El debat actual de les cél·lules mare i la seva utilitat en Medicina
Regenerativa segueix demanant aclarir conceptes en relació a la
licitud del seu ús des del punt de vista ètic.
Els fets recents,
com la imminent Llei d’investigació Biomèdica pendent d’aprovació en
el Congrés i la inauguració del Centre de Medicina Regenerativa al
Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona -liderat per l’investigador
Juan Carlos Izpisúa-, requereixen, si més no, un comentari.
De les entrevistes
que van fer-li La Vanguardia i el COMB el passat dia 19 de
maig se’n desprenen alguns aspectes positius i d’altres certament
esbiaixats pel que fa a la recerca en Medicina Regenerativa. Dels
primers, destaquem que Izpusúa finalment admeti les majors
possibilitats de les cèl·lules mare adultes en relació a les
d’origen embrionari en la regeneració tissular, concretament en el
procés de guariment de malalties degeneratives cardíaques o
neurològiques. També és molt positiu que l’investigador remarqui la
capacitat de regeneració dels teixits humans, perduda en l’escala
evolutiva, que clarament tenen un fonament genètic i podem arribar a
conèixer i controlar, com es desprèn dels estudis amb
models animals.
Però, enfront
d’aquests aspectes de correcta antropologia ètica, Izpusúa esmenta
línies d’investigació que en són contràries: defensa la
transferència nuclear amb finalitat terapèutica (que no deixa
d’ésser una forma de clonació), i la recerca amb cèl·lules mare
embrionàries per la seva major versatilitat en desenvolupar
diferents tipus cel·lulars. Això en el context que la investigació
amb cèl·lules mare d’origen embrionari mai no ha aconseguit
resultats, com sí ho està fent amb cèl·lules mare d’origen adult.
Totes aquestes
afirmacions no fan més que afegir confusió a les informacions que
rebem respecte els avenços en aquesta matèria. Si bé el Dr. Izpisúa
reconeix que de vegades els científics han comés errors en suscitar
expectatives que finalment no es compliren, per altra banda no té
cap recança en afirmar que “una vegada demostrats els beneficis de
l’aplicació de la clonació terapèutica, la societat estarà preparada
per acceptar-la”. És una mostra de la clara ideologia relativista
dominant, que ens vol convèncer de què allò que pugui tenir un cert
benefici per l’home ha de fer-se, independentment de l’eticitat dels
mitjans emprats.
Res més allunyat
del què la bioètica i el magisteri de l’Església ens ensenya: que
tota vida humana té valor en si mateixa, des del seu inici fins a la
seva fi natural, i no es pot sotmetre de forma utilitarista ni en
el cas de la perspectiva de guariment d’una altra persona.
La nostra
consciència ens demana una lectura crítica de les múltiples
informacions que ens arriben respecte a la investigació biomèdica, a
fi de defensar la veritat immutable de la dignitat humana més
enllà dels “fabulosos” avenços científics.
Dr. Xavier
Sanz
Radar social
