Les cèl·lules mare (o troncals o estaminals) formen
part d’una àrea d’investigació de gran importància en la Medicina
Regenerativa davant de diverses malalties que, ara per ara, no tenen
curació. Malalties neurològiques (Parkinson, Esclerosi múltiple),
musculars (Distròfia muscular), cardíaques (Infart de miocardi),
pancreàtiques (Diabetis) o trastorns congènits, podrien presentar
certa millora si s’aconseguís regenerar una part del teixits
lesionats que condicionen aquestes dolences.
Actualment s’ha fet molta difusió dels avenços
aconseguits amb l’ús de les cèl·lules mare, tot i que hi ha molta
confusió pel que fa a la seva procedència: d’origen embrionari,
de cordó umbilical i adultes. Com a cèl·lula mare s’ha
d’entendre aquelles cèl·lules del cos humà que tenen una gran
capacitat de replicació i de transformació en diferents teixits.
Intervenen sobre tot en les primeres etapes de formació del cos humà
ja des de l’embrió fins ben entrada l’edat adulta.
Les cèl·lules mare embrionàries formen part d’un
grup cel·lular intern present en les primeres fases de l’embrió humà
(blastocist). Presenten, per si mateixes, un alt índex de replicació
i una plasticitat que permet la seva transformació en qualsevol
teixit. L’altre gran grup de cèl·lules mare estudiades són aquelles
provinents de l’organisme humà ja format: les cèl·lules mare del
cordó umbilical i les cèl·lules mare adultes presents en diferents
teixits del cos: moll d’ós, teixit nerviós, glàndules, greix, etc.
Si bé aquestes també tenen una gran capacitat de transformació, a
diferència de les cèl·lules mare embrionàries tenen un creixement i
replicació més controlades.
L’ús biomèdic de les cèl·lules mare adultes és,
en contra del que sembla pels medis de difusió, el més desenvolupat.
Els avantatges de l’ús de cèl·lules mare adultes en medicina
regenerativa són ben clars: no presenten rebuig (procedeixen del
mateix individu), tenen capacitat de transformar-se en virtualment
qualsevol tipus de teixit, independentment de la seva procedència, i
no provoquen l’aparició de tumors, gràcies a cert grau de
diferenciació que inclou mecanismes d’autolimitació del creixement.
Per altra banda, han demostrat resultats en diferents malalties en
animals de laboratori i alguns resultats en experiments practicats
en humans. Els avenços més importants s’han aconseguit amb les
cèl·lules mare de cordó umbilical en el tractament de les malalties
hematològiques (trasplantament de moll d’ós en les leucèmies,
limfomes, etc).
En canvi, les cèl·lules mare embrionàries
presenten els següents problemes: rebuig immunitari i formació
constant de tumors (tipus teratoma); per causa de la seva
totipoencialitat (no tenen capacitat de parar el seu creixement
perquè es prescindeix del microambient necessari per al seu
creixement programat). Per altra banda, no han demostrat utilitat
(ni sembla que n’hagin de tenir) en la milloria de cap malaltia que
necessiti regeneració de teixit. Normalment les cèl·lules mare
embrionàries s’extreuen dels embrions que procedeixen de
fertilitzacions in vitro, a partir de cèl·lules reproductores de
progenitors amb problemes de fertilitat i que per tant estan més
subjectes a alteracions genètiques i malformacions. Van lligades a
la suposada clonació terapèutica: generar embrions per tal d’obtenir
merament el material necessari per tractar malalties inguaribles.
Per tal com s’ha difós en els medis de comunicació, s’han generat
falses expectatives en persones afectades per greus malalties
degeneratives.
Per últim, el reconeixement de la existència d’un
altre grup de cèl·lules indiferenciades, les cèl·lules mare tumorals
(probablement responsables d’alguns casos de recaiguda dels tumors o
l’aparició de metàstasis), no fa més que augmentar les incerteses
sobre l’ús de les cèl·lules mare en investigació.
Encara més: hi han
alternatives vàlides més prometedores i que no comporten problemes
ètics, com són la reprogramació genètica de les cèl·lules afectades
en malalties degeneratives o les teràpies combinades amb cèl·lules
mare adultes ja presents en el cos de l’individu. Com sempre, el
procés més natural, semblant al normal, menys manipulador o
destructiu és el que ha d’aportar les millors solucions i més
perdurables.
A banda de tota la problemàtica científica
plantejada, són de cabdal importància els problemes ètics que
implica l’ús de les cèl·lules mare embrionàries:
- No és lícit produir la mort d’un subjecte
humà, com és l’embrió, que ho és ja des del moment de la seva
concepció, per extreure un grup de cèl·lules de la part interna
en els primers dies de vida. Com a individu humà, l’embrió té
dret a la seva pròpia vida. Tota vida humana té el mateix valor.
No és ponderable en funció de la seva situació de precarietat
(tant si és un embrió preimplantat o descongelat, com si parlem
de malalts incurables terminals o disminuïts físics o psíquics).
Una finalitat bona com és alleujar greus malalties no justifica
la intervenció per donar fi a una vida humana. L’esser humà ha
de ser tractat i respectat com a persona des del mateix moment
de la seva concepció, i no pot ser sotmès a un tracte
utilitarista ni que sigui a benefici d’un tercer, com podria ser
un germà malalt.
- Tampoc és ètic la producció d’embrions “a la
carta”, la mal anomenada “clonació terapèutica”. Aquesta suposa
extreure el nucli d’un oòcit (cèl·lula reproductora femenina,
suplantar-lo pel nucli d’una cèl·lula adulta del malalt i
fertilitzar-lo in vitro -per generar l’embrió del que
posteriorment s’extrauran les cèl·lules mare. La seva il·licitud
rau, novament, tant en el fet d’eliminar un ésser viu com en la
falta de respecte a la persona humana.
Aquests atemptats a la vida humana dintre de
l’espiral de la cultura de la mort cada vegada més extensa, no
deixen de tenir suport a diferents nivells: les editorials de la
premsa científica que accepten i promouen, per conveniència, aquells
treballs sobre cèl·lules mare embrionàries per davant de les de
cèl·lules mare adultes, inclús sense rigor científic demostrat (com
el cas de l’anunci de clonació per part de científics coreans l’any
2005), les companyies farmacèutiques en clara lluita per les
patents, amb una preponderància de la inversió en cèl·lules mare
embrionàries (l’estudi de cèl·lules mare adultes suposa menys guany
econòmics…), i, per últim, també els governants i legisladors,
sobretot a Espanya, que promouen lleis contràries a la vida o que
incentiven amb subvencions les investigacions amb cèl·lules mare
embrionàries i no les alternatives, d’utilitat més demostrada.
Tots hem estat embrions. Seria desitjable un
"estatut de l’embrió" que el defensés davant els atemptats que es
fan en nom de la ciència i d’una malentesa solidaritat amb els
éssers humans malalts. No s’ha de frenar la recerca de coneixement
sinó la forma d’obtenir-lo; no tot el que es pot fer s’ha de fer.
El fet que l’home sigui al mateix temps subjecte-objecte i
beneficiari d'investigacions en greus malalties,
atorga a aquests treballs científics una notable connotació ètica
-per respecte al dret inalienable a la vida. Tot retorna al terreny
de l’esfera moral que consisteix en explicar i justificar el valor
de l’ésser humà, la seva gran dignitat, en qualsevol de les
situacions i etapes de la vida, com ha defensat reiteradament Joan
Pau II al llarg del seu ministeri. Per tant, per damunt del “Aneu i
domineu la Terra” prevaldrà el manament de “NO MATARÀS”.
Bibliografia:
1.- Dra. N. López Moratalla. Aspectos biomédicos de
la clonación humana y células madre. Article publicat
electrónicament a: http://www.bioeticaweb.com/content/section/7/45/
2.- Pontifícia Acadèmia per a la Vida. Declaración sobre la producción y
uso científico y terapéutico de la células estaminales embrionarias
humanas. Librería Editrice Vaticana. 2000.
3.- SS. Joan Pau II. Carta Encíclica “EVANGELIUM VITAE”, 25 de Març
de 1995
Dr. Xavier Sanz i Latiesas
Radar Social
22/III/2006
