Sembla urgent parlar de l’atenció deguda als malalts terminals i als
afectats per processos patològics irreversibles, de l’atenció als
pacients amb malalties degeneratives, de l’atenció que mereixen els
discapacitats en general, -especialment aquells que no regeixen la
seva autonomia-, i fins i tot de l’obligada atenció als nens. Això
en el moment en que s’està tramitant el Projecte de Llei Reguladora
dels Drets de
la
Persona davant del Procés Final de la Vida (PLRDPPFV). És urgent
fer-ho perquè tants metges ens sentim ofesos en els plantejaments
que han guiat la nostra vocació, i veiem la societat tan desarmada
davant d’un Projecte de Llei inhumà, esperó de l’atac relativista
moral actual que no dubta en confondre la gent amb paraules
distorsionades, arguments parcials o fal·laços, i que obvia tant de
seny i bona praxi com es troba en la Lex Artis (la bona
pràctica mèdica, adient al context temporal i social). En llenguatge
col·loquial diríem que ens volen colar un gol en un moment en
que són molts els que miren, confosos, cap a una altra banda: s’està
pretenent introduir una llei d’eutanàsia tot dient que es fa una
altra cosa.
Vaig quedar sorprès quan, fa poques setmanes,
participant en una Taula Rodona sobre el PLRDPPFV a
la
Sala
de les Columnes
del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’interès primordial dels
participants que el defenien semblava ser, precisament, remarcar que
no és d’eutanàsia del que tracta aquest Projecte de Llei, sinó de
defensa de la dignitat del malalt. I aquí tot s’hi valia:
calia dir que el dolor és, tantes vegades, mèdicament
incontrolable i fa indigne qui el pateix; que la part
que argumenta contràriament practica aferrissament terapèutic; que l’Esglèsia
demana sofrir als seus fidels, i que això ho fa extensible a
tothom… Caldria portar el dret d’Autonomia del pacient a
l’extrem i obligar als professionals de la sanitat a seguir les
indicacions del client sense poder objectar res. Tot, en fi, per
acabar en l’acte d’eutanàsia. Així, si bé és cert que el PLRDPPFV no
regula l’eutanàsia, sí que l’admet i la despenalitza sense embuts,
tot dient que no és eutanàsia el que sí ho és.
Vam patir una cosa similar amb l’avortament:
despenalització… casos extrems… confusió, IVE… recorden? Però a
la Sala
de les Columnes
tampoc deixaven marge a aquest argument: això era una trampa dels
carques.
…
En
substituir el concepte de dignitat per al de qualitat
de vida, o
de vincular-los necessàriament, la dignitat passa a ser una noció
molt difusa, subjectiva i relativa. Subjectiva perquè cadascú es
converteix en l'únic jutge de la seva pròpia dignitat; i relativa en
el sentit que la qualitat de vida és un concepte de geometria
variable, susceptible d'adoptar infinitat de graus i de mesurar-se
amb diferents criteris.
És cert
que les condicions de vida poden ser més o menys dignes,
igual que les circumstàncies que envolten la proximitat de la mort.
Però, sens dubte, la persona té sempre la mateixa dignitat
ontològica, intangible i inviolable. La dignitat es reconeix a
tot home pel sol fet d'existir. Entendre que la dignitat humana rau
en la qualitat de vida significaria que la persona humana té un
valor extrínsec i relatiu, és a dir, condicionat a la possessió de
certes qualitats o avantatges, alhora que se li nega una dignitat
intrínseca i absoluta. És a dir, que no val pel mer fet de ser
persona, sinó a condició de posseir certes qualitats que la societat
pugui considerar necessàries perquè mereixi seguir vivint. Aquesta
forma de pensar, inhumana i equivocada, posa en perill a tots els
membres de la societat.
L’eutanàsia -l’actuació deliberada que pretén la mort d’un malalt-,
pot ser-ho tant en les intencions com en els mètodes. Hi ha
conductes que, malgrat no causar directament la mort del pacient, la
cerquen intencionalment. Tal és el cas de l’abstenció de les mesures
de suport vital (respiració, hidratació…) -com hem vist fer els
darrers anys en casos que han tingut un suport mediàtic important-,
i també de l’anomenada sedació terminal, cada dia més estesa.
Prescindir de la intencionalitat del qui actua seria tan parcial i
tan injust com la no valoració de l’acció emprada, una manera
errònia de determinar l’eticitat del comportament humà.
La
finalitat de la Medicina és el guariment o la millora del malalt,
com han reflectit els Codis Deontològics que, des del Jurament
Hipocràtic, han concretat el seu art. De manera que, cal repetir-ho,
una acció que causa de forma directa la mort d’una persona no pot
ser catalogada com a acte mèdic, i queda fora de l’abast de
l’exercici de la nostra professió.
Així ho
han entès els metges, que normalment s’han negat a intervenir en
actes contraris a la vida, com és exemple la negativa a participar
en les execucions dels condemnats a mort als EEUU. I, en general, no
volem cedir a les pressions que puguem rebre per tal
d’involucrar-nos en actes d’eutanàsia, que van en contra del sentit
de la nostra professió.
El
PLRDPPFV posa en crisi la confiança que requereixen les relacions
entre el malalt i el metge. De medrar, el pacient arribaria a
sospitar de la intervenció del professional sanitari, tot advertint
que els mitjans que han estat sempre al servei de la salut i de la
vida podrien girar en contra.
És cert
que, en alguna ocasió, especialment als inicis de la Medicina
Intensiva, la pràctica clínica ha pogut derivar en
obstinació terapèutica, i que aquesta ha contribuït a augmentar
els patiments del pacient i a facilitar un estat d’opinió procliu a
l’eutanàsia. D’això se’n aprofiten ara, tot confonent
l’obstinació i l’aferrisament terapèutic, aquells que
presenten el Projecte de Llei. Però, aquest últim concepte,
l’aferrissament terapèutic, inclou una intencionalitat viciada
d’origen no present a l’obstinació, que seria la conseqüència
d’un zel exagerat per mantenir en vida el pacient. De produir-se, la
obstinació caldria aturar-la i corregir-la, l’aferrissament
penar-lo.
A
l’actualitat, la justificació de l’eutanàsia per patiments
insuportables pensem que no és un argument vàlid. Cada cop més, tant
el patiment físic com el psíquic es poden tractar amb major
eficàcia, i si convé pot arribar-se a fer una sedació pal·liativa
per tal de disminuir menys o més la consciència del pacient.
Correspon al metge, al personal sanitari, a la família i a la
societat donar suport i consol al malalt que sofreix, i conèixer més
a fons els recursos de la Medicina Pal·liativa. La millor resposta a
una petició d’eutanàsia no és accelerar la mort del pacient, sinó
tractar els seus patiments eficaçment. Els pal·liativistes asseguren
que quan s’alleugereix el dolor i s’afavoreix la possibilitat de viure
el final de la vida amb serenor els pacients no demanen la mort.
¿És
prou lliure la persona quan pateix? ¿És lliure la persona que pensa
que no pot tractar-se eficaçment el seu sofriment? Algunes peticions
d’eutanàsia que han arribat als tribunals han estat desestimades,
precisament, per entendre que les persones sofrents, les debilitades
i les envellides cauen fàcilment en depressió,i són, per tant,
influenciables i manipulables.
Si
considerem les dimensions individual i social de la persona,
entendrem per què hom no pot disposar totalment de la seva vida ni
de la seva persona al marge de la resta de la societat. Cap
legislació pot permetre vendre’s un mateix com a esclau, admetre el
suïcidi, obviar les mesures de protecció en el treball, o incomplir
les normes de circulació en funció d’una suposada autonomia
personal. Fins i tot, en casos de vagues de fam, en arribar a perdre
la consciència, l’Estat no respecta aquesta decisió personal sinó
que, de fet, es fa responsable del seu suport vital. Acceptar la
pròpia venta com a esclau o el suïcidi significaria admetre que hi
ha vides humanes indignes, que no han de ser protegides, que no
tenen valor, que no val la pena de ser viscudes, i això destruiria
el fonament de tota vida social.
…
Metges Cristians de Catalunya vol contribuir a
la
Cultura de
la Vida, en mostrar les causes i les conseqüències d’una
possible Llei i Reguladora dels drets de
la
Persona davant del Procés Final de la Vida, i demana l’augment de la
cobertura dels programes de Cures Pal·liatives com a camí per
humanitzar el dolor i la mort.
En una propera entrega entrarem a la discussió dels
articles més injustos –al meu parer- d’aquest projecte de llei.
Dr. Arcadi de Arquer; secretari de Metges Cristians de Catalunya
Radar Social, 374
V-VI/2011
