Gairebé 55 milions de dones avorten cada any al món. És un dels
drames que més preocupa avui dia l’Església catòlica. Gairebé 55
milions de crims silenciosos que, com ha reconegut recentment Benet
XVI, no només representen un atemptat contra la vida humana, sinó
també un greu «atemptat contra la pau». Davant d’aquesta dramàtica
realitat, la defensa de la vida dels no nascuts ha esdevingut avui
un dels reptes més urgents de l’Església. El temps de Nadal, que
celebra amb goig el naixement del Déu que es fa home, confirma la
seva aposta decidida en favor de la vida, especialment d’aquella que
es troba en les primeres etapes. Alhora, juntament amb la defensa
del no nascut, un nou apostolat no menys important s’obre camí des
de fa uns quants anys en aquest camp: l’atenció psicològica i
espiritual a les dones que han avortat.
Tan antic com la mateixa Església és el seu compromís en favor de
la vida. La seva passió per Déu s’ha traduït també sempre per passió
per l’home, especialment pels pobres i per aquells la vida dels
quals es troba més desprotegida. De manera particular, al llarg del
darrer segle, l’Església s’ha abocat enèrgicament en la defensa dels
no nascuts. L’augment imparable de l’avortament provocat arreu del
món, fins a assolir xifres absolutament desorbitades, ha fet que
l’apostolat provida hagi esdevingut una urgència immediata. Milers
d’iniciatives, projectes, manifestacions o denúncies se succeeixen
actualment arreu del món per defensar un dels drets més elementals.
Per activa i per passiva, els darrers Papes han condemnat
explícitament l’avortament, i han arribat fins i tot a qualificar-lo
de «crim abominable». La indefensió de la vida en els seus primers
estadis encapçala avui l’augment arreu del món de l’anomenada
cultura de la mort, les característiques principals de la qual és el
menyspreu per la vida. Víctimes també dels gairebé 55 milions
d’avortaments que es produeixen anualment al món, són les dones que
decideixen posar fi, normalment pressionades per l’entorn, a la vida
que s’obre pas al seu si. Les seqüeles que hi acostuma a deixar un
avortament, ja sigui a nivell conscient o inconscient, són terribles
i per molt que s’intenti silenciar-ne la gravetat, tard o d’hora
surten a la llum. Com els fills que no arriben a néixer, elles també
són víctimes de la cultura de la mort. La necessitat creixent
d’atendre aquestes dones, el nombre de les quals augmenta any rere
any, ha impulsat en els darrers anys diferents iniciatives eclesials
que cerquen la seva guarició psicològica i espiritual. Es tracta
d’un apostolat incipient, que fa les primeres passes, però que,
malauradament, cada dia s’adverteix més necessari.
Peregrinacions per la vida
Ha estat a França, de la mà de noves comunitats com la de Sant
Joan o les Benaurances, on l’apostolat en favor de les dones que han
avortat s’ha escampat més en els darrers anys. El reconeixement cada
vegada més gran de ferides profundes d’aquest col·lectiu ha dut
religiosos i laics compromesos amb la defensa de la vida humana a
implicar-se de ple en el seu acompanyament espiritual. I és que
l’avortament, presentat avui dia com una cosa inofensiva i fins i
tot com una ajuda per a la dona, té en realitat unes repercussions
gravíssimes en l’ordre humà i afectiu. L’anomenat síndrome
postavortament, reconegut ja per la majoria d’organismes mèdics,
avui causa estralls en milions de dones arreu del món.
Especialment significatives en el procés de recuperació de les
dones que han avortat són les anomenades «peregrinacions per la
vida»,cerimònies que coincidint amb la festa dels Sant Innocents (28
de desembre) i amb la dels Sants Arcàngels (29 de setembre) tenen
lloc a diferents santuaris marians de França amb l’objectiu
d’afavorir la sanació espiritual d’aquestes dones. És el cas del
santuari de la Medalla Miraculosa de París, el de Notre Dame de
Montligeon, a la Bretanya, o el de Notre Dame de Grâces, a la
Provença. Aquestes cerimònies s’acostumen a iniciar amb una marxa
silenciosa pels voltants del santuari, com una forma de participar
en el crit silenciós dels nens avortats. Alhora, abans o durant la
marxa, sacerdots ben preparats es posen a disposició de les
peregrines o dels familiars de dones que han avortat per oferir-los
el sagrament de la Reconciliació. És fonamental en aquest moment
l’escolta pacient i l’acollida compassiva d’unes experiències les
ferides de les quals encara s’han de cicatritzar. La faceta
espiritual del perdó esdevé l’element clau perquè les ferides
causades per l’avortament puguin guarir-se. La cerimònia s’acaba amb
la celebració de l’Eucaristia, emmarcada en una litúrgia específica
creada per a l’ocasió. S’hi inclou la meditació de la Paraula de Déu
sobre la Misericòrdia, la petició del perdó dels pecats i la súplica
de tota l’Església pels nens avortats i per totes les víctimes de
les «ofenses contra la innocència». També es convida els
participants, implicats directament o indirectament en casos
d’avortament, a presentar de forma escrita el nom dels nens
avortats, que es dipositin en ofrena al costat de l’altar. Com a
conclusió, els participants dipositen finalment un petit ciri als
peus de Maria com a signe de la vida que aquests nens ja tenen en
Déu.
Expansió per Catalunya
Cerimònies semblants tenen lloc actualment a països com la Gran
Bretanya, el Brasil, Itàlia i Bèlgica. Malgrat la importància d’un
apostolat tan necessari, encara no hi ha a l’Estat espanyol
iniciatives en aquest sentit. Tot i que s’ha constatat la necessitat
d’atendre les dones que han avortat, i d’aquí la creació d’algunes
associacions de víctimes de l’avortament, no s’acaba de donar un
impuls definitiu a l’atenció espiritual d’aquestes dones. Ni tal
sols els sacerdots tenen avui una bona preparació per atendre les
dones que hi arriben amb aquesta problemàtica.
Una de les màximes defensores a Catalunya d’aquest apostolat és
la psicòloga catòlica Emília Ros, per a qui la sanació psicològica
de la dona que ha avortat també passa necessàriament per una sanació
espiritual. Aquesta convicció neix de la seva llarga experiència
professional amb moltes dones que han hagut de passar per aquest
tràngol, la majoria d’elles pressionades pels nòvios, marits,
familiars o amics. Segons explica, un estudi recent assenyala que
més del 80% de les dones que avorten donarien a llum si tinguessin
suport. «Cap dona vol avortar», assegura convençuda Ros. I n’és una
prova les terribles conseqüències psicològiques que tard o d’hora
apareixen. «L’avortament provoca una mena de dolor que es porta
dintre tota la vida —afegeix la psicòloga catalana—. Una de les
conseqüències més comunes és que les dones no s’acaben de perdonar.»
Davant d’aquesta realitat, Emília Ros, interessada des de fa anys
pel tema, ha vist molt clar que el tractament psicològic no és
suficient per a la sanació integral d’aquestes dones. «És
imprescindible també un acompanyament espiritual que faci possible
la reconciliació amb el seu fill mort, amb ella mateixa i amb Déu.»
Per això des de fa un temps mira de posar-se en contacte amb metges
i psicòlegs cristians amb els quals poder oferir conjuntament a les
víctimes de l’avortament processos de sanació personal. «Hem de
caminar cap a la reconciliació total», sostè. Emília Ros també
considera molt necessari formar bé els futurs sacerdots en aquest
camp i començar a celebrar a diferents punts de l’Estat espanyol
«peregrinacions per la vida», a l’estil francès, tot i que adaptades
a la idiosincràsia del lloc en el qual se celebrin. Les gairebé
100.000 dones que anualment avorten a l’Estat espanyol, el nombre de
les quals no deixa d’augmentar, són la millor prova que la
necessitat existeix i que és urgent. «No ens podem adormir —acaba
dient Ros—, ara més que mai l’Església ha de demostrar la seva
maternitat i atendre amorosament tantes i tantes dones que avui
pateixen les conseqüències d’un avortament provocat.»
Samuel Gutiérrez
Catalunya Cristiana
4/I/07
