-
L’Estat Vegetatiu (EV) és un estat de no resposta, normalment
definit com una malaltia marcada per: estat de vigília,
alteracions del cicle son/vigília, absència de respostes a
estímuls ambientals, manteniment de les funcions cerebrals
autònomes i altres.
-
L’EV ha de ser clarament diferenciat
d’altres entitats com: mort cerebral, coma, Síndrome “locked-in”
i estat de mínima consciència. No pot ser tampoc considerat
equivalent a la mort cortical, ja que en els pacients amb EV
poden conservar-se illots de teixit cortical, que poden ser
grans, funcionals.
-
En general, els pacients amb EV no
requereixen cap suport tecnològic per mantenir les seves
funcions vitals.
-
Els pacients en EV, de cap manera, no
poden ser considerats pacients terminals, ja que la seva
condició pot ser estable i duradora.
-
El
diagnòstic d’EV és clínic, ara per ara, i requereix observació
perllongada i curosa per
part
de personal especialitzat i experimentat, amb assessorament
específic standaritzat, en un ambient òptimament controlat. La
literatura mèdica, de fet, mostra errors de diagnòstic en una
proporció substancial de casos. Per aquesta raó, tota tecnologia
moderna hauria de ser emprada per corroborar el diagnòstic quan
fos necessari.
-
Les modernes tècniques
de neuroimatge han demostrat la persistència d’activitat
cortical i la resposta a certs tipus d’estimulació, àdhuc
dolorosa, en els pacients en EV. Encara que no és possible
determinar la qualitat subjectiva d’aquestes percepcions, alguns
processos discriminadors elementals entre estímuls significatius
i neutres sembla que poden ser, de tota manera, possibles.
-
Cap mètode
d’investigació disponible a dia d’avui ens permet predir, en
casos individuals, quins pacients podran recuperar-se i quins
no.
-
Fins avui, els índex
de pronòstic estadístic s’han obtingut d’estudis reduïts en
nombre de casos i durada de l’observació. De forma que la
utilització d’adjectius tals com a “permanent” referents a l’EV
han de desaconsellar-se, i només caldria destacar la causa i la
duració de l’EV.
-
Tot ésser humà, sense
cap discriminació de raça, cultura, religió, salut o condició
socioeconòmica és portador de la dignitat de la persona humana.
Aquesta dignitat, que es sustenta en la mateixa naturalesa
humana, és un valor permanent i intangible que no pot dependre
de les circumstàncies específiques de la vida ni pot
subordinar-se al judici de ningú. Reconeixem la cerca d’una
millor qualitat de vida per a cada ésser humà com a obligació
intrínseca de la medicina i de la societat, però creiem que
aquest no pot ser ni ha de ser l’últim criteri per jutjar el
valor de la vida d’un ésser humà.
Reconeixem que la
dignitat de cada persona pot ser expressada en prendre
d’eleccions autònomes; de tota manera, l’autonomia personal mai
no pot justificar decisions o accions en contra de la pròpia
vida o la d’altres: de fet, l’exercici de la llibertat és
impossible sense gaudir de vida.
-
Basats en aquestes
premisses, sentim l’obligació d’afirmar que els pacients en EV
són persones humanes y, per tant, cal respectar tots els seus
drets fonamentals. El primer d’aquest drets és el dret a viure i
la salvaguarda de la salut.
En particular, els pacients en EV tenen el dret a:
-Una correcta i esmerada avaluació diagnòstica, per tal
d’excloure possibles errors i orientar la rehabilitació de la
millor manera.
-Unes cures bàsiques, incloses la hidratació, nutrició,
calefacció y higiene personals.
-Prevenció de possibles complicacions i alerta davant d’algun
signe potencial de recuperació.
-Procés de rehabilitació adequat, mantingut en el temps, que
afavoreixi la recuperació i el manteniment de tot progrés
assolit.
-Ser tractat com a qualsevol altre pacient en relació a
l’assistència general y relacions afectives.
Això requereix descartar qualsevol decisió d’abandonament basat
en criteris de probabilitat, tot considerant la insuficiència i
poca fiabilitat dels criteris pronòstics disponibles avui dia.
La possible decisió de
retirar la nutrició i la hidratació requerides en pacients en EV,
és seguida inevitablement per la mort com a conseqüència
directa. Per tant, ha de ser considerada com a acte genuí
d’eutanàsia per omissió, moralment inacceptable.
Refusem, alhora, qualsevol forma d’obstinació terapèutica en el
context d’una reanimació, que podria ser la causa substancial
d’EV post-anòxic.
-
Als drets dels
pacients en EV correspon l’obligació dels agents sanitaris, de
les institucions i societats en general de garantir els recursos
necessaris per la seva protecció, i de l’assignació de recursos
financers suficients i la promoció de la recerca científica per
conèixer la fisiopatologia i els mecanismes en els quals es basa
la plasticitat del Sistema Nerviós Central.
-
Cal prestar atenció
particular a les famílies en les quals algun dels seus membres
es troba en EV. Estem sincerament propers al seu sofriment
diari, i reafirmem el seu dret d’obtenir ajut dels treballadors
sanitaris i un complet suport humà, psicològic i econòmic, que
els permeti superar l’aïllament i sentir-se part d’una xarxa de
solidaritat humana.
-
A més, és necessari,
per les institucions, organitzar models d’assistència específics
per la cura d’aquests pacients (centres de recuperació i
rehabilitació), suficientment estesos en el territori. Les
institucions haurien de promocionar, igualment, la formació de
personal competent.
-
Els pacients en EV no poden ser
considerats com a "càrregues" per la societat; més aviat haurien
de ser vistos com a “desafiament” per implementar nous i més
efectius models de salut i solidaritat social.
FIAMC
20/III/04
|
