El Dr. Tarrés i els metges

Glosa d'una vida exemplar

Dr. Josep Ma. Simón i Castellví
La Vanguardia; 23/I/05

Fa poc temps, a Loreto, Joan Pau II va elevar als altars al doctor Pere Tarrés. Va ser una declaració solemne de perfecció com a persona, sacerdot i metge. El Beat Pere Tarrés va néixer a Manresa (1905) i va morir a Barcelona (1950). Una vida curta però molt intensa. El Col·legi de Metges de Barcelona li ha dedicat l’any 2005. S'ha creat una pàgina web especial i una exposició mostrarà el seu llegat. Si la medicina catalana pren Tarrés com a referència, tota la societat es beneficiarà. Cap faceta de la seva personalitat o del seu treball té desaprofitament.

La seva gratuïtat: Treballava sense oblidar les necessitats de ningú. No era infreqüent que diposités discretament diners per a medecines a les capçaleres de pacients sense recursos. Va fundar l'entitat precursora de Càritas i una clínica per a tuberculosos pobres dotada dels mitjans tècnics més moderns. La seva generositat era d'epopeia com, per exemple, quan va donar a un oficial republicà els seus propis sèrums antitífics perquè els necessitava.

La seva autoexigència: Era enormement exigent amb si mateix i decididament tolerant amb els altres. No se li van conèixer paraules altisonants o esbroncs sobre cap assumpte. Estudiava agosaradament, donava classe a consciència, curava amb perfecció. Al front republicà es deia que el ferit atès per Tarrés no necessitava mai una revisió de les seves cures a l'hospital de rereguarda.

La seva visió de la sexualitat: Creia fermament que la facultat sexual no podia ser consumida de qualsevol manera, amb qualsevol o en qualsevol moment. Pot prendre’s alguna cosa del seu sa feminisme. Creia que la dona té una gran capacitat per al dolor, que és més forta que l'home, que acostuma a sofrir moltes vegades sola, que només la dona pot suportar el dolor en solitud, que els homes som com a nens quan estem malalts?

Pere Tarrés va morir sofrint molt per un limfoma que avui seria guarible, donant exemple d'enteresa en una època en què no existien les modernes cures pal·liatives. Encara viuen moltes persones que el van conèixer. I són molts els que escriuen sobre ell: "Manresa, que va ser el seu bressol, ja mai no l'oblidarà.

Protegeix el país sencer, beneeix-nos des del cel i recorda’t també una mica del barri de Sarrià".

 

Dr. Josep Ma. Simón
President de MCC

Pujar