Distingits col·legues:
La
relació del metge amb el moralista no ha estat sempre fàcil. Molts
companys de diferents països demanen algunes reflexions que els
ajudin a exercir la professió mèdica amb seguretat moral. Un dels
requisits d’aquesta seguretat moral és la consulta freqüent amb
experts per tal d’il·luminar la consciència professional. Aquesta,
per a ser eficaçment humana, ha d’estar ben formada i correctament
informada, i s’ha d’afinar sovint en la seva recerca permanent de
la veritat. Davant la naturalesa de les respostes que els
experts han donat als darrers temps, és bo fer-ne algunes precisions
sobre la seva qualitat i abast.
La Llei Natural
existeix
La
llei natural és la capacitat de la recta raó humana per a
conèixer i adherir-se a la veritat. Cal dir que cap professional com
el metge copsa tant l’existència d’aquesta llei.
Encara
que la llei natural no coincideix amb la llei biològica, sabem
perfectament que si menystenim la fisiologia humana, per exemple,
els nostres pacients aniran malament. Per exemple, ningú no pot
menjar pedres sense transgredir les lleis del nostre cos i, per
tant, emmalaltir. Això ens pot ajudar a comprendre que hi ha també
una llei que ens ajuda a valorar la dignitat humana. Tots “sabem”
que matar un ésser humà innocent està mal fet. O que robar està mal
fet. Sabem que si no considerem l’ésser humà com un ésser també
psicològic, espiritual, familiar i social, la nostra funció de
transformar el sofriment en benestar (els metges som com natzarens,
com cirineus, que ajuden a suportar el pes de la malaltia i el
dolor) no assolirà mai plenament els seus objectius.
Encara
que la majoria absoluta dels habitants del planeta Terra creuen en
un Ésser Suprem, resulta que, en les societats occidentals, molts
pensadors i creadors d’opinió no creuen. També a ells els podem
donar raons naturals del que és bo o dolent per a l’ésser humà. Més
encara, a vegades serà amb aquestes raons que percebran la
sublimitat de la nostra manera de pensar.
Davant
l’existència de la “llei natural”, atesos la seva complexitat
(encara que algunes normes siguin ben simples) i el fet obvi que els
éssers humans patim limitacions importants des d’Adam, ens podem
preguntar si hi ha alguna instància última que interpreti
correctament aquesta llei. Molts graus jurisdiccionals intermedis
ajuden a percebre aquesta llei o ho pertorben. La nostra instància
última personal és la nostra consciència professional personal, que
és qui desencadena les decisions sobre els actes mèdics. De fet,
cadascú només amb la seva raó pot arribar molt lluny en la recerca
de la veritat. Però existeix una instància segura, autèntica i
objectiva i, per tant, útil i bona, d’interpretació general de la
llei, quelcom que ens impedeix cometre grans errors amb relació a
l’ésser humà i que, a més, busca la felicitat transcendent de les
persones.
Déu és
el Creador de l’Univers i de l’home. I, com diu alguna constitució
política, Déu ha fet l’home lliure. Lliure d’escollir la veritat i
el bé. Però també lliure d’optar pel mal. L’experiència indica que
el bé i el mal , s’entremesclen en infinites tonalitats a l’interior
de les nostres estructures sanitàries. Si el mal existeix, també
existeixen la confusió i l’error. Tant l’error culpable com el no
culpable (contra els dos hem de combatre!). Més encara, és possible
que algunes persones estiguin especialment obstinades a estendre la
confusió. A més, el mal pot establir veritables “estructures de
pecat”, llocs, establiments o lleis que no serveixin l’ésser humà.
L’Església interpreta
la Llei Natural
El
nostre Creador ha disposat que sigui l’Església qui interpreti de
manera autèntica la “llei natural”. A més, custodia tot allò que Ell
mateix ha revelat i no es troba en la naturalesa. Els éssers humans
estem de pas i de prova en aquest món, allunyats fins a cert punt de
Déu però de cap manera abandonats de la seva mà. Al Parenostre diem:
“Pare nostre que esteu en el Cel”, la qual cosa ja indica que
nosaltres estem en un altre nivell, en un no-Cel. “Vingui a
nosaltres el vostre Regne” i “deslliureu-nos de qualsevol mal” ens
indiquen clarament que hi ha un estat millor que pot venir i encara
no ha vingut plenament i que el Creador ho pot tot. En aquest no
deixar-nos sols, disposem del servei que ens brinda el Magisteri de
l’Església. L’Església parla amb llenguatge humà (i en diferents
idiomes) sobretot del que li passa a l’home.
Una
altra veritat que la nostra experiència pròpia i històrica percep és
la realitat del progrés de la medicina. I això independentment del
fet que hi ha hagut també avenços, retrocessos i asimetries segons
els països i les cultures. Els éssers humans tenim moltes sorpreses
per descobrir en la mateixa naturalesa i som capaços d’inventar i de
construir moltíssimes coses, i això fa que viure sigui una
experiència apassionant i que mai no s’acaba.
El
progrés hauria d’avançar amb les dues cames: la ciència i l’ètica.
Els darrers anys ha fet fortuna el nom i el contingut d’una suposada
nova disciplina, la bioètica. Personalment, crec que
els metges ja teníem, fa molts anys, disciplines equivalents.
Recentment, he llegit llibres de moral mèdica i de deontologia
professional de principis del segle passat, i no deixen de ser
tractats de bioètica…
El Magisteri acompanya el progrés
de la Medicina
El
progrés de la medicina també està acompanyat d’un desplegament del
Magisteri de l’Església. Les noves tècniques, els nous
descobriments, interpel·len els metges, els quals troben suport en
el Magisteri. Suport és seguretat. La seguretat moral és necessària
en l’exercici de la nostra professió. El Magisteri il·lumina la
consciència professional perquè pugui exercir en el bé, adaptant-se
als temps i als moments dels avenços. El Magisteri intervé després
de considerar les dades obtingudes per les ciències experimentals.
No ens estalvia l’esforç d’estudiar el món per nosaltres
mateixos. Al contrari, ens hi impel·leix de fet i de dret.
El
sentit comú eclesial ens diu que, si bé tots els batejats som
Església i hi fem la nostra petita aportació, qui exerceix el
Magisteri de l’Església és el Papa i els bisbes en comunió amb ell.
No pot ser altrament. El Totpoderós es va fer un de nosaltres i hi
va deixar uns representants, actua quan vol i com vol, però s’adapta
a la lògica inscrita per Ell mateix. No seria raonable que qualsevol
i de qualsevol manera produís Magisteri o pretengués interpretar
autènticament la “llei natural”.
Així,
doncs, quan apareix un document papal o episcopal sobre un tema
d’interès propi de la professió, el metge catòlic hauria d’esguardar
críticament la legió de teòlegs moralistes que l’interpreten i el
reinterpreten en diversos mitjans de comunicació. Com si el Papa no
escrivís amb claredat! Com si els metges catòlics no el poguéssim
entendre per nosaltres mateixos! No es pot ofendre la intel·ligència
dels professionals ni de la població general. Ja sé que alguns
teòlegs tenen el suport de moltes publicacions, són professors
d’universitats de prestigi des de fa anys o mantenen llaços
d’amistat amb nosaltres. L’emotivitat pot capgirar ments molt ben
endreçades i, d’altra banda, també pot fer entendre per una altra
via allò que hom no entén per mitjà de la raó.
El comú
dels mortals comprèn aquella frase que diu “qui és amo governa”.
Això hauria de bastar per fer callar a qui suplanta descaradament
unes funcions que no li són pròpies.
És molt
important tenir en compte que, igual com passa en el cas de les
aparicions o les revelacions personals, en l’Església el que és
públic prima sobre els ensenyaments privats. Així, els
ensenyaments públics de l’Església sobre els temes que ens afecten
tenen sempre prioritat i veracitat. Els ensenyaments
privats de teòlegs s’han de posar en quarantena sempre si
contradiuen el Magisteri. I àdhuc quan sembla que el contradiuen. Un
dels principis de la comunicació en l’Església és el de la claredat
o no-contradicció. A l’Església no hi ha secrets. Les grans veritats
són públiques i clares (les tenim al Catecisme de l’Església
Catòlica). Quan es proclama un misteri, aquesta qualitat seva
queda clara i es precisa.
La vida
de les persones a la nostra terra s’orienta a la seva destinació
eterna. No es pot mesurar l’home només en dues dimensions. La
tercera dimensió, la que apunta cap amunt, és la que dóna el volum a
les nostres vides.
Un cas
exemplar
Es
tracta d’una declaració d’experts sobre la possible licitud de la
transferència d’un nucli alterat a un òvul per tal d’obtenir-ne
cèl·lules mare. El material genètic de la cèl·lula s’alteraria de
tal manera que el producte que resultaria d’introduir aquest
material en un òvul i activar-lo no donaria lloc a un ésser humà.
Seria quelcom semblant a la mola hidatiforme, que també prové d’un
òvul i un espermatozoide alterats, en aquest cas de forma natural.
L’exemplaritat del cas ve donada per la intel·ligència de
plantejar-se la possibilitat, per la manera d’expressar prudentment
opinions, per la sinceritat dels signants a admetre que cadascú és
expert només en una parcel·la i que no parlen en nom de la seva
Església o entitat de treball, i pel fet que proposin començar les
investigacions amb animals.
En la presa de
decisions cal enquadrar el problema
Són
moltes les ocasions en què els metges catòlics ens trobem davant de
dilemes morals i hem de prendre decisions. Per això, és important
saber distingir entre el bé i el mal, cosa que és impossible de fer
al marge de l’Església (les coses són com són).
A
l’hora de prendre decisions, és bo tenir en compte el vell principi
de “primum non nocere” (primer, no fer mal) i el principi
evangèlic de “no més càrregues de les necessàries”. Com també, el de
treballar amb sobreabundància del bé. Això ens permet anar molt més
enllà en afrontar els problemes amb humanitat.
Si bé
habitualment no som responsables
del mal que terceres persones fan ni d’estar
treballant dins d’estructures de pecat, mai no hem de perdre la
força dels ideals de la joventut, la frescor de voler canviar les
coses, per molt arrelades que semblin, o el convenciment que mai no
estem sols.
Abans
de prendre decisions, el metge es fa una composició de lloc davant
del problema concret. És bo enquadrar les coses en sentit ampli (el
frame) i des d’una sana antropologia. Recordo aquella vegada
que vaig ser convidat en un mitjà de comunicació de masses per a un
debat sobre la inseminació artificial en les parelles lèsbiques. Se
suposava que les diferents opinions estarien equilibrades. Els
convidats, però, eren un activista gai, una lesbiana, un bisexual,
un llibertí i un heterosexual. A més, el presentador i els
reportatges de suport estaven a anys llum del pensament del
minoritari heterosexual. En preguntar a la direcció del programa per
una manipulació tan grollera, vaig haver d’escoltar que tot havia
estat pensat des de la més estricta paritat d’opinions…
En
aquest cas, l’enquadrament del tema no és si aquell tipus de
parelles tenen o no dret a inseminar-se o si hi ha parelles
heterosexuals que maltracten els seus fills. Una perspectiva àmplia
pot ajudar el professional de la fertilitat a exercir l’objecció de
consciència. I és que l’ideal –amb el qual milions d’esposos i de
nens són i han estat feliços– és que els nens neixin naturalment en
una família, formada per un home i una dona. És aquí on cal dur el
debat perquè és aquí on hi ha la realitat.
Es pot fer un mal per aconseguir
un bé?
Encara
que generalment els problemes en les decisions mèdiques no se solen
presentar com a mals que produeixen béns, la veritat és que aquesta
és la clau de la qüestió en moltes ocasions. I el principi de no fer
mai un mal per aconseguir el bé (el fi no justifica els mitjans) és
bàsic.
Les
decisions mèdiques són actes morals. Moltes vegades, la rutina de la
vida fa que no les vegem com a tals. Potser un dia ens vam plantejar
la moralitat d’un procediment o d’un protocol, vam decidir que era
just, i l’estem aplicant tant si com no en els diversos pacients.
Els automatismes formen part de la naturalesa i ens ajuden a viure
sense esmerçar quantitats enormes d’energia mental. Tanmateix, en
alguns casos –no tan sols en els extraordinaris– cal estudiar
atentament l’acte moral.
És útil
la dissecció tradicional de l’acte moral en objecte, finalitats i
circumstàncies.
Un acte bo requereix la bondat simultània d’aquests tres elements
constitutius de la moralitat dels actes humans. A vegades hom ha
d’agusar l’enginy per posar cada cosa al seu lloc i detectar
clarament quin objecte s’està avaluant. En definitiva, de què estem
realment parlant.
Per
exemple, hom pot emborratxar-se (acte dolent) per extreure’s unes
dents cariades (finalitat lloable) en unes circumstàncies de falta
de medecines (entorn favorable a l’acte)? No és acceptar que el fi
justifica els mitjans o que es pot fer un mal (emborratxar-se) per
aconseguir un bé (la salut)? La resposta a aquest dilema aparent,
que es pot aplicar a molts altres casos però no a tots, és que
l’acte l’hem catalogat d’“emborratxar-se” però, en el fons, és un
acte “anestèsic”. L’alcohol és un anestèsic, encara que sigui de
segona categoria. La nostra raó pràctica, amb una mica de formació i
d’entrenament, ens ajudarà a catalogar totalment l’acte moral.
Hi ha
comportaments l’elecció dels quals, per raó de la seva naturalesa,
sempre és errada. Per exemple, en el cas de l’avortament no es pot
afirmar que sacrificar el fill per afavorir suposadament la mare
sigui un acte bo. Es miri com es miri.
El doble efecte
La
teoria del doble efecte està mal vista a Europa per raó del
desprestigi dels anomenats “danys col·laterals” en les guerres
recents. Hom bombardeja un enemic i, sense pretendre-ho, la seva
acció fa mal a civils innocents. Terrible.
Tanmateix, la medicina se sosté perquè acceptem aquesta teoria. La
quimioteràpia pretén eliminar les cèl·lules canceroses a costa també
de danyar cèl·lules sanes. Extirpem un úter malalt encara que la
dona quedi infèrtil per sempre. Vacunem milers de nens malgrat que
algun d’ells morirà pels efectes secundaris.
És clar
que hem de fer tot el possible per minimitzar els efectes
secundaris, com també cal fer tot el possible per evitar una guerra.
En el doble efecte, no es tracta de fer un mal per aconseguir el bé.
El mal no es desitja. Apareix com un convidat de pedra enganxós i
persistent.
En el
cas de l’anomenat avortament terapèutic o en l’eugenèsic,
perquè quedi clar que aquí no hi ha doble efecte i que contra qui es
combat primer és contra l’embrió, el mateix
Joan Pau II va afirmar
que mai no es pot legitimar la mort d’un innocent.
En el
cas de l’avortament indirecte, si bé és lícit tractar una mare
encara que esperem l’efecte secundari de la mort de l’embrió o
fetus, algunes persones ens han donat la solució a problemes morals
per sobreabundància de bé. És el cas de la doctora
Gianna Beretta, que es va negar a seguir un tractament per no
perjudicar el seu embaràs. Ella va morir i el seu fill viu.
El mal menor
S’ha
posat de moda parlar del mal menor com si fos quelcom desitjable.
Però no. Resulta que mai no es pot fer un mal, per menor que sigui o
es consideri. El mal sempre és dolent. La teoria del mal menor no es
refereix a fer, sinó a tolerar. El mal menor el decideix un tercer o
uns tercers sense que nosaltres hi intervinguem. Hem de tolerar
alguns mals perquè no som quixots que haguem d’arremetre contra tot;
a més, l’ésser humà és lliure fins i tot per fer un mal ús d’aquesta
llibertat. La nostra obligació és no fer mai el mal. Sempre fer el
màxim bé possible. I no ens hem d’acostumar a tolerar els mals que
s’infligeixen a innocents. Aquests mals mai no són menors!
La col·laboració amb el
mal
Tal com
està el món, ens hem de plantejar sovint si hem d’evitar col·laborar
amb aquelles persones i estructures que atempten contra la dignitat
de l’ésser humà. Encara que puguin trobar d’altres persones
disposades a col·laborar amb el mal, que no ens trobin a nosaltres!
Que això no ens sigui imputable a nosaltres i, si és possible,
intentem conduir les situacions per camins rectes.
A
vegades, tindrem dubtes, especialment si la col·laboració és remota.
La col·laboració remota, encara que sigui efectiva, no ens és
imputable si no la desitgem. És bo evitar l’escàndol i no
contaminar-nos. Però no ens podem aïllar en una bombolla de vidre i
deixar de ser bon ferment en el món que ens envolta.
Llibertat i seguretat
moral
El
metge catòlic disposa d’una àmplia llibertat per exercir la seva
professió. Estem dotats d’intel·ligència i hem de fer-la treballar
al màxim. D’altra banda, la seguretat que estem actuant correctament
(seguretat moral) es pot assolir amb una formació ètica mínima,
seguint el Magisteri i consultant alguns casos amb col·legues
sèniors o amb algun sacerdot de bona doctrina. Milers de metges
d’arreu del món exerceixen diàriament amb la tranquil·litat d’actuar
bé.
Els
metges catòlics tenim grans models en què fixar-nos. Ells no han fet
més que identificar-se, de forma perfecta, amb qui és el principi
de l’ètica: Christus medicus.
Sant Lluc,
sant Cosme, sant Damià,
sant Peppino Moscati, santa
Gianna Beretta,
sant Ricardo Pampuri, el
beat Pere
Tarrés, el beat László Batthyány-Strattmann i molts més que ens han
precedit i s’han convertit en gegants de la medicina. Curiosament,
moltes vegades els pacients els veneren més que nosaltres mateixos,
els metges…
Algunes reflexions
sobre temes concrets
-
Els
preservatius
L’“affaire” dels preservatius per tal d’evitar el contagi
de la sida o els embarassos no desitjats és un altre dels temes
que porta de cap als metges catòlics activistes. Però no ens hem
de deixar portar a terrenys que no són els nostres. La
sexualitat és un dels dons del matrimoni i dintre d’aquest
s’expressa al màxim. Els catòlics, en el matrimoni, vivim
plenament la sexualitat. La sexualitat fora del matrimoni, entre
homes o poligàmica no forma part de la nostra antropologia. No
es pot acusar l’Església de difondre la sida (gairebé sempre
s’obliden de les altres 29 malalties de transmissió sexual) quan
predica abstinència, fidelitat i espera. Això és útil per evitar
malalties o embarassos adolescents. Però la finalitat primordial
de la castedat no és epidemiològica sinó promoure la virtut i
donar felicitat.
És evident que els metges catòlics, que serveixen en un món en
el qual hi ha de tot i en el qual moltes vegades les mateixes
estructures sanitàries estan pervertides, es trobaran amb
persones que voldran continuar practicant la poligàmia
seqüencial o l’homosexualitat. No és càndid, en un entorn de
bona relació metge-pacient, presentar a aquest les nostres
propostes. Si la persona insisteix implícitament o explícitament
a continuar amb les seves pràctiques, el metge li parlarà de la
“barrera” més o menys imperfecta que és el preservatiu, sense
presentar-lo (i menys recomanar-lo) com a un bé. I, finalment,
si la persona resulta infectada, el tractarà amb afecte i
professionalitat.
És important tenir en compte que no és missió de l’Església
promoure pegats perquè l’ésser humà continuï exercint conductes
incorrectes. Ni, encara que sigui possible, hem de permetre que
els mitjans de comunicació ens utilitzin per promoure conductes
indignes.
Hi ha coneixements científics que no s’obtenen llegint les
seccions de ciència dels mitjans. Així, que els hermafrodites
existeixen, que la síndrome del postavortament és freqüent i
dolorosa o que els homosexuals
moltes vegades
poden canviar son coses que s’aprenen en publicacions
especialitzades o de la boca de mestres experimentats.
És bo tenir sempre present la sana antropologia i alhora pensar
que els mass media comprenen millor el que és més simple,
que es veuen obligats a posar titulars impactants i que rarament
poden fer bé un debat moral.
-
L’eutanàsia: no és el mateix morir-se que que et matin
Un
malalt terminal no se’l pot deixar desatès; no ens podem
acarnissar amb ell i no el podem matar. L’única cosa digna que
podem fer és proporcionar-li unes cures pal·liatives de
qualitat. Aquestes han de tenir en compte les dimensions
biopsicosocial, espiritual i familiar de la persona. És per
aquest camí pel qual cal avançar.
L’eutanàsia mata la llibertat: es tracta d’una suposada decisió
lliure que farà que la persona ja no prengui més decisions
lliures. Ni tan sols la decisió tan humana de rectificar.
L’eutanàsia, la seva popularització o despenalització se situen
a la banda fosca de la professió, la promogui qui la promogui.
Són molt freqüents els casos de consultes sobre la
proporcionalitat o no dels tractaments en els malalts terminals.
La medicina no pot negar mai la hidratació, la nutrició, la
higiene, l’oxigenació, els medicaments bàsics. Recentment, es va
donar el cas d’un ancià que presentava una insuficiència
cardíaca i el comitè d’ètica del seu hospital va recomanar només
un tractament amb mòrfics, mentre esperava que es morís. Però el
metge que l’atenia va resoldre el cas amb un diürètic, oxigen i
digoxina. El veritable savi va ser el metge del carrer.
-
Els
anticonceptius orals
Els
éssers humans hem estat creats expressament incomplets per Déu.
L’home necessita la dona per realitzar-se i la dona necessita
l’home també per ser feliç. Més encara, home i dona necessiten
també els fills per completar la seva plenitud en la família.
Els esposos
tenen tots els fills que poden mantenir i educar. El
nombre de fills depèn de molts factors i s’hauria de considerar
amb generositat. Les famílies nombroses són una alegria per a la
societat i per a l’Església. Al meu entendre, prescindir de
l’altre sexe és antinatural en l’ésser humà madur, si no es
transforma en un bé sobrenatural, com succeeix amb el celibat
per al Regne. Per descomptat, hi ha causes de força major o
imponderables que fan que una persona no es pugui completar amb
una parella.
L’acte sexual manté una pulsió tal que no deixa indiferent a
ningú i sempre té conseqüències. Uneix l’home i la dona d’una
manera incomparable. La seva realització s’ha de produir en un
context de maduresa, de compromís i d’exclusivitat: el
matrimoni. L’home i la dona ho donen tot a l’altre, inclosa la
capacitat de generar noves vides humanes. Això és bo.
Hi ha moments en què, objectivament, per motius mèdics, socials,
familiars, la responsabilitat dels pares els porta a evitar un
nou naixement. Aquesta possibilitat ja està prevista en la “llei
natural”. La dona només és fèrtil uns pocs dies al mes. Els
mètodes naturals de regulació de la fertilitat (Billings,
sintotèrmics, etc.) permeten utilitzar aquests períodes
infecunds perquè els esposos es continuïn mantenint en comunió
amb les relacions sexuals i amb elles superin l’atracció malsana
d’altres carns.
El Papa Pau VI, a l’encíclica
Humanae Vitae, adverteix que els metges i el personal
sanitari hem de considerar com a deure professional propi el fet
de procurar-nos tota la ciència necessària en aquest camp per
tal de poder donar als esposos que ens consulten consells savis
i directrius sanes que amb tot el dret esperen de nosaltres.
Els anticonceptius violenten diversos drets humans: el dret a la
vida (en els casos de la píndola abortiva o de l’endemà), el
dret a la salut (tenen efectes secundaris, a diferència dels
mètodes naturals), el dret a l’educació (la gent té dret a
conèixer la seva pròpia fertilitat) i el dret a la igualtat
entre els sexes (la càrrega anticonceptiva acostuma a recaure
sempre en la dona).
El juliol de 2005, l’Agència Internacional per a la Recerca
sobre el Càncer (Lió, França), de l’Organització Mundial de la
Salut, va informar de la carcinogenicitat dels anticonceptius
orals d’estrògens i progestàgens combinats, basada en les
conclusions d’un grup de treball internacional ad hoc.
Van ser classificats com a carcinògens del grup 1 ( vegeu
informació a la nostra web
).
Lamentablement, estimats col·legues, ara per ara no som capaços
de proporcionar mètodes naturals a tots els qui els necessiten.
Les baixes taxes de fecunditat en països de majoria catòlica
(Espanya, Itàlia), juntament amb el coneixement escàs d’aquests
mètodes, ens indiquen que molts esposos utilitzen els mètodes
artificials. Si tenim en compte que es tracta de països
relativament rics, tampoc no es pot dir que siguin especialment
generosos amb el nombre de fills. Aquí hi tenim un repte immens.
No hem d’apagar mai la torxa encesa en favor dels mètodes
naturals.
Per desgràcia, la contracepció no és l’únic repte de la medicina
i de la societat. Tampoc no som capaços (ni nosaltres ni el
conjunt de les nacions en general) de proporcionar mitjans
contra la desnutrició, la malària o la transmissió vertical de
la sida. Tenim els coneixements i alguns mitjans, però no els
podem posar a l’abast dels necessitats. Així, doncs, hi ha molta
feina per fer.
Sense jutjar els esposos que utilitzen anticonceptius
artificials –la nostra feina no és jutjar–, no hem d’oblidar mai
aquest deure professional d’oferir els mitjans naturals i de
dissuadir dels artificials. És signe de progrés comprendre bé la
naturalesa i ajudar-la sempre que sigui possible. El món està
inacabat. Tenim una feina a fer-hi. I, quan la fem, el progrés
es nota.
-
L’avortament provocat
Hi ha quelcom pitjor que arrencar un fill del ventre de la seva
mare? Es pot explicar a un nen de cinc anys l’avortament
procurat? La dona que perd un fill en un avortament espontani,
no plora com si hagués perdut un fill? Els metges fem tot el
possible per transformar el sofriment d’uns pares amb problemes
d’embaràs en alegria i en goig? El metge catòlic exerceix
l’opció preferencial per les mares. Ni exclusiva, ni excloent,
però preferencial.
-
L’evolucionisme
Sabem molt poc del començament físic de l’espècie humana. Sense
caure en el cientifisme, caldrà esperar dècades fins que
la ciència ens il·lumini més sobre això. No se sap ni com ni
quan una espècie passa a una altra, si és que això succeeix.
Gran part del que s’ha escrit sobre aquesta matèria és
provisional i incomplet.
-
L’amniocentesi
Com
sabeu, excepte en casos molt excepcionals, l’amniocentesi es fa
per provocar l’avortament en cas que es tingui sospita d’una
malformació fetal. Així, doncs, com que aquesta pràctica no es
fa en bé del fetus i de la mare, no es pot considerar un acte
mèdic correcte.
-
La
reproducció artificial
El
metge pot i ha d’ajudar els esposos
infèrtils, però no els pot substituir. Aquest principi
és molt útil per comprendre que, malgrat la popularitat de les
tècniques anomenades de “reproducció assistida”, no podem cedir
a les temptacions fàcils i lucratives. Tots els esforços s’han
de concentrar a millorar els estudis de fertilitat de les
parelles i a tractar el que es pot tractar, que és molt. Atesa
la fixació que moltes clíniques tenen per la fecundació in
vitro, és bo explicar als esposos que no és funció mèdica
substituir-los, que les amniocentesis es fan gairebé sempre per
avortar els fills defectuosos, que s’eliminen embrions sobrants
sovint i que es congelen fills.
Els ginecòlegs catòlics són els herois de la medicina d’avui. La
seva cura i la seva promoció són la prioritat alfa per a les
associacions de metges catòlics i per a la FIAMC.
Els generalistes i altres especialistes
també poden aportar savis consells en qüestions de
fertilitat.
-
El
respecte per l’embrió. Les cèl·lules mare
Sincerament, crec que la postura més coherent amb els
coneixements que tenim sobre l’embrió és el seu respecte
escrupolós des de la concepció. I la postura que evita més
problemes. La nostra coherència es posa de manifest quan els
defensors de les balenes i les foques, els detractors de la pena
de mort, els activistes pels drets humans, el filantrops de
diferents menes accepten la destrucció de l’embrió sense
immutar-se (sempre amb finalitats terapèutiques, és clar).
La concepció dura un temps, però el procés ja s’ha desencadenat
i el respecte per la integritat de l’embrió comença molt abans:
comença amb el respecte per la unió d’un home i una dona,
evitant les concepcions in vitro. Els éssers humans no
hem d’introduir caos en el bios.
Parafrasejant el principi de l’evangeli de sant Joan, podem dir
que al principi hi ha el missatge genètic, i el missatge genètic
està en vida i el missatge genètic és la vida. Quan hi ha un
missatge genètic humà complet, expressable i que s’expressa de
manera contínua, coordinada i gradual, imparable si no és per
factors externs adversos, allí hi ha un ésser humà únic i
irrepetible que s’ha de respectar. Ve a nosaltres i els seus
(nosaltres) l’hem de reconèixer i rebre.
Ja es comprèn que, si bé qualsevol cèl·lula –per exemple, de la
nostra pell– conté el missatge genètic humà complet, ella
mateixa no és un ésser humà. L’expressió d’aquest missatge, que
és parcial, fa que no es tracti d’un ésser humà. És l’òvul
fecundat el que ja està actuant com a humà! Al principi, som un
missatge únic i irrepetible envoltat d’algunes membranes, ARN,
reserves d’energia i altres serveis. Fins ara, cap investigador
no ha “creat” vida. Els éssers humans només som capaços de
transmetre-la, correctament o incorrectament...
Les cèl·lules mare embrionàries estan per donar lloc a l’embrió.
I les cèl·lules mare adultes estan per regenerar teixits. Tan
senzill com això.
En sentit estricte, l’ésser humà no té dret a la vida. La vida
és un regal que rebem. Abans d’existir no érem res i, per tant,
no érem subjecte de drets. El dret que sí que tenim és que cap
altre ésser humà no ens tregui la vida!
Benvolguts col·legues:
La
nostra professió és potser la més admirada del món i aquella de la
qual la gent n’espera més. Jo us recomanaria que no deixéssiu mai
d’estudiar, que tinguéssiu present la
promesa i l’oració
del metge, que no caiguéssiu en la temptació de venerar el déu
Mammon (els diners) i que consideréssiu la possibilitat d’aportar
altres col·legues a les associacions de metges catòlics que ja
existeixen.
Cordialment,
Josep
M. Simón; president de la FIAMC
1-XII-2006
PS.
Agraeixo a Mons. Maurizio Calipari, assistent eclesiàstic de la
FIAMC, els consells que m’ha donat per a la redacció de la versió
definitiva d’aquesta carta. Encara que les organitzacions
internacionals catòliques com la qual presideixo estan sota la
supervisió de la jerarquia, el Codi de dret canònic els dóna una
àmplia autonomia. La FIAMC és una organització de dret públic de
l’Església universal i, per tant, “parla i actua en nom de
l’Església”. Es tracta d’un senyal clar de confiança eclesial en els
laics.
