En les «premisses per garantir la bona pràctica d’aquest tractament»
Rogeli Armengol cataloga l’eutanàsia com a acte mèdic, però
aquesta actuació resta fora de l'abast de la nostra professió. És
així que tant l'OMS com l’Associació Americana de Medicina no fan
referència al metge sinó a qualsevol persona com a interventora. Els
metges no volem fer de botxins!
«Sovint molts dels que s’oposen a l’eutanàsia desconeixen que
aquests pacients moriran en pocs dies amb un gran patiment» diu
l’informe. Tot professional sap que a l'actualitat es pot tractar el
patiment eficaçment, i fins i tot, si convé, es pot fer una sedació
pal·liativa que faci perdre la consciència. Quan s’alleuja el dolor
i es facilita viure el final de la vida sense greus patiments, no es
demana l’eutanàsia i el malalt mort dignament.
Quan parla de «patiment insuportable», es refereix únicament al
patiment psicofísic? O inclou també el social, emocional,
espiritual...? Qui jutjarà, avaluarà, la percepció del subjecte?
Quins seran els que tindran «poca qualitat de vida» i se’ls podrà
eutanasiar? Quins límits posarem a la petició de l’eutanàsia?
L’acceptació del primer cas produirà una cascada en la qual hi
entraran els discapacitats, els dements, els ancians… arribant una
altra vegada a un règim d’ideologia nazi en el qual hi ha vides
sense valor de vida.
La persona com a tal té sempre la mateixa dignitat, que és de valor
intrínsec absolut. Nosaltres estem obligats a defensar-la,
especialment quan més deteriorada estigui. No és la societat la que
ha de definir quines són les característiques que atorguen la
dignitat a la persona.
Els metges tenim responsabilitat en aquesta inversió de valors
quan acceptem la definició de salut feta per l’OMS: complet
benestar físic, psíquic i social. Segons aquesta definició ningú
no pot arribar mai a la salut completa i com a conseqüència
s’introdueix el gradient de qualitat de manera que el
pensament utilitarista, relativista i hedonista prevalent porta al
criteri que sense una certa qualitat de vida, aquesta no tingui ja
valor: no val la pena ser viscuda.
Respecte a la despenalització: quan el que ha estat prohibit es
permet i es practica es va considerant cada vegada més normal,
sobretot si té avantatges econòmiques públiques i privades i és
defensat per alguns corrents ideològics. El que és legal esdevé
norma moral.
La decadència ètica que implica la despenalització de l’eutanàsia
comportarà la següent estratègia:
- Es presentarà l’eutanàsia com a “tractament” no aplicable
més que en situacions clíniques extremes, sotmeses al control
estricte de la llei.
- L’augment de casos ferà que desaparegui l’excepcionalitat i
la freqüència portarà a la idea d’avantatges i a
l’acceptabilitat.
- Pels qui acceptin l’eutanàsia voluntària l’eutanàsia
involuntària es convertirà en una obligació.
- La generalització de l’aplicació a d’altres malalts ferà que
l’eutanàsia substitueixi a la medicina en els malalts que
encaixin en la llei.
Dr. Fernando Garcia-Fària; president de Metges Cristians de
Catalunya
26/IX/06
