|
El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua
Espanyola divideix els sexes en dos: baró i dona o mascle i femella.
El terme gènere es refereix a la lingüística i s’aprecien tres
gèneres: masculí, femení i neutre. A l’actualitat es presenten quatre possibles models de les relacions entre sexe i gènere que analitzarem en aquest treball, no sense abans definir alguns termes per evitar la falta de rigor i la confusió dels plans biològic i cultural, tan freqüent quan no es recorre a estudis interdisciplinaris. El sexe, la identitat sexual, està determinada biològicament de forma molt clara com després veurem, de manera que podríem dir que constitueix el donat, el no elegible. Això no obstant l’orientació sexual i la conducta sexual (heterosexualitat, bisexualitat, homosexualitat, ...), encara quan tenen una base biològica, són configurades per altres factors com l’educació, els estereotips, els factors culturals i el propi comportament elegit, ja que hi ha un marge molt ampli de llibertat en el mode en què cada subjecte condueix la seva sexualitat. Respecte al comportament sexuat, als diferents modes d’actuació masculina i femenina en activitats intel·lectuals, en el món laboral, en l’espai social, etc., cal dir que el seu arrelament biològic és escàs i encara que recents treballs indiquen diferències estructurals i dimorfismes cerebrals baró/dona, els rols socials són més aviat resultat de processos historicoculturals. Les anomalies en la determinació biològica del sexe, també anomenada diferenciació sexual, solen donar-se en etapa molt precoç del desenvolupament embrionari i esdevenen en a patologies anomenades genèricament intersexes. Respecte al sexe psicològic, és a dir la consciència o percepció de pertànyer a un determinat sexe, esdevé cap els 2,5-3 anys i sol coincidir amb el sexe anatòmic; la seva patologia més severa la representen els transsexuals: subjectes amb sexe psicològic de baró i sexe cromosòmic, gonadal i fenotípic de dona o al revés. En quant a l’orientació sexual, s’entén com a tal la preferència sexual que s’estableix en l’adolescència coincidint amb l’època en què es completa el desenvolupament cerebral: preferència heterosexual (98%) o homosexual (2%).
. Identificació entre sexe biològic i gènere social El primer model, que considerem ja com fals i superat, és el que afirmava que a cada sexe li corresponia per necessitats biològiques unes funcions socials, invariables al llarg de la història. A això s’afegia la justificació biològica i cultural de la subordinació de la dona a l’home. Resumint amb altres paraules; primer, la biologia determinaria els rols socials, i segon a cada sexe li correspon un rol intransferible. Des de la biologia s’explicava la diferenciació sexual femenina per defecte, és a dir el sexe femení apareixeria en absència dels factors que normalment donarien el desenvolupament d'un fetus baró. Avui coneixem millor les instruccions per al desenvolupament embrionari que resumim a continuació. Normalment és la presència del cromosoma Y el que fa que un embrió es desenvolupi com a individu de sexe masculí. Perquè el cromosoma Y pugui realitzar la seva funció ha d’estar complet i poder així expressar les instruccions que li correspon portar en la seva estructura. En els últims anys s’ha identificat el gen SRY a la regió 1 del braç curt del cromosoma Y, que té informació per a la síntesi d'un factor determinant del testicle, el TDF. Aquest factor fa que en la setena setmana de gestació s’iniciï el procés de masculinització de l’embrió humà activant en cascada els gens que causen la transformació de les gònades embrionàries indiferenciades en testicles fetals. Un cop que aquests s’han format, comencen a segregar la testosterona, hormona que dirigeix el desenvolupament del tracte urogenital i els genitals masculins, en transformar les estructures embrionàries conegudes com a conductes de Wolf i les prominències labioescrotales. A més a més, les cèl·lules de Sertoli d’aquest testicle embrionari produeixen l’hormona antimulleriana, que destrueix les estructures embrionàries denominades conductes de Müller a partir dels quals es generarien el òrgans femenins, tals com l’úter, la vagina i les trompes de Fal·lopi, si del cromosoma Y no emanessin les instruccions de retrocés. Això vol dir que la diferenciació de les glàndules femenines no està determinada genèticament? Durant bastant temps es va pensar que així era; que la diferenciació del zigot cap al tipus femení era la forma espontània, mentre que el desenvolupament masculí vindria a ser com una correcció d’aquest, deguda a les instruccions escrites en el gens del cromosoma Y, no obstant això, dades recents han permès saber que la diferenciació femenina no és una diferenciació per defecte, sinó que hi ha una via embriogenética per al desplegament de l’ovari, paral·lela a la via comentada per al desplegament dels testicles. L’any 1994 es va descriure l’existència d’una regió del cromosoma X, ODF, que afavoreix el desenvolupament de l'ovari i inhibeix el desenvolupament del testicle. Aquesta zona contindria els gens de la feminitat, designat com Od o DSS. Un cop format l’ovari a l’embrió femení, aquest comença a sintetitzar i segregar estrògens que dirigeixen la diferenciació del conducte de Müller i de les prominències labioescrotales cap als òrgans sexuals femenins. Existeixen per tant dues vies perfectament diferenciades en el desenvolupament sexual normal de l’embrió masculí o femení. I de forma similar al que passa si accidentalment s’altera el nombre dels cromosomes d’aquest parell 23, també es presentaran anomalies amb característiques clíniques variades, si el zigot hereda els cromosomes X o Y sense els gens que controlen aquest procés, o amb més d’una còpia d’ells (Ana Carmen Marcuello i Natalia López Moratalla). Com a conseqüència del seu erroni plantejament, aquest primer model considerava que la dona depenia de l’home. Aquest esquema va estar present en la legislació espanyola, com és ben sabut, fins a la seva abolició en la recent Constitució de 1978. En aquesta perspectiva s’exagerava, si és possible expressar-ho així, la diferència entre els dos sexes, per entendre a continuació la diferència com a inferioritat de la dona respecte al baró. Les diferències sexuals determinaven en aquest cas els papers culturals, fins al punt que es considerava que les funcions que ambdós desenvolupaven en la societat no eren intercanviables sinó que estaven irremeiablement unides a la genètica i a la biologia. Aquest plantejament, no sostenible científicament, s’agreujava pel fet que les funcions diferenciades atribuïdes a l’un i l’altre sexe no rebien la mateixa valoració social. Al baró se li assignaven les funcions que determinaven el curs de la societat, era el que ostentava el poder en l'àmbit públic, en la política, l’economia, la producció, el treball remunerat; a la dona, que es movia dins l’àmbit privat, se li assignaven les tasques relacionades amb la reproducció, criança i educació dels fills i amb l’economia domèstica, infravalorades socialment. En resum, la dependència de la dona respecte al baró anava unida a altres dos pressupòsits; exaltació de les diferències, negant la igualtat i la identificació entre sexe biològic i les funcions socials, avui denominades funcions de gènere. Aquest model es considera avui com a fals i superat a nivell teòric i jurídic, encara que persisteix en la pràctica social; "al llarg d’aquest segle, des de diversos fronts, s’ha començat a posar en tela de judici aquest lligam necessari entre sexe i gènere. Estudis antropològics, sociològics i psicològics han posat de manifest que estatus, estereotips, rols, i fins i tot la mateixa masculinitat i feminitat, es comprenen millor des d’una realitat de gènere, que gaudeix de mecanismes propis i independents, que des de la determinació/destí del sexe biològic" (17). El següent text expressa d’una manera sintètica i precisa el rebuig del model 1: "A l’actualitat estem assistint a una reconceptualització d’aquests constructes, amb el consegüent canvi denominatiu: on abans es parlava d’estatus, rols i estereotips sexuals, sembla més encertat expressar-se en termes d’estatus, rols i estereotips de gènere, atès que són fonamentalment les societats les que determinen el lloc, el paper o la creença que s’han de correspondre amb el subjecte humà en funció del seu sexe biològic. On millor es pot veure reflectit aquest important canvi és en els estudis recents sobre la masculinitat i la feminitat. Els dos primers terços del segle XX han estat dominats per la idea que la masculinitat i la feminitat eren els dos pols oposats d'un continu, que corresponien, i per tant, es correlacionaven molt amb els sexes oposats. Aquells eren el correlat psicològic natural de la realitat dimòrfica posada de manifest en la biologia" (6). Aquesta crítica és compartida per molts autors entre els que cal destacar el professor Ballesteros: "És, per consegüent, necessari lluitar contra tot tipus de discriminació sexista, l’origen del qual seria el dualisme entès com si el baró fos res cogitans, i la dona tan sols res extensa. Avui se sap que el gènere no procedeix directament del sexe.
Un cop hem rebutjat el model que identifica sexe amb gènere, caben establir-se tres models alternatius: dos que neguen la relació entre sexe i gènere (model 2 i 3) i un altre que considera que sí que hi ha certa relació (model 4). Inidentificació entre sexe biològic i gènere social amb assimilacionisme de génere: homosexualitat Com a contrast amb el model 1, alguns autors estableixen dos nous models, en els que s’afirma que el cultural no té absolutament cap base en el biològic. Així desvinculen totalment el gènere del sexe, de manera que s’acaba dient que la masculinitat i la feminitat constitueixen dos conceptes independents que a penes es correlacionen amb el sexe biològic. Això es defensa des de dues perspectives diferents, d’una banda des de cert feminisme i per una altra des de l’anàlisi de l’homosexualitat. El segon model sorgeix arran de les reivindicacions dels primers moviments feministes dels seixanta. Reclamaven la independència de la dona respecte al baró, entenent ara la seva situació com la d’igualtat sense diferència. Ser iguals significava ocupar els llocs que en el món públic només havien pertangut als homes, és a dir suplantar-los adoptant les seves maneres, imitant els modes masculins (com s’apreciava fins i tot en la moda unisex). Es produeix així una paradoxa; la dona imita l’home, volent al seu torn alliberar-se del femení. Amb aquesta finalitat fuig del món privat perquè considera que aquest és la causa de la seva esclavitud. Posa les esperances del seu alliberament en la seva incorporació al món laboral, al mercat de treball. Intenta a més a més fer sentir la seva veu en la societat, una veu anteriorment submergida i oculta (18). Això es trasllueix en varis èxits, especialment en la legislació. S’aconsegueix, després d'un perlongat període de reivindicacions, la igualtat formal en l’àmbit jurídic (13). Al costat d’aquest indubtable avantatge va entreveient-se un inconvenient. Com s’ha dit, s’havia establert una contraposició entre món públic i privat, com si fossin quelcom incompatible; la presència de la dona en una d’aquestes esferes exigia la renúncia a estar present en l’altre àmbit. Així, aquest primer feminisme va plantejar la incorporació de la dona a l’esfera pública en termes d’alliberament de l’àmbit privat. En concret la dona s’havia d’alliberar de la seva maternitat, aquest era el preu exigit, calia alliberar-se de la biologia, la qual cosa significava o equivalia a alliberar-se de la maternitat. Aquest objectiu perseguia una doble finalitat; la possibilitat de ser competent en el món professional; i l’alliberament de la subordinació implícita en les relacions amb el baró, per tant calia alliberar-se també dels homes. Per això, part d’aquestes reivindicacions es plantegen contra els barons, ells són l’enemic. De manera que es tendeix a crear àmbits separats de dones i barons (26, 27, 28, 33). La igualtat s’entén en termes d’una equiparació baró-dona en termes assimilacionistes. La dona pot identificar-se amb el baró perquè es considera que no existeix res prèviament donat en la seva identitat, no hi ha cap diferència entre baró i dona, ni tan sols biològica. Es defensa una identitat en les funcions socials, totes són absolutament intercanviables, perquè home i dona són idèntics. La conseqüència és que la legislació no ha de fer cap distinció basada en la diferència sexual, ja que es parteix de que aquesta no existeix (32). La igualtat significa en aquest cas homogeneïtat. El resultat és que en realitat les dones no van aconseguir la seva identitat sinó que es van assimilar a un model masculí, que era inicialment el seu blanc de crítiques, caient en un cercle viciós . El segon model, reclama la perfecta identitat entre els gèneres masculí-femení, és a dir com va proposar el primer feminisme radical, l'absoluta igualtat entre baró i dona, sense cap diferència. Proposa per acabar amb la desigualtat de sexes l’eradicació de les diferències fins i tot a nivell biològic. Per a aquestes feministes, la guerra entre els sexes és una guerra en contra de la natura, i encara que reconeixen que la família està arrelada en realitats biològiques com el fet que només la dona pot quedar embarassada, pensen no obstant això que encara així la dona pot aconseguir el seu alliberament. Això ho faria a través de: 1) l’absolta revolució sexual de classes, no sols a través de l’eliminació del privilegi masculí, sinó també eliminant la distinció mateixa del sexe; 2) l'absolut control de la reproducció de la dona, incloent-hi l’avortament a petició i 3) el total alliberament sexual, que inclou el dret absolut de l’individu a tenir relacions sexuals amb altres individus sense importar l’edat, el nombre de persones, l’estat civil o les relacions familiars (incest) o el gènere (25). Pel que fa al comportament sexual, apareix la moda "bisexual", s’incrementa l’homosexualitat que es presenta com una manera de vida "idíl·lica", i s’intenta cercar una base científica a l’afirmació que heterosexualitat i homosexualitat són aspectes igualment normals de la natura humana, que obeeixen a mecanismes intrínsecs de les primeres fases del desenvolupament. Convé doncs detenir-se a resumir que és el que en realitat coneixem sobre les possibles bases biològiques de l’homosexualitat, precisant abans que es tracta d’una preferència sexual i no d’una alteració de la identitat sexual (seria més aviat aquest, el cas dels transsexuals) perquè la majoria dels individus gais o lesbianes s’identifiquen fortament amb el seu sexe anatòmic definit. Respecte a si la preferència homosexual és patològica és un afer que estava fora de dubte per a Freud qui considerava l’heterosexualitat com la condició adulta normal i l’homosexualitat com un estat patològic de desenvolupament interromput causat primordialment per factors educatius i familiars (caràcter absorbent de la mare, l’hostilitat, debilitat o absència del pare, gelosia infantil o altres factors) (5). Posteriorment des de la psicopatologia s’ha definit l’homosexualitat com "un estat persistent, postadolescent, en que l’objecte sexual és una persona del mateix sexe i al que acompanya una aversió o repugnància en diversos graus, a mantenir relacions amb membres d'un altre sexe" (Cavanagh). Molt recentment el psicòleg holandès Gerard van der Aardweg ofereix en el seu llibre "Homosexualitat i esperança" una reflexió sobre les causes i solucions a aquest problema amb l’experiència de l’atenció directa de 250 pacients d’aquest tipus al llarg de 20 anys: "L’estil de vida homosexual -diu en el text esmentat- es presenta de manera tendenciosa i idíl·lica, cosa que s’ha d’entendre com a simple propaganda, perquè quan s’escolten les històries dels homosexuals es veu clar que en aquest gènere de vida no es troba la felicitat. Agitació en els contactes, soledat, gelosia, depressions neuròtiques, i , proporcionalment, un elevat nombre de suïcidis (per no esmentar les malalties venèries i altres malalties somàtiques) representen l’altra cara de la moneda, que els mitjans de comunicació no mostren" (1). És coneguda la vivència de l’homosexualitat com a patiment (Guide) i el fet que la conducta homosexual suposa una menor relació personal i una major dependència del sexe donada la tendència a obtenir una gratificació sexual immediata: la conseqüència és que el nombre de companys sexuals es multiplica i que l’intent de presentar una parella homosexual com l’equivalent a un matrimoni feliç no passa de ser una pretensió senzillament impossible. El sociòleg alemany Dannecker, que s'autodefineix homosexual, va declarar explícitament que "la fidel amistat homosexual és un mite". Anem doncs a les dades biològiques: Tres laboratoris - Garski, Swaab i Li Vay - han cercat nuclis amb dimorfisme sexual a d’hipotàlem humà. Els treballs de Li Vay són els més coneguts i en ells mostra que hi ha un conjunt cel·lular, NIH3 (tercer nucli intersticial de l’hipotàlem), que triplica en els barons la grandària que presenta en les dones; en els homosexuals, el NIH3 era generalment de la mateixa grandària que en les dones. Alguns autors tracten d’explicar aquest i altres dimorfismes cerebrals basant-se en la hipòtesi que centra l’orientació sexual en el paper de les hormones en època prenatal: uns alts nivells prenatals d’andrògens durant aquesta època decisiva produirien heterosexualitat en els barons i homosexualitat en les dones, i al revés, baixos nivells fetals d’andrògens provocarien homosexualitat en els barons i heterosexualitat en les dones (si això fora exactament així, el nombre d’homosexuals seria molt més gran del que realment existeix ...). Cal matisar que els treballs de Li Vay i, posteriorment, els de Gorsky mostrant que la comissura anterior -fascicle de fibres que creua la línia mitja del cervell connectant els dos hemisferis cerebrals- és petita en els barons heterosexuals, gran en les dones i de grandària semblant a les dones en els barons homosexuals, van ser realitzats sobre cervells de pacients homosexuals difunts de SIDA, la qual cosa obliga a comprovacions ulteriors encara inexistents. Amb tot, l’observació més important a aquests treballs la va efectuar el propi Li Vay: "Per a moltes persones, el descobriment d’una diferència en l’estructura cerebral dels homes homo i heterosexuals és equivalent a demostrar que els homosexuals "neixen així". Una vegada i una altra s’han referit a mi com a la persona que «ha demostrat que l’homosexualitat és genètica» o alguna cosa semblat. No és així. Les meves observacions només es van realitzar en adults que havien estat sexualment actius durant un període considerable de temps. No és possible, simplement sobre la base de les meves observacions, saber si les diferències estructurals estaven presents en néixer i van influir després en l’homosexualitat o heterosexualitat dels homes, o si van sorgir en la vida adulta, potser com a conseqüència de la conducta sexual d’aquests homes" (23, 24). Així les coses, alguns investigadors han davallat a la genètica en la seva recerca d'un vincle biològic per a l'orientació sexual. D'aquests treballs només el de Bailey i el de Pillard incloïen germans biològics no bessons i germans adoptats (sense parentiu biològic), a més de bessons idèntics i dizigòtics. La investigació d’aquests va produir resultats paradoxals. Unes estadístiques recolzaven la hipòtesi genètica, mentre que altres la refutaven. Els bessons monocigòtics presentaven la més gran probabilitat de ser homosexuals tots dos: al 52 % enfront del 22 % dels bessons dizigòtics, els unia l'homosexualitat. Aquest resultat abonaria la interpretació genètica, ja que els bessons idèntics comparteixen tota la dotació hereditària, mentre que els bessons dizigòtics comparteixen només la meitat . Els germans no bessons d'homosexuals comparteixen la mateixa proporció de gens que els bessons dizigòtics; no obstant això, només el 9% d'ells tenien també tendència homosexual. La hipòtesi genètica prediu que la proporció hauria de ser la mateixa . A més a més van observar que la incidència d'homosexualitat en els germans adoptats dels homosexuals (11%) era molt més gran que la calculada recentment per a la població general; de fet era igual al percentatge registrat entre germans biològics no bessons. Aquest estudi posa en tela de judici la hipòtesi genètica simple i dóna suport a la hipòtesi que atribueix a l'entorn un pes significatiu en l'inclinació sexual dels individus. A més a més no s'han estudiat bessons idèntics criats per separat (35). Amb tot, la principal troballa d'aquests estudis d’herència potser està en el fet següent: malgrat compartir els mateixos gens i haver viscut un ambient perinatal el més semblant possible, aproximadament la meitat dels bessons idèntics mostraven una orientació sexual distinta . La dada ve a subratllar el poc que sabem sobre els orígens de la inclinació sexual. Independència sexe i gènere. La transexualitat i l’androgin El tercer model, seguint dins la independència de sexe i gènere, consisteix a dividir el gènere en quatre espècies: masculí, femení, androgin i indiferenciat . D'aquesta manera la masculinitat i la feminitat no apareixen de cap manera com els derivats naturals de la dicotomia sexual biològica . Això fa que amb independència del sexe, els individus puguin viure i manifestar-se com a andrògins, masculins, femenins o indiferenciats, sense que d'això s’hagi d'inferir a priori indicis de disfuncionalitat. Sí que sembla d'acord amb la realitat parlar de tasques andrògines o indiferenciades, que puguin ser desenvolupades indistintament per l'home o per la dona, això no obstant, no es pot afirmar que existeixin identitats sexuals andrògines o neutres, ja que la persona és inseparable del seu cos i per tant, és un ésser sexuat. S'utilitza aquí un pseudoargument en el que es passa indegudament del terreny biològic al cultural: L'existència de transsexuals i hermafrodites mostraria que no hi ha només dos sexes. Però aquesta és una conclusió precipitada que obliga a detenir-nos en aquest punt. Els transsexuals són individus que creuen realment pertànyer al sexe oposat del que indiquen els seus genitals, es tracta d'una clara patologia referent al sexe psicològic que crea una severa disfunció que en no pocs casos condueix al suïcidi. Respecte als hermafrodites, no es tracta de cap manera d'un tercer sexe. Els estats intersexuals es defineixen per l'existència de contradicció d'un o més dels criteris morfològics que defineixen el sexe (estructura cromosòmica, gònades, genitals interns i externs, caràcters sexuals secundaris); és a dir existeix en aquests individus una patologia en algun dels punts de la cadena biològica que condueix a la diferenciació sexual (19).
Distingim les següents formes d'intersexualitat:
1. Disgenèsia gonadal o
Sdr. de Turner La Sdr. de Turner pot presentar una forma clínica associada a la hipertròfia de clítoris. El quadre clàssic de Turner reuneix els trets següents: Dones amb infantilisme sexual, talla baixa i gònada femenina rudimentària independentment del cariotip del qual existeixen mes de 20 tipus distints (el més freqüent és 45XO). Generalment presenten anomalies associades cardíaques, òssies i urològiques, a més d'altres complicacions no sempre presents (hipertensió idiopàtica, sordesa i/o ceguesa congènita, estrabisme, nistagmus, pterigion col·li, etc.). Hi ha descrites moltes variants, inclòs un quadre descrit per Milet el 1967 caracteritzat per talla baixa, infantilisme sexual i gònada rudimentària, amb absència de malformacions somàtiques i intel·ligència normal, però amb freqüents anomalies tiroidees. El seu pronòstic depèn de les malformacions associades, i invariablement inclou esterilitat; hi ha risc de desenvolupament de gonadoblastoma en presència del cromosoma Y (rar), per la qual cosa en aquests casos s'efectua l'exèresi de la gònada. El tractament és fonamentalment l'hormonoteràpia de substitució en sentit femení, que és el sexe assignat i assumit. Si hi ha hipertròfia de clítoris manifesta es recorrerà a la cirurgia (poc freqüent).
2. Hermafroditisme
masculí Hi ha dos grups fonamentals:
a) Pseudohermafroditisme
per fallada de regressió dels conductes de Müller. Clarament el tractament reforçarà el sexe masculí.
b) Pseudohermafroditisme
per defecte de la virilització - Per defecte de la síntesi dels andrògens - Per resistència als andrògens
b.1) Per defecte de
síntesi dels andrògens b.2) Per resistència als andrògens:
b.2.a) Sdr. de
Feminització testicular completa o Sdr. de Morris
b.2.b) Sdr. de
Feminització testicular incompleta
3. Hermafroditisme
femení
4. Hermafroditisme
verdader En resum, encara amb risc de ser en excés esquemàtics, podem dir que en els estats intersexuals no es produeix un problema d'identitat sexual: cada pacient té un sexe assumit baró o dona que per a ell o ella no ofereix dubtes; no hi ha un problema psicològic i no tenen en absolut la percepció de pertànyer a un tercer sexe o de ser andrògins (ni tan sols en l'hermafroditisme verdader). I en quant a la correcció d'un error d'assignació de sexe en arribar a la pubertat, cal tenir en compte sempre el sexe psicològic procurant la correcció en el sentit en què aquest subjecte tingui millors possibilitats de desenvolupar-se, considerar la possibilitat de relacions sexuals satisfactòries i, en tercer lloc, intentar salvaguardar la fertilitat si és possible.
En el quart model es considera que la perspectiva de gènere és adequada per descriure els aspectes culturals que envolten la construcció de les funcions de l'home i la dona en el context social. Si els sexes són necessàriament baró o dona, les funcions atribuïdes culturalment a cada sexe poden ser en alguns aspectes intercanviables. El gènere en alguna de les seves dimensions es fonamenta en el sexe biològic, però moltes altres de les funcions o del repartiment de les tasques considerades en una època o una altra com a propies del femení o del masculí són quelcom absolutament aleatori i no tenen cap base biològica. Depenent en aquest cas dels estereotips formats pel grup social, pels costums o per l'educació. Aquest quart model propugna la interdependència entre els distints sexes; una igualtat en la diferència. Reivindica que els dos sexes han d'estar simultàniament presents en el món públic i privat. Alhora que reclama més presència de la dona en la vida pública, considera igualment necessària una major presència del baró en els afers domèstics, i en el món de l'educació dels fills. També el baró té dret a assumir unes tasques abans reservades a les dones. Aquesta revolució social necessita un suport jurídic perquè implica una revolució copernicana en les estructures socials. El principi d'igualtat des d'aquesta perspectiva requereix analitzar en conjunt la relació entre els sexes. És més, afegeix una nota molt positiva perquè dirigeix la interrelació de tasques en els dos àmbits; paternitat-maternitat de la mà en l'àmbit privat, i cooperació creativa home-dona en el mercat laboral. Com veurem això tindrà les seves conseqüències a nivell legislatiu. En el II pla d'Acció Positiva del Govern Basc s'afirma "La participació laboral de les dones i la participació domèstica dels homes, és a dir, el repartiment de responsabilitats socials i econòmiques en la població adulta, és un requisit bàsic per al progrés" (Emakunde). En aquesta mútua cooperació cal distingir les funcions intercanviables en ambdós àmbits; és a dir, aquelles que poden ser realitzades indistintament per persones d'ambdós sexes, i que depenen només d'aprenentatge, enfront d'altres funcions o rols que estan connectades a una diferenciació biològica i que no són transferibles a l'altre sexe. Si els sexes són necessàriament baró o dona, les funcions atribuïdes culturalment a cada sexe poden ser en alguns aspectes intercanviables. Encara que el gènere en alguna de les seves dimensions es fonamenta en el sexe biològic (8,9), moltes altres de les funcions o del repartiment de les tasques considerades en una època o una altra propies del femení o del masculí són quelcom absolutament aleatori i intercanviable i que no tenen cap base biològica. Depenen en aquest cas dels estereotips formats pel grup social, pels costums o per l'educació (20, 21). D'altra banda, com s'acaba d'indicar no tot és absolutament cultural. Si aquest model reconeix la no identitat entre sexe i gènere (al contrari del model 1), afegeix també com a necessari el reconeixement que no tots els estereotips socials atribuïts als dos sexes són sempre indiferents sinó que alguns d'ells tenen arrelam o base biològica més gran, de manera que no són una mera construcció cultural canviable, sinó que estan inexorablement units a la diferenciació sexual; així, no és el mateix ser pare que mare a l'hora d'educar als fills. Els dos papers són insubstituïbles, complementaris i no intercanviables. Per tant, tan perjudicial seria la desaparició de la figura de la mare, com la carència de la figura del pare (7, 34).
El quart model estableix les relacions baró-dona defensant la igualtat en tots els rols històrics i culturals, i assumint alguna diferència en el biològic. De fet és constatable que els primers reclams d'igualtat per part de les feministes de la primera generació han estat substituïts pel reclam de la diferència en les veus de les feministes de la segona generació. Si bé és cert que la dona té les mateixes capacitats que l'home i que el seu desenvolupament és una qüestió educacional, també ho és que, encara que el sexe no determini la conducta, sí que condiciona les funcions que cada individu sexuat juga en la societat. Des de la pròpia biologia s'està demostrant que la dona i l'home neixen amb certes condicions innates i amb capacitat per desenvolupar totes les funcions complementàries a través de l'aprenentatge. Podríem dir que si el sexe biològic és clarament un i determinat, cada sexe ha d'aprendre part de les qualitats de l'altre per desenvolupar una personalitat més completa i en definitiva més equilibrada. D'aquí aquesta afirmació famosa de què l'ideal cultural és l'androgin (3, 4). És a dir, en els rols socials cada sexe ha d'esforçar-se per desenvolupar les funcions tant d'un hemisferi del cervell com de l'altre, encara que neixi amb un d'ells més desenvolupat, com ho afirmava recentment Doreen Kimura en un article titulat "Cervell de baró i cervell de dona. Les variacions cognitives d'un a un altre sexe reflecteixen diferents influències hormonals sobre el desenvolupament del cervell. Comprendre aquestes diferències i les seves causes ajudarà a penetrar en l'organització del cervell" (22). D'aquí que últimament s'hagin escrit llibres dirigits a empresaris en què se'ls exhorta a utilitzar i desenvolupar les funcions atribuïdes a l'hemisferi dret, que és el que la dona té més desenvolupat. Per què?, perquè per ser un bon empresari cal desenvolupar la imaginació, la creació i la intuïció. "Som una societat de cervell esquerre i hem suprimit els poders imaginatius del cervell dret. Però es pot tornar a despertar aquests poders amb uns senzills exercicis basats en l’entesa dels respectius papers d'aquests dos costats del cervell" (2). I afegeix "En la cultura occidental, generalment, se li dóna una valoració alta a les funcions del cervell esquerre, mentre que es tendeix a descuidar-se les característiques del dret" (2). I al contrari, la dona, a més d'aportar al món laboral aquestes qualitats, ha d’autoeducar-se per ser més racional i més reflexiva. El reivindicar una presència més gran de la dona en el món laboral va de la mà de la reivindicació d'una major presència de l'home en les tasques domèstiques. Per ara, s'ha aconseguit bastant del primer i poc de l'últim. Com afirma el professor Ballesteros: "Es tracta de reivindicar la primacia dels valors que han estat fins ara considerats com a femenins, però que són en definitva valors humans ja que a ambdós sexes competeix atendre l'anímus i l'anima, com la no-violència, igual que com l'atenció als més indigents i necessitats, als més pobres, ja que ambdues qüestions estan íntimament entrellaçades" (4). De fet, l’actual tendència en algunes empreses europees és la de crear equips de treball en què es compti a tots els nivells, inclosos els més alts de l'empresa, amb un nombre de dones proporcionats al nombre de barons, simplement perquè així es posseeix una visió més completa de les estratègies que s'ha de seguir, la qual cosa fa més eficaç la gestió empresarial. Més encara si es té en compte que la meitat de la població del món són dones (30, 31). Tot el que s'ha dit no impedeix insistir en el fet que el model cultural anterior ha intentat perpetuar la subordinació i la independència de la dona a l'home. El quart model assumeix que molts dels papers familiars i socials atribuïts a la dona i al baró al llarg de la història són absolutament convencionals i en molts casos han estat negatius per a la dona. Certament ha existit i existeix encara en moltíssims àmbits un control de l'home sobre la dona en l'espai social i en l'àmbit familiar. En aquest sentit com afirma el Document de Pequín és indubtable que la incorporació de la dona al mercat laboral és un avanç. Això no implica que la dona desatengui les tasques domèstiques. Indica simplement que han de ser compartides amb el baró. De manera que els problemes de com fer front a l'harmonització entre família i treball no són exclusius de la dona sinó que són problemes que l'home ha de fer seus. Aquest problema es presenta, doncs, com un repte per aconseguir la compatibilitat, però no com una contraposició entre treball i família. Hem d'ajustar la societat a aquest nou fenomen. Alguns, en general barons, culpen la dona de desatenció dels fills i advoquen per una volta de la dona a l'espai domèstic, tornant al model 1, amb certs tints de neoconservadurisme. En aquest sentit aquest model proposa un altre tipus de solucions en la línia de la complementarietat del masculí i el femení, tant en l'àmbit privat com en el públic, laboral i polític. El familiar és tant de l'home com de la dona i el mateix el laboral. De la mateixa manera, que no hi ha maternitat sense paternitat. No és just, ni es pot justificar biològicament, que l'atenció dels fills recaigui unilateralment sobre la dona. És cert que el canvi brusc que ha suposat la incorporació de la dona al treball s'ha fet en molts casos a costa de la maternitat, és a dir amb un descens en la taxa de naixements. La raó és que el mercat de treball ha estat construït amb una mentalitat masculina, que delegava les seves obligacions familiars en el cònjuge femení.
|
|
|