1.
Benvinguts, il·lustres membres de la Pontifícia Acadèmia per a la
Vida, que us heu reunit a Roma en ocasió de la vostra assemblea
general anual!. En dirigir a cada un de vosaltres la meva cordial
salutació, agraeixo al president, professor Juan de Dios Vial
Correa, les amables paraules amb què ha interpretat els vostres
sentiments. Salutació, així mateix, als bisbes presents: a monsenyor
Elio Sgreccia, vicepresident de la Pontifícia Acadèmia per a la
Vida, i a monsenyor Javier Lozano Barragán, president del Pontifici
Consell per a la Pastoral dels Agents Sanitaris, a qui està unida
Pontifícia Acadèmia.
Arrels i dimensions de l'abandonament del moribund
Un pensament
especial pel seu inoblidable primer president, el professor Jérôme
Lejeune, que va morir fa gairebé cinc anys, el 3 d'abril de 1994.
Va estimar
decididament aquesta nova institució, gairebé com el seu testament
espiritual, per a la salvaguarda de la vida humana, preveient les
creixents amenaces que es discernien en l'horitzó.
Desitjo
expressar la meva satisfacció per tota l'activitat d'investigació
rigorosa i d'àmplia informació, que l'Acadèmia pontifícia ha sabut
preparar i realitzar durant el seu primer quinquenni. El tema que
heu escollit per a la vostra reflexió, "La dignitat del moribund"
pretén portar llum de doctrina i saviesa a una frontera que, en
alguns aspectes, és nova i crucial. En efecte, la vida dels
moribunds i dels malalts greus està exposada avui a una sèrie de
perills que es manifesten, unes vegades en forma de tractaments
deshumanitzadors i, altres, en la desconsideració i fins i tot en
l'abandonament, que pot arribar fins a la solució de l'eutanàsia.
2.
El fenomen de l'abandonament del moribund, que s'està estenent en la
societat desenvolupada, té diverses arrels i múltiples dimensions,
bé presents en la vostra anàlisi.
Hi ha una
dimensió sociocultural, definida amb el nom d'"ocultació de la
mort": les societats organitzades segons el criteri de la recerca
del benestar material, consideren la mort com a alguna cosa sense
sentit i, a fi de resoldre el seu interrogant, proposen de vegades
la seva anticipació indolora.
L'anomenada
"cultura del benestar" implica freqüentment la incapacitat de captar
el sentit de la vida en les situacions de sofriment i limitació, que
es donen mentre l'home s'apropa a la mort. Aquesta incapacitat
s'agreuja quan es manifesta dins d'un humanisme tancat a la
transcendència, i es tradueix sovint en una pèrdua de confiança en
el valor de l'home i de la vida.
Hi ha, a més,
una dimensió filosòfica i ideològica, basant-se en la qual s'apel·la
a l'autonomia absoluta de l'home, com si fos l'autor de la seva
pròpia vida. Des d'aquest punt de vista, s'insisteix en el principi
de l'autodeterminació i s'arriba fins i tot a exaltar el suïcidi i
l'eutanàsia com a formes paradoxals d'afirmació i, alhora, de
destrucció del propi jo.
Hi ha, així
mateix, una dimensió mèdica i assistencial, que s'expressa en una
tendència a limitar la cura dels malalts greus, enviats a centres de
salut que no sempre són capaços de proporcionar una assistència
personalitzada i humana. Com a conseqüència, la persona internada
moltes vegades no té cap contacte amb la seva família i es troba
exposada a una espècie d'invasió tecnològica que humilia la seva
dignitat.
Existeix,
finalment, l'impuls ocult de l’anomenada "ètica utilitarista", per
la qual moltes societats avançades es regulen segons els criteris de
productivitat i eficiència: des d'aquesta perspectiva, el malalt
greu i el moribund necessitat de cures prolongades i específics són
considerats, a la llum de la relació cost-beneficis, com a càrregues
i subjectes passius. En conseqüència, aquesta mentalitat porta a
disminuir el suport a la fase de declivi de la vida.
3.
Aquest és el marc ideològic en què es funden les campanyes d'opinió,
cada vegada més freqüents, que pretenen la instauració de lleis en
favor de l'eutanàsia i del suïcidi assistit. Els resultats ja
obtinguts en alguns països, unes vegades amb sentències del Tribunal
suprem i altres, amb vots del Parlament, confirmen la difusió de
certes conviccions.
Esperança en la immortalitat
Es tracta de
l'avançada de la cultura de la mort, que es manifesta també en
altres fenòmens atribuïbles, d'una manera o un altre, a una escassa
valoració de la dignitat de l'home, com, per exemple, les morts
causades per la gana, la violència, la guerra, la mancada de control
en el tràfic i la poca atenció a les normes de seguretat en el
treball.
Davant les
noves manifestacions de la cultura de la mort, l'Església té
l'obligació de mantenir-se fidel al seu amor a l'home, que és "el
primer camí que (...) ha de recórrer" (Redemptor hominis, 14). Li
competeix avui la tasca d'il·luminar el rostre de l'home, en
particular el rostre del moribund, amb tota la llum de la seva
doctrina, amb la llum de la raó i de la fe; té l'haver de convocar,
com ja ha fet en diverses ocasions crucials, totes les forces de la
comunitat i de les persones de bona voluntat perquè, al voltant del
moribund, s'estableixi amb calor renovada un vincle d'amor i
solidaritat.
L'Església és
conscient que el moment de la mort va acompanyat sempre per
sentiments humans molt intensos: una vida terrena acaba; es produeix
la ruptura dels vincles afectius, generacionals i socials, que
formen part de la intimitat de la persona; en la consciència del
subjecte que mor i de qui l'assisteix es dóna el conflicte entre
l'esperança en la immortalitat i el desconegut, que torba fins i tot
els esperits més il·luminats. L'Església eleva la seva veu perquè no
s'ofengui al moribund, sinó que, al contrari, se l'acompanyi amb
amorosa sol·licitud mentre es prepara per creuar el llindar del
temps i entrar en l'eternitat.
La sobirania de Déu
4.
"La dignitat del moribund" està arrelada en la seva índole de
criatura i en la seva vocació personal a la vida immortal. La mirada
plena d'esperança transfigura la decadència del nostre cos mortal.
"I quan aquest ser corruptible es revesteix d'incorruptibilitat i
aquest ser mortal es revesteixi d'immortalitat, llavors es complirà
la paraula de l'Escriptura: la mort ha estat absorbida per la
victòria", (1 CO 15, 54; cf. 2 CO 5, 1).
Per tant,
l'Església, en defensar el caràcter sagrat de la vida també en el
moribund, no obeeix a cap forma d'absolutització de la vida física;
al contrari, ensenya a respectar la verdadera dignitat de la
persona, que és criatura de Déu, i ajuda a acceptar serenament la
mort quan les forces físiques ja no es poden sostenir. A l'encíclica
Evangelium vitae vaig escriure: "La vida del cos en la seva condició
terrena no és un valor absolut per al creient, sinó que se li pot
demanar que l'ofereixi per un bé superior. (...) Tanmateix, cap home
no pot decidir arbitràriament entre viure o morir. En efecte, només
és amo absolut d'aquesta decisió el Creador, en qui 'vivim, ens
movem i existim' (FA 17, 28) " (n. 47).
D'aquí brolla
una línia de conducta moral respecte al malalt greu i al moribund
que és contraria, per una part, a l'eutanàsia i al suïcidi assistit
(cf. ib., 61), i, per una altra, a les formes d'"aferrissament
terapèutic", que no són un verdader suport a la vida i la dignitat
del moribund.
És oportú recordar aquí el judici de condemna de l'eutanàsia entesa
en sentit propi com "una acció o una omissió que, per la seva
naturalesa i en la intenció, causa la mort, a fi d'eliminar
qualsevol dolor", ja que constitueix "una greu violació de la llei
de Déu" (ib., 65).
S.S. Joan Pau II
27/II/99
