Els temps canvien inexorablement. En l’entorn mèdic assistim a un
avenç de les tècniques diagnòstiques i terapèutiques i, al mateix
temps, a una manera diversa d’abordar la nostra relació amb els
pacients i amb les nostres institucions per les què treballem i a
les què hem de rendir comptes. La crisi econòmica mundial, i també
de valors, ha esquinçat la confiança del malalt-usuari en els
sistemes sanitaris, cosa que fa que aquest, a voltes, acudeixi amb
recel al metge que, ara més que mai, mira pel rendiment no només de
l’eficàcia de la seva actuació, sinó que intenta vetllar pel
compliment dels objectius de contenció de la despesa pública que li
exigeixen. No és sorprenent que els pacients ens preguntin si un
cert escurçament de la durada d’un tractament és el resultat de les
retallades produïdes irremeiablement en els nostres hospitals, quan,
de fet, aquests escurçaments estan basats, de vegades, en
l’evidència de resultats de teràpies més curtes i còmodes pel
usuari. Ni tampoc podem ocultar la desconfiança que genera la
disminució de l’activitat en alguns serveis públics de salut o els
canvis imminents en l’aportació dels usuaris per fer front a la
contenció de la despesa. Intentem doncs analitzar aquesta situació i
dir de quina manera hi podem fer front de forma constructiva.
La situació actual ens porta la
transició d’un sistema basat en l’estat del benestar a un estat de
justícia, de manera que els professionals podem trobar-nos sovint
desconcertats pels canvis, amb l’impacte directe en la relació amb
el malalt. I és a més el professional el qui dóna la cara davant les
imposicions que es produeixen a nivell de la regulació o la gestió
dels sistemes sanitaris. Per exemple: es genera desconfiança quan,
com a metge, no puc fingir que no disposo de tots els recursos
necessaris per fer front a una malaltia concreta, com podria ser una
intervenció quirúrgica en un termini correcte que garantís el
guariment. I això provoca que el malalt ja no se senti tant “en
bones mans” com fins ara.
Cap activitat social no por
funcionar sense un rerefons ètic. Això no només és aplicable a les
persones, sinó també a les institucions; i el sistema sanitari és
precisament una àrea ben sensible. Però, si més no, podem establir
tres nivells: un de “macroscòpic”, que fa referència a l’ètica dels
sistemes i de les polítiques de salut, inclosos els valors
econòmics; un d’entremig, que abraça l’ètica assistencial o la que
correspon a les institucions; i una altra a nivell “micro”, que fa
referència a l’actuar de les professions i en concret a l’exercici
dels metges. I en el moment actual hem de donar resposta a tots tres
nivells i, a més, amb urgència.
L’exercici dels valors és
essencial en qualsevol activitat humana, però és de gran rellevància
en l’entorn sanitari. Malauradament l’educació dels metges en els
valors és quasi nul·la, en tant que se’ns insisteix en el maneig
correcte dels fets clínics, seguint la tendència moderna de guiar-se
pel positivisme dominant, que reclama com a veritable el que és
comprovable empíricament. Al metge li fa falta, ara més que mai, una
formació per la resolució dels conflictes de valors que se li
presenten diàriament a la consulta. I la qualitat de la formació a
les nostres facultats i hospitals no afavoreix sempre la formació
d’aquesta sensibilitat. La situació de crisi actual i d’un cert
desencís per part de l’usuari i del professional no facilita
precisament l’exercici dels valors. El valor social de la professió
s’ha substituït en gran mesura per una preocupació econòmica. I
ens ha fet entrar als metges en unes dinàmiques a les què no estaven
habituats. Tanmateix, això no és raó perquè els professionals
perdin els valors que els defineixen clarament: competència,
objectivitat, responsabilitat, respecte de l’autonomia, abnegació,
actitud de servei. La qüestió ara és que el metge ha de continuar
exercint una bona medicina, tenint també “in mente” el cost
que suposa la seva actuació, tant per la institució que serveix, com
pel conjunt del sistema sanitari. Quan un metge està ben format no
té por al malalt i això li fa també rendibilitat la seva feina en
totes les facetes. I aquest és un bon remei per no caure en una
medicina defensiva. També implica, pel propi metge, adquirir
habilitats per gestionar millor el seu temps i l’atenció que dedica
al malalt, a fi d’atendre també en termes d’eficàcia les demandes
del sistema sanitari que pretén −a la vista està dels fets produïts
en els últims mesos en el nostre entorn− obtenir el mateixos
resultats amb un efectiu inferior de professionals i amb un menor
nombre de recursos. Cal aprendre a gestionar, ara que està tan de
moda el vocable, el món dels valors, amb la mateixa precisió que fem
les nostres actuacions clíniques, i incloure’l en la presa de
decisions per tal que, no només ens guiem per criteris basats en la
economia, l’estalvi o l’aprofitament dels recursos, sinó per béns
superiors que tenen com a centre el benefici de la persona, en
aquest cas el malalt. La crisi actual presenta, a més, una
oportunitat magnífica per potenciar el debat públic sobre les
necessitats en termes de salut i potenciar la “pedagogia social” per
una millor conscienciació de l’ús correcte de les institucions
sanitàries.
Podem, però, com a metges, i en
el nostre cas com a metges cristians, anar més enllà? Els anomenats
valors ens proporcionen una identitat pròpia (Diego Gracia).
L’exercici de les virtuts ha d’informar tota la nostra actuació.
I, entre elles, destaca la virtut de la caritat, perquè eleva la
moralitat a nivell de l’amor. Tal com diu el Catecisme de l’Església
Catòlica “la caritat unifica tot acte sota una obligació que
transcendeix els deures ordinaris”. Però també, en un entorn on han
canviat dràsticament les actituds davant la malaltia, hem de
continuar exercint aquella compassió cristiana que rau en el fet de
veure en el malalt la imatge veritable del Crist sofrent. I
tot això, no és incompatible amb l’exercici quotidià de la medicina,
encara que l’”ambient”, tant carregat sovint d’un pessimisme postís,
no ens sigui favorable. Com a creients, amb la consciència que som
creatures, copsem, basant-nos en la Doctrina Social de l’Església,
la importància del destí universal de tota la Creació que inclou
donar justa assistència a tots el nostres malalts, fent bon ús dels
recursos posats al nostre abast. Estic convençut que podem exercir
la nostra medicina en aquesta línia, en el nostre entorn quotidià,
si som capaços de posar aquests conceptes cristians com a rerefons i
escenari de la nostra actuació mèdica.
Dr. Xavier Sanz
Latiesas. Metges Cristians de Catalunya
Radar social
I-II/12
