Podria ser que una noia de 12 anys tornés
esterilitzada de la consulta del metge sense que els seus pares
haguessin sabut res? Podria donar-se el cas que, durant una
adolescència problemàtica, fora sotmesa a un avortament
amagant-los-el?
Encara que, naturalment, sembla inversemblant i
desenraonat no informar els pares davant d’aquestes i altres
situacions delicades —com ara drogoaddicció, cirurgia
plàstica, malalties de transmissió sexual, homosexualitat, píndola
de l’endemà…—, la possibilitat d’intervenir mèdicament d’esquenes
als pares ha estat a punt de materialitzar-se promoguda pel Consell
de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), de no haver estat
recentment anul·lats 2 articles del nou Codi Deontològic gràcies al
recurs interposat per 112 metges, sota el lideratge de la
barcelonina Dra. Dolors Voltas. Vagi per davant, com a pare i com a
metge, el meu agraïment i la meva felicitació a tots ells.
Els articles que la sentència del passat mes de
setembre anul·là deien així:
·
No 33:
“El metge, en cas de tractar a un menor d’edat i quan el consideri
amb suficients condicions de maduresa, haurà de respectar la
confidencialitat envers els pares o tutors i fer prevaler la
voluntat del menor”,
·
No 59:
“El metge no practicarà mai cap interrupció de l’embaràs o
esterilització sense el consentiment lliure i explícit del pacient,
donat després d’una acurada informació, en especial quan aquest
sigui menor, però amb capacitat per comprendre allò que consent.
Quan no hi hagi aquesta capacitat, caldrà el consentiment de les
persones vinculades responsables.”
La combinació dels dos punts hauria significat el que
dèiem, s’hauria pogut fer una lligadura de trompes o practicar un
avortament a una adolescent sense informar els pares. Hauria bastat
que un metge, -qualsevol metge i de forma no especificada-, hagués
valorat com a suficient la maduresa d’aquella menor.
Això –que de fet ja és fora del paraigües del nostre
Codi Deontològic-, avui per avui, no pot fer-se amb la llei a la mà
ni amb l’empara col·legial: cal informar i demanar el consentiment
patern. Però no sóc gaire optimista respecte al que pot succeir en
un futur proper: de fet, la píndola de l’endemà –que té efectes
antinidatoris (la qual cosa vol dir abortius, bo i entenent per
avortament el fet de provocar la mort a una vida humana, a un ser
humà) i efectes secundaris encara no ben coneguts a mig i llarg
termini-, es dóna als CAP i als hospitals sense informar els pares,
i tothom sap que els centres de planning tampoc els informen
dels tractaments que segueixen els seus fills. I la cosa no
es detura: el mateix CCMC ha dit que recorrerà la sentència
esmentada.
Veiem algun dels arguments de la sentència. Diu:
“Cal tenir en compte… que la decisió del metge en el
sentit de negar la informació als pares deixa a aquests en una
indefensió absoluta, doncs els és impossible reaccionar, demanar una
segona opinió, exposar les seves raons al menor o fins i tot demanar
una intervenció diriment…” a més “…la norma 33 del Codi Deontològic
situa al metge en una posició diriment entre pares i fills, funció
que no li és pròpia”.
El principi d’autonomia ho justifica tot?
Veig difícil argumentar lògicament en contra
d’aquestes paraules carregades de sentit comú, però intueixo la
direcció del raonament del CCMC: ben segur que insistirà en el
dret d’autonomia del menor madur com a rector de tota
actuació mèdica en ell.
Adoneu-vos de la següent paradoxa: Per part
dels pares, ¿no és cert que cas d’observar problemes en un nostre
fill adolescent, tots voldríem saber tant les circumstàncies
complicades en les quals pot trobar-se com les decisions que pren
podent perjudicar-lo? Per part del metge, ¿no és cert que procurem
lluitar contra la malaltia –àdhuc en problemàtiques tan especials
com l’anorèxia nerviosa, el maltractament infantil o el “bulling”-,
amb la més completa informació i col·laboració possible dels pares,
sense menysprear la confidencialitat del menor? ¿Per què, doncs, en
altres temes, especialment aquells en què es barreja la qüestió
sexual, es pretén, de vegades, amagar-los la informació a la qual
tenen tot el dret, i nosaltres, la obligació de facilitar-los?
La resposta és que en unes condicions creiem que cal
defensar el jove de certes patologies o agressions i, en altres, i
és aquí on ens equivoquem, que hem de procurar no incidir en el seu
àmbit moral, ja que aquest és subjectiu i personal, la qual cosa duu
a afirmar que l’adolescent, com qualsevol altra persona, és
lliure de triar el seu estil de vida encara que acabi passant-li
factura; que cal, per davant de tot, defensar la seva
llibertat i, secundàriament, tractar els efectes secundaris
de la seva elecció vital.
El corrent bioètic basat en la primacia absoluta del
dret d’autonomia del pacient com a fonament de la orientació ètica
de l’acte mèdic, que es dóna amb tanta força a l’actualitat, es
coneix com a model Liberal-Radical. Va començar a gestar-se quan el
“Principi de Respecte del pacient”, enunciat com a un dels 3
Principis bioètics a l’Informe Belmont l’any 1978, va ser reformulat
pocs anys més tard per Beauchamp i Childress com a “Principi
d’Autonomia”, tot propiciant el desbordament del concepte de
llibertat del pacient fins ofegar el que s’entén com el seu verdader
bé, i entrant en conflicte amb la mateixa llibertat del metge.
La extensió del nou principi a l’àmbit pediàtric, fins
arribar a la concreció en el consentiment i la confidencialitat del
menor a la manera que ho fan els articles anul·lats del nou Codi
Deontològic, només ha estat qüestió de temps, doncs aquests no han
expressat altra cosa que el desdibuixament dels límits pragmàtics
que sorgeix un cop acceptats aquells plantejaments.
En general, quan la moral no pot fonamentar-se en
valors objectius, perquè s’ha arribat a creure que l’objectivitat no
existeix, l’autonomia és el primer valor, quan no l’únic, a
defendre. D’aquesta manera tot sovint costa distingir entre el bé
del pacient i el seu interès, el que verdaderament és adequat
per a ell, el que li convé, i el que sol·licita al metge. Encara
més, s’arriba a afirmar que aquestes són disquisicions que no convé
que es formuli el personal sanitari, es demana al metge, en nom de
la llibertat, que guardi els seu principis morals particulars i es
converteixi en mer prestador de serveis, en tècnic al
servei de la demanda. Un cop acceptats aquests pressupòsits
costa molt acotar els límits, ja no hi ha raons raonables
per fer-ho. L’autonomia del pacient, ara usuari, i més
endavant la llibertat del metge són els principis que poden
justificar tota intervenció en qualsevol període vital. Poso com a
exemples candents d’aquestes paraules els conceptes actuals sobre
l’avortament com a dret de la dona, l’eutanàsia com a dret
a la mort digna i, també, la manipulació embrionària com a
dret a ser pares o a la lliure investigació. L’extrem pot
arribar a ser la negació del dret a l’objecció de consciència del
metge, cosa que ja es comença a plantejar.
Punts febles de la Bioètica Liberal-Radical
Així les coses, és evident que alguna cosa hem de fer,
que no podem quedar-nos a l’espera de veure la destrucció de l’home
per l’home. Si volem fer front al model bioètic Liberal-Radical hem
de preguntar-nos com podem desemmascarar-lo, fer palesa la seva
insuficiència, quins són els seus punts febles. Intentaré respondre
aquestes qüestions en l’espai que em queda.
Aquesta antropologia està desequilibrada cap a un
subjectivisme radical, que suposa l’establiment d’uns valors
personals a la carta i exclou la veritat axiològica. Quan la
referència última del judici ètic és la llibertat, queda anul·lat el
judici moral: el que és important ara són les decisions de la
voluntat, doncs la moral és totalment subjectiva i la consciència no
ha de respondre davant de ningú.
Prescindir de la veritat afecta el mateix significat
de llibertat. Aquesta no pot ser només per a uns, per aquells que
puguin fer-la valer, ni pot ser desvinculada de la responsabilitat
de les accions personals.
L’exaltació de la llibertat individual fa que la
conciliació personal i social, quan les decisions d’un interaccionen
la llibertat dels altres, sigui pràcticament impossible. En aquesta
situació, justament perquè no hi ha acord sobre el bé de
l’home i per al home, allò que el fa home i
l’humanitza, els acords entre les persones són molt complicats.
Com a manera de compensar aquest desequilibri, en un
primer moment la bioètica Liberal-Radical demana tolerància.
Però la tolerància no pot resoldre totes les situacions i a mig
termini els conflictes de conciliació es fan irresolubles entre les
parts. Cal recordar també que qui es defineix com a tolerant i
demana tolerància hauria de ser tolerant amb totes les altres
expressions de llibertat, però no supera la prova quan topa amb
aquell qui decideix ser intolerant, precisament, també, com a
expressió de la seva pròpia llibertat. Els conflictes estan servits.
Els problemes que sorgeixen entre pacient i metge,
entre aquell qui demana el servei i el qui el dóna, entre
l’usuari i el prestador de serveis sanitaris estan
assegurats, i acaben en violència i en judicalització. També
apareixen els conflictes entre diferents usuaris.
Un pas més endavant, els conflictes depassen l’àmbit
personal i són intervinguts per la política. Aquí cal recordar que
ni els polítics ni els jutges són els qui millor poden resoldre els
dilemes bioètics: les solucions acabaran sent partidistes i, en
últim extrem, dominades per aquells que detenen el poder polític i
econòmic. El totalitarisme bioètic ha estat sempre expressió
pròpia dels governs totalitaris.
Aquests arguments completen el cercle en aquest punt,
doncs tota argumentació pot fonamentar-se sobre la raó i la moral,
però una bioètica sense veritat ni bé exclou qualsevol possibilitat
d’arribar a principis comuns i compatibles amb la comunitat, i quan
cau en la manipulació totalitària es fa molt difícil que pugui
sortir de l’espiral del sistema.
Un cop anul·lat el judici moral de l’acte mèdic, tot
prenent l’autonomia com a primera justificació de la intervenció del
metge, poden arribar-se a justificar decisions contràries a la
dignitat del mateix pacient i del metge, injustes per a altres
persones i contràries al sentit comú, com ha estat el cas dels
articles que feien referència a la confidencialitat i l’autonomia
del menor del nou Codi Deontològic del CCMC anul·lats recentment.
Dr. Arcadi de Arquer
Radar Social; IX-X/07
Vegeu també:
«Greu
irresponsabilitat al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya»
