Records i Notícies en aquest mes que se celebra la
diada del sant Metge i Evangelista vol donar a conèixer alguns
fragments d’aquesta peça d’oratòria, de més de quinze pàgines
manuscrites, que es guarda en l’Arxiu Tarrés.
Comença amb aquestes emotives paraules:
«No tingueu pas cap dubte
que en aquests moments, en un dels primers passos del meu ministeri
sacerdotal, experimento una profunda emoció, particularment pel fet
de realitzar-lo davant vostre, caríssims companys en l’exercici de
la medicina.»
«Metge, ahir, exercint amb amor aquest sacerdoci de la medicina;
sacerdot, avui, d’un sacerdoci etern. Alumne, aprenent ahir al
costat vostre els exemples de ciència i de virtut; enlairat avui a
la més alta dignitat a la que pot aspirar un home, de mestre, de
guia, de conductor de les ànimes. Metge, ahir, de les misèries
corporals de tants malalts, metge, avui, de les ànimes, exercint
sobre elles la tan delicada i suau paternitat, conduint-les pels
camins de la llum. Acompanyat de vosaltres, ahir, en el començ de la
meva professió mèdica, i acompanyat, també de vosaltres mateixos,
avui, en els inicis del meu ministeri pastoral.»
«... La medicina,
després del sacerdoci, és la més excel·lent professió que poden
exercir els homes. Aquesta excel·lència ha arribat fins i tot al
poble que compara, molt encertadament, els dos sacerdocis i parla
d’una vocació a la medicina amb el mateix sentit que parlaria de la
vocació al sacerdoci; s’adona del seu apostolat i de la influència
espiritual en el malalt i en la societat, i sap d’unes virtuts de
caritat, d’abnegació i d’esperit de sacrifici, virtuts sacerdotals,
que no poden separar-se del metge que exerceix conscientment la
grandesa de la seva professió.»
«... És el metge el qui viu amb contacte íntim amb els misteris
profunds de la vida, l’ens, del qual solament Déu sap la seva
transcendència, que escapa a la sagacitat del biòleg més competent.
Quantes vegades, estimats companys, el metge, en la sinceritat de la
seva consciència, ha de baixar el cap i reconèixer la impotència del
seu esforç davant els complicats problemes biològics d’aquest
microcosmos: l’home.»
«... Però, oh estimadíssims germans, no dic això en un sentit
derrotista. Que ningú pensi que parlo desenganyat de la medicina.
Això no, mai. De totes les ciències experimentals és la més noble,
la més sublim, la més apassionant. En ells s’hi condensa tota altra
ciència. I ella és la que més ens acosta a Déu.»
En
el cos central del sermó, el metge i sacerdot Pere Tarrés, fa palesa
que la medicina és per el metge cristià un mitjà d’apostolat i un
camí per a la pròpia santificació. Diu entre altres afirmacions:
«Així
com cada home ha de buscar la perfecció en el seu propi estat,
vosaltres, metges, heu de buscar-la en noble i digne exercici de la
medicina, la qual, m’atreveixo afirmar, posseeix com cap altra
professió mitjans eficaços, rapidíssims ascensors de l’esperit vers
Déu, com diria santa Teresa de l’Infant Jesús, si se’n sap treure
tot el suc admirable que enclouen. Abans que tot la medicina exigeix
l’exercici ple de la virtut de la caritat... virtut de la caritat,
que si no cura la malaltia corporal, per contra consola al malalt,
obre el seu cor a l’esperança i, per a ell, el metge és l’àngel
protector que espera amb anhel. El malalt és com un nen. Tots hem
estat malalts i sabem quan sensibles som a una paraula dura i a un
somriure, a una carícia i a una expressió amable del nostre metge.
La caritat és com un bàlsam o com un oli que suavitza asprors i fa
més suportables les amargors de la vida.... bé que el metge visiti
al seu malalt científicament, en consciència. És la seva obligació.
Però que no oblidi que te una ocasió oportuníssima de practicar
moltes obres de misericòrdia... »
« Fem als nostres germans el que faríem per Jesús... Estimats
col·legues, voldria que aquesta idea quedés ben impresa en vosaltres
a fi que sobrenaturalitzéssiu les vostres visites. Us heu fixat en
la vostra dignitat? Metges de Jesús, alleujament i consol de Jesús.
Vostres malalts, vostres pobres malalts de l’hospital, són Jesús.
Viviu al costat mateix de Crist Jesús. I quan més desgraciats, més
repugnants el seu aspecte corporal, oh estimats germans, tan més són
la imatge viva de Jesús. És el mateix Jesús que espera la vostra
visita delerós; Jesús, home-Déu, que us espera, que en el llit del
dolor espera vostre consol, la vostra mirada falaguera, la vostra
paraula suau, la vostra moixaina, la vostra delicadesa en el tracte
i en el vostre capteniment envers ell... »
«... El metge te una altra mitjà d’acostament a Déu: el ser testimoni
d’allò que més sublima l’home: el dolor... llei universal a la que
està sotmesa la humanitat. És el gran mestre de la humanitat... el
dolor te una extraordinària potència santificadora... és el cisell
amb el que s’ajusten les pedres vives de la Jerusalem celestial...
és la continuació de la passió de Crist en els membres del Cos
Místic... Ni el malalt quan sofreix sap el tresor que te en les
seves mans, ni el metge, moltes vegades, sap estimar el valor de
l’home que sofreix. Mai en el malalt és tan perfecta la imatge de
Jesús com quan sofreix. Llavors el llit és certament la creu on viu
el malalt, membre de Jesús crucificat. Aquesta idea ha de quedar
profundament impresa en el cor del metge conscient, que sap veure en
el malalt que sofrent un instrument de redempció. I això acosta el
metge a Déu i converteix la medicina en un sacerdoci que te d’altar
el llit del dolor, la víctima és el malalt i el sacerdot és el metge
que ha d’oferir a Déu els sofriments de la persona postrada per la
conversió del mateix malalt. I tan de bo que el metge sabés indicar,
instruir als seus malalts, amb tacte i delicadesa, sobre el valor
d’aquesta llei universal: el sofrir... »
Al llegir aquest sermó hom
s’adona que el novell sacerdot, amb les seves paraules, retratava
els onze anys que va realitzar la seva activitat de metge. Tarrés
era un metge admirable per la seva pregona fe en Crist, per la
virtut de la caritat que exercia en el seu treball i per una
preparació professional completa. Com deia el seu amic, el Dr.
Gerard Manresa, «Era un metge vocacional, és a dir, que sentia
una gran vocació per la medicina. L’amor al malalt, l’afició a la
ciència biològica i els progressos de la tècnica van fer de Tarrés
un metge exemplar».
Recull de Mn. Francesc Raventós
Full informatiu de la Causa de canonització del Dr. Tarrés
X/2006
|
