La paraula gènere es va introduir en la IV
conferència mundial de Les Nacions Unides sobre la dona a Pekín, el
1995. I es va promoure a proposta política a les conferències de El
Cairo i Pekín. Però des de fa vàries dècades ens trobem davant
l´intent de la introducció en el món d’una nova i gran revolució
cultural. La que tracta de promoure la “ ideologia de gènere” (IG).
¿En què consisteix aquesta nova ideologia i revolució cultural?
En lloc de la paraula sexe s’utilitza la paraula gènere. Aquest
canvi semàntic expressa que les diferències entre l’home i la dona,
més enllà de les característiques anatòmiques, no es corresponen amb
una naturalesa fixa, sinó que són producte de la cultura. Segons
aquesta ideologia, les diferències sexuals són convencionals i cada
un pot “reinventar-se a sí mateix”. Si el gènere és una construcció
cultural independent del sexe, l’objectiu de la IG és fer
desaparèixer les diferències sexuals. “Les diferències genitals no
tenen importància cultural”.
¿Què és la teoria de gènere? (TG). Gènere
és un terme gramatical que expressa: masculí, femení o neutre. El
sexe expressa en canvi el que s’és: masculí o femení, és a dir, home
o dona. Quan es parla en determinats contexts de l’home ens referim
només a masculí, però de forma genèrica s’atribueix a homes i dones
en categoria universal. De la mateixa manera succeeix en els termes
humanitat i persona, que sent femenins en el gènere, parlen de tot
el col·lectiu humà. En aquets exemples es demostra que, en parlar
així, no estem violant la seva naturalesa com a homes o dones. També
quan parlem de pares o de drets parentals, no especifiquem pares o
mares o drets parentals o maternals. Així quan utilitzem el terme
matrimoni, com a institució parlem dels dos sexes pare i mare.
Aquestes paraules no formen part d’una opció sexual determinada,
sinó del vocabulari desenvolupat al llarg de la història.
¿Què es canvia quan s’utilitza gènere i no sexe?
En el llenguatge comú, parlem de taula (femení) o bastó (masculí).
És a dir, en la cultura assignem arbitràriament el gènere masculí o
femení a les coses. Substituint el concepte de sexe pel de gènere,
es pretén que la gent triï segons li sembli a quin gènere vol
pertànyer. Cada persona pot construir el seu gènere i s’acaba en una
autoconstrucció de la sexualitat o opció sexual (A. Fernández. IG:
Caballo Cultural).
¿Què proposa la TG? 1.- El gènere es
construït per la cultura 2.- Per tant existeix igualtat entre els
gèneres. 3.- Les diferències culturals entre homes i dones s’han
utilitzat per l’opressió del sexe dèbil. 4.- L’alliberació de
l’opressió es resol amb la competència entre els sexes i, doncs, amb
el fet que la dona guanyi, encara que per assolir l’objectiu hagi
d’abandonar la maternitat a fi d’igualar-se a l’home, “l’equitat”.
La IG té com a objectiu trencar la família per anul·lar la
influència de la “família tradicional” 5.- Els gèneres de tendències
sexuals diverses: homosexuals, bisexuals, transvestits... són també
iguals. La IG empeny les dones a “l´empowerment” (apoderar-se) a
arribar al poder, fent la identitat femenina antagonista de l’home.
I en la identitat de gènere, pretén suprimir la diversitat sexual,
sent aquesta, segons els ideòlegs del sistema, el resultat de la
construcció sociocultural. “L’ésser humà neix sexualment neutre i
després és socialitzat com a home i dona. La persona es reinventa a
sí mateixa, una vegada reduïda a individu”.
Gènere i sexe, en el llenguatge comú, eren intercanviables fins a la
creació d’aquesta nova definició de gènere. El gènere no
s’identifica amb el sexe, ni tan sols fa referència als individus
sinó a un sistema de relació binària de poder entre els homes i les
dones. S’afirma que les dones han estat i són oprimides pels homes,
els quals han de canviar la seva conducta. És cert que quan els
homes han parlat de les dones, les han sublimat o subordinat, però
mai les han situat al seu costat. I quan les dones han volgut
reivindicar la seva identitat, han imitat l’home, han competit amb
ell, l’han suplantat i ho han fet darrerament, trivialitzant i
anul·lant la diferència. S’ha de trobar la filosofia que faci lloc a
dues persones diferents, “adlàters”, és a dir, del mateix nivell,
per deixar d’infravalorar, imitar, rivalitzar o negar amb un, per
poder afirmar l’altre. Sense la complementarietat i reciprocitat en
la igualtat de la feminitat i de la masculinitat seria impossible el
desenvolupament sostenible en l’economia, la cultura i la societat.
Els sexes no són contraposats, sinó que estan fets l’un per l’altre.
La
sexualitat humana no pot ser banalitzada ni trivialitzada sense
afectar la dignitat humana. En ser només sexe, es converteix en una
realitat negociable. La sexualitat no és un joc, ja que afecta la
intimitat de la persona. “El sexe segur” ens parla d’una sexualitat
en què l’home no posa res de sí mateix. La utilització de la dona
com a reclam comercial, com a element desitjable, en una economia
comercial en què les dones s’utilitzen, es manipulen i es
“cosifiquen”_ la indústria de la pornografia té un valor anual de
60.000 milions de dòlars, atrau el 40% dels usuaris d’Internet als
EEUU, al menys 1/mes i el 70% dels usuaris homes entre 18 i 34 anys.
El comerç sexual sempre ha estat rendible. És un negoci, com va ser
l’esclavatge, i es realitza per a la compra-venda d’un producte molt
especial. La mateixa comercialització te conseqüències negatives
sobre la valoració de la sexualitat humana, fent-ne un “consum”. El
feminisme deformat identifica la dona amb una sexualitat
incontrolada, inspirada en l’alterada conducta masculina, que anima
la dona feminista a una aventura sexual contínua, fugint del
matrimoni, dels fills i guiada només pels diners i “la realització
personal”. En la IG es recomana la pràctica de diverses formes de
sexe per experimentar més plaer i tenir experiències sexuals de diferent gènere
per a decidir conscientment l’orientació sexual que un desitja.
Aquestes “experiències” pretenen introduir-les en l’educació dels fills.
L´educació en l’Amor s’ha de fer en la família i no ha de ser
dirigida i manipulada des de les polítiques públiques.
Des
de la IG hom coacciona les dones perquè no puguin triar amb
llibertat la maternitat i la família (Institut de Política
Familiar/2006). Els termes maternitat i procreació estan exclosos de
tots els textos internacionals. La maternitat l’anomenen “treball
reproductiu”. La maternitat no és una maledicció, ni una càrrega
imposada a la dona per sotmetre-la i recloure-la, sinó que en forma
part i segueix la seva naturalesa. Al contrari del que es pretén a
la IG, el menyspreu de la maternitat equival al rebuig i menyspreu
de les dones. A la UE, i respecte a 1982, han nascut un 16,65% menys
de nens. A Catalunya la taxa de natalitat es de 1,3 fills per dona,
i són necessaris 2,2 pel manteniment generacional i de les pensions.
Des de les polítiques públiques, caldria estimular la maternitat i
donar suport a la família en un marc de llibertat perquè les dones i
els homes puguin triar. Com diu Benet XVI, “una mentalitat masclista
ignora la novetat del cristianisme, que reconeix i proclama la igual
dignitat i responsabilitat de la dona respecte a l’home. És una
ideologia que pretén triar el “jo” a la carta, sense tenir en compte
que l’ésser humà té alguna cosa rebuda, perquè ningú no s’ha fet a
sí mateix”.
Revaloritzar el paper de la dona a partir d’una antropologia
(l’antropologia tracta els aspectes biològics de l’home i del seu
comportament com a membre d’una societat) que recuperi el valor de
la persona i posi en relleu la relació entre homes i dones. La IG
confon i iguala home i dona, cosa ben certa respecte a la seva
dignitat, però no així respecte a la identitat, ja que són dos sexes
diferents. Aquestes diferències es donen per naturalesa i no són
dolentes, ja que s’enriqueixen mútuament (E. Rojas 06-2005). La
veritable alliberació de la dona no s’aconseguirà negant la seva
feminitat i fent-la igual a l’home, sinó sent autènticament.
La recerca en Medicina. Moltes de les
diferències entre els sexes es fonamenten en la pròpia naturalesa.
Les neurociències confirmen que la constant de la naturalesa humana
és la seva diferenciació heterosexual, constatant la distinció de la
masculinitat i feminitat a nivell cerebral. El programa genètic, el
sistema endocrí, els òrgans genitals interns i externs, el cervell i
la figura corporal són sexuats. Cada cèl·lula, òrgan i funció són
sexuats. Som homes i dones des de l’instant de la concepció. Som el
que som ens agradi o no. La negació de viure conforme a la nostra
natura, el no viure la nostra identitat sexual porta a diverses
patologies.
El
director de l’Institut Nacional d’Investigació del genoma humà dels
EUA explica en el seu llibre “El llenguatge de Déu”: “Una de les
grans tragèdies del nostre temps, i que ha estat creada, és que la
ciència i la religió han d’estar en guerra”; i precisa que “el fet
d’enfrontar-se al genoma humà li va permetre apropar-se a la feina
de Déu”. Ni l’atzar, com explica el materialisme, ni el relativisme
ni el subjectivisme no poden explicar l’ordre del cosmos, ni de la
vida humana expressada en l’home i la dona.
La
IG perjudica les dones per la manipulació de què són objecte i les
desnaturalitza en comptes de promoure-les i donar-les-hi suport
perquè puguin triar amb llibertat la seva feina professional
conciliada amb la família, de la mateixa manera cal fer-ho amb els
homes i la seva corresponsabilitat en tot. Tampoc no es beneficien
els fills ni la societat: a Espanya, durant el 2006, van haver
210.132 matrimonis i 145.919 trencaments, quedant els fills
desprotegits (Zenit 12/07). Està demostrat que els fills que
provenen de ruptures matrimonials tenen una personalitat feble, són
incapaços de tenir pensament crític, resten subjectes al que és
“políticament correcte”, tenen poques virtuts humanes (esforç,
voluntat...) i estan avocats al consumisme. Des de l’entrada en
vigor de la llei 15/2005 del “divorci exprés”, aquest es produeix
per voluntat d’un dels cònjuges, sigui homo o heterosexual, als tres
mesos del casament, sense al·legar cap motiu. I la llei 13/2005 per
la que es modifica el codi civil determina que “el matrimonio tendrá
los mismos requisitos y efectos cuando los contrayentes sean del
mismo o de diferente sexo”. Els canvis en el concepte legal del
matrimoni en canvien també el concepte social i redefineixen la
paternitat.
Avui
resta demostrat que la millor parella pels fills és la d’un home i
una dona amb vocació de permanència (art. 6 de la Declaració dels
Drets de l’Infant). Els treballs d’investigació han demostrat també
que els fills de divorciats tenen més risc de desequilibris
emocionals, fracàs escolar, consum de drogues i alcohol i
promiscuïtat sexual.
El dret dels pares a l’educació del fills.
L’Estat assumeix la competència d’educar l’afectivitat dels nostres
fills: ”...la diversidad afectivo-emocional y la posibilidad de
elegir la propia identidad de género y orientación sexual”
(RD.1631/2006. BOE 5/01/2007). Es rebutja qualsevol diferenciació
entre home i dona, arribant a identificar diferència amb
discriminació. També es va aprovar al Congrés una proposició per
establir a l’escola mides contra l’homofòbia i a favor de la
diversitat afectivo-sexual.
A
través d’aquestes lleis es pretén formar la consciència moral dels
alumnes i no es permet l’autoritat dels pares. Sí que es permet
triar el tipus de formació religiosa i moral, però ¿quina validesa
té aquesta elecció si des de l’Estat s’imposa una altra antropologia
i una altra moral?. Segons la llei, als 13 anys es pot consentir
mantenir relacions sexuals amb persones del mateix o diferent sexe,
també adults (art. 181 Codi penal). També es promou la precocitat
sexual des de les pàgines web de les Administracions Públiques.
Un
altre objectiu de la IG es canviar la cultura, intentant imposar els
seus postulats, perquè sostenen que la seva idea es bona i perquè,
segons ells, hem viscut durant segles enganyats per la Església. No
oblidem que la igualtat de tractament d’homes i dones com a
persones, amb la mateixa dignitat i respecte, és fornit de la
influència del cristianisme.
Però
estem davant d’una revolució cultural, a través d’un procés
d’enginyeria social-semàntica de gran importància que pot fer variar
la història. Ens hem d’adonar de la importància de la utilització
d’una o altra paraula per referir-nos a alguna cosa. El poder de la
paraula es molt gran; ho és tant que pot canviar-ne el significat.
Les definicions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de
l’ONU, quan parlen de “drets reproductius”, fan referència a
l’avortament, al que anomenen “IVE” o interrupció voluntària del
embaràs, esterilització, inseminació, mares de lloguer, congelació i
manipulació d’embrions... També substitueixen matrimoni per
“parella”, maternitat per “rol”, heterosexualitat per “opció
heterosexual”, procreació per “reproducció biològica”, home o dona
per “gènere humà”, família per “tipus de famílies”, virginitat per
“solteria”. I així es canvia el sentit i el significat del que estem
parlant.
Intentar convèncer de la veritat, deixant lliure l’altre
d’acceptar-la o no, és molt diferent d’imposar la “meva” veritat. La
cultura sense llibertat és propaganda i l’educació sense llibertat
és manipulació.
La estratègia de la IG. La radical
desprotecció jurídica de la vida humana, la destrucció de la
família, la indiferenciació oficial entre els sexes, la igualitària
entre els matrimonis heterosexual i homosexual s’oposen a la
civilització occidental i als drets humans i creen nous suposats
drets, com l’avortament.
També la exaltació de la promiscuïtat sexual, el desprestigi del
matrimoni i de la família, així com la important disminució de la
natalitat són objectius clars de les polítiques públiques tan
nacionals com internacionals. I, d’altra banda, la insensibilització
de la societat en l’acceptació de l’avortament ens porta a la
destrucció de l’ordre moral, de la persona i de la seva dignitat, a
un “home nou” i a la deshumanització de les societats.
Donaré com exemple algunes referències de conferències
internacionals:
Estambul, juny 1996: ” Les conferències
de l’ONU cerquen provocar canvis en els estils de vida, que
portarien a la caducitat de la família tradicional i al recanvi per
noves formes de família. Es tracta d’un veritable procés de
re-enginyeria social”-. En la dècada dels 50, als EUA, el
“Population Council –Human Rights Watch en concreta la
finalitat: ”...per controlar el creixement dels països en
desenvolupament d’Àsia, Àfrica i Llatino-Amèrica”. El president
Jhonson va dir: “Ens és més productiu invertir 1 dòlar en
contracepció que 100 dòlars en culturitzar la població”. El
Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient 1991
afirna: ”...aquesta nova ètica donarà solució al problema del
creixement demogràfic i al consum de recursos, tenint en compte que
la determinació del nombre de fills és d’interès mundial”. El que
significa que la maternitat i la paternitat deixen de ser decisions
personals per convertir-se en un tema polític. L’ONU, en el
seu butlletí “Catholic Family Human Rights Institut”, Nova York,
2001 determina: “tot el que serveixi per alliberar la dona del
treball reproductiu, com l’avortament, ha d’ésser admès socialment i
jurídica”. Dins la Organización de Estados Americanos,
Juan Claudio Sanahuja, Brasil Ley mordaza pro-gay 03-2007 denuncia:
“toda persona que no acepta la “normalidad” de la homosexualidad;
que rechaza el “matrimonio homosexual” y la adopción de niños por
parejas de homosexuales; se sospecha también este “ánimo” de todos
aquellos que deban enseñar la doctrina católica sobre la
homosexualidad, etc”. Els Principis de Yogyakarta: Són 28
principis per a “l’aplicació de les normes internacionals del drets
humans en relació amb l’orientació sexual i la identitat de gènere”,
entre ells el dret de les lesbianes a ser inseminades. Van
intervenir en la redacció d’aquesta nova interpretació dels drets
humans dels homosexuals, entre d’altres la expresidenta d’Irlanda,
Mary Robinson.
Com a conclusió: En la IG hi ha coses
bones: millora de la situació social, econòmica i jurídica de la
dona; però també n’hi ha de dolentes contra les dones i la societat
i es contempla la deconstrucció de la societat a través de
l’obtenció de “nous drets humans”, els drets reproductius, com
l’avortament lliure, gratuït i universal; i es considera la
maternitat com un instrument d’opressió, utilitzat pels homes per
tenir les dones recloses a casa i apartades de la vida pública. Les
dones que només es dediquen a la família -i n’hi ha moltes- són
presentades com estereotips negatius, perquè el que interessa és
anul·lar el femení i el masculí com a realitats naturals. Les lleis
no poden negar les diferències ni produir enfrontaments entre homes
i dones, sinó acceptar la seva complementarietat. La cultura contra
la naturalesa i la negació de la realitat és tractar injustament les
persones.
“És
urgent la promoció d’un nou feminisme que reconegui la vàlua, el
geni i la singularitat femenina, i treballi per la superació de tota
forma de discriminació, violència i explotació”, escriu el Cardenal
Rylko, President del Pontifici Consell pels Laics.
Dr. Fernando García-Faria; president de
MCC
Radar Social, 373
III-IV2011
