Volguts germans i germanes:
M'alegra trobar-me amb vosaltres en ocasió de la
Conferència internacional organitzada pel Pontifici Consell per a la
Pastoral de la Salut. Dirigeixo la meva salutació a cada un i, en
primer lloc, al cardenal Javier Lozano Barragán, a qui agraeixo les
seves amables paraules. L'elecció del tema - "Els aspectes pastorals
de la curació de les malalties infeccioses" - brinda l'oportunitat
de reflexionar, des de diversos punts de vista, sobre les patologies
infeccioses que han acompanyat des de sempre el camí de la
humanitat.
És impressionant el nombre i la varietat de les
maneres com aquestes patologies amenacen, sovint mortalment, la vida
humana fins i tot en el nostre temps. Paraules com a lepra, pesta,
tuberculosi, sida o èbola evoquen dramàtics escenaris de dolor i
temor. Dolor per a les víctimes i per als seus éssers estimats,
sovint aclaparats per un sentit d'impotència davant de la gravetat
inexorable de la malaltia; i temor per a la població en general i
per a quants s'apropen a aquests malalts per la seva professió o per
opcions voluntàries.
La persistència de malalties infeccioses que,
malgrat els efectes benèfics de la prevenció realitzada gràcies al
progrés de la ciència, a la tecnologia mèdica i a les polítiques
socials, continuen ocasionant nombroses víctimes, posa de manifest
els límits inevitables de la condició humana.
Tanmateix, un no s'ha de rendir en la busca de
mitjans i maneres d'intervenció més eficaces per combatre aquestes
malalties i per reduir les molèsties dels qui són les seves
víctimes.
En el passat, nombrosos homes i dones han posat
la seva competència i la seva generositat a disposició dels malalts
amb patologies que produeixen repugnància. En l'àmbit de la
comunitat cristiana han estat moltes "les persones consagrades que
han sacrificat la seva vida al llarg dels segles en el servei a les
víctimes de malalties contagioses, demostrant que el lliurament fins
a l'heroisme pertany a l'índole profètica de la vida consagrada"
(Vita consecrata, 83).
Amb tot, a iniciatives tan laudables i a gests
d'amor tan generosos es contraposen no poques injustícies. No podem
oblidar les nombroses persones afectades per malalties infeccioses
que es veuen obligades a viure segregades i de vegades marcades per
un estigma que les humilia. Aquestes deplorables situacions resulten
encara més greus a causa de la desigualtat de les condicions socials
i econòmiques entre el nord i el sud del món. A aquestes situacions
és precís respondre amb intervencions concretes, que fomentin la
proximitat al malalt, facin més viva l'evangelització de la cultura
i proposin motius inspiradors dels programes econòmics i polítics
dels Governs.
En primer lloc, la proximitat al malalt afectat
per malalties infeccioses és un objectiu al qual la comunitat
eclesial ha de tendir sempre. L'exemple de Crist, que, trencant amb
les prescripcions del seu temps, no solament deixava que se li
apropessin els leprosos, sinó que també els tornava la salut i la
seva dignitat de persones, ha "contagiat" molts dels seus deixebles
al llarg de més de dos mil anys d'història cristiana.
El petó que san Francesc d’Asís va donar al
leprós ha trobat imitadors no només en persones heroiques com el
beat Damià de Veuster, que va morir a l'illa de Molokai mentre
assistia als leprosos; com la beata Teresa de Calculta; o com les
religioses italianes que van morir fa alguns anys a causa del virus
de l'èbola; sinó també en molts promotors d'iniciatives en favor de
les persones afectades per malalties infeccioses, sobretot en els
països en vies de desenvolupament.
És necessari mantenir viva aquesta rica tradició
de l'Església catòlica perquè, a través de la pràctica de la caritat
amb els qui sofreixen, es facin visibles els valors inspirats en una
autèntica humanitat i en l'Evangeli: la dignitat de la persona, la
misericòrdia, la identificació de Crist amb el malalt. Seria
insuficient qualsevol intervenció en la qual no es faci perceptible
l'amor a l'home, un amor que s'alimenta en l'encontre amb Crist.
A la insubstituïble proximitat al malalt va unida
l'evangelització de l'ambient cultural en el qual vivim. Un dels
prejudicis que entorpeixen o limiten una ajuda eficaç a les víctimes
de malalties infeccioses és l'actitud d'indiferència i fins i tot
d'exclusió i rebuig respecte a elles, que es dóna sovint en la
societat del benestar. Aquesta actitud es veu afavorida entre altres
coses per la imatge, que transmeten els mitjans de comunicació
social, d'homes i dones preocupats principalment de la bellesa
física, de la salut i de la vitalitat biològica. Es tracta d'una
perillosa tendència cultural que porta a posar-se a si mateixos en
el centre, a tancar-se al seu petit món, a no voler comprometre's al
servei de les necessitats.
En canvi, el meu venerat predecessor Joan Pau II,
en la carta apostòlica Salvifici doloris, expressa el desig que el
sofriment ajudi a "irradiar l'amor a l'home, precisament aquest
desinteressat do del propi jo en favor dels altres homes, dels
altres homes que sofreixen". I afegeix: "El món del sofriment humà
invoca sense pausa un altre món: el de l'amor humà; i aquell amor
desinteressat, que brolla al seu cor i a les seves obres, l'home el
deu d'alguna manera al sofriment" (n. 29).
Per això, fa falta una pastoral capaç de sostenir
els malalts que afronten el sofriment, ajudant-los a transformar la
seva condició en un moment de gràcia per a si i per als altres, a
través d'una viva participació en el misteri de Crist.
Finalment, voldria reafirmar la importància de la
col·laboració amb les diverses institucions públiques, perquè es
posi en pràctica la justícia social en un delicat sector com el de
la curació i l'assistència a les persones afectades per malalties
infeccioses. Voldria al·ludir, per exemple, a la distribució
equitativa dels recursos per a la investigació i la teràpia, així
com a la promoció de condicions de vida que frenin l'aparició i la
difusió de malalties infeccioses.
En aquest àmbit, com en altres, a l'Església
competeix el deure "mediat" de "contribuir a la purificació de la
raó i revifar les forces morals, sense el qual no s'instauren
estructures justes, ni aquestes poden ser operatives a llarg
termini", mentre que "el deure immediat d'actuar en favor d'un ordre
just en la societat és més aviat propi dels fidels laics (...),
cridats a participar en primera persona en la vida pública" (Deus
caritas est, 29).
Gràcies, estimats amics, per tenacitat que poseu
al servei d'una causa en la que es fa realitat l'obra sanadora i
salvadora de Jesús, diví Samarità de les ànimes i els cossos.
Desitjant-vos una feliç conclusió dels vostre treball, us imparteixo
de cor a vosaltres i als vostres éssers estimats una benedicció
apostòlica especial.
fluvium
24/XI/06
