Natalia López Moratalla, catedràtica de Bioquímica i Biologia
molecular de la Universitat de Navarra, qüestiona la credibilitat
del científic que liderarà la investigació embrionària en el nou
centre de línies cel·lulars d'Andalusia, i afirma que "les cèl·lules
procedents d'embrions han demostrat no servir per curar".
El passat 24
d'octubre, el diari EL PAÍS publicava una informació basada en els
arguments exposats pel director de l'Institut de Bioenginyeria de la
Universitat Miguel Hernández, Bernat Soria, en dues classes dels
cursos de formació contínua organitzats per aquest diari, sobre
l'anomenada clonació terapèutica i les cèl·lules mare embrionàries.
Sòria, científic que liderarà el projecte de medicina regenerativa
impulsat per la Junta d'Andalusia, és també un dels màxims defensors
a Espanya de la investigació amb embrions, que acaben destruint-se,
per obtenir cèl·lules estaminals.
La majoria de
les afirmacions són esgrimides per Sòria a l'article “Razones contra
un tabú”. Bernat Soria exposa arguments científics i ètics
per aprovar la clonació terapèutica que generen seriosos dubtes de
fiabilitat, si ens atenim als arguments que exposen els científics
que estudien la viabilitat de les cèl·lules mare adultes, les
úniques que han pogut demostrar fins ara utilitat en tractaments
terapèutics. Es pot recordar que l'actual debat dins de la comunitat
científica sobre la utilització de cèl·lules estaminals
embrionàries, en contrast amb els estudis que fomenten l'ús de les
cèl·lules adultes extretes del propi pacient, té la seva raó de ser
en les immenses possibilitats que ofereixen de cara al futur les
cèl·lules mare en els tractaments terapèutics de malalties
degeneratives, com l'Alzheimer, el Parkinson, la diabetis i fins i
tot el càncer.
Per contrastar
les explicacions de Bernat Soria i, alhora, aclarir a l'opinió
pública i molt especialment totes aquelles persones afectades per
malalties degeneratives un tema tan important com aquest,
ForumLibertas s'ha posat en contacte amb Natalia López Moratalla,
catedràtica de Bioquímica i Biologia molecular, del Departament de
Bioquímica de la Facultat de Medicina, a la Universitat de Navarra.
Els seus comentaris sobre cada una de les afirmacions i "arguments
pèssims i acientífics" de Sòria (BS), respecte al tema que ens
ocupa, són de gran ajuda per a entendre fins a quin punt s'està
manipulant la informació quan es parla de les cèl·lules mare i de
les experimentacions amb embrions. Les explicacions de l'experta
catedràtica de Bioquímica (NL) han estat elaborades, segons les
seves pròpies paraules, en un "to informal" i llenguatge
col·loquial, evitant tecnicismes, perquè siguin enteses pel gran
públic.
BS: Els arguments en contra
procedeixen fonamentalment dels sectors pròxims a l'Església
catòlica, que creuen que un òvul fecundat és un ésser humà de ple
dret, i Sòria està convençut que aquests arguments són un complet
error.
NL:
Que és un ésser humà, un individu de l'espècie humana, ho diu la
ciència amb tot rigor. Si un ésser biològicament humà manca de dret,
ho haurà d'argumentar qui ho nega sense raons.
BS:
Sòria considera que la clonació terapèutica hauria de dir-se
"transferència nuclear amb finalitats terapèutiques", que és la
tècnica que s'usa per clonar, però també per a altres objectius de
gran importància en la investigació biomèdica: El científic en va
esmentar tres.
El primer i el
més conegut és la teràpia cel·lular, o substitució dels teixits
malalts o danyats per altres cultivats al laboratori. El millor
exemple són els trasplantaments de medul·la òssia, que serveixen per
al tractament de la leucèmia i altres malalties molt greus... La
clonació terapèutica (o millor, la transferència nuclear) resoldria
el problema: podria prendre una cèl·lula de la pell del pacient,
extreure-li el nucli (que conté el genoma complet) i introduir-lo en
un òvul privat del seu propi nucli. L'embrió resultant, que només es
desenvolupa una o dues setmanes, serveix com a font de cèl·lules
mare, i aquestes podran transformar-se en medul·la òssia i
trasplantar-se al pacient. La compatibilitat és total.
NL:
Aquí juga amb la terminologia i barreja coses. Efectivament la
clonació terapèutica s'hauria d'anomenar "transferència nuclear a un
òvul amb finalitats terapèutiques", que és una primera part de la
tècnica que s'utilitza per clonar... si no es fa la segona part, que
és reprogramar el nucli transferit a l'òvul, el resultat no és
clonar un individu, però també poden fer-se transferències nuclears
a altres cèl·lules que no han de ser necessàriament òvuls per a
altres objectius de possible gran importància en la investigació
biomèdica.
També cal fer
matisos quan es refereix a la teràpia cel·lular, o substitució dels
teixits malalts o espatllats per altres cultivats en el laboratori.
El millor exemple són els trasplantaments de medul·la òssia d'adult,
per tractar la leucèmia i altres malalties.
I anem a
aquesta última afirmació: la clonació terapèutica resoldria el
problema: podia prendre una cèl·lula de la pell del pacient,
extreure-li el nucli (que conté la genoma completa) i introduir-lo
en un òvul privat del seu propi nucli. L'embrió resultant, que només
es desenvolupa una o dues setmanes, serveix com a font de cèl·lules
mare, i aquestes poden transformar-se en medul·la òssia i
trasplantar-se al pacient. La compatibilitat és total.
Això és un
conte xinès. Les cèl·lules procedents d'embrions reals han demostrat
no servir per curar. No són controlables ni per investigar, perquè
no són estables. Les procedents d'un embrió clònic no tindrien
rebuig immunològic, ja que la informació genètica és del mateix
pacient, però no serveixen per curar-lo. És tan conte xinès que, per
ara, no se sap clonar. Només es realitza la primera part de
transferir un nucli a un òvul, però no reprogramar-lo perquè es
desenvolupi com ho fa un individu en etapa embrionària.
Suposem que
aconsegueixen un embrió clònic (els coreans van aconseguir un grapat
de cèl·lules, no un verdader embrió humà clònic); com pensa que ens
creurem que té la més mínima possibilitat terapèutica? A cada
pacient se li fa un clon (de moment calen uns 100 òvuls de donants
fèrtils i joves). D'aquest embrió clon que es destrueix prenen les
cèl·lules de la massa cel·lular interna (calen 20 o més embrions
clònics). Després, que les cèl·lules es diferenciïn, es controli el
seu creixement, etc. i... transferir-les al pacient? No se'l creu
ningú, i menys ell.
BS:
El segon argument és que la transferència nuclear és una eina
d'enorme valor per a l'estudi del càncer. Molts càncers no es deuen
a que els gens hagin mutat, sinó que s'han inactivat per factors
externs a l'ADN. Una de les tècniques més poderoses per estudiar
aquest fenomen és prendre el nucli d'una cèl·lula cancerosa i
introduir-lo en un òvul. Novament no es tracta de clonar ningú, sinó
d'obtenir informació crucial sobre les causes dels càncers.
NL: Mentida.
Això no és important ni necessari. I dubto que servís per esbrinar
alguna cosa sobre el càncer. En tot cas, no és racional un mètode
d'investigació que exigeixi partir d'òvuls humans: protesta de les
dones convertides en conillets d'índies!
BS:
El tercer argument és que la transferència nuclear, i la posterior
obtenció de cèl·lules mare, seria una valuosa eina per estudiar
aspectes molt bàsics de la biologia humana. Molts experiments que no
es poden fer en una persona podrien fer-se a les cèl·lules mare,
inclosa bona part dels assaigs de nous medicaments, i dels efectes
que un fàrmac té sobre persones de diferent composició genètica.
NL:
Concedim que serveixi per a alguna cosa. Però, dues coses: Una, que
es poden fer amb moltes altres cèl·lules aquests estudis. Dos, que
hi ha maneres d'obtenir cèl·lules mare del tipus embrionari per
transferència nuclear sense crear un embrió.
BS: Sòria va
refutar totes les objeccions catòliques a la transferència nuclear.
Un embrió de 2 setmanes és una pilota de cèl·lules sense el més
mínim vestigi d'un sistema nerviós, no diguem d'un cervell.
NL:
La definició d'individu d'una espècie no ve que "ja" tingui el
cervell sinó que té el patrimoni genètic propi de l'espècie, i
aquest material genètic està en l'estat que li correspon a aquella
etapa inicial.
BS:
Fins i tot en condicions naturals, el 75 per cent d'aquests embrions
es perden a l'úter.
NL:
Una nova mentida: aquestes pèrdues només es donen quan ells
produeixen in vitro els embrions.
BS:
I ni tan sols no és cert que la fecundació d'un òvul produeixi un
genoma humà i, per tant, una persona en projecte: L'òvul fecundat té
una genoma i mig.
NL:
Una afirmació d'aquest calibre d'error no permet aprovar una
biologia del mes baix dels nivells.
BS:
Una
cèl·lula de la pell sí que té un genom complet, i les matem per
milers cada vegada que ens rasquem.
NL:
A part de bast, és humiliant per al nivell de cultura general més
mínim que tracti la gent d'analfabets. Des de quan una cèl·lula de
la pell o dels ronyons ha estat un individu? A quants de nosaltres
mateixos matem amb un esgarrapada?
Josu de la Varga
hayalternativas
7/VII/07
