El commovedor cas
de la petita Charlotte Wyatt, una nena anglesa nascuda en estat
summament prematur (a les 26 setmanes de gestació), ha copat les
cròniques d'aquests dies traient en portada la qüestió, mai del tot
resolta, de la difícil decisió mèdica en situacions clíniques
extremes, entre el rebuig de l'aferrissament terapèutic i el risc de
lliscar cap a l'eutanàsia.
La petita, que avui té onze mesos, segons s'ha referit pels mitjans
de comunicació --no és possible un accés directe a les dades
clíniques de la nena--, es troba en condicions clíniques crítiques,
sense una raonable esperança de milloria, al contrari, amb clars
signes d'agreujament. Els metges que l'atenen l’han haguda de
reanimar en tres ocasions després de crisis respiratòries agudes que, amb
tota probabilitat, tornaran a ocórrer.
Lamentablement, en aquesta dramàtica situació humana, ha sorgit un
fort conflicte: d'una banda la consciència deontològica dels metges,
inclinats a no iniciar més maniobres de reanimació en cas de crisi
respiratòria aguda de la petita Charlotte, per no caure en el que
ells considerarien un verdader «aferrissament terapèutic»; d'altra
banda, la decidida voluntat dels seus pares, que desitjarien la continuació de
qualsevol intervenció mèdica que pugui
mantenir amb vida la seva filleta el major temps possible.
Aquestes dues postures s'han enfrontat durament, fins a implicar
-per iniciativa dels pares de la Charlotte- la intervenció dels
jutges de l'Alt Tribunal londinenc que ha decidit donar la raó als
metges, amb el raonament que prolongar artificialment la vida de la
Charlotte, en les seves condicions clíniques extremadament
compromeses i sense esperança raonable de milloria, «no va en el seu
interès».
Òbviament, a més de les discussions de tipus ètic i deontològic, la
intervenció judicial orientada a determinar de forma directa la
praxi mèdica --en aquest com en altres casos clínics conflictius--
no ha deixat de suscitar ulteriors debats i polèmiques.
Què dir de tot això? Considerem adient limitar-nos a fer algunes
breus consideracions relacionades amb el cas clínic en qüestió, que
ens permetin d'oferir reflexions més generals (d'altra banda, seria
del tot impropi pretendre analitzar bioèticament un cas clínic tan
complex sense conèixer tots els detalls).
Una primera consideració es refereix al fet que no es pot donar per
descomptada la coincidència entre les deliberacions vinculants dels
jutges d'un tribunal, els deures deontològics dels metges i les
exigències ètiques lligades al tractament d'un determinat cas
clínic. Els criteris del raonament ètic, de fet, són òbviament més
exigents i complets que els altres dos. En altres paraules, el que
els jutges estableixen en casos d'aquest tipus no es correspon
necessàriament amb la solució més correcta des del punt de vista
ètic. Les normes jurídiques d'un Estat democràtic modern, de fet,
poden no cobrir tota l'àrea d'interès de l'ètica.
En aquesta perspectiva, tenen en canvi un paper primari, sens dubte
més significatiu, els deures deontològics i la consciència personal
dels metges de capçalera, els quals, per davant de tot, han de
decidir, amb la màxima competència i professionalitat, si el
tractament que intenten fer és realment «proporcionat», en la
situació clínica concreta, als objectius mèdics prefixats: una
intervenció mèdica que no té eficàcia o els beneficis de la qual són
«desproporcionats» respecte als eventuals efectes secundaris nocius, riscos,
costos, etc., és una intervenció, en principi, moralment reprovable.
A més del criteri de la proporcionalitat, la valoració de la qual és
substancialment prerrogativa del personal mèdic, el pacient (si està
en condicions de fer-ho) ha de valorar, en diàleg amb el personal
sanitari, si el tractament mèdic proposat presenta, concretament per
a ell, elements significatius de caràcter extraordinari, en termes de
patiment físic i/o psicològic, càrregues humanes, econòmiques,
etc. Si el pacient no és capaç d'elaborar de fer-ho per ell mateix (com en el cas de la petita Charlotte), serà un legítim
representant seu qui ho faci per ell.
Ja que està en joc el manteniment de la vida, bé intrínsec de la
persona, en general és necessari afirmar que una intervenció mèdica
valorada com a proporcionada i ordinària resulta també moralment
obligatòria tant per al pacient com per als metges. D'altra banda,
una intervenció proporcionada i extraordinària, en
principi, deixa al pacient la lliure facultat de practicar-la o
no.
Si aquest procés valoratiu es desenvolupa en un clima de seriós i
profund diàleg entre el pacient (o qui el representi legítimament) i
els metges que l’atenen, serà possible decidir més fàcilment el
tractament que millor garanteixi el seu bé integral, en aquella
situació clínica particular. De vegades es tractarà d’iniciar una
teràpia, en altres ocasions d'abstenir-se’n.
Els metges caurien en un greu i perillós error si pretenguessin
sobrepassar la seva «competència» tècnica i esllavissessin la seva
valoració des del pla de la proporcionalitat mèdica al del judici de
valor sobre la mateixa vida del pacient, en la seva globalitat: una
cosa és afirmar que la utilització d'un tractament, per a aquest
pacient i en aquesta situació clínica, és mèdicament desproporcionat
(segons els criteris abans exposats) i per tant abstenir-se’n, i una
altra és afirmar que, tot i sent proporcionat a la patologia, una
intervenció mèdica no es realitza perquè les condicions de vida o de
salut del pacient són considerades de «baixa qualitat», fins al punt
de considerar-la «disminuïda» en el seu valor i en la seva dignitat.
Tal judici seria absolutament arbitrari i arrogant i, per això,
moralment inacceptable.
Sense pretensió d’emetre judicis definitius sobre el que no es
coneix amb detall, es pot afirmar per tant que, en el cas de la
petita Charlotte, si els metges han considerat que ja no han de
procedir a la seva reanimació, valorant tal
intervenció com «mèdicament desproporcionada» en la situació clínica
donada, han actuat de forma moralment correcta; si el seu judici, en
canvi, s'ha basat en la valoració del que no els competeix, és a
dir, del valor i de la dignitat que la vida d'aquesta petitona pot
revelar als seus ulls, llavors han comès un greu error ètic.
Això no obstant, no creiem que es pugui sostenir com a criteri únic
i decisiu sobre l'actuació mèdica la voluntat dels pares; en el cas
en qüestió, en efecte, ells lluiten valentament per intentar mantenir
amb vida la seva filleta tot el temps
possible. Però, què hauríem dit en el cas que la seva decisió hagués
estat la contrària? La vida de cada persona ha de ser reconeguda i
sostinguda en el seu valor «objectiu», no depenent del reconeixement
d'altres, ni tan sols quan es tracta de l'actitud rica d'amor i
afecte de dos pares vers la seva filleta.
Mons. Elio Sgreccia
Vicepresident de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida
