L’última nota dels bisbes sobre el projecte d’Estatut és una crida
al discerniment personal que en conseqüència requereix de la
reflexió
Aquestra és la reflexió d'E-Cristians:
- El primer que cal subratllar és que en contra del que
apuntaven molts titulars dels mitjans de comunicació, la nota en
cap moment parla de “llibertat de vot”, sinó que el seu paràgraf
de caràcter conclusiu fa referència a que “serà cada persona qui
haurà de fer un discerniment just i equitatiu per a decidir
responsablement la seva posició”. Aquesta afirmació no és
sinònim de llibertat absoluta i simètrica de totes les opcions
de vot, perquè cal posar-la en relació amb la valoració concreta
que fan del projecte.
- Els bisbes valoren positivament el progrés d’autogovern, el
redreçament del país, el recolzament a la llengua i cultura
pròpies, l’enfortiment de les institucions catalanes i la
millora del finançament.
- Alhora afegeixen la seva reiterada preocupació per la manera
en que el Títol I de l’Estatut, que fa referència a Drets,
Deures i Principis Rectors, quan tracten de la dimensió ètica de
la vida, el matrimoni i la família, la dignitat de la persona
humana, la llibertat d’ensenyament, i el respecte pels més
febles, sobretot pels no-nascuts i els malalts terminals.
Considera que el Títol I fa patents “uns criteris que
contradiuen l’esperit de l’humanisme cristià”.
- És important subratllar que les dues valoracions que fan els
bisbes explicitades a (2) i (3) no pertanyen al mateix pla
doctrinal. La valoració sobre els aspectes polítics i
administratius de l’Estatut, dins dels límits del respecte a la
realitat catalana feta patent en la declaració dels bisbes a
“les arrels cristianes de Catalunya”, se situa de ple en l’àmbit
del “legítim pluralisme polític”, que assenyalava Joan Pau II en
el seu missatge a la Conferència de bisbes d’Itàlia i que –deia-
en cap cas pot confondre’s amb la “diàspora política”.
- Un cristià en conseqüència pot ser partidari de l’actual
projecte d’Estatut i contrari al mateix en considerar-lo
excessiu o, insuficient. Totes aquestes opcions poden fer-se
sense minvar la seva coherència amb el Magisteri de l’Església:
optar per l’autonomia, el federalisme, la soberania compartida
o, la independència en si mateixos és perfectament legítim des
de la més estricta unitat eclesial, si la metodologia és
respectuosa amb les persones i el bé comú.
- Però les objeccions que els bisbes fan al Títol I, pertanyen
a una altra categoria: assenyalen qüestions que estan en
contradicció amb el Magisteri Eclesial, perquè s’enfronten amb
ell. Concretament tot el que guarda relació amb el matrimoni, la
família, el dret a rebre educació religiosa a l’escola, la
protecció dels no-nats, la llibertat d’ensenyament. També xoca
frontalment, malgrat que explícitament no és citat a la nota, la
perspectiva o ideologia de gènere.
- Aquest nou principi no forma part de cap text constitucional
al món, ni tan sols de la recent Constitució Europea. És una
interpretació esbiaixada per ideològica de l’actuació per la
igualtat dels drets de la dona. És una opció de partit i no és
acceptable com a principi de govern de tots els catalans. Seria
el mateix que afirmar el principi que per a treballar per la
justícia social, cal adoptar una “perspectiva marxista”.
- La ideologia de gènere promou específicament el
qüestionament de la família, de les relacions conjugals amb rols
diferencials, de la religió i de manera especial del
cristianisme i, l’Església Catòlica i el matrimoni religiós.
- Altres objeccions ben concretes en relació al Títol I poden
resumir-se així:
- L’Estatut s’afirma en els Drets Històrics, però alhora
censura tota referència al Cristianisme, fonament d’aquests
drets, cultura i tradició.
- Deliberadament no s’hi ha volgut incorporar cap
reconeixement del fet religiós o de les confessions
religioses com fan les Constitucions Europea i Espanyola.
Per l’Estatut la religió no existeix a Catalunya.
- Eludeix el dret a la llibertat d’ensenyament que està
establert a la Constitució.
- Pot limitar el dret a rebre classe de religió a l’escola
pública.
- El Títol I fomenta les unions de fet, alhora que ignora
el matrimoni.
- No contempla l’especificitat de la família configurada
en torn al matrimoni malgrat la jurisprudència del Tribunal
Constitucional.
- Oblida escandalosament la solidaritat intergeneracional
amb els menors de 50 anys amenaçats per la fallida de la
Seguretat Social.
- Dóna peu a introduir l’eutanàsia i el suïcidi assistit,
pels quals la Generalitat ja ha fet pública una iniciativa
política.
- Dóna peu a vulnerar el dret a la vida des de la seva
concepció que estableix la Constitució Espanyola, en
instaurar el principi de que la dona té dret a disposar del
propi cos sense cap limitació, establint així l’avortament
lliure.
- No incorpora cap principi, dret o deure que protegeixi a
l’ésser humà, ni tant sols els acordats per les Nacions
Unides sobre la clonació.
- Oblida als dos grups de dones més marginades pels poders
públics: les vídues amb pensions baixes i, les dones que
treballen a casa, a causa dels fills dels quals han de tenir
cura.
- No introdueix el principi de l’elecció directa dels
diputats en mantenir les llistes tancades i bloquejades,
sobre les quals encara aplica més restriccions a la voluntat
de l’elector.
- Dóna un tracte marginal i insuficient a l’escàndol
social de la pobresa i la marginació.
- Utilitza la memòria història en termes partidistes i
sectaris que promouen la divisió.
- La última referència ha estat feta per Benet XVI en
audiència a 500 polítics europeus el 30 de març de 2006: “La
protecció de la vida en totes els seves etapes, des del primer
moment de la concepció fins la mort natural. El reconeixement i
la promoció de l’estructura natural de la família –entesa com a
unió entre un home i una dona basada en el matrimoni- i la seva
defensa davant els intents d’equiparar-la jurídicament a formes
radicalment diferents d’unió, que en realitat danyen a la
mateixa família, contribuint a la seva desestabilització i
obscurint el seu caràcter particular i el seu paper social
irreemplaçable. I la protecció del dret dels pares a educar als
seus fills”.
- Cal remarcar dos aspectes de la nota dels bisbes. La primera
quan parlen de criteris referits al Títol I. No ho són, perquè
estem davant, conceptual i jurídicament, de qüestions més
restrictives. Es tracta de Drets i de Principis que han
d’informar de l’actuació de la Generalitat amb independència de
qui governi. Un criteri és quelcom més orientatiu, un dret i un
principi és molt més taxatiu i constrenyit.
- La segona fa referència a la garantia de protecció de
l’article 37.4 a càrrec de la Constitució Espanyola i els
tractats internacionals. És tot un símptoma que els bisbes hagin
de referir-se a una protecció en relació a l’aplicació de
l’Estatut.
- També cal fer observar que la salvaguarda constitucional no
és suficient per les raons següents:
- L’actuació executiva del govern és molt important
subvencions, ajuts, foment, mitjans de difusió, ensenyament,
publicitat, etc. Amb ells es poden fomentar com a Principis
per a la societat, tot allò que els bisbes rebutgen com a
contraris a l’humanisme cristià sense entrar en conflicte
constitucional. En aquest moment mentre que les
organitzacions que fomenten el laïcisme de l’exclusió
religiosa i, les organitzacions polítiques dels homosexuals,
per a situar dos exemples importants, reben ajuts milionaris,
les organitzacions cristianes, o les que sense ser-ho, com
les Associacions Pro Vida s’alineen amb els valors
compartits, queden fora de les subvencions o limitades a uns
mínims ridículs. L’Estatut permetrà accentuar aquesta
tendència de la Generalitat.
- La legislació genera, i encara més la Constitució,
presenta “zones d’incertesa”, aspectes que es presten a la
interpretació jurídica mitjançant normes de rang inferior a
les lleis, com decrets i ordres. També en aquest camp es pot
entrar eludint col·lisions constitucionals. Un exemple pot
ajudar a precisar la qüestió: jurídicament no està clar on
comença i on acaba l’ajut al suïcidi assistit.
- El procés de protecció constitucional pot arribar a ser
llarg i complicat, si el govern espanyol no hi intervé
recorrent la llei un cop aprovada pel Parlament, donat que
és la única instància que pot acudir a aquesta via en aquest
moment i de manera efectiva. Les altres vies són molt
posteriors i es mouen amb ritmes jurídics molt més lents.
- El Parlament de Catalunya té capacitat normativa per
elevar propostes de llei al Congrés dels Diputats que
possibilitin canvis en la legislació espanyola, per exemple
en relació al Codi Penal i, l’eutanàsia i la plena llibertat
per avortar. L’Estatut pot ser una magnífica plataforma per
a recolzar aquestes iniciatives i promoure la seva validació
a escala espanyola.
- Hi ha principis en el Títol I que la Constitució no
contempla i que per tant poden ser amplament desenvolupats
per l’acció de govern de la Generalitat. La ideologia de
gènere és el cas més visible. La Generalitat ja prepara una
llei per a la infància que té com a un dels principis
inspiradors la ideologia de gènere.
- La confusió jurídica que introdueix el Títol I que
repeteix principis constitucionals, n’omet d’altres i en
crea de nous, té una traducció segura: més indefensió
jurídica per part del ciutadà. Com més confusos i
interpretables són les lleis, més arbitrària pot ser la seva
aplicació.
- L’efecte pedagògic que tenen les lleis, més quan són
tant importants com l’Estatut.
- Per tot el que s’ha dit entenem com E-Cristians que no poden
situar-se en el mateix pla el Títol I, contrari en molts punts
al que diu la doctrina de l’Església, i, la resta de l’Estatut:
competències, institucions i relacions amb l’estat, finançament,
que és matèria opinable en el marc del pluralisme polític. En
conseqüència, els possibles beneficis en el pla competencial en
cap cas poden compensar el dany que pot causar el Títol I perquè
es tracta d’elements de naturalesa molt diferent.
- És per tant, com a mínim dubtós, que un cristià pugui votar
afirmativament a l’Estatut donada la naturalesa del Títol I, per
molt positiu que valori les parts restants. En aquest sentit no
es pot parlar de plena llibertat de vot, al menys no sense un
raonament doctrinal que ho fonamenti i que no s’ha produït. Hom
pot legitimar abstenint-se si valora de manera molt positiva la
resta de l’Estatut, com a conseqüència de la incertesa o la
contradicció entre la valoració de les dues parts: el Títol I
resta de l’Estatut, no comprometen així la seva decisió personal
i, per tant la seva consciència a favor del Títol I.
- Per tant es precipiten, i en tot cas haurien de justificar-ho
curosament des del punt de vista doctrinal, més si tenen
responsabilitats eclesials, aquelles persones que afirmen sense
més que un cristià pot votar afirmativament l’Estatut.
Cal a més fer una aplicació dels comentaris a la realitat del
Referèndum:
- Considerem que és una evidència que el projecte d’Estatut
serà aprovat. Les condicions que regulen els referèndums a
Espanya i, els mitjans favorables al sí, fan pràcticament
impossible una altra cosa.
- La qüestió clau en relació al Títol I, que ateny –recordem-ho-
a qüestions interpretables i generals com són drets i principis,
comença l’endemà del Referèndum.
- Si el resultat d’aquest és brillant en termes de “sí”, es
considerarà que es té carta blanca per aplicar el Títol I de la
manera més dogmàtica, mentre que les resistències per part de
l’oposició, com ja ha succeït seran més formals que reals.
- Pel contrari si l’Estatut és aprovat amb un resultat migrat,
més encara si qüestiona la seva legitimitat, podem confiar en un
ampli camp d’actuació perquè el Títol I sigui aplicat de manera
inclusiva i plural, amb respecte als valors i creences de tothom.
- Per tant, malgrat que hom pugui considerar que l’Estatut és
un avanç, més gran o petit, els catòlics han de guiar el seu vot
cap a l’abstenció.
- Altra cosa és que aquells que consideren que cal rebutjar
l’Estatut en raó del Títol I, en aquest cas és obvi que l’opció
clara és el “no”.
e-cristrians
17/V/06
|
