Des de l´any 1992 tots els sistemes sanitaris del món miren de prop
Espanya per l´èxit en el camp de trasplantaments d'òrgans. L'índex
espanyol de donació d'òrgans és de 35 donants per milió d´habitants,
dada que duplica la mitjana europea i supera en 8 punts els EUA. Les
claus d'aquest èxit es troben en la voluntat política sanitària, en
la qualitat dels professionals i en la població que va entendre i
entén molt bé que sense òrgans no hi ha trasplantaments. La donació
d'òrgans, teixits i sang són actes altruistes i molt lloables que
restableixen la salut i el benestar d’una altra persona.
La donació té bona
premsa i, sota aquest mateix paraigües, es pretén llançar un
missatge de solidaritat a favor de les dones infèrtils, a fi què les
joves d'entre 18 i 35 anys donin òvuls per generar embrions i
aconseguir que aquelles que no poden tenir fills puguin fer-ho. Les
clíniques de reproducció assistida ofereixen nens, i sense òvuls no
n´hi ha, d’igual manera que sense òrgans no hi ha trasplantaments.
Però, es pot equiparar la donació d’un òrgan o teixit a la dels
òvuls? Som davant d´un mateix tipus de donació? Quins aspectes ètics
i morals implica la donació d´òvuls?.
Sabem que el
ronyó, el primer òrgan que es va trasplantar, depura l'organisme, el
cor bombeja la sang, el fetge metabolitza greixos i glúcids i així
cada cèl·lula i cada òrgan té una funció vital i diferenciada en el
cos humà. Els gàmetes són al cos humà amb una finalitat
reproductiva, per a la generació de la descendència. El fill, des de
la fecundació té una identitat personal, és una persona singular i
diferent als seus pares. La primera cèl·lula que sorgeix després de
la unió dels gàmetes, el zigot, és un cos humà i, per tant, un bé no
instrumental, no disponible que ha de ser cuidat i respectat per la
seva màxima fragilitat i dependència. Aquest principi es proclama
com la dignitat intrínseca de tot ésser humà.
Els gàmetes són
les cèl·lules precursores del cos, per tant, no estem davant d'una
realitat equiparable a un teixit o un òrgan, estem davant les
cèl·lules que fan possible l'existència d'un home i li donen la
identitat. Si la realitat de l'embrió humà exigeix ser tractat amb
respecte en si mateix, aquest respecte és extensible als dos tipus
de cèl·lules que ho fan possible: l'òvul i l'espermatozoide. Quan es
parla de la donació d'òvuls com l´acte de regalar vida, el
problema ètic sorgeix amb força, ja que la vida dels fills no és un
bé disponible que es pugui regalar a un altre sense més, els fills
no es regalen, els fills s'acullen i s'estimen.
A ningú li està
permès negociar amb parts del cos humà. El Conveni Europeu sobre els
drets humans i la biomedicina (2000) en l'article 21 afirma: El
cos humà i les seves parts, com a tal, no han de ser objecte de
lucre, és clar. Els òvuls entrarien plenament en aquesta
prohibició, però s'evita la norma mentint sobre l'objecte de comerç.
Afirmen que paguen les molèsties, però és evident que no són
les molèsties sinó els òvuls el que es paga. Si no paguessin els
òvuls, que és la matèria primera del negoci reproductiu, cap jove es
sotmetria a tan penós però necessari procés per obtenir-los.
Per altra banda,
el camí encertat per a la investigació de les causes d´infertilitat
és gairebé inexistent, comparat amb la investigació en les tècniques
de reproducció assistida nascudes per proporcionar fills als pares i
a qualsevol que els desitgi. Es fa molt difícil entrar en les
objeccions ètiques a aquesta indústria que proporciona el més gran
d'aquest món, un nadó, però justament en això resideix el quid
de la qüestió. Cap persona és l’amo de la vida d'una altra persona,
ni per decidir-ne l´existència, ni per manipular-la.
Benet XVI ha
parlat, al Parlament Federal de Berlín, sobre "la capacitat de
l'home de destruir el món. Es pot manipular a si mateix. Pot, per
dir-ho així, fer éssers humans i privar altres éssers humans de la
seva humanitat". Els òvuls són necessaris per fer éssers
humans i aquests éssers són "privats de la seva humanitat", són
tractats com esclaus en les noves pobreses del segle XXI de domini i
selecció de la tècnica sobre l'home. La infertilitat no justifica,
ni justificarà, l'extracció i manipulació dels gàmetes, els
quals són capaços de transmetre la vida.
Isabel Viladomiu, psicòloga clínica
Temes d’Avui, 4/X/11
