Per què anomena l'objecció de consciència com a institució en
expansió?
En matèria d'objecció de consciència s'ha produït un big-bang
jurídic. Des d'un petit nucli -l'objecció de consciència al servei
militar- s'ha propagat una explosió que ha multiplicat per cent les
modalitats d'objeccions de consciència. Així, han aparegut en ràpida
successió l'objecció de consciència fiscal, l'objecció de
consciència a l'avortament, al jurat, als juraments promissoris, a
certs tractaments mèdics, a la resistència a prescindir de certes
vestimentes a l'escola o a la Universitat, a treballar en
determinats dies festius i un llarg etcètera. La raó rau en el xoc
-de vegades dramàtic- entre la norma legal que imposa un fer i la
norma ètica o moral que s'oposa a aquesta actuació. Si a això
s'uneix una certa incontinència legal del poder, que envaeix camps
de la consciència, s'entén l'eclosió de les objeccions de
consciència. Recordis que, a Espanya, la causa més de fons que va
portar a la instauració d'un sistema d'exèrcit professional va ser
la cascada d'objeccions de consciència, que va acabar dinamitant
(amb l'aplaudiment dels partits polítics) el sistema de servei
militar obligatori.
La possible
aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe ha plantejat
també la possibilitat de l'objecció de consciència dels jutges
encarregats del registre civil i dels alcaldes i regidors cridats a
autoritzar aquests matrimonis. Té base legal aquesta possibilitat?
La cobertura
legal amb què compten aquests hipotètics objectors és abundant.
El
Tribunal Constitucional espanyol ha dit en la seva sentència
d'11 d'abril de 1985 (fonament jurídic 14: «l'objecció de
consciència existeix i pot ser exercida amb independència que s'hagi
dictat o no tal regulació. L'objecció de consciència forma part del
contingut del dret fonamental a la llibertat ideològica i religiosa
reconeguda a
l'article 6,1 de la
Constitució
espanyola».
Al seu torn, la
Constitució europea
,
a l'article II-70
(aprovada per Espanya en referèndum), expressament reconeix
l'objecció de consciència en l'àmbit de dret fonamental. També el
Conveni Europeu de Drets
Humans, al seu
article nº 9, i un llarg etcètera de lleis i sentències. Per
exemple, el Tribunal Federal Nord-Americà ha denominat a la
llibertat de consciència «l'estrella polar» dels drets.
Sense de
l'objecció de consciència, els funcionaris cridats a la celebració
d'aquestes unions tindrien alguna altra opció?
Els jutges
encarregats del registre civil (que són els que majoritàriament
intervenen en la celebració de matrimonis) poden plantejar, abans
que res, l'anomenada objecció de legalitat davant del
Tribunal Constitucional. No s'ha d'oblidar que la
Llei Orgànica
del Tribunal Constitucional, a l'article
nº 35, estableix que quan un jutge consideri
que una norma amb rang de llei aplicable al cas pugui ser contrària
a la Constitució, plantejarà la qüestió al Tribunal Constitucional.
Així, doncs, ens trobem davant d'una primera objecció que parteix
del convenciment per part del jutge que tal norma (en aquest cas, la
llei que autoritza el matrimoni entre persones del mateix sexe) no
s'adapta al marc de la Constitució. Aquesta posició no seria
temerària, si tenim en compte que organismes de solvència (Reial
Acadèmia de Jurisprudència i Legislació d'Espanya, Consell del Poder
Judicial i Consell d'Estat) han plantejat, directament o
indirectament, dubtes sobre la constitucionalitat de la reforma
legal en marxa. En concret, la Reial Acadèmia de Jurisprudència ha
recalcat que la Constitució espanyola estableix una «garantia
institucional» a favor del matrimoni heterosexual. L'existència
d'una garantia institucional determina la inconstitucionalitat de
les eventuals normes que tinguessin per objecte suprimir la susdita
institució o la d'aquelles que la buidin del seu contingut propi.
I tindrien dret
a plantejar una verdadera objecció de consciència?
A més de
l'objecció de legalitat, hi hauria efectivament l'estricta objecció
de consciència. És a dir, la posició de qui comunica al seu superior
(ja sigui jutge encarregat del registre civil, alcalde o regidor)
els escrúpols de consciència respecte a la celebració del matrimoni
entre persones del mateix sexe i la consegüent negativa, per raons
de consciència, d'intervenir en la celebració d'aquestes unions.
El dret
comparat coneix supòsits d'objecció de consciència de funcionaris,
que han estat acceptats pel legislador o la jurisprudència. Per
exemple, a Amèrica del Nord la Cort de Districte de Columbia en el
cas Haring va resoldre el següent supòsit. Paul Byrne Haring,
funcionari del Servei Intern de Rendes Públiques (IRS) es negava
habitualment a qualificar les peticions d'exempció d'impostos
d'organitzacions que practicaven l'avortament, passant-les a altres
companys del Servei. Quan li va correspondre ascendir, l'IRS li ho
va negar adduint que el seu exemple podria «seduir» altres
funcionaris. El Tribunal va donar la raó a Haring establint: 1)
L'IRS, com qualsevol altra empresa, s'ha d'acomodar als
dissentiments dels seus empleats basats en raons de consciència; 2)
Tals conductes, quan no són danyoses per a l'Estat, ja que poden
dur-les a terme altres funcionaris, han de ser protegides, ja que
«la llibertat no és limitada a les coses que semblen importants:
això només seria una ombra de llibertat».
En el concret
cas d'unions d'homosexuals, Dinamarca ha introduït en la seva llei
de «parelles de fet» (pràcticament idèntica a les lleis que
introdueixen el matrimoni entre homosexuals) clàusules per defensar
la consciència de concretes persones que poden intervenir en
aquestes unions. Així, exclou a les unions d'homosexuals de la
llibertat d'elecció, vigent a Dinamarca per al matrimoni
heterosexual, entre una celebració religiosa o civil. Precisament
perquè els pastors de l'església luterana oficial (que tenen
condició equiparable als funcionaris) no es vegin compel·lits a
intervenir en la celebració d'aquests matrimonis. I en el procés de
divorci entre parelles homosexuals, al qual s'aplica el mateix
procediment que per al matrimoni heterosexual, no es pot sol·licitar
(com expressament es preveu a la dissolució de matrimoni
heterosexual per divorci) la mediació d'un clergue luterà per
intentar la reconciliació entre els partners. Són mesures que
el propi legislador preveu, avançant-se a actituds que, l'oposició a
la llei en el tràmit de la seva elaboració, ha manifestat com a molt
possibles.
En tot cas, no és de
rebut intentar dissuadir els objectors fent referències amenaçadores
«a l'obligació de complir les lleis». Entre altres raons, com
autoritzadament s'ha dit, «perquè la llei, i la seva aplicació,
estan subjectes al respecte als drets fonamentals. Entre ells el de
llibertat de consciència. No s'oblidi que, quan per estrictes raons
de consciència, es posa en marxa un mecanisme de base axiològica
contrari a una llei, som davant de plantejaments molt diferents de
qui transgredeix la llei per satisfer un caprici o un interès
bastard. En el primer cas, el respecte a l'objector paralitza els
mecanismes repressors de la societat. Fora d'això, sempre cap la
possibilitat que celebri la unió objectada un altre jutge, alcalde o
regidor altres funcionaris d'idèntica condició la consciència de la
qual no es vegi alterada davant d'aquesta celebració.
Zenit.org, 27/IV/05
Rafael Navarro Valls