Cal legalitzar l’eutanàsia? Pot un home decidir que la seva vida ja
no val res i arribar a treure-se-la? i, més concretament, quan
una persona pensi això, l'hem d'ajudar a fer-ho?
La resposta general en
l'història coneguda de la humanitat és que no, excepte en temps molt
antics o en períodes curts en països dominats per règims totalitaris.
De fet, l'eutanàsia no està legalitzada, ni es trobava a faltar el
que no ho estigués, ni havíem parlat, sentit, llegit ni pensat mai tant, fins fa poc de temps. Però la resposta dels qui més
influeixen en l'opinió pública és que sí. Els que volen legalitzar
l'eutanàsia creuen que l’estat general d’opinió ha de canviar i que
s'ha d'introduir la novetat que matar-se és un dret de l'home,
que ningú pot obligar a un altre a continuar vivint si aquest no ho
vol.
La qüestió més important és
que aquesta presumpta novetat no està sent predicada per un grup
d'estranys, sinó per persones ben organitzades i amb molts mitjos
per influir en l'opinió dels altres. Com que els qui volen introduir-la
tenen molta influència, la qual cosa s'està plantejant no és
simplement un debat teòric sobre la bondat o maldat de l'eutanàsia,
que passarà com una tempestat d'estiu. El que es planteja és
aconseguir l'objectiu al més aviat possible i, per tant, la seva
afirmació de l'eutanàsia comporta organitzar les coses de tal manera
que qui vulgui treure's la vida rebi els mitjans i les ajudes
socials necessàries per poder-ho fer. I que qui s'oposi a ella
estigui fora de la llei. I van seriosament. Si la pel·lícula “Mar
dins” ha tingut tant d'èxit és que hi ha mar de fons.
Per això, perquè em sembla
que la cosa no és casual i durarà, vull plantejar aquí algunes
qüestions que puguin ser d’utilitat a algú.
De què estem discutint en
realitat? Si la qüestió en debat és simplement la llibertat d'una
persona per fer quelcom, penso que ningú pot negar-ho. Senzillament
la persona és un ésser lliure i ningú pot negar-li aquest mode de
ser. Però ningú està negant la llibertat de les persones; aquesta no
és la qüestió en el debat de l'eutanàsia. Sense negar aquesta
realitat de la llibertat personal, hi ha coses que prohibim fer i
altres coses que obliguem a fer-les. I tots, tant els que volen la
legalització de l'eutanàsia com els que no, de millor o menor grat,
però lliurement, procurem complir amb aquestes prohibicions i
obligacions. És a dir, l’obligar o prohibir quelcom a éssers lliures
és cosa corrent i acceptada en la nostra societat. L'objecte de la
discussió sobre la legalització de l'eutanàsia no és l'afirmació o
la negació que la gent sigui lliure.
El que discutim si convé
introduir una llei que permeti a una persona decidir acabar amb la
seva pròpia vida. Els que volen introduir aquesta llei insisteixen
en el dret d'autonomia de l'individu. Voldria recordar ara que no
vivim aïlladament sinó en societat, i que la societat és la casa de
tots. En realitat cal pensar socialment i més encara si es tracta
d'aprovar o no una llei que orientarà la vida social, la de tots. No
permetríem a un home que incendiés els seus boscos encara que ell
ens digués que vol incendiar-los perquè els seus boscos són seus. I
això perquè tots vivim en el mateix petit món i perquè la vida i la
mort dels boscos ens afecta tots. Molt més valuosa que la vida d'un
bosc és la vida d'un ésser humà. Llavors, abans de permetre i ajudar
amb una llei a algú que vol treure's la vida, caldria preguntar si
la seva vida ja no val per a ningú. Si algú diu que vol treure's la
vida, llavors segurament hi haurà diverses veus que li contestin:
“Encara que no et trobis a gust vivint, continua vivint, si us plau.
Nosaltres et volem, no volem perdre't”. Potser s'escoltin aquestes
veus, però si el que es vol és fer una llei perquè aquest acte
s'introdueixi en la nostra societat, llavors s'escoltaran moltes més
veus: “No feu una llei que permeti matar a qui no veu clar que hagi
de continuar vivint, perquè això ens fa mal a tots”. Ens hem
acostumat a pensar en la persona com un ésser aïllat. I això fa que
vegem la vida humana amb una perspectiva molt estreta i, el què és
més greu, antropològicament falsa.
Hi ha una altra qüestió molt
important per debatre: el costum assentat de reaccionar democràtica
i respectuosament davant qualsevol cosa que se'ns pregunti. Encara
que sigui la cosa més terrible del món, ens ve als llavis la frase
següent: “Jo no ho faria, però si algú vol fer-ho, jo no he
d'impedir-l'ho”. Aquest és un principi encunyat en els nostres
subconscients que també cal repensar. Igual que, per falta
d'exercici, els nostres músculs es poden espatllar, també per deixar
de pensar es pot arribar a atrofiar la nostra capacitat de fer-ho.
De vegades és més còmode tenir frases fetes i evitar-se així
l'esforç de pensar per un mateix. Però quan es tracta de la vida i
la mort d'algú, i de l'aprovació d'una llei que tindrà un efecte
mortal en molts éssers humans, es pot demanar aquest esforç. Tenim
l'obligació de pensar-hi seriosament. Ningú t'està apuntant amb una
pistola i cridant-te: “Mans amunt!” Tens temps per pensar el que
vols fer. Proposo que qui vulgui evitar caure en aquesta resposta
còmoda amb la velocitat hipnòtica què de vegades usem, pot plantejar-se
la pregunta així: “Per què tu no ho faries?, això és el que t'estic
preguntant”. Llavors, si se't pregunta: Vols que hi hagi una llei de
l'eutanàsia al nostre país? No responguis, si us plau: “Jo no la
vull per a mi, però si algú vol fer-la, vull que que la faci”. La
vols o no la vols, et sembla una cosa bona o dolenta? Això és el que
se't pregunta. No se t'està preguntant si respectes als altres o si
ets demòcrata, ni un encaputxat t'està cridant que aixequis les mans.
Una altra petita però
interessant qüestió. Quan et plantegis la conveniència de la
legalització de l'eutanàsia no et quedis còmode si dius: “Sí, vull
aquesta llei. Però, atenció, que només s'apliqui en casos molt
excepcionals i tremends”. Els que volen introduir l'eutanàsia
recorren a l'argument bla i et proposen: “Tinguem pietat i deixem
que es tregui la vida en aquest cas tan extrem”. Però et proposo que
recordis que res en l'història es queda aturat. Tot el que se sembra
va creixent: el bo i el pitjor. El que comença sent una excepció pot
acabar per normalitzar-se. Si el que sembres vols que sigui “només
en casos excepcionals”, és perquè no ho consideres bo.
No sembris el que consideres
llavor dolenta per a tu en la societat on estàs tu i tots els altres.
A casa no deixem la porta oberta per si en algun moment, com a cas
excepcional, algú bo i necessitat d’ajuda hagués d'entrar-hi sense
poder trucar abans al timbre. La porta de casa teva la tanques sense
pensar en els casos excepcionals. Doncs no obris aquesta porta a
l'eutanàsia, encara que et sembli que només l'obres una mica, només
“per a casos excepcionals i extrems”. Després tu te'n vas, amb totes
les teves bones intencions i arriben altres, que podrien no tenir
tan bones intencions, i es troben oberta la porta de casa teva. I la
planta de l'eutanàsia es va estenent i no valdrà dir: “Jo només vaig
obrir la porta per a casos excepcionals i tremends, estan abusant de
la meva aprovació. M'han enganyat. Jo no volia això”. Qui t'assegura
que no vingui algú després dient que els malalts greus no són més
que una càrrega econòmica per a l'Estat? Qui decidirà després quins
casos eren els excepcionals i tremends? Jo no ho sé, però un cop
aprovada la llei, t'asseguro que ningú anirà a preguntar-t’ho.
Com sempre, darrere les
qüestions concretes es troba que tot és un problema de conviccions i
visió del món. Al final està la qüestió de què penses i creus sobre
la vida humana, sobre la teva i la de tots. Si per a algú el valor
de la vida d'una persona no és més que el seu valor físic, comprenc
que no sàpiga què dir al malalt que no està a gust amb ella i
prefereix escurçar-la o als qui vulguin introduir una llei que
permeti la mort de qui no consideri que la seva vida val quelcom. Si
algú creu que la vida humana no és més que vida biològica, llavors
la salvació, la felicitat i el sentit es reduiran a la salut, a la
comoditat i al compliment dels seus desitjos. I la limitació física
assenyala un punt final. Però si per a algú la vida a la Terra no és
la totalitat de la vida de la persona i que el seu valor no es xifra
només en les seves capacitats físiques o en el seu estat de salut;
si saps, com els cristians, que després de la mort biològica a la
Terra hi ha la Vida, que Jesucrist ha vençut a la mort i ha
ressuscitat i que precisament per això els qui volen seguir-lo a la
Terra saben que ressuscitaran amb els seus cossos i que els espera
una joia sense fi; llavors, sí que pots dir que no vols l'eutanàsia
per a tu ni per a ningú. Que la malaltia i el patiment són dolents,
i més dolenta encara és la mort, però que malaltia, patiment i mort
no és el final de tot. Si saps que una persona val més que el seu
estat de salut i que la seva vida ha de ser protegida, tant física
com espiritualment, sempre i en tots els casos. Protegida de la
malaltia, del patiment, de la mort i de l'eutanàsia.
Els defensors de l'eutanàsia
parlen de lluitar per introduir una llei per aconseguir morts
dignes. Pots contestar-los que prefereixes lluitar per una vida
digna. Que el que vols és que ningú pugui arribar a desitjar avançar
la seva mort. Que on hauríem de posar tots els esforços -intel·lectuals,
econòmics, polítics, mediàtics, educatius- és a aconseguir que ningú,
siguin quines siguin les seves creences, vulgui desitjar la mort i
que si per desgràcia la desitgéssim en algun mal moment, que no
tinguem al nostre voltant un equip d'homes i dones preparats i
pagats per treure'ns la vida, sinó gent preparada per ajudar-nos a
recuperar l'esperança i el sentit.
Miquel Lluch