Carmen, la gaditana que als 67 anys ha donat a llum
dos barons en un hospital de Barcelona, ha estat notícia i motiu de
debat. La notícia es va publicar el dia 3 de gener, i encara que una
mica tard, vull compartir les meves reflexions al voltant d'aquest
esdeveniment excepcional i curiós.
Excepcional perquè cap dona no
havia parit a aquesta edat i era lògic que fos una notícia
important. La naturalesa, que sap molt bé el que porta entre mans,
ens impossibilita la maternitat rarament a partir dels quaranta. La
maternitat als 67 és alguna cosa realment xocant. Carmen ha estat
mare per injeccions hormonals, que han enganyat el seu cos, i amb
embrions a disposició de les usuàries.
És curiós el fet que aquests
nens hagin nascut a Barcelona. A Carmen la van tractar als EEUU. Els
embrions, se suposa, procedien d'un centre de reproducció assistida
nordamericà, per tant, no són fills genètics seus. A aquesta edat
els òvuls ja no serveixen per tenir fills. I finalment els ha gestat
i parit a Barcelona. Potser altres Comunitats no ofereixen garanties
davant d'una cesària i la cura de prematurs d'1,6 Kg? Existeix una
raó gens il·lògica de la seva elecció catalana i és la següent: de
Barcelona al món. Aquí hi ha les grans empreses de reproducció
humana, vénen de tot Europa i de molts països a sotmetre's a
tractaments de fertilitat. Les lleis ho permeten tot i els òvuls de
dona, matèria primera, estan disponibles per a qui vulgui pagar.
Cada centre de reproducció té la seva fundació la finalitat de la
qual és la captació d'òvuls de joves universitàries maques i sanes.
Paguen bé i tenen donants.
La lògica del mercat aplicada a
aquesta indústria fa que la publicitat no es pugui realitzar amb
anuncis, com a cartells o spots publicitaris. Ofereixen un producte,
tenen la matèria primera, però falta que l'oferta arribi al
coneixement del gran públic i per a això utilitzen les notícies i
declaracions en premsa televisada i escrita. Què pensaríem en veure
un anunci ofertant fills a la carta, sans i amb garantia? L'opinió
pública podria tornar-se en contra. Molts s’espantarien, per això la
publicitat mai no és directa sinó a través dels medis. Així tots
estem informats dels nous assoliments de la reproducció assistida i
creen la necessitat al gran públic, que no vol veure l'anormalitat
d'obtenir fills d'aquesta manera. Al cap i a la fi neixen nens. Com
pot ser pervers això?
Els experts consultats, sempre
en el negoci, han declarat: que "les maternitats tardanes
augmentaran a la franja dels 45-50. Que en l'actualitat "l'edat
mitja de les pacients ja frega els 38 anys", que "amb els anys no
augmenten el risc", que es fa "diagnòstic precoç per assegurar que
no hi hagin anomalies", que "els canvis socials afavoreixen ser mare
sense parella i que no hi ha límits legals en l'edat de la gestant"
ni aquí, ni als EEUU. Són missatges molt clars de l'oferta
reproductiva. Si no puc anunciar "el meu producte", utilitzo la
circumstància per llançar-los a la societat. Desconec el preu
d'aquest tipus de publicitat, però la idea és molt bona.
Tots han posat la seva crítica
a Carmen. Ella i els seus fills han estat unes víctimes més de la
nostra tecnocràcia, de les lleis, de la tècnica i de la mà, que tot
ho oferta i permet. Ens hem assabentat, també per la premsa, que es
recuperen bé, i així ho desitjo. En els seus fills, com en cada nen
que neix, es renova l'esperança. Ells, potser algun dia, reclamin
els seus progenitors genètics, als metges que els van manipular i
van decidir sobre la seva vida, i a la seva mare-àvia que els gestà
que això no és digne ni per a ells, ni per a ningú. Benvinguts!
Sra. Isabel Viladomiu; psicòloga clínica
aci
18/I/07
