció de vides sense valor vital, experiència que el món ja va patir a causa
del règim nazi.
L'expressió qualitat de vida és equívoca. És cert que les condicions de vida poden ser més o
menys dignes, igual que les circumstàncies que envolten la
proximitat de la mort. Però, sens dubte, la persona, com a tal, té
sempre la mateixa dignitat ontològica, intangible i inviolable. La
dignitat s’ha de reconèixer a tot home pel sol fet d'existir.
Entendre que la dignitat humana rau en la qualitat de vida significa
que la persona humana té un valor extrínsec i relatiu, és a dir,
condicionat a la possessió de certes qualitats o avantatges, alhora
que se li nega una dignitat o valor intrínsec i absolut, és a dir,
que no val pel mer fet de ser persona, sinó a condició de posseir
certes qualitats que la societat considera necessàries perquè
mereixi seguir vivint. Aquesta forma de pensar, a més d'inhumana i
equivocada, posa en perill tots els membres de la societat.
Per tant, si hom perd el sentit
de la pròpia dignitat, perquè considera que no posseeix suficient
qualitat de vida, allò que necessita és, en aquest cas, que l'ajudin
a recuperar aquest sentit, aquesta autoconsciència del propi valor
com a persona, no que l'ajudin a suprimir-se.[26]
Cal pensar, però, que els
metges tenim la nostra part de responsabilitat en aquest capgirament
de l’ordre de valors des del moment que, l’any 1946, acceptàrem el
concepte de «Salut» proposat per l’OMS: «complet benestar físic,
psíquic i social».[27]
Aquesta definició utòpica ha abonat el pensament utilitarista,
relativista i hedonista prevalent en l’actualitat, segons el qual,
«on no hi ha un nivell acceptable de qualitat de vida, la vida
mateixa perd valor i no val la pena de ser viscuda».[28]
Certament, com afirma el
document, «la vida és un do» i com a tal la rebem. Do que en
el període vital, que va des de la concepció fins a la mort, inclou
el dolor, la senectut, i perllongats lapses d’irresponsabilitat.
Do sovint «feixuc», ho sabem de prop, i a vegades, aparentment,
sense esperança. Escamotejar, però, la part feixuga de la vida
equivaldria a rebutjar la vida com a do.[29]
· El procés la mort
«En el marc de l’aposta per la
vida, la reflexió sobre l’eutanàsia –hom pot llegir en la
Declaració– s’endinsa en l’inexorable procés de morir de la
persona humana, un procés que pot culminar en el darrer acte humà,
en la mesura que se sap afrontar amb lucidesa i responsabilitat.» El
«procés de morir» pot esdevenir, segons el Grup de treball de l’IBB
com el «darrer acte humà», amb la condició que «se
sàpiga afrontar amb lucidesa i responsabilitat». Més encara, el
glossari defineix l’acte humà com aquell que és
«deliberadament voluntari, fruit d’una decisió lliure i responsable
que expressa l’escala de valors de la persona que el realitza».
Tota la tradició moral ha
distingit entre els actes «humans» i els actes «de l’home».[30]
Els primers, tenen en compte la voluntat lliure del subjecte, mentre
que els segons són aquells que s’esdevenen en la persona sense
l’exercici de la llibertat. Digerir el menjar és un acte de
l’home, sense ser, en aquest sentit, un acte humà.
El qualificatiu d’«humà» té una
doble significació: la primera, que és un acte voluntari de la
persona; i, la segona, que és moralment bo, és a dir, que és
conforme al bé de l’home. En la mesura que hi ha una acceptació
lliure i responsable del procés de morir, és lícit parlar de l’acte
humà de l’acceptació del procés de morir; tanmateix, no es pot
parlar de la mateixa manera quan ens referim al comportament de
«matar-se» o suïcidar-se, malgrat ser un acte humà, en el
sentit de voluntari, però no ho és quan pren el significat
d’humanament bo. No distingir aquesta terminologia aboca a greus
confusions, fins al punt de concloure –com ho fa la Declaració–
amb la licitud de l’eutanàsia amb els supòsits que l’han definida.
A més a més, si tenim en compte
la definició d’acte humà que ofereix el glossari de la Declaració,
¿pot afirmar-se que per ser qualificat d’humà un acte ja és
moralment bo? La resposta òbviament és negativa. La referència a una
escala pròpia de valors no és el determinant moral de l’acte. Si
així ho fos, no hi hauria actes bons i dolents en si mateixos, sinó
que ho serien en funció de la pròpia escala de valors, la qual cosa
aboca al relativisme. El referent que humanitza els nostres
actes, i amb el qual ens humanitzem, és l’adequació amb el
bé i la veritat de la persona, no la nostra escala
particular de valors. Humanitza la mort, doncs, aquell qui
accepta el designi de Déu.
. Ajuda a ben morir
Ajudar a ben morir és una expressió que pot tenir una doble
significació. Aquesta pot significar aquell suport psíquic, físic,
moral i espiritual que dugui el pacient a l’acceptació del procés de
morir, ben preparat des de tots els punts de vista. Aquesta ajuda
sanitària a ben morir cal considerar-la com un deure de tota
persona vers una altra, i molt més en el cas del metge.
Ara bé, ajudar a ben morir pot també significar –i aquest és el sentit que pren en la
Declaració en demanar la despenalització de l’eutanàsia–, l’acte
positiu de matar el pacient amb el benentès que hom li fa un bé.
Provocar la mort a un pacient, però, és sempre un acte inacceptable,
que res no pot justificar.
Afirmar, com fa el text que
comentem, que la defensa de la vida és un «valor ètic» que «ha de
ser jurídicament protegit» i acceptar, alhora, l’excepció en els
supòsits descrits, significa argumentar moralment segons l’esquema
del proporcionalisme o el conseqüencialisme. Aquests
entenen la vida com un valor «premoral», òntic o físic, és a dir,
neutre des d’un punt de vista estrictament moral, susceptible de ser
ponderat davant d’altres valors, i on el resultat de la dita
ponderació assenyalaria la dimensió moral de l’obrar. Amb aquest
tipus d’argumentació hom pot defensar excepcions a certs
valors –la vida humana n’és un–, sempre que hi hagi altres valors o
béns considerats de densitat més gran.[31]
Aquesta manera de plantejar l’ètica queda reflectida, per exemple,
quan en el darrer apartat, el Grup de treball manifesta la seva
voluntat de demanar «una possible despenalització en determinats
supòsits que representen una inevitable tensió conflictiva entre
valors equiparables al de la mateixa vida i que posen en
evidència la possibilitat o la necessitat de no perllongar-la
innecessàriament.»
c) Aferrissament terapèutic
Si bé és cert que en alguna
ocasió, especialment als inicis de la Medicina Intensiva, la
pràctica clínica ha pogut derivar en obstinació terapèutica i
que aquesta ha contribuït a augmentar els patiments del pacient i a
facilitar un estat d’opinió procliu a l’eutanàsia, no podem pas
deixar de considerar-la com una mala praxi mèdica, que cal
corregir si es produeix.
Sovint s’identifica
l’obstinació terapèutica amb l’aferrisament o
l’acarnissament terapèutic. Preferim parlar només d’obstinació i
no d’aferrissament o acarnissament, pel fet que aquests dos darrers
conceptes inclouen una intencionalitat malmesa des del seu origen,
cosa que no s’esdevé amb l’obstinació, que pot ser la conseqüència
d’un zel exagerat per mantenir en vida el pacient, amb el benentès
d’una veritable rectitud d’intenció.
d) Despenalització i legalització
¿Què s’esdevindria si es
despenalitza l’eutanàsia en els termes descrits? Pensem que, a la
llum d’altres situacions anàlogues, ho podem preveure fàcilment.
Fets com ara la despenalització de l'avortament i el conegut «cas
holandès» –experiència social i mèdica d'admissió de l'eutanàsia que
ha rebut una cobertura legal– són prou demostratius. Les lleis
permissives aprovades per donar solució a determinats casos extrems
i dramàtics acaben creant una mentalitat –per la pròpia dimensió
educativa que té la llei– que accepta solucions semblants a
situacions no tan extremes, fins a convertir-les en un fet
socialment admissible que es realitza per motius cada vegada més
nimis.
En el cas de l’eutanàsia,
aquesta se'ns presenta com una solució per a «casos límit», de «vida
vegetativa», d’«obstinació terapèutica», etc., i acabaria essent una
opció normal davant casos de malaltia o declivi biològic més o menys
irreversible. El procés descrit respon a la més elemental psicologia
humana: quan quelcom prohibit es permet i comença a practicar-se, es
va considerant cada vegada com una cosa més normal, sobretot si
resulta un bon negoci per a alguns, si ajuda a eliminar situacions
enutjoses per a altres i a més és defensat per alguns corrents
ideològics.[32]
La despenalització de
l’eutanàsia afecta tant al metge com al pacient: «una llei que
volgués regular l’eutanàsia posaria en crisi la confiança requerida
en les relacions entre el malalt terminal i el metge, ja que la
intervenció d’aquest no podria presentar-se al malalt com a
indefectiblement bona per a ell; el malalt sabria que els mitjans
que han estat sempre al servei de la salut i de la vida podrien
girar-se en contra… A poc a poc, el metge s’aniria allunyant de la
seva fidelitat a l’esfera que li correspon, d’acord a com des del
començament ha estat concebuda la seva professió».[33]
Quant als efectes
despenalitzadors, el Tribunal Europeu de Drets humans recorda el
pronunciament contra l’eutanàsia del Tribunal Suprem del Canadà i
del Comitè d’Ètica Mèdica de la Cambra dels Lords, precisament
perquè van entendre que «seria impossible evitar els abusos i es
crearia un clima que animaria els malalts a recórrer a aquesta via
per deixar de ser una càrrega, en lloc de garantir-los un suport i
assistència adients».[34]
Un Estat que legislés l’eutanàsia, doncs, actuaria contra el dret a
la salut dels seus ciutadans.
S’ha descrit la decadència
ètica progressiva que comportaria la despenalització de l’eutanàsia
i s’han assenyalat quatre etapes: 1. Es presentaria l'eutanàsia com
un tractament que només pot aplicar-se en certes situacions
clíniques extremes, sotmeses a un control estricte de la llei. 2. La
reiteració de casos aniria privant l'eutanàsia del seu caràcter
excepcional. L'habituació es produiria amb la idea que és una
intervenció no mancada d'avantatges, i fins i tot una terapèutica
acceptable. 3. Pels qui acceptin l'eutanàsia voluntària, l'eutanàsia
involuntària es convertiria, per raons de coherència moral, en una
obligació indeclinable. 4. Es generalitzaria aquest concepte a
altres malalts i l'eutanàsia substituiria la Medicina.[35]
e) Altres consideracions
En aquest apartat volem
comentar altres consideracions de la Declaració.
En el document de l’IBB s’hi
troben contradiccions, la més palesa de les quals és defensar, d’una
banda, la despenalització de l’eutanàsia exclusivament en
unes condicions molt concretes –fins al punt que arriba a
incloure-les en la seva definició– i, de l’altra, admetent-la en
altres situacions, en el cos del raonament.
Cal detenir-se en aquest punt
per evidenciar que aquest document, malgrat que es presenti com una
aportació al debat sobre l’eutanàsia, i que només proposi la
despenalització en casos molt concrets, en realitat l’argumentació
transcendeix la definició i el judici moral que en fa i els estén a
altres situacions, que facilitarien la liberalització de
l’eutanàsia.
¿Què s’ha de fer, doncs, quan
el malalt no té perspectives d’una mort propera, o quan els dolors
estan suficientment controlats, o no ha manifestat la voluntat de
sotmetre’s a l’eutanàsia? La resposta lògica del text que comentem
hauria de ser la més clara negativa a aquesta possibilitat.
Tanmateix, el document deixa més que la porta oberta: en tractar del
consentiment del malalt, malgrat reconèixer que no es pot aplicar
l’eutanàsia en els termes descrits a aquells que no poden
formular explícitament o implícita llur voluntat –pacients amb greus
alteracions del nivell de consciència i els nens amb patologies molt
greus incompatibles amb una mínima qualitat de vida–, dóna entenent
que es podria realitzar l’eutanàsia en altres termes:
en els casos esmentats, el Grup de treball considera que «la decisió
sobre el fet de posar fi a la vida del pacient requeriria un debat
més ample, ja que poden confluir-hi factors de molt diversa
naturalesa, i caldria buscar solucions que haurien de passar per una
formulació legal que permetés el plantejament del cas concret, a
valorar i a decidir en consens amb la família, l’equip terapèutic i
l’autoritat judicial». Aquesta possibilitat ja ha estat expressada
per dos dels autors de la Declaració, en manifestar que s’exercí una
bona praxi mèdica en el cas de Terri Schiavo, qui no complia molts
dels requisits descrits en la definició que proposen.[36]
S’afirma, en el tercer apartat
–«L’assistència sòcio-sanitària al final de la vida: algunes
premisses»–, que «una gran majoria de pacients moren en condicions
precàries, patint innecessàriament i sense un entorn adequat.» Una
constatació d’aquesta mena requeriria de l’aval d’algun estudi, cosa
que no es troba en la Declaració. És veritat que hi ha mancances
sanitàries, però d’aquí a assegurar que «una gran majoria de
pacients moren en condicions precàries...» és, a més de dubtós des
d’un punt de vista científic, injust amb molts professionals de la
salut.
La Declaració assevera que «les
persones grans, malaltes, sovint soles, no tenen els mínims
necessaris per a poder considerar que la seva qualitat de vida és
acceptable i que, per tant, val la pena continuar vivint.» Pensem
que aquesta és una generalització força agosarada.
Per últim, el text que comentem
no admet la comparació de la situació de l’Estat Espanyol amb la
d’altres països en què ja s’exerceix legalment l’eutanàsia. S’afirma
que «exemples d’altres països del nostre entorn europeu que han fet
el pas de despenalitzar l’eutanàsia no es poden prendre com a
paradigma ja que les seves realitats sanitàries, socials i culturals
són diferents de la nostra». Tan diferent és Holanda de Catalunya? O
potser la comparació fa por? L’incompliment dels requisits
establerts en les lleis holandeses per controlar l’aplicació de
l’eutanàsia són força coneguts.[37]
Aprendre del que ha passat en altres llocs i per què ha succeït
així, i treure’n lliçons és una mesura de saviesa que hom no pot
negligir. Fets com ara els esdevinguts a Holanda i Bèlgica mostren
que l’eutanàsia és, per dir-ho d’una manera plàstica, expansiva.
Negar-ho seria tancar els ulls a la realitat.
III. Cloenda
L’anàlisi de la Declaració de
l’IBB ens ha permès de descobrir-hi aspectes positius, alhora que
posar en relleu altres de força negatius per la seva incidència en
la vida social i sanitària, a la llum dels principis bioètics i dels
ensenyaments eclesials. Ens ha permès, també, evidenciar certes
contradiccions en cercar de maridar dos móns de concepció
antagònica: aquell que es fonamenta en el bé i la veritat de
l’home i aquell que, degut als seus fonaments ètics, dóna lloc a
una ètica relativista.
Tot reconeixent la complexitat
del tema, pensem que la Declaració deixa de banda aspectes
importants, com ara, que no es parli de les conseqüències de la
despenalització de l’eutanàsia pel que fa a l’augment de
desconfiança en la relació metge-pacient, de la disminució de
l’interès en la investigació del dolor o d’altres aspectes de les
Cures Pal·liatives, de l’objecció de consciència, de l’experiència
en l’incompliment dels requisits legals per aplicar-la en altres
països o de com determinar el temps breu de vida que li resta al
pacient.
En l’àmbit de la bioètica, la
proposta de l’eutanàsia, per fer-se més creïble, se sol presentar
amb un dilema excloent: d’una banda, viure les últimes fases d’una
malaltia incurable amb patiment insofrible, amb la possibilitat de
caure sota l’obstinació terapèutica i, generalment, abandonat
o, de l’altra, acceptar un final ràpid, seré, lliure, responsable,
asèptic i assequible. No és d’estranyar que, plantejades així les
coses, molta gent opti per l’eutanàsia. Però aquest dilema escatima
la solució més humana i humanitzadora, la que representa oferir els
tractaments necessaris per controlar els símptomes físics i
donar el suport psicològic, emocional, social i espiritual
necessaris tant als malalts com als seus familiars. La falsedat de
l’esmentat dilema és fàcilment constatable tot considerant el seu
erroni arrelament filosòfic i la inexcusable exclusió d’altres
solucions –o tenir-les per insuficients. S’argumenta a partir de
conceptes i paraules el sentit de les quals és confús. N’hem fet
esment, en el nostre cas, amb la distinció entre qualitat i
dignitat de la vida, l’aclariment del concepte de
llibertat –que perd el seu significat quan es desvincula de
la veritat i el bé– i la reflexió sobre l’escala de
valors d’una persona com a referent ètic. Un cop confós el veritable
bé de la persona, hom pot arribar a considerar que «causar
directament la mort d’una persona» significa «fer-li un bé» per
compassió.
La lluita per aconseguir la
introducció de l’eutanàsia no és una reivindicació aïllada d’un grup
social, sinó un element més del conjunt ideològic que Joan Pau II
definí com a «Cultura de la mort» –conjura contra la vida que abasta
l’avortament, el menyspreu de la vida embrionària, etc.–, conjunt
que avança com una gota d’oli en la consciència de la nostra
societat, afavorida pel defalliment moral, la por i la desesperança.
La dita lluita segueix una estratègia els passos de la qual cal
conèixer: 1. Infamació dels valors previs (el significat del dolor);
2. Confusió semàntica i moral (dignitat, llibertat, bé…); 3.
Deformació de la realitat (la viabilitat de l’analgèsia i
l’obstinació terapèutica); 4. Menysteniment d’altres solucions (les
cures pal·liatives); 5. Creació d’un estat d’opinió favorable; 6.
Cerca del recolzament legal.
L’estudi que hem fet de la
Declaració palesa que aquest document no fa aportacions
significatives al debat de l’eutanàsia sinó que afavoreix la Cultura
de la mort, en un món on «l’eclipsi del sentit de Déu i de
l’home ha conduït al materialisme pràctic, en què proliferen
l’individualisme, l’utilitarisme i l’hedonisme».[38]
Crèiem, a més, que la
Declaració, pel fet de provenir d’una institució vinculada a
l’Església Catòlica, signada per persones relacionades alhora amb
institucions universitàries catòliques, és una greu irresponsabilitat
per la confusió que això comporta i per la solució mateixa que
pretén d’endegar en obrir el camí de l’eutanàsia. Sorprèn molt que
el Grup de treball s’hi manifesti a favor, encara que en els termes
que l’han descrit, quan el magisteri de l’Església ensenya que «una
acció o omissió que, d’ella mateixa o per la intenció, produeix la
mort a fi de suprimir el dolor, constitueix un assassinat greument
contrari a la dignitat de la persona humana i al respecte al Déu
vivent, el seu Creador».[39]
Metges Cristians de Catalunya
vol contribuir, amb aquest treball, a la veritable Cultura de la
vida, en mostrar les causes i les conseqüències d’una possible
despenalització de l’eutanàsia, i demanar l’augment de la cobertura
dels programes de Cures Pal·liatives com a veritable camí per
humanitzar la mort.
Notes
[1] Metges Cristians de
Catalunya (MCC) és membre de la FIAMC (Federació
Internacional de les Associacions de Metges Catòlics) i
membre de la Federació de Cristians de Catalunya.
[3]
O. Domingo i
M. Ricard,
El arzobispado reitera su oposición a la eutanasia ante la
propuesta del Istitut Borja, «La Vanguardia»
14/4/2005, p. 41.
[5] «Euthanasia:
A deliberate act undertaken by one person
with the intention of either
painlessly putting to death or failing to prevent death
from natural causes in cases of
terminal illness or irreversible coma of another person. The
term comes from
the Greek expression for “good death”.» (http://whqlibdoc.who.int/wkc/2004/WHO_WKC_Tech.Ser._04.2.pdf).
[6] L’article n. 1 dels
Principis generals del Codi Deontològic del Consell dels
Col·legis de Metges catalans diu: «El metge ha de tenir
present que l’objectiu de l’exercici de la medicina és
promoure, mantenir o restablir la salut individual i
col·lectiva de les persones, i ha de considerar que la salut
no és solament l’absència de la malaltia, sinó també el
conjunt de condicions físiques, psíquiques i socials que
permeten la màxima plenitud de la persona, per tal que
aquesta es pugui desenvolupar de manera autònoma. També ha
d’alleugerir el dolor i el patiment causats per la malaltia
i ha de tenir cura dels que no poden ser guarits». (http://www.comb.es/cat/passeig/deonto/codi_final.pdf).
[8] «Euthanasia means
knowingly and intentionally performing an act that is
clearly intended to end another person’s life and that
includes the following elements: the subject is a competent,
informed person with an incurable illness who has
voluntarily asked for his or her life to be ended; the agent
knows about the person’s condition and desire to die, and
commits the act with the primary intention of ending the
life of that person; and the act is undertaken with
compassion and without personal gain.»
World Medical
Association, Medical Ethics Manual, 2005, pp.
57-58.
[9] Cfr.
Congregació per la
Doctrina de la Fe, Declaració sobre l’eutanàsia
«Iura et bona», 27/6/80, cap. II.
[10]
Joan Pau II,
Enc. Veritatis splendor, 82.
[11] La Societat Espanyola
de Cures Pal·liatives defineix aquesta branca de la Medicina
com a «tipus especial de cures dissenyades per proporcionar
benestar o confort i suport als pacients i les seves
famílies en les fases finals d’una malaltia terminal. Les
Cures pal·liatives procuren aconseguir que els pacients
disposin dels dies que els restin conscients i lliures de
dolor, amb els símptomes sota control, de manera que els
últims dies puguin discórrer amb dignitat, a casa seva o en
un lloc el més semblant possible, envoltats de la gent que
els estima». «Les Cures pal·liatives ni acceleren ni detenen
el procés de morir. No prolonguen la vida ni tampoc
acceleren la mort. Solament intenten estar presents i
aportar els coneixements especialitzats de cures mèdiques i
psicològiques, i el suport emocional i espiritual durant la
fase terminal, en un entorn que inclou la llar, la família i
els amics». J. Porta,
C. Guinovart, E. Ylla-Català,
A. Estíbaliz, I. Grimau,
A. Lafuerza, M.
Nabal, C.
Sala, A. Tuca,
Definición y opiniones acerca de la sedación terminal:
estudio multicéntrico catalano-balear, «Medicina
Paliativa» (1999) 6, 108-115.
[12] Cfr.
Conferencia Episcopal Española, Comité para la Defensa de la Vida.
La eutanasia. 100 cuestiones y respuestas sobre la
defensa de la vida humana y la actitud de los católicos,
Febrero de 1993, n. 31.
[13] J.
Porta,
Coordinador assistencial del servei de Cures Pal·liatives de
l’Institut Català d’Oncologia. Declaracions a Catalunya
Cristiana, n. 1339, 19/5/2005, p. 4.
[14]
Joan Pau II,
Enc. Evangelium vitae, 65.
[15]
Pius XII,
Discurs sobre qüestions relatives a l’anestèsia, AAS (1957)
49, 129-147.
[16] Malgrat
la
distinció clàssica entre dolor —que remarca la
perspectiva fenomenològica, la dimensió físico-psíquica— i
sofriment —que emfasitza la perspectiva antropològica
última, la dimensió espiritual—, nosaltres emprarem
indistintament ambdues en el sentit de referir-nos a la
persona que pateix (cfr. I.
Fuster,
Sufrimiento humano: verdad y sentido, Barcelona 2005, p.
37).
[20] Cfr. CEE,
La eutanasia, 100 cuestiones y respuestas sobre la defensa
de la vida humana y la actitud de los católicos, febrer
1993, n. 97.
[21] R.
Diaz, Pere
Tarrés, Testimoni de la fe, Santandreu Editors,
Barcelona 1994, pp. 237s.
[22]
Joan Pau II,
Enc. Evangelium vitae, 65.
[23]
Committee on Medical
Ethics, Report of the House of Lords, HL Paper 21-I,
31/1/1994.
[24] Cfr.
P.J. van der Maas
i altres, Euthanasia and other end-of-fie decisions in
the Netherlands in 1990, 1995, and 2001, «The Lancet»
362 (2003), pp. 395-399. Cfr. H.
Hendin i
altres, Physician-Assisted Suicide and Euthasasia in the
Netherlands, «JAMA» 277 (1997), pp. 1720-1722.
[25]
Joan Pau II,
Enc. Evangelium vitae, 65: «D'acord amb el Magisteri
dels meus predecessors i en comunió amb els bisbes de
l'Església catòlica, confirmo que l'eutanàsia és una greu
violació de la Llei de Déu, en tant que eliminació
deliberadament i moralment inacceptable d'una persona
humana. Aquesta doctrina es fonamenta en la llei natural i
en la Paraula de Déu escrita; és transmesa per la Tradició
de l'Església i ensenyada pel Magisteri ordinari i
universal. Aquesta pràctica comporta, segons les
circumstàncies, la malícia pròpia del suïcidi o de
l'homicidi». I en el número 66: «El suïcidi és sempre
moralment inacceptable, com l'homicidi. La tradició de
l'Església sempre l'ha rebutjat com una decisió greument
dolenta. Encara que determinats condicionaments psicològics,
culturals i socials poden induir a fer un gest que contradiu
tan radicalment la inclinació innata de cadascú a la vida,
atenuant-ne o anul·lant-ne la responsabilitat subjectiva, el
suïcidi, des del punt de vista objectiu, és un acte greument
immoral, perquè comporta el refús de l'amor a si mateix i la
renúncia als deures de justícia i de caritat envers el
proïsme, envers les diverses comunitats de les quals hom
forma part i per a la societat en general. En la seva
realitat més profunda, constitueix un refús de la sobirania
absoluta de Déu sobre la vida i sobre la mort, proclamada
així en la pregària de l'antic savi d'Israel: “Tu tens poder
sobre la vida i sobre la mort, fas baixar a les portes de la
mort i en fas pujar” (Sv 16, 13; cfr. Tb 13, 2).»
La Constitució
Gaudium et spes assenyalà l’eutanàsia entre els actes
contraris a la vida i la dignitat humana: «A més a més,
qualssevulla coses que van contra la mateixa vida, com els
homicidis de tota mena, els genocidis, l'avortament,
l'eutanàsia i el mateix suïcidi voluntari; qualssevulla
coses que violen la integritat de la persona humana, com les
mutilacions, les tortures infligides al cos o a la ment, els
intents de violentar el mateix esperit; qualssevulla coses
que ofenen la dignitat humana, com les condicions de vida
infrahumanes, els empresonaments arbitraris, les
deportacions, l'esclavatge, la prostitució, el mercat de
dones i de joves; també les condicions ignominioses de
treball, per les quals els obrers són tractats com a mers
instruments de llogre, no com a persones lliures i
responsables; totes aquestes coses i altres de semblants són
certament ignominioses, i, ensems que sollen la civilització
humana, embruten encara més aquells que així es comporten
que no pas aquells que sofreixen la injúria, i contradiuen
màximament l'honor del Creador.» (GS 27).
[26] Cfr.
Conferencia Episcopal Española, La eutanasia. 100
cuestiones y respuestas sobre la defensa de la vida humana y
la actitud de los católicos, febrer 1993, n. 49.
[27] Preàmbul de la
constitució de l’OMS; VII/1946. (http://www.who.int/about/definition/en).
Tot i que aquesta definició ha estat discutida, especialment
per l’adjectiu ‘complet’ segueix sent la de referència en la
Medicina occidental. A Catalunya potser preval la definició
del X Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana que la
defineix com «una manera de viure autònoma, solidària i
joiosa» (Perpinyà, 1976).
[28] Mons.
E. Sgreccia,
President de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida, Discurs a
la roda de premsa amb motiu de la presentació de la XI
Assemblea General entorn del tema «Qualitat de vida i ètica
de la salut», El Vaticà, II/2005.
[29] «La vida humana és un
do preciós que s’ha d’estimar i difondre en cada fase. El
manament “No mataràs” exigeix sempre el respecte i la
promoció de la vida, des del seu inici fins el seu acabament
natural. És un manament que no perd la seva vigència davant
la presència de les malalties, i quan el debilitament de les
forces redueix l’autonomia de l’ésser humà.»
Joan Pau II,
Missatge de Quaresma, 2005.
[30] Per exemple, M.
Prümmer,
Manuale theologiae moralis secundum principia S. Thomae
Aquinatis, vol. I, Friburgi Brisgoviae8 1935,
p. 27.
[31] Degut a la
complexitat de la temàtica, ens remetem a l’encíclica
Veritatis splendor de Joan Pau II per a l’adient crítica
d’aquesta manera de fonamentar l’ètica:
Joan Pau II,
Enc. Veritatis splendor, 6/8/1993.
[32] Cfr.
Conferencia Episcopal
Española, La eutanasia. 100 cuestiones y
respuestas sobre la defensa de la vida humana y la actitud
de los católicos, febrer 1993, n. 42.
[33] M.
Cuyàs, El encarnizamiento terapéutico y la eutanasia,
«Cuestiones de bioética» (1998) 133.
[34]
Tribunal europeu de
Drets humans, Case of Pretty v. The United Kingdom,
29/4/2002, nn. 21 i 22.
(http://cmiskp.echr.coe.int/tkp197/view.asp?item=1&portal=hbkm&action=html&highlight=Diane%20%7C%20Pretty&sessionid=3449110&skin=hudoc-en).
[35] G.
Herranz, Las
razones médicas en contra de la legalización de la eutanasia,
Prólogo en C. Fibla,
Debate sobre la eutanasia, Barcelona 2000, pp. 11-20.
[36] «La alimentación e
hidratación artificiales en el caso de Terri Schiavo debe
considerarse como un tratamiento fútil. Su retirada debe
enmarcarse en el ámbito de la correcta practica médica». Dr.
F.
Abel i N.
Terribas,
Vejez y final de la vida: el caso de Terri Schiavo,
«Bioètica a debat» (12/IV/2005). (http://www.bioetica-debat.org).
Terri
Shindler-Schiavo (http://www.terrisfight.org),
de 43 anys d’edat, després de quinze anys en estat de
semiconsciència, va morir el dia 31 de març de 2005 a
Florida, com a resultat d’una sentència judicial que va
obligar a retirar-li l’alimentació i la hidratació. Terri no
depenia de cap màquina i, com tants malalts, no requeria més
atencions que l’alimentació, la hidratació, l’escalfor
física i afectiva, la higiene i els canvis posturals.
[37] Cfr. K.F.
Gunning, Euthanasia, «The Lancet» 338 (1991), p. 1010;
cfr. P.J. van der Mass,
G. van der Wal,
I. Haverkate, i
altres, Euthanasia, physician-assisted suicide, and other
medical practices involving the end of life in the
Netherlands, 1990-1995, «N Eng J Med» (1996) 335,
pp.1609-1705; cfr. P.J.
van der Maas i
altres, Euthanasia and other end-of-fie decisions in the
Netherlands in 1990, 1995, and 2001, «The Lancet» 362
(2003), pp. 395-399.
[38]
Joan Pau II,
Enc. Evangelium vitae, 23.
[39] Catecisme de
l’Església Catòlica, n. 2277.
Metges Cristians de Catalunya
26/IX/05; onomàstica dels sants
Cosme i Damià, patrons dels metges
