Venerats germans en l'Episcopat i en el Sacerdoci,
Il·lustris Senyors i Senyores!
A tots adreço la meva salutació cordial. La trobada amb
científics i estudiosos com vosaltres, dedicats a la recerca
destinada a la teràpia de malalties que afligeixen feixugament la
humanitat, és per a mi un motiu d’especial confort. Agraeixo als
organitzadors que han promogut aquest Congrés sobre una matèria que
ha adquirit en aquests anys una rellevància creixent. El tema
específic del Simposi és formulat oportunament amb un interrogant
obert a l’esperança:
"Les cèl·lules estaminals: quin futur tenen per a la teràpia?".
Agraeixo al president de l’Acadèmia Pontifícia per la Vida, Mons.
Elio Sgreccia, les paraules amables que m’ha adreçat també en nom de
la Federació Internacional de les Associacions de Metges Catòlics (FIAMC),
associació que ha col·laborat en l’organització del Congrés i és
representada aquí pel president sortint, el prof. Gianluigi Gigli, i
pel president electe, el prof. Simón de Castellví.
Quan la ciència s’aplica a alleujar el sofriment i quan,
d'aquesta manera, descobreix nous recursos, es mostra doblement rica
d’humanitat: per l’esforç de l'enginy esmerçat en la recerca i pel
benefici anunciat als qui estan afectats per la malaltia. També
aquells qui forneixen els mitjans financers i fomenten les
estructures d’estudi necessàries participen en el mèrit d’aquest
progrés en el camí de la civilitat. Voldria reiterar en aquesta
circumstància el que he tingut ocasió d’afirmar en una recent
audiència:
"EI progrés només pot ser un autèntic progrés si serveix la persona
humana i si la pròpia persona creix; quan no creix tan sols el seu
poder tècnic, sinó també la seva capacitat moral" (Audiència
general del 16 d’agost). En aquesta llum, també la recerca sobre les
cèl·lules estaminals somàtiques mereix l’aprovació i el foment quan
conjuga feliçment alhora el saber científic, la tecnologia més
avançada en l’àmbit biològic i l'ètica que postula el respecte de
l'ésser humà en totes les fases de la seva existència. Les
prospectives que obre aquest nou capítol de la recerca són per si
mateixes fascinants, perquè deixen entreveure la possibilitat de
guarir malalties que comporten la degeneració dels teixits, amb els
riscos consegüents d’invalidesa i de mort per als qui les pateixen.
Com no hem de sentir el deure d’elogiar tots els qui s’apliquen a
aquesta recerca i els qui en sostenen l'organització i els costos?
Voldria concretament exhortar les estructures científiques que es
constitueixen per inspiració i per organització a l’Església
Catòlica per incrementar aquest tipus de recerca i establir els
contactes més estrets entre elles i amb els qui persegueixen de la
manera deguda l’alleujament del sofriment humà. Crec que m’és lícit
reivindicar també, davant de freqüents i injustes acusacions
d’insensibilitat adreçades a l’Església, el sosteniment constant que
aquesta ha donat al llarg de la seva història bimil·lenària a la
recerca orientada al guariment de les malalties i al bé de la
humanitat. Si hi ha hagut resistència –i n’hi ha encara– aquesta era
i és amb relació a aquelles formes de recerca que preveuen la
supressió programada d’éssers humans ja existents, si bé encara no
han nascut. En aquests casos, la recerca, prescindint dels resultats
d’utilitat terapèutica, no es posa veritablement al servei de la
humanitat. De fet, passa per la supressió de vides humanes que tenen
la mateixa dignitat respecte d’altres individus humans i dels propis
investigadors. La història mateixa ha condemnat en el passat i
condemnarà en el futur una ciència així, no tan sols perquè priva de
la llum de Déu, sinó també perquè priva d’humanitat. Voldria repetir
aquí el que ja vaig escriure fa un temps: "Aquí hi ha una dificultat
que no podem eludir: ningú no pot disposar de la vida humana. S’ha
d’establir un límit infranquejable a les nostres possibilitats de
fer i d’experimentar. L'home no és un objecte del qual puguem
disposar, sinó que tota persona concreta representa la presència de
Déu en el món" (J. Ratzinger, Dio e il mondo, p. 119).
Davant de la supressió directa de l'ésser humà, no hi poden haver
ni compromisos ni tergiversacions; no es pot pensar que una societat
pugui combatre eficaçment el crim, quan aquesta mateixa legalitza el
delicte en l’àmbit de la vida naixent. En ocasió de recents
congressos de l’Acadèmia Pontifícia per la Vida he tingut ocasió de
confirmar l’ensenyament de l’Església, adreçat a tots els homes de
bona voluntat, sobre el valor humà del neoconcebut, àdhuc quan és
considerat abans de la seva implantació a l’úter. El fet que
vosaltres, en aquest Congrés, hàgiu expressat el compromís i
l’esperança d’aconseguir nous resultats terapèutics utilitzant
cèl·lules del cos adult sense recórrer a la supressió d’éssers
humans neoconcebuts, i el fet que els resultats estiguin premiant el
vostre treball, constitueixen una confirmació de la validesa de la
invitació constant de l’Església al respecte ple de l'ésser humà des
de la concepció. El bé de l'home cal cercar-lo no tan sols en les
finalitats universalment vàlides, sinó també en els mètodes
utilitzats per assolir-les: el fi bo no pot mai justificar mitjans
intrínsecament il·lícits. No és tan sols una qüestió de sa criteri
per a la utilització dels recursos econòmics limitats, sinó també, i
sobretot, de respecte dels drets fonamentals de l’home en l’àmbit
mateix de la recerca científica.
Desitjo que Déu concedeixi al vostre esforç, certament sostingut
per Ell que actua en tots els homes de bona voluntat i per al bé de
tots, la joia de la descoberta de la veritat, la saviesa en la
consideració i en el respecte de tots els éssers humans i l’èxit en
la recerca de remeis eficaços al sofriment humà. Com a prova
d’aquest desig us imparteixo de cor a tots vosaltres, als vostres
col·laboradors i familiars, i també als pacients que es beneficiïn
dels vostres recursos d’enginy i del fruit del vostre treball, una
afectuosa benedicció, amb la garantia d’un record especial en la
pregària.
Benet XVI
Castelgandolfo
16/IX/06
