Introducció
L'avantprojecte de llei
El document de la
Conferència Episcopal
La mort de l'embrió
La
investigació sobre l'embrió
La destinació
dels embrions congelats
Conclusió
Introducció
Per a evitar confusions i
clarificar la nostra posició, partim de la premissa que tota llei
que accepti la legalització de la FIV (fecundació in vitro)
atempta contra la dignitat humana. L’acceptació tàcita o explícita
de la FIV que és una realitat imparable en la nostra societat
actual, genera una «cultura de la mort» amb connotacions pròpies. La
dinàmica eugenèsica entorn de la selecció d’embrions que pretén
suavitzar-se amb eufemismes com els qualificatius subòptims,
inviables, sobrants, no implantables, aplicats a embrions humans; el
procés de reducció embrionària com a tècnica lògica per
assolir els millors resultats del tractament; la crioconservació
d’éssers humans en les seves primeres etapes de l’existència com a
part de l’eficàcia i comoditat de futurs transfers; el
diagnòstic preimplantatori com a criteri determinant per a l’aptitud
de continuar vivint; el desig del fill com a dret gairebé
institucionalitzat; el subtil pas de desitjar un fill a l’exigència
d’un fill sa que respongui a la descripció de certes
qualitats físiques; l’acceptació generalitzada de la lògica
utilitarista que en funció d’un suposat bé de la humanitat −la
curació de malalties− admet la bondat de la destrucció d’embrions
inviables com un sacrifici exigible i exigit; l’oblit en
congeladors de milers d’embrions dels quals ningú no se sent
responsable; totes aquestes dades comprovables en l’actualitat
comporten un real i profund enfosquiment moral del valor i la
dignitat de la vida humana, i convé advertir-ho oportunament i
inoportuna. Una societat que tanqui els ulls davant la dinàmica de
la FIV i se’n despreocupi moralment s’incapacita per descobrir el
misteri de l’home i la grandesa de la seva vocació.
La FIV és sempre immoral
i indigna de la condició humana, ja que tot procés de fecundació
in vitro entranya la producció d’éssers humans, fet que
contraria la seva dignitat, perquè les persones humanes només poden
venir a l’existència en el context amorós, mai productiu, malgrat
que molts futurs pares considerin un fet amorós l’acceptació del «producte»
generat. No hem d’oblidar que el fi mai no justifica els mitjans.
A més, cal tenir en
compte la lògica antihumana, deshumanizadora i de
domini que incorpora la FIV, on l’ésser humà val en la
mesura que té les condicions per desenvolupar-se. Així, com més
feble sigui l’embrió, més serà rebutjat. La lògica humana i
humanizadora ens diu que com més feble és l’ésser humà, més
requereix la nostra sol·licitud.
L’avantprojecte de llei
En clau positiva,
l’avantprojecte millora moralment −la qual cosa no significa
que sigui bona moralment− la llei de 1988 per:
- la limitació del nombre
d’embrions sobrants −supernumeraris− crioconservats, fruit dels
processos de FIV
- la limitació del nombre
d’embrions transferits a la mare, per evitar la proliferació de
parts múltiples, amb els riscs associats
- l’endegament de mesures
de control que garanteixin les propostes legals
- la intenció de dedicar a
la reproducció i no a la investigació els embrions produïts
- la prohibició de la
reducció embrionària, que per si mateixa és un acte abortiu
- la resolució de donar
resposta als milers d’embrions crioconservats que existeixen
actualment
- la negació radical de la
investigació amb vista a la clonació
En clau negativa,
l’esmentat avantprojecte presenta seriosos inconvenients a causa de:
- l’acceptació de la
fecundació in vitro, que és sempre immoral
- la gran ambigüitat a
l’hora de concretar les situacions «excepcionals» que, com en el cas
dels supòsits de la llei d’avortament, poden esdevenir un vertader
«colador». Per tant, com afirma María Dolores Vila-Coro, catedràtica
de bioètica de l’UNESCO, aquest avantprojecte no compleix el primer
objectiu de resoldre el problema dels embrions acumulats
- l’ambigüitat o
equivocitat en el llenguatge, en esmentar la destinació possible de
les «estructures biològiques», fruit de la descongelació
- l’acceptació dels
progenitors com «amos» dels embrions als quals correspon la decisió
de la seva destinació (Des de quan els progenitors poden decidir
sobre la vida dels seus fills al marge de llur bé?)
- la contradicció que
suposa, d’una banda, l’intent de «defensar» els embrions, procurant
que no s’hagin de destruir en evitar que es generin embrions
sobrants i, de l’altra, la permissió de la destrucció d’embrions
descongelats per a l’obtenció de cèl·lules mare amb vista a la
investigació
- la possibilitat
d’experimentar amb embrions no solament inviables, sinó també
viables, a diferència de la llei de 1988, que almenys els respectava.
Per tant, a la claror de
les consideracions precedents, es pot concloure que la reforma que
hom pretén de la llei de 1988 sobre reproducció assistida no mereix
la nostra aprovació. Més encara, mentre no s’impedeixi la FIV, la
dignitat humana de l’embrió restarà a mercè d’interessos econòmics i
de desigs subjectius.
L’encíclica Evangelium
vitae, davant els problemes de consciència que susciten algunes
lleis, en concret les referents a l’avortament i l’eutanàsia,
ofereix la següent orientació als parlamentaris: «Davant el cas,
doncs, d’una llei intrínsecament injusta [...], mai no és lícit
sotmetre-s’hi a ella, ni participar en una campanya d’opinió a favor
d’una llei semblant, ni donar-li el sufragi del vot propi. Un
problema concret de consciència podria sorgir en els casos en els
quals un vot parlamentari resultés determinant per afavorir una llei
més restrictiva, és a dir, dirigida a restringir el nombre
d’avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més
permissiva ja en vigor o en fase de votació. Aquests casos no són
rars. [...] En el cas exposat, quan no sigui possible d’evitar o
abrogar completament una llei avortista, un parlamentari, l’absoluta
oposició personal del qual a l’avortament sigui clara i notòria a
tothom, pot oferir lícitament el seu suport a propostes encaminades
a limitar els danys de la dita llei i disminuir-ne així els efectes
negatius en l’àmbit de la cultura i de la moralitat pública. En
efecte, obrant així no es presta una col·laboració il·lícita a una
llei injusta; es realitza un intent legítim i obligat de limitar-ne
aspectes inics.»
Se’ns planteja, ara, si
podem emprar el mateix principi que enuncia el sant Pare en el cas
que ens ocupa, és a dir, l’aprovació, per part de parlamentaris
catòlics, de l’avantprojecte de llei que estem comentant. La
constatació d’elements positius en la reforma de la llei en qüestió
podria donar peu a considerar positiva la seva aprovació. Tanmateix,
tenint en compte els efectes negatius de l’avantprojecte de llei,
que no ofereixen una vertadera alternativa restrictiva, el
valor pedagògic que posseeix tota legislació, que en aquest supòsit
comportaria una certa acceptació de la FIV i la possible utilització,
amb vista a experimentar, dels embrions descongelats quan, com
mostrarem més endavant, no hi ha suficient garantia científica sobre
la determinació del moment de la mort, amb l’afegitó de la licitud,
discutida i no prou provada d'usar les estructures biològiques dels
esmenats embrions, que hom considera morts, pugui degenerar en una
consideració de l’embrió com a mer material biològic, pensem
que, en aquest cas, donar suport a l'esmentada llei no ajudaria a
respectar i valorar la dignitat humana en els inicis de la seva
existència. No veig, així, que sigui prudent la seva acceptació,
quan encara hi ha possibilitat d’aprofundir en el debat i de
proposar noves alternatives legislatives.
El document de la Conferència Episcopal Espanyola
La Conferència Episcopal
Espanyola (CEE) publicà una nota arran del nou projecte de llei
sobre reproducció assistida on afirma clarament l’estatut i la
dignitat de l’embrió. Els cinc primers punts de la Nota, amb gran
claredat i precisió, manifesten la concepció que l’Església té del
ser humà en totes les etapes de la seva existència, des de la
concepció fins a la mort. Denuncia la llei de reproducció de 1988 i
ofereix alguns arguments antropològics per avalar la seva posició,
d'entre els quals hom pot destacar la donació amorosa pròpia de
l’acte conjugal entre esposos en un context de fidelitat com l’única
manera digna de venir a l’existència l’ésser humà. Es rebutja, per
tant, la «producció» d’éssers humans, ja que va contra la seva
dignitat. I recorda una obvietat freqüentment oblidada: tota
intervenció sobre la vida humana ha d'adreçar-se al seu bé.
L’estatut de l’embrió,
que no és un simple agregat de cèl·lules, sinó un individu humà en
els primers estadis del seu desenvolupament, reclama, per tant, el
respecte propi de tota persona humana. La realitat corpòria i
anímica de l’ésser humà palesa que on hi ha cos humà viu, encara que
sigui incipient, hi ha persona humana.
La Nota, tanmateix, no
manca pas d’expressions que es poden entendre equívocament, alhora
que pren posició en una qüestió fortament debatuda i que no gaudeix
de consentiment unànime entre els moralistes, com ara la licitud de
la descongelació abocada a la mort dels embrions humans.
L’argumentació que utilitza, a la claror de la teoria del voluntari
indirecte, per la brevetat de la Nota, manca dels matisos necessaris
per aclarir la seva comprensió: «Deixar morir en pau no és igual que
matar». Aquesta afirmació, vàlida per a un determinat context moral,
no és generalitzable com a principi i requereix que s'emmarqui
oportunament per no generar confusió. Tractarem aquesta qüestió
uleriorment.
Un altre aspecte que
mereix estudi i clarificació rau en la destinació dels «embrions
morts» i la possibilitat d’investigar amb ells. La Nota pressuposa
que existeixen embrions morts amb cèl·lules vives; els científics,
però, no es posen d’acord sobre com es determina la mort de
l’embrió. I què passa amb els embrions que no moren en ser
descongelats? Cal esperar que morin per poder-los utilitzar
com a material biològic? La brevetat del punt setè de la Nota de la
Conferència Episcopal Espanyola pot desconcertar alguns
lectors, siguin o no siguin especialistes en bioètica.
Aprofundim en aquestes
dues qüestions: la mort de l’embrió i la investigació amb els
embrions presumptivament morts.
a. La
mort de l’embrió
Quan podem considerar
mort un embrió? Per respondre a aquesta qüestió, m’adhereixo
substancialmente a l’article del Dr. Justo Aznar, El criteri de
la no viabilitat en cèl·lules embrionàries, 18-3-2003.
Els científics proposen
alguns criteris per discernir si l’embrió és viu o mort. El
primer d’ells és el criteri de viabilitat. S’entén per embrió viable
aquell que es pressuposa que pot desenvolupar-se després de la
implantació en l’úter matern. La viabilitat recolza, alhora, en un
conjunt de característiques morfològiques, la delimitació de les
quals no gaudeix tampoc d’unanimitat en l’àmbit científic.
Una de les
característiques determinants de la viabilitat, fruit de
l’experiència en l’àmbit de la reproducció assistida, és el nombre
de cèl·lules lisades (destruïdes) a causa dels processos de
congelació i descongelació. Se’ns planteja l’enigma de si ens trobem
davant d’un embrió viu amb cèl·lules mortes o d'un embrió mort amb
cèl·lules vives. Penso que ningú no té una resposta clara i evident
−si no és ideològica i partidista a favor dels seus propis
interessos, que poden ser econòmics, científics o de prestigi
professional− sobre aquesta qüestió.
La doctora Mónica López
Barahona, després d’afirmar, amb realisme científic, que, ara com
ara, no existeix cap criteri bioquímic que permeti definir la
viabilitat −la qual equipara pràcticament a la mort de l'embrió−,
proposa els següents criteris morfològics com a indicatius de la no
viabilitat: la no divisió en un determinat nombre d’hores (es
considera que està mort); la presència de citoplasma enfosquit, un
ritme de fragmentació anormal o una inclusió de vacúols alta en el
citoplasma. Equipara aquestes alteracions morfològiques a l’individu
que té mort cerebral, el cor del qual, però, encara batega, els
òrgans del qual encara poden extirpar-se.
Penso que l’equiparació
de la no viabilitat a la mort, en els estadis embrionaris, suposa un
nou tipus d’eugenèsia, anàleg al que és objecte de debat als fòrums
sobre l’eutanàsia.
El criteri de viabilitat
té tan poc pes científic com a moral per jutjar-lo com a decisiu per
determinar la mort o no de l’embrió en qüestió. Les dades
estadístiques de la viabilitat mostren l’única cosa que poden
mostrar: el grau de viabilitat des d’una perspectiva estadística.
Més encara, en la mesura que embrions «estadísticament» no viables
hagin pogut desenvolupar-se en alguna ocasió −i això ho han de
confirmar els científics−, el fet faria entendre que no es tractava
d’embrions morts amb cèl·lules vives que han començat novament el
seu desenvolupament embrionari, sinó d’embrions vius amb cèl·lules
mortes que han pogut continuar el seu desenvolupament existencial. A
més, hi ha la possibilitat que un embrió no viable sigui un embrió «ferit»,
fins i tot ferit de mort, però no mort, amb totes les conseqüències
morals que això comporta.
Ningú, ara com ara, que
jo sàpiga, no pot determinar la qüestió científica de si es tracta
d’un embrió mort, llevat que totes les seves cèl·lules estiguin
mortes; en cas contrari, cal considerar-lo viu excepte que es
demostri el contrari. El criteri estadístic de viabilitat no pot
equivaler a la certificació mèdica de defunció de l’embrió.
Aquest criteri genera, al
seu torn, un problema jurídic seriós, tal com estava redactada la
llei de reproducció assistida, ja que no és legal investigar amb
embrions viables, i la seva viabilitat no es coneix si no és
descongelant l’embrió i intentant reanimar-lo mitjançant un cultiu
in vitro.
La doctora López
Moratalla proposa un altre criteri per a la determinació de la mort
en estat embrionari, l’enunciat del qual sembla equivalent al de
viabilitat, però la realitat del qual no s’identifica. La seva
opinió, com ella mateixa expressa, es basa en la capacitat de
prosseguir el procés vital embrionari: «En cada una de les etapes
inicials de l’existència, cada embrió requereix un mitjà i unes
interaccions específiques molt precises per desenvolupar-se en un
procés de desenvolupament embrionari que és continu. Sense aquestes
condicions imprescindibles l’embrió mor, en aturar-se les funcions
vitals que té en aquells moments: creixement i diferenciació
cel·lular entorn d’uns eixos precisos dorso-ventral i
antero-posterior. Aquesta funció vital de creixement diferencial
organitzat, en l’espai corporal i en el temps, tingué la seva
arrencada en l’activació mútua dels gàmetes en la fecundació que
originà el zigot. Un cop detinguda la vida per congelació, cessa tot
seguit la funció vital que està parada si, després de la
descongelació, no té les condicions requerides per començar de nou i
posteriorment continuar el procés vital de desenvolupament. De forma
anàloga a com la detecció d’activitat cerebral permet constatar si
s'ha esdevingut ja, o no, la mort de l’individu, la impossibilitat
fàctica de reprendre el procés de desenvolupament orgànic és,
segons la meva opinió, indicativa que la mort de l’embrió
ha tingut lloc.» Podem resumir aquest criteri com la constatació de
la pèrdua irreversible de la funció vital unitària com a organisme.
Aquesta tesi requereix
tenir en compte, per a la seva verificació, quan es tracta
d’embrions descongelats que evidentment tenen suspeses les seves
funcions vitals, la reanimació. En la mesura que la reanimació
tingui efecte, podem afirmar que, ontològicament, l’embrió era de
veritat un individu humà viu amb les seves funcions vitals suspeses.
La no reanimació de l’embrió descongelat, encara que estigués mort,
implica, per la incertesa de la seva comprovació, deixar morir un
ésser humà de forma implícita. I, en la mesura que la seva
reanimació tingui efecte, ens trobem davant l’obligació moral
d’oferir-li la possibilitat de continuar el seu desenvolupament
mitjançant la implantació en l’úter matern.
Aquestes opinions sobre
el criteri de determinació de la mort tenen prou, certesa científica
i moral per procedir a investigar amb les cèl·lules vives del
suposat cadàver embrionari? En l’àmbit dels adults, s’ha suscitat un
debat anàleg sobre la determinació del moment de la mort. El criteri
de mort cerebral ha estat imputat per alguns científics per
fets com la reanimació de malalts amb diagnòstic de mort cerebral
durant un llarg període. En el debat, s’han proposat altres criteris
basats en la integració orgànica del subjecte, recolzant en diversos
conjunts de funcions vitals segons diferents autors. Si es plantegés
el dubte raonable de la ineficàcia del criteri de mort
cerebral per determinar físicament el moment de la defunció, els
protocols per a l’extracció d’òrgans per a trasplantaments sofririen
un seriós daltabaix. El papa Joan Pau II, en una recent intervenció
en ocasió del XVIII Congrés Internacional de la Societat de
Trasplantaments, ha il·luminat la qüestió del moment a partir del
qual una persona s’ha de considerar morta amb plena certesa. «Sobre
això −afirma el sant Pare− convé recordar que existeix una sola "mort
de la persona", que consisteix en la total desintegració d’aquest
conjunt unitari i integrat que és la persona mateixa, com a
conseqüència de la separació del principi vital, o ànima, de la
realitat corporal de la persona. La mort de la persona, entesa en
aquest sentit primari, és un esdeveniment que cap tècnica científica
o mètode empíric no pot identificar directament. Però l’experiència
humana ensenya també que la mort d’una persona produeix
inevitablement signes biològics certs, que la medicina ha après a
reconèixer cada vegada amb més precisió. En aquest sentit, els "criteris"
per certificar la mort, que la medicina utilitza avui, no s’han
d’entendre com la determinació tècnico-científica del moment exacte
de la mort d’una persona, sinó com una manera segura, brindada per
la ciència, d'identificar els signes biològics que demostren que la
persona ja ha mort realment.
»Es ben sabut que, des de
fa temps, diverses motivacions científiques per a la certificació de
la mort han desplaçat l’accent dels tradicionals signes cardio-respiratoris
a l'anomenat criteri "neurològic", és a dir, a la comprovació,
segons paràmetres clarament determinats i compartits per la
comunitat científica internacional, de la cessació total i
irreversible de tota activitat cerebral (en el cervell, el cerebel i
el tronc encefàlic). Això és considerat com el signe que s’ha perdut
la capacitat d’integració de l’organisme individual com a tal.
»Enfront dels actuals
paràmetres de certificació de la mort −tant els signes "encefàlics"
com els signes més tradicionals cardio-respiratoris−, l’Església no
fa opcions científiques. Es limita a complir el seu deure evangèlic
de confrontar les dades que brinda la ciència mèdica amb la
concepció cristiana de la unitat de la persona, posant en relleu les
semblances i els possibles conflictes que podrien posar en perill el
respecte de la dignitat humana.
»Des d'aquesta
perspectiva, es pot afirmar que el criteri recent de certificació de
la mort suara esmentat, és a dir, la cessació total i irreversible
de tota activitat cerebral, si s’aplica escrupolosament, no sembla
que entri en conflicte amb els elements essencials d’una correcta
concepció antropològica. En conseqüència, l’agent sanitari que
tingui la responsabilitat professional d’aquesta certificació pot
basar-se en aquest criteri per arribar, en cada cas, a aquell grau
de seguretat en el judici ètic que la doctrina moral qualifica amb
el terme de "certesa moral". Aquesta certesa moral és necessària i
suficient per poder actuar de manera èticament correcta. Així doncs,
només quan existeixi aquesta certesa serà moralment legítim iniciar
els procediments tècnics necessaris per a l’extracció dels òrgans
per al trasplantament, amb el previ consentiment informat del donant
o dels seus representants legítims.»
Els elements que enumera
el Papa per a la validesa del criteri científic són interessants: 1.
la mort, entesa en el sentit primari de total desintegració d’aquest
conjunt unitari i integrat que és la persona mateixa, com
conseqüència de la separació del principi vital, o ànima, de la
realitat corporal de la persona, és un esdeveniment que cap tècnica
científica o mètode empíric no pot identificar directament; 2.
Comprovació, segons paràmetres clarament determinats i compartits
per la comunitat científica internacional (en aquest cas, posat el
fet que la comunitat científica no ha elaborat encara un criteri
comú, és lloable la discussió científico-moral de tots aquells que,
amb els seus estudis i opinions, aporten elements per a la seva
clarificació. En aquest sentit, faciliten el camí al Magisteri amb
vista a discernir ulteriorment llur validesa i aplicabilitat.
Tanmateix, les esmentades opinions han de mantenir-se dins de
l'àmbit que és propi de l'opinió, del debat científic i moral; a
causa, però, de la prudència que els temes que estem tractant
requereixen a propòsit de la vida humana i de la seva dignitat, no
han de ser portats a l'àmbit de la vida pública amb un cert aval de
certesa, ja que, cas de fer-ho, pot produir desconcert i escàndol;
més encara, si posteriorment el Magisteri s'hi manifestés en contra)
3. Aplicació escrupolosa (en principi, la reforma legal prevista, en
establir el control per part del Centre Nacional de Trasplantaments
i Medicina Regenerativa, pretén garantir aquesta aplicació
escrupolosa. Convé, nogensmenys, evitar les interferències
esbiaixades dels interessats en les cèl·lules embrionàries i les
clíniques de reproducció assistida); 4. Certesa moral.
Si apliquem aquestes
afirmacions, fent-les extensibles a la realitat embrionària, ¿es pot
afirmar que la certesa moral que s’obté de l’opinió
sobre un criteri de mort que, com indica el Papa, cap tècnica
científica o mètode empíric no poden identificar directament i que,
a més, no gaudeix d’unanimitat entre la comunitat científica
internacional, és suficient per procedir a la licitud de la
investigació amb les seves cèl·lules vives? Penso que la resposta és
que mentre no hi hagi un ampli consens de la comunitat científica i
una veritable certesa moral no fonamentada en una opinió, no s’ha de
procedir a la investigació amb les cèl·lules vives d’un embrió
suposadament mort. Potser, amb el progrés de la ciència, alguns dels
criteris exposats gaudeixin en un futur més o menys immediat de
consens i serveixin moralment per garantir l’ús de cèl·lules
d’embrions morts. Ara, segons l’estat actual de la ciència, em
sembla imprudent i immoral la seva utilització.
De fet, la lògica moral
més elemental davant la incertesa científica i moral de la condició
d'«embrió mort» porta a la no licitud de la destrucció d’embrions
amb cèl·lules vives per obtenir el material biològic necessari per a
l’experimentació.
Només en la mesura que,
després del procés de descongelació, es pogués demostrar
científicament que es tracta d’un embrió mort amb cèl·lules vives,
podria plantejar-se la licitud sobre la investigació, amb les
mateixes condicions i límits de l’ús de teixits o òrgans adults.
Aprofundim aquesta qüestió en el següent apartat.
b. La
investigació amb els embrions presumptivament morts després del
procés de descongelació
¿Què passaria posat el
cas de la certesa biològica i moral constatable de la mort
d’embrions no congelats o d’embrions descongelats reanimats que no
mantenen les seves funcions vitals? L’ús, aleshores, de cèl·lules
vives d’aquests embrions, segons alguns, seria lícit, de la mateixa
manera que és moralment bo l’ús de cèl·lules vives i fins i tot
d'òrgans d’adults amb la certesa moral de la seva mort i amb el
consentiment necessari.
No tothom hi està, però,
d’acord. La intrínseca i total estructura de pecat que envolta la
situació actual d’aquests embrions −fabricats, seleccionats i
congelats− determina, segons altres, dels quals formo part, la
no licitud de la seva utilització, anàlogament a com no seria lícita
l’extracció d’òrgans de subjectes que han estat sotmesos a vexacions
injustes −penseu, per exemple, en els experiments dels nazis amb
jueus i membres d’altres ètnies− que els ha portat a la mort. ¿Qui
veuria amb bons ulls el fet d'extreure els òrgans o d'experimentar
amb un cos d’un nen maltractat pels seus progenitors fins al punt de
provocar-li la mort, ni que fos amb el consentiment patern?
L’associació Metges cristians de Catalunya s’ha manifestat
sobre la investigació amb embrions descongelats amb els següents
termes, amb els quals estic totalment d’acord: «Es tracta d’una
sortida que no respecta la dignitat de l’ésser humà. Si l’embrió
descongelat i reanimat és un ésser humà viu, hom no pot
experimentar-hi si no és en profit d'ell i amb pocs riscos per a la
seva integritat. Si es tracta d’un ésser humà mort, amb algunes
cèl·lules vives, la no eticidat de la seva manipulació amb fins
d’investigació prové: de la manipulació del seu origen i del seu
mateix confinament en el congelador; del desconeixement, per la
ciència actual, dels criteris de mort de l’embrió; de la
possibilitat que una sola cèl·lula, convenientment tractada, pugui
reproduir l’embrió complet (clonació); de la llacuna en
experimentació amb mamífers superiors; i de la mateixa congelació
com a biaix inevitable de qualsevol resultat que es pogués obtenir.»
A més, per jutjar la
moralitat dels actes humans, convé atendre tots els elements
presents en l’obrar. Podria donar-se la paradoxa que, si s’accepta
la licitud d’investigar amb els suposats embrions morts després del
procés de descongelació que té lloc en les clíniques de fertilitat,
altres clíniques i universitats catòliques poguessin anar-hi per
adquirir l’esmentat «material», que elles mateixes no poden
generar per motius morals. L’escàndol i l’ambigüitat d'aquesta
situació recorda la prohibició que el sant Pare dictà davant de la
participació dels catòlics en els consultoris d’assessorament
d’avortament a Alemanya. Per motius semblants, aquesta és una nova
raó per la qual considero inacceptable la investigació amb el
material biològic dels embrions suposadament morts.
¿Significa tot això la
impossibilitat d’investigar sobre les primeres etapes de la vida
humana? Convé matisar la resposta.
El procés del
desenvolupament embrionari ens mostra que les cèl·lules del nou ser
són, en principi, totipotents en les primeríssimes divisions
cel·lulars. Una vegada arribades a l’estat de blastòcit, les
cèl·lules que el formen són ja pluripotents. En els inicis de la FIV
se solia realitzar el procés de congelació dels embrions durant els
seus primers dies. Actualment es realitza a partir del dia quart o
cinquè. El material que es necessita per a la investigació de
teràpies regeneratives són, en principi, les cèl·lules mare que
s’obtenen de la massa cel·lular interna, un cop destruït l’embrió.
Les cèl·lules totipotents
poden originar un nou embrió, en la mesura que es cultivin en
un mitjà adequat i es tractin convenientment. El desenvolupament i
la destrucció de l'esmentat embrió seria necessàri per a l’obtenció
de cèl·lules mare de la massa cel·lular interna. Evidentment, això
és immoral.
La cèl·lules totipotents
de l’embrió, separades de la unitat orgànica de la qual formen part,
tenen capacitat d’iniciar un nou cicle vital i donar lloc a un nou
ésser. Només serien capaces d'iniciar un nou desenvolupament, com a
bessó del primer embrió, en unes condicions molt concretes de
col·locació en un embolcall similar a una zona pelúcida d’òvul,
mitjans especials de cultiu, etc. Mentre aquestes cèl·lules
pertanyen a un tot orgànic, no són, evidentment, embrions dins
d’altres embrions. Però sorgeix la qüestió de si, aïllades, tenen
prou dinamisme intern per generar per elles mateixes un nou
organisme, que requereix per al seu desenvolupament unes condicions
concretes, o són aquestes condicions especials les que desencadenen
que les cèl·lules totipotents acabin convertint-se en un embrió. En
el primer cas, es tractaria d’un embrió que no pot iniciar les seves
funcions vitals sense el context necessari; en el segon cas, no són
més que cèl·lules. Així ho afirma, en principi, la comunitat
científica. Si no tinguessin l’empremta marcada de procedir
d’embrions fabricats, congelats i descongelats, el seu ús per a
investigació seria lícit sempre que no fos per produir un nou embrió
que caldria destruir per obtenir les cèl·lules mare desitjades.
Per a ulteriors
clarificacions, cal considerar també la distinció entre l’embrió i
les organitzacions o estructures embrioides, l’embrió pronuclear o
partenogenétic, el nuclóvul i el cos embrioide. El que alguns
anomenen embrió pronuclear o partenogenétic és la transformació d’un
òvul en una cèl·lula capaç de dividir-se (que equival a l’ou xarbot).
Els científics afirmen que la partenogènesi o multiplicació, sense
altra reprogramació del material genètic, només genera un grapat de
cèl·lules més o menys organitzades, i no pas un embrió.
També s'esdevé que la
transferència del nucli d’una cèl·lula adulta a un òvul desnucleat
no sempre produeix un embrió. En la mesura que aquest òvul amb la
dotació nuclear d'una altra cèl·lula no ha aconseguit una bona
reprogamació, es pot dividir durant certes etapes, però no pot donar
lloc a una nova vida. En aquest cas estem davant un conglomerat de
cèl·lules que s'associen de forma semblant a la d'un embrió, però no
davant un embrió no viable. En ambdós casos estem davant
d’estructures embrioides, però no pas davant veritables embrions.
Hom entén com a cossos
embrioides les estructures que es formen quan hom cultiva
cèl·lules mare embrionàries. Òbviament no són embrions, sinó línies
cel·lulars. I hom denomina nuclòvul la cèl·lula resultant de la
transferència d'un nucli de cèl·lula somàtica a un ovòcit.
Potencialment és un «zigot artificial», que pot donar
lloc per multiplicació i diferenciació a un organisme complet. Però
si aquest inicia la divisió per mitosi, en un medi de cultiu adequat,
dóna lloc a un cúmul creixent de cèl·lules, un clon cel·lular, en el
qual totes les cèl·lules són molt similars entre si i, sobretot, no
té informació per convertir-se en un «embrió generat artificialment».
¿Què diferencia un
conjunt de cèl·lules humanes vives més o menys organitzades d’un
ésser humà viu individual? El criteri de discerniment és d'una
importància cabdal per al judici moral sobre la licitud de la
investigació. ¿Hi ha algun criteri biològic clar, que no deixi lloc
a dubtes, per discernir si es tracta d’un embrió o d’un simple
agregat de cèl·lules? Segons la doctora Natalia López Moratalla, la
ciència biològica actual pot precisar quan i com comença a emetre un
missatge genètic. «Les dades més recents permeten distingir la
simple presència d’una dotació genètica completa a la cèl·lula òvul
del procés de preparació i harmonització de tots els components
cel·lulars (i no només dels cromosomes) perquè comenci a viure un
nou individu; és a dir, perquè comenci l’emissió del missatge que el
constitueix i li pertany.»
Si realment és així −i no
tinc prou informació per garantir la unanimitat de criteri dels
científics−, no veig cap inconvenient en l’ús de cèl·lules vives de
les estructures embrioides per a la investigació, perquè no
representa cap atemptat contra la vida o la dignitat d’un ésser humà.
Ara bé, si la producció de cossos embrioides no té prou garantia
perquè no puguin generar-se embrions humans, llavors el judici moral
és, òbviament, negatiu.
L’honestedat científica i
moral requereix invertir prèviament en experimentació amb realitats
de l’àmbit animal, mai per mai humanes, fins a assolir un nivell de
coneixement suficient per garantir sempre el bé de la vida humana
des del seu inici.
c. La
destinació dels embrions crioconservats: l’adopció prenatal i el
fet de «deixar-los morir»
Sobre la destinació dels
embrions crioconservats hi ha, actualment, disparitat d’opinions
morals. La lectura de la literatura moral −fidel al magisteri− sobre
aquesta qüestió no té unanimitat. No hi ha consens quant a la seva
solució. Algunes persones i entitats cristianes han optat clarament
per l’adopció prenatal. Aquesta presa de posició, que en principi
sembla la més respectuosa amb la dignitat de l’embrió, no deixa de
suscitar alguns inconvenients morals que considero importants.
Personalment, defenso la
licitud moral de l’adopció prenatal en algun cas concret, i
l’argument sembla obvi −i subratllo sembla perquè no
penso que pugui afirmar que és obvi−: si és lícita l’adopció
de nens per al seu bé, també ho serà quan els adoptats (éssers humans
en estat embrionari) només posseeixin escassos dies d’existència.
Ara bé, l’argument no és
totalment evident. Hi ha moralistes que, a la claror de la
intrínseca obertura a l’alteritat sexuada de l’estructura genital
humana com a condició de possibilitat d’origen i desenvolupament
inicial de la vida humana, dubten de la bondat de l’adopció prenatal
com a camí ètic de solució a la situació dels embrions
crioconservats.
A més, l’acte moral no
s’ha d’analitzar només des d’una perspectiva aïllada. El seu context
és també d’enorme importància per a la seva valoració moral. I el
context de l’adopció prenatal, coneixent la condició humana dels
membres de la nostra societat, tinc el convenciment −compartit per
molts− que els qui adoptin embrions no voldran habitualment que
puguin ser defectuosos. ¿Qui, sia'm permesa la comparança,
s’atreviria a menjar un peix congelat de més de cinc anys? A causa
de les dificultats d’implantació i de les molèsties que representa
per a la dona, assegurar l’èxit de la transferència comportarà una
selecció d’embrions, seguint la lògica inhumana −amb tot el que
aquesta entranya d’abandonar els més febles, i generaria, a mitjà i
a llarg termini, la consciència social de la permissió, no solament
de l’adopció prenatal, sinó també de la mateixa bondat moral de la
fecundació in vitro. L’argument del pendent lliscant, tan
usat per refutar qüestions com l’avortament o l’eutanàsia, s’ha de
tenir molt en compte en aquest tema. Només cal veure, si no, la
discussió paral·lela que ha suscitat a Alemanya la participació de
l’Església a la xarxa de consultoris d’assessorament enfront de
l’avortament. No podem pretendre, per tant, que l’Església es
manifesti, en un punt que encara està en estudi i en procés de
clarificació, a favor d’una mesura que és d'una manera o d'una altra
opinable.
Per això penso que la
defensa, sense cap explicació, de l’adopció prenatal no és un bon
camí per al futur context cultural valoratiu sobre l’inici de la
vida; més encara, crec que en comportarà detriment. Amb aquesta
consideració no veig gens clara la licitud moral de campanyes
que afavoreixin l’adopció prenatal.
Si, malgrat tot, la
legislació segueix admetent la reproducció assistida, fóra molt
necessària la regulació de l'esmentada adopció prenatal amb vista a
evitar mals pitjors.
La Conferència Episcopal
Espanyola (CEE) es decanta per la descongelació i la permissió de
deixar morir els embrions. El punt 6 de la seva Nota recent pren
partit per una qüestió àmpliament debatuda i sobre la qual la Santa
Seu no s’ha pronunciat definitivament. No obstant això, són molts
els estudiosos en bioètica que defensen també aquesta posició. La
CEE compara l’estat dels embrions crioconservats amb una situació
anàloga a allò que significaria l'acarnissament terapèutic, en el
sentit de mantenir en vida un ésser humà en un context que ja no és
humà, i l’estat de congelació −antinatural i anòmala− és evident que
no ho és.
De part meva, defenso
també la licitud d’aquesta mesura; penso, però, que l’argument que
ofereix la CEE necessita clarificació, ja que és palès a tothom que
deixar morir equival a matar si aquesta és la intenció
de l’agent. Crec que argumentar amb tan poques línies a la llum de
la tesi del voluntari indirecte és, avui en dia i en qüestions tan
delicades, molt perillós, perquè considero que el voluntari
indirecte no dóna resposta a molts problemes morals i genera, com en
aquest cas, més apories o conflictes que els pretén de solucionar.
Voluntari és tot allò que
cau sota el domini de la voluntat, i deixar morir, sabent que hom
morirà a causa de la nostra acció, és òbviament voluntari.
Argumentar per què seria lícita la descongelació dels embrions amb
la certesa de la seva mort, requereix una comprensió de la
racionalitat pràctica que no és de fàcil explicació, anàleg a
intentar explicar per què emborratxar-se quan no es disposa
d’anestèsia de cara a suportar una operació quirúrgica no és
pròpiament un acte moral d’embriaguesa, sinó d’anestèsia i,
per tant, lícit; o bé per què matar conscientment, no per accident,
un agressor injust (i amb això no vull, ni de bon tros, insinuar que
els embrions congelats són injustos agressors, res més lluny de la
meva intenció) no constitueix un acte moral d’assassinat,
sinó només de legítima defensa. El desenvolupament d’aquesta
argumentació moral requeriria molts matisos i explicacions que no
considero adient dur a terme en aquest comentari. A la llum de la
legítima defensa, però, podem adonar-nos que hi ha un matar o
deixar morir que, des de la perspectiva poiètica o física,
pot no ser moralment dolent, fins i tot sent totalment
voluntari. El matar o deixar morir, des d’un punt de
vista poiètic, no posseeix encara consideració moral. La moralitat
no sorgeix de la neutralitat d’un acte al qual s'uneix una intenció,
sinó de la totalitat d'allò que el subjecte agent realitza
voluntàriament. La qüestió és si deixar morir els embrions
crioconservats voluntàriament, descongelant-los, és moralment lícit
o no. Jo m’inclino a pensar que és lícit, com fa la Nota de la CEE,
però rebutjo −com ja he argumentat prèviament− la licitud
d’utilitzar, un cop morts, les seves cèl·lules vives per a
investigació.
Conclusió
Sintetitzem, a
continuació, les conclusions de la present reflexió: el rebuig moral
de les tècniques de reproducció assistida per la lògica
d'inhumanitat que incorporen; la no acceptació de la nova proposta
legislativa entorn de les tècniques de reproducció assistida i a la
destinació dels embrions crioconservats; el rebuig del vot
parlamentari i la necessitat de presentar altres alternatives legals
que ofereixin veritables solucions concordes amb la dignitat humana;
la necessitat d'aprofundir en els criteris de discerniment de mort
en l'etapa embrionària i la necessitat de mesures prudencials mentre
no existeixi una vertadera clarificació; la disconformitat moral amb
l'ús de material biològic producte de la descongelació dels embrions
congelats; la possible licitud ètica, en determinades condicions,
com a sortida humana a un previ procés inhumà −fabricar, seleccionar
i congelar− i no consentit, de descongelar els milers d'embrions que
actualment estan en congeladors per treure'ls d'una situació indigna
d'existència, amb la consciència que això significarà la seva mort;
i la dificultat d'acceptar campanyes que promoguin l'adopció
prenatal pels problemes morals que suscita.
Com a alternativa,
m’adhereixo, per motius ètics i científics, a la defensa que fan
científics i moralistes de la investigació amb les cèl·lules mare
dels teixits adults, com ha manifestat també l’Església en algunes
ocasions, i a la crítica que suposa de la manipulació de certs
àmbits informatius −tant dels mitjans de comunicació com científics−
que pretenen mostrar la necessitat d’obtenir cèl·lules mare d’origen
embrionari. Els arguments són prou coneguts per tots els que
defensen el bé de la vida humana des dels seus inicis.
Dr. Joan Costa Bou
Consiliari de la Federació de Cristians de Catalunya
