DV: Doctor Caralps, com
vol ser presentat?
AC: Soc internista i
nefròleg, premi extraordinari de Llicenciatura i de Doctorat per la
Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona. Vaig introduir
a Espanya la Linfografia. Aquesta tècnica fou l’objecte de la meva
tesi doctoral. Després vaig estudiar a Paris, exercint com a metge
assistent en diferents hospitals, per a practicar totes les
especialitats mèdiques. Vaig ser metge de guardia en Urgències del
Hospital Clínic de Barcelona i metge de guardia de transfusions
sanguíneas en el mateix hospital.
DV: Vostè
es famós pels transplantaments de ronyó. Expliquim com va iniciar
els primers transplantaments.
AC: Al 1963 vaig fundar
amb el Prof. Josep Mª Gil Vernet la Unitat de Transplantament Renal
a l’Hospital Clínic de Barcelona. Al 1965 vam practicar el primer
transplantament de ronyó a Espanya. Fou l’inici d’una activitat
transplantadora que s’ha perllongat fins als nostres díes.
Posteriorment vaig fundar d’altres unitats a l’Hospital Valle Hebrón
(Barcelona), a l’Hospital de Bellvitge (Hospitalet de Llobregat) i a
l’Hospital Germans Trías (Badalona). En aquest Hospital vaig
jubilar-me al 1999.
DV: Quines
dificultats va trobar-se en els transplantaments de ronyó?
AC: Al 1965 no estava
demostrat que el transplantament de ronyó fos efectiu, inclús els
metges forenses consideraven que la utilització d’órgans de cadáver
era exclusiva de la seva especialitat. El primer transplantament vam
fer-lo d’un ronyó de cadáver, després d’un donant viu i
posteriormente de bessons indèntics.
DV: Ara
una pregunta de gran interès per al personal sanitari. Es refereix a
la recentment aprovada llei de salut sexual i reproductiva i de la
interrupció voluntaria de l’embaràs, en vigor fins que el Tribunal
Constitucional determini sobre la seva constitucionalitat o
inconstitucionalitat. El capítol II tracta de les mesures en l’àmbit
sanitari i el capítol III de les mesures en l’àmbit educatiu.
M’agradaria conèixer la seva opinió sobre el seu contingut.
AC: Els legisladors hauràn
pensat que donen un pas endavant des d’el punt de mira social,
legal, partidista, i inclús de solicitud social, incorporant
determinades qüestions en els programes curriculars: el coneixement
del propi cos, l’aprenentatge que permeti obtenir el màxim plaer
(p.ex, la funció del clítoris en el plaer sexual) i d’altres moltes
qüestions sobre l’educació sexual i també per a que les dones
estiguin millor ateses sanitariamente en la interupció voluntaria de
l’embaràs.
Però hi ha un altre aspecte de la qüestió, que es l’aspecte mèdic.
Els metges tenim molt clara quina es la nostra funció: lluitar per
protegir la vida i la salut dels nostres pacients, cuidar-los, no
danyar la seva salut. Tant de l’ésser viu independent como de
l’ésser no nascut que depen de la seva mare per a seguir vivint.
Anar contra la vida es una pràctica absolutamente contrària a la
idea que tenim la immensa majoria dels metges del què es la
Medecina, de la seva finalitat professional., el manteniment, la
lluita per a defensar la vida, repeteixo, dels no nascuts. I al
final de la vida, també, peró sense emprar medis desproporcionats
que perllongarien l’agonia sense benefici per al pacient. Davant
lleis injustes com aquesta, crec que el metge no te cap obligació
d’acatar-les. I que no ha de ser penalitzat ni discriminat per
aquest motiu. Penso, per exemple, en un ascens que no arriba, per
molt bon professional que hom puguir ser. L’objecció de consciència
del professional sanitari es un dret implícitament reconegut en la
Constitució Espanyola.
DV:
Actualment, quina activitat du a terme?
AC: Em dedico al meu
càrrec de numerari de la Reial Acadèmia de Medecina de Catalunya.
Justament el meu discurs d’ingrés guarda relació amb el que estem
tractant. Fou sobre el procés de morir i el seu aprofitament. Jo
reclamava l’atenció al malalt que estava en procés de morir, des
d’el punt de mira humà, transcendent. La meva experiència era que el
metge defugia el malalt en aquesta fase de la malaltia, perquè
significava un fracàs del seu treball, que era curar.
En el meu discurs sobre la mort i el seu aprofitament explicava que
per al metge hi havia una altra definició de mort, que era la mort
cerebral, de cara al seu aprofitament per a transplantaments
d’òrgans i teixits. I el certificat de defunció que permet fer
estudis epidemiològics de les causes de la mort. Vaig ser alcalde
d’Alella, en la provincia de Barcelona, des d’el 1995 fins al 1999,
on hi vaig dedicar una plaça al Dr. Parellada.
També escric contes: he creat el personatge del Sr. Comisario Pérez,
que té la sort de resoldre misteris…
SOS quiero vivir
26/IX/10
