En l’exposició de motius del Projecte de Llei Reguladora dels Drets
de la Persona davant del Procés Final de
la Vida (PLRDPPFV), actualment en tràmit parlamentari, es
destaca l’actual
«realitat social… caracteritzada pels
incessables avenços de la medicina i la millora constant de les
prestacions sanitàries i dels tractaments i cures davant la
malaltia; i d’altra banda, i a causa d’això, pel considerable
augment de l’esperança de vida, amb el consegüent envelliment de la
població i l’augment de malalties d’evolució progressiva, en molts
casos acompanyades d’un alt grau de patiment del pacient i, per
extensió, dels seus familiars i pròxims».
(Les cursives entre cometes, en la redacció d’aquest article, es
refereixen al text literal del Projecte de Llei).
Trobo encertada aquesta descripció sociològica, i tot fa pensar en
l’increment de la discapacitat i l’envelliment en el futur. De
manera que, per fer front a aquesta nova realitat, caldran noves
respostes: les adients serien aquelles que, a més d’anar resolent
els problemes de la societat, aconseguissin respectar la dignitat de
tots els seus membres. La crisi econòmica global i els desastres
ecològics ens encoratgen a revisar la forma de viure; cal trobar i
desenvolupar reformes estructurals en serveis sanitaris, pensions, i
sistemes educatius; necessitem cercar recursos, redistribuir-los i
rendibilitzar-los per tal de possibilitar la deguda atenció a la
creixent població de gent vella i discapacitada, i que això sigui
apreciat com un avenç en el procés d’humanització, no com a una mera
despesa avui difícil d’assumir i demà inassolible.
Però la creixent desmoralització i desesperança que veiem a tots els
nivells també arriba als àmbits mèdics i jurídics, i la trobem
plasmada en el contingut i en la forma del PLRDPPFV amb una gran
deriva eutanàsica, per molt que el preàmbul especifiqui que
l’eutanàsia no és un dret del pacient i
«resulta una actuació completament aliena als aspectes regulats en
aquesta norma».
Resta clar que la definició d’eutanàsia que dóna el Projecte de Llei
és incompleta i que no la podem acceptar: «L’ús de la paraula
eutanàsia, sense cap adjectiu, ha de restringir-se per denominar una
actuació… que produeix la mort dels pacients, és a dir, que la causa
de forma directa i intencionada mitjançant una relació causa-efecte
única i immediata…». (Aquelles altres actuacions, ens demanem,
que causen la mort de forma no tan directa ni immediata, o
mitjançant una relació pluricausal, però també intencionada, per què
no les considera com a eutanàsia?).
Així, la resposta que el Govern actual dóna «als interrogants
ètics i jurídics… de situacions comprometedores de la dignitat
personal dels que les pateixen» pot ser molt expeditiva i no
tenir volta enrere per als pacients. És a dir que, en nom del
suposat respecte a la dignitat del malalt, que es confon avui
fàcilment amb el de qualitat de vida, s’acaba faltant al respecte
dels drets de la persona humana, el primer dels quals és el dret a
la vida, tot ignorant que la persona és sempre digna per la seva
pròpia naturalesa, independent de la fase de la vida en què es
troba, del seu estat de salut i dels anys de la seva existència.
Dues entitats importants, la Societat Espanyola de Medicina
Pal·liativa i l’Organització Mèdica Col·legial han fet un estudi
detallat del PLRDPPFV de recomanable lectura, en el què presenten
un total de 36 esmenes. En una d’elles es diu molt bé: “La dignitat
correspon a la persona, i pot mantenir-se íntegra malgrat que la
seva situació clínica es deteriori. Encara que es deteriori el seu
estat de salut i qualitat de vida, el pacient conserva sempre la
seva dignitat com a persona i, precisament per això, es fa
mereixedor de tots els tractaments i cures necessàries per
alleugerir la seva situació”.
Coherentment, si el Projecte de Llei manifesta no contemplar
l’eutanàsia com a dret personal, ens hauríem de preguntar com és que
l’article nº 15 «obliga el personal sanitari a respectar
la voluntat manifestada pel pacient sobre les cures i el tractament
assistencial que desitja rebre en el procés final de la seva vida»?
Des de la incertesa davant de tantes situacions clíniques i la
humilitat i rectitud que reclamen, ateses les exigències de la
responsabilitat i la prudència, no convindria acotar aquest
imperatiu? No convé contrastar els desitjos i opinions del pacient
amb el correcte procediment de l’acte mèdic? Podem relegar a la zona
de la incertesa allò que objectivament tindríem l’obligació moral de
fer si el pacient reclamés la suspensió de les cures vitals mínimes,
el suïcidi assistit o una intervenció sanitària definitivament
eutanàsica… ? Amb una tal actitud, ens trobaríem dins o fora del
marc de la Llei?
En efecte, es tracta d’una contradicció molt significativa, però una
més en la redacció del PLRDPPFV, text farcit d’imprecisions i
ambigüitats que una llei no es pot permetre. A no ser que el que
pretengui sigui, com sospitem, desdibuixar conceptes i confondre la
presa de decisions en un moment particularment confús per al malalt,
la família i els més pròxims, contràriament als objectius que
justifiquen la presentació del Projecte de Llei en el seu preàmbul:
«la conveniència de regular, amb un grau suficient de certesa i
precisió, els drets de la persona en el procés final de la vida».
Crec, sense que em calgui gaire malícia, que la imprecisió en punts
cardinals i l’entossudiment en magnificar el principi bioètic
d’Autonomia del pacient fins eclipsar altres aspectes centrals de la
relació metge-malalt han estat qüestions especialment volgudes per
tal d’establir una “llei pont”, falca legal que permetria una praxi
eutanàsica difícilment punible («excloent <al sanitari>
qualsevol possible responsabilitat derivada d’assumir les decisions
de la persona en el procés final de la seva vida»). L’eutanàsia
que s’establiria de facto reclamaria, rere pocs anys, una Llei
d’Eutanàsia i Suïcidi Assistit ben articulada. Ho hem vist ja en la
qüestió de l’avortament, que ha seguit un curs similar. Podem
ignorar-ho?
Al meu parer, la principal ambigüitat del text del PLRDPPFV
rau en el fet de possibilitar la interpretació de l’article 11 (dret
al tractament del dolor) en funció de dos criteris oposats.
El primer, de la manera que hauria d’ésser: tractar el dolor de
forma proporcional i progressiva segons criteris mèdics de
bona pràctica, contrastats i contrastables, l’anomenada Lex Artis,
tal i com requereix l’article 17 del mateix Projecte de Llei (de
proporcionalitat de les mesures terapèutiques). El segon criteri, no
assumible, estaria en funció de la ja esmentada obligació de
supeditar el judici, la consciència, l'actuació i la responsabilitat del metge a
la voluntat del pacient, com demana un altre article, el 15. Aquesta
contradicció esdevé incomprensible en una llei que pretén ser
aclaridora.
M’explico. L’article 11 diu: «Totes les persones que es trobin en
el procés final de la seva vida tenen dret a rebre l’atenció idònia
integral que previngui i alleugi el dolor i les seves
manifestacions, el que inclou, a demès del tractament analgèsic
específic, la sedació». Res a dir en contra, encara que
en el mateix article es reconeix el dret a «rebre Cures Pal·liatives
integrals de qualitat», que és el dret de veritat, i per tant
l’afirmació és innecessària. Però un cop feta l’afirmació, caldria
delimitar-la: el dolor s’ha d’avaluar i controlar de manera
proporcionada; i el tractament s’ha de fer d’acord amb el pacient,
sí, però proporcionalment i progressiva, amb criteris mèdics. No es
pot acceptar que sigui el malalt qui decideixi aquesta qüestió
individualment, com tampoc demanar al metge que renunciï a la bona
praxi, cosa que en Bioètica es coneix com a Principi de
Beneficència, i legalment com a Lex Artis, de la mateixa
manera que no es podria acceptar el descàrrec de la responsabilitat
del metge si incorregués en mala praxi. Si en algun moment fora
intenció del metge causar la mort d’una persona de forma més o
menys directa estaria faltant al Principi de Beneficència, cosa que
no fa quan accepta la mort inevitable tot mantenint les cures vitals
mínimes, o quan admet les conseqüències secundàries no desitjades
d’alguna intervenció pal·liativa adient. Sense aclarir aquest
conflicte, el Projecte de Llei deixa obertes les portes a
l’eutanàsia.
El PLRDPPVF, però, es cobreix les espatlles: també preveu modificar
la llei actualment en curs per tal que el criteri d’Autonomia del
pacient prevalgués sobre el de Beneficència del metge quan les
demandes del pacient contrastessin amb el correcte procedir mèdic (la
Disposició Final Primera modifica l’article 11.3 de la Llei Bàsica
Reguladora d’Autonomia del Pacient (41/2002), que diu: “No seran
aplicades les instruccions prèvies contràries a l’ordenament
jurídic, a la Lex Artis…”). I encara més: no diu ni una paraula
sobre el Dret d’Objecció de Consciència, ni l’esmenta, en un
intent d’eradicar l’Autonomia del metge. De tirar endavant aquestes
pretensions legals, tindríem la pràctica mèdica contra les cordes…
Una llei val tant pel que diu com pel que no diu quan tocaria. Si
aquest Projecte de Llei diu el que diu, amb les imprecisions i
ambigüitats que hem destacat i d’altres, i pretén bloquejar
qualsevol possibilitat de resposta no dient el que no diu quan és el
moment de fer-ho, no podem pensar que estem davant d’un Projecte de
Llei orientatiu i aclaridor, sinó davant d’una maquinària
apissonadora de caire ideològic i totalitarista en un temps de
desesperança. No es pot admetre.
Per acabar, una nota d’actualitat que representa una llum en aquest
context: el darrer 21 d’octubre vam reunir-nos en un interessant
simposi al Parlament Europeu de Brussel·les en el qual s’estudiava
el tema de la Fragilitat
Humana,
organitzat, entre altres, per la Federació Europea de Metges
Catòlics. El tema va ser abordat des del punt de vista mèdic,
antropològic, filosòfic, econòmic i social. “Una pica a Flandes”
en la qual va intervenir un dels nostres membres, el Dr. Josep M
Simón, com a president de la Federació Internacional. Una nota
d’actualitat, una nota d’esperança.
Dr. Arcadi de Arquer,
secretari de
Metges Cristians de Catalunya
Radar social
XI-XII/11
